Introducció al Dret (Apunts) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció al Dret
Profesor J.L.M.
Año del apunte 2015
Páginas 45
Fecha de subida 23/03/2015
Descargas 36
Subido por

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ AL DRET Ciències Polítiques i de l'Administració – 1r Curs, trimestre 2 Universitat Pompeu Fabra Eva Rodríguez López Març, 2015 TEMA 1 – CONCEPTES I FUNCIONS DEL DRET 1. El dret com a fenomen social El dret ens rodeja, determina i regula les nostres accions en siguem conscients o no. Hi ha accions permeses i accions no permeses regulades pel dret. “El que el dret no pot regular són els pensaments” (ja ho veurem). La diferència entre el dret a una presó i el dret a la realitat és que a la realitat és més permissiu.
És un fenomen humà i social, no natural. Està acceptat per la societat i és així perquè la societat ho determina. Existeix perquè creiem que existeix i perquè un grup de persones rellevant ho ha considerat com a tal. D'altra banda, el dret és convencional, cosa que significa que pot variar segons la convenció. Ex: el matrimoni pot tenir origen religiós, civil o jurídic i el civil es pot dissoldre però el religiós no. Es a dir, el que importa és la norma jurídica que ho regula, que és convencional.
Sempre que hi ha una comunitat humana hi ha dret. Les societats primitives tenien formes de dret primitives mentre que, conforme la societat es va anar fent més complexa, el dret també va ser més complex i més sofisticat. Sempre que hi ha societat, hi ha política i sempre que hi ha política, hi ha dret.
Societat Política Dret El tribunal constitucional pren decisions polítiques segons les orientacions polítiques dels jutges que el formen. Quan el dret no regula alguna cosa expressament, allò està permès i es dóna l'existència d'un buit legal.
El dret ha de servir per motivar conductes. Per a que tingui èxit ha de ser públic, i la ciutadania té el deure de saber les regles que el formen atès que no saber-les no eximeix de complir-les. En les societats liberals donem per suposades moltes coses com que el dret no ha d'intervenir. Visió a grans trets d'una societat liberal i demòcrata (a nivell de classe): pensem que la llibertat és una cosa bona i per tant, la democràcia és una cosa bona.
La política apareix quan un col·lectiu vol realitzar coses i prendre decisions conjuntes però hi ha desacords, que també fan possible l'aparició del dret, que n'és l'instrument principal. El dret per tant, és un instrument necessari de la política i per aquesta condició no pot haver-hi dret sense política ni política sense dret. Idees del dret aproximades per part de la societat, però es tenen dèficits. El dret persegueix altres funcions a part del poder polític.
El dret és un sistema: • NORMATIU: estableix normes • COACTIU: estableix forces que es facin complir les normes establertes • INSTITUCIONALITZAT: és dotat d'institucions que el porten a terme 2. Els problemes de cooperació social. El dret i la figura del contracte social. Dret i economia.
El dret ha de donar les normes socials bàsiques que regulen les relacions entre les persones i quan parlem de dret, parlem de normes socials (tot i que no totes són jurídiques). Es divideixen en tres: 1. MORALS 2. JURÍDIQUES 3. CONVENCIONALS (normes d'etiqueta, de festes..) La frontera entre unes i altres és complicada. A vegades fins i tot conflueixen. La diferencia doncs entre normes jurídiques i les normes convencionals és que les jurídiques incorporen sanció bé monetària o d'altres tipus. Les normes morals (també obligatòries) també incorporen sanció però és difosa. Les normes jurídiques tenen un tipus de sanció institucionalitzada i actuen mitjançant institucions com ara jutjats o tribunals.
Exemple: la amistat incorpora certes obligacions, pel que ha de fer coses que li agradin o no. Acudir quan l'altre et necessita és una norma moral. Existència dels reis (són els pares). En les normes morals la sanció és el rebuig de la gent. (norma moral no-jurídica) A vegades les normes morals coincideixen amb les jurídiques. Les normes morals d'una societat, les creences morals, són diferents. El dret reprodueix com a mínim una part d'aquestes normes morals i seria absurd que es creies en unes normes morals però que en canvi el seu dret no les recollís. Hi ha algunes societats no democràtiques en les que passa, però no és el més comú. Hi ha normes morals que pensem que no cal que estiguin recollides en el dret. A vegades els jutges han d'aplicar normes que no consideren morals però que es veuen obligats a aplicar dins del que recull el conjunt de normes jurídiques.
• OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA NO ES EL MATEIX QUE DESOBEDIÈNCIA CIVIL L'objecció de consciència neix arran del servei militar (casos de gent que per raons religioses o pacifistes creia que era inacceptable agafar armes o participar en qüestions militars. No creien que s'havia de suprimir sinó que s'acceptés que ells no el fessin. A canvi havien de fer una tasca de cooperació, però aleshores apareixen els insubmisos que anaven en contra del sistema i no el volien perpetuar. Insubmissió és aleshores desobediència civil, doncs s'acabava complint la llei), i l'inclou la Constitució espanyola.
La diferència entre la desobediència civil i l'objecció de consciència és que la desobediència civil no accepta una idea; i els altres l'accepten però no la volen realitzar.
Estat de Naturalesa Societat Civil = Estat (modern) = Dret (Política) Hobbes, Locke, Rousseau, Kant: primers contractualistes que s'imaginen la idea de que la societat en el fons és un gran pacte al que hem arribat els membres de la societat per tractar de viure en ordre i en pau. Si no hi hagués Estat viuríem en un estat de naturalesa sense ordre i sense garanties de pau. Hobbes creu que tots lluitem entre tots (competència oberta). En l'Estat de Naturalesa no hi ha ordre, seguretat, llibertats... pel que és necessari firmar un contracte social, on ens comprometem a certes coses, acceptant certes limitacions a canvi de beneficis d'ordre i limitació.
Per Hobbes la paraula màgica és ordre (funció principal de l'Estat). L'ordre social és el que tots busquem, i la funció principal de l'Estat és garantir l'ordre (és monàrquic).
Kant deia que tots tenim una llibertat a l'estat de la naturalesa que és “el que ens passa pel cap”.
Ell creu que aquesta llibertat no té cap valor, doncs pot servir per fer coses inmorals. La llibertat que té el valor per Kant és la llibertat civil, la que dóna l'Estat. Per ell les dictadures, per més que garanteixin l'ordre social, no estan justificades.
Hobbes, Rousseau i Kant formen la idea moderna d'Estat. La nostra visió de política està pràcticament determinada i mediatitzada per la visió d'aquests autors. “Estat limitat a canvi de certes coses, i amb lleis pròpies”. La majoria d'Estats doncs, copien la Constitució americana de 1787 i amb això es garantitza la idea d'Estat modern i s'inventaren moltes coses que actualment veiem amb naturalitat. Molta gent creu que aquesta idea està obsoleta i que ja no es sosté però els Estats no són sobirans (Merkel, el capital financer internacional...). La societat civil no fa les lleis sinó que hi ha una imposició d'aquestes.
Al marge de la maniobra que poden tenir els Estats enfront del poder financer és molt diferent del que hi havia el S.XVIII. Actualment els bancs són globals i els interessa poc els països en concret ja que tenen un enfocament global. Per aquestes raons hi ha gent que creu que el poder mundial ha canviat, doncs ni tan sols els Estats més poderosos del món tenen el monopoli mundial i depenen d'altres.
Una qüestió més important és fins a quin punt el poder polític avui en dia (que el poder econòmic s'ha concentrat) té relació amb el poder econòmic. Aquesta discussió ha estat present sempre, però la novetat són les formes i la intensitat amb la que es planteja aquesta relació. La idea de dret internacional és que aquest dret s'aplica sobre els Estats i no sobre les persones. El dret internacional també és contractual però els actors que firmen aquest contracte són els Estats.
• DRET I ECONOMIA - Externalitats: despeses o beneficis derivats d'una activitat econòmica que no s'agreguen als costos o beneficis de qui la desenvolupa. Els beneficis externs són aquells que proporcionen avantatges o utilitat a tercers però que no poden ser cobrats.
- Poder de mercat: capacitat d'un únic agent econòmic d'influir decisivament en els preus eludint la competència (monopolis o oligopolis). Dret: lleis antimonopoli - Monopolis naturals: són aquells integrats per companyies de subministres d'aigua, gas, electricitat... en els que el dret intervé mitjançant la regluació de condicions de la prestació del servei.
El Contracte Social (entre els membres d'una societat) que forma part de l'Estat i del Dret, pot ser: - Una sortida a un problema de coordinació: s'hauria d'admetre que no es presenta cap conflicte d'interessos i que per tant els individus no tenen res a perdre i si molt a guanyar amb normes que tots estiguin disposats a seguir. Les institucions són doncs una solució al problema de coordinació.
- Dilema del presoner i casos de free-rider: sense l'autoritat estatal ens trobem sota un estat de naturalesa permanent (guerra de tots entre tots). Les institucions són doncs necessàries per evitar els free riders i es creen només per ajudar als individus racionals a sortir del dilema del presoner.
3. La Teoria de Jocs i els dilemes d'acció col·lectiva La Teoria de Jocs estudia aquestes possibilitats com si fóssim tots jugadors d'un joc complex que podem arribar a comprendre només si estudiem jocs més senzills. Un joc senzill conté elements que estan en jocs més complexos. Comprendre característiques més complexes de jocs més complexes. La gent va a votar per expressar la seva posició política, encara que sàpiga que un únic vot no és suficient. (Morgenstern / Von Neumann) Ens trobem amb un conjunt d'individus que interactuen, que tenen fins en comú i alhora contraposats però que volen guanyar. Dos persones o més contraposades i que comparteixen interessos però alhora divergeixen però poden decidir la seva estratègia de manera racional. Diuen que la societat funciona segons aquesta essència i és essencial comprendre'n el seu funcionament.
Llavors, sorgeixen els dilemes d'acció col·lectiva. Si nosaltres com a individus ens comportem de manera racional, al final acabarem com a col·lectiu pitjor. Vehicular una acció col·lectiva en defensa del interès de tots, fa que apareguin problemes.
• TRAGÈDIA DELS COMUNS Es dóna quan tenim un bé comú i interessos individuals. Individualment aspirem a consumir la major part del bé comú possible, però el bé comú és limitat i no dóna pels interessos individuals de tothom. Si tots explotem el bé comú, tots sortim perjudicats. Parlem d'un bé comú inicial on els individus hi intenten accedir.
Exemple: hi ha una vall on uns grangers que tenen vaques que produeixen llet. Hi ha uns camps per pastar limitat i és costós anar a buscar altres pastures. Aquest número de pastures determinen un màxim de vaques per alimentar (100). Com hauríem de repartir aquesta quota, les vaques? El repartiment equitatiu serien 10 vaques per a cadascun. No importen les qüestions de justicia. A cada granger li interessa tenir com més vaques millor. Si neixen vedells i tots tenen 12 vaques, al final hi haura a nivell col·lectiu 120 vaques, pel que la pastura no podrà abastir a tothom i les vaques no estaran suficientment alimentades.
Exemple (2): gastar més aigua de la que podem gastar. Utilitzar un bé comú individualment que pugui acabar-se (pot de diners comú en un pis). Totes les qüestions ecològiques: aigua, aire, residus.
• EL DILEMA DEL PRESONER Podem pressuposar que els individus d'un col·lectiu que volem estudiar són racionals, pel que podem explicar les accions que fan en termes d'accions racionals (rational choice). Aquest dilema diu que en algunes situacions on es dona no és veritat que seguint l'autointerés individual arribarem a un resultat millor.
Presoner A CONFESSAR Presoner B CONFESSAR NO CONFESSAR NO CONFESSAR 10, 10 (10 anys per cadascú) 1, 20 20,1 3,3 Hi ha dos presoners sospitosos d'haver comès un delicte però no poden interactuar entre ells. El comissari de la policia els ofereix per separat el següent tracte: tenim prou proves per condemnarvos per un delicte menor, i si cap dels dos confesseu us cauran 3 anys a cadascú per falta de proves verídiques. Si cooperes sortiràs amb un benefici i només estaras un any mentre que la policia tindrà la prova per condemnar a l'altre al que li cauran 20 anys. Si tu no confesses però l'altre si i et delata serà al revés, a tu et cauran 20 anys i al teu company 1 perquè sortirà beneficiat. Si tots dos confesseu us cauran 10 anys a cadascú.
La situació dels 3 anys per a cadascú és inestable, ja que cadascú per separat té incentius per trair a l'altre i beneficiar-se a si mateix. Si els presoners pacten i arriben a un pacte per no confessar, un dels dos pot trair i confessar. La persona que traeix s'anomena free-rider, o “gorrón”.
Aquest dilema és important per l'economia ja que Adam Smith (teoria de l'oferta-demanda) esmenta que la força que mou el món és l'interès per guanyar-se la vida. Aquest interès però, busca un interès d'equilibri. El que vol dir és que per l'autointerés individual serà millor per a tothom, ja que es prouirà l'auto-equilibri i tothom produirà un cost més baix i tots acabarem guanyant i estarem globalment millor gràcies a la ma invisible.
Els estudiosos del dilema del presoner diuen que només hi ha 2 formes de sortir-ne: que tinguem un número reduït d'actors, i si en tenim més ja no és possible solucionar-lo. De tant jugar a aquest joc i veure que sempre confessem, desenvolupem un instint i desenvolupem pautes de cooperació (no confessar) per arribar a l'acció que tots buscàvem. El dilema del presoner jugat reiteradament amb un nombre d'actors reduïts sigui pel que sigui, els preus no cauràn i això significa que s'haurà superat.
La segona estratègia implica la intervenció d'un tercer que canvii els nostres objectius mitjançant les normes. Exemple: pagament d'impostos. Des del punt de vista a la majoria dels ciutadans no els agrada pagar impostos i prefereixen pagar-ne menys. La meva acció individual no fa la diferència. Sense obligacions i sancions és dicífil complir els deures. El dret, la norma reforçada per una sanció, permet superar el dilema del presoner. Sense la norma tots sortiriem perdent.
