Tema 6 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Processos psicològics: Memòria
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 19/04/2016
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

T.6. PROCESSOS DE LA MEMÒRIA 1.INTRODUCCIÓ Als anys 60 els models multimagatzem van proporcionar un marc teòric que va resultar útil per a la teoria i la recerca sobre la memòria. A partir de la dècada dels 70 es va produir una crisi en aquest tipus de models amb un creixent interès cap a altres perspectives teòriques. En aquesta nova etapa es produir un desplaçament dels focus d’atenció de les investigacions des d’una anàlisi estructural de la memòria cap a una anàlisi funcional, és a dir, l’interès es va centrar en la naturalesa dels processos que fan possible la incorporació de la informació en la memòria més que en les estructures que la componen.
2.PROCESSOS DE CODIFICACIÓ La codificació és un conjunt de processos imprescindible per a l’emmagatzemament de la informació en la memòria.
Els processos de codificació són responsables de la transformació dels estímuls sensorials en pautes d’informació significatives i assimilables pels sistemes de memòria. Així, es transforma la informació rebuda en unes unitats que siguin assimilables per a nosaltres. Aquest procés correspon al moment inicial de l’activitat mnemònica.
En el moment de codificar, les coses que podem fer son variades, els a dir, hi ha diversos nivells de codificació que no són funcionalment equivalents i que, per tant no tenen el mateix nivell d’eficàcia i influeixen de manera diferent en la probabilitat de recordar els estímuls. A més aquest procés es flexible, és a dir, no és igual per a totes les persones 2.1.Efectes de la intencionalitat durant la codificació: S’ha estudiat comprant aprenentatge incidental, on l’important és la tasca que els hi fem fer, i l’aprenentatge intencional, en el que el més important és la intenció de recordar la informació posteriorment.
D’aquests experiments es dedueix que la intenció no marcarà el fet d’aprendre, sinó que el més important es allò que fem amb la informació que se’ns presenta.
2.2. Nivells de processament (Craik i Lockhart 1972) Són els que van treballar-ho per primer cop i van capgirar l’estudi de la memòria de l’època. Això va posar de manifest que s’haurien de centrar en les estratègies de codificació, ja que consideren que aquest és el procés més important en la memòria.
La tècnica utilitzada és la de l’aprenentatge incidental a traves de tasques orientadores, a partir de les quals s’indueix al subjecte a processar la informació a diferents nivells de profunditat. Van considerar que com més profund fos l’anàlisi dels elements durant la codificació, millor serien els resultats posteriors. (ex: es va considerar que si es feia apendre una llista de paraules només codificarien de forma fonològica, mentre que si els hi feien ordenar per categories ho analitzarien amb més profunditat) Experiment: la persona ha d’analitzar una llista de paraules en diferents nivells de processament (estructural, fonètic o semàntic) i els feien preguntes sobre les paraules en les que havien de respondre si o no els que han fet processament basat en el significat recorden més paraules que les persones que s’han basat en el nivell fonètic, que alhora tenen uns resultats superiors als que s’han basat en l’estructura. A més es va veure que si la resposta a les preguntes era afirmativa, hi havia uns resultats millors que si era negativa (ex: et pregunten si lluç es un peix i dius 29 que si, en canvi si et pregunten si es una planta dius que no)  si la resposta es “no”, aquesta no aporta informació sobre la paraula que hem de recordar.
Els autors proposen que no hi ha un rebuig total de repàs o repetició, sinó més aviat es fa una diferenciació entre diferents tipus:  Repàs o repetició de manteniment: s’assembla força al proposat pels models multimagatzem. Es basa en la repetició  Repàs o repetició d’elaboració: consisteix en buscar connexions significatives, formar associacions... suposa passar d’un nivell més superficial a un de més profund.
Aquest model es centra en la naturalesa dels processos que fan possible la incorporació de la informació (codificació) Aquest model apareix com a oposició als models multimagatzem, situant el seu interès sobre els processos i no sobre les estructures. Es per tant, un model processual.
El punt clau del model es troba en la noció de profunditat de processament de la informació. Consideren que la memòria es un continu que va des dels productes transitoris de les anàlisis sensorials fins als més duradors de les operacions semàntic-associatives, que els nivells més superficials codifiquen les propietats físiques i sensorials de la informació mentre que els nivells més profunds impliquen una anàlisi semàntica i que la persistència de la traça de memòria està en funció de la profunditat d’anàlisi. Així, nivells d’anàlisi més profunds proporcionen traces de memòria més elaborades més persistents i més intenses. Diuen que hi ha un processament de tipus I (repàs de manteniment) i un de tipus II (repàs d’elaboració).
