TEMA 2. MUTACIÓ GÈNICA (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 2º curso
Asignatura Mutagènesi
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 27/03/2015
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: MUTACIÓ GÈNICA INTRODUCCIÓ Quan parlem de mutació gènica ens referim que es dóna dins un gen. Els canvis provocats per una mutació poden ser heretats per les cèl·lules filles (tant en cèl·lules somàtiques com en germinals). Si un canvi no es pot heretar, no és una mutació. El terme mutació es refereix a un canvi heretable sobre el material genètic.
Les mutacions són positives quan són avantatjoses per l’evolució, però són negatives quan provoquen malalties o fins i tot són letals. És a dir, que les conseqüències d’una mutació poden ser positives o negatives (encara que normalment són negatives).
Sempre que un individu porti un gen amb una mutació, no té perquè expressar els símptomes clínics d’aquesta. Això només passarà si aquest gen té una penetrància completa del 100%. Si un gen amb una mutació que comporta una malaltia té una penetrància molt baixa, pot ser que no es desenvolupi aquesta malaltia. A més, també hem de tenir en compte en molts casos l’efecte que tenen les condicions ambientals en el desenvolupament de les malalties.
CLASSIFICACIÓ MUTACIONS Hi ha tres tipus diferents de mutacions: - Mutacions cromosòmiques: són les que canvien l’estructura dels cromosomes.
Mutacions genòmiques: s’anomenen així en algunes classificacions les mutacions cromosòmiques numèriques.
Mutacions gèniques: s’anomenen també mutacions puntuals o single-gene. Són canvis molt petits en el DNA que només poden tenir lloc dins un gen.
CANVIS DE SEQÜÈNCIA A CAUSA DE MUTACIONS GÈNIQUES Un canvi puntual és la substitució d’un sol parell de bases.
Una substitució pot ser una transició o una reversió. Una transició és el canvi d’una pirimidina (C, T) per una altra pirimidina o d’una purina (G, A) per una purina. Una transversió és el canvi d’una pirimidina per una purina, o al revés.
Les transicions són més freqüents que les transversions. Les transversions implica un canvi de tipus de base, per tant passen de tenir 2 anells a 3, o viceversa. Llavors no poden aparellar-se amb la base complementària, i això fa que la distància entre bases sigui més gran. Això és fàcilment detectable pels sistemes de reparació de la cèl·lula, i per tant es reparen més freqüentment que les transicions.
En les mutacions gèniques també hi pot haver delecions i addicions de petites seqüències de DNA. A aquestes mutacions se les anomena mutacions indel.
Les mutacions gèniques poden afectar la seqüències codificant d’un gen, i tenir o no conseqüències (en aquests casos, pensem sobretot en gens estructurals, que codifiquen per proteïnes).
- - Mutacions silencioses: la substitució de bases no altera la seqüència aminoacídica del polipèptid. Això es deu a la degeneració del codi genètic.
Mutacions amb pèrdua de sentit (missense mutationsk): la substitució de bases fa que la seqüència aminoacídica del polipèptid quedi alterada, és a dir, el nou triplet de bases codifica per un aminoàcid diferent. Si el canvi no té conseqüències negatives (perquè el nou aminoàcid té càrrega i propietats semblants a l’original, i per tant la proteïnes es pot continuar plegant bé) parlem de canvi neutre. Si el canvi d’aminoàcid fa que la proteïna no sigui funcional, parlem de canvi negatiu.
Mutacions sense sentit (nonsense mutations): el nou triplet de bases codifica per un codó stop, de manera que es creen pèptids curts que no serveixen per res.
Mutació del marc de lectura (frameshit mutations): hi ha addicions o delecions de qualsevol nombre de nucleòtids que no sigui múltiple de tres, la qual cosa altera el marc de lectura, i fa que canvien tots els triplets més avall de la mutació, i en conseqüència, tots els aminoàcids.
Això ho va fer servir Crick per descobrir que la traducció es feia en triplets. Crick va fer experiments amb agents intercalants, que són substàncies semblants a les bases nitrogenades que s’intercalen amb molta facilitat entre parells de bases adjacents. En tots els casos, veia que quan afegia un tercer agent intercalant recuperava la pauta de lectura i els aminoàcids tornaven a ser els mateixos que els originals. Per això va descobrir que la informació genètica es llegeix en triplets.
