Tema 1 al 10 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 2º curso
Asignatura Dret Constitucional
Año del apunte 2016
Páginas 21
Fecha de subida 06/10/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Significat del constitucionalisme Per constitucionalisme s’entén el moviment polític i ideològic que, vinculat en els seus orígens(s. XVIII) al liberalisme, s’oposa a l’absolutisme tot propugnant una forma d’organització del poder polític adreçada a assegurar la llibertat i els drets individuals, per això es diu que es un moviment garantista.
Es diu moviment garantista perquè propugna una manera d’organitzar políticament la societat que garanteixi la llibertat. La llibertat individual, que veuen en el home lliure, igual i independent en llur naturalesa. El liberalisme defensa que els homes gaudeixen d’uns drets que s’imposen als poders públics: la pròpia existència, la llibertat personal (no ser detingut ni empresonat arbitràriament), la llibertat d’opinió, la propietat, etc. Encara més, segons la filosofia iusnaturalista, aquests són uns drets naturals innats, anteriors a l’Estat, i inalienables, és a dir, que no poden ser transferits permanentment a cap governant.
Per aconseguir els seus objectius, el constitucionalisme defensa uns principis i unes tècniques destinades a posar límits i controls al poder arbitrari: la separació de poders, les declaracions de drets, el govern representatiu, la sobirania nacional.
El constitucionalisme es concreta aleshores en la teoria i la pràctica consistents en l’ordenació sistemàtica d’una comunitat política en un document escrit, expressió d’un pacte social i polític.
Per la diversitat de circumstàncies històriques i de pressupòsits ideològics, el constitucionalisme no es va expressar igual a Amèrica que a Europa. En el constitucionalisme Amèrica, l’objectiu garantista s’assoleix a través d’una constitució escrita, amb normes jurídiques superiors a totes les altres pel fet de ser expressió directa de la voluntat popular.
En el constitucionalisme europeu, degut a la resistència de les forces monàrquiques impedeix el triomf de les idees constitucionalistes, i els documents constitucionals de l’època no són autèntiques Constitucions sinó CARTES OTORGADES pels monarques o PACTES entre rei el parlament.
La llibertat i els drets individuals Les primeres manifestacions del constitucionalisme escrit varen adoptar precisament la forma de declaracions de drets. Així trobem alguns importants documents anglesos del s.XVII:PETITIONS OF RIGHTS, HABEAS CORPUS ACT, BILL OF RIGHTS. Igualment, bona part de les colònies americanes, prèviament o simultàniament a l’aprovació de les seves constitucions, varen aprovar les anomenades BILL OF RIGHTS (la declaració d’independència de Virginia). A Europa, la revolució francesa, va donar llum, a la esmentada DECLARACIO DE DRETS DE L’HOME I DEL CIUTADÀ.
L’evolució de l’estat constitucional ha fet que els textos constitucionals incorporessin cada vegada més drets: al costat dels drets liberals s’han inclòs els drets polítics (associació, sufragi universal) i els drets econòmics, socials i culturals (educació, sindicació, vaga, seguretat social).
1 El racionalisme i El Contracte Social (LIBERALISME) El liberalisme, com a fenomen polític i econòmic, va acompanyat d’un moviment d’idees, el racionalisme, que contrasta amb el pensament medieval perquè situa l’home (en lloc de Déu) com a centre de l’univers, i la raó (no la fe) com a element decisiu per a comprendre i conformar el món. I per això el constitucionalisme representa l’intent de racionalització de l’ordre polític mitjançant la juridificacio del poder públic.
Les doctrines contractualistes són aquelles que fonamenten l’origen de l’estat en un pacte, acord o conveni. Un pacte social, mitjançant el qual aquells delegarien la seva sobirania en un poder, tot establint les condicions a les quals els govern haurà de sotmetre’s en el seu exercici.
L’idea il·lustrada del contracte social y pressuposi una organització política basada en la divisió de poders, en la que la llei fos competència exclusiva dels representats del poble. Els ciutadans només admeten el pas del estadi de naturalesa al estat civil en virtut d’un pacte en el que assegura la seva participació y control de la vida política de la comunitat. Tal participació té lloc per mitja del poder legislatiu, que representa al poble. Només de ell pot emanar la llei, que constitueix, la expressió de la voluntat popular.
Els orígens a) El constitucionalisme liberal es el procés de limitació del poder polític a través del Dret.
b) La Constitució es presenta com un instrument de la burgesia per participar en la direcció de l’Estat.
c) Gran part de la societat no participa en el procés polític; així, els membres del Parlament són elegits a través del sufragi censatari.
1.
2.
3.
4.
Constitucionalisme europeu de postguerra Constitucionalisme d’entre guerres Període de les constitucions del liberalisme democràtic Les revolucions liberals (model britànic, nord-americà i francès).
 Les revolucions liberals (model britànic, nord-americà i francès).
1. Els orígens: Anglaterra, Amèrica, França La fase inicial del constitucionalisme coincideix amb el triomf dels principis polítics liberals.
Això determina les principals característiques d’aquest període: - 2 El constitucionalisme liberal inicia el procés de limitació del poder polític a través del Dret i intenta racionalitzar-ne l’exercici La Constitució es presenta com un instrument de la burgesia per participar en la direcció de l’Estat, suprimint el poder absolut del Rei i distribuint-lo entre aquest, el Parlament i els jutges Les constitucions liberals aporten una nova legitimació del poder i intenten substituir el principi monàrquic pel de sobirania nacional - Els drets proclamats en els documents constitucionals són essencialment els drets liberals articulats al voltant de la llibertat, seguretat i propietat Les Constitucions d’aquest període no es basen en principis democràtics perquè no incorporen drets polítics, o bé es reconeixen només a determinades persones segons les seves rendes o la seva posició social.
a. Anglaterra - la transformació de l’ordre polític estamental en un Estat liberal es produeix mitjançant una adequació paulatina de les antigues institucions a nous fins - la concentració de poder en l’Estat no es realitza a favor del Monarca, sinó en el Parlament.
