Tema 5. Competències (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Organització territorial de l'Estat
Profesor X.A.
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 30/10/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 Tema 5. Competències 1. Què és una competència El nucli de l’Estat de les autonomies, de l’organització territorial de l’Estat, i pràcticament el nucli dels problemes que qualsevol Estat Compost, incloent els Estats Federals, són els problemes relatius a les competències.
Ens hem de plantejar el que és una competència i els problemes que comporta.
Una competència, és una facultat normativa, d’un o diversos titulars, que regulen una matèria.
Definició abstracta de competència: una competència és un conjunt de facultat normatives que poden estar en mans d’uns sol o diversos titulars, i són unes facultats normatives que regulen una matèria.
Una matèria és allò que és l’objecte de la regulació, i fa referència a un aspecte de la realitat social. Es una mena d’etiqueta que el dret enganxa a la realitat, però que es pot correspondre o no, i sempre em de tenir present que no hi ha una possible, ni el Dret pot anticipar ni preveure la complexitat de la vida social. Així, el dret no pot ni sap anticipar la realitat social.
Problemes: - Marge d’indeterminació Quan un determina una competència, quan una CE o un EA, o les dues coses, configuren la distribució de competències, hi ha marges d’indeterminació, hi ha aspectes de la realitat que en les matèries no encaixen en cap de les etiquetes de les denominacions que es consideren una matèria. Això ens porta a revisar un aspecte formal de la CE.
Aquí, en l’art. 149, a la CE ens trobem una referència directe a un aspecte de la realitat social, i tenim una matèria. Es fa referència a una de les possibles facultats normatives. Comparació entre competència de Legislació laboral (art. 149.7) i Defensa i Forces Armades (art. 149.4).
En la competència de Legislació Laboral, no es fa només referència a una matèria, com en la competència de Defensa i Forces Armades, sinó que fa referència a una matèria que es la laboral, i a una de les possibles facultats normatives. Això vol dir que si nosaltres ens proposem fer un EA, i tenim l’ambició màxima, de quedar-nos tot allò que no sigui competència exclusiva de l’Estat, ens trobaríem amb que, en la competència de Defensa i Forces Armades la conclusió es que no podem assumir cap facultat normativa sobre aquesta matèria en el nostre Estatut, perquè totes les facultats normatives sobre aquest matèria corresponen a l’Estat.
En canvi, ens situem en un altre àmbit amb la competència de Legislació Laboral. La legislació no són totes les facultats normatives. Així que ens podríem quedar amb altres facultats com la facultat reglamentaria.
Per tant, tenim aquí una situació, en l’art.149.4, que ens porta a pensar que hi ha una competència en la qual totes les facultats normatives corresponen a un únic titular, i és aquella que es projecte sobre Defensa i Forces Armades.
1 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 Així, si es vol tot allò que no es competència exclusiva de l’Estat, ens trobarem amb que hi ha matèries sobre les que no podem tenir cap facultat normativa perquè sobre per exemple les forces armades, li correspon a l’estat totes les facultats normatives.
En canvi, ens situem en un altre àmbit, amb l’art. 149.7 que diu Legislació laboral. La legislació no són tots les facultats normatives, així que la CE no reserva totes les facultats normatives de l’Estat, sobre una matèria, sinó que en reserva en exclusiva una part, en aquest cas reserva la facultat normativa de la legislació. Així, si l’estat té la legislació sobre la matèria, l’Estatut pot tenir les facultats reglamentaries. Així que estem en una situació en la que hi ha una competència en la qual totes les facultats normatives corresponen a un únic titular, com defensa i forces armades (art. 149.4), però davant l’aparat 7, resulta que la CE no reserva totes les facultat normatives a l’Estat sobre una matèria, sinó que en reservar en exclusiva una part, pel que vol dir que EA pot assolir la facultat reglamentaria.
