2. Les invasions. Els nous regnes romano-germànics. Una nova societat i una nova economía (Tema 3 al llibre, p. 15)- PARTE I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

2. Les invasions. Els nous regnes romano-germànics. Una nova societat i una nova economia. (Tema 3 al llibre, p. 15)   -­‐Recomanable  llegir  el  capítol  3  (p.15)  del  Manual,  explica  tot  molt  ordenat  i  bé.       Grecs   i   romans  van  denominar  indiscriminadament  “bàrbars”   als  pobles  que  no  compartien  els   seus   hàbits   culturals   o   no   estaven   integrats   en   les   seves   fronteres   polítiques.   Per   a   Roma,   els   germànics,   serien   els   més   familiars.   Els   germans   eren   els   pobles   que   vivien   entre   el   Rin,   el   Danubi  i  el  Vístula.  Més  enllà  estaven  els  eslaus  i  els  pobles  de  les  estepes.     Els   bàrbars   en   general,   i   en   particular   els   germànics,   foren   els   protagonistes   en   el   procés   de   desintegració   de   l’Imperi   d’Occident,   procés   que   es   tanca,   simbòlicament,   el   476,   amb   el   destronament  de  l’últim  emperador  d’aquesta  àrea.  Però  aquest  procés  durà  diversos  segles.     • Cal  bandejar  la  idea  d’un  Imperi  Romà  destruït  pels  bàrbars.     • Recordem   la   ruralització   profunda,   el   declivi   de   l’administració   pública   i   del   poder   de   l’estat,   el   descrèdit   i   la   manca   d’autoritat   dels   emperadors,   els   abusos   fiscals,   l’augment  de  religions  salvífiques  i  personals,…   -­‐Ruralització:   clonatge,   patronatge...   cada   vegada   més   vil·∙les   rurals   descontrolades   per   l’Estat...   -­‐Desaparició   admin.   Pública,   de   l’autoritat   pública,   que   cada   vegada   és   menor:   ja   no   recapta  tributs  l’Estat,  sinó  que  ho  fan  els  grans  patrons...   -­‐Descrèdit  i  manca  d’autoritat  en  els  emperadors,  la  mort  d’algun  per  germànics...   -­‐Abusos  fiscals,  augment  de  religions  salvífiques,  que  creuen  en  un  més  enllà...  permet   l’entrada  d’algunes  persones.     Ja   no   fa   il·∙lusió   ser   romà,   ja   no   se   n’espera   gran   cosa   de   ser-­‐ho.   Davant   l’arribada   d’aquests   grups   que   saquegen   roma,   es   busquen   explicacions   à     San   Agustí,   Sant   Jeroni   etc.,   són   conscients   de   que   Roma   ha   desaparegut.   El   410,   amb   el   Saqueig   d’Alaric,  és  veu  que  ja  s’ha  acabat  tot,  es  trenquen  les  confiances  i  queda  evidenciada   la  fi  de  Roma  i  la  reiterada  idea  de  Roma  igual  a  Imperi  cristià,  idea  que  s’havia  viscut   d’ençà   de   Constantí   i,   sobretot,   de   Teodosi.   El   410   trenca   la   idea   d’I.   Sagrat,   d’I.   Cristià,   d’eternitat   d’aquest   imperi   à   comença   una   altra   etapa.   El   410   es   pot   considerar  l’inici  de  l’E.Mitjana,  per  l’ensorrament  de  Roma.     1     • S’observen  dues  menes  d’entrades:  les  tolerades  (s.  I-­‐III)  i  les  invasions  (s.  IV-­‐V).   • Entre  els  segles  II  i  IV  penetren  grups  familiars,  tribus,  que  l’Imperi  acull  i  integra  amb   certa  facilitat.   • El   darrer   terç   del   s.   IV   les   penetracions   són   de   pobles   sencers,   amb   els   seus   caps   i   clienteles   de   guerrers.   Impliquen   violentament   de   fronteres   i   enfrontament   amb   Roma.   • Paradigma:   els   gots   creuen   el   Danubi   (376),   se’ls   promet   viure   a   càrrec   del   fisc   imperial  (annona),  però  els  abusos  dels  funcionaris  i  l’  incompliment  de  les  promeses,   feu   que   el   378   derrotessin   l’exèrcit   imperial   a   Adrianòpolis   =   triomf   de   la   cavalleria   goda  sobre  la  infanteria  romana.     • Triomf  germànic  →    mort  de  l’emperador  Flavi  Valent.   • Teodosi  I  pacta  el  “foedus”  (382)  que  estabilitza  la  situació  i  permet  als  gots  situar-­‐se  a   la   Mèsia   (Sèrbia   i   Bulgària)   fins   a   la   gran   escampada   dels   “huns”   d’Àtila   a   la   Dàcia   (Romania)  i  Panònia  (396).   • Trastocament  de  pobles  europeus.   • El  400  vàndals  i  alans  entren  a  la  Rètia  i  la  Nòrica  (Austria  i  Suissa).   • El  405  els  ostrogots  i  altres  pobles  entren  a  Itàlia  pel  Brennero.   • Estilicò  i  Honori  es  retiren  a  Ràvena.   • El  406,  vàndals,  alans  i  sueus,  creuen  el  Rhin  i  van  vers  la  Gàl·∙lia.   • El   407,   les   tropes   romanes   de   Britania   es   retiren   al   continent.   L’illa   s’abandona   definitivament  als  celtes.   • El   408,   assassinat   d’Estilicó.   Alaric   pot   entrar   a   Itàlia.   Roma   és   assetjada   (408)   i   després  saquejada  (410).   • Remou  consciències.  Sant  Agustí,  escriu  la  “Ciutat  de  Déu”  i  Pau  Orosi  escriu  els  “Set   llibres  d’història  contra  pagans”.  (mirar  en  els  comentaris  de  text)   • Honori     utilitza   els   visigots   contra   els   altres   germànics   →   instal·∙lats   a   Aquitània   (França)→  Foedus  del  418.             2     • LOS  GODOS  ENTRAN  AL  IMPERIO  ROMANO     • “Se  despacharon  numerosos  agentes,  encargados  de  procurar  medios  de  transporte  a  ese  pueblo  feroz.   Se  tuvo  buen  cuidado  en  que  ninguno  de  los  futuros  destructores  del  Imperio  Romano  fuese  atacado  por   enfermedad   mortal,   ni   se   quedase   en   la   otra   orilla...   ¡y   todo   ese   cuidado,   toda   esa   confusión,   para   terminar  en  la  ruina  del  mundo  romano!”   • Ammiano  Marcelino,     • La   penetració   dels   vàndals,   el   pas   de   Gibraltar   i   l’ocupació   del   nord   d’Àfrica   (430),   amb  el  saqueig  i  destrucció  d’Hipona,  suposà  un  cop  mortal  a  Roma,  en  perdre  el  seu   graner  i  trencar  amb  la  relació  entre  nord  i  sud  de  la  Mediterrània.   • L’arribada  dels  huns  i  Àtila  a  Itàlia,  i  l’amenaça  a  Roma  →  defensa  dels  notables  de  la   ciutat,  entre  ells  el  bisbe  Lleó  I  (452).     El   pacte   entre   Atilà   i   Lleó   primer   es   un   mite   que   la   tradició   ha   tendit   a   exalçar   i   s’ha   utilitzat  a  l’E.Mitjana  per  dir  que  l’únic  que  quedà  viu   a  Roma  fou  el  Papat,  l’únic  que   sobrevisqué.       La   divisió   d’Europa   rere   el   succés   del   410   en   endavant   es   veu   absolutament   trastocada   à  Roma  ja  no  conta  res,  ha  deixat  de  ser  el  que  era,  només  té  el  mite  i  el   poder   moral,   perquè   el   territori   se   l’han   repartit   poblacions   múltiples   d’origen   germànic.  I  els  grans  territoris  que  havien  ocupat  els  romans  formen  part  ara  dels  gots,   els   germànics   més   romanitzats.   El   futur   de   la   Europa   romana   son   els   gots   (visigots   i   ostrogots),  però  tots  dos  acaben  la  seva  glòria,  els  primers  pels  musulmans  i  els  segons   pels  romans).     • Desaparegut   Àtila,   descompost   el   poble   dels   huns,   mort   Valentinià   III   i   el   general   Aeci,   l’Imperi   d’Occident   queda   en   mans   dels   capitostos   de   l’exèrcit   que   posen   i   deposen  emperadors.   • Odoacre,   rei   dels   hèruls,   deposà   el   darrer   emperador,   Ròmul,   (476)   i   envià   les   insígnies  imperials  a  Constantinoble.   • Comença  una  nova  etapa:  la  dels  regnes  germànics.   