Equilibri de poders i sobirania del Parlament L’ordenació dels poders de l’Estat es basa en la idea d’equilibri polític (Burke), resultant d’una certa disposició de les institucions polítiques: el Monarca, limitat pel common law, les lleis i les convencions; el Gabinet, format per una part del Consell Privat del Rei, que actuarà progressivament al marge d’aquell i es transformarà en l’òrgan de govern; el Parlament, que consolida la seva supremacia política i s’imposa com a òrgan de control polític del Gabinet i titular de la potestat legislativa; i la Judicatura, que aconsegueix independitzar-se del Rei.
L’equilibri es basarà també en la progressiva instauració d’un sistema polític que descansa sobre la base de dos grans partits: el conservador i el liberal.
El constitucionalisme evolucionarà cap a la creació del règim parlamentari: el Gabinet (el govern del Rei) se separarà progressivament de l’òrbita del monarca i s’aproparà a la del Parlament. El Govern sorgirà de la majoria parlamentària i, com a conseqüència, serà responsable políticament davant del Parlament. Paral·lelament, anirà adquirint relleu la figura del Primer Ministre com a director d’un govern homogeni i líder parlamentari.
Els drets individuals No es proclamarà un únic codi o declaració de drets; alguns apareixen reconeguts en els diversos textos constitucionals, però la majoria són resultat de decisions judicials mitjançant les quals s’han anat definint les “llibertats”.
El rule of law Imperi de la llei enfront del poder arbitrari, és a dir el rule of law.
Anglaterra no ha tingut mai un text constitucional escrit en el sentit europeu continental. Les fonts del Dret constitucional anglès són diverses: la legislació (lleis constitucionals en sentit material que s’han anat aprovant al llarg de l’historia), el Dret judicial (derivat de les decisions 3 judicials (comprèn el dret i els costums del regne que han obtingut reconeixement judicial; i l reinterpretació de la legislació) i les convencions (aquelles pràctiques que es consideren vinculants pels que les apliquen en el procés polític. Les convencions han tingut una gran transcendència en la història constitucional anglesa i han servit per a l’esmentada transformació i adaptació paulatina de les institucions sense la seva destrucció).
Anglaterra té una Constitució flexible, és a dir, que les lleis que formen la Constitució poden ésser modificades pel Parlament mitjançant el mateix procediment que les lleis ordinàries.
Això és degut al principi de “sobirania del Parlament” i comporta que les lleis constitucionals només es diferencien de les altres per raó de la matèria, però no per la seva jerarquia.
El model britànic és únic, tanmateix va exercir una notable influència a l’anomenada Commonwealth (federació de les antigues colònies angleses i ens els països escandinaus.
b. Amèrica El constitucionalisme americà comença amb la ruptura de les 13 colònies angleses amb la Corona, i la seva transformació en Estats lliures i independents. La Declaració d’independència efectuada pels representants dels Estats d’Amèrica (1776) apel·la al dret de tot poble a instituir una forma de govern que es fonamenti en uns drets inalienables i en el consentiment dels governats. Assolida la seva independència, les colònies actuaran en dos sentits: a. Procediran a dotar-se de una organització política pròpia i la majoria ho farà mitjançant una Constitució. La Constitució de Virgínia es constitueix com la primera Constitució liberal escrita de la història ja que aquesta Constitució és escrita, sistemàtica, i codificada aprovada per una assemblea constituent i amb un contingut liberal: una declaració de drets i unes normes sobre l’organització de l’Estat basada en la divisió de poders.
b. Iniciaran un moviment cap a l’establiment d’una major unió política amb la creació d’una organització supraestatal: la confederació.
La ineficàcia del sistema confederal per afrontar els problemes comuns va conduir al replantejament d’aquest tipus d’unió i desembocà en la convocatòria de la Convenció de Filadèlfia (1787) en què els representants dels Estats decidiren aprovar un projecte de Constitució dels Estats Units que entrà en vigor el 1789. Es tracta d’un text de 7 articles que inicialment només contenia disposicions relatives a l’organització dels poders i a la reforma de la Constitució. Al text originari se l’hi ha afegit esmenes, mitjançant les quals s’incorporen nous articles que passen a formar part de la Constitució. Els deu primers articles d’esmena varen ésser incorporats el 1791 i contenen una autèntica declaració de drets.
La supremacia normativa de la Constitució La constitució conté l’anomenada clàusula de supremacia en el seu article VI. A més, els tribunals de justícia encarregats d’aplicar les lleis als casos concrets, podien deixar d’aplicar-les quan les estimessin contràries a la Constitució. S’establí aleshores el judicial review, que és la 4 possibilitat de que els jutges deixin d’aplicar les normes quan les estimin contràries a la Constitució.
El federalisme Els representants dels Estats americans realitzaren un pacte federal. En l’Estat federal , el poder es troba repartit territorialment entre els diversos Estats membres i la Federació. La Constitució estableix doncs un repartiment de competències entre els Estats i la Federació .
El règim presidencial La Constitució americana estableix una organització de poders basada en el principi de la separació de poders tant horitzontal (entre els òrgans centrals) i vertical (entre la federació, els Estats i els governs locals).
També desenvolupà un règim presidencial basat en la legitimació del president (que és el cap de l’Estat i de l’executiu) distinta de la del Congrés (que és bicameral: Cambra de representants i Senat), atès que cadascun d’ells és elegit pel poble en processos separats.
La democràcia Els EUA han considerat fins ara la seva existència vinculada a la democràcia.
c. França La força de la burgesia liberal va convertir els Estats Generals en una Assemblea Nacional de caràcter constituent inspirada en la Convenció americana. El primer text aprovat va ser la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) que va establir els principis polítics del liberalisme: reconeixement d’uns drets naturals basats en la llibertats, la propietat i la seguretat; la separació de poders, l’imperi de la llei; la sobirania nacional. El segon document que va aprovar l’Assemblea fou la Constitució de 1791, en què ja figurava una organització detallada dels poders públics.
Les llibertats públiques La DDH s’ha considerat sempre vigent fins i tot quan els textos constitucionals no feien al·lusió als drets. A França es desenvolupà la teoria de les llibertats públiques com un dels primers intents històrics de positivització dels drets naturals.
La sobirania nacional El triomf de la Revolució va implantar el principi que la sobirania residia en la Nació i no en el monarca. La Constitució del 1791 establia que el principi que la Nació delegava l’exercici de la sobirania als òrgans encarregats de formar la seva voluntat: l’Assemblea i el Rei.