Llavors ens hem de situar en aquesta tessitura. Suposem que nosaltres assumim la potestat reglamentaria en matèria de Propietat Intel·lectual, que podem fer-ho. Això significa que si la legislació és molt detallada, el desenvolupament reglamentari d’aquesta legislació serà molt minso (escàs), perquè hi haurà poques coses a concreta. I a més a més, si resulta que estem sotmesos a la legislació, la legislació de l’Estat pot canviar, i només depèn del poder legislatiu de l’Estat.
Per tant, allò que en el marc d’una determinada legislació es possible fer, des de el punt de vista reglamentari, si canvia la legislació, potser alguna de les coses que es feien abans des de el punt de vista reglamentari, ja no es poden fer perquè queden fora del que la legislació permet fer.
És a dir, el sostre d’autogovern, en aquest terreny és més baix, per que té la CE i l’EA, i a més a més, la legislació de l’Estat. Té un nivell més baix que es el que marca la legislació de l’Estat, i es un nivell més baix, i a més a més, no és estable, perquè la legislació de l’Estat pot canviar, i això només depèn del legislador de l’Estat.
Ens hem de fixar doncs en que, quan es diu que l’Estat Espanyol és molt descentralitzat, això pot obeir a un cert error de perspectiva, perquè una cosa es que fem la llista de totes les matèries sobre les que les CCAA poden intervenir, llavors si que sortiria que les CCAA poden obtenir competències en moltes matèries. Ara bé, la qüestió no és si poden assumir competències en moltes matèries, sinó que la qüestió es si poden o no legislar sobre aquestes matèries, i ens trobarem que en realitat, la capacitat d’exercir l’autogovern, de decidir sobre altres matèries, es troba condicionada, limitada pel que vulgui el legislador estatal.
És important comprendre que no és el mateix que l’Estat o la CCAA, en el seu cas hipotètic, tingui totes les facultats normatives d’una matèria, a que les facultats normatives estiguin repartides, és a dir, que a l’Estat li correspongui la legislació i a la CCAA les facultats reglamentaries.
Una cosa es que diguin que una persona pot fer la legislació i a més a més, la desenvolupa reglamentàriament, al que vol dir que pot en virtut d’aquesta facultat que li deriva de l’Estatut pot fer ordres ministerials, decrets, i aquest decrets l’obliguen a la societat, industries, associacions, particulars. Aquesta interpretació llavors es desenvolupar per fer normes amb efectes externs. “Precisar a les industries el que han de fer”.
2 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 I una altre interpretació és la idea de executar, de fer complir la normativa, tant la llei com els reglaments, que equivaldria a donar ordres als “meus” inspectors”.
Una cosa es refereix a l’interior de l’administració, a com s’organitza i quines ordres es donen, i l’altre es el que es diu a la societat. Això es important perquè si com veure a vegades el TC ens diu que la potestat reglamentaria queda reduïda a executar la legislació, i el desenvolupament normatiu per via reglamentaria també li correspon a l’Estat, queda molt reduïda la competència.
Si interpretem que la legislació només inclou la fixació de normes generals, es podrà desenvolupar la legislació i fer reglaments amb efectes externs, és a dir, fer ordres per aplicar fora de l’Administració.
En canvi, si ens diuen que la legislació inclou també el desenvolupament normatiu, vol dir que l’Estat farà les lleis, els decrets que les desenvolupin, i només quedarà executar per a les CCAA, és a dir, enviar els inspectors per controlar que s’estigui complint la llei, i el reial decret que es farà per desenvolupar la llei de, per exemple, seguretat i higiene en el treball.
Si entenem que la CCAA pot desenvolupar normativament la legislació, llavors la CCAA tindrà més autogovern, i si entenem que la CCAA no pot fer el desenvolupament normatiu reglamentari amb efectes externs de la llei, llavors la CCAA només podrà limitar-se assegurar que la llei, que no haurà fet la CCAA, i el decret, que tampoc haurà fet la CCAA, es compleixen.
