Joan Alcover (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades + Periodismo - 2º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2016
Páginas 16
Fecha de subida 30/04/2016
Descargas 9
Subido por

Descripción

Falta la biografia de Joan Alcover al principi

Vista previa del texto

JOAN ALCOVER Continuïtat temàtica entre la poesia catalana i castellana i un procés d'aprenentatge i despullament del vers.
Tema de la bellesa immortal vinculada a la dona del Still Nuovo.
En la gruta de Artá: Idea interessant que Alcover agafa de l'escriptor anglès John Ruskin: la natura és la mestra de l'home tan en la vida com en l'art.
* Joan Alcover ho interpreta en aquest poema com que la natura és un riu de bellesa autèntica i superior; un tipus de bellesa que està sempre per damunt d'allò que pot fer l'home. Per tant, la natura sempre serà superior a l'art i per tant, el que ha d'intentar l'art (en tant que activitat de bellesa és sobretot reflectir la constància, la perennitat, el silenci fecund que hi ha al fons de la naturalesa) és acostar-se tant com pugui (sabent que mai ho assolirà del tot) a la bellesa de la natura.
D'on prové aquesta idea? És una idea d'origen romàntic, reelaborada i molt present en l'obra de Ruskin i de tots aquells autors anglesos importants en el segle XIX anomenats Escola prerafaelita1. Ruskin es segurament dels més importants.
Un autor recomanat d'aquest grup (que arribarà a la Península Ibèrica) és William Morris. És un pintor d'aquest grup i un teòric de l'art. Interessant és la oposició de Morris cap a l'art industrial. En la seva pretensió de salvar l'essència irreproduïble de la humilitat de l'obra d'art, deixa enrere qualsevol idea moderna de l'art.
Cal destacar també l'interès de Joan Alcover pel món rural, paisatge, etc. Tot plegat són enfocaments que en ultima instància remeten a corrents del romanticisme que després van seguir camins propis. Per què si ho mirem, els prerafaelites no són rés més que una conseqüència tardana del romanticisme intimista, igual que Alcover. Aquest el que vol és aproximar-se amb el seu art al grau de bellesa que és la Gruta de Artá.
La nube y la fuente: Poema d'Alcover interessant perquè hi ha ressonàncies que procedeixen de Ramon Llull. Alcover era coneixedor d'una bona part de l'obra de Llull. Algunes de les seves idees les recull en aquests poema, que al seu torn té influència sobre un poema que es diu Maternitat. La línia de pensament tant de Llull com dels dos poemes és el tema de la ingratitud humana. Llull té un llibre que és diu Llibre del cel, on aquest tema és central.
Qui era Ramon Llull? Llull és un personatge important perquè creu que ha vingut al món perquè és un escollit de Déu i que la seva missió és transmetre als homes savis quina és, en la seva època, la voluntat de Déu.
Per tant, ha de construir una obra que ho abarqui tot. La finalitat última és convertir els jueus i musulmans al cristianisme a través del convenciment dels seus representants. Per això buscarà suport a Europa en els prínceps cristians i universitats; tothom li donarà bones 1 Grup de pensadors, escriptors i sobretot artistes plàstics que intentaven crear un art inspirt en els pintors italians anteriors a Rafael. Això es feia través d'una simplicitat que es reflexa en forma de sensació.
paraules, però cap ajut per dur a terme la seva missió. Al final de la vida, Llull se sent profundament fracassat (mor passat els 80 anys, una prova més de l'elecció de Llull). Llavors la pregunta que Llull és fa és «com pot ser que un enviat de Déu hagi estat tan poc escoltat pels homes, ell que ha proclamat la voluntat de Déu, hagi estat tan poc eficaç?». Troba explicació en Crist: «sóc un màrtir com Crist». Es planteja que potser la veu de Déu no està adaptada a la capacitat humana. Es planteja on ha fallat en la seva obra i en la seva missió. Mor amargat i mor apedregat perquè al final de la seva vida, en un acte heroic, va a predicar l'evangeli al Nord d'Àfrica i allà uns l'apedreguen, el deixen malferit i uns el porten al port de Tunis on hi ha un vaixell mallorquí que el porta a Palma i al cap de molts pocs dies mort. I al final sí que, com Crist, mort al final de la seva vida com un màrtir per predicar la seva fe.