L’imperi de la llei S’establia el principi fonamental del nou Estat liberal i del Dret públic francès. El règne de la loi i l’establiment del principi de legalitat (la subjecció de l’Administració a la llei com a expressió 5 de la voluntat general) configuren el govern no dels homes i sino de la llei. Això constitueix una garantia de les llibertats i els drets dels ciutadans.
 Període de les constitucions del liberalisme democràtic Moviment de parlamentaritzacio i democratització basat en l’enfrontament de la burgesia i del moviment obrer. Augment dels poders del parlament i reconeixement del sufragi universal masculí.
 Constitucionalisme d’entre guerres Transformació econòmiques i socials, que comporten l’extensió del dret de sufragi a les dones i la constitucionalització dels drets socials.
 Constitucionalisme europeu de postguerra Després de la derrota dels règims autoritaris, s’aproven noves constitucions; recupera els principis del constitucionalisme liberal, amb incorporació del constitucionalisme democràtic i les conquestes socials. Legitimació exclusivament democràtica del poder.
Participació dels ciutadans en el procés constitucional. Drets polítics. Estat social.
Evolució del constitucionalisme espanyol          Constitució 1812 (liberal) Estatut Reial 1834 (carta atorgada) Constitució1837 (Constitució pactada) Constitució1845 (Constitució pactada) Constitució1869 (liberalisme democràtic) Constitució1876 (Constitució pactada) Constitució1931 (constitucionalisme d’entreguerres) Franquisme Constitució 1978 La Democràcia La idea democràtica inverteix el sentit de l’origen del poder: aquest ja no ve de dalt ( de Déu, que l’atorga al Rei), sinó que radica en la comunitat. El poder és una construcció de la societat, per tant, només és legítima aquella autoritat que prové de la seva voluntat. El titular de la sobirania ja no és el Rei, sinó el poble, com afirma el principi democràtic. Caràcter suprem El caràcter suprem de la norma constitucional deriva del seu origen, del fet de provenir d’un poder constituent (el poble exercint la seva voluntat sobirana) que es superior a tots els poders creats per la constitució( poders constituïts); a la seva vegada sotmesos a la norma constitucional.
Però significa també que és una norma jeràrquicament superior a totes les altres i, per tant, cap norma pot ésser contrària al seu contingut.
Des d’un punt de vista teòric, es considera que les característiques definitòries del poder constituent són les següents: 6 a) Originari, ja que no prové de cap altre poder b) Il·limitat, perquè no està condicionat formalment ni materialment per cap altre poder.
c) Pre-jurídic, és un poder de fet, anterior a la constitució i a l’ordenament jurídic que en deriva d) Únic i indivisible, en el sentit que s’expressa d’una vegada i té com a resultat el text constitucional.
El concepte de poder constituent, és en part sinònim de la idea de “sobirania”. El principi democràtic ha fet que l’elaboració de les constitucions al s.xx estigues sotmesa a requisis processals adreçats a garantir el pluralisme i la participació dels ciutadans. Un d’aquest consisteix a fixar l’inici dels procés en unes eleccions específiques (constituents) per a designar una assemblea constituent, és a dir, que té com a missió exclusiva discutir i aprovar una constitució. També com a exigència democràtica, el procés constituent inclou normalment com a requisit que el poble, titular de la sobirania, ratifiqui en un referèndum el text aprovat per l’assemblea constituent.
Concepte racional-normatiu Norma suprema de l’ordenament expressió de la voluntat del poble, que crea i regula l’estructura del la comunitat política. És a la vegada norma jurídica d’eficàcia directa.
Què té més valor, la legalitat constitucional o els valors democràtics i la legitimitat política? La sobirania no recau en el poble espanyol perquè ho diu la Constitució, hi recau perquè el poble espanyol (poder constituent)va aprovar la Constitució en referèndum l’any 78.
La legitimitat democràtica de la constitució prové tant del mateix procés constituent, obert al pluralisme, com del fet de respondre el mateix text constitucional a les expectatives i valors substantius del poble. El problema recau en quan aquests valors canvien, i el poble es troba lligat a “un paper escrit” .Són les lleis les què estan fetes per als homes, i no els homes per a les lleis.
La voluntat popular hauria de estar per sobre de la legalitat. La legalitat constitucional limita la democràcia.(El consens d’un parlament sencer, màxima expressió sobirania popular, hi ha temes que no podria decidir però molt que volgués, nomes podria activar el procediment de reforma.
Si bé es cert que la constitució esta feta per ser complida (degut a que representa la voluntat popular del 78), La voluntat ha d’estar per sobre “d’un paper escrit”.
Funcions de la constitució (esquema mano) Funció d’ordenació de la producció jurídica La Constitució és la norma normarum, la font de les fonts del Dret i , com a tal, és la norma que regula els models de producció del dret en un Estat. La constitució conté preceptes que disciplinen la creació i la relació de les normes de l’ordenament jurídic de l’estat, de les quals 7 deriven la seva validesa de la constitució. Par aquesta raó és el fonament de tot l’ordenament jurídic.
Funció fonament adora La norma constitucional incorpora un sistema de valors essencials. Aquest principis materials inserits a la constitució són fonamenta dors dels actes dels poders públics i representen un paràmetre material a l’hora de jutjar si les seves normes i els actes els són o no contraris.
Funció programadora El constitucionalisme modern que incorpora els principis de l’estat social ha vist en la constitució un instrument de transformació social. Des d’aquest punt de vista, la norma constitucional no actuaria com un simple dispositiu garantista que limita els poders, sinó com un programa transformador de la societat que aquells han de desenvolupar. Per això la constitució contindria preceptes finalistes (objectius de la política social i econòmica).
Funció creadora La norma constitucional fa una funció “constitutiva” de l’estat. És la norma que converteix una societat en una organització jurídico - política. Crea els òrgans estatals que exerceixen el poder.
Funció limitadora La constitució té com a missió principal organitzar els poders de l’estat. Organitza la divisió de poders. Garanteix els drets fonamentals.
Funció Legitimadora La idea de constitució introdueix una legitimació racional del poder polític. El poder només pot ser exercit per aquells òrgans creats per la constitució i cadascun d’ells només disposa de les potestats que aquesta li ha atribuït.