L’Estat podrà fer només la legislació en relació aquelles CCAA que no hagin assumit el desenvolupament de la legislació, perquè hi ha un aspecte que és una clàusula molt ambigua, és a dir, que si algun CCAA no ha assumit la facultat, l’Estat podrà fer la legislació només en relació aquelles CCAA, i la resta que si que hagi inclòs el desenvolupament legislatiu tindrà la facultat i l’Estat no tindrà competència, però només en les matèries en que les CCAA pugui tenir la facultat legislativa.
Així, l’Estat podrà fer un decret sobre una matèria sempre que no topi amb les competències que han assumit algunes CCAA, però a la vegada no podrà fer un decret perquè potser hi ha CCAA que hagin assumit aquesta competències, i si no han assumit les competències de desenvolupament de la legislació, per exemple, en matèria de propietat intel·lectual, la competència, si no es de la CCAA, tornarà a ser considerada competència exclusiva de l’Estat.
Aquest es el sentit de l’art. 149.3, que es la clàusula de tancament.
Art. 149.3 – diu que les competències que no son exclusives de l’Estat, si no se les ha quedat la CCAA, l’Estat tindrà competència sobre aquesta competència en les CCAA que no l’hagin assumit en el seu EA.
Per tant, cal recordar que quan una competència o les facultats normatives estan en mans de diversos titulars, s’ha de considerar la diferenciació, la legislació i el desenvolupament reglamentari, i recordar que no és el mateix si es pot agafar tota la potestat reglamentaria, és a dir, desplegar en termes normatiu la legislació, o si en canvi es l’Estat dicta legislació i a més a més agafa per a ell mateix el desenvolupament normatiu, és a dir, allò que hauran de “complir les empreses”, i a les CCAA només quedaria la facultat d’executar, és a dir, organitzar la seva administració per a que vagi a supervisar el compliment de les lleis, que no s’hauran fet aquí, i 3 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 supervisar també el decrets que tampoc s’hauran fet a la mateixa CCAA, només tindrien la supervisió de l’aplicació de les lleis i decrets.
Així, segon element de ambigüitat, admissió de competències te problemes d’indeterminació: - El primer problema seria la indeterminació de la matèria.
El segon problema seria la indeterminació de les respectives facultats normatives quan no estan totes a una mà, quan no estan en mans d’un titular en concret.
Ex. Del problema d’indeterminació de matèries  imaginem una ciutat com Bilbao, i resulta que l’Ajuntament de Bilbao decideix fer una gran operació de transformació de la ciutat que inclogui el port de Bilbao i la ciutat de Bilbao. El territori és un, i la realitat física és una.
El que passa aquí es que hi ha dos tipus de competències que estan implicades. Una, la competència d’un organisme que té la planificació d’un territori, que li correspon a la CCAA, i la segona, la competència sobre els ports d’interès general, que Bilbao es un port d’interès general i li correspon a l’Estat.
En la realitat de les coses, el món real, no es pot reordenar, des del punt de vista urbanístic, la ciutat de Bilbao sense tenir en compte el port. I el port es pot veure afectat sobre la reordenació del seu entorn de la ciutat de Bilbao.
La manera de superar aquest distensió teòrica que es pot donar a la realitat, a la part practica, la manera de solucionar-ho es que es posin d’acord les dues administracions, i al final el resultat tingui coherència, tingui harmonia. Perquè no podem perdre de vista una cosa instintiva que es el fet de que a la majoria de nosaltres ens interessa que els problemes es resolguin, i ens interessa molt menys qui es el que es competent entre les dues institucions.
- Variabilitat del límit de la legislació bàsica – partim de la idea de que el legislador té límits a la CE i EA, però dins d’aquest límits pot regular el que vulgui i com vulgui.
Així que el legislador pot arribar al grau de detall que vulgui.