476  à  moment  en  què  es  trenca  finalment  la  ficció,  es  deixa  de  dissimular  la  situació  i,   l’emperador  de  roma  que  mig  malviu  a  Ràvena,  a  l’Adriàtic,  a  un  mar  controlable  per   Bizanci,   que   es   Bizantí,  aquest   titella   que  es  posat   i  deposat  pels   germànics,   es  deposat   finalment   per   aquests.   Odoacre   entrega   totes   les   insígnies   (corona,   ceptre...)   a   l’emperador   d’orient   à   l’autoritat   única   només   la   tindrà   l’emperador   de   Bizanci,   aquest   lliurament   de   les   insígnies   imperials   que   fa   Odoacre   mostra   en   part   la   recuperació   de   la   unitat   de   l’Imperi,   però   la   Europa   occidental   estarà   fragmentada   3     pels  germànics.    Constantinoble  serà  la  nova  Roma  i  la  Romanitat,  pensaran,  encara  hi   és,   tot   i   que   mai   com   abans.   Però   aquest   acte   marca   un   punt   i   a   part,   amb   l’establiment  dels  germànics  i  la  pèrdua  de  l’Imperi  occidental  pels  romans.     ITÀLIA   • Constantinoble   no   reconeix   Odoacre   i   per   això   hi   envia   els   ostrogots   de   Teodoric,   amb  l’esperança  que  entre  ells  es  destruïssin.   • Però  reeix  Teodoric,  que  fa  de  Ràvena  i  d’Itàlia  una  nova  Roma.   • Fases:   • 1)  assentament  territorial.   • 2)   Transformació   d’una   banda   d’invasors   en   un   estat   de   caire   romà.   Ràvena   centre   del  poder.     • 3)   Decadència.   Aliança   amb   monarquies   germàniques.   La   conversió   de   Clodoveu   el   descol·∙loca.   • Brutalitat:  persecució  de  Boeci.   Què   pasa   en   aquest   territori   tan   romanitzat   en   mans   de   germànics   molt   romanitzats   també?   Itàlia,   com   part   d’Europa   central,   queda   en   mans   dels   ostrogots.   Els   nouvinguts   continuen   instal·∙lant-­‐se   a   Ravenna   com   Ròmul   August   i   voldran   ser   continuadors   de   Roma.   Teodoric   voldrà   seguir   fent   com   els   emperadors   romans.   Els   ostrogots   arribaren   a   Itàlia   per   salvar-­‐la   de   tots   aquells   bàrbars   com   els   hèruls   que   estaven  destruint-­‐la  amb  els  saquejos...  Quan  van  passant  els  ostrogots,  primera  fase   de   compartir   espai   amb   la   població   italoromana,   com   passa   a   Hispania   amb   els   visigots.   Es   un   procés   difícil   sobretot   per   la   diferencia   religiosa,   perquè   son   cristians,   però   qüestionen   la   divinitat   de   Crist,   el   dogma   de   la   Santa   Trinitat.     Teodoric   i   Ostrogots  s’oposaran  en    la  convenció  al  catolicisme.     El  fet  d’instal·∙lar-­‐se  a  Itàlia  on  hi  ha  el  record  d’una  administració  establerta  i  formes   de   vida   marcades,   sent   alhora   ja   un   grup   ben   romanitzat,     els   porta   a   respectar   la   situació,  l’agafen,  l’absorbeixen  à  continuïtat  amb  la  darrera  etapa  de  l’Imperi.   Teodoric   s’enfronta   als   catòlics   i   comença   la   gran   persecució   amb   la   persona   de   Boeci,  l’obra  del  qual  es  fonamental  en  la  historia  (La  consolació  de  la  filosofia)       • CARTA  DE  TEODORIC,  REI  DELS  OSTROGOTS,  A  TOTS  ELS  HABITANTS  DE  LA  GÀL·∙LIA.(508).     4     •   "...Us   heu   de   sotmetre   voluntariosos   a   la   llei   romana,   de   la   qual   us   n'havíeu   separat...   Així,   doncs,   en   retornar   amb   l'ajut   de   Déu   a   l'antiga   llibertat,   revestiu-­‐vos   amb   les   togues,   i   adopteu   els   costums   cívics;   despulleu-­‐vos   de   la   barbàrie;   refuseu   la   feresa...   Retrobeu   poc   a   poc   un   comportament   sensible  a  les  lleis.  Que  no  us  faci  nosa  una  novetat  quan  aquesta  és  bona...  