LECCION 1 (economia como ciencia social) (2017)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura ECONOMIA
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 09/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 1. L’ECONOMIA COM A CIÈNCIA SOCIAL 1.1 El concepte d’economia Definició: “L’estudi dels afers relacionats amb les activitats ordinàries de la vida” (A. Marshall) L’economia estudia les activitats que realitzem les persones habitualment a les nostres vides; comprar béns i serveis, buscar feina, demanar préstecs, anar al cine...
L’economia analitza el comportament de les persones i també del conjunt d’agents econòmics – les organitzacions- és a dir com aquests agents trien i com aquestes eleccions determinen la producció i l’assignació dels recursos que té lloc en una societat.
Implicacions d’aquesta definició: - Triar suposa adquirir determinats béns.
- Quan es tria un bé automàticament s’està renunciant a altres; s’anomena a això “trade-offs”.
- Es tria entre diferents opcions en base a incentius.
- Qualsevol elecció, per a ser ben fonamentada, requereix informació.
- El intercanvi atorga un ventall més ampli a les eleccions dels agents econòmics i per tant possibilita més opcions i combinacions pel que fa a la forma en què es distribueixen els béns en una societat.
- Les eleccions que fem en tots els àmbits (béns que adquirim, educació que rebem, ocupació que - accedim, ..) determinen la distribució de béns.
De que s’ocupa l’economia? L’economia s’ocupa de les següents relacions econòmiques: - Relacions de producció: reflecteixen les activitats dirigides a obtenir els recursos destinats a satisfer les nostres necessitats - Relacions de consum: reflecteixen les activitats dirigides al gaudiment dels béns produïts.
- Relacions de distribució: indiquen la relació entre els productors i els resultats del treball abans que aquests siguin consumits. (repartiment entre salaris i beneficis) - Relacions de propietat: indiquen qui són i qui no són els propietaris dels recursos productius.
L’economia tracta els problemes econòmics tot i situant-los en el seu context jurídic, polític i social.
Objectiu de l’economia com a ciència social: L’economia és una ciència social; com a tal es planteja conèixer les lleis i regularitats que governen les relacions humanes que tenen a veure amb la satisfacció de les necessitats.
No n’hi ha prou amb conèixer fenòmens aïllats; cal descobrir-ne les regularitats i les lleis que determinen el comportament dels anomenats agents econòmics per poder obtenir conclusions que facilitin la seva generalització (mètode científic).
Problemes: Per a descobrir aquestes regularitats existeixen diferents tipus de problemes: - Judicis de valor i prejudicis: - ideologia de l’investigador - existència i incidència dels grups de pressió per investigar uns aspectes i no d’altres, - Dificultats d’observació i verificació: -l’economia no és una disciplina experimental i per tant els fets econòmics no es poden reproduir per ser observats; - l’anàlisi dels fenòmens acostuma a ser parcial (estudi de l’efecte d’un factor sobre un altre mantenint la resta de factors constants (és el que es coneix com a “ceteris paribus”); -ús de models incomplets, que no recullen tota la realitat; - errors de lògica (que un fenomen succeeixi després d’un altre no vol dir, necessàriament, que un causi l’altre), etc.
- La influència del poder establert: els economistes han tractat els temes que interessen als contemporanis del seu temps i bàsicament a les elits dominants.
1.2 Necessitats humanes: béns econòmics, valor i preu Els béns econòmics: un bé econòmic és tot element disponible útil per satisfer necessitats, i no gratuït, és a dir que requereix d’esforç o recursos per a ser produït El punt de partida de l'economia són les necessitats humanes, i es parteix del fet que assolir la seva satisfacció en la major mesura possible comporta un major benestar per a la població.
Per això l’economia estudia els processos que permeten satisfer les necessitats humanes i les diferents formes d'organització que ho fan possible.
En principi i des d'una perspectiva econòmica totes les necessitats són iguals siguin materials o no - cultura, oci, etc.
De vegades es diferencia entre necessitats bàsiques, per diferenciar-les de les que no es conceptuen com a imprescindibles, però cal tenir en compte que en la definició del que són o no necessitats bàsiques hi incideixen elements com el moment històric, el context geogràfic, cultural i social,....
Per saber en quina mesura i mitjançant quins procediments es satisfan en una societat les necessitats humanes cal estudiar la forma en què s'organitza la producció de riquesa i la seva distribució, així com els drets dels individus i les seves possibilitats per participar en el producte social.
L'anàlisi econòmica es planteja en el context de l'escassetat. Quan un producte no és escàs no són necessaris criteris de tipus econòmic per a la seva producció i distribució ni establir mecanismes de racionament per a la seva utilització.
Això porta a la diferenciació entre béns lliures i béns econòmics. Els primers són aquells que són lliurement disponibles per part de qualsevol (com l'aire o l'aigua del mar, per exemple), mentre que els segons són béns escassos que són objecte d'intervenció econòmica.
Des d’un punt de vista econòmic la noció d'escassetat no fa referència al fet que hi hagi poca quantitat d'un determinat producte, sinó també al fet que aquest producte sigui percebut com a útil o desitjable per part d'alguns subjectes (una màquina obsoleta i inútil, per exemple, no és un bé escàs en sentit econòmic, encara que existeixin poques unitats o fins i tot sigui única).
Valor d’ús i valor de canvi: - El valor d’ús és la capacitat interna d’un bé per a satisfer les necessitats.
- El valor de canvi d’un bé és el valor que sorgeix de l’ intercanvi. (exemple: una obra d’art té un valor d’ús diferent al seu valor de canvi).
El valor de canvi es calcula com la relació quantitativa que té un bé amb la resta a l’hora de l’ intercanvi.
Preu: El valor d’un bé el determina el treball que incorpora, i la seva expressió monetària és el preu.
Segons Adam Smith, el preu de mercat en un moment determinat pot ser més gran o més petit que el preu natural (que és el preu desitjable ja que incorpora el valor del treball i un benefici just).
Però, en un mercat que funcioni lliurement, de lliure competència, a llarg termini el preu de mercat equival al preu natural.
Ex: si suposem que, en inici, el preu de mercat equival al preu natural (ja que oferta=demanda), i de sobte la demanda augmenta, el preu de mercat augmenta.
Si el mercat funciona lliurement, l’augment de demanda fa incrementar el interès dels productors per produir més quantitats de béns i, en conseqüència, augmenta l’oferta, de manera que el preu de mercat baixa i es torna a igualar l’oferta i la demanda i el preu de mercat serà el preu natural (regulació natural dels mercats).
És com si hi hagués una mà invisible que porta a un equilibri econòmic en què la producció ofereix allò que demanen els consumidors i les mercaderies es venen al preu més baix possible, és a dir, al que representa el que realment costa la mercaderia (preu natural).
Tothom segueix els seus interessos personals però de fet tothom està controlat per una llei impersonal: “la mà invisible!. Per tant, Smith defensa un mercat lliure, sense intervencions del govern en l’economia.
J. K. Galbraith assenyala que els preus no tenen perquè seguir el mecanisme de mercat descrit per Smith.
Segons Galbraith, la descripció d’Smith requereix l’entorn econòmic que l’autor coneix (del segle XVIII; amb petits productors que no incideixen sobre el mercat, que és dominat pels consumidors), mentre que a la realitat actual les corporacions dominen els mercats.
Així, que els preus de mercat (valor de canvi) no siguin sempre iguals al valor (natural) dels béns es deurà a: - Les condicions de demanda: que el bé sigui o no demandat pels individus.
- Les condicions de l’oferta: que el productor pugui controlar l ’intercanvi (alterar els preus); això succeeix per exemple en situacions de monopoli.
- Que hi hagi impostos i subvencions (participació del sector públic en l’ intercanvi).
1.3 El procés de producció: Escassetat, producció i frontera de possibilitats de producció L'escassetat de recursos en un sistema econòmic comporta que encara que s'utilitzin la totalitat dels factors productius disponibles no pot haver-hi una producció il·limitada de béns i serveis. Per tant, els agents econòmics han d'escollir quins béns i serveis han de produir o consumir i de quins han de prescindir.
Aquest fet es pot estudiar mitjançant el model representat amb la corba de la Frontera de Possibilitats de Producció.
Així, suposant que en un sistema econòmic s'empren tots els recursos de capital i treball aplicant la tecnologia disponible per a la producció de dos tipus de béns X i Y, podran obtenir diverses combinacions de quantitats d'ambdós tipus de béns.
Les opcions presentades a la taula suposen que en el cas de l'alternativa A es destinarien tots els factors de producció a l'obtenció del bé Y -i, per tant, cap a la producció del bé X, mentre que en el cas de l'alternativa F s'emprarien tots per a l'obtenció del bé X, corresponent la resta de punts a diferents combinacions que distribueixin els recursos entre la producció de X i de Y. Lògicament, si es volen produir majors quantitats d'un dels dos béns això es podrà aconseguir només disminuint la producció de l'altre. La representació dels valors inclosos en el quadre dóna lloc a la corba de Frontera de Possibilitats de Producció (FPP), la qual descriu les diferents combinacions eficients de béns i serveis que una economia pot produir en un determinat període de temps amb els recursos i tecnologia existents.
Aquesta corba posa de manifest dos principis bàsics: - En ser els recursos escassos, la quantitat que podem produir és limitada.
- Només podem produir quantitats addicionals d'un bé si reduïm la producció d'un altre.
D'altra banda, la corba Frontera de Possibilitats de Producció permet observar que qualsevol punt situat per sota d'aquesta línia (per exemple, el punt G) és ineficient: l'economia està produint menys del que podria si fes servir tots els recursos productius de forma eficient, mentre que qualsevol punt situat per sobre de la corba (per exemple, el punt H) és inabastable amb els recursos i la tecnologia existents.
S'ha d'afegir que les millors aconseguides en un sistema econòmic -sigui com conseqüència d'un augment dels recursos disponibles, d'una millora en la qualitat d'aquests recursos o d'un avanç en la tecnologia- tenen com a conseqüència un desplaçament de la corba FPP cap a la dreta que pot concentrar-se en un dels dos tipus de béns o distribuir-se entre tots dos, tal com es representa en els gràfics següents.
Si un producte és escàs, en el sentit indicat abans, cal plantejar - se un conjunt de qüestions en relació a la seva utilització, producció i distribució que l'economia ha resumit en tres preguntes fonamentals. Aquestes tres qüestions que es plantegen habitualment en els capítols introductoris dels manuals d'economia són les següents: -Què s'ha de produir i en quines quantitats? En ser limitats els recursos disponibles, es suposa que cal optar per destinar-los a uns o altres tipus de producció (els anteriorment assenyalats “trade offs”).
- Com ha de ser produït? És a dir, quins mitjans s'hauran d'aplicar per obtenir la producció que es decideixi fer. Bàsicament, aquesta qüestió fa referència a les diverses combinacions possibles de factors de producció que poden aplicar-se (capital, treball i recursos naturals mitjançant l'aplicació d'una determinada tecnologia).
-Per a qui? És a dir, a quins destinataris beneficiarà la producció.
Las decisions que s'adopten pel que fa a la forma de respondre a aquestes tres preguntes porten, en general, a l'actuació en les economies mitjançant dos mecanismes: el mercat i l’acció de l’Estat.
En aquest cas, doncs, les decisions fonamentals s'adopten per part dels poders polítics, que se suposa que han de captar adequadament les preferències col·lectives.
L'aplicació d'aquests criteris com a base de la forma de prendre decisions en el terreny econòmic dóna lloc a dos grans sistemes: -En el cas de l'aplicació de criteris purs de mercat estaríem davant economies purament de mercat. Les decisions econòmiques es prenen en funció exclusivament de criteris de mercat.
-En cas d'aplicar exclusivament l'acció de l'Estat ens trobaríem davant economies totalment planificades. Les decisions són adoptades únicament de manera centralitzada pels òrgans polítics.
L'experiència posa de manifest que els sistemes econòmics que hi avui en dia no responen pràcticament en cap cas a aquestes dues situacions extremes, en la mesura que ambdues plantegen problemes significatius. D'aquesta manera, les economies existents responen de manera generalitzada a un model d'economia mixta, en el qual una part molt important de la producció i distribució s'assigna mitjançant els mecanismes de mercat, però també una proporció considerable -de importància variable segons els països, com es veurà.
Producció i factors de producció El procés de producció permet que els individus obtinguin aquells béns que s’ajusten millor a la satisfacció de les seves necessitats.
El procés de producció utilitza terra, treball i capital (en forma d’instal·lacions productives i maquinària, que incorpora la tecnologia del moment) El valor de tot allò produït en el procés de producció és el producte brut (output).
El producte net és el valor del producte brut menys el dels productes necessaris per a l’activitat del mateix, és a dir, els mitjans de producció o productes intermedis (matèries primeres i capital).
PNET= PBRUT– Mitjans Producció (capital i matèries primeres) = VALOR AFEGIT El producte net es dedicarà a la reproducció del factor treball (salaris); en cas que es produís per sobre el necessari per reproduir-se; es diu que hi ha un excedent.
En una economia capitalista el repartiment del valor afegit depèn de la negociació entre els treballadors (normalment mitjançant sindicats) i els propietaris (o la direcció) sobre el repartiment del valor afegit (o producte net), entre salaris (per als treballadors) i beneficis (propietaris i direcció).
• L’excedent es pot dedicar a consum improductiu (ex: excedent agrícola que s’usa per fer piràmides a l’Antic Egipte o per fer catedrals a l’Edat Mitjana Europea) i a consum productiu i això permetrà millorar els mitjans de producció (acumulació) i incrementar la producció • L’acumulació (o inversió) pot ser en estocs en magatzems (primeres matèries, productes semielaborats, béns de consum no consumits), que constitueix el capital circulant, i béns d’equip (eines, màquines, edificis, instal·lacions) constitueix el capital fix. 8 • Els béns de capital circulant es destrueixen a mesura que s’utilitzen en el procés de producció • Els béns de capital fix només pateixen desgast (per envelliment tècnic o per desgast físic natural); aquest desgast s’anomena depreciació o amortització.
• Amb l’acumulació es poden generar mitjans de producció millors (progrés tecnològic) que incrementin la productivitat del treball i, en conseqüència facin que la producció augmenti.
• El producte net es pot definir des de tres perspectives (és el que, en terminologia de macro magnituds, anomenarem producte interior brut): — Producció: valor del producte final o brut − valor dels productes intermedis — Renda: salari + beneficis — Despesa: consum + inversió.
• El procés de producció és un procés interdependent: cada individu s’especialitza en realitzar tasques encaminades a l’obtenció del producte global que és alhora la suma de diferents productes intermedis. Perquè cadascú obtingui el que necessita són necessaris els intercanvis, que comporten interdependències entre diferents sectors productius.
• Les empreses són interdependents. És a dir, per produir uns béns (cotxes), se’n necessiten d’altres (acer, plàstic, màquines, rodes, etc.) • Els intercanvis entre sectors són possibles per la divisió del treball, que permet incrementar la productivitat dels treballadors, en augmentar l’especialització (incrementant el coneixement) i possibilitar l’aplicació de tècniques de producció en sèrie.
– En referència a la productivitat dels treballadors, tant la formació com el capital, mitjançant la tecnologia que incorporen les màquines, resulten determinants.
– En referència a les tècniques de producció, el progrés tecnològic pot estar determinat tant per la introducció de nous productes (p. e.: ordinadors) com per nous mètodes de producció (p. e.: cadena de muntatge).
• L’avenç tecnològic requereix que s’hi dediquin recursos productius; una forma possible per mesurar aquests recursos és la despesa en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i).
1.4 Creixement econòmic Calcular una tassa de creixement: (ex) PIB2015 = PIB2015 4t trim – PIB2014 4t trim PIB2014 4t trim El creixement econòmic no és més que el increment del valor en el temps dels béns produïts per una economia (veure Galbraith J.K, Salinger, N.2012, cap 2) .
Existeixen moltes teories i aproximacions al creixement econòmic Escola neoclàssica: Solow elabora un model on el creixement econòmic depèn del capital i la població. En estudis empírics constata però, que aquests factors no expliquen ni el 20% del creixement observat de la renda a Estats Units.
A partir de la dècada de 1980, els anomenats models neoclàssics de creixement endogen destacaran el paper del capital humà (educació) i la tecnologia com a generadors de creixement econòmic.
• El model de Romer, que emfatitza el paper positiu de l'educació mitjançant el seu efecte sobre l’R+D • El model de Lucas, que accentua la importància de l'educació dels treballadors, ja que aquells amb un determinat nivell de capital humà són més productius si s'envolten de treballadors amb un major nivell educatiu (externalitats positives de l’educació).
• Keynes i els seus seguidors (postkeynesians): destaquen la importància de la inversió com element determinant del creixement econòmic.
• Finalment, diferents autors sostenen que no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat i que per tant l'única estratègia que sembla viable a mig i llarg termini és la del decreixement (Latouche, 2009 i entrevista penjada al Campus Virtual) en el qual el capital i el treball passen a substituir els recursos naturals en la producció tot i garantint un menor creixement o un decreixement que és segons aquests autors la única forma de tirar endavant de forma sostenible.
Altres aproximacions al creixement econòmic que destaquen la importància del Dret i de les institucions El nou institucionalisme destaca el paper de les institucions en el creixement econòmic: els governs, partits polítics, agents socials, grups de pressió, etc., que poden crear marcs que afavoreixen o dificulten el creixement (seguretat jurídica, estabilitat política i econòmica, etc.).
• Adam Smith ja va apuntar la importància dels drets de propietat com a element que garanteix l’acumulació de capital;segons l’autor si els drets de propietat no estan protegits no hi ha formació de capital, desenvolupament de la terra i R+D; per tant respectar les lleis, defensar els contractes, i en definitiva el Dret, és important per al desenvolupament i pel creixement econòmic.
• Estudis actuals (Glaeser y Schleifer, 2002) mostren la relació entre els sistemes jurídics i el creixement econòmic; comparant el sistema francès de dret civil –basat en codis i texts escritsi el sistema anglès de dret consuetudinaribasat en la jurisprudència, principis més generals i arguments orals- arriben a la conclusió que en aquests segons, el funcionament de l’Estat pel que fa a protecció de drets de propietat, qualitat de la regulació de les empreses i tipus impositius màxims és millor que en els sistemes que tenen el sistema francès de Dret Civil.
• Altres autors (Djankov, 2002, La Porta et al 2003) han arribat a resultats semblants aplicant aquestes anàlisis a altres elements arribant a la conclusió que com major abundància de normatives, més tarden en resoldre’s els casos, més elevada és la corrupció, més elevada l’economia submergida, més tarden les empreses en crear-se i això acaba repercutint a llarg termini en un menor creixement econòmic.
1.5 Processos d’intercanvi i mercats El mercat de béns i serveis i el mercat de factors • Individus i organitzacions intercanvien productes (béns i serveis) d’acord amb un sistema de preus relatius. Aquest intercanvi es produeix perquè uns demanen una sèrie de béns que necessiten i n’ofereixen d’altres que produeixen.
• L’intercanvi té lloc al mercat, on es distribueixen els productes. Ara bé, l’intercanvi de béns i serveis no és l’únic mercat, ja que també s’intercanvien recursos financers i treball; a més, en els intercanvis hi intervé el sector públic i existeix un mercat internacional.
– El mercat de productes (béns i serveis) expressa el conjunt d’interrelacions entre agents (empreses o productors individuals), que intenten vendre la seva producció i formen l’oferta del mercat, i consumidors (o compradors) del producte que s’ofereix, que formen la demanda; els intercanvis que es realitzen són voluntaris, si bé en molts mercats els oferents solen tenir el que s’anomena poder de mercat (p. e.: monopoli, oligopoli, etc.) – El mercat de factors és aquell en què els individus ofereixen a les empreses la seva capacitat de treball a canvi d’un salari. Els individus constitueixen l’oferta laboral i les empreses la demanda.
– El mercat de capitals : el sistema descrit requereix que hi hagi un mercat financer que aporti els recursos necessaris als que els necessiten (en general les empreses) i obtingui aquests recursos dels que no els necessiten (en general les famílies). Els primers hauran de pagar un interès pel capital rebut als intermediaris financers, i els segons cobraran un interès pel capital proporcionat.
El sistema financer és fonamental per a l’activitat econòmica, ja que el diner és el bé que permet la realització de les diverses activitats econòmiques.
Així, el mercat financer tracta de l’intercanvi d’actius financers (diner i altres actius), que realitzen els individus i les empreses mitjançant els intermediaris financers.
Aquestes entitats financeres permeten les inversions de les empreses i els individus, que són el motor de l’activitat econòmica, i ho fan a partir dels recursos sobrants d’altres agents. Aquests intermediaris financers poden ser bancs, caixes, entitats asseguradores, agents de borsa, etc.
Intercanvi i agents econòmics: Els agents privats també es relacionen amb el sector públic. Els intercanvis entre agents són els següents: - A les economies domèstiques (famílies) el sector públic les proporciona béns, serveis i transferències monetàries a canvi d’uns impostos. A més, el sector públic pot contractar treballadors a canvi d’un salari.
- A les empreses, el sector públic les proporciona béns i serveis i subvencions monetàries a canvi d’uns impostos i la compra d’altres béns i serveis.
- A les entitats financeres els demana recursos financers (pagant un interès), encara que també.
Finalment, podem ampliar totes aquestes relacions i incloure el sector exterior.
El mercat i els diners: En els mercats esmentats, el diner té una gran importància perquè facilita els intercanvis, ja que serveix com a: • Mitjà de pagament. És a dir, és un intermediari efectiu en les transaccions.
Sense diner, com es posen d’acord els agents econòmics en les transaccions? • Unitat de compte. És un patró de mesura del valor de les diferents mercaderies. En coneixem la importància per l’experiència en canviar de pessetes a euros.
• Dipòsit de valor. Permet conservar un determinat poder adquisitiu al llarg del temps (si no existeixen crisis monetàries fortes). (béns i serveis, factors i financer), a més d’un mercat exterior que inclou els agents i mercats esmentats anteriorment a nivell internacional.
...

Comprar Previsualizar