Pel que fa al problema del límit de la LB, per explicar la legislació bàsica (LB) s’ha de pensar en el que són les competències. Tots sentim parlar de competències, tots tenim una idea, encara que sigui intuïtiva del que són les competències. Ens situem a l’art. 149 per entendre l’explicació sobre la LB: - - - Primera idea que s’ha de tenir present, és una idea abstracta i teòrica. Quan es parla de competències parlem de facultats normatives, és a dir, facultats que tenen a veure amb la regulació d’algunes matèries. Les matèries són aspectes de la realitat tal com són representats en documents jurídics, en la CE. I per facultats normatives ens referim a les més clàssiques, com capacitat de legislar, dictar normes en rang de llei, i l’altre pot ser la possibilitat d’executar la legislació, i també pot incloure la possibilitat de dictar normes reglamentaries.
Això és la teoria, per tant si haguéssim de fer una definició teòrica del que es una competència, diríem que es el conjunt d’atribucions normatives que té un o diversos subjectes/titulars sobre alguna matèria.
També s’ha de parar atenció a unes qüestiones merament formals. Comparació Legislació sobre propietat intel·lectual i industrial (art. 149.9) i Defensa y Fuerzas 4 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 - - - - Armadas (art. 149.4). L’art. 149 CE exposa les matèries sobre les quals l’Estat té competència exclusiva.
Instintivament la primera diferencia que veiem entre aquest dos articles és la Legislació, mentre que a Defensa i Forces Armades no hi ha cap referència a cap de les facultats normatives, a l’art. 149.9 es fa referència a Legislació. Deducció, l’Estat en matèria de Defensa i Forces Armades té totes les facultats normatives, mentre que en relació a la competència de l’art. 149.9 només té facultats normatives en legislació. Col·locant-nos en la posició dels redactors de l’EA de 1979, aquests redactors NO estaven en la posició de seleccionar quines de les competències de les que els hi eren ofertes per l’art.
148 CE, perquè els redactors es trobaven en la posició d’agafar qualsevol competència que no fos exclusiva de l’estat, perquè ells tenien el topall màxim, podien agafar qualsevol competència. Per tant, situats davant aquesta situació, metafòricament, ells van començar a veure, per exemple que de relacions laborals no podien agafar res, però amb la competència de legislació laboral sin prejuicio de su ejecucción por los órganos de las CCAA (art. 149.7), en aquesta competència les CCAA poden assumir la competència d’execució. EL sin perjuicio ens dona una pista del que es pot agafar, ja que si no es competència exclusiva de l’Estat nosaltres podrem assumir aquella competència. En l’art. 149.9 només parla de legislació, per tant tot el que no sigui relacionat amb la legislació d’aquell matèria la CCAA podrà assumir-ho.
Exemple inventat segons la competència legislació laboral sin prejuicio de su ejecucción por los órganos de las CCAA (art. 149.7): tenim la competència d’execució en relació a la competència de la legislació laboral, això vol dir que la legislació laboral en relació a la higiene i seguretat al treball, industries petroquímiques, cada fabrica haurà de tenir 1 extintor cada 5 metres, una dutxa per casos que algú tingui problemes amb productes químics cada 50 metres. La competència d’execució vol dir que suposem que aquests efectes ens traspassen, els investigadors de treballs, de forma estatal, llavors el que fem per executar la legislació estatal, nosaltres tenim les facultats d’organització per dir “ Inspectors de Treball, a veure, vosaltres verifiqueu la setmana vinent les instal·lacions petroquímiques del Penedès, vosaltres tres, el mes vinent comproveu les instal·lacions de Reus, i vosaltres miren que funcionin extintors”, el que es fa llavors es vetllar per l’eficàcia de la legislació i que es complexin, posant multa en els casos que no compleixin amb la legislació. Així que nosaltres amb la competència d’execució ens encarregaríem de fer efectiva la legislació que nosaltres no fem (que ha fet l’Estat), i per això es disposa d’un cosa d’inspectors “que van vigilant”.
El codi de circulació seria un altre exemple, ja que nosaltres no podem regular la circulació, fer normes de circulació, però si que es pot posar vigilants per a que es compleixen aquests normes i posar les multes pertinents.
Amb aquest exemples em de tenir al cap el que representa per a la comunitat autònoma això, ja que no pot decidir que hi hagi un extintor cada 5 metres, això ho decideix la llei.
