Classe 16/01 (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 2º curso
Asignatura Anàlisi de la significació de la imatge
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 17/01/2015
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

3.1 EL PUNT DE VISTA COGNITIU I PERCERPTIU A. LA FOCALITZACIÓ No tots els autors tenen en compte aquest terme. Depenent del personatge que canviem de referència canvia la focalització. Un relat pot tenir una focalització continua o variable.
Focalització interna.
Focalització externa.
Aquestes dues tenen a veure amb la sorpresa.
Focalització espectatorial. L’espectador té un avantatge cognitiu respecte els personatges. Es relaciona amb el suspens (pel·lícules de misteri, etc.). Aquest suspens a vegades pot ser còmic, com en el cas de Buster Keaton.
Bordwell: Focalització vs amplitud (restringit (focalització interna)/no restringit (focalització externa), profunditat i comunicabiitat. Per a Bordwell, una focalització externa és un relat poc comunicatiu. Quan parla de profunditat sabem fins a quin punt sabem el que pensen els personatges, la profunditat psicològica.
Un relat por accentuar o suprimir en els buits en la informació. A vegades som conscients de que un relat ens amaga coses, per exemple en pel·lícules de detectius no sabem qui és l’assassí. Aquest buit està clarament accentuat, marcat mitjançant diferents mecanismes (la paraula o la imatge). En altres casos, això està menys clar: hi ha coses que no sabem però no som conscients d’aquests buits. D’aquí sorgeixen les sorpreses. La supressió és molt habitual en focalització interna, quan un personatge no sap una cosa i per tant nosaltres tampoc.
Buits temporals o permanents. En la majoria de relats són buits temporals, avançaran de manera que l’espectador pugui fer una reconstrucció total de la historia. En altres, però, hi poden quedar preguntes sense respondre i aquesta reconstrucció no succeeix. Això provoca en l’espectador una frustració i un malestar. Aquí podem parlar també del ritme, que marca l’experiència de l’espectador també. Podem obrir i tancar incògnites molt ràpidament o podem dilatar més el temps.
En el cas de HIMYM és molt clar, es triguen 7 temporades en descobrir com coneix la mare. Perdidos també es basa en una dilatació extrema, estirant les respostes fins al final fins que BOOM una mierda de final.
Buit es pot omplir de manera difusa (amb poca informació, de manera vaga) o enfocada (Amb tota mena de detalls).
Els diferents gèneres utiltizen de manera habitual diferents maneres de focalització. Detectius: el passat del crim i el futur de la investigació.
En el melodrama tenim una informació com a espectadors que no tenen els personatges (espectatorial), on part de la construcció narrativa es crear un suspens fins que aquests se’n assabentin del que ha succeït.
Si observem relats híbrids, com Perdidos, tenim models i gèneres diferents. Hi ha misteri però també trames properes al melodrama (sentimentals, familiars...). En la focalització també és híbrida. Mentre en les trames lligades a la illa tenim un relat restringit al que saben els personatges, focalització interna i buits, en les relacions familiars hi ha una focalització espectatorial.
B. L’OCULARITZACIÓ.
També parlen de auricularització, que sent l’espectador respecte a que senten (d’escoltar, no de sentir) els personatges. És el punt de vista perceptiu.
Ens permet analitzar allò que veu l’espectador en relació a allò que veuen els personatges.
Ocularització interna. Els plans estan lligats a la mirada d’un personatge. En alguns casos es pot fer servir per amagar informació, per exemple, d’aquell que mira.
Primària. L’espectador mira a través dels ulls dels personatges. Serien aquels plans on trobem marques de subjectivitat, on el responsable de la mirada és el personatge. Això se’ns fa notar apartir de moviments extanys de càmera, la silueta d’uns prismàtics, deformació de la imatge (quan el personatge no es troba bé o està marejat...), veiem el cabell que molesta la visió...
Secundària. L’espectador i el personatge veuen un punt de vista aproximat. Per exemple, és el cas del pla/contrapla, perquè veiem aproximadament el que veuen els personatges, però no el mateix perquè els veuríem frontalment. Fins i tot quan el propi personatge està dins el pla també es secundària.
Ocularització zero. Els plans no estan vinculats a la mirada de cap personatge (nobody’s shot).
A vegades podem establir relacions entre el punt de vista perceptiu i el punt de vista cognitiu. Sabem el mateix que sap el personatge de la ventana indiscreta i veiem allò que ell veu.
