La revolució romàntica (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les revolucions burgeses
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 20/04/2016
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apartat del romanticisme art de l'època de les revolucions burgeses.

Vista previa del texto

Bloc 3. La revolució Romàntica El romanticisme és un moviment que trobarem a tota Europa i que neix al segle XIX.
Neix sobretot a Anglaterra i Alemanya però on més èmfasi tindrà és a França i a Alemanya. Podríem donar el 1848 com el final del romanticisme. Per entendre el naixement del Romanticisme hem de fer un pas enrere fins Ingres i Gros, ja que, com ja vam dir quan estudiàvem l’escola de David, aquests dos artistes segueixen algunes de les característiques del moviment romàntic. El terme romanticisme és un terme antic que prové de la paraula roman (novel·la). D’alguna manera es relaciona amb el barroc ja que és un moviment cromàtic, dinàmic, dramàtic i amb referències a la llibertat. L’era romàntica és l’era de l’ego.
- Èmfasi en la subjectivitat.
Idea del geni i concepte del gust.
Concepte de bellesa.
Nacionalisme- reivindicacions d’allò vernacular i del passat medieval.
Exaltació de la natura, paisatge com a vehicle per expressar sentiments.
Empirisme vs Realisme.
El geni del romanticisme és un geni individualista, la seva vida és dramàtica, viu cap a dintre i és narcisista. Gràcies a aquest geni es pot cristal·litzar el gust. Aquesta idea del Geni Romàntic es mantindrà fins l’actualitat, amb personatges com Picasso o Dalí. El gust del Geni serà allò acceptat globalment. Aquest Geni, ens el representaran diversos personatges, dels quals destaca Gericault. El concepte del gust, en l’art, s’apropa mes a l’idea de la recepció de l’obra en el públic, ja que amb els nous museus i amb la diversificació de compradors també provoca aquesta diversificació en els estils d’art. En el Segle XIX, es defineix ja l’idea del gust individual, per tant s’oblida l’idea d’una bellesa objectiva. Aquest naixement de la Bellesa subjectiva ens permet comprendre part del naixement del Romanticisme. Històricament, el Nacionalisme serà molt important en el naixement del Romanticisme, que buscarà l’origen i el naixement de les nacions que configuren Europa, i en les obres s’inclouran referències antigues. La Natura, també, prendrà molta importància i tindrà una força simbòlica molt important.
El romanticisme està, com ja hem dit, lleugerament vinculat a l’art barroc i rococó. El geni del romanticisme és un geni artístic, no científic. La idea del geni s’encarnarà sobretot a França i una mica a Anglaterra. Ens aturarem en el concepte del gust. Hi havia filòsofs que tractaven la bellesa en l’art i començaven a pensar que el gust és individual.
“El rai de la Medusa”, Theodore Géricault- És una escena marítima, amb un grup de personatges que es troben a sobre del rai i amb una posta del Sol al fons. Géricault va morir jovenet i, encara que sembli impossible, va ser casi autodidacta (el seu art era innat), encara que va compartir pupitre durant un temps amb Delacroix. És un apassionat de Miquel Angel. Era molt apassionat en els seus treballs i en la seva vida i, per dur a terme aquesta obra, que tracta d’un fet real i contemporani a l’autor, es va entrevistar amb dos homes que van viure aquest fet, a més de reconstruir la balsa de la medusa al seu taller.
La història que explica aquesta obra va ocórrer el 2 de juliol de l’any 1816. Sembla ser que una fragata que es dirigia a Senegal va embarrancar. Havia un nombre limitat de barques i no cabia tothom, per això el capità, un aristòcrata, va decidir donar més importància a la vida dels passatgers que a la dels mariners que l’acompanyaven, ja que aquests eren de classe baixa, per tant, “inferiors”. Els mariners (150) persones van haver d’improvisar una balsa ràpidament per poder salvar-se pujant tots encara que aquesta era massa petita i inestable per a tantes persones. En un principi, aquesta balsa es va lligar a les barques del capità, però com que no podia subjectar tant de pes, van tallar la corda i els van deixar a la deriva sense pensar que el més segur era que perdrien la vida.
