1.2. Baix Imperi (Dioclesià - fi de l'Imperi Romà) PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

1-­‐BAIX  IMPERI  (des  de  Dioclecià)     Régimen   político   del   Bajo   Imperio   o   Antigüedad   tardía   -­‐>   monarquía   absoluta   y   de   derecho   divino   que,   gestada   en   momentos   anteriores,   se   consolidó   en   el   reinado   de   Diocleciano.   Ya   Aureliano  preparó  el  camino  hacía  una  monarquía  de  derecho  divino.     La   sociedad   romana   necesitaba   tener   en   el   poder   a   un   personaje   hábil   que   diese   estabilidad   institucional   a   un   Imperio   carcomido   por   la   anarquía   militar,   que   había   prescindido   del   principio  sucesorio,  de  la  cual  también  Diocleciano  se  benefició  al  ser  nombrado  por  las  tropas   emperador  en  Calcedonia  y  dar  un  golpe  de  Estado.   Pero   con   él   tampoco   acabaron   los   males   del   Imperio,   de   modo   que   Diocleciano   aprendió   la   lección   y   comprendió   que   para   controlar   un   territorio   tan   extenso   y   lleno   de   problemas,   no   podía  tener  todo  el  poder.  Por  eso  creó  la  Tetrarquía.     DIOCLECIÀ  (284-­‐305)    (EXÀMEN  A  PARTIR  D'AQUÍ!)   • Aconsegueix  refermar-­‐se  al  poder  i  nomenar  hereus.   • Mesures  realistes.  Crea  el  sistema  que  condicionarà  l’alta  Edat  Mitjana:  DOMINAT   El  que  es  farà  després  d'Aurèlia  quedarà  per  segles  i  segles.  La  decisió  de  Dioclecià   marcarà  tota  l'Edat  Mitjana,  al  menys  l'Alta,i  també  l'Història  de  l'Esglèsia.     Com  en  el  segle  III  sol  passar,  entra  al  poder  amb  un  cop  d'Estat.  Les  seves  mesures   seran  les  que  marcaran  l'edat  mitja  europea,  deutora  d'això.  El  que  fa  és  l'època  del   Dominat  (el  senyor).  Fa  reformes  en  tots  els  camps:     • REFORMES  ADMINISTRATIVES:   • En  època  de  pau  és  suficient    un  únic  emperador.   L'emperador   estarà   present   a   tot   arreu.   Si   abans   tenien   els   emperadors   l'autoritat   indiscutibles   (Severs...),   ara   encara   més   clar.   En   temps   de   desequilibris   polítics,   socials,  geogràfics,  cal  evitar  sublevacions  i  pronunciaments.       • Mesures:  Dóna  èmfasis  a  la  dignitat  imperial.   1     • Adopta   cerimonial   cortesà   persa:   adoració   de   la   seva   persona,   apareix   poques   vegades,…     Per  evitar  sublevacions  i  controlar  el  territori,  es  crea  la  tetrarquia,  el  293,  després  de   la  insuficiència  d'una  diarquia  amb  Maximià  com  a  Cèsar:   • Per  fer-­‐se  present  arreu  nomena  4  emperadors:  2  Augustos  i  2  Césars:   • Dioclecià,   Maximià   (Augustos,   Dioclecià   el   que   obté   +   importància);   Gal.leri   i   Constanci  Clor  (Césars  de  cada  un  dels  Augustos,  corresponentment)=  TETRARQUIA  .   Aquestes   connexions   polítiques   es   reforçaren   amb   unions   matrimonials   -­‐>   els   tetrarques  formaren  una  gran  família.     Els  Cèsars  substitueixen  als  Augustos  a  la  fi  del  seu  mandat.  Amb  la  tetrarquia  s'evita   que  si  hi  ha  un  cop  d'Esta  arribi  a  tot  arreu.  Tot  i  així,  la  tetrarquia  mor  amb  Dioclecià.     