El  dret  [romà],  ajut  dels  dèbils,   fre  dels  poderosos,  és  el  confort  i  la  seguretat  per  a  una  vida  més  humana...    La  gent  bàrbara  viu  com  els   sembla,   sense   limitacions   ni   fre;   però   amb   un   ordenament   [legal]   on   cadascú   pot   fer   allò   que   li   plagui,   només  s'hi  troba  la  mort...  Adoneu-­‐vos  que  els  homes  no  valen  tant  per  la  seva  força  física  sinó  per  la  seva   capacitat  de  raonar,  i  que  només  prosperen  aquells  pobles  que  poden  oferir  justícia  i  equitat..."     • Recollit  per  Cassiodor,  Variae,  III,  17.     La  carta  mostra  com  es  vol  impulsar  ho  racional,  ho  bo,  el  dret  romà,  deixant  enrere  la  barbàrie.  Es  una   clara   declaració   d’una   romanitat   profunda   on   es   veu   la   clara   postura   de   Teodoric   com   a   defensor   de   la   romanitat.       • CARTA  DE  TEODORIC  A  L’EMPERADOR  ANASTASI     • “És   la   nostra   voluntat   i   desig,   emperador   clement,   cercar   la   pau,   ja   que   no   veiem   cap   motiu   per   odiar-­‐nos   [...]  La  nostra  reialesa  és  una  imitació  de  la  vostra,  conformada  d’acord  amb  els  vostres  bons  propòsits;   una   imitació   de   l’únic   Imperi.   I   des   del   moment   que   us   seguim   i   imitem,   excel·∙lim   sobre   la   resta   de   nacions.     • Sovint  m’heu  demanat  d’estimar  el  Senat  per  tal  d’acceptar  de  cor  les  lleis  dels  passats  emperadors,  per   fondre’ns   en   una   sola   cosa   amb   tota   la   resta   d’Itàlia           [...]   No   hi   ha   cap   altre   motiu,   que   els   nobles   sentiments,   sinó   l’amor   per   la   ciutat   de   Roma,   pel   qual   dos   prínceps   que   governen   en   el   seu   nom   no   haurien  mai  d’estar  enfrontats”.     – Epistolari    de  Cassiodorus,  Variae  I.1     Li   diu   a   l’Emperador   el   rei   dels   Ostrogots   aquestes   paraules   .   La   clemència   es   una   de   les   grans   virtuts   romanes   i   Teodoric   l’associa   amb   l’emperador.   Li   parla,   a   més,   de   tu   a   tu,   com   passava   amb   els   foedus,   que   eren   pactes   de   tu   a   tu,   d’igual   a   igual.   Els   ostrogots   i   els   visigots   excel·∙leixen   sobre   la   resta   de   germànics.   I   afirma   com   respectarà   el   simbòlic   senat.   És   la   diferenciació   religiosa   l’únic   que   enfronta   aquests   amb   els   romans.   Però   també   hi   ha   el   problema   del   dret,   d’acceptar   les   lleis   romanes,   perquè   la   majoria  d’Itàlia  són  romans  i  les  segueixen.  I  mostra  l’obsessió  de  salvar  la  idea  de  Roma  amb  dos  prínceps   que  governen  d’igual  a  igual.  Ell  es  designa  como  a  tal,  com  el  “príncep”,  entenent  aquesta  paraula  com  el   “primer”,   el   que   va   al   davant.   Si   utilitza   la   paraula   emperador   es   posaria   per   sobre   de   l’altre,   i   per   això   s’autoanomena   príncep.El  que  diu  es  com  vol  ser  la  continuïtat  de  Roma.   A   més,   Teodoric,   sentiment   de   quasi  emperador  i  de  sentir-­‐se  igual  a  l’emperador  de  Bizanci,  el  parla  d’igual  a  igual.     • CARTA  DE  TEODORIC,  REI  DELS  OSTROGOTS,  A  CLODOVEU,  REI  DELS  FRANCS  (507?).     • “Ens   congratulem   per   la   gloriosa   prosàpia   del   vostre   valor   que   ha   empès   els   vostres   francs   fins   als   admirables   combats,   —abans   atemorits   i   ara   sotmesos   al   vostre   braç   victoriós—,   i   heu   sigut   capaç   de   derrotar   els   fins   ara   invictes   pobles   alamans.   Però,   com   que   la   venjança   no   és   bo   que   sigui   exercida   sobre   tots,   sense   discriminació,   reprimiu   els   vostres   sentiments   envers   els   supervivents...   