Tema 4 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Civil de la persona - Civil 1
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 18/07/2014
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

Llei 20/2011 de 21 de juliol, del Registre Civil.
Tema 4: La personalitat civil 4.1.Els components: la capacitat jurídica i la capacitat d’obrar Capacitat jurídica: aptitud per a ser subjecte de drets i obligacions. Tota persona, pel simple fet de ser-ho, posseeix Capacitat d’obrar: aptitud per a realitzar eficaçment actes jurídics o adquirir i exercir drets i obligacions. No és igual en tot ésser humà, sinó que depèn de l’aptitud de la persona per valer-se per si mateixa. 211-3.1 del CCC, la Capacitat d’Obrar de la Persona es fonamenta en la seva capacitat natural. Hi ha una plena capacitat d’obrar que s’adquireix amb la majoria d’edat, encara que no signifiqui que el major d’edat pugui realitzar tots els actes jurídics. Tampoc hem d’entendre que un menor d’edat no pugui realitzar actes jurídics per si sol. La capacitat d’obrar haurà de ser suplerta pel representant legal que actuï en el seu nom, o bé complementada per una persona que l’assisteixi.
A més de tenir capacitat d’obrar, en ocasions també s’ha d’estar legitimat per fer-ho, és a dir, tenir legitimació.
! 4.2. La persona física (Llibre II CCCatalà Llei 25/2010 29 de juliol) Per al dret, persona és el subjecte de drets i obligacions. Es distingeix entre persones físiques i persones jurídiques. Les persones humanes, pel simple fet de ser-ho, són persones físiques, i per tant, tenen dret a que se’ls reconegui la seva personalitat jurídica o civil (art.6 de la DDH). Tot individu, persona física o natural, gaudeix, per definició, de personalitat.
4.2.1. La personalitat Personalitat: condició que atribueix el ordenament jurídic a la persona per a que sigui considerada subjecte de dret i per tant, titular de drets i deures jurídics, de relacions jurídiques. És idèntica per a tot aquell que la ostenta i reconeix l’ésser humà pel simple fet de ser-ho.
4.2.1.1. L’adquisició de la personalitat Segons l’art. 211-1.1 CCCat, la personalitat s’adquireix quan es neix.
Antigament, es necessitaven certs requisits per a que la persona adquirís la personalitat civil. A l’actualitat, a França, es necessita que el naixement sigui viable. En el Codi Civil Espanyol, abans de la recent reforma de l’article 30 del mateix, exigia que el recent nascut visqués com a mínim 24 hores fora del claustre matern per a que pogués adquirir personalitat jurídica i civil.
La prova oficial del naixement és la inscripció en el Registre Civil.
Nasciturus és el concebut no nascut, amb consideració de persona als efectes que li siguin favorables sempre i quan arribi a néixer, mentre que és concepturus el que no ha estat concebut .
La protecció del concebut es va establir perquè no hi haguessin mal interpretacions en l’herència i es poguessin perdre els drets del fill. També per les donacions podem suposar al concebut com nascut. El CCCat diu que les donacions fetes als concebuts i no nascuts podran ser acceptades per les persones que legítimament els representarien si s’hagués verificat el naixement.
El no concebut ni és persona ni es troba protegit per l’article 211-1 CCCat, aplicable al concebut. Per tant, no pot ser titular de drets ni obligacions. Tot i així, el dret civil permet reservar una sèrie de drets al concepturus, com per exemple les substitucions fideïcomissàries o les donacions amb clàusula de reversió.
4.2.1.2. L’extinció de la personalitat: la mort i la commoriència. La declaració de mort L’article 211-1.3 estableix que la personalitat civil s’extingeix amb la mort. Per tant, tan sols el fet físic de la mort de la persona física provoca l’extinció de la personalitat. La mort de la persona suposa un conjunt de transformacions en el món que envolta la fins ara persona: • Pèrdua de la titularitat de béns, drets i obligacions.
• Determina la eficàcia d’algunes disposicions post mortem, com les donacions per causa de mort o les disposicions testamentaries.
• Alguns béns o drets perduren per sempre, com el dret al honor o bé la reputació del difunt.