Així, els nàufrags van patir de fam i set i van anar morint lentament. Un vaixell els va veure i, després de que ells supliquessin per la seva ajut, el vaixell va passar de llarg, desentenent-se de les seves vides i morts. Finalment, un vaixell de càrrega els va rescatar, encara que només van sobreviure 15 persones de les 150 que s’havien pujat a la balsa. Un cop recuperades, van ser jutjades i algunes, empresonades, per delits de canibalisme durant l’estada a la balsa de la Medusa.
Géricault va realitzar aquesta obra per donar a conèixer l'esgarrifosa història, censurada pel govern. Va haver de posar-se a treballar en l'estiu de 1818. Al novembre va llogar un nou estudi que donés cabuda a l'immens llenç, que quedaria acabat al juliol de 1819 per a l'obertura del Saló. Va fer nombrosos esbossos i estudis previs sobre cadàvers per donar més versemblança als cossos, esgotats per la fam, la set i les malalties.
El pintor recull el moment més romàntic, el de l'esperança, el punt en què els protagonistes, homes desconeguts, veuen la seva salvació en forma de vaixell en la llunyania. Les figures estan disposades en una composició en diagonal, una piràmide de cossos humans composta per tota una galeria de gestos i expressions, des de la desesperació més absoluta de l'ancià que dóna l'esquena al vaixell, passant pels primers indicis d'esperança, fins arribar al entusiasme dels homes que agiten les seves camises a l'horitzó. La gran figura de l'extrem inferior dret va ser afegida en l'últim moment quan el llenç ja havia sortit de l'estudi.
L'espai inestable i obert, entre el cel tenebrós i el mar agitat, accentua encara més l'emotivitat dels rostres i els gestos.
Géricault, amb aquesta obra, un dels seus quadres més famosos, va arribar a una situació extrema de contingut i sensibilitat, allunyant-se, definitivament, dels nobles ideals i de la grandesa serena del món neoclàssic.
La balsa mig rebutjada per l'onatge, els cossos dels morts, putrefactes, mutilats, escampats, tots els detalls estan inspirats en la realitat més cruel accentuada pels contrastos de llums i ombres, clars i foscos. A més, en aquests cadàvers, va emprar les ombres negres de Caravaggio i el seu tractament profund del nu. L'ambició de l'artista en aquest quadre era immensa, una audàcia que resulta encara més impressionant quan es té en compte que el tema triat només podia causar inquietud al govern. Amb aquest llenç, Géricault va fer crítica del seu temps: és, en definitiva, la societat la que aquesta embarcada en aquest balsa.
“Pigmalió i Galatea”, Girodet- Aquesta obra, de tema mitològic, tracta la història de Pigmalió. Era un gran escultor, gastava gran part del seu temps a crear belles escultures.
Un dia Pigmalió es va decidir a crear la més bella de les seves obres, una dona ideal, la bellesa fora inigualable, va passar dia i nit treballant en la seva obra fins que per fi la terme, va fer una donzella tan bonica que gairebé arribo a enamorar-se d'ella , la va vestir amb les millors robes i la va adornar amb belles joies, anava totes les nits a visitar-la imaginant com seria aquella jove si visqués, tant es va obsessionar per ella que fins i tot la va posar un nom, la va anomenar Galatea.
Al cap d'un temps, Pigmalió va assistir a una festa en honor d'Afrodita, es trobava pensant en Galatea quan de sobte davant de tots es va posar a resar a l'estàtua d'Afrodita suplicant-li que donés vida a Galatea, va estar així una mica de temps però al no obtenir cap resposta d'Afrodita va decidir donar-lo per perdut i va sortir de la festa entre les burles i la sorpresa de tots, tornant al seu taller amb gran tristesa; però no va veure que l'estàtua d'Afrodita a la qual resava just abans de marxar li havia somrigut en sentir les seves oracions.