Tornant altre cop a Joan Alcover...
Fins al moment, els poemes vistos són de l'obra Poesías. Els poemes citats a partir d'ara apareixen a Nuevas Poesías, un recull molt important de poemes castellans de Joan Alcover.
El ciprés de mi huerto: Poema malenconiós, d'enyorança i lament pel temps passat, difícilment recuperable. Amb això, Alcover s'allunya bastant del pensament últim d'un Proust que creu en recuperar el passat a través de la memòria.
Alcover també recupera a través de la memòria, però és conscient que és un temps irrecuperable i que acostuma a ser el temps de la felicitat. És un antecedent d'un altre gran poema de Joan Alcover, La reliquia. Aquest últim és un poema en que es manifesta una de les influencies importants en la poesia d'Alcover: la influencia del poema romàntic italià Leopardi (recomanat llegir Els cants, traduït per Narcís).
Amb això arribem als primers poemes obligatoris que tenim per llegir. Tenir en compte que els anàlisi poètics aniran basat en l'anàlisi dels símbols, perquè és la millor anàlisi que es pot fer a Humanitats.
Vegem: 1. A....
Pasas, y todo queda un punto en el olvido, menos la majestad de tu hermosura.
Como aura que de pronto en la arboleda hace latir la trémula espesura, los ánimos suspende la admiración que tímida murmura.
Todos se vuelven a mirarte y todos en su interior te inciensan; algunos en ti piensan largo tiempo quizás después de verte; algunos pensarán hasta la muerte.
Siglos atrás el paladín gallardo sus triunfos te ofreciera, y su corona el bardo; y en edad más remota se dijera que, hija de los amores que unían en coyunda misteriosa a los seres humanos y divinos, confü.ndese en ·tus venas con sangre de mujer sangre de Diosa.
Dios quiera que no empañen mezquinos pensamientos tu frente, digna de ceñir corona; Dios quiera que no engañen esos de tu virtud reveladores ojos en dulce claridad bañados, astros de amor, abismos tenebrosos, que parecen, piadosos, de su propio poder amedrentados.
Porque eres como aquellas mujeres de la historia, grandes y poderosas por lo bellas, que dejan de su vida transitoria rastros de sangre o luminosas huellas de crimen o heroísmo; y así podrás divinizar la escoria, como atraer un ángel al abismo.
Poema que parla de l'ambigüitat de la bellesa.
Els del títol no són punts suspensius, sinó una ocultació del nom. Per què? En el mateix poema hi ha possiblement la resposta: ambigüitat que crearia a la persona assenyalada donant-ne el nom, sobretot després de la lectura de l'última estrofa del poema. Aquest poema no és eròtic.
Llavors, per què tanta discreció? Joan Alcover, com tots els bons poetes (aquest és bo ideològicament), donen més del que una lectura ràpida revela. El que passa amb la bona poesia és que és un gènere essencialment lent que demana més d'una lectura. Particularment la poesia dels segles XIX i XX, no es pot llegir ràpidament.
Qüestió de la bellesa en el poema Aquest poema recorda un dels grans poemes de Baudelaire que és L'himne a la bellesa.
Perspectiva del segle XIX, sembla la qüestió de la bellesa va unida al concepte de dona, en general el de dona estimada. El que el poeta planteja és una qüestió de la naturalesa de la bellesa «quina és la bellesa quan la bellesa és humana?». No és la bellesa natural, insensible, ni la bellesa de l'obra d'art, sinó la bellesa encarnada en l'home. I en aquesta culminació de la bellesa humana, és la dona.
Un concepte de bellesa fonamental del segle XIX és entendre la bellesa femenina com una bellesa dual: joc de realitats confrontades de manera dràstica. Aquest joc d'oposats és molt propi de la cultura, de la poesia i de la manera d'entendre el món del segle XIX. En realitat ve de l'antiguitat. Dualisme és una forma de filosofia: la dona àngel i la dona dimoni. Els prerafaelistes reflectiran en els seus quadres un tipus de Donna Angelicata. En canvi, la poesia de Baudelaire passa de llarg la Donna Angelicata però queda hi reflectida la Donna Fatal.