L’estructura de la constitució: part orgànica i part dogmàtica Tradicionalment, el contingut d’una constitució s’ha estructurat en una part orgànica (organització, competències i funcionament dels poders públics a partir dels principi de separació de poders) i una part dogmàtica ( garantia dels drets i principis bàsics del sistema, normes que estableixen a l’actuació estatal).
La distinció entre part orgànica i part dogmàtica ha perdut en bona mesura el sentit original i la utilitat. En primer lloc, el caràcter normatiu de tota la constitució impedeix negar eficàcia jurídica a alguna part del text, que en la seva totalitat vincula els poders públics. En segon lloc, d’acord amb la idea genuïna dels constitucionalisme, no es poden desvincular les normes organitzatives de les dogmàtiques perquè formen una estructura inseparable.
Estructura 8 La part inicial rep el nom de Preàmbul i té una redacció no articulada de caràcter solemne que conté unes declaracions de principis.
La part central de la constitució és un text, de caràcter articulat, que s’estructura en unitats temàtiques (títols), les quals, a la vegada es divideixen en altres subunitats (capítols, seccions).
La part final de la constitució està integrada per quatre disposicions addicionals; disposicions transitòries.
Finalment, cal recordar que la Llei per a la Reforma Política(1977) condicionà la redacció d’alguns preceptes, com per exemple els art. 68 i 69 de la constitució, referents a les Cambres.
El bicameralisme, la composició del congrés i del Senat, i també els elements bàsics del sistema electoral són recollits pel constituent. El senat, malgrat la declaració constitucional de ser una cambra “ de representació territorial”, restarà configurat en els aspectes centrals ( sistema electoral quatre senadors per província) d’acord amb els criteris de la LRP.
Elaboració de la constitució El poder, entès com a poder d’una comunitat per a elaborar una constitució, que és la norma que la constitueix en una determinada organització política.
Són les garanties de la constitució: Les garanties de la constitució: La justícia constitucional La Constitució, com a ordre normatiu fonamental i suprem d’una comunitat política, ha d’ésser respectada i observada per tots els ciutadans i els poders públics reflex de la sobirania popular.
Per això l’estat constitucional ha disposat de garanties adreçades a assegurar-ne el compliment i ha previst sancions per quan es produeixin actes que són contraris a la constitució.
Garanties per a respectar la voluntat del poder constitució: - Rigidesa constitucional (procediment agreujat de reforma) - Divisió de poders (sistema de contrapesos ‐ checks and balances) - Estats d’excepció - Protecció jurisdiccional de la constitució Una de les institucions més sòlides per a la protecció de la constitució ha estat i és encara avui la garantia jurisdiccional: aquell mecanisme que atribueix als òrgans judicials, es adir, als jutges i als tribunals, el control de la constitucionalitat dels actes i les normes dels poders públics.
9 Elaboració del text El procés que portà a l’aprovació de la constitució espanyola del 1978 parteix de la “transició política”, guiada per la Llei per a la Reforma Política. Situant-se en uns antecedents del regim franquista (pre-constitucional) amb absència de text constitucional i amb corts auxiliars i administració de justícia dependent del poder executiu. Les noves Corts es van constituir seguint els dictats de la LRP, el terme “reforma constitucional” utilitzant l’art. 3.2.
La LRP establia tres procediments per a portar a terme l’esmentada “reforma”: a) Iniciativa del Govern, mitjançant la presentació d’un projecte de llei de caràcter constitucional per a la posterior tramitació parlamentaria.
b) Que el rei, sotmetés un text a referèndum sense passar per les corts c) Iniciativa del congrés dels diputats, com una proposició de llei.
El camí seguit per aprovar la constitució espanyola vigent es pot dividir en les etapes següents: a) Redacció. Es va constituir al congrés dels diputats una “comissió d’afers constitucionals i de llibertats públiques” que va iniciar els treballs per tal d’elaborar un projecte de constitució i es designà una ponència de set parlamentaris, els quals van fer una primera redacció del text.
b) Discussió i aprovació al congrés dels diputats, després de les esmenes.
c) Discussió i aprovació al senat. Aprovació a comissió constitucional seguida d’aprovació al ple.
d) Conciliació (comissió mixta congrés-senat). Atès que el text aprovat pel Senat divergia de l’aprovat al congrés dels diputats.
e) Aprovació per cadascuna de les cambres el text aprovat per la comissió mixta.
f) Aprovació per referèndum g) Promulgació del rei i publicació. (29/12/1978) Característiques del procés constituent espanyol: -Diversitat de forces polítiques.
-Estructures franquistes -Dilatació temporal dels treballs constituents, discussió tècnica però, sobretot, política.
-Precedent històric d’inestabilitat constitucional.
Reforma de la Constitució: procediment i límits Si la constitució és la norma suprema, fonamental i fonament adora de la resta de l’ordenament jurídic, que ha estat elaborada per un poder constituent únic i indivisible.
El poder “constituent constituït”(poder de reforma o poder constituent derivat) 10 La reforma de la constitució només es pot dur a terme pels òrgans i a través dels procediments establerts per ella mateixa.
Aquest procediment poder esser iguals als que s’estableixen per modificar les lleis ordinàries i es parla aleshores de constitucions flexibles. Si per contra la constitució estableix un procediment de reforma diferent del de les lleis (més complex o agreujats) es diu que és rígida.
Es tracta d’un mecanisme per garantir l’estabilitat del text, aspecte que esdevé de capital importància per assegurar la supremacia normativa de la constitució. La distinció entre Constitucions rígides i flexibles fa referència, doncs, a l’existència o no de procediments per reformar la constitució diferents del procediment legislatiu ordinari.
Els procediments de reforma de la constitució poden ser diversos en funció de qui sigui el titular del poder de reforma, de les majories més o menys qualificades exigides o la aprovació...Aquest són alguns supòsits: a) Flexible: El parlament és expressió del poder constituent: El parlament pot dur a terme la reforma com si aprovés una llei ordinària. És el cas de les constitucions flexibles, que no preveu cap procediment especial per reformar-les. En aquests casos, les lleis de reforma constitucional són diferents de les altres per raó de la matèria, però no són elaborades per òrgans ni tràmits especials.
b) Rigidesa: Desconfiança envers el legislador. Conseqüència constitucional. El problema de excessiva rigidesa pot bloquejar la reforma. Pot arribar a perdre el seu sentit i provocar reforma mitjançant revolució.