Mereixen   respecte   aquells  que  s’han  refugiat  i  han  confiat  en  la  vostra  misericòrdia”.     • “Sigueu   pietós   envers   aquells   que   s’han   refugiat   a   qualsevol   indret   per   temor.   Ja   és   prou   gran   triomf   l’haver  vençut  els  alamans  i  que  us  hagin  hagut  de  suplicar  la  conservació  del  do  de  la  vida.  Ja  n’hi  ha  prou   amb  què  el  seu  rei  hagi  estat  vençut  i  mort,  i  n’hi  ha  prou  amb  què  el  seu  poble  sigui  subjectat  en  part  pel   ferro  i  en  part  per  l’esclavatge”.     5     • “Perquè,   si   els   seguiu   combatent,   demostrareu   que   encara   no   els   heu   vençut   i   que   les   coses   segueixen   igual   com   abans,   quan   encara   eren   un   sol   poble.   Escolteu   la   meva   experiència:   em   fou   molt   positiu   que   el   darrer   gest   de   les   guerres   que   vaig   guanyar   fos   un   gest   de   moderació.   Venç   molt   més   qui   sap   trobar   el   punt   just   entre   diverses   exigències...   Esteneu   el   vostre   geni   tutelar     com   feren   la   gent   de   la   nostra   estirp   i   perdoneu-­‐los...”     • “La   vostra   prosperitat   és   la   nostra   glòria   i   ens   n’alegrem   tant   com   quan   progressa   el   regne   [ostrogot]   d’Itàlia.  Us  enviem  amb  aquesta  carta  i  amb  els  nostres  ambaixadors,  el  citarista  que  ens  heu  demanat,  és   un   autèntic   expert   en   l’art   de   la   música,   desitgem   que   us   satisfaci,   cantant   i   tocant     [la   cítara]   i   exalçant   la   vostra  gloriosa  majestat...”  (M.G.H,  Variae,  III,  1).     • Parla  sobre  la  victòria  dels  gals  i  torna  a  utilitzar  la  paraula  clemència.  També  han  vençut  contra  alamans,   però   afirma   que   han   de   ser   pietosos   amb   els   vençuts   que   ara   s’amaguen.   Diu   que   si   els   segueixen   combatent   mostraran   que   no   els   han   vençut.   Mostra   com   la   clemència   fou   el   que   porta   a   Teodoric   als   èxits.  La  clemència  l’han  exalçat  Sèneca,  Ciceró  i  molts  emperadors  i  autors  romans.   • BOECI   • Filòsof   cristià   del   segle   IV   que   tingué   gran   repercussió   en   l’E.Mitjana.   És   venerat   com   a   Sant  per  l’Església  catòlica   • En  522  ó  523  ell  mateix  va  ser  nomenat    magister  officiorum     • Traductor  de  les  Categories  i  del  Peri  hermeneias  d’Aristótil  i  de  la  Isagoge  de  Porfiri.     • Autor  de  la  “Consolació  de  la  filosofia”  obra  cabdal  i  que  traspassà  a  l’Edat  Mitjana.     La  seva  obra  es  transcendental  en  la  historia  i  es  pot  considerar  que  fou  un  dels  tres   últims  romans,  juntament  amb  Cassiodor  i  Isidor  de  Sevilla.     • CASSIODOR   • Polític,  escriptor  i  monjo  romà.   • Autor   de   les   Institutiones   divinarum   litterarum   (basado   en   las   Escrituras),   y   el   segon   Institutiones  saecularium  litterarum  (dedicat  a  les  Arts  Liberals).   •  Laudes  (panegírics  reials):  compostos  per  Casiodoro  des  del  506.     L’altre   autor   clau.   Fa   còpies   i   comentaris   dels   clàssics,   definirà   les   arts   lliberals,   serà   un   dels  seus  inspiradors...  fixa  així  la  base  de  l’ensenyament.  També  autor  i  comentarista   de  les  sagrades  escriptures   à  La  seva  frase  fonamental:  “Només  la  saviesa  pot  dirigir   el  món”.  És  un  altre  dels  tres  últims  romans.  És  la  síntesi  d’allò  que  ens  ha  deixat  Roma.       • A  la  mort  de  Teodoric,  la  seva  filla  Amalasvinta  governà  amb  dificultats.   