Demografia complet (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Bioestadística, epidemiologia i demografia
Año del apunte 2016
Páginas 16
Fecha de subida 19/04/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

1. DEMOGRAFIA INTRODUCCIÓ La demografia és una ciència social que té com a objectiu d’estudi la població humana des del punt de vista descriptiu com analític. Estudia: - Dimensió (quantitat) Distribució pel territori Estructura (sexe i edat) Dinàmica o evolució La població és el conjunt d’individus constituïts de forma estable, lligats per vincles de reproducció i identificats per característiques territorials, polítiques, jurídiques, ètniques i/o religioses.
LA DEMOGRAFIA I LES CIÈNCIES SOCIALS Conèixer la població és imprescindible per poder planificar, executar i avaluar plans, programes i les diferents activitats de salut. Sense aquest coneixement es planificarien activitats inadequades.
La demografia té uns límits imprecisos ja que els grups humans del planeta son ben diferents entre si i per tant, necessita d’altres ciències socials per abastar tots els aspectes. Tot i així, ens dóna una versió numèrica o quantitativa de la població; però la població és tal com és en funció de unes variables interdependents com les geogràfiques, històriques, etc. ja que ens permetrà saber què passa amb la població en tot moment (natalitat, mortalitat, migracions,etc.).
La utilitat sanitària de la demografia seria conèixer el comportament de la població pel que fa a la reproducció i la mortalitat, preveure els recursos tant humans com materials, planificar i programar plans sanitaris i avaluar la qualitat de l’atenció sanitaria.
ORÍGENS DE LA DEMOGRAFIA COM A CIÈNCIA Amb la publicació de l’obra de John Graunt al 1662 es creu que s’inicià el naixement de la demografia. Aquesta obra es van basar en els Bills of Mortality, uns butlletins setmanals que sortien als diaris on hi constaven les defuncions i les causes, fins i tot alguns naixements de la població de Londres. Això li va permetre fer un estudi científic de la mortalitat en el qual va estudiar amb profunditat i extensió els factors biològics i socioeconòmics de la mortalitat. Per això, també se li atorga la paternitat de l’Epidemiologia, ciència que estudia la distribució de la salut/malaltia en la població.
Tot i així, l’aportació més important va ser la confecció d’una taula de mortalitat on va arribar a proposar una descripció racional del procés de mortalitat fent-ne una taula de supervivència.
Teoria de Robert Malthus Robert Malthus proposa la primera teoria general de la població, un tant pessimista, on s’estableix una llei general que explica el creixement total de la població en relació amb la disponibilitat dels recursos alimentaris oposant-se així, a les teories evolutives.
“mentre la producció d’aliments creix de manera aritmètica, la població ho fa de forma geomètrica”: Cada vegada hi ha més població i menys aliments, i augmenta la desigualtat entre classes ja que els pobres sortirien perdent.
Aquesta tendència només té dos possibles frens, segons Malthus: - Biològics o durs: malaltia, mort i misèria Preventius: restricció moral com l’abstinència i retard del matrimoni Teoria Transició demogràfica o Model Europeu Aquesta teoria intenta explicar i relacionar les condicions d’Europa, a partir del segle XVIII: fins aquell moment, la natalitat i la mortalitat eren molt elevades degut a les malalties infeccioses. Per això, la gent tenia tants fills, perquè la supervivència infantil era molt baixa.
Desprès de la disminució de rates, es va eradicar la pesta acabant amb la gran epidèmia del segle. Això va comportar l’augment de supervivència, especialment la infantil, la disminució de recursos i per tant, la disminució de la natalitat de manera espontània. El primer país europeu on va disminuir la natalitat va ser França. A més, també van millorar els afers administratius (taula de John Graunt) i la higiene la qual cosa va millorar la vida. Aquest fet va coincidir amb la Revolució industrial o Modernització. Així doncs, la població va créixer tot i que va disminuir tant la natalitat com la mortalitat.
- - 1a etapa: Reducció de la mortalitat catastròfica Sobretot, reducció de la mortalitat epidèmica (XVIII) degut a causes externes com l’eliminació de les Rattus rattus portadores de la Pesta, millores en l’eficàcia administrativa i incorporació de mesures preventives.
A més a més, el plus de naixements acumulats durant els altres anys sobreviuran a les noves crisis epidèmiques (verola, còlera i grip).
