1. Introducció al curs (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 30/11/2014
Descargas 41
Subido por

Descripción

Primer trimestre, profesora Raquel Bouso

Vista previa del texto

1 · INTRODUCCIÓ AL CURS Lectura: Karen Armstrong, ‘’El homo religiosus’’ (hi ha una pregunta a l’examen sobre aquest text) Què és la religió? Sociòlegs, teòlegs, filòsofs, etc. han aportat la seva pròpia definició del terme, si bé és abstracta, és funcional i operativa. El terme prové del llatí.
D’on ve la religió? La religió sorgeix d’una creença, d’una necessitat humana de donar explicació als fenòmens que desconeixem mitjançant l’existència d’un ésser superior.
Per tant, històricament trobem l’origen a la prehistòria, quan trobem els primers rituals religiosos; la religió estava associada a la mort, i a la preocupació per la persona estimada després de la vida. Per tant, el primer ritus d’enterrament d’un ésser de la comunitat ja és per si mateix un fet religiós. La caça o la iniciació dels joves era un ritus en el paleolític, i es poden entendre com a fenòmens religiosos. El xamanisme, perviu en moltes zones de Siberia, el Japó o Corea, i fa pensar que era com l’ésser mediador entre dos mons, el nostre i un de més enllà. Quan es desenvolupa l’agricultura trobem nous ritus i mites, ara no sols lligats a l’activitat de la caça i al ‘’Senyor dels animals’’, sinó a la ‘’Mare terra’’, basats en la fecunditat de la terra. Tot això va desaparèixer d’alguna manera, amb l’aparició dels Indoaris que eren societats guerreres i patriarcals.
Tot i així, totes les religions que han vingut després aquestes manifestacions religioses no han desaparegut sinó que més bé s’han transformat.
Quina és l’essència de la religió? La definició de religió inclou un ésser o éssers externs a nosaltres. És a dir, en creure en quelcom que va més enllà d’allò tangible. La fe també és quelcom que defineix la religió: fe en quelcom que no és pot demostrar però que hi és, un ésser superior, sobrenatural.
És la religió un fet individual o social? Tradicionalment la religió no la triava l’individu, sinó que depenia del factor de tradició familiar, el fet de que tampoc es coneixia més possibilitats de les transmesa per la comunitat, i en molts casos tampoc tenies opció sense ser castigat d’alguna manera. L’altre opció era convertir-se heretge, ja que triava entre diverses opcions. La religiositat a la carta que es diu avui en dia, per tenir a ma la facilitat de posar-se en contacte amb qualsevol tradició religiosa.
1 Quina és la funció de la religió? La funció de la religió és donar respostes a les grans preguntes que s’ha plantejat la Humanitat al llarg del temps, com també a les preguntes interiors de cadascú.
És quelcom bo o és perjudicial? La religió per si no és dolenta sinó que és pot portar de manera extrema: la força de la ment quan aquesta creu en quelcom pot arribar a ser molt gran, per bé i per mal.
Creieu que la religió està desapareixent? Els positivistes del segle XIX (filosofia basada en l’experiència empírica) pensaven que la religió desapareixeria amb els avanços científics i tecnològics de la humanitat, ja que creien que la Humanitat acabaria superant les creences religioses. Defensaven la secularització, és a dir, la tendència a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència. Era la visió que predominava durant els anys 60 i 70, però s’acabaria veient que era un diagnòstic precipitat.
Tot i així, això no ha passat sinó que el nombre de persones i nous moments religiosos van creixent. Probablement s’està re-definint el significat del que és ser religiós, ja que mentre les grans tradicions religioses van perdent fidels en general (sobretot les occidentals), hi ha per altra banda un augment de nous moviments religiosos (sobretot als EUA i al Japó), sorgits molt cops per la no afiliació a cap de les grans religions. Per tant veiem que la religió no desapareix, sinó que és quelcom inherent a la Humanitat i que pot adquirir noves formes, però no necessàriament extingir-se.
Per exemple, avui en dia el concepte de l’espiritualitat està molt extens, sobretot en el món occidental. Antigament, els espirituals eren els monjos, contemplatius, però avui en dia el terme espiritual es relaciona amb alguna cosa que tothom pot portar a terme, i s’ha separat de la religió, que s’associa als ritus, la comunitat, una autoritat, etc. mentre que l’espiritualitat és una religiositat molt més lliure i personal de cadascú, sense poder ser jutjat, i que es posa en pràctica en activitats com l’artística. Fins hi tot s’ha parlat de espiritualitat secular, que conforma una gran pluralitat de nous moviments espirituals i religiosos nous. També neixen moviments que s’estableixen des de les grans tradicions religioses, com per exemple el Fonamentalisme, que davant de la pluralitat de nous moviments en neixen altres que busquen l’origen, arrels i fonaments de les grans religions, defensant que amb els segles s’han desvirtuat.