A banda dels procediments de reforma, les constitucions estableixen de vegades límits a la seva reforma que reforcen la distinció entre el poder constituent i el poder de reforma. Aquest límits poden ser de naturalesa diversa, per això se sol distingir entre: a) Límits autònoms i heterònoms. Els primers són els imposats pel mateix text constitucional, mentre els segons són extrems a aquells.( Dret Natural, dret Internacional...) b)Límits absoluts i relatius. Els límits absoluts són aquells que explícitament o implícitament no poden superar-se, ja que tal cosa es considerada una ruptura de la legitimitat de l’ordre constitucional. Els relatius són aquells que mitjançant procediments especials podrien ser eliminats.
c)Límits explícits i implícits: Els límits explícits són aquells que es troben expressament formulats al text constitucional. Els límits implícits són els que es dedueixen de la Constitució a partir de considerar determinats aspectes –valors o principis constitucionals- com a nucleats.
Principi democràtic Dins dels límits explícits es pot encara distingir entre: Límits temporals, que prohibeixen la reforma en un període de temps o sota determinades circumstàncies.
11 Límits materials, són anomenats “ clàusules d’intangibilitat” o prohibicions de reformar determinades matèries o preceptes del text constitucional que es consideren essencials.
La clàusula d’intangibilitat tenen un significat polític notable, en el sentit que expliciten allò que el constituent ha considerat que és el nucli essencial de la constitució. Per aquesta via queda clarament expressada la diferència entre el poder constituent i el de reforma.
-L’autolimitació a l’extrem ‐ Modificació mitjançant revolució (trencament) ‐ Modificació mitjançant reforma de segon grau?? La reforma de la constitució espanyola del 1978 ( congres 349/ senat 265) La Constitució espanyola disposa els procediments per reformar-la al Títol X. Els dos procediments que s’hi estableixen, com es veurà, són diferents del procediment legislatiu ordinari ( regulat al Títol III de la mateixa constitució) i per tant, es tracta d’una constitució rígida.
D’altra banda, la llei fonamental espanyola no conté cap clàusula d’intangibilitat. Límits autònoms, relatius i explícits. I només fixa l’esmentat límit temporal de prohibició de la iniciativa de reforma en temps de guerra i durant la vigència d’alguns dels estats excepcionals).
La inexistència de clàusules d’intangibilitat fa que qualsevol disposició constitucional pugui ser reformada. Tanmateix, s’ha sostingut que aquesta possibilitat de reforma total té un límit implícit en el principi democràtic, de manera que no seria conforme a la constitució suprimir, per exemple, l’estat democràtic.
La regulació de la reforma constitucional es troba als art. 166 al 169 CE. La reforma constitucional espanyola presenta les característiques següents: a) S’estableixen dos procediments de reforma: un d’ordinari (art. 167 CE) i un d’especial (art. 168 CE), previst per la reforma total de la constitució o per a la reforma parcial que afecti: -El Títol Preliminar (art. 1-9 CE) -La secció primera de capítol II del Títol Primer (art. 15 a 29 CE, és a dir “drets fonamentals i llibertats públiques”") -Títol II ( La corona) b) La iniciativa de la reforma constitucional correspon al Govern, al congrés dels diputats ( dos grups parlamentaris o una cinquena part dels diputats), al senat (50 senadors que no formin part del mateix grup parlamentari) i a les assemblees legislatives de la comunitat autònomes. S’exclou la iniciativa legislativa popular.
c) En la fase d’iniciativa, les cambres gaudeixen d’un protagonisme notori ja que, quan s’ha produït la iniciativa per part de qualsevol subjecte legitimitat, tenen a les seves mans la decisió política sobre la conveniència o no d’emprendre la reforma.
12 d) El procediment ordinari ( art. 167 CE) exigeix que el projecte de reforma constitucional sigui aprovada per una majoria de tres cinquenes parts de cada cambra. En cas que no hi hagi acord entre aquestes es constituirà una comissió mixta paritària de Diputats i Senadors, la qual presentarà un text que haurà de ser aprovat pel congrés i pel Senat per la mateixa majoria de tres cinquenes parts dels membres. Si en aquest segon moment tampoc es pot aprovar el projecte de reforma, es necessitarà que el Senat l’aprovi per majoria absoluta i el congrés per una majoria de dos terços.
Un cop aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum populars si així ho demanem una desena part dels membres de qualsevol de les dues cambres, dins el termini dels quinze dies següents a l’aprovació parlamentària.
e) El procediment especial (art. 168 CE) es diferencia de l’anterior perquè implica una major dificultat procedimental i perquè el referèndum és preceptiu. S’inicia amb l’aprovació del “principi de reforma”, és a dir, la necessitat o conveniència de la reforma, la qual cosa exigeix una majoria de dues terceres parts de cada cambra.
Tot seguit es dissolen les cambres i es convoquen eleccions generals.
Les noves cambres hauran de ratificar la decisió sobre la necessitat de la reforma.
El congrés no especifica cap majoria; s’ha d’entendre que es refereix la majoria simple. Al senat estableix que caldrà la majoria absoluta.
A continuació les cambres hauran d’estudiar i debatre el projecte de reforma que haurà de ser aprovat per dos terços de cada cambra. Finalment, es convocarà obligatòriament un referèndum per ratificar la decisió parlamentaria.
Preguntes: 1) Com es reformen els articles 167, 168 i 169 CE? 2) Pot el TC controlar la constitucionalitat d’una reforma? • Ull: el procediment de reforma constitucional també està regulat al Reglament del Congrés dels Diputats (art. 146 i 147), Reglament del Senat (art. 152 a 159) i LO 2/1980 sobre les modalitats de referèndum Les mutacions constitucionals Les mutacions constitucionals són modificacions no formals de la constitució, es a dir, produïdes per la pràctica política i el funcionament real dels poders públics, la practica jurisdiccional. Es poden classificar en els tipus següents: a) Mutacions que són degudes a una pràctica que no s’oposa a la constitució escrita però que aquesta tampoc no regula. – Marbury vs Madisonb) Mutacions que són degudes a pràctica en oberta oposició als preceptes de la Constitució.- Mandat imperatiuc) Mutacions produïdes a través de la interpretació dels termes de la Constitució, 13 de manera que els preceptes tenen contingut diferent d’aquell amb què inicialment foren pensats.