La   major   part   dels   soldats   romans   han   passat   molt   de   temps   a   Orient,   i   Dioclecià   també,   i   per   això   imita   el   món   persa,   la   cort,   la   litúrgia,   el   cerimonial   persa,   i   ho   imposarà  a  Roma.  L’emperador  ara  ja  no  quedà  a  la  voluntat  de  l’exèrcit  com  els  altres   emperadors,  per  això  fa  la  tetrarquia,  etc.   Excelsitud   de   la   figura   imperial   -­‐>   emperador   ja   no   resultat   d’un   cop   d’Estat   -­‐>   excel·∙lència   de   la   figura   imperial   s’imposarà   a   llarga   durada,   serà   l’autèntic   fill   de   Déu,   apareixerà  poc  davant  dels  mortals,  en  llocs  alts  si  ho  fa...  -­‐>  divinització  de  la  figura   de   l’Emperador,   i   quedarà   amb   Constantí,   Teodosi,   i   els   hereus   dels   emperadors   romans   rere   Dioclecià,   els   papes,   els   bisbes   de   Roma   (es   veu   en   la   litúrgia   pontifícia,   que  copia  el  cerimonial  de  Dioclesià,  també  el  cerimonial  d’enterrament  dels  papes  es   igual  que  el  cerimonial  imperial,  i  encara  ara!)-­‐>  el  Papa  es  veurà  des  de  el  balcó,  lloc   alt,  poques  vegades,  és  la  majestuositat  que  utilitza  Dioclecià.  Els  papes  són  hereus  de   l’Imperi  Romà.   • Divideix   l’Imperi   en   100   províncies   i   13   diòcesis:   eficàcia   administrativa   i   control   de   governadors.   Les   províncies   quedaven   integrades   en   l'administració   central   del   prefecte  del  pretori*,  mitjançant  la  creació  de  noves  unitats  territorials  intermitges,  les   diòcesis,   que   quedaven   sota   l'autoritat   d'antics   viceprefectes   del   pretori,   augmentats   en  número,  els  vicaris.  Els  termes  província  i  diòcesi  han  perdurat.     2     • A  les  províncies  frontereres,  separa  les  funcions  civils  de  les  militars.   -­‐Dioclecià  era  l'August  senior,  la  "auctoritas"  acceptada  per  tots,  que  donava  unitat  i  cohesió  a   la  tetrarquia  per  la  seva  capacitat  d'intervenir  en  els  territoris  dels  altres.  Així,  també  va  triar  la   part   asiàtica   en   la   divisió   dels   territoris   de   cadascun,   la   part   més   rica,   amb   capital   a   Nicomèdia,  una  altra  senyal  del  què  veurem  després.  El  que  quedarà  com  a  centre  de  poder,   Bizanci,  queda  plantejat  amb  aquesta  decisió  de  Dioclesià.   -­‐Gal·∙leri  -­‐>  Grecia  i  províncies  danubianes   -­‐Maximià  -­‐>  occident   -­‐Constanci  Clor  -­‐>  Galia  i  Britannia   -­‐El  sistema  tetràrquic  de  la  coparticipació  va  portar  a   diverses  victòries  en  cada  una  de   les   fronteres.   Tot   i   així,   faltava   veure   si   la   tetrarquia   solucionava   el   problema   de   successió   sofert   al   llarg   del   segle   III,   amb   la   violència   dels   cops   d'Estat,   per   una   transmissió  pacífica  del  poder.     • REFORMES  MILITARS   No   hi   ha   dubte   de   la   incertesa,   la   inseguretat,   les   fronteres   violades.   Però   amb   la   Tetrarquia  va  arribar  un  moment  de  pau,  al  298,  en  part  gràcies  als  exèrcits  imperials   guiats  per  tetrarques.  Però  per  això,  van  caldre  alguns  ajustos  en  l'exèrcit:   • Les  pressions  germàniques  reclamen  esforços  militars.   • Enfortir  l’exèrcit  amb  més  homes.   • Resposta  línia  al  “limes”  (fronteres):  fortaleses,  places  fortes,  calçades,  a  la  zona  del   Danubi  i  del  Rhin.     • Es  dupliquen  els  efectius:  650.000  soldats.   D'on  treu  aquests  homes  si  no  es  vol  anar  a  l'exèrcit?  Els  arranca  del  camp,  els  obliga  a   anar  a  la  milícia  -­‐>  molts  camps  quedaran  abandonats  -­‐>  gent  que  hauria  de  tributar   deixarà  de  fer-­‐ho  -­‐>  què  pasaria?  que  augmenta  la  milícia  però  perd  el  sistema  fiscal:   • Llei   de   lleves   rigoroses:   Converteix   la   milícia   en   hereditària.   Camperols   posats   a   soldats  =  despoblació  del  camp.  Però  llavors  també  veiem  el  següent:     • “Limitanei”.   3     Soldats  establerts  al  limes  (frontera),  als  quals  l'estat  no  té  diners  per  pagar.  Els  paga   donant-­‐los   terres.   Així,   quan   arriben   els   feudals,   no   s'inventen   res:   com   es   compra   la   fidelitat   dels   vassalls?   Dioclecià   paga   l'esforç   d'aquesta   gent   que   abandona   Roma,   Milà,  etc.,la  llibertat,  a  canvi  de  terres,  que  són  de  l'Estat  i  passaran  a  ser  un  bé  privat.  I   això   marcarà   l'Edat   Medieval,   el   feudalisme.   Dioclecià   compra   la   fidelitat.   Amb   el   feudalisme  els  senyors  donaran  terres  a  canvi  de  fidelitat.     • La  reforma  militar   • Diocleciano   siguió   con   la   política   de   reforzar   los   cuerpos   de   caballería   y   dar   más   movilidad   a   los   cuerpos   legionarios.   Creó  la   strata   Diocleciana,   una   red   coordinada   de   fortines   militares   a   lo   largo   de   las   fronteras.   Dividió   el   ejército   en   dos   grandes   bloques,   las   tropas   fronterizas   y   las   que   seguían   al   emperador.   Redujo   a   la   mitad,   aproximadamente,  los  componentes  de  cada  legión,  pero  incrementó  el  número  de   éstas.   Así,   este   ejército   fraccionado   era   más   eficaz   para   luchar   contra   incursiones   exteriores   o   revueltas   sociales,   y   estaba   más   incapacitado   para   aventurarse   en   intentos  de  usurpar  el  poder  imperial.     • REFORMA  FISCAL   • Unificació  i  uniformització  de  la  legislació  i  la  pràctica  fiscals.   • Calen  diners  per  pagar  tropes,  una  administració  ampliada  i  grans  obres  públiques.   • Transforma  en  imposables  tots  els  béns,  fins  i  tot  el  bestiar.   • Empadronament  sistemàtic  d’homes,  animals  i  terres  conreades.   La  reforma  fiscal  és  molt  important.  Un  estat  que  comporta  una  gran  burocràcia  amb   tantes   províncies,   capital,   etc.   Calen   unificar   criteris   fiscals,   per   poder   pagar   tropes,   cerimonials  imperials,  obres  públiques  pensades  en  la  majestuositat  de  l’emperador...     Aquesta  reforma  suposa  moltes  coses:  Dioclecià  incideix  en  controlar  profundament  la   imposició  de  béns  per  cobrar  impostos,  tot  sembla  estar  controlat.     • EDICTES   DE   PREUS   (301)   per   a   cada   producte   agrícola   o   cada   producte   artesanal.   Es   pot  pagar  en  espècies.   Voluntat   de   frenar   la   inflació   amb   l’Edicte   de   Preus   del   301,   marca   preus   màxims   de   tot  el  que  es  ven.  També  reconeix  la  possibilitat  de  pagar  amb  espècies  (demostra  que   no  tothom  pot  tenir  accés  a  la  moneda,  tot  i  que  s’encunyin  de  bronze,  molt  baixes)   4     • Encunya  moneda  de  bronze  (folles),  dinars  d’argent  i  àureus.  