2a etapa: Reducció de la mortalitat ordinària Gràcies als avenços de la microbiologia i de la higiene pública es van reduir les malalties d’origen infecciós. Aquí també hi va participar la Industrialització (creà nous llocs de treball), la urbanització, els nous canvis de costums (canvi de la roba de llana per la de cotó, més barata i més fàcil de rentar), i/o també els - - - canvis en la virulència d’algunes malalties. A més, la natalitat es va mantenir i tot plegat, va comportar un fort creixement de la població durant la primera meitat del segle XIX.
3a etapa: Reducció de la fecunditat A partir de la segona meitat del segle XIX, les parelles van reduir el nombre de fills degut a la supervivència infantil (ara ja no eren productius, sinó una despesa més). França va ser el primer país europeu on va disminuir la natalitat.
4a etapa: Envelliment progressiu de la població Aquest fet s’atribueix a la caiguda de la fecunditat tot i que el veritable fenomen fou la disminució de la mortalitat. Una població serà més vella com més petita sigui la seva mortalitat (XX).
5a etapa: Desacceleració del creixement de població En aquesta etapa la mortalitat ha arribat a unes taxes molt baixes, tant que difícilment podran continuar disminuint. Per tant, començarà a augmentar una altra vegada i s’estancarà el creixement de la població (la natalitat ha continuat baixa).
FONTS DE LA INFORMACIÓ DEMOGRÀFICA Actualment disposem de 4 fonts bàsiques de dades demogràfiques d’utilitat sanitària al nostre país: el cens, el registre civil, el padró municipal i les enquestes demogràfiques.
El Cens És un llistat oficial o padró estadístic de la població d’un territori delimitat en un temps determinat (recompte nominal de tots els habitants d’un país  nivell estatal). Si mirem el cens al cap d’un temps, podrem veure que els individus del territori han canviat.
L’operació censal la duu a terme l’Administració pública, la qual envia un qüestionari a tots els domicilis del territori. Aquest serà contestat pel cap de casa i hi figuraran totes les dades de totes les persones que viuen sota el mateix sostre. En el cas que no puguin contestar-lo, serà un agent censal l’encarregat de prestar el seu ajut per complimentar-lo. Al cap d’uns 15 dies es recullen i comença el processament estadístic.
El cens de la població ja es feia des de temps remots. El primer que coneixem seria el Llibre dels nombres a la Bíblia. Fins i tot a Egipte, Grècia i Roma es duia a terme el cens.
Tot i així, el cens com a tal no va sorgir fins l’any 1768-87.
Els censos actuals són molt complets perquè hi consten moltes variables sociodemogràfiques d’interès general i també d’interès sanitari com: natalitat, mortalitat, morbiditat, equipaments hospitalaris, farmàcies, professionals sanitaris, despesa sanitària, consum privat i públic en sanitat, etc. A més, se’n poden fer de parcials.
A més a més, han de tenir unes característiques per tal d’assegurar la màxima fiabilitat possible: - Universalitat: hi consten tots els residents del territori, encara que no tinguin domicili fix.
Simultaneïtat: s’ha de fer en les mateixes dates en tot el territori.
Instantaneïtat: el temps que duri l’operació censal ha de ser curt (màx. 15 dies).
Periodicitat: es repeteix cada 10 anys. A Espanya es du a terme cada 1 de març per tal d’evitar les absències en festes de Nadal.
Confidencialitat: les dades estan protegides pel secret estadístic.
Per tal de facilitar la comprensió de les dades publicades en els censos s’ha de distingir entre població de dret i població de fet. La població de dret és la suma de la població amb residència en un municipi, i que comprèn els residents presents i absents en el moment censal, i la població de fet són els residents presents i transeünts que en el moment del cens es troben en el municipi.
El Registre Civil És on s’hi declara de manera oficial els naixements, la filiació, els noms i cognoms, l’emancipació, la nacionalitat, el veïnatge, els canvis d’estat civil, l’absència i les defuncions; i se’n treuen les estadístiques vitals.
El registre de les migracions, però, està menys controlat i formalitzat. El registre de les migracions exteriors és a càrrec d’un servei especial que varia de denominació i d’atribucions d’un país a l’altre; i les migracions internes apareixen al padró municipal.
