Tema 2 - Els sentits (L'olfacte) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicofisiologia
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 18/04/2016
Descargas 48
Subido por

Vista previa del texto

Tema 2 – Els sentits (L’olfacte) L'olfacte té importància evolutiva a nivell de l'individu (buscar aliment, detectar substàncies tòxiques o perills...) i d'espècie (hi haurà estímuls químics que estaran relacionades amb l'aparellament dels individus o en la cerca de parella). Per exemple: si percebem olor a cremat, ens alerta d'un possible incendi; si una substància fa pudor, intuïm que és tòxica. Per tant, les olors consisteixen un mètode de comunicació entre els individus i un mecanisme d'interacció amb el medi que ens envolta. Definirem les olors com a sensacions olfactives els estímuls els quals les provoquen s'anomenen odorants.
La naturalesa fisicoquímica dels odorants és important perquè els odorants són partícules, molècules, que estan en suspensió, és a dir, són volàtils (molècules que les trobem en l'aire) o també les podem trobar dissolts en l'aigua.
Però no tots els compostos químics tenen olor: l'oxigen o el nitrogen no fan olor. A més, hi ha gasos com el metà o el diòxid de carboni que no tenen cap olor, perquè evolutivament no tenia importància. Això sí, en situacions de tancament, les concentracions altes d'aquest gas poden ser molt perilloses. És per això que actualment a aquest gas se li afegeix un component que a partir d'un llindar de concentració, allibera una olor.
Veurem que, en totes les vies sensorials, parlarem dels receptors (on comença la unió), unes vies (que aniran al cervell), un processament cortical i unes implicacions funcionals.
Receptors de l'olfacte En contra potser del que pensem, NO olorem per tot el nas, sinó per una petita part que està situada a la part superior de la cavitat nassal: l'epiteli olfactori. Aquest epiteli olfactori està format per tres tipus diferents de cèl·lules:    Cèl·lules ciliades: que són realment les cèl·lules receptores olfactives. Aquestes cèl·lules ciliades són neurones bipolars (tenen un extrem amb dendrites i l'altre extrem és l’axó que va cap al SNC). Aquestes neurones interaccionen amb l'estímul químic i produeixen l'impuls nerviós, que es dirigirà cap al SNC. Tenen cilis, que estan immersos en una capa de moc (que protegeix la cèl·lula).
Cèl·lules basals o mare: són l'origen de les cèl·lules ciliades. Les cèl·lules ciliades tenen un període vital de 4 a 8 setmanes. Per tant, les cèl·lules mare són les seves productores i encarregades de la seva regeneració.
Cèl·lules de suport: són un altre tipus de cèl·lules, que produeixen mocs (que protegeixen la cèl·lula).
La mida d'aquest epiteli olfactori és molt indicativa de l'agudesa olfactiva de l'animal. És a dir, com més desenvolupada estigui l'agudesa olfactiva, major serà la superfície de l'epiteli olfactori. Per exemple, la superfície de l'epiteli en un humà -que ha desenvolupat més altres sentits- és menor que la d'un gos (Si l'epiteli olfactori en humans té 80 cm3, els gossos en tenen 180). La mida de l'epiteli ja ens dóna una idea de la importància de l'agudesa en aquella espècie. El genoma humà codifica 1000 gens que donaran lloc als receptors olfactoris: però en humans el 60% són pseudogens, les proteïnes no acaben de codificar, són disfuncionals. Per tant, de 1000, només 400 gens són funcionals.
Com ja hem dit, les cèl·lules ciliades són neurones, les primeres de la via olfactòria. L'odorant (la substància química que interaccionarà amb el receptor i produirà l'olor) interaccionarà amb els cilis i començarà el procés de transducció, és a dir, l'energia de l'estímul químic interaccionarà amb el receptor que provoca un canvi en la permeabilitat de la membrana (que vindrà donat per entrada i sortida d'ions) i això provoca una despolarització (el potencial de la cèl·lula canvia, i al final provoca un potencial d'acció). Podríem definir la transducció com el procés de canvi d'energia pel qual la naturalesa de l'estímul és captada pels receptors corresponents i es genera un impuls nerviós (en aquest cas l'odorant interacciona amb el receptor, canvia permeabilitat i produeix un pda).
Com codifiquem les olors? La teoria més acceptada és la que s'anomena: teoria de la forma. Com el seu nom indica, està basada en la correspondència de l'estructura química que es dóna entre l'odorant i els receptors olfactoris. Hi ha odorants de diferents formes (cada odorant pot tenir diferents formes) i hi ha els receptors. Perquè ens entenguem, si tenim un estímul en forma de rodona, interaccionarà amb el receptor en forma de rodona (correspondència estructural entre odorant i receptor). Un estímul olfactori pot interaccionar amb uns quants receptors i a la inversa, sempre que les formes coincideixin. Per tant, tenim un determinat odorant i aquest interacciona amb determinats receptors. Òbviament, si només ens baséssim en aquesta teoria, diferents interaccions estímul receptor codificarien la mateixa olor, però també depèn de dos factors més: òbviament, l'olor que ha interaccionar un receptor, ens dóna diferents olors. Però depèn de més coses:   Concentració de l'odorant: pot interaccionar amb els mateixos receptors però en funció de la concentració de l'odorant, s'activi més un receptor que l'altre.
Seqüència temporal amb què s'activin aquests receptors: segons el temps de reacció de cada receptor específic, se m'activaran de diferent manera: la unió de l'odorant amb el receptor específic provoca un seguit de canvis bioquímics, els quals no tots tenen la mateixa velocitat. Segons provoqui un canvi més o menys ràpid, el patró d'activació és diferent.
La combinació d'aquests 3 factors (forma, concentració i seqüència) fan que es percebi una olor o una altre.
Encara que se surt del temari d'aquest apartat, és interessant esmentar que els receptors per l'olfacte i el gust són certament específics. I això per què? Si són una mica més inespecífics, ens permet que puguem olorar coses noves; per contra, si són molt específics, potser no serà tan ampli i no podrem trobar nous sabors ni olors.
Via: des de l'epiteli olfactori al SNC Hem dit que l’odorant reacciona amb les cèl·lules ciliades, unes neurones bipolars localitzades a l'epiteli olfactori. Amb els cilis ja provoquen la transducció, es produeix pda i va cap al bulb olfactori: que es troba sobre de la cavitat nassal (a la part més anterior del cervell).
Els axons de les cèl·lules ciliades travessen l'os edicmoides que van al bulb olfactori on hi ha: les cèl·lules mitrals o segones neurones de les vies olfactòries. La primera amb la segona fan sinapsi. Aquestes sinapsis s'anomenen glomèruls. El glomèrul és una estructura important: a cada glomèrul li arriben els axons dels mateixos receptors, o dit d'una altra manera, el mateix tipus de receptor va al mateix glomèrul, que és un altre factor important per la codificació de les olors. A més a més, el bulb olfactori també rep influències del cervell superior que es coneixerà com a regulació o influències topdown. Aquestes influències fan referència a que estructures superiors del cervell fan que atenguem o ens fixem més en determinats tipus d'olors. Per tant, és important recordar que estem veient la via que va cap a dalt, però que també hi ha influències topdown. Els axons d'aquestes segones neurones NO passen pel tàlem (on en els diferents sistemes sensitius és molt important). Des del bulb olfactori, els axons de les cèl·lules mitrals van a diferents parts del SNC, però especialment aniran a l'escorça piriforme, que està situada a la cara més medial, interna dels hemisferis dels lòbuls frontal i temporal. Que englobi dos lòbuls fa que establim una distinció en dues parts que tindran funcions diferents:   Escorça piriforme frontal o anterior: funcionaria com una àrea primària de l'olfacte, ens permet discriminar una olor.
Escorça piriforme temporal o posterior: actuaria com una àrea d'associació unimodal.
Aquesta ens identifica l'olor.
Des de l'escorça piriforme, anirà a altres àrees que participaran en el reconeixement de l'olor, seran àrees d'associació multimodal:     Amígdala i escorça insular (lòbul de la ínsula): ambdues estan implicades en les emocions i els sentiments i, per tant, amb el valor emocional d'una olor.
Hipotàlem lateral: relacionat amb la conducta de la gana.
Hipocamp i escorça entorrinal: implicades en la memòria i els records, aquestes zones tindran més rellevància en el fet que una olor ens pugui evocar un record.
Escorça orbitofrontal: es troba a la superfície basal del lòbul frontal. Contribueix a la valoració emocional. S'ha vist amb diferents experiments i utilitzant diferents estímuls que té una resposta diferent d'especialització funcional al voltant d'un eix mediallateral: o Estímuls agradables provoquen l'activació de l'escorça orbitofrontal medial.
o Estímuls desagradables provoquen l'activació de i l'escorça orbitofronal lateral.
Evidentment, estem parlant que l'escorça orbitofrontal és multimodal, si fem una valoració multimodal, aquí hi haurà integració de diferents sentits i també rebrà projeccions de l'amígdala. Aquesta integració farà que sigui un centre molt important per la generació de patrons de conducta. Integrarà diferents sentits, rebrà informació d'altres estructures del SNC (per exemple de l'hipocamp, involucrat en la memòria i els records o de l'amígdala i les emocions) i generarà un patró de conducta.
...

Comprar Previsualizar


Comentario de lmartinez54 en 2016-04-20 13:46:51
Genials!!!!!