2 DEFINICIÓ DE RELIGIÓ El terme religió prové del llatí, i per tant, d’un context molt concret, el món romà i cristià, però trobem diversos autors que, tot i en el mateix context entenen el terme de forma totalment diferent. El primer autor que intenta definir religió és Cícero del segle I a.C, en un text on fa referència a la religió com el culte als deus. Sosté que la paraula llatina religio prové de l’arrel grega relegere, que vol dir en la seva interpretació com rellegir en el sentit d’observar de forma activa, prenent cura d’allò que es fa, que coincidiria amb la part del culte. Cícero ho observa en relació als deus de tradicions familiars, és a dir, la persona religiosa rep el culte als deus dels seus pares, qui preserva aquest llegat. En Cícero, el culte als deus l’hem d’entendre el culte a tots els deus acceptats per la tradició romana.
L’autor Lactanci, que fou cristià, defensa que la paraula religió prové de la paraula religare, (‘relligar, connectar’) defensant que a religió és un vincle que nosaltres establim amb el nostre Déu, per tant ja veiem que es una visió cristiana, envers al politeisme de Cícero. Parla del vincle de pietat, que coneixem gràcies a que Déu ens han generat, ja que és el creador i nosaltres com a essers creats estem sempre en vincle de pietat (de dependència) amb el nostre creador. Veiem com Lactanci afegeix el matís de la religió verdadera, la qual nosaltres acceptem i per la qual cosa el vincle de pietat ens uneix. D’aquí vindrà la contraposició d’una religió verdadera amb les altres falses, politeistes, que anomenarà ‘‘pageses’’ o ‘‘dels camperols’’.
Agustí d’Hipona (un dels pares de l’església cristiana) torna a parlar de religió i manté les dos etimologies, relegere i religare. Parla de relegere però ho interpreta com a reelegere, de reelegir, defensant que el vincle no es purament de pietat sinó de dilectio, amorós, perquè li tenim un vincle efectiu a Déu, en tant que és el nostre pare. Es un vincle que es va rompre amb el pecat de deu, i per tant amb l’amor a deu hem de recuperar el vincle, reelegint-lo.
Per el Cristianisme, la religió és un ‘‘complex orgànic de creences, institucions, practiques, rituals i comportaments ètics relatius a la relació entre Déu i l’ésser humà’’.
Aquesta serà la definició més acceptada en el món occidental. El factor creença esdevé important a l’hora de definir la religió, perquè es la base de la doctrina i les normes, és a dir, allò que ha de creure el fidel per tal de formar part d’aquella comunitat religiosa, i 3 per això es necessari la institució que legalitzi quina és la creença correcta i el comportament del dia a dia. Lactanci ja havia establert aquest matís de la verdadera religió i de la creença del vincle amb el creador, i Agustí inclou el concepte de la conversió, de l’elecció.
En Agustí d’Hipona ja trobem l’element de la intimitat, i es manté al través dels segles i esdevé un element molt important en els cercles neoplatònics, posant accent en aquest aspecte interior, com un fenomen intern a l’ésser humà. Tot i que coincideix en que tots aquests cercles intel·lectuals humanistes, fores de les facultats religioses, la religió esdevé cada cop més un motiu de conflictes a Europa. En aquest context, l’aspecte social i polític esdevé fonamental en la religió i contrasta amb aquesta visió amb la interioritat de la religió.
A la Il·lustració, la religió s’associa a la superstició, és a dir, a qualcom irracional, i es defensa la Raó per sobre d’allò que no es pot argumentar i demostrar. Autors com Hume (escepticisme) associa directament la religió a les emocions i, sobretot, a l’emoció de la por. Es comença a discutir sobre la religió i veiem intents de definir-la, però de manera molt abstracte i sempre amb aquest component irracional i emocional.
L’idealisme alemany, amb pensadors com el teòleg F. Schleiermacher, en la seva obra Discursos sobre la religió, ho relaciona més directament amb el sentiment de dependència d’allò altre, que transcendeix, no cap a Déu. Fou una visió trencadora perquè posa l’accent amb la individualitat i en l’experiència interior religiosa, sense establir un Déu concret. Va ser molt influent, ja que posa veu a l’experiència religiosa de tots els individus i no només com una experiència exclusiva dels religiosos. Va tenir gran impacte en els romàtic i es pot relacionar la seva idea amb la idea del ‘’Sublim’’.