Les situaicons del dilema del presoner mostren com algunes situacions no podem trobar les solucions que ens convenen a tots. Una de les solucions fa que nosaltres sols trobem una sortida després de generar pactes, i l'altre la intervenció del dret mitjançant les sancions. El dret és necessari per ajudar-nos a tots a cooperar i trobar situacions avantatjoses i per pal·liar part de les limitacions que té l'economia liberal.
4. Funcions del dret [“LAW AND ECONOMICS” - Perspectiva que intenta comprendre el dret i donar-li forma aplicant formules, tesis i coneixements naturals. El dret s'ha de justificar des del mercat. Intenten reduir el dret a una qüestió de costos-beneficis. El que cadascú està disposat a pagar per una determinada acció.] - Coordinació social: oferir pautes de coordinació social. Exemple: el tràfic s'ha de regular, conduir per la dreta o per l'esquerra. Si no hi hagués dret tothom conruiria per on volgués i amb això millorem la pau vial i tots sortim guanyant. Es dóna en els casos en què tots tenim un interès comú però no una preferència concreta.
- Possibilitar la cooperació social: implica la possibilitat de conflicte. Com hi ha conflicte d'interessos, necessitem una pauta pública col·lectiva que ens obligui a comportar-nos de la manera que en el fons ens interessa a tots col·lectivament. El dret fa possible la cooperació social en aquells contextos on no arribaríem per nosaltres mateixos a cooperar i ens trairíem.
- Control social: el dret pretén motivar conductes, que els destinataris del dret es comportin d'una manera determinada. Mitjançant aquestes condutes el dret vol controlar el que la societat fa. Hi ha quatre formes de motivar conductes que sorgeixen de l'encreuament de dues variables: si el control social es fa en positiu o en negatiu o si es fa abans o després de que s'hagi comés l'acció que es realitzi.
POSITIU NEGATIU ABANS Promoció Desincentivació DESPRÉS Premi Càstig / Sanció El dret en general ha de ser públic si vol que la gent es comporti d'una determinada manera i, ha de ser conegut per aquesta determinada gent. Si no és públic no pot ser eficaç.
- Legitimació del poder: si el dret és un instrument de la política, quan el dret està en mans d'aquells que tenen poder fa que aquest sigui legal. Això no vol dir que sigui just i tamploc vol dir que sigui legítim. Per tant, tornant a aquells que estàn en el poder, és esperable que utilitzin el dret per legitimar, com és el cas de les dictadures. És molt freqüent que els dictadors convoquin plebiscits i els ciutadans no votaven lliurement, tot i que s'utilitzava com a tècnica de legitimació.
Un sistema de govern utilitza el dret i ho aplica als tribunals pensant-se que és legítim. Ex: Argentina als anys 80 i els judicis que es van fer als dictadors.
- Seguretat jurídica: quan parlem de seguretat jurídica NO parlem de seguretat personal. Terme jurídic amb un significat precís, és una idea general que es composa de molts elements concrets.
La seguretat jurídica és necessària per garantir l'autonomia i SI té a veure amb la certesa del dret: si el dret pretén motivar conductes ha de ser conegut, tot i que això no és suficient. El dret és una imposició, per tant el mínim que podem exigir és conèixer-lo. És un principi complexe que comprèn el imperi de la llei i l'estat de dret. L'imperi de la llei és una idea moderna o principi, senzilla i molt potent. Suposa el govern i que aquest és de la llei i no de les persones. La màxima autoritat política no té poder per ordenar coses més enllà de les atribucions formals que ha rebut, si el president entra a classe i ordena coses, haurà de seguir el procediment ordenat per fer-ho. L'Estat de dret és un conjunt de principis: - Principi de legalitat: només es poden prohibir coses que estiguin prohibides explícitament per la llei. Si s'ha vulnerat una llei que prohibia fer una cosa, existirà una llei que ho prohibeixi. La legalitat estableix una sèrie d'atribucions i aquest principi diu que no està prohibit fer allò que no estigui contingut explícitament en una llei.
- Principi de publicitat: les lleis que conformen el dret han de ser públiques. Que siguin públiques significa que no han de ser conegudes, sinó subsceptibles de ser conegudes per els seus destinataris. La gent ha de tenir accés i oportunitat per accedir a les lleis. Les normes han de ser totes públiques en aquest sentit i ser accessibles. BOE. Allò contrari són les normes secretes.
- Principi de tipicitat: es regeix principalment en el dret penal i es refereix a la conducta que afecta especialment a aquelles àrees del dret. Per tant, és important que aquelles conductes que estiguin «típicament» prohibides per la llei estiguin esmentades amb precisió. Ex: beure al carrer. Conductes, problemes d'aplicació perquè el que es regula és eteri.
- Principi de claredat: les normes han de ser tan clares i senzilles com sigui possible.
Terminologia específica, llenguatge tècnic que requereix precisió, conceptes tècnics propis del dret i no es pot fer d'una altra manera. Moltes vegades les lleis estan mal redactades perquè els projectes de lleis els elaboren especialistes membres d'un partit polític determinat que entra en aprovació, es discuteix i el resultat pot arribar a ser una cosa molt diferent d'allò que es va proposar en un principi. Quan passa per les mans de les posicions parlamentàries, específicament per mans d'aquells que no són competents jurídicament parlant. Inclou senzillesa i claredat.
- Principi de previsibilitat: les normes han de ser el més previsibles possible. L'aplicació dels jutges, també. Exemple: el servei militar obligatori. Implica el principi d'autonomia, on la certesa hi juga un paper important.
- Principi d'irretroactivitat de les lleis (penals): les lleis només es poden aplicar en aquells fets que ocorren quan la llei entra en vigor, no a fets anteriors. Quan la llei és reformada, la lentitut de la justícia farà que sigui jutjada al cap de molt de temps. L'excepció: si la nova llei ha de ser beneficiosa, si que s'aplicarà.
- Justícia: el dret aspira a ser just, però dins de la societat conviuen diferents visions (pluralitat), pel que apareixen divergències. La Constitució i el codi penal han de sumar un gran consens social per tal que tinguin vigor. Hi ha desacords i també quan hi ha acord general més o menys quan una cosa és justa, delegar podria ser un terreny abonat per l'abús de poder. Tots han dit que ho feien en nom de la justícia però delegar poders a algú per perseguir allò que es considera com a just, pot arribar a ser un abús. Ha d'aspirar a la justícia però no és justícia ja que hi ha normes que són injustes, si ho fos haurien de ser totes justes. Exemple: aplicar la llei tal i com la llei està.
--Imperi de llei: imperi de les persones, autoritat que donen les persones a la llei. Les persones obeeixen les lleis, no les persones.
Estat de dret: estat on les normes i les qüestions importants jurídiques i polítiques es vehiculen mitjançant el dret. La certesa del dret també depèn d'aquests factors. Normalment requereix la democràcia, per tant és mínimament legítim. Hi ha estats de dret sense ser democràtics.
Habeas corbus (tutela judicial efectiva): una de les coses més greus si no es respecte. Conjunt drets que té una persona que és detinguda abans de ser processat per un judici.
5. El contractualisme i la creació de l'Estat modern Context: Pau de Westfalia (fi de guerres, S.XVII) - Thomas Hobbes (1588-1679 ) and the Leviathan (1651). Hobbes va ser un dels primers en parlar de l'Estat de la Naturalesa (situació on la vida és desagradable, insegura, cruel i curta, ja que un no té ni garanties ni proteccions respecte la creació dels altres) i la creació de l'Estat, garantit per l'existència de l'ordre. - Justificació de l'Estat monàrquic. L'home és un llop per l'home.
- Herbert Lionel Adolphus Hart – The Concept of Law (1961). En l'últim capítol explica que les societats en les que vivim tenen l'instint de supervivència. Si les societats no es volen suïcidar i el dret és un instrument que la societat ha creat amb una finalitat determinada, és lògic que el dret estigui connectat amb les necessitats que tenen els homes. Objectiu: supervivència.
• MÍNIM COMÚ NORMATIU (HART): elements que tot sistema jurídic té, 5 característiques que tot humà també té.
1. Els éssers humans són vulnerables, fràgils a atacs físics i psicològics. D'aquesta manera tots necessitem certes normes de protecció de la salut, integritat i de la vida.
2. Tots som aproximadament iguals, si ens unim podem defensar uns interessos comuns. Si hi hagués un grup de més forts o de més intel·ligents, potser no en tindrien prou per tal d'aconseguir allò que esperem. És moral crear una espècie inferior o superior a la humana? 3. Sentit de l'altruisme limitat, que fa que la majoria de la gent no faria determinades coses. La cooperació social és limitada, doncs.
4. Possessió de recursos limitats (però suficients). Escassetat limitada à vivim en una posició de recursos limitats on tots competim per aquests recursos que organitza el dret. Si els recursos fossin molt limitats o molt abundants no caldria ni el dret ni la justícia. La justícia i el dret són necessaris quan els recursos son suficients però no limitats. Marx parlava de la dictadura del proletariat com un punt entremig, i que tenia com a missió important planificar l’economia col·lectivitzant els mitjans de producció per a crear superabundància de recursos com a finalitat. Això s'aconseguiria gracies al procés científic. El dia que hi hagués abundància no necessitaríem el dret i la dictadura del proletariat deixaria d’existir i arribaríem al socialisme real.
5. Els éssers humans som imperfectes i tenim una força de voluntat limitada, per tant necessitem que el dret ens digui què hem de fer, com ho hem de fer i que ens posi una sanció si no ho fem.
Ningú té una capacitat de comprensió tan elevada com per comprendre totes les qüestions fonamentals. El mateix passa amb el dret.
6. Un nou escenari global Les societats s'han creat per resoldre objectius que ens hem marcat. En front a recursos escassos, mitjançant el dret es decideix com es repartiran aquests recursos. Regulació i reconeixement de la propietat privada. Dret com a ordenament jurídic. El procés de globalització està afectant com ens organitzem en la societat i com s'organitza el dret i la política. Actualment a Espanya el 70% de les lleis que s'aproven son reglaments dictats.
The Peace of Westphalia (1648). Tractat internacional on reconeixen per primera vegada formalment la idea de sobirania dels Estats que coneixem avui en dia. Es reconeixen unes potències a les altres i s'abstenien a intervenir en els assumptes dels altres, reconèixer que cada príncep, Estat o rei tenia llibertat d'establir la llibertat de religió que volgués i els altres Estats no havien d'intervenir perquè era un assumpte intern de cada Estat. Cada Estat havia de ser sobrià per arreclar els seus assumptes. Neix l'ordre westphalià on els actors internacionals són els Estats i allò més important que poden obtenir és que el reconeguin com a estat sobirà. Un cop s'assolia aquest estatus, la sobirania implicava que els altres s'abstenien a intervenir en els seus afers.
El que ha passat en les darreres dècades el món s'ha transformat molt a partir de dos processos o revolucions importants avui en dia vigents: - procés de globalització: procés que s'accelera de manera exponencial - revolució tecnològica: ajuda a l'anterior i en si mateixa també transforma la societats (power en anglès – global commerce, the global problems we face) Big-dater: capacitat d'analitzar un gran volum de dades informàtiques. Aquest anàlisi permet analitzar amb un cost i amb un temps molt més reduïts.
Transparència: important perquè la ciutadania pugui estar assabentada de la gestió dels partits i del govern en matèria d'economia, dret, etc.
Data.gov: xarxa que permet que qualsevol usuari sense identificació pugui accedir a aquells documents que s'han votat pel govern. Es va posar en el primer mandat d'Obama a Estats Units.
Desterritorialització: descendents d'Espanyols que han nascut i viscut tota la seva vida a LlatinoAmèrica i per alguna via els ha arribat documentació Espanyola. No tenen perquè tenir ni informació ni interés en el país però tenen documents, per contra tenen dret a vot en aquest país.
TEMA 2 – INTRODUCCIÓ GENERAL AL DRET ESPANYOL 1. Principals tradicions jurídiques: Civil Law i Common Law Gran divisió de sistemes jurídics al món, però hi ha dos grans sistemes: Civil Law o Common Law. Aquestes tradicions deriven del dret romà que era el més sofisticat, el més avançat tot i que també hi havia pràctiques més primitives (germàniques, dels bàrbars, d’Àsia, islàmica..) Hi ha regulacions espanyoles calcades al dret civil romà.
Tradició anglosaxona (COMMON LAW) DRET ROMÀ S.XIX CONSTITUCIONALITZACIÓ (convergència dels dos sistemes) S.XII Tradició romano-germànica (CIVIL LAW) Al S.XII es succeeixen una sèrie de revolucions politiques i socials a Anglaterra on es comencen a desenvolupar institucions pròpies. La Europa llatina cristal•litza practiques diferents.
Al S.XIX apareix la codificació. El 1804 la comissió de juristes de Napoleó creen el primer codi jurídic modern. (Espanya el copia 60 anys més tard, 1889). La resta d’estats europeus també el van copiar amb algunes particularitats. Amb el codi es pretenia tenir unes lleis modernes, clares, racionals. El dret fins aleshores era desendreçat, i es pretén que els jutges no tinguessin tanta llibertat. L’àmbit on la codificació és més forta és el dret penal.
El dret europeu tot parteix del dret romà, concretament del Codi Justinià (529/534). Les tradicions medievals partien d'una divisió entre el ius civil (dret civil) i ius canonicus (dret canònig) i ius gentium (dret de gents, estrangers).
• CIVIL LAW Tradició Continental o romano-germànica [Europa continental i les seves antigues colònies (Sud-amèrica, Rússia, alguns estats d’Àfrica)] Colonialisme d’estat europeu, amb l’excepció dels sistemes islàmics (orient mitjà, nord d’Àfrica..) Existència de normes generals (codi penal).