El model manté la distinció entre memòria primària i memòria secundària (MCT - MLT), posa de relleu el paper actiu del subjecte davant de la informació que ha de recordar i posen l’èmfasi en la flexibilitat i funcionalitat de la codificació.
No configuren una teoria completa sobre la memòria, però si un marc conceptual interessant per a la recerca sobre la memòria. Va ser una hipòtesi fructífera ja que va consolidar el pas explicatiu de les estructures cap als processos i va deixar ben clara la idea de què la memòria no és un sistema passiu. La seva gran aportació fou l’èmfasi en la flexibilitat i funcionalitat de la codificació.
Crítiques al model:  Absència d’una mesura independent: no se sap com es pot mesurar la profunditat. A més es considerava que decidien quin era el nivell més profund tenint en compte que ja sabien quin obtindria els millors resultats  raonament circular (hi ha més profunditat perquè es recorda millor) Dificultat en defensar un continu i una jerarquia de nivells: no estableix evidència empírica que permeti definir i verificar el continu ni la jerarquia de nivells. A més no es tant clar que primer es produeixi un anàlisi perceptiu, ni que l’anàlisi semàntic sigui sempre millor.
 Descuit pels processos de recuperació: el procés de memòria no depèn nomes de la codificació  Feblesa teòrica: la hipòtesis de nivells de processament es basa en la noció de profunditat, quan aquesta no té unes bases teòriques.
Alternatives al model de nivells de processament: aquestes van prescindir del caràcter cognitiu, de la jerarquia de nivells i van buscar una alternativa que substituís la noció de profunditat.
 Temps de processament: es va mesurar quant temps dedicava una persona a processar diferents tipus d’informació. Es va veure que a igualtat de temps el processament semàntic donava millors resultats que els altres. Així, es va considerar que aquesta no era una bona alternativa per a la profunditat, ja que presenta un problema semblant.
 Elaboració: entenem per a elaboració la riquesa o amplitud de la informació dins d’un domini específic. És a dir, com més informació tinguem sobre la paraula, més fàcil serà que la recordem 30 o experiment de Craik i Tulving: marcs oracionals amb diferents nivells d’elaboraciófeien frases que aportaven informació sobre una paraula concreta. Com més informació aportaven, millor es recordava la paraula.
o Experiment de Klein i Saltz: diversos judicis valoratius  van utilitzar un únic processament (semàntic) però amb diferents nivells d’elaboració: - Una sola dimensió (agradable-desagradable) - Dues dimensions (agradable-desagradable / feble-fort) Es recorda millor quan s’han emès dos judicis valoratius sobre una paraula que no pas quan s’emet un de sol. Diuen que a més nivell d’elaboració mes distintivitat es te. Per tant, la distintivitat és una altre alternativa per aquests autors.
 Distintivitat: la informació més elaborada acaba sent més distintiva (hi ha més contrast entre aquesta informació i la resta) o Jacoby i Craik: un major grau d’elaboració produeix una millor retenció no perquè es produeixi un canvi quantitatiu en la codificació, sinó perquè el procés d’afegir més informació permet la formació d’una traça d memòria més distintiva o Eyesenck: una traça és més distintiva quan comparteix amb altres un nombre relativament petit de característiques *La diferència entre distintivitat i elaboració es que la distintivitat no ve donada per la paraula en concret, sinó per les característiques de les paraules amb les que es contrastada, mentre que l’elaboració no es compara amb altres paraules  Esforç cognitiu: dediques més esforç mental o menys depenent de la tasca que s’ha de fer. Definim esforç cognitiu com al detriment que causa una tasca sobre una altre Resum de les característiques de les propostes alternatives al model de nivells de processament:  Continuen dins del marc cognitiu centrades en l’estudi processual i més concretament en els processos de codificació.
 Parteixen de la idea que el concepte de profunditat no és suficient i per tant proposen alternatives a la teoria dels nivells de processament. Intenten redefinir la noció de profunditat.
 Els seus experiments s’enquadren dins del marc teòric dels nivells de processament i utilitzen les mateixes tècniques (aprenentatge incidental a partir de tasques orientadores).
 En els seus experiments van verificar que: o El temps de processament no era el factor decisiu del millor resultat de la codificació semàntica. A igualtat de temps la codificació semàntica seguia sent més efectiva.
o Les paraules les frases de les quals requerien una resposta afirmativa eren millor recordades que les de resposta negativa.
o Hi ha un increment en el record a mesura que s’incrementa la complexitat de l’oració.
o La congruència de les frases proporciona un millor record.
o Es recorden millor les paraules que han rebut dos judicis valoratius que aquelles que només n’han rebut un.