El Padró Municipal És una llista pública, nominal i autoritzada on es relaciones tots els habitants d’un terme municipal en una data determinada. Segons la legislació espanyola, tota persona ha d’estar empadronada en un sol municipi. En aquest document hi consten les mateixes dades que el cens però es confecciona cada 5 anys (referència 1 gener).
El nou padró continu (vigent des del 1996) permet reduir el cost de resposta dels ciutadans perquè ja vénen impresos, tan sols s’han de comprovar. A partir del padró, es confeccionen els censos electorals, reclutament de soldats i permet conèixer la densitat de població de les ciutats i dels barris.
Enquestes Demogràfiques Es fan servir que la informació que és necessita no consta en les observacions clàssiques o és incompleta. A Espanya, últimament s’ha dut a terme la Encuesta de la fecundidad (1998), Encuesta de discapacitades, deficiencias y estado de salud (1999) i Encuesta de morbilidad hospitalaria.
Malgrat tots els esforços per aconseguir la màxima fiabilitat en les dades, sempre hi ha nombrosos errors: involuntaris d’àmbit administratiu, estadístics, d’interpretació i omissions involuntàries, i voluntaris els comesos pels individus a l’hora de respondre el qüestionari sobre temes com l’edat, el sexe, comptar-se dues vegades (família legal i “l’altra”), etc.; i limitacions: organització administrativa (no es disposa dels elements necessaris per poder assolir la qualitat desitjada), nivell cultural de la població (analfabetisme, persones incompetents per al recull de dades, mala interpretació), accessibilitat (dificultats per accedir a poblacions disperses) i el registre de nounats (omissions voluntàries o forçades per normes socials o a causa de diferents normes segons els diversos països a l’hora de registrar els nounats).
Tot i això, sempre es poden detectar i corregir-se amb comparacions amb dades anteriors, fer un anàlisi de diferencies internes, comparacions amb altres fonts independents... A més, la introducció de les noves tecnologies ens ha permès controlar millor els dades i reduir el temps.
ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ L’estructura d’una població és el nombre d’individus que coincideixen en el temps i en l’espai, i està definida per l’edat i el sexe. A més, ve determinada per la natalitat (nombre de nascuts), la mortalitat (nombre de defuncions) i la migració (diferència entre immigrants i emigrants).
L’observació d’aquests tres comportaments permet constatar l’evolució demogràfica de les societats i entreveure’n les perspectives de futur. Això és important pel que fa a l’activitat econòmica com la sanitària ja que conforma la demanda de serveis sanitaris.
El creixement natural/vegetatiu és el creixement de la població degut a fenòmens biològics com són néixer i morir. Per tant, és la diferencia entre els naixements i les defuncions produïdes en un lloc i un temps determinat. Aquest creixement pot ser positiu o negatiu segons si hi ha més morts que naixements o viceversa. En canvi, el creixement total és el creixement donat pels esdeveniments biològics i socials com la migració.
A més a més, pot ser que ens trobem amb dos tipus de poblacions: la població estacionaria és aquella en la qual el saldo natural és zero, i la població estable és aquella en la qual el creixement és constant.
Piràmides de població Per tal de facilitar la comprensió del significat de les xifres obtingudes del cens, es representen gràficament en forma d’histograma doble simètric que representa l’estructura de la població per edat i sexe (normalment agrupats en franges d’edat de 5 anys).
Si es vol que les piràmides siguin visualment significatives i comparables, cal establir una proporció entre les escales dels dos eixos. Normalment s’utilitza la proporció 1 any=0.02% de la població total representada. Com que es treballa amb àrees, el 0.02 es multiplica pel nombre d’anys del grup al quadrat (5 anys=0.02x52). En canvi, si es volen comparar dues poblacions de dimensions molt diferents, s’ha de recórrer a construir-les amb dades relatives on es relaciona el pes numèric (estandardització).
A més, hi ha un tipus de piràmides construïdes amb les dades desagregades any per any que contenen més informació que una piràmide qualsevol ja que es pot observar amb més precisió qualsevol canvi ocorregut en un any determinat. Generalment, aquestes piràmides representen un segle de la població.
 Població jove o progressiva Piràmide amb base ampla i vèrtex punxegut Clar predomini de població jove (0-15 anys) amb elevada taxa de natalitat, molt típic de països en vies de desenvolupament.