NORMES GENERALS CAS CONCRET. En aquest cas el jutge té menys marge de maniobra. Les lleis són interpretables. S'identifica el dret amb la legislació i no amb els jutges. Els jutges tenen la funció d'aplicar les normes generals creades pel poder legislatiu.
• COMMON LAW Vigent a Amèrica i a les colònies britàniques. No hi ha normes generals, es basa en els precedents: un cop hi ha un precedent el dret es regula de manera concreta i no abstracte.
Cas concret identificar si hi ha un precedent (original precedent) si hi és s’aplica la resolució precedent, sinó DISTINGUISHING (veure les similituds i diferències i aplicar una solució diferent) = (declaratory precedent) El precedent vincula a jutges de la mateixa jurisdicció (cada jutge amb el precedents del seu estat) i vinculen precedents d’igual o menor caràcter. Un tribunal superior a un altre pot invalidar una sentència anterior d’un tribunal superior i anular el precedent. No estableix una separació de poders rígida (legislatiu i judicial), la decisions judicials són la principal font del dret. Un tribunal superior a vegades també pot dir que el precedent anterior estava equivocat i canviar el precedent. És inmobilístic però no ho és totalment. (piràmide tribunal superior o cort suprema – tribunal superior de l'estat i jutges de circuit) AVANTATGES I DESAVANTATGES El Common Law permet adaptar-se fàcilment, però no forma un corpus limitat i sistemàtic i creaincertesa. Últimament existeix una convergència entre les dues tradicions: en el civil law els jutges prenen referents per prendre les seves decisions.
RESUM CIVIL LAW - Separació de poders rígida - Importància del dret legislat que preval envers a les costums i els precedents jurisprudencial - Preval el dret legislat - El jutge està vinculat a la llei i les sentències als Tribunals superiors. Vinculació jeràrquica.
- El jutge garanteix la legalitat COMMON LAW - No estableix una separació de poders rígida - Importància de les costums i els precedents jurisprudencials - Preval el dret dels costums i el jurisprudencial - Els precedents vinculen al jutge actual amb les decisions judicials dels predecessors sobre casos anàlegs - El jutge pot apartar-se del precedent si la seva aplicació ha estat injusta - No es crea un “corpus” limitat i sistemàtic. Major incertesa envers seguretat jurídica.
• CUSTUMARY LAW Són normes jurídiques que es desprenen de fets que s'han produït repetidament en el temps en un territori concret. Tenen força vinculant i es recorre a aquest dret tradicional quan per a un cas específic no hi ha encara cap llei (o norma jurídica escrita) aplicable. Conceptualment és un terme oposat al de dret escrit. Està vigent a Mongolia i Sri Lanka.
• MUSLIM LAW En el món islàmic el concepte de “llei” abasta un àmbit molt més ampli que en l’occident modern, ja que implica no solament els aspectes legals sinó també els religiosos i morals.
• MIXED SISTEMS Xina (Civil Law però per la influència americana té trets del Common Law), Índia (originàriament Common Law però amb característiques de Civil Law i amb trets propis de la Índia), zones d’Àfrica (conviuen mètodes moderns i tribals).
2. Fonts del dret: llei, costum i principis generals del dret. El paper de la jurisprudència.
• Llei (escrita) > en sentit ampli. Font actual de 3 sentits possibles: a) Sinònim de dret b) Norma escrita dictada per una autoritat pública. Diferents nivells normatius: - Constitucional: totes les normes recollides a la Constitució - Legal: l'element més important és el de les lleis en el sentit més estricte (vinculat) - Llei Orgànica: aprovada per majoria absoluta al parlament (regula drets fonam.) - Llei Ordinària: no necessita ser aprovada per majoria absoluta - Decret/llei: el Govern dicta una norma sense que passi pel parlament - Decret legislatiu - Reglamentari: inferior al rang constitucional i a la llei. Conjunt de diferents tipus de normes que emanen del Govern (real decret) o de diferents institucions menors (ordenances) c) En sentit estricte/tècnic: norma parlamentària aprovada per una assamblea legislativa • Costum (jurídica). En el sentit tècnic de la costum es defineix com a: pràctica continuada i per opinio iuris (si la pràctica es continua, tenen la creença que aquesta pràctica és jurídica) Va ser molt important en l'àmbit comercial en l'Edat Mitjana (consulat de Mar, lleis que eren normals en el comerç mediterrani, llibre que reconeixia unes lleis que eren més costums que lleis). Requereix demostrar una sèrie de circumstàncies: - Fàctiques: reiteració, antiguitat, uniformitat...
- Normatives: els que la practiquen han de creure que es tracta d'un comportament obligatori (opino iuris) i que la no-realització de la pràctica tindrà com a conseqüència una reacció negativa.
• Els principis generals del dret. principis no escrits que en algun moment determinat s'han anat incorporant de forma efectiva a les lleis escrites. Tot i no estar escrits, segueixen sent dret igual. Actualment la major part dels principis són normes expressament formulades en la pròpia ordenació jurídica, però també apareixen en múltiples ocasions en la Constitució i en lleis o sentencies judicials. Si hi ha conflicte entre dos principis el jutge és qui atorga la preferència entre un o l’altre. Poden complir un paper significatiu en aspectes rellevants: - Funció unificadora: mantenen la imatge de que el dret és un sistema (una única unitat dotada de sentit). Els principis orienten al sistema cap a uns objectius o valors considerats importants - Funció normativa: regulen el comportament dels subjectes normatius i com aquests poden dirigir-se als operadors jurídics establint no només recomanacions sinó mandats d'actuacions pròpiament dits Aquesta ordenació de les fonts les trobem a l'article 1 (1889) del Codi Civil espanyol (d'on sorgeix el dret?) i afegeix el que no són fonts del dret o que en tot cas, són formes peculiars de crear normes: • Doctrina. conjunt de obres jurídiques produïdes per juristes però en el sentit d'estudiosos del dret. Conjunt de manuals, obres d'estudi, etc. Reconeix únicament el rang de mig auxiliar per a la determinació i comprensió de les normes jurídiques. En la practica els arguments d’”autoritat” continuen tenint una gran importància, sobretot quan s’apel·la als juristes de més prestigi o quan la doctrina mereix la caracterització de “dominant”.
• Jurisprudència. conjunt de decisions judicials que es prenen en el sí d'un sistema jurídic determinat. Les més importants són les dels tribunals més superiors: Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional. Es composa de totes les decisions judicials però és evident que el gruix qualitativament parlant el composen les decisions judicials dels dos tribunals anteriorment citats. Problemes: els nostres sistemes jurídics s'han constitucionalitzat (t.constitucional) i el tribunal suprem té la funció d'unificar la doctrina. Per tant, es recorre a la constitució per tal d'interpretar les lleis i jutjar. La jurisprudència fa doncs, que sigui de facto, una funció del dret. (constitucionalització) -En el nostre món actual i en les últimes dècades està fent-se present cada cop més el dret internacional. Tractats firmats per molts estats que prenen importància i també del Dret Europeu -Aparició de la resolució alternativa de conflictes. Alternatiu al dret, com ara arbitratges comercials i mediacions en l'àmbit laboral, etc.
3. Jerarquia normativa i principals tipus de normes a Espanya Existència de la jerarquia normativa o principi de lex superior (rang) i dels principis de lex posterior i lex specialis. Si existeixen dues lleis, preval la de rang superior respecte a les inferiors, d'altra banda, també preval la que és editada posteriorment o, en tot cas, aquelles que son especials i que fan referència als tres princpis. En forma de piràmide trobem: - La Constitució: : text jurídic que vincula directament tots els poders públics i no pot ser contradit per cap norma.
- Els Tractats Internacionals comprenen el Dret Internacional i el Dret de la Unió Europea. Aquella norma que una organització europea dicta, va per damunt del dret internacional. Dret de supremacia i per tant, el rang d'aquest dret europeu ha de ser necessàriament més elevat que el del Dret Internacional. El dret espanyol ha de tenir en compte el dret europeu i adaptar-se a aquest en aquells afers que la Constitució no tracti. No estàn per sobre d'aquesta i tenen prevalença sobre els Estats. Cada estat fa una interpretació diferent d'aquestes normes.
- Les lleis són es normes que aproven els parlaments (en sentit estricte) i n'hi ha de dues categories: lles lleis estatals i les lleis autonòmiques. Dins de les estatals (Congrés dels Diputats) es divideixen en orgàniques i ordinàries. Distinció competencial perquè les orgàniques són més importants perquè regulen els drets fonamentals i requereixen una majoria absoluta mentre que les lleis ordinàries són les que s'apliquen per qualsevol altre cosa i requereixen una majoria reforçada.
- Orgàniques: segons la constitució estan reservades per qüestions de drets fonamentals.
Per aprovar-la cal majoria absoluta (50%+1).
- Ordinàries: serveixen per regular totes aquelles lleis més simples i requereixen una majoria simple, relativa. Entre aquestes lleis no hauria d’haver-hi conflictes, ja que regulen diferents coses.
Les lleis autonòmiques no haurien d’entrar en conflicte amb la llei estatal, ja que depèn de les competències de cada òrgan de govern. En la pràctica les competències son difícils de delimitar.
Existeixen també els Estatuts d'Autonomia, que són lleis que es converteixen en estatals i d'alguna manera són superiors. Són considerats com a legislació quasi constitucional.
- Els decrets són excepcions que dicta el Govern (Consell de Ministres).
- Decret llei: es dicta en situacions d’emergència (desastres naturals, malalties..) Té consideració de llei (però la dicta el govern) perquè pot deixar en suspens o contradir lleis ordinàries del govern. L’ha de ratificar el congres dels diputats.
- Decret legislatiu: disposició normativa amb força de llei que dicta el govern com a conseqüència de la delegació legislativa que li presenten les Corts Generals o el Parlament.
La principal diferència amb el Decret-llei, és que mentre el primer regula matèria de necessitat o urgència, els decrets legislatius són un tràmit parlamentari i governamental lent per tal que el govern porti a terme una tasca tècnicament perfecta.
- Els reglaments apareixen publicats com a decrets i són normes que dicta el Govern. No són lleis ja que tenen un rang inferior.
- Les normes de rang inferior són les ordenances ministerials (normes que aproven internament els ministeris), les ordenances municipals (dictades pels governs municipals i d'aplicació en el seu propi municipi) i les normes administratives (qualsevol norma que s'aplica i aprova que fa referència a l'administració pública), que formen part d'aquest gruix de normes.
Finalment, la forma de la piràmide indica que hi ha diferents rangs i que ha de prevaldre el que està més amunt. Quan anem baixant de rang, cada cop ens trobem amb més: de Constitució només n'hi ha una i de normes inferiors n'hi ha moltes. Encara en el sistema d'avui en dia, es dóna que qualsevol norma del sistema ha de ser coherent amb les normes superiors i per definició, totes elles han de ser coherents amb la Constitució, que és la norma fonamental.
CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ - Per àmbit territorial (estatal, autonòmic o local) - Segons el rang (principi de jerarquia, normes de nivell superior i inferior) - Especialitat (branques del dret) TRES GRANS CRITERIS PER RESOLDRE ELS CONFLICTES DEL DRET, PER ESCOLLIR LA NORMA APLICABLE DONANT-LI PREVALENÇA SOBRE UNA ALTRA • • • Lex superior: si tens un conflicte entre dues normes de diferent rang, la norma que ha de prevaldre és la norma superior Lex posterior: si les dues normes tenen el mateix rang la que ha de prevaldre és la posterior, la última que s'ha fet Lex specialis: entre dues normes d'igual rang, tot i que alguna sigui posterior a l'altra, pot prevaldre una norma anterior a l'altre per raó que aquesta norma anterior és més especial i concreta 4. Branques del dret El dret s'especialitza cada vegada més i els juristes s'especialitzen en una de les seves matèries. Els jutges són d'una especialització judicial concreta però existeix una certa correspondència. Els advocats i els professors també s'especialitzen. Existeix una subdivisió (públic i privat) que existeix des de l'Edat Mitjana i la divisió per especialitats s'ha anat forjant amb el pas del temps.
La primera gran classificació és entre dret públic i dret privat. Hi ha grans discussions entre aquestes classificacions. El dret públic protegeix drets públics i el privat drets privats. Allò d’interès públic és allò que tots compartim: Entre el dret públic i el privat trobem el problema del dret laboral, que no encaixa ni en el públic ni en el privat, doncs té característiques dels dos.
- Dret Públic: és el que s'ocupa del assumptes públics. Un assumpte és públic quan entenem que ens afecta a tots (assassinat que implica a més d'un col·lectiu privat). És un dret impositiu, és a dir, imposa uns comportaments i prohibicions, entre altres.
Constitucional: és el que estudia la Constitució. La Constitució és un document relativament curt però per una banda està escrita en termes molt oberts i abstractes que generen controvèrsies i per tant és tasca dels constitucionalistes interpretar-la i estudiar-ne la seva interpretació. Dins de l'àmbit constitucional hi ha moltes divisions i cal decidir de quina manera es traça la divisió entre la llibertat d'expressió i el delicte o on acaba el dret de la pròpia imatge i comencen els drets de llibertat d'expressió i de premsa.
Admnistratiu: és el de les administracions públiques (entès de forma molt àmplia) que regula les relacions entre el ciutadà i les seves administracions. Regula coses com l'accés que tenim a determinats serveis públics i el tràfic. És sancionador i es fonamenta en el principi de legalitat propi de l'Estat de dret. Des del punt de vista jurídic cada moviment o actuació significativa de l'administració rep el nom d'acte administratiu.
