Tema 7 - Ciència Política (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciències polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

El Tema 7 de Ciències Polítiques tracta les polítiques públiques

Vista previa del texto

• Els polítics estaran disposats a emprendre reformes en 2 situacions: i) Quan percebin que un conjunt alternatiu de regles els suposarà una supervivència política més efectiva.
ii) Quan hi hagi una forta crítica ciutadana al rendiment del sistema electoral i els polítics percebin que una reforma del sistema electoral podria millorar la seva pròpia imatge davant l’electorat.
Tema 7. Les polítiques públiques 1. NOCIÓ DE POLÍTIQUES PÚBLIQUES En anglès, 2 expressions sobre política: - Politics: política com activitat, procés (en general) - Ex.  He decidit involucrar-me en la política del meu municipi.
Policy: política com un resultat o una manera de fer adoptada.
Ex.  política fiscal, educativa, social...
Aquí ens referim al 2º sentit: com a policy. Una política pública (PP) és el resultat d’una activitat política.
Algunes definicions: - Meny y Thoening: “És el resultat de l’activitat d’una autoritat de poder públic o governamental”.
Easton: “Les polítiques públiques són productes del sistema polític”.
Dye: “És tot allò que els governs decideixen fer o no fer” 98 La concepció d’Easton de la política com una caixa (sistema polític) amb diversos components (ex: autoritats), que està ubicada en un entorn amb el qual interactua: - De l’entorn rep: inputs (demandes i expressions de suport) Aquests inputs es processen i des del sistema polític donen lloc a outputs (decisions i accions governamentals  polítiques públiques) Aquest procés d’inputs i outputs és un circuit d’autoretroalimentació (en constant dinamisme) Les PP són enteses com accions de govern, que pretenen respondre a les demandes socials.
ELEMENTS PRINCIPALS DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES 1) Les PP persegueixen certs objectius concrets i el seu disseny s’ha d’ubicar en un determinat context.
Ex.  polítiques d’ingrés mínim de reinserció = mínim per a la supervivència i facilitació de la inserció laboral (en context de crisi econòmica) 2) Les PP són portadores de valors: reflecteixen visions del món.
Les PP no són axiològicament neutres, ni responen només a racionalitat tècnica.
Ex.  Polítiques econòmiques d’esquerra vs. de dreta 3) Les PP consisteixen en una sèrie d’accions i decisions.
En ocasions, les PP són només una decisió, però normalment comprenen un conjunt divers d’accions i decisions.
Ex.  en tràfic: regulació, mesures de control, sancions...
4) Les PP poden utilitzar una gran varietat d’instruments.
Ex.  Regulació-desregulació, privatització, contractació externa, producció directa servei...
5) Les PP no són només resultat dels partits i organismes públics; també ho són de l’acció col·lectiva d’actors socials.
Ex.  incidència de partits, grups ecologistes, associacions ciutadanes... (en polítiques mediambientals) Aquesta pluralitat d’actors (xarxes de polítiques) intervenen no només al disseny de les polítiques, també en la seva implantació.
99 2. TIPUS DE POLÍTIQUES Hi ha diverses classificacions de PP: a) PP “superiors”  sobre qüestions de primera magnitud, normalment de domini exclusiu del govern i sota la influència d’uns quants grups poderosos.
Ex.  respecte la fusió de caixes o l’emissió de deute públic b) PP “inferiors”  relatives a qüestions més ordinàries, amb un procés d’elaboració més obert.
Ex.  polítiques educatives, sanitàries...
Una altra classificació (Lowi) sobre la base de coerció o obligatorietat de tota PP (són decisions de l’autoritat i que s’imposen en una comunitat).
De vegades aquesta coerció és directa (accions obligatòries, com ara una multa), i en d’altres indirecta (ajustar-se a certes orientacions, com ara el consell del policia).
Aquesta coerció pot afectar a tota la comunitat, o bé només afectar a certs individus.
Limitació o coerció sobre determinats individus Limitació o coerció sobre comunitat/ grups amplis Limitació o coerció directa, immediata Regulatives Redistributives (Lleis contra violència de gènere, mesures antitabac…) (Seguretat social, impostos progressius…) Limitació o coerció indirecta, suau Distributives Constitutives (Concessió d’un permís d’obres, concessió d’una beca… (Reformes administratives, creació d’organismes especialitzats…) Classificació de polítiques públiques de Lowi: 1) Les polítiques regulatives: predominen mesures que imposen condicions obligatòries als individus afectats.
