Tema 6. L'avaluació psicomètrica. Els tests (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Diagnòstic i Avaluació Psicològica
Año del apunte 2013
Páginas 8
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 0
Subido por

Descripción

Els tests: puntacions utilitzades (PD, P. referides a criteri, P. referides a norma, Percentil, PT)
Classificació dels tests psicomètrics
Previ als tests d'intel·ligència
L'enfocament de l'activitat cerebral (EEG, metabolisme cerebral)
Enfocament psicomètric de la intel·ligència

Vista previa del texto

6. L’AVALUACIÓ PSICOMÈTRICA. ELS TESTS “Un test és un procediment sistemàtic per observar la conducta i descriure-la amb l’ajuda d’escales numèriques o categories establertes. L’avaluador recull la informació preguntant i observant a totes les persones de la mateixa manera, en la mateixa o en comparable situació”.
3 aspectes a destacar: - El test presenta escales numèriques o categories establertes.
A totes les persones se’ls pregunta o observa de la mateixa manera.
Els test permeten comparacions interindividuals.
Un test és un procediment de mesura que té un material, una forma d’administrar, puntuar, corregir i valorar que són estandars i d’això en resulten puntuacions normatives.
Puntuacions utilitzades Puntuació directa (PD). És el resultat directe d’anotar la resposta a un ítem determinat (nombre de problemes resolts, nombre d’ítems afirmatius, etc).
Una puntuació directa ens dóna una informació de valor molt relatiu. Que un subjecte resolgui 10 problemes ens indica poc, si no sabem el nombre total de problemes i quin percentatge representa.
Puntuacions referides a criteri. Són aquelles construïdes per produir medicions directament interpretables en termes d’un criteri d’execució o coneixement ben definit i especificat a priori.
(Si els subjectes han de respondre correctament almenys a deu preguntes que els proposem, aquest serà el criteri amb el que compararem els encerts d’un subjecte real. Així, una puntuació directa de 8 serà bastant bona i una puntuació directa de 2, serà bastant dolenta).
Puntuacions referides a norma. Aquí, el marc de referència amb el que es compara és un grup, obtenint la posició relativa d’un subjecte avaluat respecte a un grup normatiu de referència.
Per a poder interpretar aquestes puntuacions es necessiten dos aspectes: 1) Un grup de referència adequat 2) La transformació de la puntuació directa del subjecte en una altra que indiqui la posició que ocupa respecte al grup de referència escollit.
Això vol dir que la puntuació referida a norma situa al subjecte en un continuum on no s’estableix a priori cap criteri mínim.
Existeixen tipus diferents de puntuacions referides a norma: les percentils puntuacions tipificades o estandard.
i les El percentil és una puntuació en termes de la posició ocupada per un subjecte en un grup i ens indica el percentatge del grup al que sobrepassa o si obté puntuacions inferiors a aquest. Dir que un alumne té un percentil 70 de les notes de la seva classe és dir que obté puntuacions superiors al 70/100 dels seus companys de classe.
Aquest tipus d’informació és millor que la puntuació directa, perque ens ordena als subjectes, però no ens informa suficient del grau en què l’individu tè allò avaluat. (Dir que un subjecte t’e un percentil 80 en atenció i 70 en lectura, no vol dir que estigui millor en atenció que en lectura. Podria inclús ser a l’inrevés perquè potser al grup de lectura amb el que se’l compara és molt bo i ell, està en el percentil 70).
Les puntuacions típiques (PT) o standard són una transformació de les puntuacions directes (PD) en funció de la mitjana i la desviació típica del grup i ens indica com es separa (o apropa) a la mitjana del grup en relació amb el que es separen (o apropen) els demés.
Classificació dels test psicomètrics Podem trobar classificacions per aspectes diversos: a) b) c) d) e) Per contingut (test d’intel·ligència, de personalitat, etc) Per criteris materials (tests manipulatius, de llapis i paper) Per població a la que es dirigeixen (test infantils, d’adults) Per aplicació (tests individuals, col·lectius).
Segons el rendiment exigit (tests de rendiment màxim i test de rendiment típic).
Previ als test d’intel·ligència (recorregut històric terme intel·ligència) Abans de parlar de com hem de mesurar la intel·ligència hem de fer algunes consideracions (encara que no siguin estrictament pròpies d’aquesta assignatura) sobre el concepte d’intel·ligència.
Pocs fenòmens psicològics han estat motiu de tantes controvèrsies com la intel·ligència.
Els primers indicadors d’intel·ligència es varen buscar en les característiques físiques de les persones (en l’expressió facial, en la mirada, el port físic o la forma cranial).
