Tema 4. L’herència financera i social de la Primera Guerra Mundial i la seva interpretació. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Història Econòmica Contemporània
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 28
Subido por

Descripción

Apunts sobre la formació del sector financer contemporani mundial, el patró or, les conseqüències de la pau i els problemes del període entre guerres.

Vista previa del texto

TEMA 4.
L’herència financera i social de la Primera Guerra Mundial i la seva interpretació.
El període 1914-1958 ve caracteritzat per grans canvis, com si hagués canviat la cara de la moneda. El món comença a prendre decisions incorrectes. Incorrectes en el sentit dels prejudicis humans que van provocar aquestes decisions (2GM, ascens del totalitarisme, 2 bombes atòmiques…). El seu punt al git és al 1933-1934. Al 1958 entra en funcionament un nou marc institucional completament diferent al de la 1a meitat de segle.
La 1a GM acaba sense vencedors i vençuts. Les fronteres es queden igual pràcticament que abans de començar. Aquesta s’acaba bàsicament pels grans moviments socials, les grans vagues de milers de persones que volen que s’acabi. A més, obliga a un nou marc institucional: a partir de llavors, ja poden votar les dones.
Al 1890 Alemanya ja sabia que hi hauria guerra, ja que les grans extensions de terra eren controlades per poques persones: l’imperi del tzar, el macro-imperi britànic, EEUU, etc. Els alemanys això ja ho tenien clar, no es podien barallar amb EEUU ni amb les grans potències, així que per aconseguir terreny que abastís la industrialització havien d’ocupar els territoris de la Europa de l’est.
Per això havien de neutralitzar l’Europa occidental, però no tenien en ment ocupar França.
Al 1913 la societat alemanya ja era molt desigual, i ja havien nascut totes les revolucions comunistes. Per això ho tenien clar: primer havien d’acabar amb tots els socialistes i després començar una guerra que ningú podrà evitar.
El desencadenant va ser l’assassinat de l’arxiduc d’Austrio-Hongria Francesc Ferran, però això va ser només l’excusa. El duc va firmar un paper on deia que cap dels seus fills heretaria, i els 3 que havien d’heretar davant seu havien mort. Després de la mort d’aquest, el govern demana una investigació al govern de Sarajevo., que diu que ho farà Alemanya demana que en la comissió participin membres del govern d’Àustria. Els altres es neguen. Llavors el Tzar es mobilitza a la frontera, i Alemanya indica que els atacarà i inicia la guerra. Si el primer cop es dóna a França i no a l’est es per que els alemanys veuen que França donarà suport al Tzar, per lligams estratègics. Es vol inutilitzar ràpid i continuar a l’est.
La gent pensa que la guerra serà com la Franco-Prussiana, ràpida i fàcil, però no veuen els canvis: els moviments socials són més potents, els canyons són diferents, s’han inventat els gasos, les filats, etc., i tot això és més car de produir que l’armament del segle XIX. I això té una forta repercussió: la planificació no serveix quan la guerra comença a allargar-se.
1.1.1. Fluxos econòmics a Europa abans de la guerra (a adaptar segons els països).
El sector públic era mínim. La resta depèn. A GB el sector agrari és minúscul, i a França i Alemanya és una mica més gran. A unes el sector exterior serà molt petit. A GB en canvi serà gegant.
A França la I. Exterior va sobre tot a l’imperi tzarista, de bancs privats al govern Rus, que ho utilitza per inversions poc industrialitzadores. La seva posició creditora depèn de l’imperi.
1.1.2. Fluxos econòmics a Europa durant la guerra (a adaptar segons els països).
1.3. Les polítiques econòmiques durant la guerra.
Llavors, tots els governs menys Alemanya (que estava aïllada) reben crèdit dels EEUU, però GB bastant i la resta molt poc. Llavors GB es converteix en el banquer d’Europa: deixa diners als altres països d’Europa. Però la guerra continua veient-se com un negoci: els perdedors podran pagar els costos de la guerra, i ho pagarà en or, ja que el patró és patró or.
El sector públic ha de recaptar molts més diners per finançar la guerra. La maquinària es modifica: el que abans produïa bens de consum ara produeix armes per a la guerra. Tot això fa que perdis capacitat exterior, tant importadora com exportadora. Però l’accés a importacions és molt important, ja que com més baix, més esforç ha de fer la població. Això és el que passarà a Alemanya, que quedarà aïllada. En canvi GB podrà mantenir un cert nivell d’importacions, degut a la liquidació d’I. Exterior i a rebre invisibles. França, en canvi, no és un gran creditor, així que l’únic que queda és demanar crèdit. El gran creditor serà EEUU, ja que és l’únic que no està ficat a la guerra.
El govern col·locarà deute públic per poder finançar la guerra, i per això ho farà amb tipus d’interès atractius, pel que les elits faran negocis amb la guerra.
EEUU donarà crèdit a GB sense problema, però serà contrari a donar-li als altres.
