Resum Art i Pensament UAB. Profesora Núria Llorens. (2016)

Resumen Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Art i Pensament
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 04/05/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

ART I PENSAMENT 1. ANTIGUITAT I EDAT MITJANA 1.2. El concepte de mimesi o imitació de la natura: plaer i coneixement Treballarem les fonts antigues  autors que parlen als seus textos de la mimesi/imitació de la naturalesa: - Plató Aristòtil Filòstrat El concepte de mimesi o imitació de la natura apareix després dels textos homèrics i serveix per referirse a la representació en general.
Contextos en que s’utilitza el concepte de mimesi/imitació de la natura: - - - El primer cop on veiem mimesi es en  Celebracions rituals (context religiós) es feia servir per tot aquell que representava a algú altre en el ritual (Deu, esperit). No eren conscients de que era ficció  creien que el deu/personatge es manifestava a partir d’ells.
Però la mimesi o representació adquireix connotacions modernes (ja no religioses) Neix el teatre  es produeix un canvi  la diferencia amb la celebració ritual és que és una ficció conscient.
Al mateix moment s’utilitza el terme mimesis per parlar  d’arts plàstiques. Els primers van ser filòsofs (Plató i Aristòtil). Igual que el teatre evoluciona d’ambient religiós a artístic, la representació evoluciona  d’esquemàtica a naturalista. Això es deu a la consciència del que és la mimesi. Ex: de figures esquemàtiques/geomètriques ( kuros)  naturalistes. Els grecs van utilitzar la mimesi perquè creien que era extraordinària, i per això es lògic que els filòsofs reflexionessin sobre què era això de la mimesi.
Fonts per entendre la mimesi:  PLATÓ (segle V-IV aC)  a partir de “Sofista” Va ser molt crític  considerava que l’ofici dels que es dedicaven a la mimesi (representaven la naturalesa) no portava al coneixement de la veritat.
- - Criticava als poetes  creaven un món d’il·lusions que allunyava i confonia la joventut, ja que els feien creure histories que no eren reals (els filòsofs eren molt racionals). A més  tenien competència amb els filòsofs. Els poetes eren molt importants a la polis.
Criticava als pintors i als escultors  feien còpies de còpies de la idea.
Plató distingia entre  la cosa i l’aparença de la cosa (imitació de la cosa pels nostres sentits, que és limitat). Veia que el món estava sotmès a constants canvis, així que l’aparença no podia ser la veritat eterna  les idees de les coses (món de les idees: intel·ligible i etern). A ell les matemàtiques li proporcionaven resultats exactes.
Exemple: - La teva aparença va canviant, així que la única veritat només pot ser l’ànima.
Un fuster fa un llit, el pintor pinta el llit, així que la idea o essència és la idea que tenia el fuster abans de crear-ho.
 ARISTÒTIL (segle IV aC)  a partir de “Poètica” (lliçons que donava sobre poesia) A diferència de Plató, Aristòtil valora molt bé al poeta  creia que aportava un coneixement profund i que complia un paper social dins de la ciutat (els poemes tractaven conflictes entre pobles, qüestions de la vida, etc). De fet, diu: “La poesia és més filosòfica que la historia”.
La teoria d’Aristòtil es important perquè: - - Aristòtil ens dóna molta informació sobre aspectes de la pintura, de la escultura, etc que no podem conèixer amb altres fonts  hi ha pocs textos que parlin de pintura, només tenim referències indirectes.
A l’humanisme renaixentista es crea una teoria de l’art  utilitzen fonts antigues  un dels textos antics que estan a la base d’aquesta teoria és “La Poètica” d’Aristòtil.
Estableix relacions entre els poetes i els pintors: - Personatges de la pintura  iguals a nosaltres Personatges teatrals  inferiors (pel vici) o superiors (per la virtut) a nosaltres.
Sobre l’origen de la poesia  creu que representar existeix perquè és algo natural i que dóna plaer.
1. Imitar és una cosa connatural en l’home des de la infància, i així adquirim coneixements.
2. Imitant gaudim, ens produeix plaer. És un plaer lligat a l’aprenentatge: ens agraden les pintures que ens fan pensar. Ex: coses que a la realitat no ens agraden, representades ens agraden, perquè a la ficció conscient hi ha plaer.
Definició de la tragèdia  ens serveix per entendre la pintura d’història.