 Els resultats dels experiments van donar suport a la hipòtesi que el grau d’elaboració té un paper determinant i que el concepte de profunditat és insuficient. Per tant, és necessari valorar en tota la seva extensió el nivell de la codificació, ja que un mateix nivell, per exemple el semàntic, pot cariar en eficàcia en funció del grau d’elaboració. L’elaboració s’entén com un canvi en la codificació que és en certa  mesura quantitatiu, és a dir, afegeix més informació a la traça de memòria.
 També es va incorporar la idea que el record pot veure’s influït per factors contextuals. D’aquesta forma s’introdueix el concepte de distintivitat. La distintivitat posa l’accent en la relació entre la informació i el seu context i remarca la importància del contrast.
31  El concepte d’esforç cognitiu es refereix al fet que les tasques que requereixen una major utilització de recursos cognitius en general són millor recordades, tant si es tracta de tasques perceptuals com semàntiques.
 Com a resultat de totes aquestes propostes alternatives va perdre força la noció de nivells de processament així com el seu caràcter continu i jeràrquic. Aquesta noció va donar pas a la noció de “dominis de processament”.
En general, podem dir doncs, -tal com indica el Manual- que es com si el constructe de profunditat s’hagués diluït o s’hagués transformat en altres constructes (elaboració, distintivitat...) 3.PROCESSOS DE RECUPERACIÓ La recuperació correspon a la darrera fase del procés de la memòria.
El resultat final del procés de la memòria dependrà també d’aquelles operacions mentals que realitzem durant la recuperació, però no totes les operacions mentals que realitzem durant la fase de recuperació són igualment efectives.
Els processos utilitzats durant la codificació i els de la recuperació han de guardar alguna relació per tal que la localització de la informació sigui efectiva.
3.1. Transferència apropiada del processament Morris, Brandsford i Franks (1977) es pregunten perquè el processament semàntic produeix millors resultats que altres tipus de processament. Pensen que podria passar perquè les persones de manera natural quan volem recordar alguna cosa busquem pistes bàsicament semàntiques. Aleshores plantegen que si de forma natural busquem pistes semàntiques la codificació semàntica ens va millor. El seu estudi estava formada per dues fases: 1. Codificació: Fan el clàssic experiment de processament per la codificació. Uns feien codificació fonètica (cal respondre si la paraula rima o no amb el model) i els altres codificació semàntica (cal indicar si la paraula té sentit dins de la frase proposada) 2. Recuperació: pregunten de forma semàntica (cal indicar si la paraula presentada correspon a una de les presentades en la fase de codificació) o fonètica (cal indicar si la paraula presentada rima amb alguna de les presentades durant la fase de codificació).
Els resultats obtinguts van ser els següents: Això demostra que la codificació semàntica no es la millor en tots els tipus de recuperació, ja que en el cas de les persones que recuperen de forma fonètica ho fan millor les que han codificat de forma fonètica que de forma semàntica. Per tant, generalment la recuperació semàntica és millor però tot depèn de com t’ho preguntin (tipus de recuperació) 3.2. Diferències entre record i reconeixement Hi ha un conjunt de variables que afecten de manera similar als dos tipus de mesura. Entre aquestes hi ha: 32    Temps d’estudi: a més temps d’estudi s’incrementen les possibilitats d’èxit Longitud de la llista: a més material, més difícil recordar-ho tot.
Posició serial: efecte de primacia i de recència.
En canvi, hi ha altres variables que afecten de manera diferent segons el tipus de mesura. Entre elles:  Freqüència de les paraules: com més estranyes son les paraules, en el cas de record es mes difícil, mentre que en el reconeixement augmenten les probabilitats de recordar-les.
 Organització de la llista: l’organització afavoreix la tasca de record, però si has de fer reconeixement és igual l’ordre.
 Context: en les tasques de record el context de certa incidència, mentre que en el reconeixement no afecta de cap manera.
En general, s’acostumen a obtenir millors resultats en proves de reconeixement que en proves de record.
3.3. Principals teories que expliquen les diferències entre reconeixement i record Teoria de la Generació-Reconeixement (Anderson i Bower, 1972; Bahrick, 1970; Kitsch, 1970): Defensa l’existència de dos subprocessos de recuperació diferents en les tasques de record.