Penal: és sancionador i pot posar penes de presó. Regula les qüestions de seguretat, ordre, drets i llibertats. Pràcticament totes les regulacions es troben al codi penal. Es basa en el principi de tipicitat i de irretroactivitat: ningú pot ser condemnat per un fet que no hagi estat definit com delicte en les lleis penals abans del seu cometiment i que a ningú se li pot imposar altres penes que les previstes per aquell delicte en el moment que el va cometre.
Respecte als càstigs, el dret penal modern es basa en els principis de proporcionalitat i de moderació i humanització de les penes, així com en l’objectiu de la rehabilitació del condemnat. La presunció d’innocència implica que si no és possible acreditar que un acusat ha comes un acte se l’ha d’alliberar.
Internacional públic: regula els tractats internacionals entre estats o entre estats i organitzacions internacionals. Regula també el Dret Comunitari (el dret europeu).
Determina les competències territorials dels Estats (fronteres, aigües interiors, espai aeri interior..). S’ocupa de competència dels estats sobre les persones (nacionalitat, estrangeria, asil territorial...) i regula també els conflictes armats. És a dir, és el que regula les relacions entre Estats i les relacions entre els caps d'Estat i persones privades de rellevància pública.
Financer i tributari: el dret financer regula les accions de les entitats financeres (privades moltes) i asseguradores. El dret tributari regula els impostos que paguem a les diferents administracions.
Europeu: sorgeix del dret internacional públic i avui en dia es una disciplina autònoma molt important.
- Dret laboral: regula les relacions entre empresaris i treballadors. Comporta trets de Dret Impositiu (salari mínim, vacances..) i del Dret Declaratiu (hores pactades, salari pactat..). S’entén que el dret laboral és impositiu: hi ha un interès públic que protegir i s’imposen unes prohibicions.
És declaratiu perquè deixen drets en mans del particular. Està dividit en 3 aspectes: - Contractes laborals: entre treballador i empresari - Negociació col·lectiva: convenis per sectors econòmics - Sindicats i vaga - Seguretat social: contant amb indemnitzacions, pensions, etc.
- Dret Privat: és el que s'ocupa dels assumptes privats. Un assumpte és privat quan només afecta a un individu o col·lectiu privat (successió) Civil: inclou tot el que encara no s'ha independitzat. Inclou des de la regulació de les persones (què és una persona en sentit jurídic: personalitat física o jurídica. Inclou les persones i les coses (dret matrimonial, dret de successions). Regula les persones, el dret de família (divorcis), els drets reals (lloguer, usofructes, etc.), els contractes i obligacions (prèstecs, emprèstits) i el de successions (testaments, plusvàlues i propietats).
Mercantil: és el dret econòmic privat, el dret dels mercaders originàriament i és a partir de l'Edat Mitjana que es comença a especialitzar. És una escissió del dret civil i té diverses disciplines internes molt especialitzades. Regula des dels contractes que poden signar els representants mercantils (persones que treballen per una empresa i que mouen gènere fent d'intermediari pel món) fins al dret de la compra-venda de mercaderies d'origen mercantil, passant per l'àmbit de les empreses (àmbit de les societats i dels seus membres) però també regula les extincions de les societats (concursos de creditors, suspensió de pagaments). També inclou el dret bursàtil que regula els mercats de valors i els mercats de divises, igual que els mercats de futurs. Franquícies. El dret concursal i es regula pel codi de comerç.
Internacional privat: és el dret que regula les relacions entre privats i particulars de diferents Estats a partir de tractats i convenis, de la mateixa forma que a través d'organitzacions que estableixen regles d'arbitratge entre Estats --Dret per defecte: allò que està regulat de manera específica. Actua quan els particulars no han fet certes coses.
Personalitat física: el dret ens reconeix com a persones, tenim drets i deures tots els ciutadans majors de 18 anys que tenen personalitat plena. Abans els drets estan més restringit. No s'és considerat «persona» fins passades les 24h de naixement.
Personalitat jurídica: fa referència a les empreses TEMA 3 – ORÍGENS DEL CONSTITUCIONALISME MODERN 1. Constitució espanyola, constitucionalisme i constitucionalització dels ordenaments jurídics La democràcia passa d’una dimensió de ciutat a una dimensió molt més àmplia com a Estat.
La primera constitució Espanyola (1812) es va inspirar en la Constitució de Filadèlfia i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Triomf de l'americana, tot i que després es dissenya un sistema europeu.
• • La Revolució Americana i les seves constitucions (1776-1804) La Revolució Francesa i les seves constitucions (1789-1799) ESTATS UNITS John Adams és el pare de la constitució americana (2n president dels EUA).
7 de juny de 1776: resolució al Segon Congrés Continental declarant la dissolució de la unió amb el Regne Unit, proposant la formació de les aliances i suggerint un pla per a la redacció de la confederació per ser sotmès als respectius estats.
4 de juliol de 1776: proclamació de la independència i inici del procés federalista. Inalienable, evidència i drets universals com ara la via, la llibertat, la recerca de la llibertat i la igualtat dels homes atès que estan creats igual (Thomas Jefferson) 17 de novembre de 1777: el Congrés va ser capaç de posar-se d'acord sobre una forma de govern que tingués certa possibilitat de ser aprovada per cadascun dels Estats 9 de juliol de 1778: aprovada la Constitució per un nombre suficient d'Estats per ser operativa.
1787 (Philadelphia): es reuneixen per aclarir que posar i que no, de nou a la Constitució.
[La Constitució ha estat esmenada 27 vegades des de 1789, i és molt probable que se li realitzessin modificacions en el futur. En els deu primers anys des de la seva ratificació se li van realitzar deu esmenes conegudes com la Carta de Drets. El Congrés va aprovar aquestes esmenes en bloc al setembre de 1789 i onze estats les van ratificar abans del final de 1791.] Així doncs, des de 1776 fins a 1804 es va creant el sistema institucional constitucional dels EEUU.
Grans pensadors: (el repte era democratitzar els Estats) • The Federalist Papers: James Madison, Alexander Hamilton, John Jay • The Antifederalist: Thomas Jefferson, Brutus, George Mason • A leading figure: George Washington • An oustanding generation Thomas Jefferson (1743-1826).
• Creador de la Constitució de Virginia (1776) • Va declarar la Independència (1776) • Governador de Virginia, ambaixador a França, Vice-President i posteriorment, president dels Estats Units • Va dissenyar el primer el sistema educatiu públic per Virginia • Va fundar la Universitat de Virginia • Molts escrits influents i per participar en la declaració de drets de l'home i del ciutadà • Va influenciar la Revolució Francesa Fets: • • • • • La Constitució Federal dels Estats Units (17-9-1787) El primer president: George Washington Procés de Ratificació (1787-1790) Les primeres 10 Esmenes (the Bill rights – 1791) Sentència del tribunal suprem elabora el Judition Review (si la llei no és constitucional, el propi tribunal ho declara inconstitucional, ho veta): Justice Marshall and Marbury v.Madison: 1804 FRANÇA Revolució Francesa (1789) marca el inici de la Història Contemporània. En l'àmbit social la burgesia aspira al poder polític gràcies a les revolucions burgeses.
Causes: • Ideològiques: basades en les idees filosòfiques de tres il·lustrats (Voltaire, Montesquieu i Rousseau) Voltaire proposa un nou tipus de religió que reconegui l'existència d'un ésser suprem i que no esclavitzi a l'home.
Montesquieu va en contra de la monarquia absoluta d'origen diví i defensa el govern parlamentari a partir de la divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial.
Rousseau està en contra de la divisió estamental i defensa l'igualtat dels homes sobre la base d'una sobirania popular, que finalment dóna lloc a la declaració dels DDHH.
• Socials: Revolució Francesa i divisió d'estaments • Econòmiques: gran crisi del 1788 i crisi financera Context: El rei governava sense comptar amb ningú, absolutisme, mentre que la noblesa i l'església s'allunyaven d'aquest perquè començava a qüestionar els seus privilegis. D'altra banda la burgesia aspira a un nou model econòmic, social i polític anomenat Règim Liberal.
11 de juliol 1789: el rei Luis XVI, actuant sota la influència dels nobles conservadors igual que la del seu germà, el Comte D'Artois, va acomiadar al ministre Necker i va ordenar la reconstrucció del Ministeri de Finances. Gran part del poble de París va interpretar aquesta mesura com un acte-cop de la reialesa, i es va llançar al carrer en oberta rebel•lió. Alguns dels militars es van mantenir neutrals, però uns altres es van unir al poble.
14 de juliol: el poble de París va recolzar als carrers als seus representants i, davant el temor que les tropes reals els detinguessin, van assaltar la fortalesa de la Bastilla, símbol de l'absolutisme monàrquic, però també punt estratègic del pla de repressió de Luis XVI, doncs els seus canons apuntaven als barris obrers.
La Revolució es va ser estenent per ciutats i pobles, creant-se nous ajuntaments que no reconeixien una altra autoritat que l'Assemblea Nacional Constituent. La insurrecció motivada pel descontentament popular va seguir estenent-se per tota França.
4 d'agost 1789: l'Assemblea Constituent, actuant darrere dels nous esdeveniments, va suprimir per llei les servituds personals (abolició del feudalisme), els delmes i les justícies senyorials, instaurant la igualtat davant l'impost, davant penes i en l'accés a càrrecs públics. En qüestió d'hores, els nobles i el clergat van perdre els seus privilegis..
Grans pensadors: • The Enlightenment and another oustanding generation: Bayle, Montesquieu, Siéyès, Rousseau, Voltaire, Diderot, d'Alembert • Lafayette and Jefferson • The Storming of the Bastille (14-7-1789) • The National Constituent Assembly • The Declaration of the Rights of Man and Citzen (26-8-1789) Fets: • • • • • • • • • • • The Liberal Period (1789-1791) The First (liberal) Constitution (1791) The Legislative Assembly (1791-1792) The execution of Louis XVI (January 1793), and the abolition of the Monarchy The Jacobins and the Second (republican) Constitution (June 1793) The Comitee of Public Safety: Marat, Danton and Robespierre The Reign of Terror: 40.000 summary execution with no trial judicies The Thermidorian Reaction: the execution of Robespierre The Third Constitution (1795) The new Constitutional Republic and Directory (1795-1799) The rise of Napoleon and the end of the Revolution Idea de constitució: • Tota constitució té dues parts: la part formal o orgànica (estableix els poders de l'estat i com estan dividits i descripció de l'actualitat política) i per la part substantiva o material ( • Basic normative text, normally written, «which outlines the powers of its Parliament, government, courts and other imporant national institutions» • The formal part: separation of powers • The substantive part: the Bill of Rights • The American constitutional tradition vS the European continental one • The importance of the Bill of Rights • • • • Rigid vS Flexible constitutions (J. Bryce) ◦ Una constitució és rígida si el procediment per reformar la constitució és més complexe que reformar una llei normal ◦ La constitució espanyola és molt rígida i per reformar-la es necessita el consens de les dues forces majoritàries Unitary vS Federal constitutions Parliamentary vS Presidential constitutions The process of constitutionalization Primera constitució liberal francesa: 1791 on no hi introdueixen els drets universals de l’home, ja que ja els havien escrit feia 2 anys. Fet d’importància històrica, doncs divideix el mon en 2 tipus de constitucions: Amb una part formal (institucions, model d’escollir els parlaments, distribució territorial, lleis..) (seguint el model francès) Amb una part formal i una part substantiva (drets) Després de l’execució de Lluis XVI, la burgesia pren el control, i el Juny de 1793 es fa la segona Constitució (republicana). La revolució acaba derivant cap a una situació de terror poc republicana, amb moltes execucions.
LA CONSTITUCIÓ AMERICANA VS LA CONSTITUCIÓ EUROPEA CONTINENTAL Les constitucions de llatinoamèrica per mes que els països tenen un sistema Civil Law, constitucionalment s’assemblen més als EUA. La constitució d’un Estat és el conjunt de normes que determinen l’estructura basica de l’estat (des del punt de vista econòmic i jurídic). Tenim 2 sentits: Material o substantiva (inclou els drets): són aquelles normes que regulen els aspectes basics de l’Estat des del punt de vista polític, jurídic i econòmic.
Formal (totes tenen aquesta part i no totes tenen la part substantiva): és un text legal, un tipus de norma diferenciat de les lleis ordinàries. Aquest text conté gran part de les normes de la constitució material.
Les constitucions poden ser rígides (el procediment de reforma de constitució és més difícil que el procediment per dictar una nova llei, tot i que hi ha diferents graus de rigidesa, doncs alguns articles en algunes constitucions poden ser immodificables (Alemanya)) o flexibles (poden ser modificades o aprovades com una llei ordinaria). La rigidesa és important per la discussió de la validesa del tribunal constitucional.
Les constitucions també poden ser unitàries (França) o federals (EEUU), presidencialista o parlamentaria.
És necessari diferenciar entre PODER CONSTITUENT (soberà i que té capacitat de modificar la constitució. Determina les normes bàsiques) i PODER CONSTITUIT (poder limitat per la constitució).
La idea de constitució: control judicial (tribunal) de la Constitució -> pot declarar inconstitucional una legislació. La revisió judicial pot ser: Revisió judicial forta: Qui té la última paraula? El tribunal constitucional El parlament dicta una llei democràtica, i quan algú presenta un recurs, el tribunal constitucional acaba prenent decisions sobre decisions politiques.
Revisió judicial dèbil: Quan la última paraula no la té el tribunal constitucional sinó un jutge o algú altre, convidant a revisar la constitució i debilitant així el sistema de revisió i tornant al parlament el subjecte a revisar.
Sistema de Westminster: model anglès: qualsevol jutge no pot invalidar la llei però si que pot no aplicar-la.
Constitucionalització dels ordenaments jurídics: Cada cop més la constitució ha anat prenent importància a costa del parlament, fet influenciat per: 1.La constitució actual té un catàleg molt més ampli.
2.En l’actualitat es pren en serio la supremacia de la constitució.