Dels supòsits anteriors es pot despendre que les vies per a produir mutacions constitucionals són les que estan determinades per la pràctica jurisprudencial, per costums o per convencions o acords. Es tracta d’un mecanisme d’adaptació de la constitució a noves circumstàncies mitjançant la seva interpretació, a vegades produïda de manera lenta, sense que el text s’hagi vist modificat en cap moment.
Efectes: – Positiu: permet evolució constitucional malgrat rigidesa – Negatiu: trastoca principi de supremacia normativa i de sobirania popular El control de constitucionalitat de les lleis. La garantia jurisdiccional El control jurisdiccional degut a la gran desconfiança, a grans trets...
- Iniciat a instància d’òrgan diferent al que dicta norma objecte de control i del que efectuarà - control (divisió de poders – interès legítim) - Realitzat per òrgan diferent del que ha emanat la llei objecte de control (divisió de poders) - Control realitzat té efectes sobre l’eficàcia de la norma objecte de control *Ull, quan es manté confiança als representants la garantia de la constitució no és jurisdiccional (Països Nòrdics) Els models de justícia jurisdiccional Model difús o sistema americà Control judicial difús de la constitucionalitat de les lleis, conegut també com a sistema americà, que presenten les característiques següents: a) El subjecte del control són tots els jutges i tribunals que exerceixen la potestat jurisdiccional, és a dir, que apliquen les lleis als casos que resolen. Són doncs tots els integrants del poder judicial els qui exerceixen la funció de control.(control difús) b) El control es produeix per la via incidencial: la qüestió es resol pel jutge com a incident en el desenvolupament del procés ordinari.
c) El control es produeix de manera concreta: els jutges han de fiscalitzar si l’aplicació d’una determinada llei en un cas concret és o no contrària a la constitució. És possible que una mateixa llei aplicada en un cas sigui constitucional però en un altre cas no.
d) La legitimació per instar el control de la constitucionalitat està vinculada a determinats drets i interessos individuals, i per tant, correspon a les persones que són part en un procés ordinari la facultat de sol·licitar l’examen de la constitucionalitat.
14 e) Els efectes de la decisió per part del jutge ordinari, en cas que s’apreciï la inconstitucionalitat, no són l’anul·lació de la llei, sinó la seva no aplicació al cas concret.( inter partes) Perquè tenim un control difús? - Sobirania popular (poder constituent) clarament distingit del poder constituït (legitimació activa dels individus) - Influència del Common law britànic (valor de les decisions judicials ‐case law) Problema: - heterogeneïtat interpreta*va > inseguretat jurídica (jurisprudència contradictòria o poc clara) Mecanismes per evitar heterogeneïtat: - Stare decisis: els jutges estan vinculats ad futurum per les seves pròpies decisions (creació de “precedent jurisprudencial”).
Model concentrar o sistema Europeu El model de control “concentrat” de la constitucionalitat de les lleis o sistema europeu, que té les característiques següents: a) Els subjectes de control no són tots els jutges sinó un tribunal ad hoc que monopolitza aquella funció. Hi ha doncs un únic i específic òrgan de control que és el Tribunal Constitucional ( per això s’anomena control concentrat).
b) El control té lloc per via principal, a través d’un procés constitucional autònom que té per objecte examinar la constitucionalitat de la llei.
c) El control es produeix de manera abstracta: el tribunal constitucional jutja la constitucionalitat d’una llei independentment de la seva aplicació en un cas concret i , per tant, realitza un judici abstracte de la in/compatibilitat entre dues normes una llei i la constitució.
d) La legitimitat per instar el procés de control no es vincula a interessos o drets individuals sinó a la defensa de la constitució i , per tant, es reserva de manera limitada a determinats òrgans de L’estat, generalment els protagonistes principals del procés polític (cap d l’estat, govern, parlament).
e) Els efectes de la decisió de l’òrgan de control en cas que s’apreciï la inconstitucionalitat de la llei son ERGA OMNES, és a dir, generals: comporten la nul·litat dels preceptes declarats inconstitucionals i , per tant , la seva expulsió de l’ordenament jurídic. Per aquesta raó es diu el Tribunal Constitucional actua com un “ legislador negatiu”.
La justícia constitucional a l’ordenament Espanyol 15 Al nostre ordenament, la mateixa constitució, com s’ha vist dedicat tot el Títol IX al tribunal constitucional i remet a una llei orgànica per què reguli el funcionament, l’estatus dels seus membres, el procediment davant aquell i les condicions per a l’exercici de les accions (165CE).
El model espanyol es el model de jurisdicció constitucional concentrat basat en les característiques següents: a) El subjecte de control de la constitucionalitat de les lleis és el tribunal constitucional (TC), un òrgan constitucional de caràcter jurisdiccional, però no integrat dins del poder judicial.
L’àmbit de la jurisdicció constitucional espanyol no es limita al control de la constitucionalitat de les lleis ja que la constitució atribueix al TC competències per a: 1. El control previ dels tractats internacionals 2. La protecció dels drets fonamentals a través del recurs d’empara 3. La resolució dels conflictes de competència entre l’estat i les comunitats Autònomes, o entre aquestes 4. La resolució de les impugnacions per part del govern de disposicions i resolucions dels òrgans de les comunitats Autònomes.
b) El control de la constitucionalitat de les lleis té lloc a traves de les tres vies: la via directa( recurs d’inconstitucionalitat), quan determinats òrgans poden atacar la constitucionalitat d’una llei acudint al TC sense necessitat hagi estat aplicada; i la via indirecta( qüestió d’inconstitucionalitat), que es planteja com una qüestió incidental en el transcurs d’un procés ordinari quan el jutge demana al TC que es pronunciï sobre la constitucionalitat de la llei que aplica en un cas concret.
c) Tant la via directa com en la indirecta el control de la constitucionalitat de les lleis té un caràcter abstracte: el TC fa un judici en abstracte de la compatibilitat entre una norma legal i la constitució; no es jutja docs si una determinada aplicació d’una llei en un cas concret és o no constitucional. Autoqüestió d’inconstitucionalitat d) La capacitat per activar un procés de constitucionalitat de les lleis davant del TC està reservada a determinats òrgans i , per tant, hi ha una legitimació restringida per instar tals processos.