6     • Els   ostrogots   aguantaren   fins   que   l’emperador   Justinià   i   els   seus   generals   Belisari   i   Narsès,  intervingueren  a  Itàlia,  reconqueriren  la  Península  i  desferen  l’estat  ostrogot.   • Tòtila  se’l  pot  considerar  el  darrer  rei  (+552).   • Greus  conseqüències  à  no  hi  haurà  unitat  d’Itàlia.  L’arribada  dels  longobards  troba   un  país  sense  autoritat  ni  cohesió.   L’Imperi   que   deixa   Teodoric   acaba   sent   feble   pel   nombre   de   romans   que   hi   ha,   els   conflictes  religiosos...  falta  cohesió.     Els  grans  hereus  de  Roma  estaven  destinats  a  ser  els  gots,  perquè  tot  el  que  girava  al   voltant  del  Tirrè  i  l’Adriàtic  ho  tenien,  eren  els  més  refinats  i  romanitzats...  i  els  visigots,   llavors,   també   ho   feien   aquí,   a   la   península   ibèrica.   Tenien   la   voluntat   de   ser   Roma   i   seguien   el   dret   romà,   veien   que   calia   acceptar-­‐lo.   Però   a   Hispania   s’acaba   amb   els   musulmans,  que  liquiden  el  projecte  de  continuïtat    de  roma.  Però  a  Itàlia  passa  abans,   a   mitjans   segle   VI,   amb   un   Justinià   que   té   grans   desitjos   de   refer   l’antic     poder   de   l’Imperi  Romà,  i  es  carrega  el  món  ostrogot,  un  món,  a  la  fi,  d’heretges.  Però  resultat   de  destruir-­‐lo  à  ja  no  queda  cap  poble  capaç  de  cohesionar  Itàlia,  d’unir-­‐la.   L’acció  de  govern  del  Papa  no  pot  anar  més  enllà  d’un  petit  àmbit.  A  Itàlia  no  hi  ha  un  estat  o   un  exèrcit  i,  al  segle  VI,  comencen  a  arribar  els  llombards  o  longobards,  que  ocuparan  l’espai   dels  Ostrogots.  Els  lombards  saquejaran  i  ocuparan  la  península  i  ho  faran  molt  bàrbarament,   no  estan  romanitzats.  Faran  de  Pavia  la  seva  capital  i  es  repartiran  la  península  en  dos  grans   blocs,  el  nord  amb  Pavia  i  el  sud.  Els  Italians  del  XIX  veuen  el  gran  error  que  cometé  Justinià,   que   va   trancar   aquella   romanitat   que   havia   a   Itàlia,   que   provoca   l’arribada   de   uns   vàndals   altament  barbaritzant.  El  que  arriba  ara  es  l’anti-­‐roma,  que  deixa  una  Itàlia  sense  cohesió  i   enfrontada  amb  la  seva  població  romana.     Acaba  amb  un  Papa  destinat  a  perdre-­‐ho  tot,  perquè  els  llombards  volien  unir  nord  amb  sud  i   carregar-­‐se   roma.   El   papa   demana   ajuda   i   amb   la   proclamació   de   Carlemany   comença   l’Imperi   Carolingi.       ELS  FRANCS   França  no  té  a  veure  amb  la  mediterrània  fins  al  segle  XIII.  És  un  país  que  mira  a  l’Atlàntic.  La   penetració  a  la  mediterrània,  essencial  per  tenir  paper  al  món  medieval,  perquè  en  aquest  tot   gira   al   voltant   del   mediterrani   (el   comerç...).   El   que   tenen   al   sud   són   altres   zones   encara   no   franceses  (Provença  i  Borgonya).  Al  rey  de  França,  més  endavant,  voldrà  entrar  en  les  croades   perquè  li  permetria  entrar  a  la  mediterrània,  el  lloc  que  dóna  el  poder.     7     • En   desfer-­‐se   l’Imperi   romà,   la   Gàl·∙lia   queda   repartida   entre   Visigots   (Aquitània),   Burgundis   (Roine),   Francs   (nord)   i   el   regne   de   Siagri   (Soissons   i   Nord   de   França),   darrer  reducte  de  l’autoritat  galo-­‐romana  (fins  486  o  87).   • Aparentment,   havien   de   ser   els   visigots   els   cohesionadors   de   la   Gàl·∙lia,   més   poderosos  i  amb  l’autoritat  de  Roma.     • La   figura   mítica   és   Meroveu   -­‐448-­‐457-­‐(d’aquí   el   nom   del   llinatge),   però   la   central   és   CLODOVEU  o  CLOVIS  (481-­‐511).   • Fases:   • 1)   Liquidació   de   la   presència   romana   al   centre   de   la   Gàl·∙lia   (regne   de   Siagri)   i   enfortiment  del  seu  poder  personal  sobre  els  francs.   • 2)  Conversió  al  Catolicisme  (primer  poble  que  ho  fa  a  Occident).  Es  converteix  en  braç   armat  de  l’Església:  guerres  =  croades.   • Recolzament  del  papat  i  del  monaquisme.   • El  recolzen  també  els  galo-­‐romans,  cristians.   • Prestigi   moral.   Rep   de   Bizanci   els   títols   d’August   i   Cònsol,   per   tal   de   frenar   els   ostrogots.   Clodoveu,   de   la   dinastia   merovíngia,   regna   entre   el   segle   V   i   VIà   és   el   gran   cohesionador   i   organitzador   del   poble   franc.   Primer   liquida   el   regne   de   Siagri,   d’allò   que  és  encara  romà  i  augmenta  la  seva  autoritat  sobre  els  altres  cabdills  francs.  Però  el   que   fa   més   important   es   la   conversió   al   catolicisme,   perquè   en   principi   eren   arrians.   Això  implica  que  la  seva  força  serà  acceptada  per  la  població  galo-­‐romana  que  veuen   en  aquest  rei  un  catòlic,  un  catòlic  batejat  pel  bisbe  de  Reims.  Es  un  personatge  que  ara   es  un  monarca  ara  sacralitzat,  ara  pocs  ja  s’atreviran  a  qüestionar  l’autoritat  d’un  rei   així,   un   casi   sant,   d’una   dinastia   sagrada.   No   es   com   la   figura   del   rei   visigot,   que   no   és   sagrada,   ni   fa   miracles…   la   continuïtat   de   la   dinastia   merovíngia,   després   carolíngia,   no  tindrà  fre,  i  es  per  això,  en  canvi,  amb  els  visigots,  la  cosa  canvia.     Es  el  primer  monarca  que  es  converteix  al  catolicisme  en  la  nova  Europa.  Ara,  el  rei   dels   Francs,   es   converteix   també   en   el   protector   de   l’Església,   la   que   l’ha   ungit   i   sacralitzat.  Des  de  aquest  moment  es  parla  amb  sentit  de  croades  en  les  guerres,  serien   guerres   santes.   La   historia,   des   d’ara,   plena   de   relacions   estretes   entre   França   i   els   Estats   Pontificis.   Quan   un   té   problemes,   Papa   o   rei   de   França,   acudeix   a   l’altre.   Els   reis   francesos   seran   catoliquíssims,   i   durarà   fins   el   final   dels   estats   pontificis   fins   el   1870,   amb  Napoleó  III.   I   una   altre   efecte   en   el   monaquisme   i   en   la   cohesió   del   regne,   on   ara   no   hi   haurà   diferencia  entre  els  nouvinguts  i  els  que  ja  hi  estaven,  els  francs  i  els  galo-­‐romans.  Els   8     francs  són  vistos  com  a  Catòlics  i  Bizanci  atorga  al  nou  rei  dos  títols  que  l’equiparen  al   d’Emperador,   allò   que   reclamava   Teodoric   a   Bizancí   i   que   no   li   era   cedit.   Clodoveu   seria  August  i  Cònsul.     • Bateig  a  Reims  (496  o  499),  després  de  la  batalla  de  Tolbaic  contra  els  alamans.   • Unció  sagrada,  com  David,  Salomó,  etc.   • Assegura  el  llinatge  =  estabilitat.   • Capitalitat  fixa  a  París  (508).   • Manca   concepte   de   bé   públic.   Regne   =   patrimoni   privat,   que   es   divideix   i   reparteix   entre  els  fills  →  divisions  →  Majordoms  de  palau.   Són   germànics   a   la   fi   i   diferencia   de   qualitat   humana   i   política   entre   els   francs   i   Teodoric,   qui   mostrava   un   Clodoveu   poc   dotat   de   la   virtut   de   la   clemència,   cruel   al   obtenir   la   victòria,   i   la   impossibilitat   de   concebre   la   res   publica,   la   cosa   pública,   perquè  la  voluntat  serà  sempre  la  del  rei  i   no  es  farà  memòria  de  les  lleis  i  les  normes   del   dret   romà,   no   es   veurà   recordat   el   Senat…   I   dificultat   d’entendre   la   pàtria   com   una   cosa  pública,  sinó  que  es  veurà  com  privada  i  possible  de  repartir-­‐se  entre  els  fills.  