- - La tragèdia és una historia d’importància (amb conflictes importants), amb un llenguatge bell, amb una acció, etc que ens fa pensar. A més  l’espectador es purifica (catarsi) quan sent emocions pels personatges. Per a Alberti també era important que la pintura commogués.
La pintura d’història també  accions elevades amb llenguatge elevat.
El poeta, l’acció dels personatges: - - El poeta per poder construir la seva acció  ha d’imaginar tots els elements de l’acció (tenir l’escena a la vista). Aquesta tasca no és només del poeta, sino que el pintor i l’escultor també l’han de portar a terme.
La poesia es cosa de: o Genis (bo)  creatius, mal·leables, que poden adaptar-se a un altre personatge.
o Bojos (dolent)  que perd el cap però que poden sortir de si mateixos fàcilment.
 Flavi FILÒSTRAT el Vell (segle II-III dC)  a partir de “Vida d’Apol·loni de Tiana”.
Va entendre que la representació plàstica no depenia només de les mans sino també de la ment  allò que l’observador pugui entendre. Es necessita la recepció i interpretació de l’espectador perquè la representació  funcioni i sigui completa.
Exemple: - - Flora de Casstellammare di Stabia: la dona està d’esquenes, però el pintor sap que no cal pintarli la cara perquè es conscient que la ment de l’observador entendrà la totalitat de figura, perquè la ment completa el que falta i perquè coneix que això es una noia.
No entendríem la representació d’un cavall si no coneguéssim la se va aparença.
- Gombrich  “Reflexiones sobre la revolución griega”.
Es va preguntar què va provocar un canvi tan gran en l’art grec.
El canvi en l’art va lligat a  canvis polítics, culturals, sociològics (filosofia, democràcia, passa de ser una societat tancada a oberta)  canvia la forma del seu art perquè hi ha un canvi de funció  la funció narrativa (explicar histories). Altres cultures també tenen històries, però  a l’art grec neix una llibertat d’interpretació de l’artista alhora de narrar aquestes histories, que no hi ha a altres cultures (món egipci: pictogrames fixos).
La narració grega s’interessa no solament pel què sino també pel com  el poeta és un testimoni ocular.
1.2. Les idees sobre la bellesa en la cultura clàssica i medieval. La bellesa ideal, la natura i les arts  Les idees sobre la bellesa en la cultura clàssica Parlarem de dos focus:  Teories pitagòriques del cosmos, l’harmonia i la música.
Plató.
Teories pitagòriques: Pitàgores va ser un filòsof del segle VI aC. Tot el que sabem d’ell és a través d’altres fonts (pitagòrics posteriors o filòsofs que parlen d’ell). Parlen de les teories de la bellesa d’origen religiós o mític, després li donen una dimensió filosòfica i després ho veurem després aplicat a les arts.
Les idees pitagòriques es basen en els mites de la creació, i van acudir a aquests, con per exemple a les “Metamorfosis” d’Ovidi, que deien: - Abans tot era caos Hi va haver una lluita entre divinitats de ordre i caos  guanyen les de l’ordre A partir d’aquest moment hi ha harmonia, ordre, etc (se separen les coses)  hi ha una intel·ligència (logos, raó universal, lleis intel·ligibles) que regeix totes les coses.
Aquest seria l’origen de l’harmonia i de la bellesa.
La principal aportació dels pitagòrics  donen una aportació filosòfica als temes que abans eren de caràcter mític o religió.
Van desenvolupar el pensament sobre les matemàtiques i sobre la música per desenvolupar la teoria del cosmos  llenguatges per traduir en termes humans l’ordre del cosmos.
- La teoria de les matemàtiques: Van entendre que si l’univers era un cosmos ordenat amb principis i regles  un dels instruments per acostar-se i entendre aquest ordre universal eren  les matemàtiques. Per tant, l’esser humà pot traduir aquest ordre a través de les matemàtiques.
- La teoria de la música: És una harmonia creada per l’home, que tradueix a termes musicals l’harmonia general de l’univers.
Igual que les matemàtiques, era un llenguatge i servia per desxifrar l’ordre de l’univers.
Els pitagòrics estaven convençuts que l’ordre general tenia equivalents a altres esferes de la realitat (música, mates, ciutat, etc).
- La música de les esferes: Creien que el cosmos era tancat (no infinit)  l’imaginaven com una sèrie d’esferes amb astres fixos que ells coneixien  el moviment dels astres i de les esferes creaven música  traducció en forma musical d’aquesta harmonia universal. Però era una música intel·ligible  que no es pot sentir, es dirigeix més a l’esperit que no pas a l’oïda. Però si miraves al cel, podies intuir la música de les esferes.