Despesa (1) Ingresso s (2) Deficit (3) D. Públic (4) Interessos (5) (2)-(5) (6) G.B.
106 Ll.
1914 535 211 324 706 23 188 1919 2.972 842 2.130 6.188 288 554 Alem anya 106 M.
1914 9.651 3.344 6.307 5.158 200 3.100 1919 45.514 8.479 37.035 156.452 6.240 2.260 Veiem dos models molt diferents. L’alemany, que no té accés al mercat de crèdit, i que va ser seguit per Itàlia i França, i el Britànic. Veiem que al model britànic, al restar els ingressos als interessos, després de pagar pel deute, el que queda és pràcticament idèntic a la despesa en moments de pau.
Això vol dir que aquest dèficit no és inflacionari. L’augment dels ingressos podria ser degut a l’augment dels preus durant la guerra, pel que ho hem de deflactar. Al veure que queda aquesta quantitat, és que realment hi ha un augment dels impostos, no només degut a l’augment de preus. GB financia la guerra venent una gran quantitat de deute públic, que ho col·loquen a a molt bons tipus d’interès i asseguren que no hi haurà inflació, pel que el valor nominal no caurà, i així venen molt. Són les elits financeres qui dissenyen aquest pla. Com ho fan per a què no hi hagi inflació? Diuen que no tot dependrà d’emetre deute, si no que també augmenta impostos. Augmenta els impostos sobre bens de luxe i, en particular, l’impost sobre beneficis extraordinaris de guerra. Això és: l’estat augmenta molt la demanda de les industries pesades per la guerra (metal·lúrgica, química, etc.) i els preus, que fixen els empresaris, pugen per l’augment de la demanda. Així, els beneficis augmenten molt, no per l’habilitat empresarial, si no per l’estat. Com que això és degut a l’estat, el govern decideix que aquest augment de benefici que abans no tenien ha de ser de tots els Britànics, així que els hi treu, com si fossin funcionaris públics. Abans d’això, calia decidir en quant gravar els beneficis.
El cas alemany és completament diferent. Augmenta molt la despesa, també els ingressos però no tant, el dèficit creix i el deute públic es dispara, multiplicant-se per 30. Mirem els interessos i quan els restem als ingressos, veiem que l’augment fiscal és purament monetari: els ingressos sense interessos han caigut amb respecte als temps de pau; el deute és inflacionari, es financen els interessos amb més deute. Això farà que al final els preus saltin i el valor nominal del deute caigui. Això és deu a la diferència de les elits: aquí és una elit industrial, no financera, que també compre deute públic que pot perdre valor però li és igual, ja que està traient molts beneficis de la guerra, sense impostos a aquests.
Quin és el millor model? Depèn. La GB fa que anys després de la guerra el govern encara hagi d’estar pagant interessos pel deute d’aquesta guerra als industrials que van guanyar molts diners per la guerra i després van comprar deute, per que els impostos de beneficis de guerra no es van gravar al 100%. La alemanya en canvi, quan hi hagi la super inflació, farà que aquest deute finalment desaparegui, sigui 0.
A França i Itàlia, com podien accedir al mercat exterior de crèdit, va fer que no recaigués tant de pes sobre el deute intern, sobre el deute inflacionista.
Quan acaba la guerra, GB té unes finances sanejades, per què el deute no és inflacionari, així que només haurà de pagar els interessos.
El deute de altres amb França és el deute dels soviètics amb França, que el nou partit que governa no la reconeix, i no la paga.
Quan acaba la guerra hi ha dos problemes fonamentals: primer que a la Europa continental, hi ha un pes inflacionari molt gran. I segon, a nivell internacional han canviat les finances internacionals.
Abans el principal creditor era GB i ara és els EUA. Hi havia tot un circuit estable de lliures com a moneda clau, que ara s’haurà de crear de dòlars. Això serà un problema, ja que els EEUU no és un país internacionalista com ho era GB, és un país ultra-proteccionista, i no hi ha una elit clara, ja que les condicions polítiques i la mida del país fa que fins ben entrat el segle no hi hagi una elit clara. Hi ha 3 elits principals: la agrària, que vol que es fonamentin les exportacions; les industrials, que vol que es protegeixi el mercat intern; i els financers, que volen que els hi tornin el deute i que no hi hagi un procés inflacionista a Europa que debiliti la seva moneda.
Al 1917 comença al Març la revolució russa. El Tzar perd el poder i el govern el pren una corrent moderada que decideix continuar la guerra. A l’abril, a l'exèrcit Francès comencen les vagues i amotinaments per demanar que s’acabi la guerra. Al juliol, es produeixen els combats de pachendal, amb mig milió de baixes. Després, els soldats italians es retiren del front i marxen de la guerra. Al novembre, hi ha la caiguda del govern comunista i la pujada de Lenin al poder, que firma l’armistici amb Alemanya i surt de la guerra perquè té uns altres objectius. Al 1918 tot s’accelera: hi ha vaguistes a Àustria i a Glasgow. Al Febrer els Alemanys trenquen l’armistici amb els russos, i aquests organitzen l’exèrcit roig. Alemanya veu que l’amenaça ara són els russos, però veu que es queden sols, així que al març firmen la pau. A l’abril, els Japonesos desembarquen a Sibèria. A l’agost, desembarquen els EUA i Canadencs a la Unió Soviètica i, posteriorment, Francesos i Britànics.