4. ESTRUCTURA NARRATIVA Habitualment, en allò que nosaltres diem hi ha moltes marques.
Les marques enunciatives són aquells elements semiòtics mitjançant els quals l’enunciador (el responsable de l’enunciat) deixa la seva marca en l’enunciat: s’inscriu a si mateix i a l’enunciatari (qui el reb) en el missatge i se situa respecte a aquest.
Per exemple, en una conversa ens definim segons allò que diem: definim la nostra implicació en allò que diem (si es una afirmació objectiva, quin és el nostre rol en l’intercanvi, si som amics, experts o professors, quina és la nostra actitud (seriosa, emfatitzativa, si volem fer entendre...) ). Tot això ho fem a través de les paraules que decidim utilitzar, a través dels marcadors de la intenció...
També definim l’enunciatari a partir dels coneixements que creiem que té al respecte. Per exemple, parlarem diferent amb un nen que amb un adult. També definirem els rols, etc.
Finalment, en l’acte de parlar ens definim a nosaltres i negociem les regles de l’intercanvi comunicatiu.
Així, el text queda inscrit en l’intercanvi comunicatiu.
El quadre comunicatiu (figures reals/figures vicàries).
ESQUEMA PPT.
L’anàlisi de l’estructura d’un relat seria anar a buscar en el text elements textuals (signes etc) que assenyalin el punt d’origen del relat i el punt de destí del mateix.
En alguns casos les presències dels elements textuals seran implícites i en altres cas explícites.
El gran imaginador, mega narrador i narrador implícit son conceptes dels que es parlen a la lectura, que dels conceptes de classe ve a ser un sinònim de ENUNCIADOR (Autor model), que mai és una persona.
4.1. ENUNCIADOR/ENUNCIATARI El text pot amagar que és un discurs o fer-ho visible, apuntant cap a l’existència d’una instància enunciadora. Quan el text va visible que hi ha un discurs, que hi ha un autor model visible, poder parlar de mega narrador, narrador implícit... Sempre hi és, tot i que per Bordwell no tots els textos tenen un enunciador implícit.
Analitzar això és veure si el relat és mostra com a discurs o no, si hi ha un narrador o no.
L’enunciador o autor model es manifesta textualment com a instància extradiegètica que origina el text: estratègia textual i hipòtesi interpretativa.
Per exemple: un estil reconeixible, recursos narratius i estilístics no motivats, paratextos (textos que acompanyen el text, per exemple l’eslogan que acompanya el cartell d’una pel·lícula)...
Sempre que trobem recursos narratius estilístics subordinats a la versemblança de la història que es volen amagar els recursos no seria visible el narrador, mentre que quan no estan motivats si que hi és visible.
Els paratextos intenten guiar l’atenció de l’espectador, per exemple, guiar l’espectador i intentar canviar la interpretació que el text per si mateix crea. En el cas de Lost, els seus creadors van intentar durant els extres canviar l’espectador model que creava el text (obsessiu per trobar les claus de la sèrie).
Altres casos són per exemple anagrames de perdidos on es donaven missatges i es donava a entendre que hi havia un autor.
L’enunciatari és l’equivalent a l’espectador model: - Competències - Recorregut interpretatiu (S’espera que seguim uns passos interpretatius) Sovint el text també descriu l’espectador.
4.2 NARRADORS/NARRATARIS NARRADORS.
El narrador és un delegat de l’enunciador o autor implícit. És una figura explícita (audible i/o visibe). El narratari (interlocutari) és qui reb SUBNARRADORS Narradors dins d’una narració (l’home que llegeix). El subnarrador no sempre ha de donar pas a la imatge, a vegades únicament explicant ja es subnarració.
Característiques dels narradors i subnarradors.
Homodiegètic (Intradiegètic) / Hetereodiegètic (Extradiegètic). Els primers són narradors que també són personatges dins el mateix relat. Un narrador hetereodiegètic és poc habitual, és un narrador que no és un personatge del relat, una veu d’una espècie de déu que explica una història.
Grau d’omnisciència. En general, els narrador hetereodiegètics són omniscients, ens ho creiem tot d’ells etc. Mentre que els narradors homodiegètics narren amb poca distància temporal d’allò que estan explicant, a vegades narrant a mesura que es viu (es poden equivocar). Això influeix en: Narració autoritzada i autentificació dels fets relatats, és a dir, fins a quin punt són fiables els narradors i subnarradors. Fins a quin punt els fets que narren són fets autèntics que han succeeit dins de la història i fins a quin punt són fets que no han passat, que el narrador s’enganya o s’equivoca.
Els narradors hetereodiegètics són creïbles i fidedignes, sabem que formen part de l’esfera dels fets narratius.
...