Estructura Social (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Estructura Social
Profesor A.S.
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 21/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Les criatures criades en llars en situació de pobresa, tenen més predisposició a tenir certes malalties en creixer.
La pobresa també té a veure amb els estils de vida, amb com la societat marca que hem de viure.
La pobresa és una construcció social relativa i que depèn de l’estil de vida majoritari. Paugan (las formes elementales de la pobreza) parla de pobresa integrada, marginal i descalificadora, el que intenta és classificar la pobresa.
La integrada seria aquella integrada en societats on està molt estesa, forma part del paisatge social i està assimilada no com un problema sinó com una realitat, pròpia de països empobrits. La pobresa marginal es aquella que queda fora de les estructures dels estats del benestar, està estigmatitzada, pròpia de societats industrials i identificada amb aquells col·lectius exclosos de la protecció social i del mercat laboral. La pobresa descualificadora es aquella que viuen els classe obreres i treballadores en els processos de reconstrucció industrial, convertint la pobresa en una situació individual que es viu com una situació personal de fracàs. La pobresa descualificadora és un sentiment pel qual estàs fora de les estructures socials i de la vida de classe mitja, és un greuge comparatiu.
Els missatges socials porten a interioritzar la pobresa com un problema individual però que realment ve donada per problemes estructural que fan que les situacions de pobresa persisteixin.
Hi ha una construcció cultural de la pobresa.
En els darrers tems hi ha un triangle conceptual que és el que es forma entre pobresa, exclusió social i marginalitat.
Quan parlem de pobresa, socialment, ens estem referint a pobresa econòmica, la falta de ingressos. Quan fem referencia a la incapacitat de viure segons l’estil marcat pel gros de la societat, parlem de l’exclusió social. La marginalitat afectarà als comportaments desviats (delinqüència, etc.); estil de vida transgressor.
Les polítiques públiques es dissenyen en conseqüència a la nostra concepció de com sortir de la pobresa, l’acompanyament social ha de tenir en compte les condicions i la situació del mode de vida i de la situació en la que es troba, tenint en compte les necessitats, que són molt diferents entre persones en la mateixa situació. Com més s’allarga en el temps més difícil és sortir de la pobresa.
Les polítiques públiques han d’anar acord amb el coneixement de la situació i no amb la perpetuació d’estereotips.
L’exclusió social és la situació en la qual es sumen certs factors que no permeten portar un estil de vida convencional dins de la societat, és a dir un estil de vida socialment acceptat. No té en compte el llindar de pobresa, pot estar en situació d’exclusió social sense estar en situació de pobresa econòmica seguint les dades del llindar. L’exclusió social genera barreres per poder portar un estil de vida acceptat generalment com a normal. L’exclusió social va més enllà de la pobresa econòmica, té una visió més multidimensional.
La marginalitat entronca amb la visió de pobresa marginal. Neix en el moment en que considerem que les persones que queden fora dels estils de vida de les classes mitges tenen unes característiques individuals que els fan diferents, s’associa a conductes concretes considerades diferents o delinqüents, a drogues, a viure en determinats barris... la marginalitat és l’estigmatització de la pobresa extrema.
El que preocupa a les institucions és l’exclusió social en la mesura que malmet la cohesió social, la idea que la nostra societat és una societat d’igualtat d’oportunitats. Les polítiques d’inclusió intenten incorporar a tothom, seguint la lògica de l’estat del benestar d’intentar incloure les classes marginals a l’estructura predeterminada i al mercat laboral.
Institucionalment, les institucions europees han anat adoptant la definició de la pobresa com la falta de recursos econòmics. Com ho compatibilitzem? Hi ha dues perspectives: • Perspectiva absoluta: posa en relació la pobresa amb la satisfacció de les necessitats bàsiques.