Constantí  el  substituí  pel   “solidus  aureus”.   • ADSCRIPCIÓ  ALS  OFICIS  →  Collegia.  Per  controlar  la  imposició  fiscal   sobre  els  gremis  i   assegurar  les  produccions.  Herència  dels  oficis     Importantíssim   l’adscripció   als   oficis   –>   que   hi   ha   darrere   d’això,   d’imposar   que   els   càrrecs   siguin   hereditaris?   La   voluntat   d’assegurar   la   producció   dels   productes   i,   sobretot,   la   seva   qualitat   -­‐>   s’obliga   a   tots   els   que   exerceixen   cada   ofici   a   oferir   el   producte   més   o   menys   similar,   el   que   diríem   avui   dia   gremi,   i   que   era   el   Collegia   (la   voluntat  de  treballar  junts,  amb  preus  i  materials  similars,  i  per  assegurar  la  producció).   També,   d’altra   banda,   són   els   diversos   Collegia   els   responsables   de   respondre   fiscalment   davant   de   l’administració.   Cada   ofici   té   que   pagar   certa   quantitat,   i   si   algun   membre  d’un  Collegia  s’  escaqueja,  és  el  Collegia  qui  ho  ha  d’evitar,  perquè  sinó  ho  ha   de  pagar.   • Per  evitar  la  defecció  es  fa  un  cens  rigurós  i  detallat     • Terres  →  “iuga”   • Homes  →  “capita”   És   paga   per   persona   lliure   i   en   funció   de   la   seva   terra,   la   qualitat,   la   mida...   i   això   passa  a  l’Edat  Mitjana  i  a  les  civilitzacions  hereves  de  Roma,  com  l’Islam,  que  al  ocupar   Síria   i   Egipte,   les   dues   grans   províncies   romanes,   copia   el   que   hi   ha,   només   canvia   el   nom.   • La   font   de   recursos   fiscals   més   segura   és   la   terra,   però   els   poderosos   se   n’escapoleixen.  Els  “infimi”  (ínfims,  baixos  o  molt  baixos)  han  de  pagar  amb  escreix  →   avenç  del  colonatge  i  la  servitud.   • Patronatge     Qui   paga   totes   aquestes   reformes   de   control   imposades   per   Dioclecià?   Les   classes   mitjanes   i,   sobretot,   els   infimi,   les   classes   més   baixes,   els   que   no   tenen   res,   els   que   són   més   controlats.  Acabaran  aquests:    a)  escapant  i  vivint  al  mig  del  bosc  o  a  llocs  deserts,  on  no   hi   ha   gent,   on   no   hi   ha   autoritat   pública,   com   Montsserrat   à   abandó   de   la   ciutat.   Sinó,   altra   alternativa   b)   vendre’s   a   si   mateix,   vendre   la   llibertat   per   servir   a   un   altre   i   que   5     l’Estat   així   no   et   controli.   I   l’altra   solució,   c)   buscar   algú   que   et   protegeixi   del   que   et   persegueix,   L’Estat,   és   a   dir,   entrar   al   patronatge   d’un   poderós,   els   quals   realment   no   estan   sotmesos   als   impostos,   tot   i   que   teòricament   sí.   Aquest   procés   d’escapar   d’aquest   abusiu  estat  continuarà.     • UNITAT  MORAL  DE  L’IMPERI:   • Unificació  religiosa  i  persecució  de  Cristianisme.   • Imposició  del  llatí,  en  detriment  del  grec.   • Grans  obres  públiques:  Termes  de  Dioclecià,  a  Roma.   Molt   important   que   l’Imperi,   immens,   ha   acceptat   ja   tots   els   déus   de   les   noves   poblacions,   llevat   dels   grups   monoteistes,   que   no   poden   entrar   dins   un   panteó   amb   molts  déus  -­‐>  multiplicitat  cultural,  lingüística,  etc.  