Tema 5. La cultura política (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 8

Descripción

En aquest tema es tracta la cultura política, explicant què és i es desenvolupen els següent subtemes: orientacions subjectives de la política, les actituds polítiques, la socialització política, els agents de la socialització i la dimensió col·lectiva de la política.

Vista previa del texto

TEMA 5. LA CULTURA POLÍTICA La cultura política és la part subjectiva de la política, la manera en què els individus percebem la política. El model sociocultural explica l’acció política dels actors i individus segons les normes, valors i actituds que aquests han anat adquirint durant la seva vida. L’actor polític és algú que prèviament ha incorporat una sèrie de pautes de conducta i actituds durant un procés de socialització que condicionen el seu comportament. Això explicaria la raó per la qual dos individus exposats al mateix estímul com per exemple una bandera espanyola, reaccionen completament diferent.
ORIENTACIONS SUBJECTIVES DE LA POLÍTICA.
La cultura política fa referència a allò que els ciutadans i ciutadanes pensem sobre la política i els elements que la configuren, es tracta d’un àmbit subjectiu d’aquesta. Aquest component es divideix en tres elements fonamentals: 1. ÀMBIT DE LA SUBJECTIVITAT. La cultura política fa referència a l’àmbit subjectiu de la política, és a dir, la cultura política i el seu estudi busca saber allò que la gent pensa sobre aquesta.
2. ACTITUDS. Per tal de fer de la cultura política un instrument d’anàlisi, aquesta s’operacionalitza a través del concepte d’actitud, que és la propensió a percebre, interpretar i actuar en relació a un estímul determinat. Les actituds esdevenen doncs, la unitat bàsica d’anàlisi de la cultura política.
Les actituds són: a. ADQUIRIDES. S’adquireixen, ningú neix de dretes o d’esquerres. Sinó que s’adquireixen a través del procés de socialització.
b. ESTABLES. Un cop adquirides tendeixen a consolidar-se i a ser bastant estables, hi ha elements de canvi però que no canvien totalment la cultura política.
c. NO SÓN OBSERVABLES DIRECTAMENT. Mirant una persona a la cara no pots saber si és de dretes o d’esquerres... Per saber-les hem d’observar el seu comportament i mitjançant enquestes.
d. GRAU D’INTENSITAT. Cada individu té un grau d’intensitat diferent respecte els altres, hi ha gent que li agrada més la política i gent que menys.
e. INTERRALACIÓ ENTRE ACTITUDS. Les actituds acostumen a estar interrelacionades entre elles, algunes són plenament compatibles i d’altres tot el contrari.
3. ORIENTACIONS I OBJECTES POLÍTICS. Les actituds estan en relació a determinats objectes. Aquests objectes polítics sobre els quals es manifesta la cultura política són tots aquells que composen la política.
LES ACTITUDS POLÍTIQUES.
El filtre que ajuda a entendre el nostre comportament polític està constituït per un conjunt de propensions o orientacions que l’individu ha interioritzat prèviament. Aquestes propensions i orientacions tenen principalment tres formes:  ACTITUDS COGNITIVES. Fan referència al coneixement i creences que els individus tenen sobre els objectes del sistema, com les institucions, els actors...
 ACTITUDS AFECTIVES. Aquestes percepcions fan referència als sentiments d’afecte, adhesió o rebuig als elements del sistema. També tot el contrari: rebuig, odi, fàstic, desconfiança...
 ACTITUDS VALORATIVES. Valoració, aprovació o desaprovació i judicis de valor dels elements del sistema: inputs, outputs, institucions, actors i la pròpia posició de l’individu dins el sistema.
LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA.
El procés de com s’adquireix la cultura política és de vital importància donades les conseqüències polítiques d’aquesta. El procés de transmissió i creació de cultura política s’anomena socialització política.
La socialització és doncs el conjunt de processos d’interiorització de la realitat, d’identificació amb els rols atribuïts a cada persona i la transmissió de la cultura d’una generació a una altra. Aquest procés s’allarga al llarg de la nostra vida però té dues fases principals:  SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA. Té lloc des de que els nens i nenes prenen consciència fins que entren a la vida activa, ja sigui laboral o d’educació no obligatòria. En aquesta fase s’incorporen o assimilen les creences i actituds polítiques bàsiques com: o La consciència de l’existència d’una autoritat.
o La identificació d’un col·lectiu més ampli que la unitat familiar, en el que pot formar part.
o La gradual consciència de que en política hi ha rivals, amics i adversaris. Hi ha diferents ideologies i partidàries.
o Una genèrica consciència dels resultats que genera o produeix el sistema polític.
o Més endavant apareixen altres elements com: preses de decisió davant líders polítics, partits, tot manifestant actituds afectives i valoratives vers aquest. La distinció entre els rols institucionals i les persones que les encarnen. Adopció d’actituds d’interès o desinterès vers la política i la inclinació a implicar-se en el procés polític o, pel contrari, la tendència a inhibir-se de qualsevol participació en l’àmbit públic.
 SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA. Es produeix en l’edat adulta, quan certes experiències personals o col·lectives ajuden a confirmar o rectificar els continguts adquirits durant la socialització primària.
Les experiències que poden influir en les actituds són les següents: o Els canvis en la situació familiar, de residència geogràfica, de dedicació laboral o de nivell econòmic.
o Les experiències històriques que afecten a tota una generació. Per exemple, una gran crisi econòmica, una guerra... Aquests canvis afecten a tota una generació, és a dir, per exemple a totes les persones que van néixer durant la guerra civil espanyola, als quals els afecta la situació de guerra i postguerra i això genera un canvi d’actituds.
ELS AGENTS DE LA SOCIALITZACIÓ.