CAS BROWN VS BOARD OF EDUCATION (1954) Fins l’any 1966 no es va aprovar la Civil Right Act. Els negres ja podien votar. Aquesta sentència va ser molt important, de fet es troba entre les 10 sentències mes importants. Amb aquesta llei es va posar fi a la segregació racial de la escola als EEUU del Sud. Els negres, abans d’aquesta llei, no podien seure en l’autobús en els seients reservats per persones blanques o no podien anar a la mateixa escola que els blancs. La llei estava aprovada per una gran majoria, molta població estava d’acord, però no era democràtic. Casos com aquests, demostren com lleis que son injustes van ser aprovades i després abolides.
Si ens dotem d’un Sistema Judicial Dèbil el Parlament té l’ultima paraula i això pot provocar a la tirania de la majoria. Hi ha casos més clars en els que s’està en desacord amb el Tribunal Constitucional.
2. Principals institucions de l'Estat espanyol: legislatiu, executiu i judicial SUPRANACIONALS (UE) – PODERS ESTAT (+AUTONÒMIC) • • • Legislatiu Corts Generals - Congrés - Senat Executiu Parlamentari Judicial LEGISLATIU: corts d’estat (Corts Generals)congrés/senat.
L’elecció del congrés i el senat és mitjançant els sistemes electorals. Els sistemes electorals no són mai neutres. Un parlament és resultat d’una llei electoral. El Gerrymandering: s’agrupen vots [per compromisions] de manera que beneficiï a certs partits. SE molt difícils de canviar i determinen el resultat de les eleccions, és a dir el tipus de parlament i de què estarà composat.
Les Corts Generals segueixen el model bicameral (2 assemblees): •Congrés dels diputats (cambra baixa).
•Senat (cambra alta): cambra de representació territorial.
Es trien per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret pels votants de cada circumscripció electoral, per un període de quatre anys, que òbviament pot ser inferior en cas de dissolució de les cambres.
•El nombre de diputats que correspon a cada circumscripció electoral és en part fix (hi ha un mínim de dos diputats per província) i en part proporcional a la seva població.
•El nombre de senadors per circumscripció, en canvi, és sempre el mateix (quatre per província), amb independència de la població, tot i que el parlament o assemblea legislativa de cada comunitat designa un senador addicional i encara un més per cada milió d'habitants del seu respectiu territori.
Funcions de les Corts Generals: •Exercir la potestat legislativa.
•Aprovar els Pressupostos Generals.
•Autoritzar l'emissió de deute públic •Control de l'acció del Govern.
•La investidura del president del Govern (atribució del càrrec) - és necessari que el candidat obtingui la confiança (es requereix la majoria absoluta en una primera votació o la majoria simple en una segona, després d'haver exposat el programa de govern) per ser nomenat president del Govern pel rei.
* Encara que el poder legislatiu resideix en les Corts, la iniciativa legislativa-o capacitat de proposar projectes de llei-correspon al Govern, al Congrés, al Senat, a les comunitats autònomes i als particulars (que han de reunir 500.000 signatures).
EXECUTIU (consell de ministres): En els sistemes parlamentaris, la funció del parlament és administrar el dia a dia, desenvolupar i aplicar la legislació que sorgeix al parlament, les decisions i els debats es duen a terme al parlament.
Els sistemes presidencialistes són els sistemes on el ciutadà escull president i sí que el president aglutina molt de poder però hi ha una clara divisió entre l’executiu i el legislatiu. Això fa que sigui molt immobilista ja que en pocs moments hi ha una clara majoria en les dues cambres, ells han d’anar pactant amb l’oposició.
El poder executiu està format per: president, vicepresident i ministres.
El govern es coneix com el col•legiat: dins d'aquest conjunt el president té un paper més destacat (ja que la forma de nomenar el president és diferent dels altres nomenaments).
Funcions del govern: •Dirigir la política interior i exterior.
•Dirigir la defensa de l'Estat.
•Dirigir l'Administració civil i militar.
Diferències entre el poder executiu en els diferents sistemes: •En els sistemes parlamentaris, la funció del parlament és administrar el dia a dia, desenvolupar i aplicar la legislació que sorgeix en el parlament, les decisions i els debats es duen a terme en el mateix.
•En els sistema presidencialistes el ciutadà escull president, i sí, el president aglutina molt poder però hi ha una clara divisió entre l'executiu i el legislatiu. Això fa que sigui molt immobilista ja que en pocs moments hi ha una clara majoria a les dues cambres, han de pactar amb l'oposició.
 JUDICIAL: (Limitació) en el sistema de separació de poders, la idea originaria és que el poder es distribueixi entre diverses institucions que es controlen les unes a les altres. Sinó es mesclen els òrgans i desapareix la separació de poders. El poder judicial és molt ampli i complex, cada jutge és diferent.
Els sistemes electorals no són neutrals. Són molt difícils de canviar. Un Parlament no reflecteix la voluntarietat del poble en quan al numero de politics de cada partit, i la població tendeix a pensar això. Però el Parlament serà de X manera, per la llei electoral vigent. Les regles per les quals es composen les cambres representatives son molt importants, donaran un resultat o un altre, i es fan per llei. El Parlament deuria de ser la cambra de deliberació política i publica, i important.
El Sistema Presidencialista identifica al president com el representant del poble, i no a la cambra de representació. En el Sistema Parlamentari, el poder polític s’ha centrat en el govern i el Parlament es veu com l’òrgan que li donarà suport al govern. A Espanya no escollim president, a diferencia del Sistema presidencialista, escollim el partit. Per què? El resultat de les eleccions dependrà del sistema electoral. Per exemple, no donarà el mateix resultat si només es fa la primera o si es fa la segona volta.
Si el Congrés no exerceix la seva tasca de “jutjar, contraposar idees o donar la seva” al govern, veritablement no existeix separació de poders. Tot això seria millor si tinguéssim un poder legislatiu independent. Per exemple, la forma d’escollir als jutges, es a dir, la forma d’accés per aconseguir ser jutge, es la manera més absurda que tenim. Surten X places i s’escullen X millors.
Però els millors s’han escollit per una prova que consisteix en reproduir en veu alta les lleis que en l’examen se li demanin. Això afirma que una persona memoritza bé, però això significa que serà bon jutge? S'encarrega de resoldre els conflictes mitjançant l'aplicació del dret. Hi ha diversos mecanismes per resoldre les disputes. Una qüestió destacable és que és un poder que no està descentralitzat, per tant, és un poder centralitzat. Podem distingir diversos òrgans: jutjats i tribunals. L'òrgan màxim del poder judicial és el Tribunal Suprem (hi ha un òrgan separat del poder judicial que és el Tribunal Constitucional). La característica bàsica del poder judicial és la independència judicial: hi ha dependència respecte als altres dos poders (legislatiu i executiu) en el nomenament i en el seu funcionament. Els tribunals superiors poden anul • lar les sentències d'un altre jutges.
3. Classificació dels tribunals a Espanya Perquè un jutjat estigui en plenes facultats ha de ser independent políticament. Disputes a l'Estat espanyol perquè es diu que els tribunals estan polititzats.
• Territorial. Millor capacitat per jutjar els que siguin del propi territori. Hi ha quatre nivells: Estat, Comunitat Autònoma, Províncies i Partit Judicial. El Partit judicial és una subdivisió inferior a les províncies que agrupa un conjunt de municipis amb una capital de planta judicial, diferent a la capital política on es troben els jutjats penals i de primera instància - Estat - CCAA - Província - Planta de partit judicial: mapa inframunicipal que només funciona per a l'àmbit judicial • Temàtic o Especialitat. Classificació substantiva. Un cop s'ha localitzat el territori, s'ha d'identificar de quin tipus d'ordre es tracta, quatre branques del dret. Quatre grans especialitats que en l'àmbit judicial s'anomenen ordres - Civil: tota la resta - Penal: delictes i conflictes de dret penal - Laboral: dret del treball - Contenciós/Administratiu: on es divideixen els assumptes de dret administratiu i financer i tributari • Jerarquia. Existeixen diferents nivells que fan que els de jerarquia més superior s'encarreguin de casos més importants però no significa que uns governin als altres.
JUTJATS DE PAU Casos de menor importància-quantia • • • Jutjats de pau: es troben en els partits judicials però no són estrictament jutjats.
Jutjats penals: es divideix en els jutjats d'instrucció i els jutjats penals però en partits judicials petits es troben junts. A la part d'instrucció es rastreja, s'interroga, etc. mentre que al penal és on es jutja pròpiament, on es fa el judici oral. Els jutges han de ser diferents. Si el cas implica més de tres anys de presó passa directament a l'audiència provincial.
Jutjats de primera instància: jutjats civils Segon nivell • • Audiència provincial: jutjar els casos d’una determinada quantitat de diners o una determinada pena, superior a la que jutgen els dos tribunals anteriors. És a dir, jutja recursos de contra- sentències de jutjats inferiors o jutja casos de categoria superiors (terrorisme, segrestos...).
Magistratiura de treball: és la que resol els conflictes laborals tant individuals com col·lectius que succeeixen.
Tercer nivell • Audiència nacional: tribunal espanyol i que té jurisdicció en tot el territori d'Espanya. És un tribunal tant d'apel•lació com d'instància en aquelles matèries que la Llei Orgànica del Poder Judicial indica però en cap cas es tracta d'un tribunal de cassació. L'Audiència Nacional està composta pel seu President, els Presidents de Sala i els magistrats que determini la llei per a cadascuna de les seves Sales i Seccions. El President de l'Audiència Nacional, que tindrà la consideració de President de Sala del Tribunal Suprem, és el President de totes les seves Sales. Amb la transició hi havia dos problemes, un que tots els jutges havien estat anomenats per caciquisme i segon és que hi ha determinats tipus de delictes que per la seva especialitat han de ser certs jutges qui ho portin. S’ha concentrat tots els casos de crims importants susceptibles a ser jutjats. Els jutges d’aquest tribunal sempre van acompanyats de guardaespatlles.
• Tribunal superior de justícia de les CCAA: és l’encarregat de resoldre tots els recursos presentats contra l’audiència provincial. També els encarregats de jutjar en aformanet aquelles persones que tinguin els privilegis d’aframent, aquells qui ocupen feines polítiques (diputats, presidents TCCA, Alcaldes).
Recurs de cassació: es posen en qüestió coses formals com per exemple quan no es considera na prova o es vulneren els seus terminis, un delicte a pre escrit...etc. ( Tribunal suprem).
• Tribunal Constitucional: format per 12 persones, renovades per fraccions en mandats de 9 anys improrrogables. màxim òrgan encarregat del compliment de la constitució. 1). La qüestió d’inconstitucionalitat: la plantegen jutges que en agun punt de la xarxa dubten de com interpretar la constitució, la llei. 2) El recurs d’inconstitucionalitat el poden demanar un nombre determinat de diputats del parlament, un partit,... El més habitual és un grup parlamentari que presenta un recurs contra una llei aprovada per l’altre partit. 3)recurs d’emparament: un particular creu que s’ha de vulnerat els seus drets fonamentals, ha de passar per tota la cadena de jutjats.
• Tribunal Suprem: és l’òrgan encarregat de resoldre recursos contra sentències inferiors, casos de cassació a institucions de jerarquia inferior. També interpretar les lleis de la mateixa manera, homogeneïtzar el sistema. La tercera funció és jutjar en aforament aquelles persones aforades a nivells estatals (senadors, president, ministres...). Té tres funcions: - Resoldre sentències de cassació (sentències inferiors) - Unificació de doctrina (que s'entengui sempre el mateix) - Jutjar en afavoriment d'aquelles persones afectades El Parlament és el resultat d'una llei electoral; hi ha hagut una evolució: Sistemes parlamentaris on el poder resideix en les Corts Generals.
Sistemes presidencialistes, on la funció del president ha evolucionat en el sentit de ser el “representant del poble”.
Paral·lelament a tota aquesta justícia hi ha la justícia militar, ja que han de ser jutjats de forma diferent. Finalment, si es recorre, s'arriba.
CGPJ (Consell General del Poder Judicial): no és un tribunal, és un òrgan administratiu que vetlla pel bon funcionament del poder judicial. 25-30 membres escollits pels propis jutges (escullen els seus delegats) o pels partits polítics.
Hi ha més tribunals: Dins de la UE: el jutjat europeu, el tribunal europeu de justícia (TJE) Fora de la UE: cort europea de drets humans (CEDH) Tribunal penal internacional (TPI) independent: massacres, genocidis, etc.
Tribunal de justícia internacional: qüestions de guerra i mediació TJE: tribunal de justícia europeu. Encarregat de posar en pràctica els tractats i condemna als Estats per incompliment de la legalitat. Fa més de 40 anys que existeix i que pren decisions, pren rellevància quotidiana donada la seva activitat. Situat a Luxemburg i no s'ha de confondre amb el Tribunal Europeu de DDHH.
TEDH: aplica la convenció europea dels drets humans (CEDH). Situat a Estrasburg i no té res a veure amb la Unió Europea. Si s'han vulnerat els drets d'un ciutadà i l'Estat no ha fet res, aquest tribunal condemna a l'Estat.
TJI: tribunal de justícia internacional. Està a la Haia i a Nova York, tribunal de Nacions Unides i resol els conflictes entre Estats TPI: tribunal penal internacional. Està a la Haia 4. Drets fonamentals Són els drets i llibertats bàsiques per als ciutadans. En l'actualitat, és impensable que una Constitució no inclogui una àmplia llista de drets fonamentals als quals es presti una especial protecció.
Aquests drets reconeixen i protegeixen de manera vinculant una sèrie d'interessos bàsics dels ciutadans. Constitueixen el mecanisme pel qual una societat es lliga a si mateixa, per no caure en els abusos o temptacions d'irracionalitat en què pot incórrer la majoria en un moment determinat. Una altra funció dels drets fonamentals és protegir les minories davant les majories, evitar que la voluntat de la majoria acabi amb els que són o pensen de manera diferent.