En el segle XIX, trobem l’època de descobriments geogràfics, d’exploracions i del colonialisme. Tots els països europeus de tradició cristiana descobreixen aquest nous mons, s’entra en contacte amb creences desconegudes i alienes, que farà qüestionar tot allò establert. Sorgeixen els primers exploradors, els quals escriuen sobre les pràctiques religioses que descobreixen, així com també els primers missioners. Això fa florir noves branques d’estudi i disciplines acadèmiques noves com l’antropologia, la sociologia, la psicologia, etc. Els replantejaments davant el xoc cultural entre societats, condueix a l’interès de dominar i conquerir les cultures ‘’primitives’’, considerades no civilitzar4 les, i educar-les i convertir-les a la religió i fe europea considerada superior i més avançada. S’estableix així una teoria evolucionista també en la religió i les ciències socials.
L’antropologia es replanteja els orígens de la religió des d’una visió evolutiva (coincidim amb l’època de Darwin), on l’estadi més superior religiós és el monoteisme, en contra de les religions primitives, que creuen en diversos deus. Destaca personatges com F. Tylor (Primitive Culture) o S. Frazer. F. Tylor, és cèlebre per haver encunyat el terme animisme. Tylor arriba a la conclusió que la forma més primitiva de la religió és el fet que cada ésser en la natura té un doble, un alter ego anomenat ànima. A continuació, s’hauria evolucionat l politeisme, que s’acabaria concentrant en un déu únic en el monoteisme (animisme – politeisme – monoteisme). Per altra banda, S.
Frazer recull dades (La branca daurada), folklore, relats i sistematitza aquest pas de la Humanitat, defensant que l’estat més primitiu de la religió és la màgia.
En l’àmbit de la sociologia, trobem un nom clau, E. Durkheim que defineix la religió com ‘‘un sistema unificat de creences i practiques relatives a coses sagrades (aquelles coses separades o prohibides, que son impenetrables), creences i pràctiques que uneixen en una sola comunitat moral, que es denomina Església, a tots aquells que s’hi adhereixen’’. Per a aquest autor la religió és clarament un fet social, com un conjunt de creences compartides per un col·lectiu humà. Per altra banda trobem K. Marx, com a teòric social, fa una crítica i defensa que la religió és l’opi dels homes perquè és un instrument de poder que s’utilitza per controlar, dominar i oprimir les masses.
La psicologia trobem S. Freud i W. James. S. Freud defineix la religió, de caire negatiu, com una neurosi col·lectiva de la humanitat, una pura il·lusió, que ens reprimeix. Per a W. James la religió significa els sentiments, els actes i les experiències d’essers humans individuals que en solitud estableixen els aspectes que cadascú considera divins.
De la branca filosòfica neix la fenomenologia (que estudia com es produeix el sentiment religiós), amb noms com R. Otto o M. Eliade. R. Otto parla de la religió com el sentiment de criatura, allò lluminós que provoca alhora sentiment aterrador i fascinant, el mysterium tremendum et fascinans. Diu que la religió s’ha estudiar en les seves manifestacions que són el ritus, el símbol i el mite, mitjançant els quals es pot 5 veure que no tracta només de la creença en un déu, sinó que hi ha comportaments i pràctiques que típicament no s’havien considerat religiosos. Per exemple, avui en dia destaca el culte als ídols, com ara els futbolistes, i no es considera un fenomen religions.
Per a Mircea Eliade (estudiós i filòsof romanès especialitzat en mitologia i història de la religió), la religió es una part estructural de la consciència humana i per tant, ho sàpiga o no, tot ésser humà és potencialment religiós. Destaca especialment el seu concepte de sagrat, és a dir, el valor excepcional que una cultura atorga a un símbol o ritus pel seu caràcter sacre, que permet la transcendència. Aquest caràcter de sagrat és el que uneix diverses religions i actes culturals.
La complexitat del fenomen religiós fa que cap dels estudis concrets doni una visió completa del que es la religió, sinó que cada un d’ells aporta una visió diferent. La multidisiplinitat és, probablement, de gran valor, tot i que s’han format branques d’estudi com la de ciències de la religió que han intentat avarca totes aquestes disciplines. També és molt complex parlar d’etiquetes religioses perquè per diferents comunitats religioses els significats són totalment diferents o ni tan sols es reconeixen.
Per això, cada cop es fa més difícil definir el terme religió. És un fet social o una experiència interior? Quina és la substància? Obtindrem moltes respostes diferents.
Opinions actuals defensant que no es pot parlar de religió, sinó d’individus i personalitats religioses. El fenomen religiós s’entén cada cop més com quelcom universal que pot ser que canviï al llarg dels diferents territoris, i que per tant s’ha de entendre cada religió en el seu context, no pas aplicant el seu contingut a allò propi de la societat que ho estudia. Segons P. Tillich, ‘‘la religió és allò que ens concerneix incondicionalment’’. Segons Ll. Duch, ‘‘la religió és la praxi de domini de la contingència’’.
6 ...