En  l’Imperi,  al  voler  controlar-­‐ho  tot,   Dioclecià   veu   la   necessitat   de   trobar   la   unitat   moral   de   l’Imperi,   la   manera   que   un   imperi  tant  heterogeni  que  s’està  trencant,  s’adapti  a  una  unitat.  Això  comportarà  les   grans  mesures  de  persecució  contra  la  dissidència.   També  important  l’obsessió  de  la  lectura  llatina  de  l’Imperi.  Com  Dioclecià,  com  altres,   ha   viscut   a   Orient,   veu   que   el   llatí   és   la   seva   llengua,   per   molt   que   el   grec   sigui   molt   culte,   etc.,   obsessió   només   per   la   seva   llengua   s’acaba   imposant,   també   amb   la   voluntat   de   cohesionar   l’Imperi.   Després,   Bizanci,   menyspreu   per   això,   per   aquesta   imposició  del  llatí.   També  un  altre  fet  que  demostra  aquests  canvis  polítics  -­‐>  la  febre  de  construir  noves   bres  públiques  per  enaltir  el  poder  imperial  (ex:  termes  de  Dioclecià)       • PATRONATGE  I  COLONATGE.   En  resumà  gran  obra  pública,  renovació  exèrcit...,  i  també  l’acceleració  del  patronatge   i  colonatge,  dos  coses  similars.  Patronatge  à  opció  de  buscar  algú  que  et  faci  la  funció   de  l’Estat,  algú  poderós  que  pugui  evitar  que  l’Estat  et  depredi,   que  es  pugui  enfrontar   a   l’Estat.   Succeirà   també   en   l’E.   Mitjana   quan   els   pagesos   busquin   la   protecció   dels   6     senyors   feudals.   Colonatge   à   el   pagès   que   ha   venut   o   donat   les   seves   terres   a   un   poderós   a   canvi   de   que   aquest   li   asseguri   que   les   podrà   treballar,   de   manera   que   així   l’Estat  no  podrà  abusar  fiscalment  d’aquests  homes,  ara  Colons,  que  tot  i  així  seguien   sent  lliures  jurídicament,  tot  i  que  els  senyors  els  manen,  no  els  deixen  marxar,  perquè   fins  al  segle  XII,  de  terres  n’hi  ha  moltes,  no  tenen  tant  de  valor,  val  més  un  cavall,  els   instruments..   La   terra   té   valor   quan   és   té   la   garantia   de   que   algú   la   conreí.   Aquella   gent   és   lliure   legalment,   però   té   la   obligació   de   treballar-­‐la.   D’aquí   l’adscripció   a   la   gleba,   a   la   terra   à   fills   dels   colons   tindran   que   continuar   treballant   les   terres   dels   antecessors.     A  més  a  més,  a  part  de  colons,  etc.,  hi  ha  adscripció  a  la  terra  dels  que  tenen  la  pròpia   terra,  perquè  aquests  no  puguin  anar-­‐se’n  i  deixar  de  pagar  els  impostos     CRISI  DEL  DOMINAT.  INICIS  S.  IV   • L’abdicació   i   retirada   de   Dioclecià   es   presenta   acompanyada   de   la   crisi   del   sistema   creat  per  ell.   • Entre   305   i   313   s’assisteix   a   la   liquidació   de   la   Terarquia,   tocada   de   mort   amb   la   Victòria  de  Ponte  Milvio  (312)  de  Constantí  sobre  Magenci,  i  la  posterior  liquidació  de   Maximí  (313)  per  Licini  =  Diarquía  (314–326),  amb  Constantí  i  Licini.   Tot  aquest  projecte  tan  planificat  anima  a  Dioclecià  a  renunciar  al  seu  càrrec  i  se’n  va   a  viure  tranquil.  