En diferents poblacions les freqüències dels al·lels canvien. En una població natural, el gen salvatge és el més comú. Normalment es pensa que l’al·lel salvatge ha de ser necessàriament el dominant, però això no té perquè ser així.
Les mutacions poden ser directes o reverses. Les mutacions directes (forward mutations) són aquelles que es donen en el gen salvatge i fan que es converteixi en un al·lel que codifica per un fenotip diferent. Si el canvi que produeixen és beneficiós, pot ser que contribueixi a l’evolució.
Si el canvi té conseqüències negatives, probablement acabarà eliminant-se de la població. Les mutacions reverses, altrament anomenades reversions, són mutacions que eliminen els canvis (a nivell genotípic o fenotípic) provocades per les mutacions directes. Al cap de moltes generacions, els al·lels mutants arribin a un equilibri de freqüències amb l’al·lel salvatge (en el cas de ser beneficiosos).
Quan les mutacions provoquen un canvi en el fenotip salvatge, s’anomenen variants. Les variants es caracteritzen per la facilitat que proporcionen per sobreviure: - Mutacions deletèries: disminueixen les probabilitats de sobreviure. El cas més extrem són els de les mutacions letals.
Mutacions beneficiosos: potencien los supervivència d’un individu i el seu èxit reproductiu.
A vegades, hi ha mutacions que afecten de forma visible el fenotip. Sovint aquestes mutacions no es mantenen en les poblacions perquè les variants fenotípiques per les quals codifiquen provoquen una disminució de al fitness, de la taxa reproductiva o de la eficàcia biològica... Des del punt de vista de l’evolució, el més important per un organisme no és tenir més probabilitats de sobreviure, sinó deixar el màxim nombre de descendents fèrtils a la següent generació.
Associar “mutació deletèria” amb “letal” no és del tot correcte. La paraula “deletèria” és molt més àmplia que això: es pot referir també a efectes negatius però no letals. Només direm que una mutació és letal quan no permet la vida, és a dir, mata l’embrió, l’individu no arriba a néixer.
Algunes mutacions poden ser letals condicionants: parlem per exemple d’una mutació termosensible. Hi poden haver mosques amb una mutació que les permet viure a 25ºC però no a 30ºC. Això es deu a que un gen pot tenir una mutació que faci que es pugui expressar a una certa temperatura (condicions permissives) però que no ho pugui fer a unes altres temperatures (condicions restrictives), la qual cosa provoca la seva mort.
MUTACIONS SUPRESSORES Una segona mutació, a vegades, pot afectar l’expressió fenotípica de la primera. Aquestes són les anomenades mutacions supressores.
- Mutacions supressores intragèniques: es donen en el mateix gen que la primera mutació.
Mutacions supressores intergèniques: es donen en un gen diferent del que té la primera mutació.
MUTACIONS EN REGIONS NO CODIFICANTS Tot i no donar-se en les regions codificants, poden afectar igualment a l’expressió dels gens. Per exemple, poden afectar a un promotor: - - Mutació up-promoter: fa que l’expressió del gen que controla el promotor sigui més alta de la normal. El que fan és que la seqüència del promotor sigui més semblant a la seqüència consens.
Mutació down-promoter: disminueix l’expressió del gen que controla el promotor que pateix la mutació. Fan que la seqüència del promotor sigui més diferent de la seqüència consens.
Aquestes mutacions són probablement les responsables de les diferències entre organismes filogenèticament propers (ex: humans i ximpanzés).
Les mutacions també poden afectar a les regions d’unió entre exons, de manera que es faci un splicing diferent. En aquesta taula trobem altres exemples: les mutacions sempre afecten d’alguna manera, ja es trobin en regions codificants com en regions no codificants.
MUTACIONS DE REPETICIÓ DE TRINUCLEÒTIDS (TNRE) Les mutacions d’aquest tipus provoquen diverses malalties i síndromes, entre elles el síndrome del cromosoma X fràgil, que és la segona causa de retard mental al món, o la malaltia de Huntington. TNRE fa referència al fenomen de que una seqüència de tres nucleòtids va augmentant les repeticions que té a cada generació.