Per tant, si la llei diu que hi ha d’haver-hi un extintor cada 5 metres, nosaltres tindrem la responsabilitat d’assegurar el que diu aquesta llei, i no es podrà canviar la llei i canviar cada quan posem extintor. És a dir, la capacitat d’autogovern en matèria laboral està condicionada pel que digui la legislació. Si la legislació és molt detallada, nosaltres haurem de seguir la legislació, en canvi si aquesta és molt genèrica (ex. Que la legislació digui que les industries petroquímiques han de tenir extintors i dutxes, nosaltres podríem, tindríem el marge de, decidir que les industries que treballin amb elements químics que hi haguí una dutxa cada deu metres, i les industries on només hi 5 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 - - hagi petroli hi haurà una dutxa cada 20 metres), així que es podrà complir, podrà adaptar una legislació genèrica.
La part important, el que s’ha de retenir es que allà on hi ha legislació estatal, el marge d’autogovern no és estable, es variable, perquè sempre esta condicionat per canvis de la legislació estatal. És a dir, el legislador estatal, de manera unilateral, pot modificar el sostre de l’autogovern, mentre que si el límit està només en l’EA el legislador estatal no pot modifica unilateralment l’EA, i per tant és un marc més estable.
Així que amb la competència de l’execució s’està condicionat al que digui la llei.
Aquí, després de tot el que s’ha comentat, es on s’ha de tenir present una particularitat del sistema. Fins ara s’ha parlat de legislació i execució, i ara apareix una noció que es nova: la Legislació Bàsica.
Es important retenir que a la LB de l’Estat li pot correspondre legislació de desenvolupament d’una CCAA, és a dir, la competència exclusiva és de l’Estat per fer legislació bàsica sobre la seguretat social. El que pot fer la CCAA, si l’Estat es queda la legislació bàsica, la CCAA es pot quedar, i es queda, la legislació de desenvolupament.
Legislació bàsica – Estat, i legislació de desenvolupament – CCAA. Però cal recordar que, on hi ha legislació de l’Estat sobre una matèria, la CCAA no podrà tenir legislació sobre aquella mateixa matèria pròpia.
La LB li correspon legislació de desenvolupament, si l’Estat legisla d’una manera molt detallada, el marge de la CCAA que tenim és més petit.
El problema específic de la legislació bàsica és que el que hauria de ser la LB, hauria de ser una legislació que marques criteris generals, pautes comunes a partir de les quals les CCAA poguessin fer la seva legislació de desenvolupament, tenint un veritable marge. Això es el que en el pla teòrica tothom podia entendre el que era la LB, però aquesta no ha estat així.
Es sol dir que l’Estat Autonòmic és un dels estats més descentralitzats del món, però ens hem de fixar sobre quines matèries tenen competència les CCAA, i la llista que trobem és llarga, però el problema està en el marge de decisió que tenen les CCAA sobre aquestes matèries, perquè si és una marge de decisió d’execució de les polítiques estatals, serà un marge petit, i serà petit si la LB és molt detallada.
Si la LB és molt detallada, llavors les CCAA no tenen marge per desenvolupar polítiques pròpies. Afirmació que no es tant per descriure una realitat, com per descriure les motivacions que van portar a reformar l’EA, i que expliquen el nivell de detall que té la llista de matèries.
Llavors, el problema de la LB és que havent de ser, almenys teòricament, una legislació de marcs, de bases, que permetessin polítiques diferenciades de criteris comuns, d’establir un mínim d’homogeneïtat, en comptes de limitar-se això, ha sigut a detall.
El problema ha esta que el TC ha tendit a donar la raó a l’Estat dient que, “Si vostè la CCAA es queixa de que la LB es tan detallada que no els permet desplegar les seves pròpies competències”, el TC no diu si tenen raó o no tenen raó, però diu que no troben un límit constitucional en aquest cas que impedeixi a l’Estat arribar fins on han arribat.