• A partir de la mort, aquesta persona es transforma en cosa: un cadàver.
La llei civil no determina quin és el precís moment de la mort de la persona, però el 10RD 2070/1999 disposa que la persona es considera morta quan es confirma el cessament de les funcions cardiorespiratòries o el cessament irreversible de les funcions encefàliques.
La proba oficial de la mort d’una persona és la inscripció en el Registre Civil, donant fe de la data, hora i lloc en que es dóna.
En relació a les persones i/o drets successoris entre si, és necessari determinar qui ha mort primer ja que s’ha de sobreviure al altre per a que es pugui succeir. Davant el supòsit que hagin mort els dos subjectes, es presumeix que hi ha una commoriència, amb la qual no hi ha drets successoris. En el CCCat, per a que hi hagi els drets successoris, el que sobreviu ha de durar com a mínim 72 hores. Parlarem de premoriència quan puguem demostrar qui de les dues persones ha mort en primer lloc.
La declaració de mort està regulada en els articles 193 i següents del CC Espanyol, ja que el CCCat no ho regula. El supòsit de fet que consisteix en que no s’ha trobat el cadàver i no es pot certificar la seva mort, el jutge pot declarar-la. Això no comporta l’extinció de la persona civil, però té uns efectes similars a la mort. Tan sols ho podrà fer en els supòsits de: - Desaparició d’una persona sense noticies durant un llarg temps.
- Desaparició d’una persona en una situació de risc de mort. També s’exigeix que transcorri un període de temps sense tenir noticies de la persona, tot i que el temps serà més breu.
! Es procedirà a la declaració de la mort quan hagi transcorregut 10 anys de les últimes noticies del mort, però es redueix aquest termini a 5 anys en el cas que l’absent ja hagués complert els 75 anys.
En aquest segon cas podrem realitzar dues categories: • Situació actual de risc: o Desaparició d’una persona en qualsevol situació de violència contra la vida.
Complert 1 any des de la data en que es va prendre el risc.
o Desaparició en un accident sense noticies durant 3 mesos (laborals, explosions, catàstrofes naturals...) o Desapareguts que es troben a bord d’una nau naufragada. Han de transcórrer 3 mesos des de la comprovació del naufragi.
o Desapareguts per immersió al mar. Han de passar 3 mesos des de la desaparició al mar.
o Es presumeix el naufragi o sinistre, de la nau o aeronau, transcorreguts 6 mesos sense noticies des del inici del viatge.
! • Situació habitual de risc: desaparició en qualsevol situació de violència contra la vida, però per a que el jutge tramiti la mort, serà necessari que hagi transcorregut un any.
o Desaparició en una subversió política o social sense tenir noticies durant un any i 6 mesos després de que hagi acabat la subversió.
o Desaparició d’una persona que pertany a un contingent armat i formant part d’una campanya, es procedirà a la declaració de mort 2 anys després del fi del conflicte.
Els efectes de la declaració de mort tendeixen a aproximar-se als mateixos efectes que produeix la mort d’una persona, així que s’extingeixen les relacions jurídiques patrimonials que s’extingeixen amb la mort, s’obre la successió del declarat mort i es dissol el seu matrimoni.
Els hereus no podran disposar de la herència a títol gratuït fins passats 5 anys , de forma que no s’entregaran els béns ni els llegats.
La declaració de mort acaba un cop hagi aparegut el cadàver o si la persona viva apareix.
En aquest últim cas, en el cas que hagués deixat herència, tindria dret als béns en el seu estat o al preu d’allò que s’hagués venut, però no als béns.
En cas que el cònjuge del desaparegut es trobés amb un altre persona en matrimoni, prevaldria el matrimoni actual.
4.2.2. La identificació de la persona: el nom El nom és l’apel·latiu mitjançant el qual s’individualitza a cada persona i se la distingeix de les demés. El dret al nom no és només referent al nom de pila, sinó també als cognoms i inclús al pseudònim o als títols nobiliaris.
El nom és un bé de la personalitat, objecte de la protecció civil. La llei estableix que les persones són designades pel seu nom i cognoms, corresponents a ambdós progenitors.