Podem intentar establir un llindar per sota del qual les persones estan ingressant pocs diners i per tant, es poden considerar “pobres”. ONU i altres institucions internacionals consideren que una persona estarà ens situació de pobresa si ingressa menys del que es pot comprar amb 1’25$ als Estats Units, però en adaptació al seu païs. 1’25$ paritat preu de compra al dia.
- LLINDAR ABSOLUT: En la majoria de paisos hi ha hagut una reducció de persones que se situen per sota del llindar i per això alguns economistes consideren que la pobresa a nivell general mundial, ha disminuït. Qua la globalització ha reduït dràsticament la pobresa. Milions de persones que han passat de no ingressar absolutament res a ingressar una mica per sobre del llindar. No es consideren altres factors, nomès econòmics. Inserció en el mercat laboral i en les dinàmiques capitalistes globals, concepció etnocèntrica del que és la pobresa. Tenir una major inserció laboral arreu del món, no significa sortir de la pobresa. L’índex sí que serveix per comparar la inserció al mercat laboral.
Hi ha altres maneres de mesurar la pobresa des de la perspectiva absoluta: - CISTELLA BÀSICA: S’agafen una serie de productes i serveis (menjar, transport, habitatge, transport) que són imprescindibles per a viure. Calculen el cost total mensual i estableixen un mínim d’ingressos per a poder subsistir. Qui estigui per sota d’això, es que no pot subsistir. A Barcelona ronda els 600€. La cistella es calcula a nivell general, no té en compte la diferència del nivell de vida.
Els llindars absoluts es configuren a partir del mínims mínims, subsistir i just (cobrir necessitats fisiològiques).
• Perspectiva relativa: posaria en relació es ingressos de cada llar amb els ingressos generals de la població.
- TAXA DE RISC DE POBRESA (perspectiva econòmica): percentatge de població que està per sota del llindar del risc de pobresa. El llindar és el 60% de la mediana dels ingressos familiars de totes les llars. Per què agafem la mediana en comptes de la mitjana? Perque la mitjana és susceptible als extrems. La taxa de risc de pobresa més alta de Catalunya va ser l’any 2014 amb un percentatge de 20’9. La mediana ha baixat. Si tots ens empobrim en bloc, és normal que la mediana disminueixi. Aquest indicador és sensible a la variació si s’empobreix només un sector de la societat, si tota la població s’empobreix en bloc, l’indicador no és sensible. Cada cop s’ha de ser més pobre per a ser cosniderat pobre.
Una possibilitat és anclar el llindar de pobresa en un any i comparar-ho amb altres anys (informe aula glibal investigadors autònoma).
- TAXA AROPE: Indicador que es va desenvolupar a partir dels anys 80 i 90. Mesures el percentatge de persones que es troben risc de pobresa i exclusió social. Inclou aspectes mñes enllà de la perspectiva econòmica. Es consideren tres variables: A. Risc de pobresa: Llindar.
B. Privació material severa: Part de la població que coincideix o no amb el risc de pobresa. En les enquestes de condició de vida preguntar “vosté es pot permetre els següents béns i serveis?” (10 béns i serveis). Si una llar marca menys de 4 ítems, es considera que està en situació de privació material severa.
C. Baixa intensitat laboral: Una persona està en una llar de baixa intensitat, si considerant totes les potencials hores de treball, nomès es comptabilitzen menys d’un 20% del total d’hores.
La gent en una, dues o tres d’aquestes situacions es consideren pobres segons l’AROPE. Acostuma a ser més elevada que la taxa de risc de pobresa i més sensible a l’evolució ja que les dues últimes situacions són sensibles.
Aquests indicadors surten de dades oficials que no tenen per què ser absolutament certes. Es calculen a partir d’enquestes de condicions de vida de manera que s’infereixen resultats a partir de mostres representatives. Hi ha marge d’error i s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar.
Tema 4: Exclusió social, criminaalitat i comportaments “desviats” Exclusió social (des del punt de vista de les institucions) Exclusió social fa referència a l’Europa continental a la complexitat que afecta la pobresa més enllà de la pobresa econòmica, el món anglosaxó identifica exclusió social amb pobresa.