En  vida,  de  vell,  però,  veu  com  el  seu  projecte  d’Estat,  la  tetrarquia,   es  desfà,  per  desacord  amb  els  tetrarques  que  el  succeeixen,  al  final  Constantí  venç  a   Magenci  i  després  Licini  liquida  a  Maximí   à  diarquia.  Després   à  mort  de  Licini   à  és   torna   a   Monarquia   amb   Constantí.   Aquest   projecte   que   deixarà   petjada   de   dividir   l’Imperi  entre  orient  i  occident,  però,  quallarà.             7     CONSTANTÍ   • Govern   individual   (326–337),   després   de   la   derrota   de   Licini   a   Adrianòpolis   i   Crisòpolis   (324).   •  Constantí   imposa   la   tendència   a   manifestar   el   caràcter   sagrat   del   poder   imperial,   erosionat  al  llarg  del  segle  III.   • Invoca  el  déu  únic  (Apol·∙lo)  →  monedes     • O  la  LLum.  A  Nicea  és  diu:  Deum  de  Deo,  lumen  de  lumine,  Deum  verum  de  Deo  vero.   Aquesta   unitat   de   déu   únic,   de   monoteització   imperial,   de   com   el   culte   a   Apol·∙lo,   la   llum,   és   fàcilment   acceptable   per   a   tots,   perquè   el   Déu   cristià   és   també   la   llum.   Al   concili   de   Nicea   és   defineix   així   a   Déu,   com   a   llum   de   llum   à   visió   que   ha   durat.   Al   primer   renaixement,   Piero   della   Francesca,   al   decorar   la   basílica   d’Arezzo,   afegeix   un   panel   per   dedicar   l’aparició   de   la   creu   a   Constantí,   i   l’aparició   és   la   llum   à   La   figuració   de  Déu  que  s’apaereix  a  Constantí  és  la  llum.     REFORMES   • Pèrdua   de   poder   dels   Prefectes   del   Pretori,   convertits   en   vice-­‐emepradors,   que   s’atomitzen:  Prefectures,  circumscripcions  territorials:   • Orient  (326)   • Itàlia  i  Ilíria  (328)   • Àfrica  i  Gàl.lia  (333)   • Poder  sobre  vicaris,  procònsuls  i  governadors  de  províncies.   • Certa  descentralització.   Què   aporta   de   reformes   respecte   de   Dioclecià?   Canvia   la   tetrarquia   per   monarquia.   D’altra  banda  à  apareixen  prefectures  noves,  amb  prefectes  com  a  governadors,  que   substitueixen,  es  canvien,  per  aquelles  diòcesis  dioclecianes.  Hi  ha    descentralització.     8     • REFORMES  MILITARS:   -­‐Crea  unes  potents  forces  d’intervenció  o  d’acompanyament:  el  comitatus.   -­‐Reforça   les   tropes   del   “limes”   amb   cossos   auxiliars   (auxilia)   reclutats   entre   els   bàrbars  veïns.   Porta   més   forces   a   les   ciutats,   perquè   puguin   anar   a   tot   arreu.   A   +,   creació   dels   auxiliars,  de  germànics  als  quals  se’ls  confia  l’exèrcit  i  acantonaments  a  les  zones  més   conflictives,   les   fronteres.   I   això   s’ho   recriminaran   en   dècades   posteriors.   Però   l’Estat   s’adaptava   llavors   als   recursos   que   tenia,   i   els   soldats   romans   no   volien   anar   a   aquests   llocs,  per  això  l’Estat  havia  d’acudir  als  auxilia.     • REFORMES  DEL  SENAT.     -­‐No   té   cap   poder.   Els   senadors   es   converteixen   en   la   noblesa   d’estat.   Ara   exerciran   altes  funcions,  i  el  seu  prestigi  i  poder  ve  donat  per  la  seva  participació  en  la  gestió  de   l’Estat.       EL  CRISTIANISME   • Pas  del  monoteisme  (culte  a  Apol·∙lo)  al  Cristianisme.   • L’Edicte  de  Milà  (313):   • "Habiendo   advertido   hace   ya   mucho   tiempo   que   no   debe   ser   cohibida   la   libertad   de   religión,  sino  que  ha  de  permitirse  al  arbitrio  y  libertad  de  cada  cual  se  ejercite  en  las   cosas  divinas  conforme  al  parecer  de  su  alma,  hemos  sancionado  que,  tanto  todos  los   demás,  cuanto  los  cristianos,  conserven  la  fe  y  observancia  de  su  secta  y  religión...  que   a  los  cristianos  y  a  todos  los  demás  se  conceda  libre  facultad  de  seguir  la  religión  que  a   bien  tengan;  a  fin  de  que  quienquiera  que  fuere  el  numen  divino  y  celestial  pueda  ser   propicio   a   nosotros   y   a   todos   los   que   viven   bajo   nuestro   imperio.   Así,   pues,   hemos   promulgado   con   saludable   y   rectísimo   criterio   esta   nuestra   voluntad,   para   que   a   ninguno   se   niegue   en   absoluto   la   licencia   de   seguir   o   elegir   la   observancia   y   religión   9     cristiana.   Antes   bien   sea   lícito   a   cada   uno   dedicar   su   alma   a   aquella   religión   que   estimare  convenirle".   Constantí   no   viu   a   Roma,   sinó   a   Milà,   que   és   ciutat   imperial   durant   molt   de   temps,   sobretot  el  S.  IV.  L’edicte  del  313  només  autoritza  el  cristianisme,  acaba  amb  la  seva   persecució   que   van   protagonitzar   els   seus   predecessor.   L’edicte   té   importància,   però   tampoc  tanta  com  se  li  dóna  en  relació  a  altres,  com  el  de  Tessalònica.     • Precedents  de  l’Edicte  de  Milà   • Anteriorment,   el   311,   l’emperador   Galeri   havia   promulgat   l’Edicte   de   Tolerància   de   Nicomèdia.   S’atorgava   indulgència   als   cristians,   se’ls   reconeixia   legalment   i   se’ls   atorgava  la  llibertat  de  celebrar  reunions  i  aixecar  temples.     • "Havent  rebut  aquesta  indulgència,  ells  [els  cristians]  hauran  de  pregar  al  seu  Déu  per   la  nostra  seguretat,  per  la  República,  i  per  a  que  la  República  continui  intacta,  i  per  a   que  puguin  viure  tranquil·∙lament  a  les  seves  cases….“  [Emperador  Gal·∙leri]   Constantí  només  es  fa  cristià  al  final  de  la  seva  vida.  Mai  saps  a  què  juga.  Fa  la  puta  i  la   ramoneta.     • Possibles  explicacions:   • Moment   de   Diarquia.   Licini   governa   Orient   on   hi   ha   molts   cristians.   Aproximació   als   rivals  del  seu  enemic  ?     • L’edicte  de  Milà  tan  sols  dóna  llibertat  de  culte,  com  qualsevol  altra  religió.   • L’adopció  del  Cristinianisme  per  Constantí  tindria  lloc  vers  el  320.   • Corregeix  les  lleis  que  s’enfronten  a  la  llibertat  de  culte  dels  cristians:   • Llibertat   pel   culte   dominical,   llibertat   de   manumitir   esclaus   mitjançant   declaracions   en   les   esglésies;   llibertat   per   rebre   llegats   i   donatius;   arbitratge   dels   bisbes   =   sentències   tribunals  civils,  etc.   • El   concili   de   Nicea   (325)   convocat   per   l’emperador,   inicia   una   llarga   etapa   de   precedència   imperial.   Es   convocà   per   mantenir   unit   l’Imperi,   unificant   les   diferents   faccions  cristianes,  enfrontades  per  creences  divergents  sobre  la  naturalesa  de  Crist  à   Posa   ordre   en   els   conflictes   amb   els   arrians   [neguen   la   divinitat   de   Crist]   à   Constantí   10     declara  la  cosubstancialitat  de  Jesús  amb  Déu  à  qui  no  acceptés  aquest  credo,  seria   desterrat.   