Quan per fi Pigmalió retorn al seu taller, es va apropar a la seva obra ple de tristesa pensant en ella ja com en un somni impossible, la petó als llavis i en fer això no va sentir el fred ivori, sinó els càlids llavis d'una dona, sorprès va voler abraçar-la i besar-la nou ple de passió i va ser en aquest precís instant quan Galatea cobrament vida, es va tornar de carn i ossos i es va enamorar perdudament del seu creador que durant tant de temps l'havia anat a visitar i tantes vegades havia parlat amb ella tot i que ella no era sinó una estàtua.
L’obra de Girodet mostra el moment exacte en que Pigmalió observa Galatea i veu que s’ha convertit en una dona de carn i ossos.
“Les massacres de Quios”, Delacroix- És la primera gran obra de Delacroix. És molt minuciós i per això la seva obra és molt important per als historiadors.
No es deixa emportar per les ideologies. Tot i això, Baudelaire el qualifica de gran romàntic. El qualifica d’aquesta manera perquè es basa en les mateixes fonts que els romàntics i s’interessava per la nacionalitat. En aquesta obra en concret, Delacroix està pintant les conseqüències de la guerra. Tenim un primer pla amb una sèrie de figures. Són grecs i estan vençuts i ferits. Trobem també a un otomà que pisa als grecs amb el seu cavall mentres que rapta a una noia grega. A Delacroix l’interessa representar la resignació., per tant, cap als sentiments de l’ésser humà. Per això és romàntic. En el seu moment aquesta obra no agrada a tot el públic ja que la seva composició possiblement és massa moderna. Tot i així, el rei Carles X compra aquesta obra a Delacroix.
“Mort de Sardanàpol”- És una escena interior. Està inspirada en una novel·la de Byron (“Sardanàpol”). Sardanàpol era un rei assiri que es va suïcidar.
Delacroix no estava conforme amb la novel·la i la va acabar dient que el rei no es va suïcidar sense abans matar a les seves concubines i dones.
Aquesta obra no té una estructura clara. Hi ha una franja imaginària que Delacroix aconsegueix amb el color (vermell) i la llum. L’obra sembla estar inspirada en l’obra “Jeremies” de Rembrandt.
“La llibertat guiant el poble”- Representa la Revolució francesa del 28 de juliol, l’aixecament de Paris. Carles X té molt mala premsa i fa una censura de premsa a la qual el poble s’aixeca i el rei se’n va a l’exili. Aquesta és una escena de barricades. El primer pla és el peu de la piràmide i la cúspide d’aquesta és la bandera de França. En aquest moment estan avançant cap a l’oponent. Dins de l’obra es poden veure diferents estaments socials (burgesia, pobresa...). És probable que el burgés que apareix a l’esquerra amb l’arma sigui el propi Delacroix, ja que sembla ser que no va poder participar en aquesta revolució i la seva “participació” en aquesta és la pròpia obra. La llibertat està inspirada en la “Victòria de Samotràcia”. La model és una dona que treballa per a Delacroix, que s’anomena Elisa Boulanger i que apareix en altres de les seves obres, com a les “Massacres de Quios”, com a grega raptada. La llibertat no és una deessa, és una dona real (podem saber-ho pels cabells obscurs i, sobretot, pel pèl a l’aixella), i això no passa desapercebut per als crítics.
La natura en el romanticisme John Constable- El tema de Constable és el paisatge anglès (“Molí de Flatford”). Les seves obres són molt detallistes, si ens acostéssim, podríem veure fins i tot les gotes de la rosada. És una natura humanitzada. Tot i que tingui molta versemblança, el paisatge no deixa de ser inventat. És un paisatge pintoresc.
El pintoresc és una categoria estètica. A finals del XVII es qualifica de bell a un paisatge que sigui de caràcter pictòric. El pintoresc ja existia però en el romanticisme s’utilitzarà més. És la unió entre la pròpia pintura bella i pintures com aquest paisatge.
Per ser pintoresc no pot ser l’habitual. Per això solen ser pintors naturals i no culturals (“La llibertat guiant al poble” seria una obra cultural i “El molí de Flatford”).