Poblacions amb l’esperança de vida curta i alta mortalitat, especialment a la franja de 0 a 5 anys.
 Població intermèdia, madura o estacionària Piràmide amb l’ample de base disminuïnt Població amb creixement natural baix amb tendència a l’envelliment. Hi ha força igualtat entre les generacions joves i adultes.
 Població envellida o regressiva Piràmide amb base estreta i, edats madures i vèrtex amples Típic de poblacions amb un marcat procés d’envelliment on predominen els efectius de 65 anys i més, i edats mitjanes, i on la natalitat i la mortalitat són baixes ( tendeix al creixement negatiu). És una morfologia característica dels països desenvolupats.
Si observem les piràmides poblacionals espanyoles compreses entre el 1970 i el 1991 podem veure que ha sofert grans canvis: ha passat d’una població madura a una d’envellida amb una rapidesa poc freqüent degut a canvis demogràfics importants.
Així doncs, el que cal mirar d’una piràmide de població és: - El país i l’any que representa L’estructura de la població i extreure les nostres interpretacions de les possibles causes de la situació i preveure’n l’evolució Les irregularitats del seu perfil ÍNDEX DEMOGRÀFICS Els índex demogràfics ajuden a descriure comportaments de la població, mesurar de forma directa o indirecta la qualitat de les cures proporcionades a la població i ajudar a justificar la dotació de recursos humans i materials per poder desenvolupar de manera eficaç i eficient la tasca professional. Així doncs, són útils per a l’assistència, la investigació i l’administració.
TAXA: Relació matemàtica entre un flux d’esdeveniments produïts en un període de temps concret, i la població de referència calculada a meitat d’any (1 juliol).
TAXA BRUTA/GLOBAL: Taxa en què l’esdeveniment es relaciona amb tota la població però no són prou explícites.
TAXA ESPECÍFICA: Taxa en què el fenomen que es vol estudiar només recau sobre un grup de la població general.
PROPORCIÓ: Relació entre una part de la població i la població total considerada a principi d’any (1 gener).
RATIO/RAÓ: Relació per quocient de dues magnituds que poden ser complementaries o no tenir res a veure en aparença.
NATALITAT I FECUNDITAT La natalitat és el conjunt de naixements produïts en el si d’una població d’un territori i un temps determinat. Aquesta depèn de tres factors: del percentatge de població en edat fèrtil (15-49 anys), del percentatge de població en edat fèrtil que formin parella (lligat a la nupcialitat) i de la fecunditat en si mateixa.
La fecunditat, en canvi, relaciona els naixements únicament amb la subpoblació de dones en edat fèrtil (15-49 anys) També existeix l’índex conjuntural de fecundació que no deixa de ser la mitjana del nombre de fills que cada dona ha tingut en complir els 50 anys.
∑ *Nascuts vius  Segons l’OMS, un nascut viu és tot aquell producte de la concepció que, una vegada expulsat o extret completament del cos de la mare, independentment de la durada de l’embaràs, respiri o doni senyals de vida, com ara palpitacions del cor, pulsacions del cordó umbilical, moviments efectius dels músculs de contracció voluntària, i això tant si s’ha tallat o no cordó umbilical i s’hagi desprès o no la placenta.
Des del segle XIX, la fecunditat ha disminuït en tots els països desenvolupats com Espanya així com també la natalitat i l’edat mitjana de maternitat. Per a explicar aquest fet, hi ha varies teories complementaries que relacionen la caiguda de fecunditat amb el procés d’industrialització i modernització de la societat:  Teories microeconòmiques: Entenen els fills com a bé de consum, amb uns costos i beneficis que estan en competència amb altres. Quan els pares tenen un comportament econòmic racional, decideixen disminuir el nombre de fills ja que s’adonen dels costos creixents directes i indirectes.
Teoria dels fluxos intergeneracionals: el descens de la fecunditat seria degut al canvi de direcció de fluxos interiors de la família en canviar el valor econòmic dels fills. En les societats preindustrials els fluxos de fills a pares eren superiors ja que treballaven des de petits i el cost de manteniment era baix. En les societats industrials, els fluxos es van invertir.
 Teoria demogràfica o distorsions del mercat matrimonial: Quan una generació és molt nombrosa, el seu accés al món laboral es fa difícil, s’endarrereixen els matrimonis i la fecunditat baixa, i s’estableix aleshores una situació oposada entre la fecunditat de la generació dels pares i la dels fills. Aquesta teoria que introdueix l’element del mercat laboral podria explicar el baby boom de després de la Segona Guerra Mundial.
 Teoria sociològica: Es centra en les modificacions sofertes en el rol de la dona i en l’accés als mètodes moderns de contracepció així com la despenalització de l’avortament a la major part de països. Bongaarts opinava que hi ha uns elements que influeixen directament sobre la fecunditat com els recursos disponibles d’anticoncepció, l’edat de la dona en el primer matrimoni, la lactància materna i/o l’abstinència de relacions sexuals postpart i la possibilitat de l’avortament; i d’altres d’indirectes com l’educació, la professió i l’estatus social, la salut i les creences religioses.
MORTALITAT La mortalitat és el número de defuncions en el si de la població determinada en un període de temps determinat. Serveix per avaluar els mecanismes per retardar-la i mesurar de forma indirecta la qualitat dels serveis sanitaris.
S’entén per defunció la mort de tota persona nascuda viva, independentment de les hores viscudes, i com a mort, la finalització de les funcions vitals després del naixement.
Una de les variables que aporta més informació a la taxa de mortalitat és la causa de la mort, definida com el conjunt de totes aquelles malalties, estats morbosos o lesions que produïren la mort o que hi contribuïren, i les circumstancies de l’accident o la violència que produïen les esmentades. Totes les persones residents a Espanya tenen l’obligació d’emplenar el qüestionari de defuncions del Registre Civil, acompanyat del certificat de defunció.
Pel que fa a l’evolució de la mortalitat a Espanya, s’ha pogut observar que des del segle XIX ha disminuït contínuament excepte l’època de la Guerra Civil i la postguerra. Però, s’ha experimentat que ha augmentat en els últims 5 anys degut fonamentalment per l’envelliment de la població. Tot i així, la principal causa de mortalitat a Espanya són les malalties cardiovasculars seguit pels tumors i els accidents de trànsit sobretot en el jovent de 16 a 35 anys.
Tipus de mortalitat Gràcies als avenços de l’obstetrícia, s’ha reduït la mortalitat infantil, perinatal i també la materna. Les diferencies de mortalitat infantil persisteixen en funció de les classes socials i territorials, fet que identifica com a grups de risc.
Les principals causes de mortalitat perinatal són les malformacions, nadons nascuts preterme, retard en el creixement intrauterí, entre d’altres. Aquesta mortalitat augmenta en funció de l’edat considerades límit de la mare (-18 i +35-40 anys), si augmenta la paritat i quan el naixement es presenta abans o després del termini de temps gestacional.
Pel que fa a la mortalitat materna, és molt baixa a Espanya tot i que està infraregistrada i que si fos real seria el doble de la que hi ha actualment. Les principals causes de mortalitat materna són: hemorràgies greus, causes indirectes com anèmies, paludisme, cardiopaties..., infeccions, avortament de risc, eclàmpsia, distòcies i altres causes directes com embaràs extrauterí, embòlies i xoc anestèsic.
Teories sobre el descens de la mortalitat     Hipòtesi alimentaria: l’alta mortalitat produïda per malalties infeccioses que afectaven sobretot en els primers anys de vida, eren conseqüència de l’alimentació insuficient de les poblacions preindustrials, que els ocasionava una baixa defensa immunològica. La millora de l’alimentació va suposar una baixada de la mortalitat encara que també va ser important la introducció de mesures d’higiene pública i privada, i la millora de l’estat d’alguns aliments com la llet.
Factors socials Transició epidemiològica: Aquesta teoria es va fer servir per explicar el canvi de la mortalitat tradicional caracteritzada per la gran mortalitat infantil i predomini de les malalties infeccioses i parasitàries a un patró modern caracteritzat pel protagonisme de les malalties de l’aparell circulatori i els tumors, així com les malalties degeneratives. Se’n distingeix tres fases segons la rapidesa del canvi i les malalties prevalents: el model clàssic o occidental (Europa), el model accelerat (Japó) i el model contemporani o retardat (Tercer món).
Health transition: Engloba les teories anteriors. Apareix el concepte de risc que és la probabilitat de perdre salut i s’incorporen unes millores, que explicarien els diferents models i velocitats de transició cap a la salut en les diferents poblacions.
ENVELLIMENT I ESPERANÇA DE VIDA L’envelliment de la població és l’augment del percentatge de vells respecte ala població total. Aquest tipus de vellesa és cronològica, no biològica, que seria el progressiu deteriorament cel·lular dels teixits, òrgans i la minva de les seves funcions.
Una població és envellida quan el pes dels vells sobre tota la població és superior al 10%. L’envelliment és una tendència mundial i per això l’OMS, conscient del problema que pot ocasionar, va iniciar una campanya sobre el seu programa per l’envelliment i la salut: “Siguem actius per envellir bé”.
Principalment, l’envelliment es degut al descens de la mortalitat en general i la infantil que ha propiciat la revolució de la longevitat, sobretot la de les dones que viuen una mitjana d’entre 2 i 7 anys més que els homes. En el món industrial, s’ha guanyat en cent anys una mitjana de 25 anys de vida.
Una altra causa seria el descens de la fecunditat en què al disminuir el nombre d’efectius joves, creix el pes proporcional dels vells pels canvis en l’estructura i en la proporcionalitat dels tres grups. Pel que fa a la migració, pot ser un factor de rejoveniment en el país de recepció i un factor d’envelliment del país d’origen.
Segons Sauvy, les poblacions tenen dues alternatives: créixer o envellir. Amb l’envelliment de la població augment i/o apareixen problemes d’ordre social, econòmic i polític: - Augment de la raó de dependència: la població activa cada cop serà menor per suportar un pes de dependents cada cop més gran.
- Increment de la demanda sanitària: tant pel que fa a l’augment de l’activitat dels professionals de l’atenció primària com el nombre de llits de la XHUP ocupats (20-30%).
Necessitat creixent de centres geriàtrics socials Increment creixent dels costos sanitaris en medicació Augment de la demanda de personal sanitari especialitzat en geriatria - Població de 65 anys i més en alguns països del món, 2010 i 2050 S’entén per esperança de vida la mitjana aritmètica dels any que, teòricament per a cada edat, poden aspirar a viure els habitants d’una àrea determinada, tenint en compte la taula de mortalitat. Es construeix a partir d’un cohort estacionaria de 100.000 persones que tindrà les mateixes probabilitats de morir que les diferents generacions coexistents en el període estudiat (Veure llibre pàg. 66).
Les taules de l’esperança de vida són un indicador molt utilitzat perquè ens descriuen l’envelliment relacionat amb la mort, i per la sensibilitat als canvis anuals de la mortalitat. Si observem la taula d’esperança de vida en néixer d’Espanya, observarem que les dones a Espanya sempre han viscut més que els homes.
Parlant de l’esperança de vida, també hauríem de parlar dels anys potencials de vida perduts, que té en compte els anys que una persona deixa de viure si mor a una edat que no és l’habitual de defunció (1-70 anys). Per tant, són aquelles morts que podrien ser evitables, i que comporten un escurçament de l’esperança de vida.
Fins i tot, a Espanya, l’INE va permetre calcular un nou indicador que ens aproximés a altres conseqüències no letals d’una malaltia. És el que tracta l’esperança de vida sense incapacitats (EVSI), que es calcula amb dades de mortalitat i morbilidat, I és el temps de vida sense incapacitats que les persones d’una edat determinada (any x), poden aspirar a viure si les condicions de mortalitat i d’incapacitat d’aquell moment no canvien en el futur.
MIGRACIÓ S’entén per migració el canvi de lloc de residència. Aquesta, altera tant l’estructura com la distribució de la població sobre el territori en dos sentits: genera una sèrie de fenòmens i/o problemes tant en els individus que migren com en els col·lectius que els reben ja sigui en l’àmbit social o en el sanitari. L’accesibilitat del transport ha facilitat la mobilitat de les persones.
Les migracions són fenòmens tan complexos que per tal de copsar els matisos que comporta, es classifiquen segons una sèrie de característiques com:  La durada: Temps de permanència en el lloc de recepció de la migració. Pot ser molt curt o bé, per instalar-s’hi per sempre. En les estades llargues, l’immigrant haurà d’adaptar-se als nous costums i la nova cultura fins a integrar-se (ser com un autòcton). En canvi a les curtes, no els cal ja que aviat tornaran al seu lloc d’origen.
La integració s’enfronta per una part al dret a ser diferent i per l’altra, a la igualtat a la qual aspira el país de recepció.
En el camp sanitari, l’aspecte cultural és un punt molt important a tenir en compte a l’hora de donar satisfacció a les necessitats de salut de poblacions d’immigrants de cultures molt diferents a la nostra.
 La distància: Poden donar-se migracions dins el propi territori nacional, de les regions més deprimides a les més industrialitzades o fins i tot, dins la mateixa comunitat. Aquestes migracions interiors són, generalment, provocades per les diferències d’oportunitats pel que fa a l’ocupació, els nivells d’ingressos i les condicions de vida.
També es donen les migracions internacionals, que són més complexes perquè generen problemes socials, polítics i culturals molt importants. En el cas d’Europa, es diferencien els immigrants comunitaris dels extracomunitaris.
La distància geogràfica condiciona la diferència cultural i aquesta, al seu torn, la percepció de la salut, de la malaltia i de la mort. Això és bàsic per a la història clínica.
 Les causes: La causa principal que motiva a migrar és l’economia tot i que en els últims anys també han estat els conflictes bèl·lics (repressió, inseguretat, intolerància ètnica, política, religiosa...), les catàstrofes meteorològiques o les geològiques.
 El grau de llibertat: Són les condicions sota les quals els individus prenen la decisió d’emigrar. El ventall de possibilitats va des de la decisió presa lliurement i meditadament fins la forçosa (no hi ha discriminació en aquesta).
Problemes socioculturals dels immigrants El grau d’adaptació que aconsegueixin dependrà molt de la informació prèvia que en tinguin i dels contactes socials dels quals disposin. Si aquestes condicions no es donen o bé són insuficients, poden aparèixer tot un seguit de problemes que condicionaran l’adaptació i la futura integració. Els més rellevants són:   El desarrelament del lloc d’origen: Sentiment de pèrdua que experiments els immigrans de la pròpia terra i dels éssers estimats que han deixat enrere.
Aquest serà més o menys intens en funció de les condicions que trobin en el lloc de recepció. Com més jove és l’individu, més facilitat té per aprendre i menys arrelada té la cultura del seu país d’origen.
El xoc cultural: Com més diferent és la cultura del lloc d’origen de la del lloc de recepció més fort serà l’impacte que experimentarà l’individu.
- Llengua - Canvis d’estil de vida: canvi de ritme, forma de viure, horaris, alimentació, capitació tècnica...
- Atur i baix nivell econòmic: la taxa d’atur entre els immigrants és més alta que la de la població autòctona. Els més afectats són les dones i el joves entre 16 i 19 anys. A més, les feines que troben sovint són poc remunerades.
- - Habitatge: No és facil trobar un habitatge digne si no es té un contracte de treball per avalar el contracte de lloguer, i no s’obté un contracte de treball si no es té el permís de residència, i aquest s’aconsegueix si es té contracte de treball. Per tant, és un cercle tancat.
Desplaçaments: el fet de viure en barris perifèrics els obliga a desplaçaments llargs, cars i complicats.
Problemes de salut del immigrants Un objectiu principal del programma de salut de l’OMS era la reducció del 25% de les desigualtats en salut i no s’ha aconseguit. Els més vulnerables han resultat ser els immigrants procedent del Tercer Món on hi ha incidit les desigualtats socioeconòmiques que han generat desigualtats sanitaries.
Marc Lalonde descriu com a condicionants de la salut el medi ambient i els estils de vida. Tot i així, també rau en l’herència genètica (els fa més làbils a malalties desconegudes en el seu lloc d’origen), i les dificultats culturals i legals que poden tenir per accedir i beneficiar-se del sistema sanitari del país de recepció.
A més, s’ha observat que en els immigrants hi ha una tendència més gran a contraure quadres banas com somatitacions de l’angoixa, estrès i inseguretat, freqüentació elevada de l’ús de serveis sanitaris (aument de la demanda social), baixes per malaltia més prolongades, augment dels accidents de treball per desconeixement, major nombre de suïcidis, menys participació en programes preventius i acompliment de les pautes terapèutiques, pitjor salut infantil, problemes nutricionals, augment de malalties infeccioses o MTS, sovint no es vacunen, etc. (Tot respecte als autòctons).
Importància numèrica de les migracions (pàg.76-77 llibre) ...

Comprar Previsualizar