Quan recordem una informació, com que aquesta no està present, primer l’hem de generar o recuperar entre un conjunt de possibles candidats per al record). Segons aquesta proposta primer hi ha un procés de cerca i generació de candidats(possibles respostes que et pregunten. A continuació es necessari un procés de decisió per triar entre els elements generats aquell que és el més apropiat. Per tant, per al record són necessaris dos subprocessos (Primer generació i després reconeixement) en canvi per al reconeixement només cal realitzar un sol procés. Així, el fet de que en el record calguin dos processos augmenta la probabilitat d’error en aquest en comparació amb el reconeixement que només necessita un procés.
Hipòtesi de l’especificitat de la codificació (Tulving i Osler, 1968): Segons aquesta proposta els processos de recuperació són els mateixos tant si la tasca és de record com de reconeixement. El reconeixement acostuma a ser més eficaç no perquè utilitzi un sol subprocés sinó perquè disposa de millors claus de recuperació. Les millors claus de recuperació seran aquelles que més s’assemblin a les utilitzades durant la fase de codificació. Així, el reconeixement acostuma a funcionar millor perquè com que tens la informació a davant, tens bones pistes.
Aquesta teoria constitueix un plantejament més general sobre els processos de la memòria i més concretament de la relació entre els processos utilitzats en la codificació amb els que tenen lloc durant la recuperació. Per tal que la recuperació sigui eficaç cal que hi hagi congruència entre la codificació i la recuperació.
En determinades situacions experimentals el record amb claus pot donar lloc a recuperar més informació que no pas el reconeixement.
Recordar és el resultat de la combinació entre la informació emmagatzemada en el passat i la informació disponible en el moment de la recuperació.
 Experimento de Tulving y Thomson, 1973: intenta demostrar que es pot donar el cas de que no reconeguis una paraula que tens davant, però que si que la recordis 1. Es presenten als subjectes una sèrie de parelles de paraules que tenen una relació feble entre elles 2. Record amb claus li dones la primera paraula i ha de recordar la segona) 3. Es presenta una altre llista nova de parells de paraules que tenen una relació dèbil 4. Generació d’associacions (li donen una paraula que no estava a la llista anterior i li diuen que escrigui unes quantes paraules que estiguin relacionades) s’espera que el subjecte escrigui paraules que estiguessin a les llistes 33 5. ReconeixementSe li demana al subjecte que entre les paraules que ell ha escrit, reconegui les paraules que se li havien presentat a la llista anterior. Veuen que només hi ha un encert d’entre el 30 i el 50% 6. Tasca de record amb claus (com a la fase 2 però am la segona llista) hi ha entre un 60 i un 70% d’encert.
Això demostra que en determinades condicions la puntuació del reconeixement pot ser inferior a la del record amb claus.
 Característiques de la hipòtesi de l’especificitat de la codificació (Tulving): o Dins del marc cognitiu continua centrant-se en l’estudi processual de la memòria, més concretament en els processos de la recuperació.
o Diferencia entre disponibilitat i accessibilitat.
o Defensa que el reconeixement i el record utilitzen els mateixos processos però que difereixen en el nombre de claus presents en el moment de la recuperació (no te a veure el tipus de procés, sinó la qualitat de les pistes).
o Posa en dubte que sempre una tasca de reconeixement sigui més eficaç que una de record (amb claus).
o Formula el principi de la codificació específica: Allò que s’emmagatzema està determinat per com es percep i es codifica, i a la vegada, allò que s’emmagatzema determinarà quines són les claus de recuperació que seran més eficaces per poder accedir a la informació emmagatzemada.
o Els resultats dels experiments sobre aquesta hipòtesi demostren en general: - La importància del context, que actua com una clau tant en la codificació com en la recuperació.
- Una clau de recuperació serà més o menys eficaç en funció del tipus de codificació utilitzada.
o Planteja la necessitat d’una congruència entre la fase de codificació i la fase de recuperació.
En conclusió, el processament semàntic o la significativitat no són un valor absolut sinó que estan en funció de l’objectiu final que es persegueix. Així doncs, els nivells d’anàlisi superficial no produeixen necessàriament pitjor record que el processament semàntic, sinó que això dependrà del context en que hagi de ser recuperada la informació.
Tot i realitzar una mateix processament en la codificació el record pot variar segons les condicions de la recuperació.
Per tant, no podem parlar d’un tipus de processament durant la codificació que sempre sigui millor que un altre, ni d’una tasca de memòria que sempre sigui superior a una altra. Ara bé, generalment serà millor un processament semàntic durant la codificació i una tasca de reconeixement.
Allò que fa que una tasca sigui superior a una altra és la congruència entre el moment de la codificació i el de la recuperació.
Búsqueda en la memòria associativa (Raaijmakers i Shiffrin, 1981) (no es important) 34 ...