En aquesta taula veiem altres exemples de malalties provocades per TNRE, i quins són els trinucleòtids repetits: Totes les persones presenten repeticions de trinucleòtids, però normalment no superen les 50 repeticions, amb la qual cosa no generen cap patologia. Algunes regions dels cromosomes contenen seqüències de trinucleòtids repetits en tàndem. En els individus malalts, hi ha un increment espectacular d’aquestes repeticions, de fet n’hi ha més de 200. Això pot passar en diferents gens i cromosomes, i causar patologies diverses. Això passa perquè en les persones que tenen TRNE, la longitud d’aquestes seqüències va augmentant fins a arribar a un nombre de repeticions crític.
La expansió dels trinucleòtids pot ser dins una seqüència codificant o no codificant: - - Seqüència codificant: normalment el trinucleòtid repetit és CAG, que codifica per la glutamina. Per tant, la proteïna codificada contindrà llargues regions de glutamina. Això farà que les proteïnes que tinguin aquestes repeticions de l’aminoàcid formin agregats.
Aquests agregats són els que provoquen el desenvolupament de la malaltia.
Seqüència no codificant: hipotèticament, es creu que aquestes repeticions fan que l’RNA agafi unes estructures anormals. Això és el que produeix els símptomes de les malalties (probablement també provoca problemes en la traducció, per tant en la producció de les proteïnes).
En famílies amb aquests síndromes, s’ha observat que l’edat en que es manifesta la malaltia és en cada generació més aviat, conforme va incrementant el nombre de repeticions. Aquest increment desmesurat de repeticions es podria produir per una recombinació entre cromosomes després d’una endoreduplicació. Però que passi això és molt poc probable, de manera que de fet no se saben quines són les causes d’aquest increment.
Els individus “normals” però que tenen el nombre de repeticions de trinucleòtids una mica elevat (sense arribar a més de 50) s’està estudiant si podrien desenvolupar alguna malaltia. I el mateix s’estudia pels heterozigots.
A vegades, hi ha malalties i afectacions que són més freqüents en ètnies, grups religiosos...
perquè aquests són molt endogàmics. És el cas dels gitanos. En una població on els gens són “bons” (no tenen mutacions que comportin malalties), que contínuament s’estiguin ajuntant gens d’aquests no té conseqüències. Però en una població on la “qualitat” dels gens és molt més baixa, la consanguinitat fa que sigui més fàcil que dos gens mutants coincideixin i un individu sigui homozigot per un al·lel que desenvolupi una malaltia. A més, l’endogàmia, en no “refrescar” el contingut genètic d’una població, pot fer que els gens bons es tornin “defectuosos”.
MUTACIONS GERMINALS VS SOMÀTIQUES - Mutacions en cèl·lules de la línia germinal: són mutacions que es donen directament en un espermatozou o un òvul, o en les cèl·lules precursores dels gàmetes.
Mutacions en cèl·lules somàtiques: són mutacions que es donen en qualsevol cèl·lula del cos menys les germinals, o en una cèl·lula precursora de cèl·lules somàtiques.
En els processos carcinogènics hi ha necessàriament gens mutats: els de supressió de tumors, els oncogens... Aquestes mutacions no s’hereten dels progenitors, sinó que naixem sense elles, però al llarg de la vida, poden aparèixer (espontàniament o induïdes per algunes conductes de vida).
A vegades, no gaire sovint, les mutacions que provoquen un procés carcinogènic poden ser adquirides dels progenitors perquè s’han donat en les seves cèl·lules germinals. En aquest cas, és més fàcil que es produeixi un procés d’aquest tipus, perquè ja es tenen des del naixement alguna o algunes de les mutacions necessàries perquè es doni. En aquests casos, en una línia familiar s’observen bastants més casos de càncer que els normals. Tot i això, el càncer no és una malaltia hereditària.
Ex: El xenoderma pigmentós és una malaltia que es caracteritza per presentar problemes en el sistema de reparació de bases per escissió (BER). Aquests problemes vénen donats per una mutació que ja tenen des de naixement, és a dir, s’ha donat en les cèl·lules germinals dels pares.
La radiació ultraviolada afecta el DNA generant dímers de pirimidina. Un nen que tingui afectat el sistema BER, com a màxim repararà el 50% d’aquests dímers (normalment en reparen el 5%).
Això fa que, ben aviat, des de petits tinguin problemes de càncer de pell, i una mica més tard càncer d’ull (són les zones més exposades a la radiació). Cal prendre les mesures adequades per augmentar l’esperança de vida d’aquests nens.
Ex2: Drosophila amb mig cos mascle i mig cos femella: en la primera divisió del zigot, una de les cèl·lules filles perd un cromosoma X, de manera que es desenvolupa una meitat del cos com a femella (dos cromosomes X) i l’altra meitat com a mascle (un cromosoma X).
La heterocromia és el fet de tenir els ulls de dos colors (cada un d’un color diferent). Una de les possibles explicacions podria ser la següent: La femella és heterozigòtica pel gen del color dels ulls, que es troba al cromosoma X. Pot ser que en un ull s’inactivi el cromosoma amb el gen pel color blau i en l’altre ull el cromosoma amb el gen pel color verd. Les cèl·lules que portin l’al·lel recessiu l’expressaran igualment perquè l’altre està inactivat.
Aquesta explicació, però, no és vàlida, perquè en realitat hi ha diversos gens implicats en la coloració dels ulls. La causa de l’heterocromia pot ser congènita. De fet, a vegades les causes genètiques de l’heterocromia també poden estar associades a malalties. En altres casos, individus que han nascut amb els ulls del mateix color poden desenvolupar l’heterocromia a causa de traumes, hemorràgies...
CAUSES DE LES MUTACIONS Les mutacions poden ser espontànies o induïdes: - Mutacions espontànies: són resultat d’anomalies en processos biològics/cel·lulars. Per exemple, en errors en la replicació del DNA.
Mutacions induïdes: estan causades per agents ambientals o altres agents que alteren el DNA (mutàgens). Aquests agents poden ser físics o químics.
LES MUTACIONS ESPONTÀNIES SÓN FETS ALEATORIS (random) - Les mutacions són fets espontanis o són un fenomen adaptatiu? Aquesta pregunta se l’han fet molts biòlegs des de fa molt de temps. Semblava que quan una soca es canviava d’ambient (per exemple es posava en rifampicina) algunes cèl·lules mutaven per adaptar-se al nou ambient. Però en realitat no era mutació amb la intenció d’adaptar-se, sinó que aquesta ja existia en l’anterior ambient. El nou ambient l’únic que feia era destapar-la.
Com a molt podem dir que la mutació és pre-adaptativa.
Les dues teories més famoses sobre les mutacions i la seva implicació en l’adaptació són les següents: - Jean Baptiste Lamarck: va proposar que processos fisiològics (ús i desús dels òrgans) determinaven si els caràcters es transmetien o no a la descendència.
Charles Darwin: va proposar que la variació genètica es crea per la ”oportunitat” que tenen noves morfologies espontànies que apareixen en la població. La selecció fa que es vagi evolucionant cap als organismes millor adaptats.
Aquestes dues teories oposades del segle XIX es van comprovar en bacteris en les dècades 40 i 50 del segle XX: Salvadore Luria i Max Delbruck van estudiar la resistència d’E. coli al bacteriòfag T1. La resistència d’aquest bacteri al T1 s’anomena tonr. La pregunta era: la mutació tonr és espontània o apareix com un procés d’adaptació a aquells ambients on hi ha el bacteriòfag? - - La teoria de l’adaptació fisiològica (Lamarck) prediu que el nombre de bacteris tonr és essencialment constant en diferents poblacions bacterianes. Si les cèl·lules mutants han aparegut per causa de l’ambient, i aquest és igual en totes les plaques en les que treballo, la freqüència de mutants ha de ser igual en totes.
La teoria de la mutació espontània (Darwin) prediu que el nombre de bacteris tonr fluctua en diferents poblacions bacterianes. Per això el seu test posteriorment es va anomenar test de fluctuació.
En els experiments que es van fer no es va trobar similitud de freqüència de mutants en les diferents poblacions. De fet, hi havia una gran variabilitat. Per tant, la teoria de la mutació espontània era la correcta.
De fet, segons la quantitat de mutants que trobem, podem saber quan s’ha donat la mutació.
Això és fàcilment explicable amb els ulls de les Drosophila. Aquests estan formats per uns 770 ommatidis (cada un és una cèl·lula). Si una mosca té el gen white, però una dels ommatidis té una mutació que fa que torni a ser de color vermella, en l’ull blanc es veurà una taca vermella.
Si aquesta mutació té lloc més d’hora en el desenvolupament, quan la cèl·lula que l’ha patit es divideixi, donarà lloc a més cèl·lules amb la mateixa mutació, de manera que la taca de color vermell en l’ull blanc serà més gran.
CAUSES DE LES MUTACIONS ESPONTÀNIES Els tres mecanismes fonamentals, per ordre de més comú a menys comú , són: - - Depurinació: és la pèrdua de purines. No afecta a les pirimidines. Els llocs apurínics (o els apirimidínics quan es produeixen per un altre procés) són fàcilment reparables: es torna a posar la base utilitzant com a motlle la cadena complementària. Si es comet un error, després es pot reparar amb el sistema de reparació de l’aparellament de bases erroni.
Desaminació: és la pèrdua del grup amino de les bases.
Canvi tautomèric: les bases, de tant en tant, canvien a la seva forma tautomèrica, que s’aparella amb una base diferent de la normal. Normalment això crea transicions.
Depurinació La depurinació consisteix en l’eliminació d’una purina (adenina o guanina) del DNA. Com pot passar això? L’enllaç covalent entre la desoxiribosa i la purina és una mica inestable, i ocasionalment pot patir una reacció espontània amb una molècula d’aigua que fa que la base s’alliberi de la resta del nucleòtid.
Els llocs que han perdut una purina s’anomenen llocs apurínics (llocs AP o APU per no confondre’ns amb els llocs apirimidínics).
Els llocs AP són fàcilment reparats. Però si el sistema de reparació falla i el lloc AP arriba a la replicació es pot crear una mutació, perquè la cèl·lula no sabrà quina base posar en el lloc AP, i en posarà qualsevol, amb la qual cosa es pot equivocar. En realitat, en els llocs AP en una replicació, tot i que es pot posar qualsevol base (llavors hi ha un risc de mutació del 75%) l’adenina és la base que es posa més freqüentment.
Desaminació La desaminació consisteix en l’eliminació del grup amino d’una citosina (la resta de bases no són fàcilment desaminables).
Quan una citosina perd de manera espontània el grup amino (es produeix en una reacció que involucra una molècula d’aigua), es converteix en un uracil. Les cèl·lules tenen uracil-glicosilases (U-glicosilases), que són enzims específics que detecten els uracils en el DNA i els eliminen.
Llavors generen un lloc AP, i es torna a repetir el mateix procés d’abans.
Però si l’uracil no és eliminat i arriba a una ronda de replicació, s’aparellarà amb una adenina.
Així, en les següents rondes de replicació s’acabarà produint la transició de G-C a A-T.
Si la citosina tenia un metil a la posició 5 (5-metilcitosina), i al medi hi ha molta aigua, es pot donar una reacció de desaminació com abans, i en aquest cas es converteix en una timina.
Aquest és un canvi espontani i natural (més tard parlarem dels agents alquilants, que són agents que afegeixen grups alquils a les bases, bàsicament metils i etils, i provoquen mutacions).
En aquest cas, però, la citosina s’ha metilat sola. Quan es convertia en un uracil, aquest era detectat i eliminat. Però la timina és una base normal en el DNA. La cèl·lula detecta que hi ha dos nucleòtids que no aparellen (G-T) però no sap quin dels dos ha d’eliminar. A aquests llocs se’ls anomena Hot spots mutacionals. Les citosines metilades són hot spots.
Els Hot spots mutacionals són zones on sovint trobem bases diferents en diversos individus. En aquests llocs la freqüència de mutació puntual (de només un nucleòtid) és molt alta.
Aquells llocs que sempre tenen la mateixa base en tots els individus s’anomenen zero-sites.
Un DNA amb moltes citosines, com aquests són espontàniament metilables i es poden desaminar fàcilment, té una freqüència més gran de la normal de que hi hagi un increment mutacional.
Canvi tautomèric Un canvi tautomèric és un canvi temporal en l’estructura d’una base. La forma normal de les pirimidines (timina i citosina) és la forma ceto. En una baixa freqüència, T i C es poden convertir temporalment a la forma tautomèrica, també anomenada forma enol. Per a les purines, l’estructura normal és la forma amino, i la tautomèrica és la forma imino.
Les formes tautomèriques promouen els aparellament de bases: A-C i G-T.
Per què un canvi tautomèric pugui produir una mutació, aquest canvi s’ha de donar just abans de que comenci la replicació, perquè així la forma enol o imino sigui la que serveixi de motlle en la replicació i la cèl·lula posi la base que aparella amb la forma tautomèrica. És a dir, si una timina es converteix a la forma enol just abans de la replicació, en aquest procés la cèl·lula l’aparellarà amb una guanina, i no amb una adenina. A la llarga, amb les següents replicacions, es crearà uan transició de T-A a C-G.
LA REPLICACIÓ ÉS MUTAGÈNICA DE PER SI Com hem vist, moltes mutacions són resultat d’errors de la DNA-polimerasa durant la replicació.
Per tant, qualsevol producte químic o hormona que promou la replicació del DNA és mutagènic.
Una cèl·lula, mai té un 0% de mutacions. En qualsevol gen, hi ha una taxa de mutació espontània que es dóna recurrentment. El problema és quan hi ha un efecte mitogènic, és a dir, quan s’augmenta la taxa de divisió cel·lular. Si hi ha més replicacions, hi haurà més errors, que si no són reparats, causaran mutacions.
Un problema molt gran és quan una d’aquestes mutacions afecta a gens de reparació, oncogens, gens supressors de tumors... llavors les mutacions tenen un efecte cancerigen. Com més gran és una persona, més divisions hi ha hagut en les seves cèl·lules, i més gran és la probabilitat de que els gens relacionats amb el càncer s’hagin vist afectats. Per tant, l’edat i la carcinogènesi estan relacionades.
Un cop diagnosticat el càncer, com més joves és una persona, més agressiu és el càncer. Això passa perquè en les persones grans, el procés de divisió de les cèl·lules és més lent, per tant és més difícil que la mutació s’expandeixi.
Les malalties causades per mutacions puntuals normalment vénen del pare, ja que en l’espermatogènesi hi ha moltes més divisions i replicacions del DNA, i per tant és més probable que hi hagi alguna mutació puntual.
Els càncers es desenvolupen quan una mutació promou la replicació del DNA i la divisió cel·lular.
Això promou mutacions addicionals, que encara poden promoure més gens relacionats amb la supressió de la divisió cel·lular, o de la replicació... Aquest procés va creixent fins convertir-se en un tumor maligne.
Exemples de mutacions en la replicació: a) Quan hi ha una seqüència repetida, a vegades quan ja s’ha replicat la cadena nova, hi ha una invaginació i es tornen a copiar unes quantes bases que ja s’havien utilitzat com a motlle.
Això fa que en la cadena nova hi hagi una repetició d’unes quantes bases. Això és una mutació per addició. Si el nombre de bases duplicades no correspon ni a tres ni a un múltiple de tres, hi ha una mutació frameshit.
b) A vegades, també hi ha una mutació per deleció. En la cadena motlle es dóna una invaginació en el sentit invers en que es donava abans, i això fa que ara hihagi unes quantes bases que no es copiïn, i que per tant la cadena nova tingui menys bases.
c) Quan trobem una X en una seqüència simbolitza una base modificada físicament o químicament (base no informativa), o qualsevol molècula que la polimerasa detecta com a estranya. Si no es pot llegir, en la replicació la DNA-polimerasa hi posarà qualsevol base (amb més freqüència es posa una adenina).
Si hi ha bases estranyes (X) quan no s’està fent la replicació, es poden reparar eliminantles i fent servir de motlle la cadena complementària. Els enzims que eliminen les bases rares són les N-glicosilases. Un lloc on trobem moltes bases estranyes o modificades són els tRNAs.
MUTACIONS SUPRESSORES En el DNA hi ha una addició, que pot provocar una mutació frameshit. Però pot ser que una altra mutació faci que un tRNA tingui un anticodó amb 4 bases que reconegui un codó de 4 bases on hi hagi la base de més. D’aquesta manera, s’ha suprimit la mutació frameshit. La mutació que ha fet que el tRNA tingués un anticodó de 4 bases s’anomena mutació supressora.
Pot passar el mateix, però ara partim d’una mutació sense sentit (per exemple, el codó tirosina passa a ser el codó stop). En aquest cas la mutació supressora farà que hi hagi un tRNA amb un anticodó que reconegui el codó stop, i hi posi un aminoàcid.
Però una cèl·lula que presenta tRNA mutants també pot tenir problemes per reconèixer els codons stop (ja que ara posa aminoàcids en aquests codons), pot tenir canvis de frameshit... Per tant, les soques supressores, per molt que tinguin mutacions supressores que arreglin algunes coses, en llegeixen malament d’altres. Per això, igualment són soques menys eficaces que els normals.
...