D’altra banda, el nom té una estreta relació amb el dret a la identificació personal, que és una qüestió d’ordre públic. És per això que el nom s’inscrigui en el Registre Civil i sigui objecte de regulació específica.
La pròpia legislació sobre el Registre Civil s’ocupa de regular el nom i els cognoms, la seva assignació i canvi. D’aquesta forma s’estableix que el nom que es doni al naixement és el que figura en la declaració d’aquest i que estaran obligats a promoure els progenitors o altres persones, sempre i que ostentin la potestat o la guarda legal o de fet del nascut, ja que aquest no té capacitat natural per a decidir. S’ha de tenir en compte que: • No es pot consignar més d’un nom compost ni més de dos simples. En aquest últim cas, s’haurien d’escriure separats per un guió i amb majúscula inicial per tal de facilitar la distinció de nom i cognoms.
• Es prohibeixen els noms que puguin perjudicar objectivament a la persona, els que facin confosa la identificació i els que indueixin a un error en quant al sexe.
• Tampoc es pot induir al nascut el nom d’un dels germans, a no ser que aquest hagués mort prèviament, així com la seva traducció a una altra llengua.
• No poden ser noms hipocorístics (Pep, Lola) El nom es podrà canviar per ordre judicial si es realitzés una infracció sobre les normes abans citades, es substitueixi pel nom utilitzat habitualment o es tradueixi al nom estranger.
Els cognoms queden determinats per la filiació. L’ordre d’aquests haurà de ser per mutu acord dels progenitors abans de la inscripció al Registre. En el cas de la persona adoptada, portarà els cognoms dels adoptants.
Serà el jutge de primera instància qui permeti el canvi de cognoms sempre que existeixi una justa causa i serà el Ministeri de Justícia qui haurà d’autoritzar la modificació quan amb en constitueixi es creï una situació de fet no creada per l’interessat, que els cognoms pertanyin legítimament a qui fa la petició i que els cognoms de després del canvi no procedeixin de la mateixa línia.
4.2.3. Els estats i les condicions civils de la persona L’estat civil és una qualitat estable de la persona que determina la seva posició jurídica davant el dret, o el que és el mateix, la seva consideració per part de l’ordenament jurídic i la comunitat, font de drets i obligacions. Vulgarment, aquest terme s’associa a la condició de solter, casat, viudo, divorciat o separat.
En alguns casos, els estats civils afecten a la capacitat d’obrar de la persona, així, l’edat o la incapacitació, però sempre resulten determinants a l’hora de fixar el conjunt de drets i deures que correspon a cada subjecte.
Les normes que regulen l’Estat Civil són imperatives, de forma que no existeix una autonomia de la voluntat i són indisponibles. També s’estableix la necessitat de la intervenció del Ministeri Fiscal en cadascun dels plets que versin sobre l’Estat Civil.
Aquestes normes tenen una eficàcia erga omnes i l’atac o desconeixement de l’estat civil implica un il·lícit civil i si correspon, un il·lícit penal.
Tradicionalment s’han considerat estats civils: • La nacionalitat i el veïnatge civil: la nacionalitat determina la llei que ha de regir la capacitat de la persona, mentre que el veïnatge determina el submissió al Codi Civil o a algun dels ordenaments propis de cadascuna de les CCAA.
• El Matrimoni i la filiació: l’estat de casat confereix drets i deures respecte l’altre cònjuge i l’habitatge familiar. La relació paternofilial també confereix drets i deures als subjectes lligats per aquest vincle.
• L’edat: en funció de l’edat de la persona es regulen els estats de menor d’edat, de menor emancipat i de major d’edat, que determinen la capacitat d’obrar de la persona.
• La Incapacitació: situació de limitació de la capacitat d’obrar constituïda per sentència judicial.
Actualment, podem afegir als estats civils tradicionals unes altres condicions personals emergents en la societat, com per exemple les diferents formes de relacions de convivència diferents al matrimoni i que estan regulades pels articles 240-1 a 240-7 del CCCat .D’altra banda, hem de parlar de les condicions de dependència de la persona.