Ex.  Lleis contra la violència de gènere, mesures antitabac...
100 2) Les polítiques distributives: concedeixen algun avantatge particular a algun individu i, per tant, tenen a veure amb la distribució de nous recursos.
Ex.  Concessió d’un permís d’obres, concessió d’una beca...
3) Les polítiques redistributives: a través de les quals es determina l’accés a certs grups d’individus a determinats avantatges. Amb aquestes, es realitzen transferències obligatòries de recursos d’uns ciutadans a uns altres Ex.  Seguretat Social, impostos progressius...
4) Les polítiques constitutives: afecten als drets dels ciutadans i a les regles a les que s’han de sotmetre les activitats públiques.
Ex.  Reformes administratives, creació d’organismes especialitzats...
3. EL PROCÉS DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES Podem distingir 4 grans fases en el desenvolupament d’una PP: - La identificació del problema i la seva entrada en l’agenda pública La presa d’una decisió L’aplicació d’una decisió o implantació L’avaluació a) La identificació del problema i la seva entrada en l’agenda pública Una PP dóna resposta a un problema que genera una certa tensió o conflicte i per això es percebut com a tal.
També pot passar que hi hagi un problema però no sigui percebut com a tal, i llavors no entrarà a l’agenda pública (agenda pública = conjunt de problemes que han assolit una atenció seria i activa per part del govern com a possibles assumptes de PP) IMPORTÀNCIA de la percepció en la identificació del problema.
“Si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes seran reals en les seves conseqüències” (Teorema de Thomas).
Els problemes són construccions creades, mantingudes o transformades socialment; no existeixen a part dels individus o grups que els conceben.
Ex.  la violència domèstica en les societats tradicionals (problema privat que havia de solucionar-se en l’àmbit familiar) i en les societats democràtiques d’avui (problema públic que s’ha de combatre des d’institucions públiques amb plans anti-violència, protocols d’actuació, sancions...).
101 Un tema té més probabilitats d’entrar a l’agenda pública si: - Pot ser definit sense ambigüitat i no és tècnicament complex.
Afecta a gran part del públic Té rellevància a llarg termini No té precedents clars Per a que un tema entri a formar part de l’agenda pública precisa la intervenció d’agenda setters (actors amb influència en l’agenda). Qui són aquests agenda setters?  Partits, líders d’opinió, associacions veïnals, grups ecologistes… Exemple de la introducció d’un tema a l’agenda pública gràcies a això: La mort d’Ana Orantes “Parlar de violència de gènere és, inevitable i tristament, parlar d’Ana Orantes.
El 4 de desembre de 1997 Ana Orantes es va plantar davant d’Irma Soriano en un programa anomenat “De tarde en tarde”, a Canal Sur, per a posar paraules a una experiència esgarrifosa: va relatar com el seu marit l’havia maltractat i martiritzat durant molts anys, quaranta per a ser exactes. Tretze dies després, el seu marit la va assassinar: la va ruixar de gasolina i la va cremar a la porta de casa seva (...) La commoció social va ser tanta que s’afirma que després del cas, la societat espanyola va canviar: el tractament informatiu es va fer diferent, es van desenvolupar mesures en contra de la violència de gènere i es va expressar tàcitament una repulsió social cap als mals tractes contra la dona.
Algunes explicacions de l’aparició de problemes públics en l’agenda pública: 1) L’ascens democràtic representatiu: agregació de demandes aïllades per partits i/o grups d’interès a poders públics.
Ex.  preferències socials a través de vots o sindicats.
2) La tirania de la oferta o model de mobilització: les autoritats creen necessitats, estructuren i condicionen les demandes ciutadanes de l’acció pública.
Ex.  intenció del govern de polítiques restrictives d’immigrants  foment d’un clima social anti-immigració  política de reducció de flux d’immigrants.
3) El model de la iniciativa interna: la iniciativa sorgeix de grups concrets amb gran capacitat d’influència sobre les elits polítiques.
