TEMA 3 - El constitucionalisme espanyol (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 8
Subido por

Descripción

Dret Constitucional. Professors: Víctor Ferreres i Joan Solanes

Vista previa del texto

3.  El  constitucionalisme  espanyol   3.1.  Els  períodes  constitucionals   3.1.1.  La  Constitució  de  1812   El  primer  text  constitucional  espanyol  és  la  Constitució  que  s’elaborà  a  Cadis  el  1812,   en  plena  guerra  del  francès.   Les  característiques  d’aquesta  Constitució  és  que  nasqué  amb  la  voluntat  d’estabilitat   i,   per   això,   establia   una   clàusula   per   la   qual   no   podia   esser   reformada   fins   que   passessin   vuit   anys.   Aquesta   Constitució   rep   les   influències   del   liberalisme   americà   i   francès  del  moment.   Aquest   text   proclama   el   principi   de   la   sobirania   nacional   i   la   divisió   de   poders   en   el   marc  d’una  Monarquia  constitucional:  el  poder  legislatiu  resideix  en  les  Corts  amb  el   Rei,  l’executiu  en  el  Rei  i  el  poder  judicial  en  els  tribunals  establerts  per  la  llei.   Es   reconeixen   la   llibertat   i   la   seguretat   personals,   la   inviolabilitat   del   domicili,   la   llibertat  d’expressió,  i  també  el  dret  de  sufragi  actiu  i  passiu.  El  dret  de  sufragi  passiu  és   censatari  i  l’actiu  universal  masculí,  però  indirecte  en  quart  grau.   El  text  afirmava  el  principi  d’igualtat  davant  la  llei  i  estableix  la  confessionalitat  catòlica   de  l’Estat  i  la  unitat  religiosa.   El   Rei   és   el   cap   de   l’executiu,   i   com   a   tal   li   correspon   expedir   els   decrets,   nomenar   i   separar   lliurement   els   Secretaris   d’Estat   i   de   Despatx,   però   no   estava   sotmès   a   cap   responsabilitat  i  la  seva  persona  era  sagrada  i  inviolable.   L’Administració   de   Justícia,   que   correspon   als   Tribunals,   es   basa   en   els   principis   d’inamovibilitat,   responsabilitat   dels   jutges,   exclusivitat   i   unitat   de   jurisdicció.   L’organització  judicial  culmina  en  el  Tribunal  Suprem.   Aquesta   Constitució   va   ser   vigent   de   manera   no   continuada   (1812-­‐1814,   el   trienni   liberal  i  el  1836).       3.1.2.  Constitucionalisme  moderat  i  progressista  sota  el  regnat  d’Isabel  II   Es  van  succeir  tres  textos  nous  durant  aquest  regnat:   L’Estatut  Reial  (1834)   Es   tracta   d’una   convocatòria   de   Corts   feta   per   la   Reina   Regent   i,   per   aquest   motiu,   només   fa   referència   a   l’organització   i   el   funcionament   de   les   Cambres,   per   això   és   considerada  una  Carta  atorgada.   D’aquesta  etapa  és  important  destacar  el  desenvolupament  del  Consell  de  Ministres,   com   a   òrgan   col·∙legiat   format   pels   ministres   juntament   amb   el   President,   que   necessitarà  la  doble  confiança,  règia  i  parlamentària,  per  portar  a  terme  la  seva  tasca   de  govern.   La  Constitució  del  1837   La  nova  Constitució  introdueix  el  principi  de  sobirania  compartida  entre  el  Rei  i  unes   Corts   bicamerals,   malgrat   la   declaració   inicial   del   preàmbul   que   afirma   la   sobirania   nacional.  El  Rei  i  les  Corts  comparteixen  el  poder  constituent  i  el  legislatiu.  Aquesta  té   una  tendència  més  liberal.   La  Constitució  del  1845   En   aquesta   s’incrementen   els   poders   de   la   Corona   i   els   drets   i   llibertats   són   regulats   més  restrictivament  i  es  torna  a  la  confessionalitat  catòlica  de  l’Estat.     3.1.3.  El  període  revolucionari   El   6   de   juny   de   1869   es   promulgà   la   nova   Constitució,   que   mostra   la   influència   d’altres   textos  constitucionals,  com  el  dels  Estats  Units  d’Amèrica  del  1787,  l’espanyol  del  1812   o  el  belga  del  1831.  El  text  estableix  la  sobirania  nacional  i  el  dret  de  sufragi  universal   masculí.   S’introdueix   la   llibertat   religiosa,   malgrat   l’obligació   de   l’Estat   de   mantenir   els   serveis  de  l’Església  catòlica  i  instaura  la  Monarquia  parlamentària,  en  què  la  Corona   és  un  poder  constituït  amb  facultat  fixades  a  la  Constitució.     Es  reforça  la  independència  del  Poder  Judicial  i  s’estableix  la  responsabilitat  dels  jutges   per  infracció  de  llei.     3.1.4.  La  Restauració  Borbònica   A  partir  de  1875,  després  de  cop  d’Estat  de  Martínez  Campos,  es  produí  la  Restauració   borbònica.   En   aquest   text   la   sobirania   era   compartida   entre   el   Rei   i   les   Corts,   seguin   la   tesi  de  “liberalisme  doctrinari”.     La   posició   predominant   del   Rei   en   el   conjunt   del   sistema   polític   fou   encara   més   gran   a   la  pràctica,  la  Constitució  trasllada  als  Ministres  la  responsabilitat  dels  actes  del  Rei.  A   la  pràctica,  comença  a  destacar  la  figura  del  President  del  Consell  de  Ministres.     3.1.5.  La  II  República   Arran  del  triomf  de  les  forces  republicanes  a  les  eleccions  municipals  del  1931,  el  14   d’abril  d’aquell  any  es  proclamà  la  II  República.     La   Constitució   proclama   la   sobirania   popular   i   el   sufragi   universal;   fa   una   àmplia   declaració   de   drets,   introduint-­‐ne   de   socials   i   d’econòmics;   estableix   la   separació   Església/Estat;  instaura  un  règim  parlamentari,  en  què  el  Govern  es  troba  sotmès  a  la   doble   confiança   del   Parlament   del   President   de   la   República;   i   configura   l’Estat   integral,  basat  en  l’autonomia  política  de  les  regions.     3.2.  Característiques  de  la  història  constitucionals  espanyola   La   història   constitucional   espanyola   es   desenvolupà   en   el   context   del   constitucionalisme  europeu  dels  segles  XIX  i  XX.       3.2.1.  La  inestabilitat  constitucional   S’han   succeït   nombrosos   textos   constitucionals,   fet   que   mostra   la   inestabilitat   i   a   més,   també  es  pot  veure  una  oscil·∙lació  entre  textos  conservadors  i  progressistes.       3.2.2.  L’absència  de  Constitucions  amb  ple  valor  normatiu   La   CE,   especialment   al   llarg   del   s.XIX,   no   és   concebuda   plenament   com   una   norma   jurídica,  sinó  més  aviat  com  un  text  polític  imposat  pel  grup  que  aconsegueix  el  poder,   amb   les   conseqüències   que   això   comporta   per   a   la   convivència.   La   primera   considerada  pròpiament  jurídica  és  la  del  1931.       3.2.3.  La  superficialitat  del  constitucionalisme   Aquesta  és  producte  de  l’esmentada  inestabilitat  i  de  l’absència  de  valor  normatiu  de   les   Constitucions   i   es   manifesta   en   la   inexistència   d’una   sòlida   construcció   de   l’Estat   espanyol.       3.2.4.  La  manca  de  democràcia  i  llibertats   Es  va  excloure  de  la  vida  política  una  bona  part  de  la  població  i  va  consolidar  un  Estat   autoritari,   burocràtic   i   centralista.   Les   Constitucions   sovint   varen   ser   fruit   de   conspiracions  i  aixecaments  militars  que  imposaven  un  determinat  text  constitucional.       3.2.5.  El  problema  monàrquic   S’atribueixen   al   Rei   importants   prerrogatives   de   direcció   política   com   a   cap   de   l’executiu   i   coparticipant   de  la  potestat   legislativa,   i   fa   de   la   Constitució  un   límit   extern   al  seu  poder  originari,  cosa  que  afecta  negativament  el  principi  de  divisió  de  poders.  La   conseqüència   més   important   d’aquesta   situació   és   la   dificultat   per   compatibilitzar   Monarquia  i  democràcia  fins  a  la  de  1978.       3.2.6.  La  qüestió  nacional   S’ignora  la  realitat  plurinacional  de  l’Estat  espanyol.     3.3.  El  franquisme   La   victòria   del   general   Franco   a   la   Guerra   Civil   va   portar   a   la   instauració   d’un   règim   autoritari   que   obre   un   llarg   parèntesi   de   quaranta   anys   en   la   història   constitucional   espanyola.   L’Estat   franquista   va   descansar   sobre   la   negació   dels   principis   constitucionals.     3.4.  La  transició  política   El  primer  pas  important  que  el  Govern  Suárez  impulsà  fou  l’aprovació  per  les  mateixes   Corts  franquistes  de  la  Llei  per  a  la  Reforma  Política.  La  LRP  s’incorporava  com  a  Llei   fonamental,   es   proclamava   la   sobirania   popular,   la   supremacia   de   la   llei   com   a   expressió   de   la   voluntat   popular,   la   inviolabilitat   dels   drets   fonamentals,   el   sufragi   universal  i  el  reconeixement  del  pluralisme  polític.   Es  tracta  d’una  llei  breu  que  té  com  a  principal  funció  preparar  les  primeres  eleccions   generals  democràtiques  després  del  franquisme.  La  LRP  torna  a  establir  un  Parlament   bicameral,  Congrés  dels  Diputats  i  Senat.     Els  resultats  electorals  no  donaren  la  majoria  absoluta  Congrés  a  cap  opció  política,  i  al   Senat   fou   per   a   la   UCD.   Aquest   va   formar   govern   i   el   president   Adolfo   Suárez   va   ser   confirmat   en   el   càrrec   pel   Rei.   A   partir   d’aquell   moment   s’iniciava   el   camí   que   portaria   a   l’aprovació   de   la   Constitució   espanyola   del   1978   i   s’obria   un   nou   període   en   la   història  del  constitucionalisme  espanyol.     ...