Tema 1 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2012
Páginas 10
Fecha de subida 30/01/2015
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

DRET DE FAMILIA TEMA 1 1.1. Transcendència jurídica de la família i la seva plasmació constitucional. Les noves formes de família.
Dret de família no està regulat com a categoria autònoma al Código Civil Español, però s’integra una part al llibre I i una altra al llibre IV. Tot i que no està es regula: matrimoni, filiació, pàtria potestat, succedanis del dret de família, per exemple tutela...
També es regula el parentiu (es pot ser família i no parent: cònjuges no són parents entre ells, però si que són família) Dret de família està recollit al Llibre II (Persona i família) del Codi Civil Català, però per exemple no regula el matrimoni ja que no és de la seva competència.
Família, propietat i contracte són els tres pilars de l’ordre jurídic d’una economia liberal capitalista.
Hom pot afirmar que la família és un fenomen natural que neix amb la mateixa existència de l’home, és a dir, és anterior a la seva regulació jurídica, la qual cosa no treu que la seva concepció canviï segons el moment històric.
La ordenació jurídica de la família conforma el dret de família. Aquest estudia el matrimoni, la comunitat familiar que en resulta, les relacions entre cònjuges, la filiació i les relacions parerno-filials, el parentiu (que es regula en seu successòria) i també la família no matrimonial.
Al CC Espanyol el dret de família no es troba com una categoria autònoma, sinó que s’integra part en: Llibre I dedicat a les persones art. 42 a 107 Matrimoni i crisi art. 108 a 153 filiació art.154 a 174 relacions paterno-filials art. 175 a 180 Adopció Llibre IV Obligacions i contractes (art. 1316-1444), concretament en allò que afecta al règim econòmic matrimonial.
Al CC de Catalunya el trobem al Llibre II, aprovat el juliol de 2010, relatiu al dret de la persona i família (abans en el CF i LUEP de1998).
Pel que fa a la plasmació constitucional, no és fins els segle XX que algunes Constitucions fan referència als grans principis que han d'informar i delimitar l'estructura jurídica de la família. La primera que hi va fer referència va ésser la constitució de la República de Weimar [Deutsches Reich] de 1919 (arts. 119 i 110), afirmant que 2 "el matrimoni com a fonament de la vida en família, de la conservació i del creixement de la nació es posa sota la protecció especial de la Constitució...".
A Espanya la constitució republicana de 1931 s’inspira en la Constitució de Weimar.
Art. 43 de la Constitució Espanyola del 1931. També es refereix a la família matrimonial, però afegeix el principi d’igualtat.
La vigent constitució de 1978 al·ludeix a la família a l’art. 39.1 quan diu que “Los poderes públicos aseguran la protección social, económica y jurídica de la família...”.
- Inspirat en la Carta Social Europea signada a Torí el 18.10.1961 - El valor de l’art. 39 CE és establir un programa pel legislador, tal comve a desenvolupar després l’art. 53.3 CE.
- Norma en blanc, necessita desenvolupament legal Altres preceptes constitucionals fan referència també a la família: art. 50 CE (família i tercera edad), art. 35 CE (dret al treball).
També es refereixen a la família: - La privacitat de la família: hi ha una esfera de la família que escapa a la intromissió dels poders públics, tal com resulta de la consideració de la dignitat de la persona (art. 10 CE) i del dret fonamental a la intimitat (art. 18.1 CE). En principi, l'Estat no pot intervenir en les relacions personals entre les parelles. La parella pot fixar lliurement la residència, l'alimentació o l'educació que dona als seus fills. Ara bé, quan els fills menors puguin patir un perjudici clar en aspectes vitals es justifica la intervenció dels poders públics. Pensem, per exemple en la possibilitat d'intervenció mitjançant la declaració de desemparament.
- Així, l’art. 39.2 CE estableix l'obligació dels poders públics d’assegurar la protecció integral dels fills amb independència de la seva filiació. Per als fills menors, l’apt. 3 del mateix article estableix que "los padres deben prestar asistencia de todo orden a los hijos habidos dentro y fuera del matrimonio, durante la minoria de edad y en los demas casos en que legalmente proceda".
Hom ha entès, per a la família matrimonial, que, en certa mesura, el matrimoni restringeix l'àmbit de l'expressió de la personalitat (art. 10 CE) de cada cònjuge (obligació de fidelitat, de convivència, etc), per això hom interpreta que el dret al lliure desenvolupament té també una dimensió col·lectiva.
Les noves famílies No es pot parlar de família sinó de famílies (diversos tipus de família i no un únic).
Cada tipus de família té una regulació diferent, no tenen els mateixos drets, tot i que estan molt a prop. Que hi hagi diversos tipus de família no vol dir que hagin d’estar regulades pel mateix règim jurídic.
La CE no posa cap qualificatiu a la família, però d’aquí no se n'ha d'extreure la conseqüència directa que la regulació que l'Estat en pugui fer hagi de ser idèntica per a tot tipus de família (matrimonial i de fet).
La STC 66/1994, de 28 de febrer, dictada en un recurs d'empara presentant per una dona que havia conviscut amb el seu company, amb fills, durant més de 55 anys, sense contreure matrimoni per les profundes conviccions anarquistes d'aquell, i a la qual li va ésser denegada la pensió de viduïtat que sol·licitava. El TC denegà l'empara afirmant que no són necessàriament incompatibles amb l'art. 39,1 CE ni amb el principi d'igualtat les mesures dels poders públics que atorguin un tracte diferent i més favorable a les unions matrimonials que a d'altres unitats de convivència, “siempre que con ello no se coarte ni se pongan dificultades irrazonables al hombre y la mujer que deciden vivir more uxorio.” dona no casada que al morir el seu company reclama la pensió per viduïtat (vídua = casada a qui li mor el marit) li deneguen.
Això ho resumeix en què: “[...] no cabe admitir que vulnere la Constitución el hecho de que no se reconozcan los derechos derivados del matrimonio a quien no lo contrajo pudiéndolo hacer, por más que oponga razones ideológicas...".
La majoria de regles constitucionals fan referència a la família matrimonial “nuclear“, la formada pels pares/cònjuges i els fills menors o incapacitats.
Ja no es pot parlar de família sinó de famílies. Avui dia s’ha estès també al matrimoni o les unions estables entre persones del mateix sexe.
En el mateix sentit om pot veure la recent STC 198/2012, de 6 de novembre, que declara la constitucionalitat de la regulació del matrimoni entre persones del mateix sexe.
positivació: art. 231-1 Codi Civil Català (Heterogeneïtat del Pluralitat de famílies fet familiar): - Família matrimonial - Convivència estable en parella - Família monoparental - Família reconstituïda 1.2. Principis rectors del dret de família. Ordre públic i autonomia de la voluntat.
Dret de família entre el dret públic i dret privat (cada cop més cap al dret privat).
S’ha escrit molt sobre la naturalesa pública o privada del dret de família; en això ha tingut molta influència la doctrina del jurista italià A. Cicu (1879-1962), que s’allunyava de la concepció tradicional que incloïa el dret de família dins el dret privat.
Per a Cicu la distinció dret públic/dret privat resulta de la diferent posició de l’individu enfront de l’Estat: de dependència al fi públic (dret públic), de llibertat (dret privat).
Per exemple –diu- referint-se a les relacions entre cònjuges: “vulgarment parlant res més privat, res més interessant personal ni sagrat i fora de tota llei. Tanmateix, la llei gravita sobre elles controlant en requisits de constitució i dissolució.
El dret –afegia- per a res té en compte els fins particulars que els individus puguin proposar-se en arribar al matrimoni. La llei assenyala els fins del matrimoni, als quals subordina la voluntat dels contraents”.
Avui, però, tot això ha canviat molt. Vid., per exemple, l’art. 231-20 en relació als pactes en previsió d’una ruptura matrimonial.
On es manté encara amb molta força la distinció és en seu de relacions paterno-filials, on la intervenció protectora dels poders públics és més evident.
La idea d’status, contraposada conceptualment a l’autonomia privada, ha dominat tradicionalment tot allò referit a les relacions de dret de família.
La influència d’A. Cicu, com s’ha dit, va ser molt notable i, es va traduir en el predomini conceptual d’un dret de família esbiaixat cap el dret públic, cosa que suposava admetre una important reducció de l’autonomia de la voluntat en aquest camp.
Estat civil (és una concepció pública): - Tradicionalment: solter o casat / fill matrimonial o fill extramatrimonial / capaç o incapaç / major d’edat o menor d’edat diferents capacitats jurídiques - Actualment: ha quedat reduït únicament a la classificació capaç o incapaç i major d’edat o menor d’edat Tanmateix, la concepció actual de l’status ha perdut protagonisme no només respecte de la filiació (on es dilueix per la plena equiparació de tots els fills), sinó fins i tot en el matrimoni, que ja no és indissoluble i la regulació del qual tendeix cada cop més a la seva privatització o contractualització.
En matèria de regulació de les relacions patrimonials entre cònjuges, el respecte a la llibertat i a l’autonomia de la voluntat és molt ampli.
Ara bé, allò que segueix vedat als contraents és modificar els termes essencials del contracte matrimonial, entesos, fonamentalment, com el respecte i l’ajuda mútua durant el matrimoni, així com els pactes limitatius del divorci. És a dir, els que contrauen matrimoni el seu àmbit d’autonomia de la llibertat es limita a la llibertat de contraure’l o no. Però si que es poden acordar els règims: separació de béns, de comunitat, de separació, de ganancials... i regular els matisos. També s’admeten acords en cas de crisi matrimonial, prèvies a la crisis (vivendes, fills...).
Centrant-nos en el matrimoni, la seva concepció com a contracte permet aplicar, amb alguns matisos, la teoria general del contracte a l’anàlisi jurídic de les seves regles i efectes. Això porta a que, com passa en la resta de contractes de relació continuada, els contraents es casin tenint en compte tots els efectes que se’n poden derivar (constant matrimoni o després de la crisi) i, per tant, des del mateix moment que es celebra es puguin fixar regles sobre: - Contribució a les càrregues familiars - Règim econòmic matrimonial i forma de liquidar-lo - Previsió dels efectes econòmics de la crisi matrimonial A partir d’aquí, el legislador estableix les regles del joc de l’autonomia privada, és a dir, allò que és imperatiu i, per tant, exclòs de pacte.
En les relacions matrimonials les parts NO sempre estan en situació d’igualtat.
L’ordenament ha de protegir la llibertat en la manifestació de voluntat de la part més dèbil de la relació- normalment, encara, la dona. (Exemple: casos d’esportistes) Principis rectors del dret de família: - - - És un àmbit influenciat per la religió i la moral. També hi és molt present l’altruisme (exemple: dones que es queden a casa treballant pels fills i la casa sense res a canvi. No es un problema fins que arriba una crisi).
Es pot parlar d’un interès superior (interès de la família) que se superposa a l’interès individual. Vid. Per ex. l’esmentat art. 39 CE i art. 40.2 EAC. La família és més que l’individu, però què més que l’individu? No arriba a ser una entitat, però la llei té present que pot haver un interès de la família que no és el de cap dels individus en concret (cal valorar el que és millor per a l’interès general de la família).
Hi ha una esfera, la referida a l’estructura de les potestats que deriven de l’estat civil, en què l’autonomia privada està limitada (exemple: relacions paternofilials) DRET PÚBLIC. Cal tenir en compte que en els aspectes patrimonials del dret de família, el joc e l’autonomia té un paper destacat DRET PRIVAT.
1.3. Les relacions de parentiu Parentiu: relacions de consanguinitat, no tot familiar és parent. Regulat en seu de successions i no en dret de família (art. 441-3, 441-4 CCCat / 915 a 920 CCEsp).
[Parentiu per afinitat és el que et vincula a tu amb els parents (consanguinis) del teu cònjuge]. Però és aplicable a un règim general.
El CCCat, a diferència del CCEsp, ni tan sols diu que aquestes normes regeixen totes les matèries, tot i que hem d’entendre que s’ha de seguir el mateix criteri.
En el parentiu es parla de generacions i de grau (cada generació forma un grau). Cada conjunt de graus forma una línia: directa (les persones descendeixen l’una de l’altra, pot ser ascendent i descendent) o col·lateral (no descendeixen l’una de l’altra però venen d’un tronc comú).
Còmput del parentiu (Contar les línies es la forma més clara).
En línia directe es computen els graus pel nombre de generacions, descomptant el progenitor. (exemple: pare-fill: 1r grau).
En línia col·lateral es computen els graus sumant les generacions de cada branca que surt del tronc comú. Una línia col·lateral té 2 branques. (exemple: nét de diferents fills: 4t grau).
>> En afinitat està en el mateix grau però en afinitat.
La diferència entre línia i branca rau en què en la col·lateral es diu branca a cadascuna de les dues que surten del tronc comú (art. 441-4). És a dir, la línia és ascendent, descendent o col·lateral, i en la col·lateral hi ha dues branques.
CONSANGUINITAT Exemples GRAU de PARENTIU • Els meus pares [ 1r grau ascend.] • Els meus fills [ 1r grau descend.] • Els meus germans [2n grau col·lat.] • Els meus avis [2n grau ascend.] • Els meus néts [2n grau descend.] • Els meus oncles [3r grau col·lat.] • Els meus besavis [3r grau ascend.] • Els meus besnéts [3r grau descend.] • Els meus nebots [3r grau col·lat.] • Els meus cosins [4rt grau col·lat.] AFINITAT Exemples GRAU de PARENTIU • Sogres [1r grau] • Gendre/Nora [1r grau] • Cunyat/da [2n grau] L’obligació d’aliments d’origen familiar. Contingut, persones amb dret, obligades a prestar-los i prestació aliments per tercers NO sempre deriven de la vida familiar, pot ser per via contractual, però aquí tractem els familiars.
La solidaritat familiar com a base del dret d’aliments: la llei obliga a la família en cas de necessitat a socórrer al familiar necessitat (els cònjuges estan obligats a prestar-se aliments i no són parents). La regulació del CCCat i CCEsp augmenta aquesta solidaritat als cònjuges que no són parents.
Concepte: L'art. 237-1 els defineix fent una descripció del seu contingut que, en bona mesura, ve a coincidir amb l’art. 142 CCEsp, en dir que s'entén per aliments: "tot el que és indispensable per al manteniment, l'habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de l'alimentat", afegint que també comprèn un aspecte que va més enllà de la subsistència present com són "les despeses per a la formació si [l'alimentat] és menor d'edat, i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d'edat, si no l'ha acabada abans per causa que no li sigui imputable”.
Els aliments estan regulats al art. 237-1 CCCat i a l’art. 142 CCEsp: - manteniment - habitatge - vestit - assistència mèdica - formació La base del dret (obligació legal) d'aliments es troba en el principi de solidaritat familiar que deriva del parentiu o, en el seu cas, d'institucions que els incorporen, com el matrimoni i la potestat parental.
La regulació que en fa el CCCat (art. 237-1 a 237-14) abasta més que els parents, ja que inclou els cònjuges (art. 237-2), i no diu res de les unions estables de parella. En realitat, els cònjuges ja vénen sotmesos al règim d’una institució pròpia que interfereix amb la regulació general dels aliments, que és supletòria de la institució específica que és el matrimoni (com a "càrregues“). El mateix passa amb els fills menors (s’inclouen en l’obligació de “cura”).
Pressupòsits de l’obligació legal d’aliments: - - La necessitat (art. 237-4, 237-5) només en el cas d’obligació, ja que en la tutela de menors o en relació de cònjuges no es necessari que hi hagi necessitat, sinó que mentre duri aquesta relació.
El parentiu o relació familiar (art. 237-2), respectant l’ordre establert (art.237-6) Recursos i possibilitats suficients de qui ha de prestar-los (art. 237-8, 237-9, 237-13c) hi ha vegades que Sobre “què és indispensable” o situació de necessitat: podríem pensar que, en la mesura que els aliments venen condicionats per les possibilitats econòmiques de les persones obligades, aquestes determinaran el grau de cobertura (com més mitjans es tinguin, més aliments es presten; qui més mitjans té és qui ha d’ajudar). NO és així, primer s’han de fixar les necessitats i després veure si la persona que els ha de satisfer en primer lloc té mitjans econòmics i possibilitats per a fer-hi front (si no són suficients haurà de cobrir el que resta els següents en ordre, el de següent grau).
L’art. 237-9, per establir la quantia dels aliments la llei no fixa una correlació estricta entre les necessitats de l’alimentat i els mitjans econòmics de l’obligat; sinó que els mitjans econòmics de l’obligat són el límit per satisfer els aliments.
A la pràctica no trobem gaires casos de reclamació d’aliments legals, normalment perquè la família no vol enfrontar-se. Si que trobem sentències per aliments contractuals (ex. notari que va acordar mantenir a una persona de forma vitalícia a canvi d’una casa, incompliment de l’obligació d’aliments promesa).
Què passa en el cas que una persona no tingui família o que aquesta també estigui en una situació de necessitat? En temps de bonança l’Estat es fa càrrec d’aquesta prestació d’aliments (assistència social), però en temps de crisi és més complicat i sempre es busca poder reclamar a la família, tot i que en el moment concret s’ajudi a la persona perjudicada.
Persones legitimades per reclamar El dret d’aliments és personalíssim (només té dret qui els necessita). En el cas de menors o incapacitats serà el tutor legal qui reclamarà aquests aliments. També pot exercir l’acció l’entitat pública o privada que aculli la necessitat (interpretació en el sentit que inclou també l’atenció domiciliària).
El dret a reclamar-los es té des que es necessiten, però no es poden demanar els anteriors a la reclamació (art. 237-5), llevat dels corresponents als fills menors que es poden reclamar fins un any enrere (si la no reclamació era imputable a l’obligat, si per culpa del “pare” que no ha pagat s’ha generat la necessitat).
Si la necessitat deriva d’una causa imputable a qui es troba en aquesta situació de necessitat (el propi subjecte té la culpa d’estar en situació de necessitat), no els pot reclamar mentre la causa subsisteixi (art. 237-4)(si és molt greu l’Estat es fa càrrec).
Persones obligades a prestar aliments Amb caràcter general, l’art. 237-2 afirma que estan obligats a prestar aliments: els cònjuges, els descendents, els ascendents i els germans. És, però, l'art. 237-6 el que estableix l'ordre en el que estan obligats a prestar-los. Les persones citades en aquest precepte més aviat són "potencials" obligats: L’ordre és el següent: 1r) el cònjuge (que el matrimoni sigui vigent, que no hi hagi divorci ja que dissol el matrimoni; en cas de separació, sí; no és normal reclamar aliments al cònjuge si no hi ha situació de crisi 2n) els descendents, per ordre de proximitat en grau (fills, néts...) 3r) els ascendents, per ordre de proximitat en grau (pares, avis...) 4t) els germans, d’acord amb l’art. 237-2.3, respecte dels majors d’edat i no discapacitats, només estan obligats a prestar els aliments necessaris per a la vida (estrictes), no per mantenir el nivell de vida que tenia abans o de formació, sinó el mínim per sobreviure.
Pluralitat d’obligats: l’obligació s’entén que és parciària (es divideix la obligació en tants obligats com hi ha) (ex: que hi hagi més d’un fill). Segons l’art. 237-7 “s’ha de distribuir entre ells en proporció amb els seus recursos econòmics i amb llurs possibilitats” (tot i que és parciària, no es divideix per parts iguals, sinó proporcional als recursos econòmics de cadascun dels obligats), tot i que excepcionalment, ateses les circumstàncies del cas, el Jutge por imposar la prestació completa a un sol d’ells, sens perjudici de què, en relacions internes, aquest pugui reclamar als altres la part que correspongui amb els interessos legals (ex: perquè un d’ells tingui més diner líquid que els altres i per no retardar l’execució).
Compliment de l’obligació d’aliments No cal dir que els aliments es poden satisfer sense que hagi calgut la reclamació judicial ni extrajudicial (pot ser voluntària).
L’obligació d’aliments constituïda d’acord amb l’art. 237-10 s’ha de complir en diners i per mensualitats avançades. L’obligat té l’opció de satisfer-los acollint a casa seva a la persona que té dret a rebre’ls (per espècies), “llevat que aquesta s’hi oposi per una causa raonable o quan la convivència sigui inviable”.
Ordre públic i l’obligació d’aliments L’art. 237-12 destaca els dos vessants del dret d’aliments: - - Personal (apt.1): l’obligació d’aliments (futurs) està fortament intervinguda per l’ordre públic, com ho demostra el fet que sigui: o Irrenunciable o Intransmissible o Inembargable o No possibilitat de compensació Això es fa, precisament, perquè els poders públics han de vetllar perquè les persones tinguin un mínim de subsistir.
Patrimoni (apt.2): “es permet que la compensació, renúncia i transacció de pensions endarrerides posteriors a la data de llurs reclamació judicial o extrajudicial”, és a dir, quan ja s’ha determinat jurídicament l’obligació.
Prestació pels tercers i acció de repetició contra els deutors Econòmicament els aliments tenen la funció de satisfer les necessitats bàsiques d’una persona i jurídicament es conceben com a obligació. Des del primer punt de vista, és evident que qualsevol persona (veí, amic...) pot satisfer les necessitats alimentàries d’una altra, però l’obligació pròpiament dita (deute) només recau en el familiar que, d’acord amb la llei, determini una resolució judicial o s’hi avingui extrajudicialment.
Les entitats públiques o privades o qualsevol altra persona que presti aliments si els obligats civilment, podent, no ho fan, tenen acció per recobrar de l’obligat o dels seus hereus les pensions corresponents a l’any en curs i a l’any anterior amb els interessos legals; i poden subrogar-se de ple dret fins l’import assenyalat, en els drets de l’alimentat contra la persona obligada, llevat que consti que els van donar desinteressadament (art. 237-11).
Amb aquesta finalitat poden demanar del jutge les mesures pertinents per assegurar el reintegrament de les bestretes.
Extinció (art. 237-13) Cal distingir l’extinció de l’obligació (millora de les condicions de vida de l’alimentat, o mort d’aquest), d’aquells casos en què els aliments només s’extingeixen per a un deutor concret (mort de l’alimentat, reducció de rendes i patrimoni), però el supòsit de fet de la necessitat continua, per tant, passarà a ser obligació d’un altre subjecte, seguint l’ordre.
El supòsit d’extinció previst a la lletra e) (incòrrer en causes de desheretament de l’art.
451-17) és d’extinció absoluta o relativa? Entenc que es tracta d’una causa d’extinció absoluta i no només d’una exoneració de l’obligat a prestar aliments, perquè s’ha de configurar com una sanció a l’alimentat. Tal vegada, si els obligats a prestar aliments són diversos (en el mateix grau) es pugui sostenir que només s’extingeix pel que afecta a la causa de desheretament, sense que els aliments s’augmentin respecte de la resta. Els següents en ordre no entraran.
...