  Les polítiques d’inserció es plantegen des de l’individualisme, les persones excloses de la societat ho estan per comportaments individuals.
Es planteja que malgrat l’existència de l’Estat del benestar hi ha una estructura social que exclou a determinades persones de la societat, qeu queden excloses de forma estructural. La societat majoritari a través de les institucions exclou de l’exercici dels seus drets socials a una part de la societat, deixen de ser conductes individuals.
  Hi ha estructures socials (tenir domicili) que exclou a determinats col·lectius. No ens hem de fixar tant en les persones excloses sinó en les formes d’exclusió, no et pots excloure de la societat . viure en situació de  marginalitat sí que es possible, no hi ha persones excloses sinó persones que pateixen exclusió. Aquesta és la visió de l’exclusió social des de la perspectiva dels drets   Des del punt de vista dels mitjans s’ha identificat exclusió social amb marginalitat.    Hi ha dues excepcions, la que confon exclusió amb marginalitat i la que ha estat adoptada per les institucions europees, es planteja a que hi ha traves a l’exercici de determinats models de vida i que són traves relacionades amb la interacció amb les institucions socials (mecanismes que ens serveixen per interaccionar). El caràcter excloent d’aquestes institucions és el que genera l’exclusió social.
  La complexitat que adopten les formes de vida a la nostra societat es relaciona amb la complexitat de l’exclusió social. Fins els anys 70 es parla de pobresa, a partir dels 80-90 el terme pobresa passa a referirse a termes econòmics i la continuïtat amb el concepte dels 70 es relaciona ara amb el concepte d’exclusió.
  Els 70 marquen el final de la modernitat industrial i s’entra en una etapa anomenada postmodernitat, modernitat tardana, modernitat post industrial, modernitat líquida. (depèn dels autors). El que queda clar es que hi ha unes transformacions de fons que fa que canviï la nostra estructura de riscos social, la nostra relació amb el mercat.
  Durant la època de la modernitat industrial la nostra relació amb el mercat productiu es el que marca si estem dins o fora de les relacions socials, en la modernitat líquida estar dins o fora no està relacionat amb l’ocupació i la relació amb el mercat productiu. Qui queda fora d’aquesta “recepta” del  bon ciutadà és qui està exclòs. Actualment múltiples formes de governar la teva vida estan acceptades, es trenca aquesta recepta. La lògica meritocràcia en els anys 70 funcionava, qui  tenia estudis i capacitat de treballar quedava inserit en el mercat laboral. Actualment no hi ha receptes, aquests patrons no funcionen, no hi ha les garanties que hi havia fa anys.
  L’estabilitat permetia desenvolupar un projecte de vida que s’adaptava als estàndards acceptats socialment, actualment hi ha múltiples projectes de via acceptats socialment però hi ha molts factors de risc, no hi ha seguretat de poder adoptar aquests projectes de vida. Anteriorment els riscos socials evidents eren malaltia o no tenir feina, la resta de riscos socials eren marginals. Actualment els riscos socials estan molt més extensos, s’han trencat les estructures de la modernitat industrial: la nostra relació amb el mercat laboral ha canviat enormement , es passa a valorar la flexibilitat, la estabilitat i especialització queda superada, la població activa és intercanviable, es busca gent polivalent, tot això va en contra de la lògica de l’especialització. A nivell individual la trajectòria laboral passa a estar molt marcada per l’atur, les trajectòries laborals són fragmentades. La crisis de la modernitat industrial ha portat altres canvis substancials, la diversificació de les modalitats familiars...