L’exaltació de l’individu està vinculat a la idea del geni. No vincula ideologies fortes. A principis del segle XIX començaran a crear paisatges pintorescos (Versalles). Constable és empíric.
“El petit matí”, Phillip Otto Runge- És de principis del romanticisme i les seves obres es troben en transicions. Hi ha una contraposició. A més, és completament simètric. Fa una fusió entre la religió cristiana i la mitologia. Intrascendencia de la pròpia matèria.
Friedrich “Abadia en el bosc dels roures”- Quan Caspar pinta aquesta obra ja té una reputació com a pintor. Apareix un cementiri. Es distingeix la diferència entre la terra i el cel. Es veuen persones portant a un mort entrant a les runes d’una església gòtica.
Recorda els origen d’Alemanya, és una al·legoria nacional. Friedrich ens ensenya que la pintura de paisatge pot funcionar igual de bé que la d’història. La ruïna es posa molt de moda en el romanticisme en tots els gèneres (decadència, allò que era i ja no és).
Rigalt “Ruines”- Fantasia de ruïna romànica.
Durant el Romanticisme la ruïna es reivindica com a nexe d'unió amb el passat, simbolitzant la imatge de l'impossible retorn. La fascinació nostàlgica pel passat, per les edificacions antigues i també per la fugacitat que exercia la natura i el temps com a fenomen destructor d'aquesta pròpia arquitectura. La decadència representa l'alteració de les normes establertes, aquelles que no poden combatre el poder destructor de la natura.
“El viatger en el mar de boira”, Friedrich- Comprèn la idea del sublim. El viatjer mira l’abisme. Idea de superació de l’individu. Té també un discurs cristià (contempla la natura, contempla Déu). Es probable que el viatjer sigui l’alter ego de l’artista. Fins i tot podem ser nosaltres mateixos.
El sublim- Terme l'ús del qual es va generalitzar al segle XVIII per denotar un nou concepte estètic que pretenia ser diferent del que és bell i el pintoresc, i que es relacionava amb idees de temor i immensitat. L'obra més destacada sobre el concepte del sublim va ser A Philosophical Enquiry into the Origin of our Idees of the Sublim and the Beautiful (indagació filosòfica sobre l'origen de les nostres idees sobre el sublim i del bell) (1757) de Burke, un dels primers llibres en què es defensa (en contrast amb la insistència en la claredat i la precisió durant l'era de la Il·lustració) el poder de la suggestió per estimular la imaginació. En referir-se a la pintura, Burke afirma que «una calculada foscor en algunes coses contribueix a l'efecte del quadre», perquè, en l'art com en la naturalesa «el fosc, confús, incert en les imatges té un poder més gran sobre la fantasia per generar les majors passions que el que és més clar i determinat ». El culte al sublim es va reflectir de diferents formes en les arts visuals, especialment en el gust pels paisatges «salvatges» de Salvatore Rosa i en la popularitat de les escenes inspirades en obres d'Homer, John Milton i Ossian (el llegendari bard i guerrer gaèlic, els versos -de fet falsificados- van ser publicats en la dècada de 1760 amb gran èxit). En literatura, la «novel·la gòtica», en la qual eren ingredients essencials el misteri i l'horror, apel·lava als mateixos sentiments. La primera novel·la gòtica va ser El Castell d'Otranto d'Horace Walpole (1764); mentre creuava els Alps en 1739, Walpole va expressar l'essència de la imaginativa anomenada del sublim en el seu memorable exclamació: «Precipicis, muntanyes, torrents, llops, estrèpits: Salvatore Rosa». La moda del sublim, al costat de la del pintoresc, va ajudar a conformar l'actitud que va conduir al Romanticisme.
“Monjo vora el mar”, Friedrich- Té una composició molt similar al quadre de “Abadia en el bosc dels roures”. El monjo mira al mar com el viatger de “Viatger en un mar de boira” mira la boira o l’abisme. És un paisatge inhòspit. Aquest monjo (encara que no és segur que sigui un monjo) es troba en absoluta solitud. Il·lustra la idea del sublim de Burke.
