Deleuze (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 3º curso
Asignatura Historia de a filosofia contemporanea II
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 1

Vista previa del texto

12-04-2016 Deleuze ** Llegir “Plató i el simulacre”, anex de “Lògica i el sentit”. 1ª etapa: - Empirismo y subjetividad (1953) - Nietzsche y la filosofia (1962) - La filosofia crítica de Kant (1963) - Spinoza y el problema de la expresión (1968) - El bergsonismo (1966) Deleuze es fixa en Nietzsche, Hume, Spinoza i Bergson. L’estudi de les imatges del pensament és el que Deleuze anomenarà noologia. 2ª etapa: Comença a posar les bases del que serà la seva filosofia. - Diferència i repetició (1968) - Lògica del sentit (1969) Pensa la diferència sempre des de la identitat. 3ª etapa: Trobada amb Guattari. - Anti-Edipo (1972) - Mil mesetas (1980) La realitat política ha de ser pensada des de l’afirmació. 4ª etapa: Crítica d’art. - Francis Bacon: lògica de la sensación (1981) - La imagen-tiempo (1985) - La imagen-movimiento (1983) Una de les tesis de l’empirisme transcendental és que no deixem de pensar amb els paradigmes de la imatge dogmàtica del pensament si no és per que en primera instància som capaços de sentir d’una altra manera. El sentir té una prioritat ontològica respecte a la construcció lògica que fem quan pensem, per tant, el sentir, només si sentim d’una altra manera, serem capaços de pensar d’una altra manera. 5ª etapa: - El pliegue (Leibniz y el barroco) (1998) - Que es la filosofia? (1991) - Crítica y clínica (1993) Bibliografia secundaria: - Pardo, J. “Deleuze: violentar el pensamiento” - François Zourabichvili, “Deleuze: una filosofia del acontecimiento”. Pardo, J., “El cuerpo sin organos”. 18-04-2016 Exposició sobre el text “Plató i el simulacre”. El simulacro es esencialmente subversivo, no pasa intrínsecamente por la idea; éste ha de influir la diferencia: no es una copia original. Hay dos lectures del mundo: mundo de las copias o representacions y mundo de los fantasmes. El simulacro no niega el original y la copia que no se tiene que entender como fundamento, sinó como defundamento positivo y gozoso, pues introduce algo nuevo en el ámbito representacional. El devenir-loco va a ser la potencia de afirmar el caos mismo, no va a ser un nuevo fundamento. Deleuze habla de dos nihilismos: - destrur un fundamento para construir uno nuevo - destruir cualquier fundamento para lograr el defundamento y el caos mismo. El platonisme no va d’un dualisme, està posant en marxa una tríada, la representació es construeix a través d’una tríada. Idea-còpia-simulacre (diferència). El sofistes coneixen la dialèctica, l’argumentació, etc... l’àmbit de la dialèctica és l’àmbit de la democràcia. Plató diu que tothom és bon pretenent de la veritat i vol establir un bon criteri. Hem de batallar en l’àmbit de la democràcia, però ho hem d’elevar, hem d’arribar a algun lloc. No es tracta de que guanyi el que parla millor, sinó el que coneix la veritat, però clar, no s’arriba mai a la veritat. Es fa un salt envers al mite que és el que estableix l’àmbit de les idees. El mite diu el que és just sense dir-ho. Hi ha una relació de semblança entre la copia i la idea. La còpia de còpia sempre estarà en un grau menor a la idea ontològicament parlant. El sofista és aquesta imatge, que intenta aparentar quelcom no és, és una còpia d’una còpia. Es tracta d’eliminar les còpies de còpies, els sofistes, el simulacre, etc... Deleuze -> Ontologia de la diferència. Aristòtil vol organitzar l’ésser, això que ha retallat Plató, la part de la representació. Ésser->gèneres->espècies->accidents. Estableix l’àmbit de l’ésser com un àmbit de la identitat i deixa la diferència com a mer accident. Leibniz: composibilidad. També fonamenta. Volia pensar l’accident, llavors diu que aquesta diferència entre veritat de raó i veritat de fet. En cada monada estan continguts tots els accidents (allò que Aristòtil anomena diferències). La compossibilitat és el criteri de realitat, que selecciona les diferències compossibles, i per sota estaran totes les diferències incompossibles. El sentido de la historia: Hegel, partim del que estava dient Kant, tenim la raó i allò noümènic que resta com inexplicable. Hegel historitza. La realitat és racional, allò que és diferent, allò que l’enteniment com noümènic és perquè no ha entès bé. Es tracta de que allò irracional subsumir-lo dins d’allò racional. Subsumir la diferència en la identitat. Estètica. Ontologia de la diferència. Nietzsche-Spinoza. Dualitat en l’estètica: - Teoria de la sensibilitat com a forma de l’experiència possible (Kant). - Teoria de l’art. L’obra d’art transforma les condicions de possibilitat de l’experiència. L’obra d’art provoca un xoc a la nostra cultura que no ens permet aplicar conceptes o idees. L’obra d’art té la funció d’experimentar i trencar les condicions de possibilitat de l’experiència. 19-04-2016 Conferència de Ester Jordana. Transtornos sexuales y de la identidad sexual. ¿Por qué decimos ahora que hay una sexualidad sana? Foucault se pregunta cómo se ha cruzado el tema de la sexualidad con la psicologia y psiquiatria. El transtorno antisocial de la personalidad no debereia estar contenido en el DSM IV. Primera seria: locura-psiquiatría. Un loco era alguien que no atendía a razón, su discurso no era verdadero. La prisión fomenta la criminalidad. Se genera un entorno para que los delincuentes reincidan más. Panóptico, un método muy bien optimizado. La prisión es un sistema que refuerza las ciències humanas, porque hay una sèrie de saberes que aparecerán a partir de aquí. Se juntan el crimen y la locura. La psiquiatria tiene mucho poder sobre el loco. Noción de degeneración. La noción de responsabilidad entra en crisis. 