6 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 Així, no hi ha un límit constitucional en aquest cas que impedeixi a l’Estat arribar fins on ha arribat. Hi ha moltes coses importants en que la matèria es important i hi ha una competència compartida entre diversos titulars pel que fa a la legislació, i la LB de l’Estat és massa detallada, i els altres es queixen (les CCAA) perquè no tenen espai per desplegar polítiques pròpies.
Aquesta és la definició del problema.
El TC als seus inicis va tenir una posició de dir a les CCAA que no havien d’esperar a que hi hagués una legislació bàsica estatal per fer la seva legislació de desenvolupament, ara si després feien la LB, es podia presentar un recurs al TC, i aquest li donar-hi la raó a l’Estat, perquè vostè a sobre actuat en el seu abast de l’exercici de desenvolupament a revessat allò que li permet la NOVA legislació bàsica sobrevinguda. Per tant, no va paralitzar el TC les competències en matèries de legislació de desenvolupament, però la línia general ha estat fer a vegades plantejaments de principi, sobre que és una LB, i en canvi ha tendit a admetre moltes excepcions.
Així, un dels motius pels que es va canvia l’EA 1979 per l’EA de 2006 és perquè des de Catalunya, hi havia molts sectors tant polítics com acadèmics que consideraven que l’estat s’havia excedit en la LB fins a tal punt que Catalunya no tenia cap marge per realitzar legislació de desenvolupament.
També cal recordar que entre la legislació estatal i la legislació autonòmica no hi ha una relació de jerarquia, hi ha una relació de competència. Això vol dir que davant la possibilitat de que un jutge es trobi en la tessitura d’aplicar una legislació autonòmica respecte la qual més endavant hi ha hagut una legislació estatal que sembla contradictòria, cosa que en teoria, es podria dir que la llei estatal es posterior per tant deroga a l’anterior, això no val en l’estat de les autonomies, com tampoc val als estats federals. Aquí el jutge es troba, o bé que una de les lleis envaeix el camp competencial de l’Estat o de la CCAA, i per tant el que hauria de fer seria traslladar una qüestió d’inconstitucionalitat al TC. El que no es admissible es l’automatisme, és a dir, que no hi hagi una intervenció externa.
Així, com estan en un pla de relació competencial, si hi ha una llei estatal posterior a una autonòmica anterior, i la llei estatal resulta contradictòria amb la llei autonòmica anterior, d’aquí no es pot deduir que quedi derogada la llei autonòmica, perquè es situen en un pla competencial diferent. Aquí hi ha un problema de que algú s’ha accedit en la seva competència.
Llavors a partir d’aquí, traslladem aquest exemple a la LB de l’estat posterior i legislació autonòmica anterior. Comparem la legislació autonòmica amb la LB posterior, i concloem potser que no quadra, que la legislació autonòmica diguéssim queda fora del que li permet la LB posterior.
Aquí es presumeix la constitucionalitat de totes dues lleis, però nomes quan hi hagi un conflicte en el que aquesta contradicció faci impossible una resolució jurídica per part d’un jutge, algú dirà que es troben en un conflicte de competències. Però mentre no es determini qui és el titular de la competència, o dit d’una altre manera, fins que no es determini qui s’ha excedit, totes dues gaudeixen de la presumpció de la constitucionalitat, i cap jutge pot aplicar la lògica lleiposterior.
Ara en el marc de la legislació bàsica és on tenim algun problema, que després reflectiran a la pròpia lletra de l’EA.
7 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 L’Estat té la competència de la legislació bàsica. Si es diu només legislació, pensem que l’Estat té la facultat de legislació, i les CCAA poden assolir desenvolupament reglamentari.
Ara, si diu legislació bàsica a l’EA es pot assumir la legislació de desenvolupament. Una qüestió instintiva, una cosa és la llei de bases, a la que ha d’acompanyar un decret-legislatiu.
Quan pensem en legislació bàsica hem de pensar en legislació de desenvolupament. Això vol dir que quan l’estat té competència de legislació bàsica, la CCAA li pot correspondre la legislació de desenvolupament.