Provoca una sensació de terrible i el sublim d’aquesta obra és dual. Un penya-segat pot suscitar en nosaltres aquesta sensació de sublim, ja que ens pot arribar a atreure. És una sensació d’atracció- repulsió. En aquesta obra el que potser provoca aquesta sensació en l’espectador és la immensitat. No trobem marges a l’obra i això ajuda a causar aquesta sensació, ja que no hi ha límit. A més, la línia separatòria entre el cel i el mar és molt baixa, per tant, el mar és immens i això ens ajuda a sentir aquesta sensació de l’immens.
Pràcticament Friedrich borra les referències humanes, la persona que apareix és totalment diminuta en comparació amb la natura. A més, l’escena és molt plana, no trobem una jerarquia.
Friedrich, “El mar de glaç”- Aquesta obra també comprèn l’idea del sublim de Burke. Probablement aquesta obra està basada en els exploradors que intentaven passar l’Atlàntic per Canadà.
A més, el germà de l’artista va morir ofegat en aigua gelada per salvar-lo a ell, per tant, aquesta obra pot tenir un significat personal.
William Turner, “Tempesta de neu”- No correspon al cànon de paisatge de mar. El títol ens parla d’una anècdota. Turner volia fer una obra d’experiència i per fer aquesta obra va demanar que el lliguessin al pal d’un vaixell en un dia de tempesta durant 4 hores per tal de viure la sensació d’una tempesta marina i sofrir-la per poder fer aquesta obra basant-se en la seva experiència pròpia. Aquesta obra segueix en certa manera la idea del sublim de Schoppenhauer, el qual diu que la distinció entre el bell i el sublim és la següent: davant de la bellesa el coneixement pur venç sense lluita, ja que la bellesa de l'objecte, és a dir, la seva propietat de facilitar el coneixement de la Idea, descarta sense resistència (i per tant d'una manera inadvertida per a la consciència) la voluntat i el coneixement de les relacions posat al servei d'ella. La consciència subsisteix en qualitat de subjecte pur del coneixement, i de la voluntat no queda ni record. Per contra, davant el sublim, aquest estat de pur coneixement ha de ser conquerit prèviament per l'individu, arrencant amb violència i conscientment de les relacions de l'objecte, que coneix que són desfavorables per a la seva voluntat i elevant lliure i deliberadament per sobre del voler i del coneixement de tot el que amb ell es relaciona. Aquesta elevació conscient no només necessita ser conquerida, sinó també conservar-se i va acompanyada d'una reminiscència constant de la voluntat, no d'una voluntat especial, individual com la por o l'esperança, sinó de la voluntat humana en general, tal com es manifesta en la seva objectivitat directa, és a dir, en el cos. Si l'angoixa efectiva de l'individu o el perill procedent de l'exterior produïssin en la consciència un sol moviment real de la voluntat, aquesta, personalment afectada, es sobreposaria ben aviat, la contemplació serena es faria impossible i la impressió del sublim quedaria destruïda, doncs l'ansietat vindria a reemplaçar i l'individu no tindria ja una altra preocupació en el seu pensament que la de salvar-se.
El grotesc- El que es representa no és bellesa objectiva, possiblement ni tan sols sigui subjectiva. Són imatges de lletjor. Trobem lletjor perquè està relacionat amb l’infern. La lletjor no ha nascut al segle XIX, però la diferència amb èpoques anteriors és que mentres que abans eren necessàries, ara són subjectives i es perd aquesta lligadura a la religiositat i la moralitat i es veuen imatges evocadores on hi ha figures grotesques. A continuació, veiem l’obra “L’esperit d’una puça”, de W. Blake i “El malson” de J.H.
Fuseli.
El monstre de Blake té molta presència física. Quasimodo, de Nôtre Dame de Paris de Victor Hugo és potser el personatge grotesc més famós del romanticisme. Defensa el fer quelcom de modern gràcies a la lletjor gràcies a les múltiples cares de la lletjor (la bellesa segueix un cànon, la lletjor no segueix cap cànon, sinó tot el contrari).
...