25-04-2016 Filosofia de la transcendència, intent de capgirar el platonisme à Deleuze. p. 263 primer paràgraf; “Consideramos las dos fórmulas (...)”. Hi ha dues fórmules. Hi ha dues maneres de pensar allò real, la platònica i la inversió del platonisme que intenta pensar Foucault - Sólo lo que se parece difiere -> Platonisme. El principi ontològic, que genera ordre i comprensibilitat és aquell segons el qual primer hi ha la identitat i d’aquesta sorgeix la diferència. Podem pensar en diferències perquè en primer lloc està la identitat. Hi han les idees (identitat). El problema de Plató és establir una gradació de les diferències; no és una dualitat, és establir una jerarquia entre les diferències legítimes i les diferències il·legítimes, és a dir, entre les còpies i els simulacres. És necessari posar la identitat primer. Allò que és anomenat simulacre té dues lectures possibles: una és la que fa Plató que és entendre el simulacre com a còpia de còpia, és a dir, el simulacre no imita directament a la identitat/idea, sinó que és una diferència que imita a una altre diferència que si té relació amb la identitat. Per altra banda, la diferència posa en crisi tot el model de la identitat que ha construït Plató. La diferència és primera respecte a la identitat. Esquema: Deu->home->demoníac // X->X->”devenir loco” - Sólo las diferencias se parecen -> La diferència apareix com a producte. Dualitat Nietzsche-Spinoza. p. 264-265-266: “etern retorn”: hi han dues lectures, la que fa Heidegger, que seria fer d’aquest fragment de “así habló Zaratustra” fer una doctrina del mateix (doctrina de lo mismo). Pensar que l’etern retorn és la repetició de l’ésser, és a dir, l’ésser es repeteix infinitament, tot és un cercle, sempre hi ha circularitat temporal, però si diem això no estem entenent què és l’etern retorn. Però en realitat l’etern retorn no diu que l’ésser es repeteix, sinó que l’ésser és repetició. Què és el que retorna? La diferència, allò que pot esdevenir, la potència; y no l’ésser. la diferència és un moment prou potent que s’ha separat del continu vertical en el qual jo seria capaç d’afirmar que tornaria a viure la meva vida. La diferència té caràcter d’esdeveniment, d’allò que passa però que no és una cosa que es repeteix. 26-04-2016 La crítica al platonisme per part de Deleuze és posar la identitat per davant de la diferència. Vol desterrar els simulacres. Imatge dogmàtica del pensament: hi ha una transcendència, és un model transcendent. Es pot jerarquitzar la immanència. També és moralitzant; planteja uns principis i valors universals i primers. Suposa un oblit de la diferència. Deleuze intenta fer la inversió del platonisme, pensar i articular una visió del món en la qual el principi sigui que allò que difereix, s’assembla. Serà la filosofia de la diferència. Torba aliats com Nietzsche i Spinoza. L’etern retorn no és la lectura clàssica que ha fet Nietzsche, no és l’ésser el que es repeteix; només hi ha esdevenir i retornar. L’ésser és esdevenir i que en la mesura en que és això, no té principi ni final, però la mesura la trobem en l’instant, que és la diferència entesa com a esdeveniment. La diferència és quelcom que passa, no que és. Pensar des de Niet i Spi ens permet plantejar una ontologia immanent (com la banda de moebius) i que no planteja una moral sinó una ètica. S’obre la possibilitat d’una ètica a partir de la diferència. Ontologia spinozista: S’elimina la idea d’un Déu transcendent per aparèixer una immanència absoluta. Tot és Déu, la natura és Déu. La natura s’expressa a través de dues potències, la d’existir i la de pensar. aquestes potències s’expressen a través dels atributs de l’extensió i del pensament. Cada mode, cada ens, participa d’un cert grau d’existència i d’un cert grau de potència a través de l’atribut d’extensió i de l’atribut de potència. No hi ha anima i cos separats. Si acceptem aquesta base, el que treiem és que Spinoza planteja una ètica que s’oposa a la moral. 1. Relació cos-ànima. Des del punt de vista transcendent, d’una banda està el cos i de l’altra està l’ànima. Hi ha sempre el principi que es repeteix en totes les morals que és la idea de que quan el cos actua, l’ànima pateix; i quan l’ànima actua, el cos pateix i respon a les ordres de l’ànima. Aquesta relació és conflictiva, l’ànima sempre es presenta com una dominadora de les passions que ocorren al cos. Les passions estan vinculades sempre a la corporalitat, i l’ànima apareix com el lloc de l’acció que ha de dominar i estableix el domini d’aquestes passions. El cos és capaç de més coses del que la consciència La consciència en Spinoza és el lloc d’una il·lusió. Tenim consciència perquè reprimim, segons Spinoza. La repressió és l’origen de la consciència, del Jo. En termes spinozistes, ningú sap el que pot un cos. L’obligació ètica per Spinoza és una obligació immanent de tot mode (ens). És augmentar tant com sigui possible la potència de ser afectat. L’ètica és l’obligació que te tot mode d’augmentar la seva potència. ...