Algunes de les facultats de l’Estat Civil serien canvi i impugnació de l’Estat Civil, ratificar els assentament al Registre Civil i inscriure l’Estat en el registre. Les accions sobre l’Estat Civil serien la declaració i la modificació. Per a la declaració es pot reclamar el que és negat o impugnar allò indegudament declarat. Per a la modificació s’utilitza l’acció de divorci i la d’incapacitació.
El seu exercici correspon sempre a l’interessat tot i que no sempre és ell qui inicia el procés. Les accions són intransferibles i irrenunciables, exigeixen la intervenció del ministeri fiscal i no tindria efecte una renuncia, allanament o transacció de l’Estat Civil.
La sentència té eficàcia erga omnes encara que no hagin intervingut en el judici, a partir de la inscripció en el Registre Civil.
! ! 4.2.4. Els drets de la personalitat Drets de la persona humana sobre els seus atribut físic i morals, sense els quals no podria dur una existència acord amb la seva dignitat.
La majoria dels drets de la personalitat es troben reconeguts expressament coma Drets Fonamentals en la Constitució Española i compten amb mecanismes de protecció i garantia, arbitrats des de altres branques del dret.
El dret de la personalitat és situat a la categoria de dret subjectiu, entès com el poder jurídic reconegut o concedit per la norma jurídica a la persona que li permet una actuació lícita sobre un objecte del món exterior, o la exigència a una altra persona d’una prestació, en funció de defensar els seus interessos.
• Són drets innats, inherents a la persona, perquè s’adquireixen amb el naixement.
• Són drets erga omnes.
• Són drets personalíssims, és a dir, intransmissibles, indisponibles irrenunciables, imprescriptibles, inexpropiables i inembargables.
• Són drets de contingut extrapatrimonial.
Es poden classificar en dos grups: • Drets en la esfera física: o Dret a la vida: es reconegut i garantit per l’art. 15 de la CE, constitueix el dret fonamental essencial i troncal ja que es el supòsit ontològic sense el qual els demés drets no tindrien existència possible. Conté el dret a la vida del nasciturus, conseqüència civil de la lesió d’aquest dret però no la facultat de disposar de la vida.
La lesió d’aquest dret comporta una indemnització econòmica, ja sigui al cònjuge, els descendents, adults amb dependència del causant, ascendents en cas de no tenir cònjuge ni descendència o bé germans en cas que no tingués familiars de primer grau.
o Dret a la integritat física: o Drets a la informació concernent a la salut i l’autonomia del pacient • Dret a l’autonomia del pacient • Document de voluntats anticipades • Tractament de documentació clínica ! • Drets relatius a l’esfera moral: o Dret al nom.
o Dret al honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.( LO 1/1982 de 5 de maig, de protecció civil del dret al honor, a la intimitat personal y familiar y a la pròpia imatge): també protegeix el dret als morts.
Encara que la mort extingeix els dret de la personalitat, la memòria del difunt constitueix una prolongació d’aquesta que ha de ser tutelada, tot i que està limitada en el temps. La protecció civil d’aquest dret queda limitada per la legislació i els usos civils atenent a l’àmbit que pels seus propis actes mantingui la persona reservada per a si mateixa o la seva família. Existeix una gran quantitat de conductes lesives d’aquest dret, de les quals 7 estan enumerades en la llei esmenada anteriorment. També existeixen casos en els quals s’exclou la il·legitimitat de la intromissió (quan el titular ho hagi consentit amb anterioritat, en cas d’actuacions autoritzades per l’autoritat competent, quan predomini un interès científic, històric o cultural rellevant ni l’ús de caricatures de personatges públics en usos socials). El caràcter delictiu de la intromissió no impedirà el recurs al procediment civil, tot i que té preferència el recurs penal en els demés casos.
• Dret al honor: constitueix una lesió al honor la divulgació de fets o expressions a una persona quan la difamin o merèixer d’una condició aliena. No s’exigeix que els fets divulgats siguin falsos.