Arriba un moment on el govern només controla Moscou i San Petersburg, però llavors l’exèrcit roig comença a guanyar, amb el recolzament del poble ja que els altres exèrcits estan plens de bandolers. Els alemanys segueixen l’exemple rus: es revelen els mariners i proclamen el govern dels soviets (soldats, camperols, etc.), i després això s’exten a Berlín i Múnich.
El 9 de Novembre, l’Estat Major Alemany es posa amb contacte amb els aliats per parar la guerra, ja que ara el problema és la revolució internat. Els generals obliguen a fer abdicar el Kaiser, i fan que el líder socialista proclami una república Alemanya. El dia 11 es firma l’armistici. Els exèrcits alemanys marxen del front i els oficials creen els Frei Korbs, que són els que continuen lluitant pels carrers de Berlín i Múnich contra els revolucionaris. Mentrestant, continuen els desembarcaments a Rússia.
Als pocs mesos, ja neix la internacional comunista, es proclama la república soviètica d’Hongria i Mussolini ja funda el primer Fazio. La guerra ha acabat per la inestabilitat política, que amenaçava amb més revoltes. Per tant, quan acaba la guerra, res no assegura que es mantindran els preus.
A més de tots aquests problemes, hi ha la nova divisió d’Europa i l’imperi Otomà. Es trenquen grans països (Hongria per exemple) molt ben articulats i complementaris i molts petits països, creant inestabilitat, barrejant ètnies, trencant especialitzacions complementaries entre zones d’un mateix país, etc. Tot això portarà a un gran increment de la despesa pública i altres problemes. També s’incompleixen els pactes amb els musulmans sobre els països que hi haurà a la zona de l’imperi otomà.
Quan hi ha els pactes de Versalles, s’anomena Alemanya una nova república que haurà de ser creada pels nous polítics alemanys. També se li exigeixen les reparacions de guerra, tot i que ells no s’ho esperaven, ja que quan parlem els generals amb el president americà i fan dimitir el Kaiser, aquest els diu que com que el final de la guerra ha estat per la revolució, no és culpa seva, i no se’ls hi haurà d’imposar reparacions de guerra. A Versalles això no arriba a acord i es deixa per la conferència de parís.
A aquesta, on encara assisteix Keynes1 com a representant del govern Britànic, on fa uns càlculs en funció de com anava l’economia Alemanya abans de la guerra del que podrà generar Alemanya sense bloquejar la seva economia per pagar la multa de guerra a França, GB i EEUU. Arriba a la conclusió de que podrà pagar uns 3 o 4 mil milions de lliures, en molts terminis.
Quan comença la conferència de París, els francesos volen enfonsar Alemanya, així que diuen que volen cobrar 31.000M de dòlars, 8 o 9 mil milions de lliures. Això en un context on Alemanya ja ha perdut moltes terres i, a més, la flota mercant, la flota del Rin i diferent material ferroviari.
Aquí, Keynes diu que els seus càlculs són una tercera part del que demana França. Això és per què, tenint la URSS al costat, no volen fomentar un caos socials que porti la revolució un altre cop, i per què vol que l’economia de GB, França i EEUU no es vegi afectada, com si ho farà si apliquen aquestes reparacions, que a més no es podran pagar mai. Per què? Ja que això ho haurà de pagar en or o dòlars, i això només pot sortir de la balança comercial. Alemanya exporta material siderúrgic, elèctric, automòbils, químics,…, però això només ho podran comprar els països industrialitzats, EEUU, GB i França. Però aquests no estaran disposats a que tanquin empreses pròpies per comprar aquesta gegantesca quantitat a Alemanya.
Aquí és quan EEUU no accepta els acords de París, no reconeix les reparacions sobre Alemanya, es retira de la societat de nacions (ONU) i s’aïlla, deixant tot el problema econòmic a Europa.
Els països han de pagar dòlars als Americans, però per això cal que paguin els Alemanys, i aquests no poden, així que finalment ningú paga. França, per solucionar-ho, decideix envair Alemanya. Llavors el govern tanca l’activitat industrial i això acaba amb la híper-inflació.
1 Texts: “La capacidad de Alemania para pagar las reparaciones de guerra”, “Las consecuéncias económicas de la Paz”.
1.5. La hiperinflació alemanya.
Així, finalment el marc desapareix del mercat, ningú el vol. La híper-inflació no és només a Alemanya, també a Polònia, Hongria i Àustria. Això destrossa tot el sistema econòmic i monetari de la època.
...