Quan parlem de legislació, parlem d’un tipus de normes que té al darrera un cert grau de legitimitat democràtica, perquè la legislació la fan òrgans representatius, tant l’Estat com si són òrgans de la CCAA, perquè la legislació marca referències, a vegades, no moltes perquè es de caràcter tècnic, marca preferències ideològiques.
Per tant, tocar la legislació, entrar en un conflicte de competència que tingui a veure amb la legislació, significa tocar aspectes més sensibles de la distribució de competències, no és pura i simplement un aspecte tècnic, ja que a vegades hi ha preferències ideològiques.
Per exemple, no és el mateix fer un decret sobre impacte ambiental de les industries papereres, que fer una llei sobre la pobresa energètic. Té més impacte ideològic a la població perquè es mes sensible aquestes qüestions, i ha vist un debat polític, i no només tècnic, hi ha més sensibilitat, i per tant quan es suspèn una llei de pobres energètica, tan a escala estatal, com autonòmica, la cosa assoleix una certa dimensió política perquè son autors polítics, amb legitimitat puntal.
En la nostra cultura jurídica-política, la llei pot ser tant detallada com es vulgui, i el reglament si ha d’adaptar. Però no es diu el mateix de la legislació bàsica, esperem una cosa diferent de la legislació bàsic. I és aquí on trobem un dels punts clau que va motiva la reforma de l’Estatut del 1979 per passar al de 2006.
El punt clau de la reforma de l’estatut 2006, l’experiència estatutària partint de 1979, significava que hi havia legislació bàsica que era molt detallada, i en realitat s’espera que la legislació bàsica sigui precisament això, legislació bàsica que ofereixi un marc comú a totes les CCAA, de tal manera que aquest tinguin la possibilitat, dins d’aquest marc comú, de desenvolupar polítiques pròpies i especifiques.
La queixa ve de qui fa els reglaments, és a dir, que ve dels que ja s’esperen tenir una capacitat de dirigir, de fer propostes més limitada, i normalment limitada a qüestions més tècniques. En canvi, quan et posen legislació bàsica es plantegen altres expectatives, perquè tu tens la legislació de desenvolupament, i no et pots conformar tan fàcilment davant la idea de que la legislació bàsica sigui detallada.
S’accepta que la legislació originaria sigui detallada, però la legislació bàsica no, perquè esperes que sigui bàsica, i doni espai per poder desplegar legislació de desenvolupament.
La jurisprudència a partir de l’any 1979, amb algunes excepcions, el que tendia era a donar la raó en els conflictes de competència a l’Estat. La CCAA ressaltava que els detalls tan extrems de la legislació bàsica, impedia fer llei de desenvolupament a la CCAA.
8 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 I el TC deia, a vegades ,que potser si que es donava el que deien les CCAA, però deia que la CE no estableix cap límit específic al grau de detall que pot tenir la legislació bàsica. En algun moment, el TC fa unes ST en que diu que la LB ha de limitar-se a fixar pautes generals, normalment, perquè poden haver-hi excepcions.
Però en realitat la queixa, després d’una formula de caràcter general que sembla satisfactòria, la jurisprudència del TC ha anat admeten excepcions.
El TC doncs, en algun moment dona expectativa, però en realitat els estatuents de 2003 que van fer l’Estatut de 2006 es van voler esforçar en redactar l’estatut en tal manera que es pogués establir un límit a la expansió de la LB. Es volia que la LB es limites a fixar pautes comunes.
Potser hagués estat una millor idea demanar una reforma constitucional de manera que es quedes explícit a la CE, que quedes que la LB només es podia fer servir per fixar pautes generals, donar un marc comú a les CCAA, i no per entrar en detalls, però els estatuents només podien fer l’Estatut, de manera que van voler buscar una definició de LB que protegís la possibilitat de desenvolupament de la legislació de desenvolupament.