Diferències i semblances entre la Donna Angelicata i la Donna Fatal Les dues són belles i poden resultar perdedores, però la que més perdedora pot resultar és la Femme fatal. Això també es reflecteix en el món popular (Femme Fatale).
Com se l'ha reflecteix a la Femme Fatal? La dona fatal és pintada amb la carn molt blanca, que té alguna cosa de morbosa (que vol dir malalt), com si li faltés vida, la vida de la sang rosada del rostre. Normalment la pinten amb el cabell negre i els ulls els té, per una banda, amb profundes ulleres moradenc que són el símbol de (preguntar!!). I els llavis són vermells i tenen el símbol de rosa, així com la indumentària molt rica, de color daurat. Hi ha pintures de caràcter simbolista que reprodueixen la dona fatal.
Com es reflecteix això en el poema d'Alcover? En el poema se'ns projecten les dues condicions femenines: la dona pot redimir l'home (Beatrice), però també el pot enfonsar en un infern. És aquest el dualisme típic del segle XIX, que ve de l'antiguitat, però que durant aquest segle potencia la fatalitat. Les dones del poema de Baudelaire en són un exemple (dones que duen una vida aparentment de prostíbul, però que es poden permetre el tipus de vida i cura del cos que la fa especialment atractives, però que alhora allò paupereix perquè inhibida l'amor i el transforma en el contrari). La dona pot ser l'instrument del mal i la bellesa, per ella mateixa és ambigua. Quina és la forma de superació més dualista que hi ha? La dona que, sota l'aparença de Donna Angelicata és Donna Fatal.
Ara bé, hi ha un perill quan la Donna Angelicata tirà cap a la Donna Fatal: perill estratègic, que no sigui efectiva. La dona angelical és bella per ella mateixa i el compte que té per ella mateixa és relatiu perquè la natura li dóna la bellesa i poc hi ha d'afegir. La dona fatal també és bella, però té una obsessió per potenciar la bellesa. Per tant amaga incondicionalment la seva bellesa natural. Això per l'home acostuma a tenir un resultat més efectiu que la Donna Angelicata, perquè resulta una bellesa més agressiva, on l'impacte visual es produeix a la primera i l'home, que és un ser primari, cau a uns encants tan evidents. La Donna Angelicata, en el seu aparent desinterès, demana més observació, més lentitud, més contenció per part de 'home. Quin és l'home capaç de sotmetre la sensualitat a la disciplina, per mirar de percebre el que hi ha al fons de la Donna Angelicata, que moltes vegades no atrau a la primera, però que atrapa a la llarga? La unió amb la Donna Angelicata és la unió d'amor, veritable, unió de cossos i ànimes, culminació del procés en tant que la unió sexual porta a una unió dels esperits. Amb la Femme Fatal hi ha una unió passional, eixelebrada, amb necessitat constant que cal satisfer immediatament i s'entra en una roda que és autodestructiva de l'home, perquè la dona fatal també s'autodestrueix, perquè en el fons hi ha la idea de fera que mai en te prou de carn: són les dues belleses.
En definitiva, el que planteja el poema és l'ambigüitat de la bellesa, sobretot quan hi ha pel mig la dona: la bellesa ens pots redimir o condemnar-nos eternament. Per tant, la dona és sempre una mena d'instrument de cara a l'home que, no és veritat que la dona no hagi estat important en la cultura occidental, però tradicionalment la dona s'ha vist com a realitat important amb una importància en tant que feia o no feia respecte l'home. Moltes vegades l'home no pot arribar a la seva fi sense la dona. La dona no té una finalitat en sí, pot frustrar la vida d'un home, però li és una ajuda. L'home és el subjecte i la dona l'objecte.