Actualment, de la ma de la psicologia cognitiva es considera que la intel·ligència està relacionada amb els processos d’atenció, planificació i processament de la informació i també, amb l’adaptació eficaç a l’entorn.
Definir la intel·ligència és una feina difícil ja que el que es considera intel·ligència depèn, en gran part, del context cultural.
“Capacitat per a captar relacions complexes i resoldre problemes en un context útil, ja es tracti de trobar la solució a l’equació quadràtica o d’obtenir bananes per al consum immediat” En la nostra societat es valora l’aprenentatge, la rapidesa amb què s’aprèn i l’esforç que es fa per aprendre. També es valora la generalització dels coneixements adquirits i la seva aplicació a altres tasques o situacions, l’ús del nombre més petit de passos per a resoldre un problema i el pensament creatiu o la capacitat per explicar i comunicar el que s’aprèn.
En les concepcions de molts pobles de l’Àfrica i de l’Àsia s’insisteix més en els aspectes interpersonals i socials de la intel·ligència com la responsabilitat social, la cooperació, el respecte a l’adult o la prudència en les relacions socials.
Com acabem de veure, les conductes que es consideren intel·ligents en un context o societat poden no ser vistes així en altres contextos.
L’enfocament de l’activitat cerebral La base de les conductes intel·ligents està en l’eficàcia amb què actua el nostre cervell. Les persones més intel·ligents tenen cervells que treballen amb més rapidesa i l’eficàcia que el de les persones menys intel·ligents.
Electroencefalograma (EEG) i potencials evocats. Es va relacionar el QI amb l’activitat cerebral feta a partir d’un EEG. Es fa en repòs o fent alguna tasca. Segons aquest primer intent, les persones més intel·ligents (mesurat a partir de QI), tenen EEG característics (latències curtes, amplitud més gran del traçat i formes més harmonioses).
Quan l’EEG es fa en resposta a tons i llums rep el nom de potencial evocat.
Metabolisme cerebral. Els subjectes més intel·ligents presenten una taxa més petita de consum de glucosa cortical quan realitzen una activitat intel·ligent com resoldre els ítems de Raven. O els problemes en videojocs i amesura que augmenta l’aprenentatge, el consum de glucosa disminueix.
També s’ha observat que el flux sanguini varia davant de tasques d’aprenentatge, segons si intervenen diferents regions cerebrals i si es domina o es fa d’una manera mecànica.
Aquestes teories consideren la intel·ligència com un fenomen biològic i la intel·ligència no és una funció de quant treballa el cervell, sinó de l’eficàcia d’aquest treball.
Aquestes línies d’investigació fan els primers passos, són poc consistents i encara no han pogut ser replicades.
L’enfocament psicomètric de la intel·ligència Els investigadors consideren la intel·ligència com una capacitat global (g) o un conjunt d’aptituds diferents, però interrelacionades Gf: - Està relacionada amb la capacitat per percebre relacions complexes entre elements relativament simples: sèries de nombres, disseny amb cubs, matrius i analogies.
Augmenta de manera constant i ràpidament fins als 20 anys. Llavors disminueix.
Està determinada per factors hereditaris i fisiològics.
Correlaciona amb la rapidesa d’aprenentatge en àrees noves.
La mesuren tests com Raven i el G de Cattell Gf: - Es reflexa en tasques que requereixen l’ús de coneixements adquirits amb anterioritat: aritmètica, vocabulari, etc.
Augmenta progressivament fins als 20 anys i després es manté (sembla que no disminueix) Està determinada per factors culturals.
Correlaciona poc l’aprenentatge de noves tasques.
Es parla d’una intel·ligència general I que està formada per dos tipus d’intel·ligència: - Intel·ligència fluida (Gf), amplitud general de percepció de relacions que s manifesten en els tests lliures d’influència cultural i que està determinada per variables neurològiques, determinada per l’herència i que representa l intel·ligència bàsica d’una persona.
- Intel·ligència cristal·litzada (Gc) seria la resultant de la relació entre Gf i la realitat, producte de l’experiència al llarg de la vida de l’individu Bateria d’aptituds No busquen factor (g) sinó aptituds múltiples que estarien a la base de la conducta intel·ligent: - Comprensió verbal (CV): capacitat per entendre paraules i material escrit.
Fluïdesa verbal (FV): facilitat per trobar paraules amb rapidesa.
Raonament general o inducció (R): tasques que requereixen trobar una regla.
Espacial (E): habilitat per raonar sobre formes visuals, percepció de l’espai i captació de transformacions espacials ...