Això es reflexa molt bé amb el concepte de modernitat líquida, les institucions passen de ser sòlides a líquides, adaptables, canviants... les institucions passen a ser liquides perquè son constantment canviants, la família com a institució líquida per exemple és constantment canviant. Igual amb altres institucions (matrimoni, universitats... les institucions seguiran sent les mateixes però amb canvis substancials)   *Tenir en compte que el canvi fa referència a Europa i Estats Units, mundialment la industria segueix sent essencial.
  Classificació per Subirats. Font: Subirats, J. (2004). Pobresa i exclusió social. Una anàlisi de la realitat espanyola i europea, barcelona: ed. Fundació la caixa, col. Estudis socials, (16)   EXCLUSIÓ SOCIAL DES D’UNA PERSPECTIVA INTEGRAL PRINCIPALS ACTORS D’EXCLUSIÓ ÀMBITS EIXOS DE DESIGUALTAT Pobresa económica Dificultats financeres Dependència de prestacions socials Econòmic Falta de protecció social Desocupació Subocupació Falta de qualificació laboral Laboral Impossibilitat Precarietat laboral No-escolarització o sense accés a l’educació obligatòria integrada Analfabetisme o baix nivell formatiu Formatiu Fracàs escolar Gènere Abandonament prematur del sistema educatiu Barrera lingüística No accés al sistema i als recursos sociosanitaris bàsics Addiccions i malalties relacionades Sociosanitari Malalties infeccioses Transtorn mental, discapacitats o altres malalties cròniques que provoquen dependència Sociosanitari Sense habitat propi Infrahabitatge Accés precari a l’habitatge Residencial Edat Ètnia, procedència o lloc de naixement EXCLUSIÓ SOCIAL DES D’UNA PERSPECTIVA INTEGRAL PRINCIPALS ACTORS D’EXCLUSIÓ ÀMBITS EIXOS DE DESIGUALTAT Habitatge en males condicions Males condicions d’habitabilitat Residencial Espai urbà degradat, amb deficìencies o mancances bàsiques Deteriorament de les xarxes familiars (monoparentalitat, soledat…) Escassetat o febles de xarxes socials Relacional Génere Edat Ètnia, procedència o lloc de naixement Rebuig o estigmatització social No accès a ciutadania Accès restringit a la ciutadania Privació de drets per procés penal Ciutadania i participació No participació política i social Et pots sentir exclòs socialment quan aquesta exclusió es dona en diversos dels àmbits senyalats en la taula.
  Davant la diversificació d’estils de vida que suposa el trencament amb la modernitat industrial sorgeix el plantejament de fer societats inclusives, on diversos estils de vida siguin acceptar, anteriorment es plantejava inserir en l’estil de vida majoritari a aquells que quedaven exclosos. Generar estructures socials inclusives comporta permetre que tothom pugui desenvolupar el seu pla de vida. Creem estructures socials que admetin la màxima diversitat possible.
Un exemple de política pública inclusiva: metro de Madrid i Barcelona, Barcelona adaptat, Madrid més extens, econòmic.. una política de transport inclusiva és aquella que garanteix l’ús del transport per a tothom.  La problemàtica de la pobresa sorgeix com a un concepte modern.
Pobresa urbana a les ciutats medievals: Per a què servia un pobre en la Barcelona gótica? Un pobre (algú que demana) en una societat regida pels valor de la caritat cristiana, teocracia, és una forma d’expiar els pecats. No qüestiona l’ordre de les coses, només otorga la possibilitat de ser un bon cristià. La funció de la pobresa en aquestes ciutats era una funció expiatoria. Si l’ordre de les coses és diví (pertenença als estaments), dóna la oportunitat d’ajudar als pobres i per tant, ser un bon cristià.
En quin moment canvia la percepció dels transeúnts a Europa (en quin moment comencen a molestar de debó)? text al moodle. Quan comencen a molestar els pobres vivint de la caritat cristiana? Just abans de la industrialització, les grans pestes a les ciutats europees produeixen una reducció de la població que fa més valuosa encara la mà d’obra. Cal incorporar la gent a la nova manera de treballar de la indústria. La gent que està en situacions precàries treballant a una fàbrica, li pot molestar la gent que aconseguiex diners només demanant de la caritat cristiana. Tenim el problema de com convencem a la gent per a que accepti condicions laborals dures i a més a més, les compleixin (les condicions del treball). Com es convenç a un pagés que passi a treballar a la fàbrica? El salari no és suficient per a converncer a la gent.
Sobreviure de la caritat vs. sobreviure treballant 7 dies a la setmana, explotat. La retòrica religiosa sobre el treball canvia amb la modenritat i la indutrialització. Des dels púlpits cristians es comença a parlar de la ética del treball. El liberalisme gesta el principi de menor elegibilitat. Qualsevol forma de vida de fora de les estructures assalariades ha de ser pitjor que qualsevol forma de treball assalariat. Si el treball en un taller no és prou atractiu només pel salari que es dóna, com fem que no esclati el pensament de ‘jo no vull viure del treball’’? Es dóna un valor per sí mateix al treball. Que viure de la caritat sigui molt pitjor que viure del treball.
- Reducció de la població - Necessitat de mà d’obra - Principi de menor elegibilitat Les persones que ciuen fora de l’ética del treball demostraven que es pot viure fora del treball assalariat, per això durant la modernització als països europeus comencen a redactar-se lleis de “vagos y maleantes” que pretenen fer la vida la vida més comlicada a aquells que ciuen fora del treball assalariat.
Es comença a veure la pobresa com a un problema, degut principalment a la mercantilització del treball, que requereix actuacions polítiques: ordenació dels espais públics. Hi ha un discurs étic darrere de la dignificació del treball. També es predica la ética de l’estalvi, de l’austeritat, etc. L’eina de transmissió d’aquests valors són eines religioses.
Mite fundacional: Són històries que remeten a l’inici d’una civilització o cultura i que expliquen per què són les coses com són (justifiquen l’estat de les coses).
Això seria l’inici de la problematització de la pobresa.
La instauració de la etica del treball va acompanyada d’una serie de polítiques concretes. L’higienisme urbà que vincula la pobresa ls problemes de salubritat de la ciutat. Té a veure amb una dinàmica de control social. A partir del segle XVIII neixen al Regne Unit y Alemanya sorgeixen les cases de treball, són l’embrió d’una altra institució que sorgeix i es desenvolupa durant els segles XIX y XX: la presó.
A las casa de treball s’enviaven als desviats socials que no volien treballar i se’ls havia d’ensenyar a treballar en un centre correccional com aquests.
A les prostitutes se les portava (Castella) a les “cases de arrepentidas” on se’ls ensenyava a treballar en la neteja a canvi d’un sostre i menjar. Al sud d’Europa, les iesglesies católiques eren les encarregades de disciplinar a aquells desviats del treball assalariat. Dos vessants: simbólica y discrusiva i una altra política.
Vigilar y castigar (Focault) Als Estats de Benestar es manté una lógica d la disciplina més suau. La gent amb estils de vida que es surten de la normalitat dse’ls dóna un servei d’acompanyament per a que s’insertin a la vida social normal i a més a més, s’ofereixen uns serveis universals per a que mmillori la vida de la població en general.
Malgrat tot, es diposita molta confiança en la capacitat sistèmica d’acompanyar als col·lectius en situació de pobresa cap a la integració social. Això ha canviat, ja ningú confia en l’institucionalització d’acabar amb les situacions de pobresa. La marginalitat urbana ha canviat, ja no es propia dels guettos o els suburbis (barris segregats). La pobresa està en prácticament tots els barris urbans. Ens trobe, amb una marginalitat avançada. Arribem a lo que Loic Wacquant anomena hiperguetto. A la pobresa dels últims anys hi ha una descomposició social. La pobresa s’ha convertit en un fracàs individual.
Del que es tracta, és de consunmir el suficient i d’allò que està socialment acceptat. Si no ho aconsegueixes, comporta un fracàs personal també.
- Dissolució del barri obrer als anys 80. L’atur impacta ena quests barris i deixa uns ingressos a les famílies i sin possibilitat de futur als fills. Entren les drogues. Les famílies que han aconseguit certs beneficis comencen a marxar d’aquests barris.
La pobresa es viu de portes endins. Hi ha un model neoliberal de gestió d’aquesta pobresa. No ens plantegem com acompanyar als col·lectius que queden fora de l’estructura social.
La majoria dels presos estan a la presó per economia de la marginalitat, per tràfic de drogues... i són estrangers perquè la nostra manera de control dels fluxos migratoris deixa sense drets a moltes persones.
Aquells que no tenen més opcions, més recursos... sobreviuen a partir d’economies de la marginalitat i quan més difícil es regularitzar la teva situació i poder entrar al mercat laboral més probabilitat tens d’acabar entrant en economies de la marginalitat i més probabilitats tenen d’entrar a la presó.
Tot això entra dintre d’unes dinàmiques de penalització de la pobresa. Es genera bosses de marginalitat amb el pas d’una societat post industrial.
També afecten a la entrada de la presó els biaixos de classe, en antecedents, defensa...
La pobresa es converteix en un problema a partir que la modernitat requereix que la gent d’incorpori al mercat labora els estats del benestar tenen la voluntat d’acabar amb la pobresa, augmenta la qualitat material de vida de la població i redueix la pobresa a Europa i als Estats Units, incorpora però la marginalitat. S’entén que el sistema penal ha de tenir uns certs efectes socials però a partir dels 70 comença el procés d’inflació penitenciària que succeeix a causa d’una resposta punitiva dels problemes socials. Les retallades en despesa social han ajudat també a aquesta inflació ja que ha vingut acompanyada per un enduriment del sistema penal, es substitueixen mesures socials per mesures penals.
La governabilitat neoliberal comporta una penalització i una criminalització de la pobresa, comporta el pas del wellfare al workfare, condicionar les ajudes socials a la submissió al mercat laboral, s’abandonen les ajudes socials no condicionades a ajudes socials condicionades a una orientació al mercat laboral. I finalment la delegació de responsabilitats, és a dir la delegació en la filantropia privada, a mesura que els mecanismes de benestar es ban erosionant van proliferant fundacions i ong que fan front a la pobresa, aquestes organitzacions no estan sotmeses a control democràtic, estem depositant la garantia de drets en institucions privades.
La garantia de drets no pot dependre de la filantropia privada, existeix clarament un problema de la governabilitat de drets.
Tema 5: Desigualtats de génere Les desigultats de génere són un eix transversal a als altres eixos tractats fins ara (socioeconómics…). En uè es concreten avui en dia les desigualtats de génere? Depén de les ulleres que es portin, les desigualtats són més evidents o menys. Però també és cert, que per al col·lectiu que les viu (les dones) es fan més evidents.
En funció de si som homes i dones, tenim una trajectoria diferent. Mirant convenis col·lectius ens adonem que sí que es cobra el mateix, llavors la bretxa salarial no té l’origen davant la llei. Hi ha una diferenciació dintre de la jerarquia i per tipologia del treball. Hi ha una divisió sexual del treball. Aquí rau l’origen de la bretxa salarial.
Per què les dones i els homes fem tasques diferents? Com ha estat la divisió del treball fins ara i com ha evolucionat? La divisió fins ara ha estat justificada a partir de les suposades diferencies entre sexes. Si bé es cert que biológicament hi han algunes diferencies, el génere no és biológic, és una construcció social i com a tal, pot ser modificada. Tenim una costrucció de rols on equiparem sexe i génere, això és una concepció vinculada a les societats modernes. Hi han hagut societats que tenien més de 2 géneres. Potser hi havia el génere masculí, el femení, el religiós i el que es dedicava a la família. Segons això es podria afirmar que la religió actual constituiria un tercer génere però no és així, ja que la “direcció” pertany als homes i la submissió o subordinació a les dones.
