TEMA 15. Part 3. La conquesta de Sicília (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 06/05/2016
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

3. La conquesta Sicília ‘’Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.’’ — Frase de Roger de Llúria a la, Crònica de Bernat Desclot; cap. CLXVI - Després de la seva mort, el bon rei en Jaume estipulà que els seus dominis quedessin repartits entre els seus dos fills, en un intent de que ambdós fossin iguals en drets i honors:  Pere II el Gran, el major, rebria els regnes d’Aragó i València, i els comtats catalans.
 Jaume II de Mallorques rebria el regne de Mallorca (amb la taifa tributària musulmana de Menorca), els comtats del Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i els petits vescomtats d’Omeladès i Carladès al Llenguadoc.
 Aquest repartiment no fou acceptat per Pere el Gran, teòric hereu, que obligà al seu germà petit apassar per la humiliació de retre-li homenatge vassallàtic (1279). La situació delicada de Jaume II provocaria que cerqués la protecció papal i l’ajut del rei Felip l’Ardit de França, rival de Pere.
- Per altra banda, la política d’expansió mediterrània iniciada pel seu pare fou continuada per Pere el Gran.
Immediatament després de la conquesta de les illes Balears1, que sempre constituirien per a la Confederació un punt d’arrancada i impuls per els seus afers mediterranis, la Corona posa la mirada més enllà: el següent objectiu és Sicília.
- La illa mediterrània constituïa un punt clau i estratègic per la navegació per aquest mar, a més de que s’acabaria convertint en un dels principals proveïdors de gra de Catalunya.
- No obstant, la conquesta de Sicília no va respondre tant als interessos dels estaments sinó més bé als interessos dinàstics del propi Casal de Barcelona, validats en els enllaços matrimonials de la monarquia. De fet, el conflicte desembocaria en un autèntic problema internacional.
- Després d’un període de domini musulmà, els normands havien conquerit Sicília el 1091. La dominació normanda havia suposat una reconversió de la llatinitat d’aquesta illa.
- Més tard, Sicília passà a mans de l’emperador romanogermànic Enric IV, de la dinastia suàbia dels Hohenstaufen.
- L’infant Pere, després el Gran, és casat (1262) amb una princesa d’aquesta casa, Constança, ja que tenien interessos comuns a la Mediterrània i al nord d’Àfrica, en aquells moments amenaçats per el creixement de l’hegemonia francesa dels Angevins.
- A la mort de l’emperador Frederic II (1250), el seu fill, el Papa imposà als sicilians el francès Carles d’Anjou, el qual aconseguí el tron després de derrotar a Benevento (1266) Manfred de Sicília, fill natural del difunt Frederic II.
- Amb la derrota i subsegüent mort dels últims monarques de la dinastia Hohenstauffen (Carles d’Anjou féu executar a Nàpols el 1268 el fill de Mandred, Conradí), la muller de Pere el Gran es converteix en l’última descendent i hereva dels drets dinàstics sobre l’illa. I, lògicament, el rei Pere serà defensor d’aquests drets.
- El principal obstacle de les ambicions i reclamacions dinàstiques de Pere era el Papa, que mantenia el senyoriu de Sicília i no estava disposat a cedir-la al rei català.
- Els francesos eren molt impopulars a Sicília. El malestar dels sicilians era evident i aviat s’inclinaren per Pere, marit de la filla de Manfred. Els fets esclaten a la primavera del 1282, en les conegudes Vespres Sicilianes, una autentica revolta popular.
- La rebel·lió de les Vespres Sicilianes és dita així perquè tingué lloc quan uns soldats francesos van cometre certs abusos davant l’església de l’Esperit Sant de Palerm a l’hora de l’oració de vespres del dilluns de Pasqua (31 de març de 1282).
- La revolta es va estendre ràpidament per l’illa i la majoria dels francesos foren morts violentament. Aquest fet va donar peu a la intervenció directa de Pere el Gran, que passà a Sicília el mes d’agost d’aquell any i obligà Carles d’Anjou, germà del rei de França, a abandonar l’illa. Aquest fet emmarca la primera gran crisi internacional de la Corona catalanoaragonesa.
1 Excepte de Menorca, que tot i ser per vincle vassallàtic tributària, mantindria la presència musulmana fins la conquesta d’Alfons II el 1287.
- La resposta del Papa fou l’excomunió de Pere el Gran, la qual comportava, a més de les conseqüències espirituals, l’alliberament d’obediència als vassalls del rei. Això seria aprofitat pel seu germà Jaume II, que es va veure lliurat del pacte d’infeudació.
- Llavors, el Papa va cedir els territoris de Pere al rei de França, el qual els envaí passant pels comtats pirinencs de Jaume de Mallorca. Però la victòria contra tot pronòstic del rei d’Aragó i la retirada francesa obriren la porta a una represàlia contra el monarca de Mallorques.
- 1285: l’infant Alfons, primogènit de Pere el Gran, conquistava Mallorca, on la resistència fou molt feble. Els eivissencs reconegueren immediatament la seva sobirania. Sols quedaven els musulmans de Menorca, que foren conquerits el gener de 1287, en una expedició capitanejada per el propi rei Alfons III d’Aragó.
- La situació, malgrat les victòries catalanes, no semblava resolta. La mort d’Alfons el Franc el 1291 sense descendència obria la porta a l’arribada de la pau general gairebé deu anys després de les Vespres Sicilianes.
- Jaume II el Just, fins aleshores rei de Sicília, succeí al seu germà a la Corona catalanoaragonesa. El Papa Urbà VIII intervingué com a mediador del conflicte convocant catalans, sicilians i francesos a la ciutat italiana d’Anagni, on finalment l’any 1295 s’arribà a un compromís:  Retorn a Jaume II de Mallorques, oncle i homònim del nou rei català, del seu reialme del qual havia estat despullat per Alfons el Franc.
 Es manté l’ordre anterior a la guerra, per la qual cosa la infeudació i fidelitat al rei català es mantenen.
Aquesta disposició seria la clau de la liquidació del regne de Mallorques com a estat independent l’any 1343, amb la seva reintegració definitiva a la Confederació.
- El tractat d’Anagni no significà, però, el final de l’expansió mediterrània dels catalans, sinó que aquesta tindria continuïtat durant els segles XIV i XV.
- L’illa mediterrània major quedava així en mans del germà del rei en Jaume II el Just, Frederic II de Sicília, tal com s’establí en la pau de Caltabellota (1302) que posava fi a les hostilitats a l’illa.
- Malgrat que Sicília quedava desvinculada, en principi i d’aquesta manera, de la Confederació catalanoaragonesa, Jaume II el Just rebé del papa Bonifaci VIII els drets sobre l’illa de Sardenya.
Reconstrucció de les cares de Pere el Gran i Blanca d’Anjou a partir de l’estudi de les restes de les tombes del monestir de Santes Creus ...