Els processos de control de la constitucionalitat: el recurs i la qüestió El control de la constitucionalitat de les normes amb força de llei té lloc davant del Tribunal Constitucional a través de dos procediments de declaració d’inconstitucionalitat establerts a la constitució i regulats a la LOTC: RECURS I QUESTIO. Ambdós es diferencien pel que fa a la legitimació per a instar-los i també en els aspectes procedimentals (requisits, terminis). En comú el control abstracte.
16 a) El monopoli que té el TC en la declaració d’inconstitucionalitat no s’estén a totes les normes sinó a les lleis i les disposicions normatives amb rang de llei.
Les normes que són objecte de control en els processos de declaració d’inconstitucionalitat són: a) Els estatus d’autonomia i altres lleis orgàniques b) Lleis de l’estat i de les comunitats autònomes i les disposicions governamentals d’ambdós amb força de llei.
c) Tractats internacionals.
d) Els reglaments parlamentaris tant de les cambres de les corts generals com de les cambres de les comunitats autònomes.
Es tracta sempre d’un control a posteriori, és a dir, de normes legals aprovades i publicades que són vigents; excepcionalment, els tractats internacionals també poden ser objecte d’un control previ. Som MONISTES. Una norma de derecho internacional una vez aprobado se aplica directamente , no es necesario transformarla en norma de derecho interno para poder invocarla y aplicarla en el derecho interno.
b) El control de la constitucionalitat que realitza el TC és un examen de la compatibilitat.
La inconstitucionalitat d’aquelles normes pot ésser per motius formals (perquè en l’elaboració i l’aprovació no s’ha seguit les prescripcions constitucionals) o materials (perquè el contingut és contrari als principis i regles de la constitució.
El recurs d’inconstitucionalitat El recurs d’inconstitucionalitat és una acció jurisdiccional destinada a impugnar directament una norma amb força de llei davant del TC. És el mecanisme propi del model concentrat de control. La legitimació per al seu exercici està restringida als principals òrgans polítics de l’estat: 1.El president del govern 2.El defensor del poble 3.Cinquanta diputats 4.Cincuanta senadors 5. Els òrgans col·legiats executius de les comunitats autònomes i assembles de les comunitats autònomes.
Aquesta ultima només estan legitimats per interposar-lo “contra les lleis, disposicions o actes amb força de llei de l’estat que puguin afectar el seu propi àmbit d’autonomia”.
Els òrgans legitimats per a interposar el recurs disposen d’un termini de tres mesos a partir de la publicació.
El procés s’inicia mitjançant un escrit de demanda en què s’han de concretar les disposicions impugnades i els motius del recurs. Quan el TC ha admès a tràmit el recurs, en dóna trasllat al congrés, al senat i al govern (centrals/ autonòmics) perquè formulin, si ho estimen oportú, les al·legacions pertinents. Un cop vistos el recurs i les al·legacions, el Ple del tribunal ha de dictar sentència.
17 La qüestió d’inconstitucionalitat La qüestió d’inconstitucionalitat és un complement de la vida directa de control i permet que els jutges ordinaris participin en aquella tasca, encara que continuï estant reservada al jutge constitucional la potestat de declarar la inconstitucionalitat de les lleis. Quan en algun procés, un òrgan judicial consideri que una norma amb rang de llei, aplicable al cas, de la validesa de la qual depengui el veredicte, pugui ser contraria a la constitució, plantejarà la qüestió davant del tribunal constitucional. La qüestió és un mecanisme que fa compatible la vinculació del jutges a la norma suprema amb el monopoli del TC, propi del sistema concentrat.
Els subjectes legitimats per a plantejar la qüestió són els jutges i els tribunals, si bé es pot fer d’ofici o instància de part. Perquè un òrgan judicial pugui plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC s’han de complir una sèrie de requisits: a) S’han de tractar d’una norma amb rang de llei aplicable al cas del que coneix el jutge o tribunal.
b) S’han de tractar d’una norma que sigui rellevants per a la decisió del procés. És a dir, que el veredicte depengui de la validesa o no de la norma qüestionada.
c) El dubte del jutge o el tribunal sobre la constitucionalitat de la norma aplicable ha de ser fonamentat i motivada.
Les sentències del tribunal constitucional es publiquen al butlletí oficial de l’estat amb els vots particulars dels magistrats que discrepen de l’opinió de la majoria. Tenen valor de “cosa jutjada” i “ tenen plens efectes davant tothom” .No hi ha cap recurs en contra.
Qüestions controvertides relatives a la figura del TC - Òrgan polític xk regula moltes matèries o jurisdiccional, degut a creen jurisdicció per les seves interpretacions? Monopoli interpretació final de la Constitució) TC té legitimitat democràtica? • Il.legimitat com a poder constituent • Il·legítima com a legislador • Legitimitat indirecta? Totes aquestes qüestions són les que s’amaguen darrere les disputes més controvertides davant del TC (forma de l’estat de les autonomies ‐Estatut de Catalunya‐, matrimoni homosexual, abort, llengües, etc.) Estat de Dret 18 El preàmbul de la constitució proclama la voluntat de “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat general”. El principi de legalitat a la constitució s’ha d’entendre en la seva versió parlamentaria de vinculació positiva dels poders a la llei.
a) b) c) La primacia de llei. La llei és una norma jeràrquicament superior a qualsevol altra norma jurídica que provingui de qualsevol poder ( govern o administració).Qualsevol matèria pot ser regulada per la llei, malgrat la reserva de llei.
Reserva de llei: La constitució preveu que determinades matèries només poden ser regulades per llei i exclou així la possibilitat que ho facin les normes aprovades pel govern( reglaments) o qualsevol altre òrgan. A demés prohibeix al mateix parlament que els delegui una funció que la constitució li reserva com a representant del poble.
L’imperi de la llei.: La constitució estableix la subjecció del govern a la llei.
L’estat de dret ha de ser una organització política a la mida de la llibertat i la dignitat de l’individu. Per això, la limitació del poder de l’estat mitjançant el dret només adquireix sentit, quan reconeix i garanteix els drets i llibertats, expressió de la dignitat de les persones.