Ex.  pilots o controladors aeris  influència en el govern 102 b) La presa d’una decisió Una vegada el tema ja és a l’agenda pública  decisió sobre què fer 2 moments bàsics en aquesta fase de decisió: 1) Elaboració de diferents alternatives d’acció davant el problema: solucions  Consideració de les diferents alternatives i els seus costos/beneficis  Paper important dels experts 2) Selecció d’una alternativa o solució  Combinació d’aspectes tècnics (estudi d’alternatives) i polítics (prioritats i capacitats de negociació de poders públics) ➢ Hi ha 4 models de presa de decisions: a) Racionalitat absoluta b) Racionalitat limitada c) Incrementalisme d) Paperera (garbage can) 1) Modelo de racionalidad absoluta Quin és el procés de presa de decisions segons aquest model? 1º) Punt de partida: consideració de medis o recursos disponibles  objectius 2º) Plantejament d’alternatives: resultats probables amb diferents cursos d’acció 3º) Selecció de l’alternativa més òptima (segons els costos i beneficis) Es tracta d’un model molt exigent: - Molta informació sobre alternatives possibles i recursos disponibles Requereix una gran capacitat per a analitzar i interpretar tot l’anterior  Model bastant irreal: té un ús més aviat prescriptiu 103 2) Model de racionalitat limitada Similar a l’anterior, però es parteix de les limitacions per a disposar de tota la informació i poder interpretar-la.
El decisor no pot considerar totes les alternatives, només algunes, i escull la més satisfactòria.
3) Model incremental (formulat per Lindblom) Pensat per a decisions polítiques de l’àmbit pressupostari.
El disseny de pressupost NO parteix de 0 (sospesant totes les alternatives disponibles), sinó del pressupost del any anterior.
Al fer el pressupost hi intervenen molts actors amb diferents interessos i amb influència.
Tots desitgen augmentar o, com a mínim, mantenir la partida del any anterior (ja que + pressupost = + poder).
 Resultat: tendència a augmentar el pressupost (Incrementalisme) 4) Model paperera o garbage can (formulat per Cyert i March) Emfatitza que les polítiques i els seus objectius estan plens d’inconsistències.
La presa de decisions és caòtica: no hi ha objectius clars de PP (solució de problemes), ni recursos disponibles, ni alternatives viables.
És com si aquests elements estiguessin en una “paperera” i el decisor n’escollís un o un altre sense criteri de racionalitat.
De vegades, les solucions busquen els problemes.
Ex.  una administració local per accedir a subvenció de la UE sobre dones empresàries  cerca d’aquestes dones.
c) La implementació Es refereix a posar en pràctica una PP En les primeres obres d’anàlisi de PP es donava poca importància a la implementació i més a la presa de decisions, però ara s’ha destacat que és una fase clau.
No és només un procés tècnic, automàtic, desenvolupat per les administracions: diferents actors hi tenen un rol destacat que pot significar l’èxit o el fracàs de la PP.
Hi ha 2 grans models d’implementació: top-down i bottom-up 104 1. Model top-down Implementació = procés racional que va des de dalt (nivell polític) a baix (nivell tècnic)  d’objectius a execució - Rol clau dels polítics: definició d’objectius de les PP i control del procés d’implementació (per aconseguir els resultats esperats) Implementació = tasca eminentment tècnica. El seu èxit dependrà de variables organitzatives, recursos, comunicació...
Administració = “màquina racional” que pren decisions (des de dalt) per a obtenir certs resultats.
2. Model bottom-up És fonamental analitzar la implementació des de dalt cap a baix: des dels actors que implementen la política (tècnics, professionals...).
És clau conèixer els objectius, estratègies, activitats i context dels actors implicats en la implementació d’una política.
D’això dependrà l’èxit de la política: si les PP estan ben definides però en contra de les conviccions, preferències o incentius d’actors d’implementació  desviament d’objectius de PP.
Ex.  reformes educatives: no només “des de dalt”; clau = centres i mestres.
d) L’avaluació L’avaluació en relació amb una PP  en 2 sentits: • • L’avaluació constant que realitzen diferents subjectes sobre activitats i polítiques governamentals (periodistes, polítics, grups d’interès, ciutadans...) L’avaluació especialitzada (després de finalitzar les accions de la PP): a càrrec d’experts, amb mètodes de ciències socials per a conèixer els resultats de les PP.
* Una avaluació especialitzada va més enllà de saber si s’han aconseguit o no els objectius marcats: intenta saber si la PP aconsegueix els efectes previstos.
Diferents objectius d’una avaluació de PP, com: - De balanç o resultats de la PP D’assegurar que la manera d’implementar una PP sigui la més eficient De justificar la necessitat de noves PP De satisfer les exigències de control sobre l’eficàcia de l’acció administrativa 105 ...

Tags:
Comprar Previsualizar