Tècniques de protecció: • Obligatorietat per a tots els poders públics • Protecció per part dels tribunals • Exclusió del joc polític ordinari (disminuir el poder del partit polític que circumstancialment tingui majoria en el poder) Funcions: • Legitimació • Gairebé de justícia (si l'Estat no els reconeix no es pot dir “democràtic”) Quan parlem de drets fonamentals no sempre són els mateixos, ni tenen el mateix mecanisme, ni s'han incorporat al mateix temps. Hi ha hagut tres grans etapes del reconeixement d'aquests drets bàsics, per tant, hi ha tres categories de drets: • • • Liberals (civils): Aquells que tenen com a finalitat garantir determinats àmbits de llibertat d'actuació o autonomia, en els que l'Estat no ha inferir. Exemples: llibertat religiosa, llibertat d'expressió, llibertat d'informació ...
Polítics: : els que tenen com a finalitat garantir la participació democràtica dels ciutadans en els assumptes públics. Exemples: votar, fundar partits, llibertat de reunió i d'associació ...
Socials: els que tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida digna. Exemples: salut, educació ...
Aquesta diferència entre diferents tipus de drets també de diferència dels diferents mecanismes de garantia que té cada categoria de drets. Els drets socials, per exemple, són més cars i per tant són més difícils de garantir. Quan es tracta de drets fonamentals no només tenim els mecanismes judicials, també hi ha el Tribunal Constitucional. Si observem el que estableix la constitució del 78, aquests mecanismes serveixen només per a una part de la llista de drets (no per a tots), si examinem aquests drets són de tipus liberal i polític.
5. Tribunal Constitucional i control judicial de constitucionalitat: el problema de l'objecció democràtica El tribunal Constitucional, intèrpret suprem de la Constitució, és un òrgan jurisdiccional independent i només està sotmès a la Constitució ia la seva pròpia Llei Orgànica. Té jurisdicció constitucional centrada i especialitzada.
Funcions: • És competent per decidir sobre els recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i disposicions normatives amb força de llei • És competent per conèixer els recursos d'empara dels ciutadans que considerin violats els seus drets i llibertats constitucionals • En un altre ordre de qüestions, pot resoldre els conflictes de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes o les d'aquestes entre si. Les seves sentències i ressolucions integren la jurisprudència constitucional Composició (12 membres): • Del Congrés – 4 • Del Senat – 4 • Del Govern – 2 • Del CGPJ – 2 La seva principal atribució és la constitucionalitat de les lleis. Característiques: 1.El tribunal actua quan algú els ho demana.
2.Actua com a legislador negatiu.
Existeixen altres competències rellevants del tribunal constitucional: 1.Protecció / garantia dels drets fonamentals.
2.Resoldre conflictes de competències.
3.Examen constitucionalitat.
*Mecanismes de control del poder polític: –L'imperi de la llei –La separació de poders –La subordinació i fiscalització de l'Administració Altres conceptes: Els drets fonamentals: serveixen per realitzar les normes i les lleis. La base de la creació i si les vulneren no es poden fer les lleis.
Orígen històric: Declaració drets de l’home i el ciutadà i Bill of Rights Americà. S’han de protegir els drets humans.
Valor axiològic: Acord bàsic entre les diverses forces socials i polítiques. Pressupost del consens.
Són garantia d’un procés polític obert, lliure i plural. Són al mateix temps límits que guien l’acció política i dels poders públics.
Dimensió subjectiva: determinen l’estatut jurídic dels ciutadans i les seves relacions amb l’Estat i altres individus.
La ampliació de la seva eficàcia a les relacions amb tercers obliga als poders públics a intervenir per eliminar els obstacles que impedeixin o dificultin el seu gaudiment. Transit de l’estat liberal a l’estat social TEMA 4 – MORAL, JUSTÍCIA, POLÍTICA I DRET 1. Tipus de perspectives morals i de justícia El dret pretén ser just; quan parlem de justícia ens remetem a alguna noció de moral (= criteris que justifiquen els judicis sobre el que és bo/dolent i correcte/incorrecte), que pot ser privada (o individual) o pública (o col•lectiva) -> dins de la pública trobem la moralitat política.
1.Privada (individual): són els propis valors morals. El que l’individu considera moralment correcte.
2.Pública (col·lectiva): principis morals que com a qüestió de fet són defensats per la majoria de la societat. És de tipus sociològic ja que serveix per fer un estudi empíric sobre quins drets morals comparteixen els ciutadans. La moral social és relativa, pot canviar segons la comunitat i segons l'època (varia segons el lloc i el temps en que passi), per tant, es relativa segons el context.
2. Concepcions del dret Iusnaturalisme Relacions dret i moral Positivisme Teològic (Tomas d'Aquino) Racionalista (Kant, Puffendorf) Biològic Ideològic (Bentham, Austin) Metodològic (Kelsen, Hart) Teoria interpretativa – Dworkin – Iusnaturalisme Positivisme normatiu – Waldron – Positivisme • Iusnaturalisme: El contingut del Dret ha de ser moral (connexió necessària), doncs no pot haver-hi dret immoral. Dret natural, dret positiu, importància a l'home.
◦ Teològic: associat a la religió, creu que el dreu positiu només és vàlid si només s'adequa al dret religiós i si no és compatible, no és vàlid ni rellevant i es pot ignorar. Visió dominant al llarg de la història. Medieval. Esbrinar quina és la voluntat de Déu, xifra el dret segons la voluntat divina. (SANT TOMAS – gran pensador cristià que articula una visió complexa de com s’articulen els sistemes jurídics en l’àmbit cristià). [Visió actual en els països que es regeixen per la llei islàmica.] Això canvia en el S.XVIII als països occidentals.
La naturalesa l'ha creat Déu on els éssers humans en formem part. El Dret humà són les normes jurídiques creades pels humans que ha de recollir les obligacions que deriven del dret natural i en última instància de Déu. Pot dividir-se en canònic (assumptes de l'església), en dret civil (dret dinàstic d'una societat) i en dret de gents (avantpassat del dret internacional) ◦ Racionalista: El iusnaturalisme teològic pressuposa l’existència d’un Déu, pel que els racionalistes suprimeixen la idea de Déu i posen a dalt de tot la idea de RAÓ. Si el Dret dels humans no respecta la llibertat i és incompatible. Si no hi ha un mínim de justícia no es pot parlar de Dret Jurídic (idea compartida amb els teològics). Hem de veure que la llibertat és el centre i la base de tot (requisit indispensable). KANT. Imperatiu categòric on creia que la raó era una i universal, el resultat seria el mateix per a tots. Si pensem racionalment tots acabem per igual, però potser no és així, el cas és que com a qüestió de fet no ens posem d'acord en què és racional.
◦ Biològic (s.XIX) la naturalesa de les coses. Troba que el dret natural, la base o la font no és ni Déu ni la raó perquè creuen que la constucció de la raó és ficticia. Identifica certes necessitats biològiques o naturals i entén el món a partir d'aquestes necessitats. És determinista, no creu en la llibertat sinó que creu que tots estem determinats (càrrega genètica + factors externs). Es pot interpretar en aquesta doble clau: genèntica i estímuls externs. Tot individu i tota espècie, busca la seva supervivència i la seva conservació, aquells que busquen la destrucció són biològicament antinaturals. Ex: l'assassinat hauria d'estar prohibit perquè és l'antítesi de la supervivència humana.
Suprimeixen la idea de Raó (Què és la raó? Quin és el seu contingut?) i passen directament a la naturalesa del dret natural. Hi ha una visió naïf de la naturalesa, que redueix el contingut de les concepcions morals a accions adaptatives.
• Positivisme: (s.XVIII). Positivisme jurídic. Teoria de que «jo hauria de poder identificar el dret positiu i determinar si és vàlid o no amb independència de quina sigui la meva visió moral, religió, biologia, etc.» Es necessita una forma compartida (objectiva, científica) que no depengui de les visions subjectives de cadascuna de les altres fonts. Deixem a banda les nostres visions morals i analitzem-ho objectivament. NO hi ha connexió necessària entre dret i moral, el dret pot ser immoral i seguirà sent dret. No és menys dret un dret injust.
◦ Ideològic: no es necessita el dret natural i només s'utilitza el dret positiu. Aquest només és vàlid si es segueixen una sèrie de passos per fer-ho. La validesa no depèn de la seva moralitat, no hi ha relació conceptual entre dret i moral. Creu també que si el dret és vàlid i identificat segons aquestes formes, jo tinc el dret d'obediència amb independència de que jo cregui si és moralment correcte o no.
Positivisme moralment relativisme, la moral és un invent i per tant el que tenim és el que veiem que és el dret (les normes jurídiques existeixen i són tangibles, relacions de poder entre unes institucions). El que el dret estableixi com a just és just. No hi ha connexió necessària entre dret i moral perquè la moral no existeix (anava associada amb la religió però ha de desaparèixer com ella). Trenca amb la idea de Dret Natural.
Tenim el Dret dels Humans i no tenim res amb que avaluar-lo. El propi dret és el criteri de justícia. El dret és just. La única obligació certa que tenim és la d’ajustar-nos al dret.
Aquesta visió s’abandona al S.XX.
◦ Metodològic (o conceptual) (HART + KELSEN, juristes més importants del S.XX) –> Necessitem un criteri per identificar el dret, que sigui independent de la moral ja que no hi ha connexió necessària entre dret i moral. [El dret dels nazis era injust però no deixava de ser dret]. Trenquen amb la idea de que el dret natural determina el dret dels humans, i aquest queda separat de qualsevol consideració moral però no implica que no existeixi cap criteri moral o de justícia independent: simplement es separa conceptualment. Des de la moral podem avaluar el dret (des de la moral correcta el dret dels nazis és injust): podem jutjar el Dret Humà des d’un punt de vista moral. Tot dret és el propi criteri de justícia. Molt important la idea de legislador.
A partir dels anys 80, el pensament s'ha centrat en dos visions: - Teoria interpretativa (Dworkin) - Positivisme normatiu (Waldron) A finals del S.XX (70’s, 80’s) hi ha una discussió començada per Ronald Dworkin (ANTIPOSITIVISTA), criticant ferotgement a la doctrina predominant de Hart (METODOLÒGIC o CONCEPTUAL), reformant la discussió i deixa de ser entre Iusnaturalistes i Positivistes.
Hart: com trobar un criteri compartit de dret independent a les discussions morals (el dret és una practica social, una convenció i té les propietats que nosaltres li atribuïm). Pels positivistes conceptuals necessitem identificar fets socials com a fonts del dret i treballar amb aquestes practiques socials sobre el dret. Les normes tenen una part clara, on els jutges no poden opinar de manera contrària (com alguns punts de la constitució). Per Hart la part d’interpretació clara és el dret (Casos Fàcils). Els Casos Difícils son aquells en que no ens posem d’acord i on la constitució no és clara. En els casos difícils el jutge té discrecionalitat (última paraula). Podem trobar casos fàcils inconstitucionals, però acceptats socialment (el servei militar a Espanya, doncs la Constitució creu que és obligatori) • Teoria interpretativa. Critica el positivisme jurídic. «De fet és impossible identificar el dret positiu sense recorrer al dret natural». Rescata el dret natural i la idea dels principis morals «De fet és impossible identificar el dret positiu sense recórrer a la moral». Saber què és cruel o què és degradant són conceptes morals i per interpretar-los, necessito una teoria moral que pot ser la teoria moral del jutje individual, la teoria moral de la gent o pot ser la teoria moral dels pares de la constitució, o la que sigui objectivament correcta, etc. La teoria moral que un faci servir necessita un argument per saber quina és la que s'haurà d'utilitzar. Segons si s'utilitzi una o una altra es necessitarà una teoria moral. S'interpreta el dret de la millor lectura moral possible. Antipositivista perquè segons ell el que pretenen els positivistes jurídics és impossible ja que depèn sempre de principis morals. Però no només necessitem aquests principis El dret dóna la resposta correcte sempre (en els casos fàcils i difícils) que és la que ha de trobar el jutge. El dret en sí mateix és sempre font de desacord. Com podem trobar la interpretació correcta de la constitució en casos que no és totalment explicita? Hem de fer una Lectura Moral, ja que les constitucions inclouen principis morals que la nostra societat s’ha dictat a sí mateixa. A l’hora d’interpretar casos difícils hem d’utilitzar aquests principis per saber si allò és constitucional o inconstitucional, interpretant (teoria interpretativa) la constitució a partir d’una lectura moral (argument moral) de la constitució. El legislador ha de ser democràtic per poder fer després una bona lectura moral; deixar-ho en mans dels jutges és portar- ho a un òrgan no democràtic.
• Positivisme normatiu. Rescatar el positivisme però ho fa des d'un punt de vista diferent.
Dworkin té raó però no la té tota. Critica a Dworkin. Argument dels desacords. La gent té diferents principis morals: - Moral individual - Moral social - Moral crítica (la que defensa): la que és objectivament correcta, creu que hem d'interpretar les coses no a la llum dels principis de la societat sinó a la llum de la moral objectivament correcta. Waldron no és relativista. El dret valid ha de ser aquell que tingui recolzament d'una majoria democràtica, intenta que la validesa del dret sigui similar a la legitimitat. Waldron critica a Dworkin perquè creu que el dret positiu no ha de dependre de la moral social ni de la moral individual. Separar dret i moral, interpretar el dret positiu amb independència de la moral de cadascú • Realisme jurídic (Holmes). S.XIX i XX -> Visió més escèptica. “Deixeu-vos d’històries, el legislador i el dret legislat no importen. El dret és el que diuen els jutges, que poden interpretar i canviar el sentit de la llei. El que diu el legislador és paper mullat.” Les lleis no valen res i lo important és el que diu el jutge. En la visió més extrema és el CLS (Critical Legal Tales): el dret és un acte de dominació del dret, que fa el que vol ja que no té restriccions. Presenten una relació molt extrema d’una doctrina important al S.XX.