Una altre construcció social és que el génere està lligat a la persona de per vida. No és cert. Això és relaciona amb la construcció sexual del treball.
Hi ha qui argumenta que biológicament estem diferenciats i preparats per a fer feines diferents. Realment podem vincular la biologia al funcionament del mercat laboral? La causa de que les dones no accedeixin realment a llocs de responsabilitat, és perquè es cuiden als nens al nèixer i llavors no les contracten perque els costa diners mantenir la “baixa per maternitat”? Articulem la construcció política i legislativa al voltant d’aquest construcció social del treball. Les dones tenen un vincle afectiu més fort envers els fills que els homes? La solució seria assumir que tant la maternitat com la paternitat són més importants que un sosteniment del mercat laboral i de l’economia. És una construcció social vinculada a la modernitat, no vinculada a les nostres diferencies biológiques.
A la Modernitat es divideixen les societats dividieixen la vida a partir de dos principis liberals. Les revolucions liberals constitueixen l’Estat modern. Aquesta ideologia també estableix les bases de la divisió sexual del treball. Diferencia entre esfera privada i esfera pública, assumint que la esfera privada és el lloc de les dones i l’esfera pública, pertany als homes. Les relacions laborals pertany a l’esfera pública i també el treball. El que queda a l’esfera privada són les tasques de cura, etc. que no anomenem mai com a treball.
Per què non es considera treball? Perquè “el treball dignifica”, però el treball assalariat és que t’habilita com a ciutadà i les tasques de cura no són assalariades.
L’accès de gent no noble a les esferes de direcció política es dóna per l’accès a propietats. Qui assoleix drets posteriorment? Els homes que treballen. Després el que hem acceptat que les dones que trabllin també entrin dins d’aquest grup. El treball que no està dins de l’esfera pública no es considera treball. Fins hi tot en l’argot que utilitzem per defensar el reconeixeent d’aquest treball, l’anomenem “tasques de cura” i no la paraula treball.
A les societats premodernes quin és el repartiment de tasques entre homes i dones? A les societats caçadores recol·lectores hi havia desigualtats del treball? Sí. Estudis paleontologics ens indiquen que aquest repartiment no ha estat mai així. Les societats caçadores/recol·lectores, la caça és una activitat ritual, el que sostén la comunitat és la caça a petita escala i la recol·lecció, duta a terme per homes i dones per igual. La caça tradicional que s’argumenta que feien els homes, s’ha demostrar que es duia a terme també per homes i dones per igual, pel conjunt de la comunitat.
Hi ha un moment que la divisió sexual del treball industrial sí que és molt clara. Anteriorment, a l’época feudal no hi havia aquesta divisió. Tant homes com dones plebeus, al llevar-se, anaven a treballar al camp.
Modificar la natura i extreure recursos per a la propia subsistencia. Llavors la divisió sexual del treball és propia de les societats modernes. Les dones han quedat “confinades” a les seves tasques a l’esfera privada i el seu accés a l’esfera pública s’ha restringit.
Quan es dóna la incorporació de la dona al treball? La primera gran incorporació de la dona al mercat laboral va ser a la Primera Guerra Mundial i la segona gran onada a la Segona Guerra Mundial. En anar-se’n els homes a la guerra, hi havia una gran necessitat de mà d’obre per cobrir les places que havien quedat buides i es van ocupar amb dones incorporades al mercat laboral.Les dones dels obrers no qualificats sempre han fet activitats remunerades, ja fos a les fàbriques fent treballs no qualificats molt mal pagats, o bé cuidant de nens dels més acomodats económicament. A partir dels anys 60 i 70, les dones s’incorporen al mercat laboral per a realitzar-se, abans era per pura necessitat de subsistencia. Llavors suposa un gir simbólic que significa que les dones treballen per a “l’autorealització”.