És aquesta una actitud masclista o misogínia? El masclisme és la supremacia del mascle sense reflexió filosòfica darrere. No és això del que parlem. Parlem de misogínia, que té un plantejament filosòfic: la dona és important però no deixa de ser inferior, perquè ànima femenina és inferior, no té certes facultats. Al segle XII es dubtada que ànima de la dona fos realment humana. El gran fet del cos de la dona és que té la regla, però per contra Déu (o el diable) l'ha convertit en un ser extremadament atractiu. En les dualitats domina sempre el factor negatiu. Per tant, la misogínia té una construcció filosòfica que el masclisme no té. Si l'home aconseguís dominar absolutament el desig sexual, la qual cosa comportaria deixar de ser home, s'hauria acabat tot. Però la gran limitació de l'home és el desig sexual. Per tant, existeix un pensament pessimista. Això arriba a la cultura més popular del segle XX, per tant veiem que està molt arrelat a la naturalesa humana.
LA POESIA ELEGÍACA D'ALCOVER No s'ha de confondre Joan Alcover amb un altre personatge mallorquí anomenat Antoni Maria Alcover (no tenien cap parentiu). Aquest últim va ser un sacerdot lingüista.
Joan Alcover només va publicar dos llibres en català. Comença a publicar poemes, però no publica el seu primer llibre fins el 1909. Alguns dels poemes ja eren escrits d'uns anys abans. El títol és Cap Al tard i Poemes bíblics (en aquest últim s'inspira en i amb la Bíblia, una de les seves grans lectures) . El 1920 publica el seu segon llibre, Poesies, on recull aquests dos llibres, a més de poesies que no havien estat incloses en les primeres obres.
A Cap el tard, el títol que ja denota de que tracta l'obra: el vespre, sembla que enganxa amb la sensibilitat simbolista i inclina a l'esperit humà a captar i ser sensible a aquelles situacions prenocturnes i decadents. Invita, perquè nosaltres hi projectem els nostres sentiments, a la melancolia. El dia que s'acaba com a imatge també la vida de l'home. Si això és escrit des de la maduresa, doncs encara té més aquest significat i si, a més, tenim en compte les dades biogràfiques del poeta, doncs encara més.
D'altra banda hi ha a qüestió que l'aparició de Cap al tard marca l'aparició de la llengua catalana com la llengua literària de Joan Alcover. A més, el 1904 pronuncia la conferència «Humanització de l'art» que, d'alguna manera, és la síntesi de la seva estètica (primer pas important fet en català). D'alguna manera també, la publicació de Cap al tard és la confirmació d'aquest pas cap al català com a llengua literària.
La qüestió del català en la literatura d'Alcover Per què es produeix el pas del castellà al català? Diferents motius: 1. Per expressar el dolor de la mort de la dona i els fills és necessari fer-ho amb llengua íntima 2. Importància creixent de la llengua catalana com a llengua literària a Mallorca 3. El diari l'Almudaina 4. Les conseqüències culturals de l'enfonsament del prestigi d'Espanya en el desastre del 1898 (Cuba) 5. Alcover va tenir bon acolliment com a poeta en castellà en certs cercles cultes, però mai no va arribar a ser en castellà un poeta de primera fila i no parlem d'acceptació popular; era considerat bon poeta, però no de primera fila. I Alcover era molt ambiciós com a poeta.
Tot això va produir el canvi, on es produeix també aquesta acceptació en els mèrits cultes amb l'aparició de Cap al tard, amb el que passà a ser considerat un poeta de primera fila. A més, en català publica poemes de categoria superiors als poemes castellans. Però malgrat això, la poesia en castellà de Joan Alcover no és gens menyspreable.
D'alguna manera Alcover renunciava a un àmbit més ampli i la competència era menor, però es practicava una major exigència artística (s'adreçava a grups molts exigents en català).
Què podem constatar en la poesia catalana respecte la castellana? 1. El pas entre les dues llengües fa observar en la poesia una major contenció: la poesia és menys retòrica sense que això tingui res de pejoratiu.
2. L'obertura de Joan Alcover en les influències respecte la poesia castellana (en aquesta hi ha influencia de Bècquer, de Campoamor, de Leopardi). En el camp de la poesia catalana s'hi veu també una influència clara dels poetes francesos decadentistes2.
Per altra banda Alcover, tot i tenir influències d'un romanticisme intimista, té un element que no és gens romàntic. En aquest sentit seria un poeta romàntic o d'una intimitat romàntica retòrica però que, formalment, estaria molt influït per la retòrica clàssica.