La garantia dels drets i llibertats s’han anat afirmant paral·lelament a procés de desenvolupament de l’estat de dret. En un principi, els drets acompleixen la funció de preservar una esfera de llibertat en la qual l’estat no pot penetrar. Posteriorment, els drets compliran una funció democràtica en estendre a àmplies capes de la població la facultat de participar en l’exercici del poder públic. Finalment, el principi del estat social introduirà uns drets destinats a satisfer les necessitats bàsiques de l’home i fer efectives la igualtat real (econòmics, socials i culturals) La participació representativa Els poders de l'Estat es construeixen ascendent ment a partir de l'elecció pels ciutadans dels membres de l'òrgan central del sistema (el Parlament ),el qual tria després els components dels altres òrgans. Per això el Parlament és l'únic òrgan de l'Estat que “representa al poble”; i la seva voluntat, expressada la llei, s'atribueix a la comunitat. Ara bé, perquè la llei sigui “expressió de la voluntat general” l'òrgan que l’aprova ha de reflectir les opinions i els desitjos.
La complexitat del procés electoral implica que les que la seva regulació es faci a través de normes “ad hoc” que constitueixen el Dret electoral de l'Estat.
El dret electoral té per objecte la regulació dels elements essencials del procés electoral: a) La definició de l’electorat, és a dir, la determinació de qui és elector i qui és elegible b) La fixació de les circumscripcions electorals c) L’establiment de la fórmula electoral Pel que fa a les dues cambres que integren les corts generals, la constitució estableix: 19 1-El congres dels diputats (art.68) està integrat per un nombre de dentre 300-400 diputats elegits per tots els espanyols a través d’un sufragi universal, lliure, igual, directe i secret.
La circumscripció electoral és la província, a la qual la llei assigna un nombre mínim de diputats i distribueix la resta en proporció a la població. L’elecció es fa atenent criteris de representació proporcional i la durada del mandat es de quatre anys.
2-Pel que fa al senat (Art69) una part de senadors són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret a raó de quatre per província durant quatre anys. L’altra part de senadors és designa per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes ( un per CCAA i un més per cada milió d’habitants).
La LOREG regula el dret de sufragi actiu i passiu, el cens electoral, l’administració electoral, el procediment electoral i les despeses electorals. Conte igualment disposicions especifiques per a les eleccions al congrés i al senat, les eleccions municipals i les del parlament europeu.
En concret, pel que fer al Congrés, la LOREG ha fixat en 350 el nombre de diputats amb un mínim de 2 per províncies, i ha adoptat una fórmula electoral proporcional anomenada Llei de Hondt. La fórmula consisteix a dividir el nombre de vots obtinguts per cada partit o coalició entre 1, 2, 3, 4... fins al nombre total d'escons que correspon a la Circumscripció. Amb el quocient resultant es fa una taula i s'atorguen els escons als quocients més elevats dins del nombre total d'escons a repartir . Es tracta d'un sistema que, malgrat ser proporcional, tendeix a afavorir els dos partits més votats.
Pel que fa el Senat, la LOREG adopta la fórmula majoritària amb vot limitat: els electors únicament poden donar el vot a tres dels quatre candidats a cada província i així es possibilita que tot els candidats elegits no corresponguin al mateix partit.
La forma de Govern i la forma política de l’estat.
La forma d’estat fa referencia a l’articulació entre els anomenats elements constitutius de l’estat (poder, territori, poble). Tot i que s’han utilitzat diversos criteris per construir les formes del estat, el més freqüent és el que assenyala la titularitat de la sobirania per distingir entre democràcia i autocràcia.
La forma de govern respon a la pregunta de com s’exerceix la direcció política de l’estat i quina articulació concreta presenten els òrgans que prenen les decisions polítiques fonamentals. Els criteris a partir dels quals es construeixen les formes de govern són doncs les competències que s’atribueixen als òrgans de l’estat, les seves relacions (bàsicament l’articulació entre govern i parlament), però també la incidència del sistema de partits i la configuració de majories i minories.
La constitució espanyola estableix la forma de govern parlamentària com a principi estructural a l’art. 1.3 CE, que després es desenvolupa en l’anomenada part orgànica del text (especialment als Títols I,II,III,IV,V). Com ja s’ha avançat, la norma fonamental incorpora un 20 model parlamentari monista, fortament racionalitzat basat en la preeminència del president del govern i condicionat per l’estructura bicameral(imperfecta) de les corts generals.
Efectivament, la constitució estableix els elements de col·laboració parlament-govern que defineixen les relacions en un sistema parlamentari: A. Els candidat a president del govern necessita la confiança de la majoria del congrés dels diputats per a ser investit (art.99ce) B. El govern respon solidàriament de la seva gestió política davant del congrés dels diputats.(art.108ce) C. Les cambres realitzen una funció de control i fiscalització de l’activitat política del govern (art.109 a 111 ce) D. El govern participa en la funció legislativa a través de la iniciativa legislativa (art.87CE), la legislació delegada(Art.82ce) i la legislació d’urgència (art.86 ce) El president del govern te la facultat de dissolució anticipada de les corts, encara que espanya te un model parlamentari que busca la racionalització, que mai comprometi l’estabilitat del govern: A. S’adopta l’anomenada moció de censura “constructiva”, la seva presentació exigeix la inclusió d’un candidat alternatiu a la Presidència del Govern, i per ser aprovada necessita el vot de la majoria absoluta del congrés dels Diputats (art113ce) B. La qüestió de confiança és un mecanisme en mans del president del govern, el qual necessita una majoria simple de diputats perquè s’entengui que ha estat atorgada (art 112ce) C. El president del govern pot decidir, prèvia deliberació del consell de ministres, la dissolució del congrés, del senat o de les corts generals, sota la seva responsabilitat exclusiva.
Cal remarcar la posició de preeminència de la figura del president del govern. El govern apareix com un òrgan col·legiat – compost pel president, els vicepresidents si escau, els ministres i altres membres que estableixen la llei, i aquest es configuren com el centre de direcció política de l’estat.
El president del govern no és un membre més de l’òrgan. Ell es l’únic investit pel congres) qui nomena la resta de membres del govern, i el que coordina i dirigeix el govern i els altres membres. Es el pont de diàleg entre ministres i parlament.
21 ...

Comprar Previsualizar