3. Els límits de la intervenció de l'Estat: paternalisme i perfeccionisme jurídics Les normes compten amb el recolzament de forces coactives. Existeixen 3 teories segons si es limita molt o poc la intervenció de l’Estat LIBERALISME L’autor més destacat és John Stuart Mill. L’únic criteri que limita la llibertat de les persones són aquelles situacions que suposin un mal a 3rs. Això implica que ningú ens pot posar límits al que volem fer si això no suposa mal pels altres. Per tant, no seria legítim sancionar actuacions immorals, estranyes mentre es facin de manera conscient.
PROBLEMA: el concepte de “dany” és força ambigu/indeterminat i per això Mill aporta algunes indicacions per determinar que s’entén per “dany”.
PATERNALISME Evoca el paper de pare o protector dels seus membres (el dany a tercers és el criteri per establir lleis: si jo provoco un dany aquí acaba la meva llibertat). L’estat no només pot evitar o prohibir el dany a 3rs sinó que també evita i prohibeix aquelles actituds que puguin acabar causant danys a un mateix. (Ex: consum de drogues) <- injustificat És justificable en els casos que l’individu està afectat per una Incompetència Bàsica (Ib): si ignora elements rellevants de la situació en la que ha d’actuar, si no té força de voluntat per prendre les seves pròpies decisions, si les seves facultats morals estan reduïdes, si actua sota amenaça o si no es desitja posar en perill un bé i tenint a l’abast els mitjans per salvar-lo no s’actua de manera conseqüent.
Per tant, amb vistes de protegir l’autonomia futura de les persones limita part de l’autonomia (llibertat) present. La finalitat d’aquestes mesures és tractar de millorar l’autonomia de les persones. (Ex: obligació de portar el cinturó de seguretat).
PERFECCIONISME Intervenció molt més gran dels poders públics en l’autonomia de les persones (imposició estatal d’ideals de vida i virtut personal = imposició dels principis de la moralitat). No és nomes una obligació dels poders públics protegir-nos sinó que també és la seva obligació convertir a les persones en “ciutadans models”. Des d’aquest punt de vista s’accepta que l’Estat imposi una sèrie de valors considerats objectius i bons. (Ex: religió, aparença, llengua, activitats d’oci...) 4. Ètica i política (Maquiavel, Mill i Weber) Segons F.Laporta és possible valorar posicions politiques en funció de la seva correcció ètica.
Maquiavel: Fa una separació absoluta d’aquests dos conceptes. L’acció del polític ha de ser un instrument per poder garantir l’estabilitat del sistema polític, la seguretat exterior o l’accés i la permanència en el poder. El polític no ha de ser susceptible d'enjudiciament moral perquè la política té les seves pròpies regles separades de la moral. El polític moralment bo busca la seva pròpia perdició i deixa de ser bon polític en sentit instrumental de manera que el polític èticament bo té totes les de perdre entre tots els homes astuts, perversos i calculadors.
L’autor creu que no és correcta separar la política de la ètica, doncs la ètica s’ha de tenir en compte en política (la política s’expressa a traves de les accions i decisions humanes i no hem de renunciar a distingir les accions bones de les dolentes).
Mill: Per a ell quanta menys intervenció dels poders politics millor (és inacceptable que la consciencia comú s’atribueixi el privilegi d’intervenir i controlar les vides privades dels essers humans per protegir la seva moralitat individual). Els aspectes de la moral que són rellevants en la política son aquells que afecten als afers públics (no als privats) -> La vida privada no serveix com a indici de la qualitat de la vida política.
Weber: Fa referència a “com ha d’estructurar-se la ètica dels afers públics” i fa una distinció entre: Ètica de la convicció: actuar en tots els casos d’acord amb una màxima moral.
Ètica de la responsabilitat: actuar pensant en les conseqüències de les nostres accions i decisions.
Weber s'inclina per l'ètica de la responsabilitat ja que "l'home madur era aquell que sentia sobre si la responsabilitat per les conseqüències i caminava durament per elles fins a un punt en què la seva convicció li impedia obrar i allà s'aturava." TEMA 5 -LEGALITAT, LEGITIMITAT I JUSTÍCIA 1. Distinció entre conceptes • LEGALITAT: l'estat del dret (l'estat s'ajusta al dret) Estructura institucional (de poder) que es regeix conforme al que estableix el dret. És el mateix Estat el que estableix el dret però aquest no pot saltar-se les pròpies normes. La legalitat no fa referència al contingut de les normes, només s'ajusta a elles (atribut i requisit del poder).
Segons E. Díaz, un estat de dret ha de respectar una sèrie de condicions: a)Separació de poders b)Submissió de la llei com a expressió de la voluntat general c)Submissió dels poders públics al dret d)Reconeixement de drets fonamentals • LEGITIMITAT: estat democràtic (font de poder) Concepte de major contingut. La idea de legitimitat té a veure amb la coacció que exerceix el poder públic, el qual està justificat en la mesura que és acceptat / tolerat. En els últims anys, ha sorgit una nova font de legitimitat: la democràcia. La idea central és que en últim terme som nosaltres qui decidim. Es considera que la raó per la qual el poder polític està legitimat és perquè és un sistema democràtic ja que som els ciutadans els que posem en pràctica aquest poder polític.
Robert Dahl tracta aquest concepte i estableix criteris per qualificar un sistema polític com a democràtic, els principals mecanismes que requereix un sistema democràtic, els avantatges que aporta un sistema democràtic respecte als que no ho són, etc. Parla de criteris democràtics: si vius en democràcia una llei té legitimitat malgrat no estiguem d'acord moralment. Legitima el poder en origen i l’exercici d’aquest, doncs garanteix la convivència de diferents idees politiques en peu de la igualtat (també garanteix els drets de participació política activa i passiva).
• JUSTÍCIA: estat social (contingut de la llei) És l’estructura bàsica de la societat: la distribució dels drets i deures entre els individus.
També consolida els drets bàsics econòmics i socials (igualtat d’origen i principi de vida digna). El seu contingut ha de ser correcte des d'una perspectiva de moralitat pública (si el contingut no és correcte no es just). La diferència entre justícia i moralitat personal és que la personal és dins l'esfera privada i la justícia en l'esfera pública.
2. Teories de la justicia - Teolològiques / conseqüencialistes (utilitarisme): Segons aquesta teoria l'important són les conseqüències de les accions. Quant a la concepció de "utilitarisme", per a alguns autors la "utilitat" és la felicitat, per altres és el benestar i per altres són les preferències.
- Deontològiques (liberalisme) - Liberalisme igualitari (Rawls): una societat és justa si satisfà els principis que serien assumits per persones lliures, iguals i imparcials que tinguessin ocasió de reflexionar sobre el que és just i el que no. Per Rawls les persones no poden considerar estrictament imparcials perquè estan influenciades per diverses circumstàncies. Per tant, hauria d'existir una comunitat de persones que estiguessin situades en una posició original (no saben res sobre la seva situació personal. Vel de la ignorància), així es garantiria la "imparcialitat". Els seus principis són a. Llibertats iguals b. Principi de la diferència: estableix certes condicions perquè les diferències socioeconòmiques es puguin considerar justes. Condicions: - Igualtat d'oportunitats - Ha de millorar la situació en la que estan pitjor - Liberalisme conservador (Nozick): l'estat ha de garantir la llibertat individual. El que difereix amb el liberalisme igualitari és que per als conservadors qualsevol pretensió del poder públic de recollir diners dels ciutadans per garantir un cert ordre, és una acció injustificable perquè treu part de la llibertat als ciutadans. Per a ells la desigualtat no és injusta.
Subjectivisme o relativisme: la veritat moral és subjectiva o relativa. Pot ser relativa a un individu (relativisme individual), a una cultura o societat determinada (relativisme cultural). La posició extrema diria que la verital moral és com els gustos, subjectius. No té problemes epistèmics però com a dificultat té que no és compatible amb els Drets Humans sinó amb algú que des de la seva veritat subjectiva opti per aquests drets.
Objectivisme: la veritat moral és objectiva i la mateixa per a tothom. Es deriva d'ell la moral universal. Per tant, és universalista atès que la veritat moral és la mateixa per a tothom i no ha caviat durant els períodes històrics. Implica creure en la doctrina dels Drets Humans ja que aquesta creu que s'han d'aplicar en tots els éssers humans, sense excepció. No tenen cap problema epistèmic, només s'han d'interrogar a si mateixos.
Apareixen diferències culturals perquè individus de dos cultures tenen visions diferents. Tots els països del món atenen als Drets Humans (Civils i Polítics).
El dret respon al principi de legalitat. En un cas concret, primer de tot s'acudeix al dret. Fets socials. Aquest principi estableix com regula un sistema jurídic un determinat fet. Es pot criticar aquest punt de vista del sistema jurídic però la crítica ha de ser necessàriament normativa o moral.
Siguem subjectivistes o objectivistes, la crítica que vull fer respecte al sistema jurídic ha de ser una crítica moral (sempre política - correcte). D'altra banda, existeix la moral privada (religió – bo).
3. Teories de la legitimitat CONSENTIMENT TRANSACCIONALS TÀCIT HIPOTÈTIC MAJORITARI FAIR-PLAY BENEFICI MUTU DEURE NATURAL DE JUSTICIA DEURES ASSOCIATIUS L'Estat i la política imposen el dret i surt la pregunta de la legitimitat. L'element coercitiu és present i és la raó fonamental per la qual la raó és fonamental. La política i el dret coarten la nostra llibertat i ens coarten a nosaltres. La pregunta és per què l'autoritat política té legitimitat de governar. Quan s'utilitza en el àmbit polític doncs, s'entén com el «dret a governar», dret en sentit moral.
Avui en dia no hi ha ningú que discrepi (acord unànime) en que l'únic sistema legítim de govern és el democràtic, sigui més perfecte o imperfecte. Ningú que tingui arguments ha justificat que una dictadura és el millor sistema de govern. La democràcia «ha guanyat la batalla» i està majoritariament acceptada.
Un sistema legítim és aquell que té «dret a governar» i hi ha dues maneres d'entendre-ho, les correlativistes (entenen el dret a governar com a legítim perquè les persones tenen el deure d'obediència) i les no-correlativistes (entenen el dret a governar com el deure a respectar les decisions – si desobeeixes ho fas acceptant el castig perquè respectes que la decisió és legítima).
• Transaccionals: la legitimitat deriva d'una acció prèvia dels ciutadans.
Consentiment: contractualisme, contracte fundacional Tàcit: Locke. Un sistema polític és legítim si els seus ciutadans ho han consentit mitjançant el consentiment tàcit. Si tu vius en aquest país, consenteixes tàcitament les lleis i les institucions existents. Pel fet de viure en un Estat ja consents l'existència d'aquest Estat. Tens l'opció de marxar però si no marxes és perquè ho consenteixes. Si tots els membres de la societat accepten unànimement un Estat és legítim, el consentiment individual de tots els membres de l'Estat és el que importa. Molt criticat Hipotètic: Kant, Rawls. Molta gent no dóna el consentiment a aquestes institucions i la teoria anterior necessita que l'acord sigui unànime. Si algú no dóna el consentiment no està justificat que l'Estat sigui coercitiu. El que importa no és el que faci cadascú de nosaltres sinó que el que importa és el que faria un ciutadà racional. Un Estat es legítim doncs quan compleix el que els éssers racionals entenen com a necessari en un estat, com ara la justícia.
No és real, és tot una construcció teòrica.
Majoritari: Rousseau, Habermas. El consentiment unànime és impossible ja que no ens posariem d'acord i mai tindriem un estat «democràtic» si fos així.
A.J. Simmons diu que no hi ha cap sistema en el món que sigui legítim i aquell que generi un major acord o consens serà més legítim però legítim en sentit pur, no n'hi ha cap. L'acord unànim és impossible i el que hem d'aconseguir és una majoria. Un sistema polític és legítim si hi ha una majoria prou àmplia que li dóna suport. Només les democràcies són legítimes però no poden ser imposades externament. No poden ser imposades si no hi ha consens general per part de la ciutadania.
S'estableixen regles democràtiques per construir democràcia. Problema: què passa amb les minories? Podrien ser obligades a formar part d'un Estat en el que no estan d'acord.
Fair-Play: P.Singer. Si jo surto beneficiat de les accions dels altres perquè entro en un esquema de cooperació, he assumit implícitament que cadascú col·laboraria en la seva part. Costos i beneficis compartits. Significa «jugar net». Traslladat a la societat, tots vivim en una societat que és obvi que no hem consentit (hem nascut on ens ha tocat) però això és secundari. Allò més important és que formem part d'un esquema de cooperació (tenim beneficis mutus com a part de la societat però també tenim costos) on els beneficis els gaudim. No es basa en el consentiment però si amb coses que es tenen.
Benefici mutu: associada a l'utilitarisme. Una societat o un sistema és legítim si és útil per a tots però té problemes. Què vol dir útil? Per a qui és útil? Per a tots? Llavors el problema és que potser els beneficis no són equilibrats entre les parts i els que reben menys poden no estar d'acord.
Deure natural: Rawls. No ens hem de preguntar masses coses. Si una societat és mínimament justa i si respecta els DDHH i certes questions de justícia social això ja és suficient perquè sigui legítim.
També s'inclou que sigui democràtic ja que si no ho és no és legítim en cap cas. És un dret prepolític, tots tenim el dret de contribuir, ajudar i sostenir les institucions que són mínimament justes perquè són un bé per a tothom. Problemes, com sabem que tots tenim aquest deure natural? Com sabem que una societat és mínimament justa? Deures associatius: Dworkin. Tots formem part d'una societat x on hem nascut per atzar però determina que estem vinculats als altres membres d'aquesta societat pel sol fet de formar-ne part tot i que no l'haguem escollit. Tenim el deure de respectar-la i de complir les normes que aquesta societat dicta. En quins casos tinc deures associatius? En el cas en que la societat em respecta i considera (igual respecte i consideració) si les institucions em tracten com a ciutadà igual, respecte i consideració.
4. Teories de la democràcia TEORIA CLÀSSICA TEORIA ECONÒMICA (Schumpeter, Donns) TEORIA PLURALISTA (Dahl) TEORIA PARTICIPATIVA (Pettit, Habermas, Mansbridge) Democràcia Republicana Democràcia Deliberativa DEMOCRÀCIA AGONISTA (Schmitt, Mouffe) Noves Tendències DEMOCRÀCIA GLOBAL (Held, Barber, Sassen) DEMOCRÀCIA DIGITAL – EN XARXA (Castells, Benkler) T. Econòmica: els partits polítics competeixen entre si per obtindre la major quota de mercat. Té implicits certs pressupòsits com els prejudicis sobre els electors. Els votants com no tenen informació han de fer-ho davant d'un escenari. La gent està mal informada i atès que això és la realitat i cal dissenyar un sistema on hi hagi una competència d'elits.
T. Pluralista: en democràcia la gent no pot fer res per si sola. Votar forma part de l'essència de la democràcia però per un vot no es fa res. Per aquesta raó, el poder individual del ciutadà és molt reduït i si volen tindre un impacte important s'han de reunir i actuar conjuntament. S'ha de trobar el grup polític en el que cadascú se sent còmode. El que hauria de passar en una democràcia és que en societats obertes, la gent es pugui agrupar lliurement formant grups polítics que poden ser partits per promoure una determinada visió de l'interés comú i de com ha de ser la societat. Dahl pensa que no només existeix una societat correcta i s'han de respectar les visions plurals de la gent, igualtat de circumstàncies i que cap d'ella pugui imposar-se a les altres. El món ideal és en el que hi ha igualtat entre aquestes visions plurals, si hi ha un grup social majoritari pot acabar imposant la seva visió dominant als altres i per tant, fent polítiques anti-democràtiques. Allò òptim seria la convivència de grups socials.
Les dues teories clàssiques comparteixen que la societat pot organitzar-se de forma adequada. I als anys seixanta apareix una teoria diferent que ataca aquest pressupòsit, la democràcia participativa.
T. Participativa: la representació política és necessària però tal i com ha funcionat fins ara no ha acabat de funcionar bé. El vincle representatiu no ha acabat de funcionar en part perquè la teoria clàssica partia d'aquest pressupòsit. La ciutadania està capacitada per prendre decisions i pot organitzar-se (moviments socials) per aconseguir coses. Aquest moviment defensa una visió alternativa on la ciutadania pren una certa importància. Inspirats pels moviments socials de protesta dels anys 60 i 70 molt heterogenis on es creu que la ciutadania pot organitzar-se, no és necessitat de partit polític per desenvolupar sinó que n hi haurà diferència entre un ciutadà de peu mínimament format i qualsevol dels parlamentaris que ens representen. La gent hauria de poder manifestar-se lliurement. La forma major de legitimitat política és doncs, aquesta voluntat de manifestació lliure. Democracia deliberativa: inherentment participativa (Mansbridge) Democràcia republicana Democràcia agonista: visió inspirada en Schmitt i Mouffe (Laclau i Gramsci). Visió anticlàssica que a diferència de la democràcia deliberativa defensen la construcció de consensos democràtics per protegir el bé comú. Allò que caracteritza la política és el conflicte i la divisió i el que caracteritza la democràcia (Mouffe i Laclau) és accentuar el conflicte. El que hem de fer és que la nostra visió sigui la hegemònica.
Noves Tendències (menys de 15-20 anys de vida) Democràcia global: el repte és construir institucions globals que siguin democràtiques. Com construir una democràcia global, cosmopolita, etc. Barber havia set membre de la democràcia participativa i avui en dia defensa la creació d'una cambra mundial on els membres siguin els alcaldes de les principals ciutats. Global cities (hauriem de deixar que els alcaldes -que suposadament toquen de peus a terra- fossin els que lideréssin el món).
Democràcia digital: la tecnologia canviarà el nostre món i el món polític. Sostenen que venint d'un model de societat típicament jeràrquic (on els intermediaris entre la ciutadania i el president existeixen els partits polítics), la ciutadania havia de passar a través dels mitjans tradicionals de comunicació. Sempre han existit intermediaris i la ciutadania no tenia accés per si sola de la informació i es trobava en mans d'aquests intermediaris. Internet i les noves tecnologies han fet irrellevants els mitjans de comunicació, les discogràfiques, etc i en un futur ho faràn amb els partits polítics. Cada cop es recorre menys a aquests intermediaris i tenen un poder excessiu. Les noves tecnologies han fet que l'estructura no sigui jeràrquica sinó en xarxa, finestra que s'obre.
TEMA 6 – EL PAPER DELS ESTATS I EL DRET DAVANT ELS REPTES DE LA GLOBALITZACIÓ 1. Separació esquerra/dreta Discussió sobre l’ideal de democràcia per poder classificar els diferents Estats. La democràcia ha anat evolucionant, pel que algú podria veure el que passa avui en dia com una crisi de la democràcia (sumada ales diferents crisis que ja ha viscut la democràcia).
Amb fantàstics instruments de participació i una ciutadania relativament informada, podem caure en acabar decidint petites coses (urbanitzar una plaça, nom d’un carrer..) ja que les grans decisions mai les decidiran la ciutadania.
Hi ha un problema creixent que és la desconfiança de la ciutadania envers les institucions, el que fa que perdi la legitimitat cap a aquesta ciutadania, que desconfia de totes les institucions i crea un greu problema de sistema. La democràcia té una clara separació entre dretes i esquerres: ESQUERRES - Socialdemocràcia (associada al liberalisme igualitari) Utilitarisme Marxistes analítics - Post Comunistes - Ecologistes DRETES - Libertarianisme (teoria de la justícia) - Conservadurisme Comunitarisme (nacionalisme, tradicions) Neo-Con (imperialistes, tots vs tots) - Extrema dreta (nazi, fatxa, etc.) La unió entre les dretes i les esquerres (socialdemòcrates i conservadors cristians (cristianodemocràcia) porta a la creació de l’estat del benestar.
Fins els anys 70’s els partits Comunistes a Europa (amb alguna excepció concreta) defensen un model de planificació econòmic com el de la URSS (contrari a l’Estat del Benestar – economia de mercat, serveis públics amb regles del capitalisme). La socialdemocràcia seria mes propera a acceptar sistemes de desregulació i els post-comunistes volen alguns sectors nacionalitzats: actualment reivindiquen la banca nacionalitzada.
2. La crisis del dret internacional: Estat i sobirania (no s'ha treballat a classe, textos) El Dret té la necessitat de regular jurídicament les relacions d’una comunitat humana que cada cop és més extensa i de la que deriven constantment relacions de justícia. Després de la creació de la ONU (la màxima aspiració del Dret Internacional en els últims anys), el Dret Internacional és troba en crisis i en un punt mort degut al seu ràpid procés d'internacionalització a causa de la globalització (que ha portat a la internacionalització del dret i no com hauria de ser que és que el Dret Internacional regulés la globalització mitjançant normes.) Segons l’autor del text és necessari trobar una definició pel Dret (que comença a quedar-se enrere i desfasat) que només contempli la part del Dret que regula les RRII o la pròpia Comunitat Internacional. Per aconseguir això és necessari que l’individu passi a ser el subjecte primari del dret constituint així el nou Dret Global (l’autor es centra molt en aquest concepte de que l’individu ha de ser la part central del Dret Global) En les ultimes dècades hi ha hagut canvis importants com la internacionalització dels Drets Humans (DDHH) o l’aparició de les ONG’s. ------------> Tot i això la Comunitat Internacional segueix sent una comunitat d’Estats on els individus continuen sent “res inter nationes” (ocupen un lloc secundari). Així doncs es considera que aquests individus haurien de ser també subjectes del dret internacional i no només un objecte a partir de les relacions entre estats, doncs en el Dret Global els individus són els principals protagonistes. Tot i que els DDHH atorguen més protagonisme a les persones es considera encara insuficient: les persones són l’origen i el centre de la vida jurídica i no només la fi.) El concepte d’Estat-nació neix per evitar les guerres religioses que s’havien succeït en els últims anys. Això porta a un canvi en el paradigma mundial: es necessiten noves formes d'organització política, doncs la Societat Civil demana la implantació d’una democràcia directa que s’ocupi de temes menors, el que fa que l’Estat tingui una gran tensió entre lo global i lo local.
És necessari delimitar els límits de la eficiència de l’Estat: En l’àmbit internacional: inoperant davant dels reptes globals.
En l’àmbit local: estan massa burocratitzats.
Els Estats-nació segueixen encallats en dogmes com la sobirania o la territorialitat que dificulten la presa de decisions que traspassen aquests límits. En aquest aspecte, els reptes globals ens porten a l’objectiu d’un mon sense fronteres estatals.
• La sobirania El concepte de sobirania va clausurar (en el seu moment) la possibilitat d’instaurar un ordre internacional harmònic ja que es va homogeneïtzar artificialment un sistema d’Estats amb plens poders sobre els seus territoris mitjançant fronteres. La sobirania la podríem definir així: “La sobirania és la qualitat inherent a un Estat que li atorga suprema potestat al seu territori, el control de la seva ordenació jurídica i el dret a reconèixer els actors externs” (R. Domingo, 144).
Actualment, però, està totalment qüestionada (la sobirania) en la època de la globalització. Hi ha una gran debat entre els defensors del pluralisme social global i els de l’exclusivisme de l’Estatnació.
Els autors que defensen la Sobirania Estatal creuen que sense Sobirania no hi ha Estat i sense Estat no hi ha Dret i que per tant la Sobirania és incompatible amb la universalitat (=globalització) que reclama prioritzar abans en la idea de persona i després entrar en la idea de poble. El mon necessita doncs ordenar-se globalment, però la sobirania exigeix pluralitat (per la seva essència territorial i pel seu caràcter excloent) i reclama l’existència d’altres comunitats sobreanes susceptibles de ser excloses.
• La territorialitat No hi ha Dret Internacional sense Estats – No hi ha Estats sense sobirania – No hi ha sobirania sense territori. El principi de territorialitat és organitzatiu i proporciona seguretat, però el seu abús ens impedeix avançar, doncs hauríem de separar territorialitat de sobirania: “des-sobiranitzar” els territoris. Els autors que conceben un Dret Global apunten que el Dret Internacional s’ha oblidat d’un principi fonamental respecte el territori: “la terra és de tots, de la Humanitat, de tots els homes.” • La jurisdicció Hi ha un gran debat sobre si la jurisdicció pertany als Estats o no. La jurisdicció la podríem definir com la potestat d’aplicar el dret coactivament resolent de manera definitiva i irrevocable una controvèrsia. Hem de veure que històricament s’ha aplicat la jurisdicció internacional en casos de guerra i conflicte, i que l’arbitratge internacional i la mediacio son instruments eficaços per a la resolució de conflictes globals que han aconseguit un nou estil d’exercir el dret allunyat dels òrgans juridiccionals estatals.
L’ordenança jurídica global està en construcció, i aquesta serà un sistema obert on hauran de conviure ordenances jurídiques estatals i regionals. La construcció d’aquesta ordenança jurídica global ha de ser construïda a partir de la igualtat, llibertat i dignitat de l’individu. Tot i això presenta problemes com la falta de caràcter consuetudinari (tradició i costums) que fa que perdin eficàcia i seguretat jurídica.
3. Dret global i democràcia global: un nou context històric en un món globalitzat Des de la pau de Westfalia (1648) els estats es comprometen a no ingerir en els estats domèstics dels altres, conformant les noves Relacions Internacionals. Es consagra un equilibri a Europa entre Estats- nació, que lluitaven per qüestions religioses i dinàstiques. Aquesta pau s’exporta a nivell mundial (gràcies a les colònies).
La 2a Guerra Mundial desencadena les Nacions Unides, pel que el Dret Internacional deixen de ser tractats de cooperació (bilaterals o multilaterals entre diferents estats) per convertir-se en un gran conglomerat de països, associacions i programes. Amb la Unió Europea, que desenvolupa institucions i programes pròpis (amb supremacia pròpia), comença un canvi de model de internació mundial, que alguns volen però altres no.
El món ha canviat, i ens trobem en un nou context especialment en la informació, la comunicació i sobretot econòmicament. Les organitzacions internacionals tenen un poder molt gran, però cada cop han adquirit més poder els organismes interestatals privats (ICANN – censura a internet, IATA..). Aquest escenari internacional acaba amb la idea de sobirania estatal pura, ja que ara hi ha milers de decisions externes que afecten els nostres interessos i els nostres assumptes domèstics, que els ciutadans d’un país no poden controlar (canvi climàtic, l’extrema pobresa, el terrorisme internacional..). 3 grans maneres d'afrontar aquests problemes: Solucions estatistes: buscar mesures de coordinació per a que els estats arribin a mesures de resolució comuna. Aquesta solució té problemes com que és la que estem aplicant al canvi climàtic (amb pocs canvis), ja que porta molts costos que ningú vol assumir (repartiment de costos) Solucions intermèdies: crear organismes de decisió tecnocràtics que resolguin els problemes amb representants de cada país (model del fons monetari internacional) – Problema de la legitimitat democràtica.
Democràcia transnacional, cosmopolita o global: crear institucions que facin canviar la democràcia i les seves estructures tradicionals per resoldre els problemes comuns de manera democràtica i legitima. Hi ha gent que creu que això és impossible.
+ TEXTOS DEL DOSSIER DE LECTURES ...