Són els agents que intervenen en el procés d’incorporació d’actituds, valors i ideologies per part de l’individu. Aquests agents fan d’intermediaris entre l’individu i l’entorn:  La família  L’escola  Les xarxes de relació: es refereix als companys de classe, als amics... A través de les seves actituds poden tenir influència en nosaltres, encara que depèn de la personalitat de cadascú.
 Els mitjans de comunicació: aquests mitjans influeixen molt en les actituds polítiques d’una persona. Per una banda transmeten informació i coneixement del que passa a nivell polític, però evidentment també són creadors d’opinions, no només es limiten a transmetre informació, busquen promoure determinades opinions polítiques.
LA DIMENSIÓ COL·LECTIVA DE LA CULTURA POLÍTICA.
La cultura política en el seu vessant col·lectiu és l’atribut d’un conjunt de ciutadans que segueixen i comparteixen una mateixa pauta d’actituds i orientacions cap a la política.
Quina sèrie d’actituds es distribueix de la mateixa manera entre els individus d’un grup determinat s’afirma que aquest col·lectiu comparteix una mateixa cultura política. Segons sigui el sistema d’actituds polítiques predominant en cada societat, variarà el rendiment del mateix sistema institucional i la seva configuració.
Tres teories sobre l’impacte de la cultura política:  CULTURA CÍVICA. Es tracta del nom del primer estudi realitzat per Almond i Verba titulat The Civic Culture. A on es proposaven estudiar el paper de les percepcions subjectives sobre l’estabilitat de les democràcies de forma comparada. Es fixa en dues dimensions: o La implicació política passiva: percepció i coneixement de si m’afecten i com ho fan les polítiques del govern.
o El sentit d’eficàcia política subjectiva: percepció de si la pròpia acció política té alguna influència o no en el procés polític. Visió dels individus de si la seva actitud política pot tenir algun impacte a nivell polític.
Els autors d’aquest estudi diuen el següent: hi ha d’haver un equilibri entre totes aquestes cultures polítiques. Massa gent participant pot generar tensions, però massa poca tampoc és bo. Per tant, és necessari que hi hagi un equilibri entre les dues masses: els que s’interessen i els que no s’interessen.
Cultura política de súbdits→ dictadura Cultura política de participants→ democràcia Cultura política parroquial→ sistema polític regional on l’estat té poca influència sobre la població, això pot provocar situacions d’estat fallit.
 EL CANVI DE VALORS EN SOCIETATS AVANÇADES. L’estudi d’Inglehart intenta abordar els processos de canvi en el sistema de valors dels països desenvolupats i els seus impactes en el sistema polític. Inglehart parteix del concepte de generació política, és a dir, aquell conjunt d’individus socialitzats sota unes mateixes condicions socio-econòmiques. Per caracteritzar una generació parteix de dues hipòtesis: o HIPÒTESI DE SOCIALITZACIÓ. En funció del context en el què es formen, els individus defineixen una escala de valors o pautes de percepció determinades.
o HIPÒTESI DE L’ESCASSESA. S’estableixen unes prioritats en la configuració dels valors que tendeixen a prioritzar la demanda d’elements o elements que no es tenen. Es prioritzen elements que no es van tenir durant la socialització.
En les societats avançades s’ha passat de prioritzar els valors materialistes, a prioritzar, per part de les noves generacions els valors postmaterialistes: o VALORS MATERIALISTES. Els valors materialistes són valors que prioritzen la seguretat i la subsistència, són valors molt bàsics que determinen les demandes i les exigències de la població.
o VALORS POSTMATERIALISTES. Els valors postmaterialistes prioritzen la qualitat de vida i l’autorealització dels individus i agafen protagonisme quan les necessitats bàsiques de l’individu estan cobertes durant el seu procés de socialització. No només volem sobreviure sinó també ser lliures, treballar d’alguna cosa que ens agradi, estudiar... Si la gent desenvolupa més aquests valors els ciutadans demanen més enllà de la supervivència i això influeix en la política, volen més que la simple seguretat i per tant posen més pressió sobre els representants polítics.
Per mesurar si una persona és materialista o postmaterialista es fan una sèrie de preguntes a sobre de quins elements considera que són més importants a tenir en compte pel govern: entre els quals hi ha mantenir l’ordre en la nació, donar major participació en la política...
 DESAFACCIÓ POLÍTICA. Sembla haver-hi un creixent nombre de ciutadans que senten distància, decepció i desconfiança cap a la política, els polítics i les institucions i es mostren cada cop més crítics amb les seves actuacions. Les avaluacions negatives sobre la política i els polítics han crescut clarament en la majoria de països democràtics en les darreres dècades. Aquest conjunt d’actituds s’anomena desafecció.
 EL CAPITAL SOCIAL. El capital social fa referència als nivells de confiança social existents en una societat determinada i la densitat de les xarxes socials. El punt de partida dels anàlisis basats en aquesta noció és la constatació de que les democràcies són més efectives allí on existeix una tendència tradicional dels ciutadans a cooperar i associar-e en organitzacions cíviques, polítiques...
Aquesta actitud favorable a la cooperació seria expressió de la confiança en què els demés reaccionaran també amb una disposició cooperativa, enlloc d’explotar-la en benefici propi.
El capital social pot afectar els nivells de desenvolupament i qualitat institucional a través de nombrosos mecanismes: o El capital social pot afectar positivament el rendiment de les institucions públiques ja que genera individus més interessats i disposats a l’acció col·lectiva, també facilita la cooperació dels ciutadans en el control al govern i l’aplicació de polítiques públiques i en defensar interessos menys particularistes i més generals.
o Tota activitat econòmica en què un agent depenen d’accions d’altres en el futur seran més factibles i menys costoses.
...