Fou  el  primer  emperador  considerat  cristià,  sobretot  després  del  concili  de  Nicea,  un   dels   importantíssims,   on   com   hem   vist,   fixa   el   dogma   cristià   i   nega   l’autoritat   de   la   creença  arriana.   Després   s’interpretarà   Constantí   com   l’home   que   donà   Roma   al   bisbe   de   Roma   (es   falsificarà  la  donació,  que  no  va  existir,  de  Constantí  al  papa  més  endavant).       INSCRIPCIONS  A  L’ARC  DE  TRIOMF   • LIBERATORI   VRBIS   (alliberador   de   la   urbs)   —   FUNDATORI   QVIETIS   (fundador   de  la  pau)     • instinctu  divinitatis  ("per  inspiració  divina")     Vol  mostrar  la  divinització  de  l’emperador,  l’entrada  a  una  època  nova...     CONSTANTINOBLE  (324)   • La   fundació   de   Constantinoble   és   la   constatació   de   l’existència   de   dues   àrees   ja   diverses:  Orient  i  Occident.  L’Imperi  ja  no  és  ni  pot  ser  uniforme,  com  volia  Dioclecià.   • Diverses   tant   en   demografia,   urbanisme,   com   economia,   societat   (qüestió   del   patronat),  llengua,  religió,  cultura,  etc.   • Constantinoble   és   una   ciutat   completament   protegida,   i   ubicada   en   un   àmbit   molt   dinàmic  i  segur.   Constantí   marca   l’orientalització   de   l’Imperi   amb   la   fundació   de   Constantinoble.   A   Roma   ja   no   s’hi   pot   viure,   per   això   eren   a   Milà,   i   on   no   hi   ha   problemes,   on   hi   ha   riqueses,   és   Orient,   per   això,   a   principis   s.IV,   l’imperi   continuarà   sota   formes   hel·∙lèniques,  gregues,  de  manera  que  s’acabarà  la  persecució  del  grec...     11     • Continuïtat  mediocre  en  l’àmbit  de  la  fiscalitat.  à  Abús  de  la  fiscalitat,  pel  sistema  de   defensa,  els  deutes  deixats,  les  noves  despeses...     • Creació  del  “solidus”  (1/72  de  la  lliura  d’or)  en  substitució  de  l’”aureus”  de  Dioclecià.   Serà  un  referència  reiterada  i  constant  en  el  futur.   • Fa  encunyar  monedes  de  plata  (“silíques”)  i  de  bronze  (“miliarensia”).   • La   fundació   de   Constantinoble   i   la   reforma   administrativa   implica   una   despesa   extraordinària  →  nous  tributs.   • A   la   “capitatio”   s’hi   afegeix   la   “gleba   senatorial”   que   grava   les   grans   fortunes   i   les   rendes  dels  senadors/càrrecs  públics   • Crea  el  “crissàgir”,  exigit  cada  cinc  anys  als  mercaders.   • Continua  la  vinculació  i  adscripció  hereditària  als  “officia”.   • Una   llei   del   332   inaugura   la   tendència   a   l’adscripció   a   la   terra   i   la   persecució   dels   esclaus  fugitius.   • Mesures  humanitàries,  però  que  no  solucionen  res.   • Pacta  “foedus”  (332)  amb  els  gots  →  condició  de  federats.  Pacte  de  nació  a  nació.   Pactes  amb  germànics,  amb  exèrcits  molt  grans,  que  comencen  al  332,  sobretot  amb   els   gots,   els   germànics   més   romanitzats,   que   se   senten   romans   i   es   faran   romans.   Aquests  pactes  es  tracten  de  pactes  de  nació  a  nació,  en  els  que  la  nació  romana  està   al  mateix  nivell,  és  igual  d’important  que  l’altra,  no  superior.               12     ...

Tags: