Tema 4 bh (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Biologia humana
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4: L’ORIGEN DEL BIPEDISME PLIOCÈ I EL SEU AMBIENT Les temperatures són més altes que a l’actualitat. Hi ha una certa estabilització del refredament dels 5 als 4 milions d’anys. Les plaques nord i sud americana encara no s’han ajuntat però amb la seva unió es creen corrents que generen el refredament. En el pliocè mig (4- 3 milions d’anys) la temperatura global mitjana possiblement és de 3ºC superior a l’actual. Hi ha una aridificació del clima d’Àfrica Oriental.
Passem de boscos tancats a boscos oberts i els primats baixen dels arbres per poder-se moure.
  Pliocè mig: Nord Oest africà domina la laurisilva.  boscos i matolls escleròfits.
Pliocè mig: Est africà domina la selva tropical  matolls caducifolis, semi- desèrtics i prats.
TEORIES DEL BIPEDISME Hi ha una necessitat de baixar dels arbres i traslladar-se i en aquest procés s’alliberen les mans per l’alimentació, per caçar, transportar, etc. A més, per poder veure per sobre de les plantes altes hi havia necessitat de posar-se de peu. La superfície exposada en un quadrúpede és molt més gran i la necessitat de mantenir la temperatura és més gran que no pas si es posen drets, que només es necessita escalfar el cap  termoregulació.
Els canvis cap al bipedisme no passen de cop, son graduals.
ADAPTACIONS ANATOMICO- FUNCIONALS DEL BIPEDISME         La posició del cap: posició del foramen màgnum canvia (avança cap endavant a la zona mitjana del crani i en un pla horitzontal). Canvis en la orientació del crani.
Cintura escapular: espina de la escàpula orientada perpendicularment a la escàpula.
Escàpula dels humans en forma de triangle i paral·lela a la columna vertebral i clavícula en forma de S. Els quadrúpedes la tenen més curta.
Morfologia del tòrax: la posició en un Macaca que és quadrúpede, la dimensió més gran és la anteroposterior, la cavitat toràcica és molt més gran per poder aguantar el tòrax (pulmons, pleura, cor, etc). Forma de gota. En l’home està aixafat anteroposteriorment i s’eixampla cap als costats.
Extremitat superior: Com les potes es pengen cap endavant en els quadrúpedes tota la cintura està més avançada, amb el bipedisme la clavícula es troba en posició anterior i l’omòplat cap endarrere, el que facilita la inserció lateral dels braços.
Columna vertebral: incrementa el numero de curvatures: cervical, dorsal, lumbar i sacra.
això es dona per facilitar la marxa bípeda, serveixen com a amortidor.
Pelvis: és molt més gran per sustentar els òrgans i tot el que passa pel centre de gravetat passa per la pelvis, per això es torna més gran. Les parts son isqui, ili i pubis.
Extremitat inferior: El que interessa es tenir capacitat, no fa falta que sigui llarga per això és curta i ample. Alhora les cames es lateralitzen més i apareix l’acetabular (articulació coxo- femoral). Presència de músculs abductors per facilitar la marxa. El coll del fèmur es fa més gran i l’angle també (angle agut; abans angle recte).
Morfologia de peu: els peus aguanten el pes corporal. En un goril·la l’hàl·lux està oposat i en un humà no. El pont del peu o volta plantar ha de ser més còncava per poder aguantar el pes.
AUSTRALOPITHECUS El primer que es va descobrir va ser el crani d’un nen al 1924 a Taung. La troballa va ser feta a Sudàfrica i al ser un punt important de comerç, cada cop que hi havia explosions (mines, etc) es trobaven fòssils. Només es va trobar la cara i el motlle del neurocrani degut a la sorra. Raymond Dart va ser el que ho va trobar i es va anomenar el crani de Piltdown. Durant molts anys es va defensar com un origen desconegut però es creu que va ser una estafa. L’origen d’ells s’ha de buscar a Àfrica.
Les corones de les dents trobades eren baixes, les molars quadrades, les canines més petites que en simis i sense diastema. Es veu un desgast diferencial (la segona respecte la primera) de les molars (els allunya d’alguns primats) el que indica que s’allarguen les etapes de desenvolupament. Hi ha una diferència entre formes gràcils i robustes.
La mandíbula té branca ascendent vertical i molt robusta. Cos profund amb dos contraforts interns per poder aguantar la musculatura. Múltiples forats mentonians, l’ésser humà en té 1 o 2. L’únic homínid que té mentó és l’ésser humà actual.
L’esplancnocrani és més o menys còncau lateralment per morfologia dels ossos del nas que són plans (no sobresurten fins al final). Prognatisme del maxil·lar.
El crani té una capacitat craniana de 496cc en les formes gràcils i 517 cc en formes robustes.
Norma superior: globular, constricció post- orbitària (per darrere de les òrbites el crani s’estreny), torus supraorbitari i torus temporo- occipital (passen músculs temporals que aguanten la mandíbula). Norma posterior: torus temporo- occipital en forma de campana.
Arcada alveolar robusta (prognatisme). En formes bípedes (A. afarensis i humans) hi ha 2 eixos, el del fèmur és oblic i el de la tíbia es recte. En simis és tot recte.
Diversitat d’australopithecus (Veure quadre resum del PDF).
Australopithecus anamensis - 4.5- 4.9 Ma.
Es troben als jaciments de la regió del llac Turkana de Kenya (9 homínids a Kanapoi i 12 a Allia Bay). Pesaven uns 50 kg i tenien molars grans amb esmalt gruixut i canines reduïdes. S’han trobat fragments d’una mandíbula i un maxil·lar i part d’esquelet postcranial, tíbia, falange proximal de la mà, un os gran, radi i tíbia (poques restes).
No es casual que anem tirant enrere en el temps, poc a poc els equips que analitzen troben primer les restes més recents i després basant-se en aquestes es busquen de més antics que estaran per capes més subterrànies.
Es van fixar en la regió del plat tibial, la primera columna correspon a un ximpanzé, la segona a anamensis i l’ultima a homo. Si la tíbia la comparem amb una T, en un ximpanzé aquesta regió és molt quadrada i si ho comparem amb anamnesis i humà fa una sortida i la regió de l’angle s’omple més per aguantar el pes (indica que camina). Quan es valoren aspectes de l’húmer, la cavitat oleocraniana té una estructura intermèdia entre ximpanzé y homo. En primats com els ximpanzés que caminen recolzant-se en els artells de la mà tenen un forat oval profund en la part inferior de l’húmer, on encaixa el cúbit, fent més ferma l’articulació del colze. Els húmers d’humans i anamensis no presenten aquest caràcter; això ens indica que anamnesis, com els humans, no caminava amb els artells.
La mandíbula ens parla sobre l’alimentació. En el ximpanzé veiem engruiximent així com en anamnesis (la regió frontal és molt punxeguda) però en homo l’arcada alveolar és paral·lela a l’arc mandibular. La morfologia de l’arc mandibular es en V però les arcades son paral·leles, aquests fets canvien i els ossos es fusionen (ja no hi ha extrem puntegut). L’arc mandibular en anamnesis i ximpanzés té forma de U mentre que en homo la mandíbula humana es fa més ample cap endarrere de la boca. Els torus mandibulars son més grans, ja que no tenen mentó.
Radi molt llarg relacionat amb vida arborícola.
Australopithecus afarensis- 3.9- 2.8 Ma.
Es troben moltes restes i hi ha diferents jaciments (Midlle Awash, Omo a Etiòpia, Bahr el Gazhal a Txad i Laetoli a Tanzània). Altura 1.05- 1.51 m i 29- 45 kg de pes. Capacitat craniana de 380485 cc. Cara prògnata, base craniana pneumatitzada (es necessita una musculatura molt gran i un os que l’aguanti per mastegar aliments durs, l’estratègia ha fet que en el crani hi hagi dos tipus de modificacions de l’os cranial. Pneumatitzada vol dir que l’ós es més gran però per dins està airejat, no està ple d’os ja que pesaria molt. Això sol passar a la regió frontal. L’altre solució es que en lloc de pneumatització surt una cresta del crani que pot allotjar músculs més grossos.
Veure imatges) i presenta diastema per poder encaixar mandíbula superior amb inferior. El del Txad es va descriure com una espècie nova i els mateixos autors van presentar un nou article en que deien que al viure en zona més boscosa eren una mica diferents però es de la mateixa espècie.
Es va trobar un grup de 13 individus i amb aquests es va poder identificar la variabilitat de sexe i edat i que anaven en grups. No tenen cresta ni crani robust. Els primers homínids presenten taurodontisme (cavitat polpar es molt gran i disminueix longitud de les arrels).
Imatge de la Lucy. No hi ha gran dimorfisme sexual a nivell de canines, estan més reduïdes.
Molars grans, esmalt gruixut relacionat amb alimentació dura. Encara depenen de vida arborícola.
Se’ls ha relacionat amb les petjades de la imatge (aleatòries) molt importants. El sediment és d’origen volcànic i correspon al refredament de les cendres volcàniques. Totes les petjades van cap a la mateixa direcció, fugien del volcà i es veu que eren bípedes (quan vols fugir d’alguna cosa utilitzes la via més ràpida i les petjades demostren que eren bípedes). La petjada dreta és mes fonda que l’esquerra, que ens diu que portaven cries i degut al pes s’enfonsaven més. Es poden datar exactament gràcies a les cendres (potassi- error). Braços llargs, dits corbats, cames curtes i caixa toràcica cònica. Restes amb esquelets més o menys complets. Arc molt ample, no hi ha cresta, sense mentó.
Al 2006 es va trobar un nen d’aproximadament 3 anys a Selam, Etiòpia. Es troba un omòplat articulat amb el crani. El sexe se li estima per la mida de les dents, es van trobar dens de llet i definitives i també altres ossos articulats com els del peu. Si es compara el seu omòplat amb el de homo es veu que l’espina no es perpendicular, l’articulació està inclinada i si el que es compara és l’espina, s’acosta més a un goril·la. L’articulació demostra que encara depenien de vida arbustiva.
Australopithecus africanus- 3.5- 2.3 Ma.
Es solapa amb el temps amb afarensis. No conviuen perquè l’africanus es troba en coves de Sudàfrica (jaciments de Taung, Sterkfontein, Makapansgat). Es troben moltes restes. Continuen sent baixos (1.15- 1.38 m) i pesaven uns 30- 41 kg. Capacitat craniana de 430- 520 cc. Africanus és més gràcil que l’afarensis. Menys pneumatitzada la base del crani, menys acampanada i cara més curta. Maxil·lar més còncau, sobresurt la part de les dents anteriors, canines reduïdes, esmalt gruixut i molars grans. Braços més llargs i cames més curtes que afarensis. Peu articulat, el dit gros possiblement és oposable tot i que era més tardà, el que ens fa pensar que hi ha diferents intents i branques d’evolució i per això en un moment de radiació es troben tants. En la mà articulada es veu una posició en que els dits estan corbats i posició pronada (que vol dir que per caminar utilitzaven les mans o bé que tenien vida arborícola).
Australopithecus garhi- 2.5 Ma Garhi significa sorpresa. Es van trobar restes als jaciments de Bouri, a Etiòpia. Capacitat craniana de 450 cc. Prognatisme en regió alveolar, constricció postorbital marcada. Presència de diastema.
El fèmur és més llarg que l’húmer, cúbit i radi. Es van trobar marques d’acarnissament en antílops (indústria lítica) i restes de fragments cranials de 2 individus, 2 mandíbules i alguns fragments postcranials.
Australopithecus sediba- 1.98- 1.977 Ma Sediba significa font. És el més recent i els jaciments es troben a Malapa, Sudàfrica. Capacitat craniana mínima de 420cc. Es troba una combinació de caràcters primitius i derivats cranials i postcranials. Cos petit amb extremitats superiors relativament llargues. Cranialment és semblant a A. africanus però aquest està més evolucionat, en camí d’Homo habilis i Homo erectus. S’han trobat dos esquelets més o menys sencers, un de sexe femení i l’altre masculí.
holotipus MH1: Individu juvenil (12- 13 anys) representat per un crani parcial, mandíbula fragmentada i esquelet postcranial. Sexe masculí.
MH2: Individu adult sexe femení. Crani amb dents maxil·lars i fragments de mandíbula.
Es troben nombroses característiques de maluc, genolls i peu que indiquen que era bípede i alguns aspectes de l’os coxal que l’apropen a Homo: ala de l’ili més ample, reducció de la distància entre l’articulació femoral i sacroilíaca, i des de l’acetàbul a la tuberositat isquiàtica.
Tots aquests trets estan relacionats amb l’eficiència de la marxa bípeda.
Altres Formes robustes d’australopitecs que tenen molta musculatura per aguantar la mandíbula, és tan gran que fa que darrere les òrbites el grani sigui més estret i allà és on s’insertarà la musculatura. Tenen un aparell mastegador més gran perquè viuen en un ambient més sec. Es van extingir perquè estaven adaptats a un ambient que no va arribar al gènere Homo i no es consideren Australopitecs, sinó que se’ls anomena Paranthropus. Això és així perquè els australopitecs donen lloc segur al gènere Homo, en canvi aquests no es troben segur en la línia d’evolució.
Paranthropus aethiopicus – 2.7- 2.3 Ma Es troben restes a la zona de llac Turkana, a Kenya. La altura i el pes no són coneguts ja que només es van trobar restes cranials. Capacitat craniana de 410 cc. Tenien molars i premolars molt grans. A la imatge del crani es pot veure una gran cresta sagital, que servia per allotjar la musculatura del crani.
Paranthropus boisei – 2.2- 1.3 Ma Es troben restes als jaciments de Omo (Etiòpia), llac Turkana (Kenya) i Olduvai (Tanzània).
Capacitat craniana major, 500- 550 cc. Molars i premolars molt grans. Hi ha restes d’esquelets més o menys complets. Cresta sagital una mica menys pronunciada.
Paranthropus robustus – 1.8- 1 Ma Es troben restes als jaciments de Kromdraai, Taung, Swarktrans (Sud àfrica). Es calcula que feien d’alçada uns 1.10- 1.32 metres i pesaven 30- 41 kg. Molars i premolars molt grans. Hi ha restes d’esquelets més o menys complets. Capacitat craniana d’uns 500- 550 cc. També amb cresta sagital pronunciada.
...