- Teoria de les equivalències  darrere de la llegenda de Pitàgores.
Pitàgores va descobrir la física del so  va escoltar a un ferrer que picava amb martells de diferents mides i se’n va adonar que, segons el pes del martell, el so que emetia era un o altre. Així que  va entendre que les matemàtiques estaven a la base de la música.
De manera que hi ha una concordança entre les harmonies audibles, les harmonies visibles i les harmonies intel·ligibles  hi ha lligams entre les diferents arts.
- La tríada del bell, del bo i del vertader Els pitagòrics creuen que hi ha una equivalència entre la bellesa, el bé i la intel·ligència, que son idees lligades.
Exemple: - Un heroi per ser bell ha de ser bo, perquè si es dolent no pot ser bell.
Una obra per ser bella ha de tenir una intel·ligència (sistema proporcional).
Quina repercussió té tot això en el món de les arts? Entenen que el concepte de bellesa és intel·ligència  perquè és l’expressió (art, pintura, música) d’una intel·ligència. Per tant, art i natura es posen al mateix nivell perquè les arts intenten reproduir aquesta intel·ligència de la naturalesa.
 Plató No nega les teories dels pitagòrics, ja que és el context cultural en el que viu, però son diferents. Alhora de definir la bellesa va més enllà i la situa en una font de caràcter espiritual i metafísic (no sensible)  idea de la bellesa. Arriba a aquesta teoria a través de  la teoria de les idees. Arriba a aquesta dimensió metafísica del món de les idees per dos camins: - Preguntant-se per l’èsser humà i per la seva existència.
Desenvolupant una teoria de l’ànima, on arriba a la conclusió de que aquesta és immortal (diví), que pot arribar a conèixer coses que estan fora del seu abast  el món de les idees.
Una altra pregunta que és fa és la del coneixement, que ens permet entendre l’essència última del que ens envolta  creia que l’essència no estava a una cosa material sino que era immaterial/metafísic.
Per tant, creu que s’han de cercar les idees.
A “El Banquet” ens transmet la doctrina de la bellesa a través del parlament de Sòcrates (mestre de Plató), que explicarà als seus companys de taula el que li va explicar Mantinea sobre l’amor. És un diàleg que es desenvolupa a un banquet, on el tema es l’amor (amor platònic) en un sentit filosòfic. Aquest amor és entès com un amor de la bellesa i del bé que és com una força que porta a l’esser humà al coneixement (de les idees)  aquesta recerca del coneixement s’estimula a partir de la contemplació de la bellesa. Per tant  l’amor porta a l’home de lo sensible a lo intel·ligible (de l’objecte a la idea de l’objecte).
Per tant, descriu el procés ascendent que ha de recórrer l’esser humà per poder contemplar la idea de la bellesa.
- - Comença observant una cosa bella. Pels grecs la bellesa de la naturalesa és en tot, però el cos humà és el més bell d’entre tots els essers.
o S’ha d’entendre que la bellesa que hi ha a l’ànima és més honrosa que la que hi ha al cos (ja que hi ha més element espiritual).  On es mostra la bellesa de l’ànima és en com es comporta la gent (bons costums, bones lleis, etc). Ex: si algú té una anima noble encara que tingui un cos lleig, ja es suficient per estimar-lo.
Es passa a la recerca del coneixement  la contemplació de la idea de la bellesa. Ens descriu la idea de la bellesa com eterna, ja que existeix sempre, no es genera ni es destrueix, no creix ni minva, no pot ser una cosa bella parcialment (ho es totalment. No es pot identi ficat amb res existent, sino que es la bellesa en si mateixa (idea eterna i universal).
El bell es l’aparença de la veritat  perquè a partir de la contemplació d’allò bell volem saber coses més profundes.
“El Fedre” complementa el contingut del “Banquet” i és essencial per entendre la bellesa de Plató  afegeix més referències per conèixer la teoria de l’ànima de Plató: - La anamnesia (reminiscència): Significa “record”. Plató està convençut que l’ànima és immortal  ja havia estat en contacte prèviament amb les idees  per això l’esser humà té voluntat per cercar el coneixement. La bellesa és  la que desperta aquest record i porta a la voluntat de cercar el coneixement.
- Teoria de l’entusiasme o inspiració ...