Per això, el problema de la LB és un problema important, perquè hi ha moltes matèries importants en les que la LB va fixar l’Estat, per tant, en molts aspectes importants, l’abast de l’autogovern es precisament, l’abast del que permet fer la LB.
2. Tipus de competència    Exclusiva  un competència és exclusiva quan un titular té totes les facultats normatives sobre una matèria. Ex. Defensa i forces armades, totes les facultats normatives les té l’Estat.
Compartida  una competència serà compartida quan les facultats normatives, per exemple, legislació i reglament, o legislació bàsica i reglament, les facultats normatives es troben dividies entre diversos titulars. Es comparteix les facultats normatives, es comparteix la regulació. Si LB correspon a Estat, i LD correspon CCAA es comparteix facultats normatives.
Concurrència de competències/ competències concurrents  coincidència. Ex. Bilbao i la reforma de la ciutat i port. Si hi ha d’haver-hi reforma ciutat, on inclou el port, s’hauran de tenir en compte competència d’urbanisme de CCAA; i la competència sobre ports que te interès general de l’Estat. Sobre un mateix territori, sobre un mateix aspecte de la realitat hi concorren competències diferents, cadascuna de les quals està o pot estar en mans de titulars diferents, i projecten sobre la realitat etiquetes diferenciades (uns diuen urbanisme i altres port d’interès general). Tot això pot donar lloc a conflictes de competències, però la manera de solucionar aquests dificultats es posar-se d’acord entre tots dos titulars, entre les administracions implicades, i establin les pautes comunes i comprovades. Es millor arribar a un acord, ja que tots dos titulars poden sortir beneficiats, en contra d’anar a judici i iniciar un pleito i que només un titular surti beneficiat Tipologia EACATA A l’Estatut hi ha un apartat que fa referència a la diferent tipologia de competències.
9 Organització Territorial de l’Estat 2017/2018 – maria47 - - - Art. 110 EACATA “Competències exclusives” (però FJ 59 de la STC 31/2010, interpretatiu). Hi ha una competència exclusiva quan la Generalitat té la potestat legislativa (fer normes en rang de llei), la potestat reglamentaria (quan es poden desenvolupar mitjançant normes reglamentaries el que diu la llei) i la funció executiva (tens la possibilitat d’organitzar la teva pròpia administració per tal de garantir el compliment de les lleis i dels reglaments sobre aquesta matèria). Però aquest article ha estat objecte d’una ST interpretativa, que ve a dir que la determinació del que es exclusiva no li correspon determinar-ho a la Generalitat.
Art. 111 EACTA “Competències compartides” (FJ 61 STC 31/2010, declaració d’inconstitucionalitat d’un incís – això és important pels efectes que té). En matèries que l’Estatut atribueix a la Generalitat de forma compartida amb l’Estat, corresponen a la Generalitat potestat legislativa, potestat reglamentaria, i la funció d’executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat. L’Estatut, l’incís que es declarat inconstitucional, li deia a l’Estat que, quan ell fes una LB, hauria de fer aquesta LB i limitar-la a principis comuns i normatius, en normes en rang de llei, no fer un reial decret quan la competència que té l’Estat es legislativa, i això és el que va anul·lar el TC. La raó de ser de l’Estatut, estava pensat com a línia de defensa per a LB que podia ser massa detallada.
Art. 112 EACATA “ Competències executives” (però interpretació també al FJ 61 STC 31/2010). Correspon la potestat reglamentaria i la funció executiva. La potestat reglamentaria comprèn l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat. El TC amb la seva interpretació diu que la potestat reglamentaria que assumeixi la Generalitat, no impedeix a l’Estat a desenvolupar, ell mateix per reglament, la legislació que el mateix Estat ha fet. Si aquesta consideració es consolida seria una retallada de la capacitat d’autogovern, perquè seria més aviat una rebaixa de nivell de descentralització administrativa, perquè no podria la Generalitat innovar l’ordenament, ni tan sols mitjançant normes reglamentaries.
10 ...

Comprar Previsualizar