Encara que no ho siguin, la seva divulgació constitueix un intromissió en el dret al honor. En els casos de divulgació en la premsa, el TC estableix que en aquests caso es crea un conflicte entre el dret al honor i la llibertat d’expressió. Per a solucionar-ho, s’estableix que la llibertat d’informació és preferent al dret al honor, especialment, si és exercitada pels professionals de la informació, ja que compleixen una funció de garantia d’una opinió pública lliure, indispensable per al pluralisme polític. El TC ha establert un seguit de criteris per a decidir quan no hi ha hagut lesió de l’honor en confrontació a la llibertat d’expressió(quan la informació sigui de rellevància social i pública, que la informació sigui veraç, no s’exigeix que els fets o expressions siguin rigorosament certs, tan sols cal que s’hagin comprovat raonablement la seva veracitat, que no s’utilitzin expressions vexatòries innecessàries).
• Dret a la intimitat: viola la intromissió en la vida privada de la persona com la divulgació de la seva intimitat, sigui quin sigui el mitjà utilitzat. Existeix una divulgació de la intimitat quan afecta a la reputació de la persona. El dret a la intimitat es constitueix en el gaudiment del domicili en unes condicions normals.
o Dret a la rectificació: és en realitat un mitjà per a protegir els drets de la personalitat. Està regulat en la LO de 26 de Març de 1984 i concedeix a les persones el dret a rectificar la informació difosa per qualsevol mitjà de comunicació de fets relatius a elles que considerin inexactes, la difusió de la qual els pugui causar prejudicis. El termini del seu exercici és molt breu.
o Protecció davant el tractament informàtic de les dades de caràcter personal.
o Dret moral d’autor.
o Dret al canvi de sexe.
Els drets de la personalitat van ser tutelats pel Tribunal Suprem sense la existència d’una llei civil al respecte, fent ús de l’article 1902 del Codi Civil en el cas de danys materials, on es regula la responsabilitat extracontractual, però més endavant es va admetre la seva aplicació en danys morals.
La CE defensa aquests dret de la personalitat en el títol I, capítol II, secció I, i no en la secció II, ja que segons l’article 81.1 de la Constitució, els drets i deures fonamentals s’han de desenvolupar per Llei Orgànica. D’altre banda, l’article 53.2 de la CE també preveu que una llei desenvolupi un procediment judicial especial basat en els principis de preferència i de la sumaritat (que sigui un procés ràpid).
També preveu el plantejament d’un recurs d’empara per la violació d’aquests dret davant el TC.
Amb la nova Llei d’Enjudiciament Civil, el seu article 249.1-2, les demandes que tingui per objecte els drets de la personalitat, s’han de conèixer a través d’un procés ordinari, i la tramitació serà preferent a qualsevol altre. En cas que els poders públics i els seus funcionaris vulneris aquests dret d’una persona es podrà recórrer també a un recurs d’empara.
! ! ! ! ! 4.3. La persona jurídica (Llibre II del CCCatalà Llei 4/2008 24 d’abril) Podem definir la persona jurídica com la organització permanent o estable encaminada a la consecució d’una finalitat digna de protecció, que constitueix una entitat independent i separada dels seus membres i de qui la va crear i que té la condició de subjecte de dret, tant activa com passiva. Per tant, es tracta d’un grup de persones que al ser subjecte de drets i obligacions, té personalitat jurídica Las persones jurídiques son ens morals, és a dir, grups de persones que s’uneixen per a assolir una finalitat o finalitats altruistes en el cas de les fundacions. No tots els ens morals tenen personalitat jurídica, sinó només aquells que les lleis els l’atribueixin.
El grup de persones es posa d’acord per a establir un representant que actués en nom de tots ells. De les obligacions que el grup pogués contraure el grup, en cas de no tenir personalitat jurídica, respondria cadascun dels membres amb tot el seu patrimoni. En canvi, tenint personalitat jurídica, respon la persona jurídica amb el seu patrimoni.
També està justificat que les fundacions tinguin personalitat jurídica. Podria ser que el seu fundador fos l’únic subjecte de drets obligacions, de forma que la fundació s’extingiria a la seva mort. Un cop mort, algú ha de ser subjecte de dret i obligacions en la que la fundació estigui present. A Roma no se’ls concedia personalitat jurídica, de forma que cedien els seus béns a una entitat jurídica per a que els destinés a una determinada finalitat.