Per   això  el  territori  acabarà  dividit  entre  fills  i  néts,  que  treuen  la  cohesió  de  Clodoveu.  Es   aquesta  dificultat  d’assumir  l’herència  romana.     • CANVIS  CULTURALS  EN  L’IMPERI  ROMÀ,  segons  Sidoni  Apolinar,  bisbe  de  Clermont  (+489).     • “Com…¡,  jo?,  Encara  que  fos  capaç  d’això,  vols  que  dediqui  un  himne  a  Venus  i  a  les  seves  virtuts?  Jo  que   he   de   viure   enmig   d’hordes   brutes   i   peludes…¡¡¡   Si   no   puc   escoltar   altra   cosa   que   gentota   que   parla   en   llengües  germàniques  incomprensibles,  i  em  veig  obligat  a  aplaudir  els  repugnants  càntics  que  votimen  els   burgundis,   enmig   de   les   seves   ubriaqueses,   mentre   he   d’aguantar   la   fastigosa   pudor   dels   seus   sabells   que   semblen  sucats  amb  mantaga  rància…¡¡¡”.     • “Feliços  els  teus  ulls  i  les  teves  oïdes  i  fins  i  tot  el  teu  nas,  perquè  els  meus  han  de  resistir  i  aguantar  els   efluvis  fètids  dels  seus  menjars,  fets  a  base  de  ceba  i  all.  Jo,  cada  matí  he  de  rebre  tots  aquests  gegants,  i   en  grup,  i  són  tants  que  ni  la  cuina  d’alcinuus  els  podria  acollir….”     • Sidoni  Apolinar:  Carmina.     • El  bisbe  de  Clarmont  (Alvèrnia)  va  escriure  els  canvis  cultural  a  l’imperi  romà.  Parlava  de  la  dificultat  de   convivència  entre  un  romà  i  un  germànic.  Critica  la  situació  en  què  es  trobà.  Ell  es  galo-­‐romà  i  critica  els   francs   germànics,   els   posa   a   parir.   Passa   abans,   però,   de   la   conversió.   És   venerat   com   a   Sant   per   l’Església   catòlica.     ELS  ANGLOSAXONS  (el  profe  la  ha  saltado  en  clase...NO  EXAMEN)   9     • La   població   autòctona   bretona,   celta,   era   poc   densa   i   la   seva   romanització   feble.   Roma  abandona  l’illa  el  410,  any  del  saqueig  de  la  Urbs.   • Els  enfrontaments  entre  ells  facilitaren  la  conquesta  per  part  de:   • angles  [anglos]  (desembocadura  de  l’Elba),     • saxons  [sajones](entre  el  Rhin  i  l’Elba)  i  juts  [yutos]  (Jutlàndia)   • La  població  autòctona  emigra  en  part  cap  a  Irlanda,  part  cap  a  Bretanya  (francesa).   •  Cornualles   i   Gal·∙les   no   es   conquereixen   fins   la   plena   Edat   Mitjana.   Bretons   cristianitzats  per  S.  Patrici  (Cristianisme  celta).  Forta  divisió  en  2  comunitats.   • Els   nouvinguts   (430-­‐450)   es   reparteixen   el   territori   i   creen   set   regnes   (HEPTARQUIA),   amb  predomini  saxó.  Predomini  d’un  BRETWALDA.   • Fins   a   principis   del   s.   VII   predomini   de   Kent.   El   seu   rei,   Etelbert   (600)   promulgà   les   “Lleis”  que  dividien  la  societat  en:   • Nobles  (eorls),  caps  de  guerra  i  grans  terratinents.   • Lliures  (ceorls),  mitjans  tinents,  la  majoria.   • Celtes   lliures   sota   domini   anglosaxó   (laets),   petits   propietaris,   i   antics   servents   alliberats.   • Esclaus   (theowas)   dedicats   al   treball   domèstic,   l’agricultura     i   la   ramaderia.   A   partir   del   700  engloben  els  laets,  que  desapareixen.     • Aculturació  monàstica  en  el  600,  gràcies  a  benedictins  i  a  missioners  celtes  (597).   • Gregori  I  hi  envia  Agustí  de  Canterbury.   • El  rei  de  Kent,  Etelbert,  fou  el  primer  a  ser  batejat  (601).  Casat  amb  la  franca  Berta.     • Arquebisbe  de  Canterbury  →  primat.   • Importància  de  les  escoles  monàstiques  i  catedralícies.             10     ...

Tags: