APUNTS SISTEMA POLITIC ESPANYOL (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura sistema politic
Año del apunte 2016
Páginas 32
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Sistema polític espanyol Un sistema és un conjunt d’elements interrelacionats. El sistema polític és un sistema tancat, permanent, de flux continu, capaç de reestructurar-se totalment, dinàmic i inestable. També és autònom però no aïllat; pot funcionar per si sol però interacciona i és influenciat per l’entorn. Els principals elements d’un sistema polític són els següents inputs, els filtres de inputs, els outputs, els outcomes i el feedback.
El sistema polític rep del seu entorn social diferents pertorbacions i interferències en forma de demandes, reivindicacions i recolzaments (inputs). Aquests inputs passen per una sèrie de filtres; certs actors decideixen quins d’aquests inputs acabaran sent atesos pels poders polítics, com els mitjans de comunicació, els sindicats, les patronals, i sobretot essencialment els partits polítics (cada un dóna més importància a una cosa diferent). A continuació, el sistema polític processa aquesta informació i la contrasta amb els valors i ideologies dominants en la societat i amb la disposició d’aquesta a alterar o mantenir la situació en qüestió. A pa rtir d’aquest contrast, el sistema polític elaborarà o no normes jurídiques (decisions – no decisions), especialment lleis, i/o emetrà o no una ordre d’intervenció en forma de política pública (accions – no accions/omissions), especialment amb plans i mesures, amb l’objectiu d’incidir intencionalment i d’una manera determinada sobre la realitat (output), corregint la situació o reforçant-la.
L’impacte d’aquesta política pública sobre l’entorn (outcome), que cal diferenciar del output perquè no sempre s’aconsegueixen els resultats desitjats (a vegades s’obtenen parcialment, es fracassa totalment o bé s’obté l’efecte contrari a l’esperat) donarà lloc a nous missatges que provocaran novament l’acció del sistema i desencadenaran noves intervencions (retroalimentació/feedback).
Cal destacar que el model sistemàtic no ofereix una resposta per a com s’elabora la reacció del sistema (output) a la reivindicació externa; es parla d’una caixa negra, constituïda bàsicament per l’autoritat i les institucions públiques.
L’emissió d’outputs processats en la caixa negra poden provocar a la societat dos sentiments diferents: - Satisfacció: A mesura que el sistema satisfà certes demandes, la societat en genera noves peticions.
- Frustració: Si l’output no satisfà les demandes de la societat, no només es mantindrà la demanda inicial sinó que també se’n crearan de noves. A més a més, la frustració comporta una baixada del recolzament al sistema polític: baixen els vots als partits polítics, les afiliacions a partits i sindicats... Això està relacionat amb la identificació del ciutadà amb el sistema polític; a mb els outputs es proposen i fomenten uns valors a la societat, o bé se’n treuen o es modifiquen. Si el sistema es veu incapacitat per fer decisions i accions, és a dir per a fomentar uns valors a la societat, o bé si els ciutadans no accepten els valors fomentats en les decisions preses, el sistema entra en crisi i pot desaparèixer i la societat, en última instància, corre el risc de desintegrar-se.
A mida que el cicle del sistema gira, el feedback acaba curtcircuitant-se i conseqüentment apareixen nous moviments socials, constituïts pels anomenats indignats, que fugen i surten del sistema i el critiquen perquè consideren que no és bo ja que només els genera frustr ació.
El sistema polític espanyol El sistema polític espanyol és del tipus parlamentarista i monàrquic; és un sistema d’executiu dual, és a dir que les figures del Cap de l’Estat i del Cap de Govern estan diferenciades i ostentades per dues persones diferents. El Cap de l’Estat, que aquí és el Rei, tot i tenir-los formalment, no té poders executius, sinó tan sols simbòlics, cerimonials, de representació exterior... Pel que fa al Cap de Govern, que en la majoria de països amb règim parlamentarista s’anomena Primer Ministre, aquí a Espanya s’anomena President del Govern, i té homòlogament els mateixos poder s que un Primer Ministre però una mica reforçats.
La característica principal de tot sistema parlamentarista és que el Parlament és el centre del sistema polític, ja que és qui elegeix al Cap de Govern i, en règims republicans, també al Cap de l’Estat. El Parlament, elegit democràticament, és doncs qui rep la legitimitat democràtica directa, qui ostenta la funció legislativa més important, i d’on emana el Govern. En un sistema parlamentarista, el Parlament controla el Govern, ja que les eleccions no elegeixen Govern, sinó que aquest l’elegeixen els partits polítics, elegits a les eleccions i representats al Parlament, negociant i pactant. D’aquesta manera, entre el Parlament i el Govern s’est ableix una relació mútua directa en la que destaquen les figures de la moció de censura, per part del Parlament, i de la qüestió de confiança, per part del Cap del Govern, per tal que el Parlament ratifiqui el Govern o bé el faci fracassar.
Tanmateix, el sistema polític espanyol, a la pràctica, focalitza el protagonisme del sistema en el Govern, i no en el Parlament, on teòricament hauria de recaure el protagonisme. I és que en el cas espanyol, moltes coses que haurien de ser i que es diu que haurien de ser , a la pràctica, no són així. D’aquesta manera, el sistema és de Monarquia Parlamentària però de vegades sembla semipresidencialista, i, fins fa poc, era proporcional però semblava bipartidista. Pel que fa al Senat, hauria de ser una Cambra de representació territorial, però a la pràctica no ho és massa, i és que els seus poders polítics són molt pocs i comptats, entre els que destaquen per exemple, la reforma constitucional i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, però pocs més.
Aquests poden considerar-se, per alguns, símptomes que el sistema polític espanyol podria estar esgotat. Un dels aspectes més interessants que podrien modificar-se és el de la circumscripció (article 68 de la Constitució), que enlloc de ser la província, com actualment, podria ser la Comunitat Autònoma, i és que les circumscripcions electorals espanyoles, les províncies, són molt petites, i en la majoria no s’elegeixen gaires escons, cosa que provoca que el llindar efectiu sigui, en moltes circumscripcions, molt més elevat que el 3% del llindar legal. Establint la Comunitat Autònoma com la circumscripció electoral, el votant de IU, per exemple, de Sòria, on només s’elegeixen 2 diputats, ja no veuria que el seu vot es perd, ja que ara el seu partit sí que tindria opcions d’obtenir escons, i no com abans, que degut al llindar efectiu, votar a IU era pràcticament llençar i perdre el vot.
Història d’Espanya L’Estat té com a elements bàsics el territori, la població i la sobirania. Respecte al primer d’aquests 3 elements, Espanya, des del 1492 amb els Reis Catòlics, ja va unificar el seu territori; i pel que fa a la sobirania, aquests controlaven i aplicaven la seva voluntat, d’entre altres maneres, a través de la Inquisició. Espanya fou el primer Estat modern que en certa manera va donar forma a un Estat, controlant el territori i exercint el poder – sobirania sobre tota la gent de mencionat territori.
Tot i això, el politòleg espanyol Linz deia que Espanya, tot i sí que va aconseguir formar un Estat, és a dir controlar un territori i la població d’aquest territori exercint el poder – sobirania, no va construir una Nació; en altres paraules, Espanya va triomfar en l’estructura i el funcionament d’un Estat, però va fracassar en la construcció d’una mentalitat i identitat de Nació.
En la història política d’Espanya, destaca el segle XIX, en el que la situació és d’una inestabilitat sistemàtica i en el que s’intenta donar forma a l’Estat, tal i com digueren Solé Tura i Eliseo Aja, com amb un pèndol que va movent-se de banda a banda, de progressisme a conservadorisme, de manera que quan s’intenta formar un Estat de base progressista, el pèndol es mou cap al conservadorisme, i viceversa. Aquest fenomen serveix per a veure com sí que hi havia un Estat, com a estructura institucionalitzada de poder polític, però no el concepte més romàntic de Nació, com a conjunt de valors i principis compartits per tot el poble.
El pèndol progressisme – conservadorisme del segle XIX Una de les raons que expliquen l’existència d’aquest pèndol movent-se de banda a banda és la gran influència de la religió a Espanya i l’existència dels 3 grans retards en la història política contemporània d’Espanya de les Revolucions Industrial, Liberal i Burgesa.
La Revolució Francesa fou una Revolució dels burgesos, una Revolució de la propietat, i no només de la liberté, égalité i fraternité, tot i que també va tenir una vessant d’intel·lectualitat, de racionalitat i del lliure pensament. Tanmateix, tot això no arribà a Espanya fins a finals del segle XIX, i és que Espanya va viure d’esquenes a la Revolució Francesa, de manera que la il·lustració, la intel·lectualitat, el liberalisme... arribaren a Espanya tard i en comptagotes, i és que la Inquisició estava operativa encara i hi havia un cordó sanitari als Pirineus pel que no es deixaven entrar al país certes obres i llibres.
Pel que fa a la Revolució Industrial, Espanya era un país essencialment rural i agrari, i la Revolució Industrial arribà tard, malament i d’una forma molt desigual, ja que primerament només s’industrialitzaren les zones de Catalunya, Euskadi i Madrid.
Conseqüentment a la tardança en l’arribada de la Revolució Industrial i el canvi de mentalitat inherent a ella, el treball empresarial/manual estava mal vist.
En conclusió, a Espanya hi ha una absència d’una veritable Revolució Burgesa, Liberal i Industrial, de manera que es va passar quasi directament de l’Estat absolut a la Primera República. El moviment pendular no es va aturar ni consolidar en cap moment, sinó que el pèndol va a nar movent-se, sense parar mai; a Espanya hi havia dos grans fronts ideològics que lluitaven contínuament.
La realitat espanyola no va permetre consolidar res més enllà que una estructura política d’Estat, que no és poc, però no una Nació.
La ficció democràtica de l’època de la Restauració Una de les grans característiques de la Història contemporània espanyola del segle XIX i principis del XX és l’elevació de la ficció democràtica a la categoria constitucional durant la Restauració Borbònica; a la Constitució de 1876 es reconeixien moltes coses que a la pràctica, però, es complien molt poc o gens. En aquella època, hi havia una gran enginyeria de control politicoconstitucional de ficció democràtica, que es basava, entre altres coses, en les tupinades, el caciquisme i el tornisme en el poder dels dos grans partits anomenats dinàstics: el Conservador de Cánovas del Castillo i el Liberal de Mateo Sagasta.
El sistema electoral de l’època fou dissenyat per Cánovas, el qual es basa va en el model bipartidista i tornista anglès. El sistema de llavors es basava en les circumscripcions uninominals i en un model electoral que assegurava uns resultats electorals prefixats per a les elits polítiques de cada moment, del Partit Conservador i Liberal. El fet que les circumscripcions fossin uninominals tenia com a objectiu que uns vots s’aprofitessin d’una determinada ma nera, i que la resta es desaprofitessin totalment. A més a més, una altra conseqüència de les circumscripcions uninominals era que la fórmula electoral era inevitablement majoritària. D’aquesta manera, ja només es presentava un candidat a cada circumscripció; els altres no es presentaven perquè ja sabien qui guanyaria.
Aquest sistema fou el que durà més de tots els del segle XIX, de l’any 1876 al 1931. Tanmateix, el sistema va perillar degut a una sèrie d’amenaces com: - Nacionalismes: Sobretot el català (Prat de la Riba) i el basc (Sabino Arana).
- Crisi del 1898: Suposa la fi del gloriós Imperi Espanyol, i el sorgiment de moviments nostàlgics i intel·lectuals com el Regeneracionisme (Joaquín Costa), poètics com la Generació del 98 i pedagògics com la Institució de Lliure Ensenyança.
- Moviment obrer: Igual que les tres Revolucions abans mencionades, també arribà tard, i va materialitzar-se en forma de socialisme (Madrid – Fundació del PSOE per part de Pablo Iglesias l’any 1879) i anarquisme (Barcelona).
Durant aquella època també destacaren els assassinats dels Presidents del Govern Cánovas, Sagasta i Dato.
Degut a les tres amenaces anteriorment mencionades de les que era objecte el sistema i d’altres com, per exemple, els problemes en el transcurs de la Guerra del Marroc, el sistema entrà en crisi, i el 1923, el General Primo de Rivera va fer un Cop d’Estat amb el suport del Rei Alfons XIII, molts sectors progressistes i la pròpia UGT, que es prolongà fins al 1930 amb la dimissió del propi Dictador, i posterior inauguració de la Dictablanda del General Berenguer, que fou substituït aviat per l’Almirall Aznar, el qual convocà eleccions municipals pel 14 d’abril de 1931 que, tot i ser guanyades pels monàrquics, degut a l’auge i èxit de les forces republicanes sobretot a les capitals de província, provocaren la marxa del Rei Alfons XIII a l’exili i l’inici de la Segona República Espanyola. Aquesta etapa de la història d’Espanya durà fins l’any 1936 i comprengué tres etapes diferenciades: - Bienni progressista (1931 – 1933): Alcalá Zamora (Derecha Liberal Republicana) com a President de la República i Manuel Azaña (Izquierda Republicana) com a President del Govern.
- Bienni conservador (1934 – 1936): Alcalá Zamora (Derecha Liberal Republicana) com a President de la República i Alejandro Lerroux (Partido Republicano Radical) com a President del Govern.
- Etapa del Front Popular (febrer 1936 – juliol 1936): Manuel Azaña (Izquierda Republicana) com a President de la República i Casares Quiroga (Izquierda Republicana) com a President del Govern.
El Franquisme En la història d’Espanya, van haver bastants crides a la Dictadura, com per exemple la Joaquín Costa quan parlava de la necessitat d’un cirurgià de ferro o la del mateix Primo de Rivera.
Després de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional, va començar a Espanya l’etapa dictatorial franquista. És difícil de classificar el Franquisme degut a la gran evolució que patí, als diferents suports interns i externs que rebé... Per aquest motiu, s’acostuma a afirmar, com diu Joan Antòn, que el Franquisme era una Dictadura militar fascistitzada, tot i que no purament franquista.
És a partir de després de la Segona Guerra Mundial quan hi ha les teoritzacions dels diferents tipus de règims i dictadures, d’entre les quals destaca la que va fer Linz entre totalitarismes i autoritarismes.
Tot i així, cal destacar que, com afirmen molt autors, a la pràctica la diferència entre autoritarisme i totalitarisme no està tan clara, sinó que hi ha molts règims que tenen trets d’un tipus i trets d’un altre, o règims que van d’un tipus a un altre, com el franquista, que fins l’any 1945 va ser totalitari (anys blaus) i a partir del 1945, autoritari.
Totalitarisme – Karl Friedrich i Brzezinsky Karl Friedrich i Brzezinsky foren els primers i millors definidors de totalitarisme i les seves característiques, tot i que anteriorment ja Hannah Arendt ja n’havia parlat: - Existència d’un únic partit i fusió d’aquest amb l’Estat , de manera que totes les vies d’accés als càrrec de l’Estat passen pel partit únic.
- Ideologia omnipresent, intentant-se impregnar en la vida quotidiana.
- Tota absència de pluralisme polític i social - Monopoli del control dels mitjans de comunicació - Control total de les Forces Armades.
- Lideratge absolut del Líder, digui-se Führer, Duce o Caudillo, i adoració i veneració a ell. Celebració de grans actes i desfilades militars.
- Mobilització, creada a través d’organismes existents per a aglutinar i mobilitzar la societat, inclòs les dones i la joventut.
Autoritarisme – Linz El seu gran teoritzador fou Linz, durant la postguerra espanyola, l’auge de la URSS, la Greda Freda i el sorgiment de Dictadures militars especialment a Hispanoamèrica, les quals tenien unes característiques diferents que les anteriors Dictadures.
El Franquisme, en tota la seva extensió, no podia considerar-se un règim totalitari perquè, entre altres motius, l’Església i l’Exèrcit, institucions d’on procedien molts dels mandataris, tenien una certa independència respecte el partit únic, la Falange, encara que, en un principi, Franco es definís a si mateix com orgullosament totalitari, per tal d’aproximar-se ideològicament a les Potències de l’Eix.
Amb el pas del temps i d’acord amb el transcurs de la Segona Guerra Mundial, Franco va anar substituint els falangistes pels catòlics, especialment els de l’Opus Dei, i el règim anà passant de totalitarisme a democràcia orgànica, tal i com establia i regulava la Llei de les Corts, la qual establia que en aquestes es representaven les corporacions, especialment les famílies, els municipis i el sindicat vertical.
Tanmateix, a partir de l’any 1946, la situació econòmica empitjorà molt degut al fracàs de la política autàrquica i l’aïllament internacional, apreciable en la condemna de l’ONU a Espanya i la retirada de tots els ambaixadors excepte dels de Portugal i Argentina. No fou fins els anys 50 quan Espanya recuperà els nivells econòmics d’abans de la Guerra Civil, gràcies en veure’s afavorida pel sorgiment de la Guerra Freda i l’auge del comunisme, ja que lla vors es recuperaren, més o menys, les aliances de la Segona Guerra Mundial i el règim esdevingué autoritarista.
Les principals característiques del règim autoritarista són les següents: - Pluralisme limitat, ja que existeixen certs col·lectius amb una relativa capacitat autònoma de moviment sense posar en risc les bases del règim.
- No hi ha una ideologia elaborada i pròpia del règim, ja que la mentalitat d’aquest es crea a partir d’altres, com la catòlica, i no és omnipresent.
- Existeix un partit únic però no tots els càrrecs de l’Estat provenen d’ell .
- Lideratge amb límits formals i predictibles, com per exemple les Corts, que en teoria tenien assignades unes funcions que Franco no tenia, tot i que realment feien el que aquest els hi deia.
- Es procura l’apatia de la gent, i no tant la mobilització.
- Reclutament de sectors tecnòcrates i certa autonomia de la burocràcia Per últim, cal destacar que totalitarisme i autoritarisme són dues maneres ideals de classificar els règims dictatorials en dolents i bons. S’emprava totalitarisme per a designar els règims prosoviètics, i autoritarisme per a designar els règims anticomunistes, és a dir els afins als EUA.
A més, es deia, en paraules de l’ambaixadora dels EUA a l’ONU, que els règims autoritaris podien arribar a ser bons, mentre que els totalitaris mai ho serien. En definitiva, aquesta no és una classificació neutral, tot i que en Ciència Política, cap ho és.
La legitimitat Tot règim polític, democràtic o no, busca aconseguir legitimitat. Max Weber, que definí l’Estat com aquella institució que reclama per a si mateix el monopoli de l’ús de la força legítima, distingia entre els següents 3 tipus de legitimitat: - Tradicional: Es busca la legitimitat en la història i en els valors tradicionals, com les Monarquies hereditàries o la religió.
- Carismàtica: Es basa en la figura d’un líder que lideri la Nació amb capacitat de lideratge i de transmetre i amb una personalitat sobresortint.
- Legal – racional: Es la que s’associa als Estats de Dret, ja que la legitimitat prové de les institucions i, sobretot, de la Nació.
Pel que fa al Franquisme, el règim comptava sobretot amb el primer tipus de legitimitat i també amb el segon, tot i que en menor mesura, ja que primerament Franco no era el destinat a manar, sinó que tenia endavant seu a Sanjurjo i Mola.
D’aquesta manera, com hem dit, el principal tipus de legitimitat era la tradicional, relacionat sobretot amb la religió i l’Església, quelcom que s’apreciava en la figura de Franco com a Caudillo de España por la gracia de Dios, i és que el primer que va fer el règim fou imposar i fomentar els valors religiosos de l’Església, la qual havia considerat la Guerra Civil com una Creuada.
Tanmateix, a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, s’elaboraren una sèrie de lleis fonamentals per les que s’establia, per exemple, la restauració de les Corts, quelcom simptomàtic també de la cerca del règim de la legitimitat tradicional. Amb la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, Franco s’atorgà el poder per a nombrar el seu successor a títol de Rei, poder que aplicà l’any 1969 per a designar Joan Carles com a Príncep d’Espanya i successor seu com a Cap de l’Estat. També s’establiren les figures del Consell de Regència i la denominació d’Espanya com un Regne, tot i que sense Rei, ambdues coses en cerca també de la legitimitat tradicional per part del règim.
Pel que fa al Fuero de los Españoles, aquest procurava ser una Carta de Drets per tal de pretendr e la democratització de l’Estat. També cal destacar la Ley de Referéndum, per la qual Franco podia sotmetre a referèndum les lleis i la qual tenia com a objectiu aparentar l’allunyament del feixisme i l’acostament a la democràcia.
Als anys 50, el règim estava quasi en bancarrota degut al fracàs de la política autàrquica, ja que hi havia certs béns que Espanya no podia aconseguir per si sola, com per exemple gasolina o maquinària.
En aquest moment, hi hagué un canvi en l’equilibri de forces de poder del règim ja que els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyaren poder en depriment dels falangistes.
Finalment, amb l’entrada d’Espanya a l’ONU l’any 1955, es va impulsar el Pla d’Estabilització del 1959 elaborat juntament amb el BM i el FMI, es creà l’Institut Nacional d’Indústria i altres empreses públiques com Endesa... i conseqüentment hi hagué una progressiva apertura a l’exterior i un pronunciat i sostingut creixement econòmic. Es va promoure la transformació del sistema econòmic i s’aconseguí un augment en la renda per càpita; un èxode del camp a les ciutats; creixement d’aquestes, del turisme i de l’emigració; entrada de divises d’aquests emigrants; i una gran baixada de la mortalitat, tot i que tampoc gran ascens de la natalitat.
Progressivament, el règim va anar debilitant-se cada cop més, degut sobretot al fracàs de la socialització de la gent, especialment de la joventut, en els valors de la ideologia del règim i el Moviment. A partir de l’any 1956 tingueren lloc les primeres vagues i manifestacions obreres, en part gràcies a la certa relaxació d’aspectes originaris del règim, com l’apertura a l’exterior, cosa que alguns franquistes vegueren com una traïció als ideals del 18 de juliol de 1936. Per aquest motiu va elaborar-se la Ley de principios del Movimiento Nacional, que recollia tota la ideologia nacionalsindicalista, una resposta de mencionats sectors franquistes per a no perdre l’essència del franquisme.
La última Llei fonamental fou la Ley Orgánica del Estado, que intentava fixar una bastida amb l’objectiu que el règim persistís també després de la mort de Franco; després de Franco, les institucions es deia. En virtut d’aquesta llei, es modernitzaren i obriren les institucions del règim, es diferencià entre les figures del Cap de l’Estat i del Cap de Govern, i es recollí el principi de tallafocs, pel qual es podia recórrer certes disposicions de l’Estat sempre que no anessin en contra dels principis del Moviment Nacional.
Tardofranquisme El Franquisme acabà tal i com començà, amb una crisi econòmica molt gran i molta repress ió cap a l’oposició, que creixia i aconseguia descontrolar l’ordre anteriorment assolit pel règim.
Els anys 70 foren de crisi econòmica internacional degut a la crisi del petroli, la qual afectà molt a Espanya i provocà a tot el món un augment de l’atur, retorn dels emigrants a Espanya ja que a l’estranger tampoc trobaven feina...
Abans de l’arribada de la crisi, des del règim s’apel·lava a una legitimitat d’exercici i rendiment, ja que l’economia espanyol era de les que més creixia de tot el món, però a mb l’arribada de la crisi, aquesta apel·lació ja no tenia sentit.
La situació política també empitjorà molt, degut als atemptats de l’ETA, la creació de molt sindicats com el de CCOO, creixent presència del PCE...
Precisament degut a la crisi econòmica mundial, a l’empitjorament de la situació política i al debilitament físic del propi Franco, aquest nombrà a Luis Carrero Blanco President i Cap del Govern, però aquest fou assassinat per l’ETA l’any 1973 i substituït per Arias Navarro. En aquest context, el règim es debilità encara més, i Franco començava a agonitzar, i més amb la mort de Carrero Blanco, que era una peça clau per a la continuació del Franquisme més enllà de Franco, i la retirada d’ambaixadors pel Procés de Burgos.
La Transició Repetidament, s’ha dit que la Transició espanyola fou quelcom molt bo, espectacular i exemplar , fins i tot a nivell internacional, tot i que hi ha algunes veus que critiquen aquesta afirmació.
La transició va anar encadenant perfectament un conjunt de decisions per les quals es passà de la Dictadura a la democràcia. Les transicions poden ser de dos tipus, o bé reformistes o bé rupturistes, sovint emparellades amb el pacifisme o la violència, respectivament: - Transicions reformistes: S’articulen en base al règim anterior, al qual s’hi van introduint modificacions.
- Transicions rupturistes: S’articulen partint des de zero, trencant i eliminant tot l’anterior.
El debat entorn de si la Transició espanyola fou reformista o rupturista fou molt intens i encara existeix avui dia, fins al punt que s’arribaren a plantejar conceptes com els de reforma rupturista o ruptura reformista. Tanmateix, s’acostuma a afirmar generalment que la Transició espanyola fou reformista, i no rupturista.
La transició fou un procés reformista i liderat per les elits polítiques del moment.
En aquest sentit, cal destacar el que digueren Jeambar i Roucatte a Etapas de la Traición, ja que digueren que la transició espanyola només podia entendre’s a partir de la traïció de dos personatges destacats durant tot el procés, Adolfo Suárez i el Rei Juan Carlos.
Tota transició ha d’acabar amb una consolidació, transició i consolidació han d’anar emparellats inseparablement, perquè sense consolidació del nou sistema polític no pot parlar-se realment de transició, ja que el que té lloc és una involució política, la qual pot provocar una de les següents dues situacions: - Retorn a la Dictadura: Les restes de la dictadura comencen a enfortir-se de manera que perilla la consolidació de la democràcia i augmenta la possibilitat de pronunciaments.
- Estat fallit: Tot i que nominalment és un Estat democràtic, el nou sistema polític encara va vivint d’aspectes que responen més a la lògica dictatorial que no pas a la dem ocràtica. Així doncs, l’Estat no acaba de consolidar-se, ja que el sistema canvia, però no arriba a la seva destinació ni a bon port. Exemples d’Estats fallits els trobem sobretot a Hispanoamèrica.
Pel que fa a Espanya, amb els seus defectes, és, sens dubte, una democràcia consolidada .
Tanmateix, cal destacar que hi ha persones que no afirmen tal cosa, i que diuen que “per culpa que la Constitució està desfasada i petrificada, la democràcia no pot consolidar -se a Espanya, i que aquesta impossibilitat d’actualitzar-se del sistema provoca que moltes característiques del sistema s’hagin petrificat i siguin encara pròpies del segle XX”. Les raons que aquestes persones aporten per a afirmar que la Constitució està “desfasada” són, entre altres, que la Constitució no inclou quines són les CCAA que hi ha, que no es parla explícitament de la UE i del compartir sobirania amb aquesta, i que és molt difícil canviar -la. Tot i així, aquestes raons exposades per aquestes persones tenen fàcil refutació: - “La Constitució no inclou les CCAA que hi ha”: Més enllà de recordar que l’any 1978 no es podien establir amb exactitud les CCAA que hi hauria simplement perquè no es podia saber les CCAA que hi hauria, cal destacar que la Constitució dels EUA tampoc inclou tots els seus Estats federats més enllà dels 13 inicials, la francesa tampoc, la portuguesa tampoc, la japonesa tampoc, i la xinesa tampoc. D’aquesta última, a més, cal destacar també que parla d’alguns dels seus territoris interns com a nacionalitats, de manera que, per si quedava algun dubte, la Constitució espanyola no és l’única que introdueix aquest terme per a designar territoris històrics interns.
- “La Constitució no parla explícitament de la UE”: Més enllà de recordar que l’article 93 de la Constitució va fer-se expressa i implícitament per a contemplar la UE, cal destacar que la Constitució italiana, tot i ser Itàlia membre fundador de la CECA, tampoc parla de la UE i no per això es diu que està “desfasada”.
- “La Constitució és molt difícil de canviar”: Més enllà de recordar que la Constitució espanyola, al contrari que la italiana, l’alemanya, la francesa, la grega i la portuguesa, no conté cap clàusula d’intangibilitat, i des del reconeixement que la Constitució espanyola és superrígida , és conegut per tots que quan s’ha volgut canviar s’ha canviat, inclòs a l’agost durant les vacances, i és que si hi ha voluntat és molt fàcil canviar-la, però si no n’hi ha, llavors sí que és molt difícil canviar-la, quelcom obvi, ja que per canviar la Constitució, la llei insígnia de la Transició que representà la conciliació i el consens entre tothom, però de fet també com qualsevol llei, és totalment lògic que es requereixi de voluntat per a canviar-la, ja que si no hi ha voluntat per a canviar-la, no s’hauria de canviar.
Al marge d’això, cal destacar que a Suïssa també s’ha de convocar eleccions generals per tal de poder-se dur a terme una reforma total; que a Grècia també es requereix de 3/5 dels vots i d’un a convocatòria d’eleccions en qualsevol reforma constitucional; que a Japó, Portugal i als EUA es requereix sempre de 2/3 dels vots; i que a Bèlgica i Països Baixos es requereix de 2/3 dels vots i de la convocatòria d’eleccions generals per a qualsevol ref orma constitucional. En tots aquests països la Constitució s’ha reformat bastants cops, i el procediment tampoc es fàcil i requereix de molta voluntat, però en tot cas, no són tantes les veus fora d’Espanya que titllen la seva Constitució de “desfasada” per aquest motiu que les de dins.
En resum, cal destacar que, tot i ser Espanya una democràcia consolidada, tan el seu sistema com la seva Constitució són millorables, i que tot i sí estar consolidada, el nivell democràtic és quelcom deficitari, quelcom apreciable en la mancança de partits polítics, la inaplicació dels principis rectors de la política social i econòmica...
La teoria dels 3 consensos de Ramón Cotarelo Ramón Cotarelo, analitzant les transicions, formulà una teoria explicant 3 fases que tota transició hauria de seguir per a triomfar dins de les següents 6 fases, més o menys seqüencials: - Factor desencadenant de la crisi - Canvis en la legalitat i legitimitat - Substitució del personal polític anterior - 1r consens – passat - 2n consens – present - 3r consens – futur Factor desencadenant de la crisi Tot i que la mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 fou una data molt significativa, cal destacar tant o més la mort de Luis Carrero Blanco l’any 1973, i és que fou amb la mort d’aquest últim quan realment començà la crisi, i és que Carrero Blanco era un home molt important per a Franco, ja que era el President del Govern i el cridat a ser el continuador del franquisme un cop Franco morís. Prova de la importància de Carrero Blanco són dues frases de Franco referents a ell, quan encara estava viu i just després de conèixer que l’havien matat: “ el futur amb ell està lligat i ben lligat” i “m’han tallat l’únic fil que m’unia a la vida”, i és que el seu nomenament com a President del Govern ja va resultar sorprenent, inclòs per a la família del règim, però és que Franco veia en Carrero Blanco el fill que mai havia tingut.
Canvis en la legalitat i legitimitat Per a que avanci el procés de Transició es necessita canviar en la legalitat i legitimitat vigents. En el cas espanyol, el moment clau és l’aprovació de la Octava Llei fonamental, la Llei per a la Reforma Política de 1976 d’Adolfo Suárez, el procés de negociació de la qual fou tan brutal com important i el seu contingut, de caràcter polític, tot i ser aparentment jurídic.
Adolfo Suárez i els reformistes negociaren amb els procuradors 1 per 1, i amb l’ajuda de Torcuato Fernández – Miranda, llavors President de les Corts, finalment ho aconseguiren. Prova de la importància que tenia que la LRP fos aprovada per les Corts fou l’expressió del President Suárez quan finalment la LRP quedà aprovada després de la votació en veu alta de tots els procuradors, moment en el que Suárez tanca els ulls alleujat i tira el cap enrere per a després aixecar i aplaudir .
De tot el contingut de la LRP, cal destacar la frase més important, aquella que deia que La presente ley tendrá el rango de ley fundamental, ja que suposava el mateix que dir que el Franquisme s’autodestruiria en breu, i és que amb la LRP es destruïa pràcticament totes les altres 7 lleis fonamentals.
Així doncs, un cop completat el canvi en la legalitat vigent, calia aconseguir la legitimitat, que precisament s’aconseguí amb el referèndum de 1977 sobre la mateixa LRP i les eleccions a Corts de 1977.
Substitució del personal polític anterior El principal canvi fou la substitució de Franco pel Rei Juan Carlos com a Cap de l’Estat, un canvi molt important sobretot simbòlicament, i que provocà, al seu torn, el nomenament per part del Rei com a President del Govern a Adolfo Suárez. A més, també s’emprengué una depuració de responsabilitats i una substitució de càrrecs, mitjançant, per exemple, la substitució d’Arias Navarro i els seus ministres per Suárez i els seus, i les eleccions del 1977, que permeteren expulsar les elits polítiques franquistes.
També es substituïren, tot i que en molt menor mesura, càrrecs en el poder judicial, l’administraci ó pública i l’Exèrcit. Tanmateix, no es dedicà massa atenció als crims de la repressió franquista, a les milers de fosses comunes i al milió de represaliats, d’aquí que es vegades es digui que la consolidació democràtica no és tanta.
1r consens – passat El consens sobre el passat girava entorn al succeït durant la Dictadura i l’exigència de demanda de responsabilitats tant polítiques com jurídiques. Després del que suposà la Dictadura i també la Guerra Civil, va procurar-se la reconciliació nacional i es decidí l’amnistia.
2n consens – present El consens sobre el present es va basar en l’establiment d’una sèrie de regles provisionals per a afrontar el tan incert futur que venia, la més important de les quals la LRP.
3r consens – futur El consens sobre el futur consistí en l’adopció de les regles del joc permanents per al futur, especialment de la Constitució.
Després de la Llei per a la Reforma Política La LRP establia les Corts bicamerals, formades pel Congrés dels Diputats i Senat, l es quals elaborarien les lleis, que posteriorment serien sancionades pel Rei.
La LRP reconeixia la iniciativa de reforma constitucional al Govern, a les Corts i, en defecte d’aquests dos, al Rei, el qual podria sotmetre a referèndum el projecte de Constit ució si les Corts el rebutjaven, de manera que si el poble l’aprovava, les Corts quedarien dissoltes.
Pel que fa a les dues cambres legislatives, el Congrés estaria constituït per 350 diputats elegits proporcionalment en circumscripcions provincials, mentre que el Senat el formarien 207 senadors electes i uns 50 elegits pel Rei segons el seu propi criteri, de manera que així el Senat esdevenia una barreja entre la Cambra del segle XIX, integrada per la noblesa, i la del segle XX i XXI, integrada pels representants electes del poble.
En base a tot això establert per la LRP, al juny de 1977 es celebraren les eleccions generals a Corts, tot i que teòricament, o almenys oficialment no ho deia la LRP, no eren constituents, encara que tots els líders polítics digueren que ho serien. Tanmateix, abans Suárez va haver de legalitzar se el PCE, incomplint així una promesa que li havia fet a l’Exèrcit, de manera que sorgí una crisi política que culminà amb la dimissió del Ministre de Marina i amb cap almirall disposat a succeirlo, de manera que es va haver de cridar a un almirall de la reserva.
Així doncs, van celebrar-se les eleccions i les guanyà la UCD de Suárez, seguit pel PSOE de González, el PCE de Carrillo i la AP de Fraga Iribarne.
Les noves Corts actuaren, en tot cas, com unes autèntiques Corts constituents, però no només es limitaren exclusivament a elaborar una Constitució, com ocorre normalment en els casos de Corts constituents, sinó que les Corts també elaboraven lleis paral·lelament a la Constitució.
D’aquesta manera, es creà al Congrés una Comissió Constitucional, la qual formà una Ponència de 7 membres; 3 de UCD, 1 del PSOE, 1 del PCE, 1 de AP i 1 del Grup català. La Ponència dictà un avantprojecte de Constitució que es remeté a la Comissió, que l’aprovà i es remeté al Congrés, que l’aprovà i el remeté al Senat, on hi hagueren més discrepàncies i s’hagué de crear una Comissió Mixta de 4 diputats, 4 senadors i els Presidents de les Corts i les Cambres, la qual elaborà un projecte de Constitució que sí fou aprovat per ambdues Cambres i posteriorment ratificat pel poble espanyol.
El procés d’elaboració de la Constitució, i de fet tota la Transició en el seu conjunt, fou un procés d’elits, tant procedents de sectors reformistes de la Dictadura, com de sectors moderats de l’oposició. Els protagonistes del procés foren els partits polítics, els quals, tot i ser organitzativament dèbils i no comptar amb una gran militància ni economia, havien segrestat les institucions públiques.
Paral·lelament al procés d’elaboració de la Constitució, degut a la crisi econòmica que patia Espanya des de feia uns anys ja arrel de la crisi internacional del petroli, l’any 1977 van firmar -se els Pactes de la Moncloa, on es recollia una sèrie de mesures acordades entre tots els partits polítics, i subscrites per tots els sindicats i agents socials posteriorment, per tal de fer front a la crisi econòmica.
La Constitució de 1978 La Constitució espanyola actual s’elaborà en el marc de la Tercera onada de processos democratitzadors, produïda als anys 70. Tanmateix, abans ja n’hi havia hagut dos d’aquests processos: - Primera onada de processos democratitzadors: Després de la Primera Guerra Mundial, com per exemple la Constitució de la República de Weimar.
- Segona onada de processos democratitzadors: Després de la Segona Guerra Mundial, com per exemples les Constitucions d’Alemanya i Itàlia.
- Tercera onada de processos democratitzadors: Durant la dècada del 1970, com per exemple les Constitucions d’Espanya i Portugal.
Majors conflictes a la Constitució Els principals debats que hi hagué a la Ponència Constitucional, molts dels quals ja ho foren a la Constitució del 1931, foren els següents: - Monarquia – República: En aquest àmbit, els partits d’esquerra van acceptar els símbols tradicionals, però van relegar la Corona a funcions merament formals, simbòliques i representatives. Tanmateix, cal destacar que la postura del PCE fou més moderada que la del PSOE, el qual no votà a favor del Títol II sinó que es va abstenir, mentre que el primer sí, i adoptà la bandera bicolor.
- Separació Església – Estat: Es declarà l’aconfessionalitat de l’Estat però se l’instà a col·laborar amb l’Església catòlica.
- Drets i llibertats més ideològiques, com la pena de mort, el divorci o l’avortament.
- Distribució territorial del poder: Aquest fou el punt més problemàtic de tots, i apunt va estar de fer naufragar el consens.
Característiques de la Constitució Rígida: Hi ha dos procediments de reforma constitucional, ambdós més complicats que el procediment per a una llei convencional.
No hi ha clàusules d’intangibilitat: Tota la Constitució és reformable.
Llarga: Tan sols la Constitució de 1812 era més llarga.
Ambigua i imprecisa: Tot i ser llarga, degut a que es procurà el consens, la ambigüitat era necessària, de manera que s’encomanà a legislador moltes tasques.
Influències de la Constitució La Constitució de 1978 va ser influenciada principalment per les següents nor mes jurídiques nacionals i internacionals: Constitucions espanyoles del segle XIX: Tot i que aquestes eren partidistes i ara es buscava el consens, s’agafà la bicameralitat de les Corts, present en totes menys en la de 1808 i la de 1931, encara que el Senat passà de ser una cambra aristocràtica per a esdevenir-ne una de representació territorial; i sobretot els assumptes relacionats amb la monarquia, les regències, els consorts del Rei... agafats principalment de la Constitució canovista de 1876.
Constitució espanyola de 1931: S’agafà l’àmplia declaració de drets i llibertats; la institució del TC, abans amb el nom de Tribunal de Garanties Constitucionals, establint-se així un control de constitucionalitat concret i abstracte de les lleis; i l’existència d’Estatuts d’Autonomia i, al seu torn, de Comunitats Autònomes.
Llei Orgànica de l’Estat: S’agafà el que actualment és l’article 8 de la Constitució, pel qual s’encomana a les FFAA no només missions a l’exterior sinó també a l’interior, com mantenir la integritat territorial i l’ordenament jurídic constitucional, funcions, tanmateix, que les FFAA no poden realitzar autònomament i per si soles, ja que la direcció militar correspon al Govern, i només si aquest ho ordena les FFAA poden exercir tals funcions constitucionals.
Constitució portuguesa: S’agafà l’àmplia declaració de drets econòmics i socials, anomenats aquí principis rectors de la política social i econòmica.
Constitució alemanya: S’agafà la fórmula d’Estat social i democràtic de Dret; i el reforç del poder executiu per tal de dotar-lo de més estabilitat, donant més poders al President del Govern que un Primer Ministre estranger, establint la moció de censura però constructiva i amb el requeriment de la majoria absoluta del Congrés, i la majoria simple per a la qüestió de confiança.
Constitució italiana: S’agafà l’estructura territorial d’Itàlia en Estat regional, és a dir unitari però descentralitzat administrativa i políticament , com Espanya; i també la separaci ó entre dos tipus d’ens subestatals, és a dir entre nacionalitats i regions, cosa que s’aprecia en les dos maneres d’obtenir l’autonomia, la ràpida, reservada a les primeres tot i que s’hi uní també Andalusia, i la lenta, reservada per a les segones.
Constitució francesa de la V República: S’agafà el fet que el Govern pot dictar normes amb rang de llei, com el Decret – Llei i el Decret – Legislatiu; i, juntament amb la Llei Orgànica de l’Estat, el paper del Consell d’Estat com a màxim òrgan assessor del Govern.
De les Constitucions dels països nòrdics monàrquics: S’agafà el paper moderador i d’arbitratge del Rei dins la Monarquia Parlamentària; la necessitat de refrendament de tots els actes del Rei degut a la seva no responsabilitat; i la competència únicament del Rei de proposar el candidat a President del Govern a través del President del Congrés.
Principis constitucionals fonamentals de l’ordenament jurídic L’article 1.1 de la Constitució estableix com a valors superiors de l’ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. D’aquests 4 valors superiors, cal destacar l’últim, ja que únicament, tal i com estableix l’article 6, s’atribueix el pluralisme polític als partits polítics, els quals tothom pot crear-los, d’acord amb el dret d’associació consagrat a l’article 22.
Així doncs, en ser els partits polítics els monopolitzadors del pluralisme polític, es va decidir que la Constitució els reforçaria amb el sistema polític, concretament, per exemple, amb les llistes tancades i bloquejades, circumscripcions petites, mandats il·limitats...
Estat social i democràtic de Dret Estat de Dret Dels 3 trets que caracteritzen l’Estat social i democràtic de Dret, el primer que sorgí fou l’Estat de Dret, que s’originà amb el primer liberalisme i es caracteritzava pel següent: - Divisió de poders: El primer que en parlà fou Locke, que distingia entre poder legislatiu, executiu i federatiu, i després Montesquieu, que distingia entre legislatiu, executiu i judicial.
- Submissió a les lleis de tots els poders públics i els particulars – Imperi de la llei – Responsabilitat dels actes de l’executiu: No hi ha cap autoritat per sobre de les lleis, contràriament a fins llavors, ja que el Rei era superior a les lleis i no estava sotmès a elles.
- Deixa d’haver una única norma, elaborada a través d’un únic procediment, i en un únic òrgan: Ara les lleis no només les fa el Parlament, el qual tampoc no només fa lleis, i el Govern també pot fer normes amb rang de llei.
- Reconeixement d’uns drets inherents a les persones: De manera iusnaturalista, van reconèixer-se uns drets fonamentals al poble, plasmats, per exemple, en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà a França o en la Bill of Rights dels EUA.
- Positivisme: El principal triomf de l’Estat de Dret és el iuspositivisme.
Tanmateix, durant l’Estat liberal de Dret, cal destacar que les Constitucions eren de caràcter programàtic, ja que més que res manifestaven un programa polític però no eren directament aplicables pels Tribunals a no ser que una llei les desenvolupés. Aquesta manca de valor normatiu i aplicabilitat directa de la Constitució a Europa durà fins als segles XIX i XX, mentre que als EUA, des del 1803 amb la sentència del jutge Marshall al cas Marbury v Madison, ja es reconegué.
La idea de representació també era molt important a l’Estat liberal de Dret, encara que només estiguessin representats els sectors més rics de la societat i el sufragi fos censatari. En conclusió, l’Estat liberal era de Dret, però no democràtic.
Estat democràtic A partir de l’expansió del sufragi de censatari masculí, a masculí universal i, per últim, a universal, es pot parlar ja d’Estats democràtics, cosa que començà a ocórrer després de la Primera Guerra Mundial.
Els principals trets de l’Estat democràtic són els següents, i tot i sovint confluir alguns tenen orígens diferents: - Participació de la ciutadania - Llibertats públiques com la d’expressió, informació...
- Representació - Pluralisme social i polític Al llarg de tota la història de la Ciència Política, s’han fet moltíssimes definicions de democràcia; és el concepte del que més se n’han fet, i possiblement el que costa més definir. En aquest àmbit, cal destacar les aportacions que van fer Schumpeter i Downs: - Schumpeter: Proposa el model de democràcia mínima, en el qual es parla només d’aquells trets mínims que ha de tenir qualsevol sistema per a poder ser considerat democràtic.
En aquest sentit, destaca el poder competir per a accedir a càrrecs públics; si això pot fer-se, l’Estat és democràtic.
- Downs: Autor de la Teoria econòmica de la democràcia, en la que planteja que les eleccions, i la democràcia en general, és un mercat amb oferents – els partits polítics, demandants – els electors, coses que es venen – els programes electorals, poder de compra – el vot...
Així doncs, hi ha models molt més exigents que altres, com per exemple el de Robert Dahl, autor del model de l’enfocament pluralista.
Dahl, per tal de designar els diferents sistemes segons el seu nivell democràtic, es basava en les següents dues variables: - Debat públic: Consistia en que els diversos actors polítics poguessin competir en les eleccions i tinguessin així possibilitats de ser elegits.
- Participació de la ciutadania: Consistia en la possibilitat del pobre de poder elegir els seus representants polítics periòdicament en unes eleccions.
En funció d’aquestes dues variables, Dahl distingia entre les següents 4 situacions: - Hegemonies tancades: Quan tant el debat públic com la participació de la ciutadania són molt baixes.
- Oligarquies competitives: Quan el debat públic era suficientment alt, però la participació de la ciutadania, mot baixa.
- Hegemonies representatives: Quan el debat públic era molt baix, però la participació de la ciutadania suficientment alta.
- Poliarquies: Quan tant el debat públic com la participació de la ciutadania són suficientment alts.
Tanmateix, amb aquesta classificació, Dahl no es separava molt de les teories anteriors a ell, ja que seguia considerant només el sufragi universal i el poder presentar -se a les eleccions. Tot i així, Dahl, a més d’això, plantejava l’existència de 8 punts necessaris per a poder parlar de democràcia, i aquests eren els següents: - Llibertat d’associació - Llibertat d’expressió - Llibertat de vot - Elegibilitat per als serveis públics - Dret dels líders polítics a competir pels vots - Diversitat de fonts d’informació - Eleccions lliures i imparcials - Institucions que garanteixin que la política del Govern depengui dels vots i de les altres formes d’expressió de les preferències de la ciutadania.
Com es pot apreciar, la teoria sobre la democràcia de Dahl és una teoria del haver de ser, és a dir prescriptiva, mentre que la de Downs i Schumpeter eren teories del ser, és a dir descriptives.
Igual que en els trets necessaris per a poder parlar de democràcia abans mencionats, els 8 punts que proposa Dahl també tenen un origen diferent; alguns provenen de l’Estat de Dret, mentre que altres venen de l’Estat democràtic i el pluralisme polític, una de les bases del qual és l’existència d’institucions contra majoritàries, ja que davant les tiranies aquestes institucions de gent no majoritària asseguraria el pluralisme i, conseqüentment, la democràcia. Alguns exemples d’institucions d’aquest tipus serien, per exemple, els Bancs Centrals independents, els organismes reguladors i els mitjans de comunicació lliures.
Estat social En front de l’abstencionisme de l’Estat liberal, el qual tenia per regla no intervenir en l’economia ni en les esferes de lliure actuació dels particulars, l’Estat social sí intervé en aquests àmbits.
L’Estat social té els seus orígens en la Constitució de la República de Weimar, en la qual es va basar molt l’espanyola del 31 també, però sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan sorgí la idea, per part de John Keynes, de l’Estat del benestar, el qual tenia els 3 pilars de salut – educació – pensions fou l’evolució de l’Estat social després de la Segona Guerra Mundial que després de la Primera Guerra Mundial ja es començà a veure, però la Segona Guerra Mundial destruí.
El Ministre d’economia del Regne Unit William Beveridge fou el primer a parlar de l’Estat del Benestar a través del Welfare State, fórmula contraposada al Warfare State de l’Alemanya nazi.
Tanmateix, la fórmula del Welfare State es va veure retallada per la crisi econòmica i fiscal dels anys 70 degut a la crisi del petroli.
Així doncs, mentre l’Estat democràtic es basa essencialment en la representació i la participació, i l’Estat de Dret en l’imperi de la llei, l’Estat social té com a objectiu la redistribució de la riquesa , garantir uns serveix mínims a tothom i sobretot l’estabilitat i la pau social, cosa que aconsegueix bàsicament disminuint les desigualtats socials i, més que intentant arribar a una igualtat material i efectiva, intentant assolir la igualtat d’oportunitats.
I és que realment, no és desitjable buscar la igualtat material, però sí la igualtat d’oportunitats; plantejar la igualtat material com a fi, l’únic que produeix és el bloqueig social, en altres paraules, plantejar una societat materialment uniforme i igual no és viable ni possible, ja que les persones no som iguals.
D’aquesta manera, tractant igualment el que és desigual, es perden potencialitats i es generen mediocritats, el mateix que ocorre si tractes desigualment el que és igual. L’única manera de reduir les desigualtats és l’acció focalitzada, és a dir la discriminació positiva; hi ha col·lectius que no poden tractar-se de la mateixa manera que a la resta de la població, sinó que necessiten una acció focalitzada.
De totes maneres, l’Estat social té el deure d’assegurar uns mínims comuns a absolutament tota la població en termes, com a mínim, de salut, educació i pensions, especialment la segona, que és el principal motor de capacitació i, per tant, d’eliminació de diferències i desigualtats.
Totes aquestes tasques encarregades a l’Estat social i del benestar poden dur-se a terme i garantir-se gràcies als recursos econòmics que l’Estat recull, és a dir els impostos essencialment, i a les polítiques d’ordenament públiques finançades amb els primers.
Tanmateix, el greu problema actual és que els impostos recaptats no són suficients per a mantenir les polítiques públiques que l’Estat ofereix. En el cicle econòmic keynesià, les polítiques públiques poden finançar-se gràcies als impostos recaptats, i aquests augmenten a mida que augmenta l’ocupació, la qual augmenta amb la reactivació de l’economia, que també provoca alhora un augment en la demanda dels recursos de l’Estat, tancant-se així un cicle econòmic format, com hem vist, per aquests 4 factors.
Des de fa bastants anys, aquí a Espanya, i també a la resta del món occidental, per tal d’augmentar l’ocupació, es va voler reactivar l’economia, cosa que es va haver de fer invertint grans quantitats de diners per part de l’Estat, el qual, naturalment, es trobava en una situació deficitària i d’endeutament. Tanmateix, es pensava que aquest deute i dèficit eren bons, ja que eren una inversió a llarg termini, de manera que no importava generar més deute i dèficit perquè així es feia girar el cicle i s’obtenia ocupació, i ja arribaria un moment que per a seguir fent-lo girar i obtenir ocupació no es necessitaria d’invertir tants diners.
Tot i així, en haver tant de dèficit, l’Estat havia de demanar liquidació als bancs, però degut als interessos que això provocava, l’Estat va haver de dedicar una part dels impostos a pagar mencionats interessos, de manera que aquests diners no van poder destinar -se a polítiques públiques, ja que va baixar la disponibilitat econòmica de l’Estat. D’aquesta manera, per cada gir que feia el cicle, els interessos que havia de pagar l’Estat augmentaven, la disponibilitat econòmica de l’Estat baixava, i conseqüentment el dèficit i el deute augmentaven encara més, fins que al final arribaria un punt que aquest dèficit ja esdevindria insostenible, perquè per culpa seu s’estaria posant en dubte la sostenibilitat de tot el sistema.
Aquesta situació s’agreuja encara més en èpoques de crisi, ja que llavors l’Estat està obligat a dedicar més i la majoria dels impostos a més polítiques públiques, ja que hi ha molta més gent necessitada degut a l’augment de les desigualtats que, al seu torn, tampoc podrà aportar tants impostos com aportava abans de la crisi.
Aquesta situació provoca que actualment s’estigui reflexionant sobre la viabilitat i sostenibilitat dels actuals sistemes de benestar social, ja que una possible solució, com diuen molts, podria ser augmentar els impostos a les grans fortunes i empreses, però això no pot fer-se degut al dumping social, és a dir la deslocalització de les empreses a països més amables fiscalment.
En conclusió, tots els preceptes recollits al Capítol III del Títol I a tots ens agradaria que poguessin considerar-se drets fonamentals, o almenys que es pogués exigir el seu compliment, però la veritat és que no poden garantir-se; si l’Estat del benestar ja sembla insostenible actualment, no diguem com seria si els principis rectors s’haguessin de garantir.
Per tal d’oferir l’Estat del benestar qualsevol política pública, ha de tenir en compte dues variables, el disseny del servei que vol oferir i la concreció d’aquest servei per a la viabilitat del mateix. En molts casos, la compatibilització entre les dues variables és molt difícil, ja que no sempre el servei que es vol oferir es pot concretar tal i com s’havia dissenyat. Un exemple és el cas de la sanitat pública i els seus problemes de finançament. Es podria fer que els que anessin a la sanitat privada enlloc de la pública no paguessin la part dels seus impostos destinada a la sanitat pública, però això aniria en perjudici de la qualitat de la mateixa, a més que els que van a la sanitat privada, de vegades també van a la pública, i no se’ls pot negar anar -hi. Així doncs, la qualitat de la sanitat pública s’ha de mantenir sí o sí sempre, independentment del nombr e d’usuaris que tingui.
En conclusió, l’Estat del benestar comença a ser insostenible. El més fàcil és pujar impostos i disminuir, conseqüentment, polítiques públiques, però amb el primer es provoca una baixada del consum i del poder adquisitiu de la gent, de manera que també es recapten menys impostos, i amb el segon es generen més desigualtats i pobresa. D’aquesta manera, augmentant els impostos, és a dir la pressió fiscal, les rendes familiars disponibles baixarien, les grans empreses, com hem dit, es deslocalitzarien, i amb el recaptat de les grans fortunes particulars només es tindria per a poder pal·liar una mica.
Una solució podria passar per engegar la màquina de fer diners i repartir-los entre la gent, però això tampoc és tan clar, ja que llavors sorgiria una inflació terrible.
El problema que ens ha portat fins aquí és la mentalitat incrementalista que hem tingut, per la qual cada cop hem volgut que l’Estat s’ocupés de més i més àmbits de la vida i de millor manera; hem volgut viure per sobre de les nostres capacitats, i ara estem notant les conseqüències.
Estat social i democràtic de Dret a la Constitució espanyola de 1978 Estat de Dret: L’Estat de Dret s’aprecia a la Constitució de 1978 en els següents preceptes: - Article 9.1: Imperi de la llei - Article 9.3: Principi de legalitat, de jerarquia normativa, de publicitat de les normes, d’irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poder s públics.
- Article 103: Sotmetiment dels poders públics a l’ordenament jurídic i responsabilitat pels seus actes.
- Article 82: Permet veure com la divisió de poders és més aviat autonomia de cadascun i cooperació entre elles, ja que el Govern, per exemple, pot elaborar normes amb rang de llei també.
En aquest sentit, cal destacar que un règim presidencialista conté més divisió de poders que un règim parlamentarista, ja que en aquest últim, l’executiu el nomena i controla el Parlament.
Tanmateix, també cal destacar que en els règims presidencialistes, el poder executiu també té unes facultats legislatives molt més grans que en els règims parlamentaristes.
Estat democràtic: L’Estat democràtic s’aprecia a la Constitució de 1978 en els següents preceptes: - Article 1.2: La sobirania nacional recau en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l’Estat. Al llarg del temps va havent un trànsit de la sobirania nacional a la popular, i la Constitució espanyola, encara que estableixi la sobirania nacional, ho lliga i basa tot en la popular .
- Article 1.3: S’estableix com a forma d’Estat la Monarquia Parlamentària, en la qual el Rei només té funcions formals, simbòliques, representatives i d’arbitratge, però cap de legislativa ni executiva, les quals recauen respectivament en el Parlament, que era el centre de l’Estat liberal, i en el Govern, que és el centre de l’Estat constitucional.
- Article 6: Constitucionalització dels partits polític.
- Article 23: Dret a elegit mitjançant el vot i a ser elegit en unes eleccions.
- Article 66: Les Corts Generals representen al poble, no a la Nació.
- Article 140: Estableix l’autonomia dels municipis i la possibilitat del Consell Obert en els menors de 250 habitants.
Estat social: L’Estat social s’aprecia a la Constitució de 1978 en els següents preceptes: - Article 9.2: Clàusula de transformació social, per la qual s’envia un mandat als poder s públics per a traduir la igualtat formal també en material.
- Article 14: Igualtat formal davant la llei - Article 27: Dret a l’educació - Principis rectors de la política social i econòmica: Només són reclamables en els termes que estableixi la llei que els reguli i desenvolupi, si és que existeix tal llei.
En aquest àmbit, cal destacar que els Projectes d’Estatuts d’Autonomia català i andalús als anys 2006 i 2007 reconeixien com a drets el que a la Constitució eren principis rectors de la política social i econòmica, de manera que el TC els declarà inconstitucionals.
- Article 41: Seguretat Social i subsidis de pensions i d’atur - Article 43: Dret a la salut - Article 47: Dret a un habitatge digne - Altres drets de caràcter laboral i sindical: - Article 7: Constitucionalització dels sindicats i les patronals - Article 28.1: Dret de sindicació - Article 35: Dret i deure al treball i a la lliure elecció de la feina - Article 37.1: Estableix la negociació col·lectiva.
- Article 37.2: Regula els conflictes col·lectius.
- Drets de polítiques de protecció singularitzades: - Article 39.1: Protecció a la família - Article 39.2: Igualtat dels fills legítims i il·legítims - Article 39.3: Deure dels pares d’assistència als fills - Article 39.4: Protecció al fill i declaració dels drets de la infància - Article 42: Salvaguarda dels drets econòmics i laborals dels treballadors espanyols a l’estranger - Article 49: Atenció als discapacitats - Article 50: Pensions - Article 51: Drets dels consumidors - Article 52: Organitzacions professionals Models de l’Estat del benestar El danès Gösta Esping Andersen, el major expert mundial en Estat del benestar, en el seu llibre Els tres mons de l’Estat del benestar, distingeix entre els següents 3 possibles models d’Estat del benestar: - Sistema nòrdic o socialdemòcrata: El principal proveïdor de serveis del benestar és l’Estat i la vocació és universalista, és a dir els serveis són per a tothom independentment de la seva situació.
- Sistema anglosaxó o liberal: El principal proveïdor de serveis del benestar és el mercat, és a dir el sector privat, mentre que l’Estat només s’encarrega de donar accés als serveis del benestar únicament als que no poden accedir a ells pel seu compte a través del mercat.
El sistema anglosaxó s’assembla, més o menys, al que afirmava Malthus, el qual criticava les anomenades lleis de pobres, per les quals la demanda dels serveis de benestar mínims per a sobreviure sempre creixia per sobre dels recursos del país, de manera que s’impedia que la societat pogués autoajustar-se i la gent es moria perquè la situació era impossible de modificar.
- Sistema continental o conservador o corporatiu: L’accés a la major part dels serveis del benestar està vinculat al treball i al cap de família, és a dir que s’hi té accés perquè es treballa, i en treballar s’adquireixen uns certs drets, com el de rebre prestacions per atur o les pensions.
Pel fa als països mediterranis, aquests, en un principi, estarien dins el sistema continental, tot i que les seves característiques no són ben bé iguals, per això Andersen va parlar d’un submodel dins del sistema continental: - Sistema mediterrani: El principal proveïdor de serveis del benestar és la família, la qual juga un paper molt important que en qualsevol altre dels sistemes.
Andersen va criticar molt el sistema mediterrani.
El paper dels partits polítics Els partits polítics també van anar evolucionant des de l’Estat liberal de Dret a l’Estat constitucional de Dret.
A l’Estat liberal de Dret clàssic, la visió dels partits polítics era negativa, ja que es deia que fragmentaven la societat innecessàriament, tot en un Estat on es negava l’existència de conflictes socials perquè s’associava la sobirania, no amb el conjunt del poble sinó amb la Nació, i residia en el Parlament, elegit per sufragi censatari masculí, de manera que les classes socials baixes no hi estaven representades i conseqüentment el Parlament era homogeni, d’aquí que es digués que els partits polítics fragmentessin el que en realitat era homogeni. Hume era uns dels pensador s que reflectia, en el seu llibre Acerca de las facciones, aquesta visió negativa dels partits.
Un altre pensador polític que cal destacar és Burke, el qual, en el seu discurs als electors de Bristol, fou el primer que plasmà per escrit que tots els representants del Parlament representen a tot el poble, no només als electors que els han votat ni tan sols als de la circumscripció en la que es presentaven. Aquesta visió de Burke dels partits polítics va anar estenent-se durant el segle XIX per tota Europa, fins arribar al punt que a l’Estat constitucional de Dret els partits polític s es consideraren ja eines fonamentals per a englobar a tota la població fins i tot protegides per la pròpia Constitució, tot després que haguessin estat inicialment prohibits, després tolerats i per últim reconeguts.
El poder judicial a Espanya La justícia, tal i com estableix l’article 1.1, és un valor superior de l’ordenament jurídic espanyol, i el poder judicial, segons l’article 117, emana del poble, i és expressió de la voluntat d’aquest, així com també garantia de l’Estat de Dret en la mesura que assegura la divisió de poders i l’imperi de la llei, i vela per a que l’actuació dels poders públics, especialment l’executiu, siguin d’acord a Dret.
El poder judicial es regeix pels 5 principis següents: - Jerarquia: El poder judicial es distribueix verticalment, de manera que a la cúspide es troba el Tribunal Suprem, el qual pot revocar les decisions de la resta de tribunals, tots inferiors a ell. També cal destacar la distribució territorial, en base als partits judicials, els quals també tenen un paper polític, ja que els diputats provincials són elegits agafant com a circumscripció als partits judicials.
- Unitat jurisdiccional: Els òrgans judicials són els únics amb la funció jurisdiccional.
- Independència: El poder judicial gaudeix d’independència positiva, és a dir de capacitat d’organitzar-se per si mateix i autogovernar-se a través del CGPJ, i d’independència negativa, és a dir que la resta de poders no poden immiscir-se en les seves funcions, competències i actuacions. Aquesta independència negativa es garanteix establint que els jutges siguin, d’acor d amb l’article inamovibles i només separats, traslladats, suspesos i jubilats en els termes que estableix la llei.
- Responsabilitat: D’acord amb el principi de responsabilitat dels jutges, aquests també són responsables de les seves accions.
- Exclusivitat: Els òrgans judicials no poden exercir cap altra funció que no sigui la jurisdiccional.
Reforma de la LOPJ del Ministre Gallardón El Ministre Gallardón proposà suprimir els partits judicials i substituir-los per a Tribunals d’Instància que s’ubicarien a les capitals provincials, de manera que els jutjats de pau s’eliminarien i la justícia s’allunyaria de la gent, ja que només es trobaria a les capitals de província.
Aquesta reforma no s’acabà fent, però hagués necessitat d’una gran injecció de diners i també de molta col·laboració amb les CCAA, tot en una època de crisi econòmica que hagués fet veure aquesta reforma i despesa com quelcom totalment innecessari.
El Ministre Catalá va modificar la proposta de Gallardón mantenint els actuals Jutjats de Primera Instància, els partits judicials i els jutjats de pau, i pel que fa als Tribunals d’Instància que proposava Gallardón tan sols es diu que començaran a ser estudiats en un futur breu.
El Consell General del Poder Judicial El CGPJ està format per 20 vocals i el President del TS, que alhora ho és del propi CGPJ.
Pel que fa a la forma d’escollir els 20 vocals del CGPJ, la Constitució estableix que 4 seran elegits pel Congrés i uns altres 4 pel Senat entre advocats i juristes de reconeguda experiència, mentre que els 12 restants els escollirien els jutges i magistrats d’entre ells d’una manera encara per concretar a la LOPJ. D’aquesta manera, la forma d’elecció dels 20 vocals ha anar canviat conforme es modificava la LOPJ, la qual ha tingut, en aquest sentit, 3 versions diferents: - Versió de la LOPJ de 1980 de la UCD: S’establia que serien els propis jutges i magistrats els que elegirien els 12 representants restants, convertint-se així el CGPJ en un òrgan corporatiu.
- Versió de la LOPJ de 1985 del PSOE: S’establia, a la pràctica, que els 20 vocals serien escollits per les Cambres; 10 pel Congrés i 10 pel Senat, dels quals 6 havien de ser jutges i magistrats, i 4 havien de ser juristes de reconegut prestigi.
Arran d’aquesta modificació de la LOPJ, es va dir que Alfonso Guerra, tot i ell negar -ho, va afirmar que Montesquieu ha muerto.
- Versió de la LOPJ de 2001 dels PSOE: S’establia que els 12 membres restants serien escollits per les cambres d’entre les propostes fetes per les associacions de jutges i magistrats.
Cal destacar que l’any 2012 el Ministre Gallardón intentà tornar al sistema de 1980, però finalment no es va fer i encara avui està vigent el sistema del 2001 del PSOE.
El Tribunal Constitucional A principis del segle XIX hi hagué un conflicte teòric entre Carl Schmitt i Hans Kelsen, 2 constitucionalistes que defensaven la Constitució de manera diferent perquè l’entenien de manera diferent.
L’alemany Carl Schmitt, molt influït en la seva opinió política per Donoso Cortés i col·laborador en l’arquitectura jurídica del III Reich, distingia entre Constitució i text constitucional, cosa que per a Kelsen no tenia sentit, i considerava que el que tenia importància era la decisió del poble de dotar-se d’una Constitució, ja que això estava relacionat amb la forma i l’essència d’un poble i d’una nació, de manera que per a Schmitt el que ha de fer el text constitucional és recollir aquesta essència de la Nació.
Tanmateix, per a Kelsen, la Constitució era la norma, en sentit positiu, i és que Kelsen era un gran iuspositivista.
Schmitt i Kelsen també diferien en la defensa de la Constitució i en qui havia de protegir -la. En aquest aspecte, Kelsen, pare del model austríac de control de constitucionalitat concentrada, volia atribuir a un òrgan jurisdiccional però diferent del poder judicial la defensa de la Constitució i la seva supremacia institucional i normativa.
Per la seva banda, Schmitt defensava que l’únic que podia garantir el compliment de la Constitució era el propi poder constituent. Tot i així, Schmitt considerava que el poble no er a l’indicat per a garantir la supremacia de la Constitució, ja que el poble és inorgànic. D’aquesta manera, per a Schmitt, l’encarregat havia de ser algú que representés el poble, però no el Parlament perquè estava massa fragmentat sinó el Cap de l’Estat, el President de la República, ja que Schmitt considerava que aquest estava per sobre de tots els poders i era aliè als partidismes.
Finalment, la visió de Kelsen, basada en la creació d’un TC fora del poder judicial però amb capacitat per a imposar-se a tothom, fou la que triomfà.
Així doncs, arreu d’Europa va anar creant-se aquests tribunals, tot i que progressivament i en èpoques diferents: - Primera fase: Fou durant el període entreguerres, i es creà mencionat Tribunal a Àustria, Txecoslovàquia i Espanya, amb el nom de Tribunal de garanties constitucionals. - Segona fase: Fou durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial, i es caracteritzà per reforçar les competències i la capacitat d’imposar-se per sobre de tothom per tal de defensar la Constitució i l’Estat de Dret. Fou durant aquesta època quan es crearen els Tribunals d’Alemanya, Itàlia, de nou Àustria, i França, tot i que en aquest últim es tracta d’un òrgan semblant però no de tipus jurisdiccional, sinó que és polític en el seu funcionament.
- Tercera fase: Fou durant els anys 70, i comprengué Grècia, Portugal i de nou Espanya.
- Quarta fase: Fou durant els anys 90, i comprengué la majoria de països de l’est d’Europa, després de la transició d’aquests de la dictadura comunista a un sistema democràtic i, més o menys també, de Dret.
Tanmateix, cal destacar que hi ha països, com Japó, que, enlloc d’optar pel model kelsenià, optaren pel model dels EUA, basat en el control de constitucional difús i concret.
Model de control de constitucionalitat difús i concret – Estats Units d’Amèrica El model de control de constitucionalitat americà és difús perquè tots els jutges poden, durant el cas concret que estiguin jutjant, inaplicar incidentalment una llei si l’aprecien inconstitucional.
Per altra banda, es diu que el model també és concret perquè les sentències del jutges inaplicant una llei per considerar-la inconstitucional són de caràcter declaratiu, però no constitutiu, ja que mencionada llei inaplicada no és anul·lada i expulsada de l’ordenament jurídic, sinó que només es inaplicada incidentalment en aquell cas concret, però en altres casos podrà ser aplicada si el jutge l’aprecia constitucional. L’únic òrgan que pot anul·lar i expulsar una llei per considerar-la inconstitucional és la Cort Suprema.
Model de control de constitucionalitat concentrat i abstracte – Europa El model de control de constitucionalitat europeu és abstracte i concentrat perquè només el TC té la potestat per a decidir sobre la constitucionalitat d’una llei, i sobre l’anul·lació i conseqüent expulsió de l’ordenament jurídic si aprecia inconstitucional mencionada llei. Així doncs, els jutges sempre han d’aplicar les lleis, encara que ells personalment les apreciïn inconstitucionals, i només si el TC les declara inconstitucionals podran i hauran de deixar d’aplicar -les.
El TC, que en la majoria de països, tot i ser un òrgan jurisdiccional, no forma part del poder judicial, dicta les seves sentències sempre amb caràcter tan declaratiu com constitutiu, de manera que si el TC declara inconstitucional una llei, aquesta serà anul·lada i expulsada de l’ordenament jurídic.
Així doncs, el TC adopta un paper de legislador negatiu.
En aquest sentit, hi ha uns determinats subjectes que estan legitimats per a poder impugnar davant del TC la llei que es cregui inconstitucional, de manera que els casos sobre la constitucionalitat de les lleis no només arriben a través de casos judicials de particulars, sinó que alguns subjectes poden impugnar-la directament segons el seu propi criteri.
El Tribunal Constitucional a Espanya Espanya va optar pel model austríac kelsenià, de manera que el TC és el defensor principal de la superlegalitat material de la Constitució, és a dir que el contingut de la Constitució es compleixi i estigui per sobre de la resta de normes de l’ordenament jurídic, les quals han de respectar-la i no contradir-la ja que la Constitució compta amb la supremacia normativa.
Apart de la superlegalitat material, la Constitució també compta amb la superlegalitat formal , garantida pel Títol X en establir per a la reforma constitucional procediments diferents que els de qualsevol altre llei.
Composició del TC El TC està format per 12 magistrats, nombrats pel Rei a proposta dels següents òrgans: - 4 a proposta del Congrés dels Diputats, amb el requeriment de 3/5 dels vots - 4 a proposta del Senat, amb el requeriment de 3/5 dels vots.
- 2 a proposta del CGPJ - 2 a proposta del Govern Els magistrats del TC poden ser tant jutges com juristes de reconegut prestigi, són reemplaçats per terços cada 3 anys, tenen un mandat total de 9 anys i no poden ser reelegits consecutivament.
El President del TC l’escull el propi ple del TC d’entre els seus magistrats.
Funcionament del TC El TC s’estructura en les següents parts: - El Ple, format pels 12 magistrats. S’encarrega dels assumptes d’inconstitucionalitat de les lleis i dels conflictes competencials.
- 2 sales, formades per 6 magistrats cada un i presidida la primera pel President del T C i la segona pel Vicepresident. S’encarreguen dels recursos d’empara - 4 seccions de 3 magistrats cada una, dues per sala. S’encarreguen de l’admissió o no dels recursos d’empara, ja que només els més rellevants constitucionalment seran acceptats pel TC.
Funcions del TC El TC té la funció de garantir la superlegalitat material de la Constitució, cosa que fa a través de: - El recurs d’inconstitucionalitat: Té com a objecte una llei o una norma amb rang de llei, i pot se presentat pel President del Govern, 50 diputats, 50 senadors, el Defensor del Poble, els Governs autonòmics i els Parlaments autonòmics en el termini de 3 mesos des de l’aprovació de la llei.
- La qüestió d’inconstitucionalitat: Té com a objecte una llei o una norma amb rang de llei, i pot ser presentat únicament pels jutges, per la via incidental, o bé d’ofici o a instància de les parts, quan aquests estiguin enjudiciant un determinat cas i es trobin amb una llei que, segons el seu criteri, podria ser inconstitucional.
Una altra funció que té el TC és la d’últim garant dels drets fonamentals dels ciutadans a través del recurs d’empara, el qual pot ser presentat pel Ministeri Fiscal, una de les parts del procés judicial o el Defensor del Poble, tant contra lleis, com totes les altres normes jurídiques, com actes dels poders públics i de l’Administració com dels particulars.
Una altra funció que té el TC és la de resoldre els conflictes competencials entre l’Estat i les CCAA, entre aquestes o entre òrgans de l’Estat. Tanmateix, la majoria de casos són per conflictes entre l’Estat i les CCAA derivats sobretot de l’ambigüitat de l’article 149.1 de la Constitució, en el qual s’empra molt la paraula bàsic, un mot molt poc precís que no fixa límits taxatius i clars a les CCAA, d’igual manera que de vegades fan els Estatuts d’Autonomia de les CCAA.
En aquests casos, si és el President del Govern qui demana al TC que es pronunciï sobre un conflicte competencial, si el TC accepta mencionada petició, això ja provoca la paralització de l’actuació de totes les parts per un termini màxim de 5 mesos, fins que el TC es pronunciï.
En aquest àmbit, cal destacar el conflicte competencial pot ser de dos t ipus: - Positiu: Les dues parts reclamen per a si mateixos la competència en qüestió.
- Negatiu: Són molt menys freqüents i consisteixen en que cap de les dues parts vol fer se càrrec de la competència en qüestió.
Una altra funció que té el TC és la velar per la constitucionalitat dels Tractats Internacionals, especialment els que suposen la cessió de sobirania i de competències derivades de la Constitució.
Cal destacar el cas del Tractat Europeu de Maastricht al 1992, ja que el Govern preguntà al T C si mencionat Tractat s’adaptava a la Constitució i l’alt tribunal digué que no, de manera que es va haver de modificar l’article 13.2 de la Constitució afegint-t’hi la fórmula y pasivo.
L’última funció del TC és la de defensa de l’autonomia local.
Sentències del TC Les sentències del TC tenen el valor de cosa jutjada i en dos sentits: el positiu, és a dir que són veritat judicial; i el negatiu, és a dir que no poden recórrer-se perquè no hi ha instància superior a les que apel·lar, exceptuant els casos en els que és competent el TEDH.
Reforma de la LOTC de 2015 L’any 2015 va modificar-se la LOTC per tal que el TC tingués més poder per a imposar les seves decisions per si sol, ja que amb la reforma de la LOTC es va establir que el TC deixés de dependre tant del Govern i del poder judicial per a poder aplicar els seus autos i sentències, això com també es van introduir mesures per tal de garantir i assegurar millor el compliment de les sentències del TC a la pràctica, com per exemple a través de sancions com multes fins i tot a autoritats públiques, funcionaris i particulars que incomplissin les sentències del TC, fins al punt que als dos primers se’ls podia suspendre del seu càrrec i funcions si no complien les sentències del TC.
Concretament, l’apartat 2 de l’article únic de la llei modificava l’article 87 de la LOTC establint que tots els poders públics estan vinculats per les decisions del TC. A més, es va establir també que el TC pogués notificar personalment a qualsevol autoritat o poder públic de les conseqüències que podria ocasionar-li una determinada decisió del TC.
Així mateix, va establir-se que les sentències del TC tinguessin la consideració de títol executiu, de manera que poguessin demanar l’auxili dels altres poders de l’Estat per a assegurar el seu compliment, especialment dels jutges i dels Tribunals. A més a més, es va establir que el TC podria determinar quines serien les autoritats i els funcionaris que tinguessin que aplicar una determinada sentència i quins serien també les garanties per a aplicar mencionada sentència.
En resum, es podria dir que amb a reforma de la LOTC del 2015 es va establir que el TC no només dictaria sentències, sinó també una sèrie de garanties per al seu compliment i una sèrie de sancions per si no es compleixen.
En conclusió, es pot afirmar que amb la reforma de la LOTC del 2015 s’ampliaren i atorgaren unes competències al TC per tal de poder aplicar per si sol les seves decisions que fins llavors no tenia, sinó que requeria de l’auxili d’altres poders de l’Estat.
La Monarquia Parlamentària a Espanya Tal i com estableix l’article 1.3 de la Constitució, la forma polític de l’Estat Espanyol és la Monarquia Parlamentària.
Les Monarquies Parlamentàries va anar evolucionant al llarg de la història d’Europa passant per les següents 3 fases diferenciades: - Monarquia Absoluta: El Rei assumia tots els poders perquè era l’únic sobirà i es situava per sobre de totes les normes jurídiques, a les quals no hi estava sotmès.
- Monarquia Constitucional: Era la pròpia del segle XIX i de l’Estat liberal, i consistia en que els poders del Rei estaven ja limitats i reduïts, cosa que s’apreciava en que les lleis ja no les feia el Rei o almenys ja no arbitrària i únicament, sinó que com a molt actuava com a colegisla dor juntament amb les Corts i podia influir en l’adopció de certes lleis a través del dret de veto que encara tenia. Tanmateix, el Rei es reservava per a ell encara el poder executiu, del qual n’era el Cap.
- Monarquia Democràtica o Parlamentària: El Rei ni governa ni legisla el més mínim, sinó que només regna i té funcions simbòliques, representatives, d’arbitratge i de moderador, totes però situades fora de la triada dels 3 poders clàssics, tot i que en els 3 tindrà atribucions.
D’aquesta manera, les Monarquies són normalment racionalitzades.
La Corona Espanyola Juan Carlos I fou el Rei d’Espanya des de la mort de Franco fins l’any 2014, i segons el model de legitimitats de Weber, Joan Carles I obtingué les diferents legitimitats de la següent manera: - Legitimitat carismàtica: Prové de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado i del Decret de 1969 pel qual Franco nombra a Juan Carlos Príncep d’Espanya i successor seu amb el títol de Rei com a Cap de l’Estat.
- Legitimitat tradicional: Prové de la renúncia dels drets històrics i dinàstics de Don Juan en favor del seu fill Joan Carles l’any 1956.
- Legitimitat legal – racional: Prové de la Constitució, concretament del Títol II.
- Legitimitat d’exercici: Prové de l’actuació solemne del Rei durant el 23F.
L’article 57 de la Constitució fa referència explícita a Juan Carlos I i als seus drets dinàstics i històrics. En el mateix article 57, s’estableix la regulació a la successió al tro a través primer de la línia, després dels graus d’afinitat, després del sexe, i per última de l’edat. En cas que no hi hagués cap hereu al tro, serien les Corts Generals qui nombrarien al següent Rei.
La Constitució reconeix com a aspectes inherents a la Monarquia la successió, la regència i la tutela. En aquests 3 aspectes, és molt important la influència que la Constitució va rebre d’altres espanyoles i d’altres països, especialment de l’espanyola de 1876 i la dels països nòrdics.
En l’àmbit de la regència, cal destacar els supòsits de minoria d’edat del Rei i el de la incapacitació del Rei, ja que és distinta la persona que ostentaria la regència: en els casos de minoria d’edat del Rei, el regent seria el pare viudo, la mare viuda o el familiar més proper del Rei; en els casos d’incapacitació del Rei, seria el Príncep hereu el regent, sempre que no fos menor, ja que llavors la situació s’ha de remetre als casos anteriorment mencionats. Si no hi hagués ningú que complís les característiques serien les Corts Generals qui nombraria un Consell de Regència, format per 1, 3 o 5 persones.
En el cas de la incapacitació del Rei, aquesta no pot ser mai per motius polítics i ha de ser reconeguda per les Corts. Tanmateix, no s’estableixen les causes d’una possible incapacitació del Rei, de manera que s’hauria de prendre com a base l’article 200 del Codi Civil, el qual estableix com a motius d’incapacitació les malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin que la persona es governi per si mateixa. A més a més, també es considera motiu d’incapacitació que el Rei es negui a complir alguna de les seves funcions constitucionals.
Tanmateix, cal destacar que tot i declarada la incapacitació del Rei, aquest segueix sent Rei, ja que la incapacitació no provoca la destitució del Rei, sinó únicament que les seves funcions les executi una altra persona, i és que el Rei només deixa de ser-ho per defunció o per abdicació.
Cal distingir entre el regent i el tutor del Rei, ja que el primer té funcions públiques, i és que assumeix les funcions del Rei i les exerceix en el seu nom; mentre que el segon només és un càrrec privat i personal amb competències de Dret civil i privat, com les d’administració del patrimoni del Rei.
Prerrogatives del Rei d’Espanya L’article 56.3 estableix que el Rei és inviolable i no subjecte a responsabilitat, d’aquí que tots els seus actes hagin de ser refrendats, de manera que el responsable d’ells és qui refrenda, és a dir el President del Govern o els seus Ministres, i puntualment el President del Congrés dels Diputats.
El fet que el Rei no sigui responsable és la contrapartida a que el Rei no tingui cap dels 3 poder s clàssics de l’Estat, tot i que encara sigui ell qui firmi els actes d’aquests 3 poders i qui els faci formalment.
Funcions i atribucions del Rei D’acord amb l’article 56.1, el Rei té la funció d’arbitrar i moderar entre les institucions de l’Estat, representatives, i de tipus simbòlic, ja que és qui simbolitza, però no garanteix, la unitat i permanència de la Nació.
Apart d’aquestes, teòricament el Rei també podria tenir altres funcions si li atribuïssin la Constitució i les lleis expressament, encara que hi ha un cert acord entre la doctrina en dir que només a través d’una llei no podrien donar-se més funcions al Rei, sinó només a través de la Constitució.
Les atribucions concretes del Rei en relació als diferents poders i òrgans de l’Estat següents són les següents: - En relació al Govern: - Proposar candidat a President del Govern: El Rei pot proposar a qualsevol espanyol encara que no sigui diputat ni senador, ja que gaudeix d’una llibertat formal, encara que ha de comportar-se d’acord amb la voluntat popular expressada a les eleccions generals.
- Nomenament del President del Govern i nomenar i desti tuir Ministres a proposta del primer.
- Ser informat dels assumptes d’Estat i presidir les sessions del Consell de Ministres per invitació del President del Govern, encara que el Rei pot rebutjar-la: Es tracta d’una reminiscència de la figura del Rei com a Cap de Govern.
- Expedir els Decrets acordats en Consell de Ministres.
- En relació a les Corts Generals: - Sancionar i promulgar les lleis: Cal destacar que la sanció i la promulgació a la pràctica van units, ja que la promulgació és inherent i immediata a la sanció, i també que, en principi, el Rei no pot negar-se a fer-ho, ja que no pot entrar en qüestions formals ni materials, encara que també existeixen alguns experts que defensen, tal i com deia Schmitt, que el Rei podria negar-se si la llei en qüestió vulnerés la Constitució, adoptant així el Rei un paper de controlador, defensor i garant de la Constitució.
- Convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar noves eleccions en els termes previstos per la Constitució: Es tracta d’una reminiscència a les Monarquies tradicionals, en les que era el Rei qui convocava sempre les Corts per a que es poguessin reunir.
Tanmateix, actualment el Rei ja només les convoca després de les eleccions i només com a acte de formalisme i simbolisme, ja que qui pot dissoldre les Corts només és el President del Govern, i no el Rei.
- En relació al poder judicial: - Exercir el dret de gràcia: El Rei firma l’indult aprovat pel Consell de Ministres a proposta del Ministeri de Justícia i després d’analitzar-se els informes preceptius i no vinculats del Ministeri Fiscal i de l’òrgan judicial competent, però sempre indults puntuals i concrets, mai generalitzats a mode d’amnistia.
- La justícia s’administra en nom del Rei.
- Nomenament d’alts càrrecs judicials com el Fiscal General de l’Estat, els membres del CGPJ i el President del TS.
- En relació al TC: - Les sentències es dicten en nom del Rei.
- Nomenament del membres i del President del TC.
- En relació a les Comunitats Autònomes: - El Rei no sanciona les lleis de les CCAA.
- El Rei no convoca ni dissol els Parlaments de les CCAA.
- El Rei no convoca les eleccions a les CCAA.
- El Rei no sanciona els Decrets dels Governs autonòmics .
- El Rei no proposa candidat a President de la CCAA.
...

Comprar Previsualizar