En ocasions es creen les persones jurídiques per eludir la responsabilitat patrimonial universal del deutor.
! 4.3.1. L’entitat i l’atribució de la personalitat. Criteris Mitjançant l’atribució de personalitat jurídica s’atorga a les organitzacions un tractament jurídic similar al que es dóna als éssers humans, fet pel qual se’ls dóna la possibilitat que utilitzin l’entramat normatiu creat per als éssers humans.
! El nostre sistema jurídic està pensat per a regular situacions pròpies dels individus. Els drets, els deures i les relacions jurídiques es conceben com a nexes de vinculació entre subjectes, en tant que són els protagonistes de les relacions socials. Els poders públics no poden ignorar la realitat d’aquestes organitzacions socials, i per això tenen l’obligació constitucionalment consagrada de facilitar i promoure el seu desenvolupament, fins al punt que podem parlar de l’existència d’un principi general de respecte d’aquestes organitzacions. Amb la finalitat de regular el conjunt de les relacions jurídiques que les organitzacions socials protagonitzen es recorre a una tècnica jurídica que consisteix a atribuir-los la qualitat jurídica pròpia dels individus: la personalitat.
! Podem distingir dos grans sistemes d’atribució o adquisició de personalitat jurídica: ! • Atribució singular, específica o per concessió de la personalitat jurídica. Amb aquest sistema, l’ordenament faculta l’autoritat pública (administrativa o judicial) per a concedir o atorgar la personalitat jurídica cas per cas. L’activitat de concessió pot ser discrecional o bé estar reglada.
• Atribució general de la personalitat jurídica. El dret assenyala els requisits necessaris perquè una organització accedeixi a l’estatus de persona jurídica, de tal manera que reunits aquests requisits l’organització adquireix la personalitat amb caràcter automàtic. Dins d’aquest sistema podem distingir, al seu torn, dues modalitats: a) Atribució de la personalitat per mera constitució: Aquest sistema és propi dels ordenaments que no exigeixen cap requisit addicional respecte dels exigits normalment per entendre que existeix la pròpia organització.
! b) Sistemes que imposen requisits addicionals i específics per a adquirir la personalitat: forma, inscripció en un registre, dipòsit de documentació en una oficina pública administrativa, etc.
! La persona jurídica no pot cometre un delicte criminal(societas delinquere non potest), de forma que la llei no preveia la responsabilitat criminal de les persones jurídiques. Amb la reforma del Codi Penal, en el seu article 31 bis., en els supòsits previstos en el codi, les persones jurídiques seran penalment responsables dels delictes comesos en nom o per compte de les mateixes i en el seu profit, pels seus representant legals o administradors de fet o de dret. No són responsables de qualsevol delicte, sinó dels supòsits recollint en el CP. Les penes per a la persona jurídica podrien ser una multa, suspensió d’activitat, dissolució, inhabilitació per a obtenir subvencions, per a contractar amb el sector públic, gaudir de beneficis fiscals o de la Seguretat Social, Intervenció judicial, etc.
! Pel que fa al Dret al Honor, el TC va afirmar que el dret a l’honor tenia un caràcter personalíssim i que no era predicable de les institucions públiques ni dels col·lectius. La Sentència del TC de 8 de jun7y de 1989 davant la afirmació de que hi ha una gran part dels jutges que són realment incorruptibles, absolutament res pot obligar-los a fer justícia, el Constitucional respon que les administracions públiques o determinats classes de l’Estat, no tenen pròpiament el dret a l’honor consagrat per la Constitució, sinó un dret a la dignitat, prestigi i autoritat moral, que també mereixen protecció, però més dèbil. Tot i això, amb la Sentència de 11 de Novembre de 1991, el TC va canviar de parer en un supòsit d’ofenses a un col·lectiu, en el qual es manté que la persona jurídica no queda exclosa del dret a l’honor ja que es veu afectat el dret a l’honor de les persones físiques que la componen. En tot cas, el dret a la indemnització s’ingressarà en el patrimoni de la persona jurídica.
! 4.3.2. Les classes de persona jurídica. Els criteris de distinció ! 4.3.3. Especial consideració de les associacions i les fundacions ...