La Bíblia i la Vulgata (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 19/11/2014
Descargas 28
Subido por

Vista previa del texto

LA BÍBLIA No és un llibre, sinó un conjunt de llibres escrits en una quantitat de temps increïble, en molts segles diferents. Els llibres de l’Antic Testament són escrits entre el segle VIII aC i el I aC, els del Nou Testament a partir del segle I dC, després de la mort de Jesucrist. El món del segle VIII aC (Mesopotàmia) i dels romans (segle I) no té res a veure. El conjunt ha estat molt variable, no sempre han estat els mateixos llibres recollits al corpus de La Bíblia. Això sense comptar els apòcrifs, que han estat rebutjats o no han entrat a La Bíblia. Per exemple, fa uns 400 anys es va descobrir l’evangeli apòcrif de Judes. Els apòcrifs són més nombrosos que els que s’han recollit. Allò ha anat variant al llarg dels segles, sobre tot al món antic. En el fons, la pregunta és si existeix un original de La Bíblia. La resposta és que no, perquè és un conjunt de llibres. Per això la Versió dels Setanta intentava fixar una versió establerta. El que hi ha és una gran quantitat de manuscrits, no pas complets, sinó molt fragmentaris. Es calcula que aproximadament hi ha uns 3.000 manuscrits de l’Antic Testament i uns 4.200 del Nou Testament.
La tria de l’original és importantíssima, per això s’intenten fixar dues traduccions fundacionals, per evitar altres interpretacions. Comparant aquests 4.200 manuscrits, hi ha unes 300.000 variants, tot i que la majoria siguin menors.
Josep Rius i Camps (Montcada i Reixac) és un dels biblistes més importants. Va passar-se 20 anys buscant un manuscrit de l’evangeli de Lluc. Finalment, el va trobar a una biblioteca de Cambridge. 20 anys després van deixar-lo copiar i escriu la seva obra Demostració a Teòfil, que és la traducció d’aquests manuscrits del segle IV dC. Per què va ser tan difícil accedir-hi? Perquè dóna una visió de l’evangeli de Lluc completament diferent del que s’ha inclòs tradicionalment a La Bíblia. No hi ha un llibre més manipulat al llarg de la història que La Bíblia. Uns altres dos exemples de manipulació: la divisió artificial de La Bíblia en capítols (segle XIII) i en versicles (segle XVI).
Per estar tan manipulada hi ha tants intents de fixar un original. El gran original és la Vulgata.
LA VULGATA L’any 395 es produeix la partició de l’Imperi Romà en l’imperi d’orient i l’imperi d’occident. En aquest moment ja ocupava molta part d’Europa i una part d’Àsia. És a dir, era l’imperi més extens mai conegut fins aleshores. Però tanta extensió comportava certa fragilitat. I l’imperi es va tornar inadministrable: va començar a haver-hi corrupció, i els emperadors començaven a estar en decadència.
La partició és senyal de debilitació. Es produeix un canvi respecte als coneixements de les llengües: el grec com a llengua de prestigi i de cultura va quedar obsolet, antiquat i a les escoles l’ensenyaven com a llengua morta, no viva. A més, els coneixements que s’hi impartien eren més rudimentaris. Per primera vegada, les persones que saben llegir tenen dificultat per comprendre el grec. Traduir del grec al llatí era una demanda, una necessitat.
A més, entremig (abans del 395), es produeix un fet històric que ho capgira tot: la irrupció del cristianisme (el segle I, amb Jesucrist, l’ensenyança del cristianisme s’escampa). Els primers cristians eren pobres i semblaven poc fanàtics. Era molt poca gent i amb poca influència social. El cristianisme es funda gràcies a Sant Pau, un apostolat que venia d’una família rica, influent. Els romans primer prohibeixen la religió cristiana i la persegueixen, però al final la toleren.
Tres fets conflueixen: un poder polític feble, un no coneixement del grec i la irrupció del cristianisme  Cúmul de traduccions de La Bíblia al llatí (de l’hebreu, l’arameu, el grec...).
El 395 ja existia una màxima autoritat cristiana (Papa Damàs I). Ell pren la iniciativa de concebre una nova traducció de La Bíblia fundacional, que faci totes les funcions d’original (igual que la Versió dels Setanta). La traducció parteix de les llengües originals, es concep com un mètode rigorós, acadèmic, científic. L’encàrrec és UNIPERSONAL: li encarrega la Vulgata a Sant Jeroni (el nom ve de “vulgar” de difós, no d’ordinari), que hi va dedicar 30 anys, és a dir, va ser molt ràpid.
L’encàrrec és doble: alhora explícit (motivació científica) i implícit (la necessitat d’una traducció canònica de La Bíblia). És una gran fita traductològica, filològica i religiosa. Es converteix en l’original de traduccions futures i anul·la totes les traduccions anteriors.
Carta a Pammaqui (Any 405) És tota una declaració de principis. Aquí Sant Jeroni es justifica, es disculpa per la traducció i defensa la traducció no-literal, com ho va fer Ciceró, a més d’altres mestres seus que cita. Però, en el seu cas, no es tractava d’un text normal, era la paraula de Déu i, per tant, cada detall era rellevant (fins i tot l’ordre de les paraules, etc.). Així doncs, era perillós fer-ho lliurement. Es suposa que tenia pressions per fer-ho de manera literal.
Sant Jeroni es defensa d’una acusació de no haver traduït fidelment, dient que res no s’ha canviat del sentit. Diu que a la traducció dels textos grecs no expressa paraula per paraula sinó sentit a sentit. Ciceró era un dels primers teòrics de la traducció. Sant Jeroni el considera autoritat suficient com per posar-lo d’exemple de que ser un bon traductor no es tracta de traduir literalment, sinó d’adaptar el sentit del text a les paraules de la llengua d’arribada. De la mateixa manera, també cita Horaci. Així, Sant Jeroni es queixa dient que el que es coneix normalment com a fidelitat de traductor, realment és kakozelia o mal gust, perquè la vertadera fidelitat consisteix a traslladar el sentit, no les paraules. «Jamás tendí a trasladar las palabras, sino las sentencias.» També posa com a exemple la versió dels Setanta de la Bíblia, dient que tampoc no va ser traduïda literalment.
Sant Jeroni introdueix un concepte nou: fa la distinció en metodologia segons el tipus de text (visió moderna).
Finalment, la Vulgata no es va traduir mot a mot, és a dir, no és una traducció literal. Sant Jeroni era un bon traductor, i si ho hagués fet paraula per paraula, no hauria complert amb l’encàrrec del Papa.
1962. Concili Vaticà II  Gran renovació de l’Església. Es va decidir que a partir d’aleshores a les cerimònies litúrgiques ja no calia llegir la Vulgata. Fins aquell any, era l’única Bíblia que es va llegir en totes les esglésies del món cristià. Després es podien llegir en les llengües que entengués la gent (les llengües que s’hi parlin). Revolució del català: autoritzat per l’Església encara que condemnat pel règim.
La Vulgata va tenir un èxit insuperable: va durar 1.500 anys com a única versió de la Bíblia.
...