La manera en com s’organitza la divisió social del treball i la manera en què les desigualtats de génere operen s’inicien a les societats modernes. Això trenca amb el mite de que les desigualtats sempre han estat latents i que això no pot canviar.
Quines són les diferencies que tradicionalment s’atribueixen a la biologia? Les diferencies biológiques mentals són tant poc significatives que no demostra que existeixi una divisió sexual del treball. El que és evidentment diferent i desigualtats és la socialització. Tenim diferencies físiques, és evident, però provoquen desigualtats? “Les dones són més submisses”, “tenen instint maternal”, “més sensibles”, “més emocionals”. Es diu que treballen millor en equip, però sempre sota la direcció d’un homes. Quan hi ha dones directives sempre són posicions intermitges, sempre amb una home per dalt seu. Les dones es deixen emportar més per les emocions (irracionalitat), l’àmbit masculí és el de la ciència, el de la racionalitat.
La jerarquia del saber també és una jerarquia masculinitzada. Les veus d’autoritat en tertulies són els homes. Les dones tenen una menor o major credibilitat en funció del seu aspecte físic. Les dones tenen més disposició a canviar d’opinió i a obrir la ment ja que des de petites els hi han ensenyat que no tenen la raó i que les seves opinions són secundaries. El repartiment de tasques dins de la llar és causant de la divisió sexual del treball.
Silvia Federicci, caliban y la bruja Com aprenem que les dones tenen un rol secundari? Amb experiències, allò que visualitzem. Un exemple és el pati. La configuració del pati és espaial, al centre hi han les pistes esportives per jugar a futbol dels “nois”. I al voltant les “persones secundaries”. La configuració de l’espai on les criatures passen el seu temps lliure té una configuració androcéntrica, delegant a les “periferies” a les persones secundaries. L’analisis sociologic de la nostra societat en donar una ullada a les escoles i veuriem que si. La relegació de l’espai secundari segueix una configuració de génere. La diversitat de joc que generen les nenes és més rica ja que normalment han estat relegades.
Ser una nena que fa activitats de nen genera estigmatització i un nen que fa activitats de nena genera més estigmatització encara. Això és perque la noia s’empodera i un noi que adopta rols femenins s’està infravalorant, està perdent voluntariament els seus privilegis. L’adopció de rols femenins tant per homes com per dones té una penalització.
L’emocionalitat es lliga a les dones si la racionalitat als homes. La emocionalitat té una connotació negativa ja que aquesta no permet prendre decisions correctes.
El repartiment de l’espai té una repercussió en molt àmbits més. Cas del transport públic masculinitzat en l’època industrial ja que era exclusiu per anar a la fàbrica. Més endevant: l’autobús del barri, que utilitza la gent gran, carregada, persones amb cotxets, acompanyant de gent gran. Està pensant per connectar la llar amb el mercat, amb l’escola, i així està pensat per la cura. El bus del barri va ser molt criticat per ineficient.
El tema estructural marca en gairebé tots els exemples però no és evident en segons quines sulleres que et posis. Però ésuna concepció social androcèntrica (que gira al voltant de l’home).
El primer àmbit de desigualtat és el mercat laboral. perquè les nostres vides estan articukades al voltant del treball i això de per sí és patriarcal. La conseqüència amb el paradigma de la conciliació és fatal, ja que en entrar en el mercat laboral, la dona duplica la seva jornada laboral. És impossible conciliar, ja que el repartiment dins de les llars no es reestructura com si que ho ha fet el laboral. En els darrers 10 anys, le shores dedicades per part de les dones en la feina domèstica ha disminuït en molt poca mesura, i la dels homes ha passat de 55 minuts a 1 hora. Això és una millora, però a massa poca velocitat.
Una de les polítiques clau per materializar les desigualtats de gènere és el permís de maternitat.
...

Comprar Previsualizar