Aquestes característiques són compartides amb l'altre gran poeta mallorquí del canvi de segle que és Miquel Costa (amic seu). Tots dos són considerats els precedents d'un fenomen poètic mallorquí que durarà fins als anys 50 del segle XX que serà l'Escola Mallorquina.
Hi ha diverses generacions de poetes a Mallorca que continuen l'esperit d'aquest dos poetes en aquesta escola. Són poetes més secundaris, però que segueixen les petjades d'aquests poetes fins que s'arriba a un punt que no es pot seguir i es publiquen obres produïdes des d'una altra perspectiva molt diferent. Un exemple n'és Blai Bonet, que trenca amb la tradició de l'Escola amb una poesia volcànica, apassionada, molt atractiva perquè té molt d'existencialisme.
Què pretén Alcover amb la seva poesia en català? Alcover pretén convertir-se en el poeta de Mallorca, no exclusiu, però ho assumeix com una missió.
I això es deu a la idea que Alcover té de la figura del poeta. Aquesta voluntat del poeta, juntament amb la seva idea ja es prefiguren a la conferència de 1904. Vegem: El poeta, per Alcover, ha de ser la veu del seu poble, entenent poble no només com les classes populars, sinó el conjunt de les classes socials que habiten un territori (visió conservadora) i per tant, en el terme poble hi convergeixen tots els estaments socials. Per tant missió del poeta: assumir la veu del conjunt del seu poble. Per guiar-lo cap a on? Cap enlloc; simplement assumir aquesta veu i tornar-la al seu poble depurada, enlairada, tornar la bellesa a través de la labor literària i per tant fer que aquesta bellesa literària sigui un punt de referència real que acompanyi al poble en el seu camí històric.
Alcover no concep la poesia com instrument revolucionari i transformador, sinó com instrument que il·lumina el poble a partir de la veu del poble (desitjos i aspiracions d'aquest, algunes fins i tot desconegudes pel mateix poble, però que el poeta sap intuir i sap convertir-les en paraules belles). Per tant aquesta llum de la bellesa es converteix en la llum que acompanya el poble a través del camí de la història. Per tant els poetes són creadors de llum bella que, amb les seves aportacions, van acompanyant els passos del seu poble al llarg de la història. Si el poble va acompanyat d'una llengua, la millor manera de parlar-li és amb la seva llengua (reforça elecció de la llengua catalana). I és aquí on veiem que Alcover, en la seva maduresa, pretén convertir-se en el poeta de Mallorca, no exclusiu. No hi ha una competitivitat, sinó que és la missió més alta del poeta a la qual ell no renuncia, però no inclou en aquesta missió excloure cap més poeta.
Recursos freqüents en les elegies d'Alcover Cal tenir en compte que tots els recursos que es mencionaran a continuació són molt presents a Cap al tard, ja que les elegies estan sobretot presents en aquesta obra. Malgrat això, aquest esperit elegíac és continu en el llibre i ho veiem palès en el títol: tarda que va passant a ser vespre és d'un esperit melancòlic.
D'altra banda hi ha altres poemes de maduresa d'Alcover que es recullen al seu llibre final Poesies, on 2 Poetes simbolistes que veuen la realitat objectiva coma representació d'una realitat invisible. Molt propi de final del segle XIX. Els simbolistes decadentistes són aquelles que es fixen en els fenòmens naturals o vitals que indiquen algun tipus d'agonia o decadència. És a dir, cerquen la bellesa en allò que té d'agònic. Presenten molt sovint poemes de cap al tard, de quan el Sol es pon i els protagonistes són la neu i la pluja.
també hi trobem aquest esperit. És un poeta que, en la seva maduresa, té una tendència a la crepuscularitat. És això al seu torn una influència del poetes decadentistes francesos. Vegem: 1. Una de les característiques de la poesia catalana d'Alcover és que es produeix en els seus poemes una interacció entre home i natura (un exemple són les Cançons de la Serra).
2. D'altra banda hi ha en l'autor també una dialèctica en la contemplació del món, de les coses i de l'art. Aquesta dialèctica contemplació-art hi és present en el sentit de «jo contemplo la natura per poder-la reflectir passada per la meva essència i mitjançant la poesia, sabent sempre que, fins i tot en els moments més afortunats, no podré arribar al grau de bellesa que la natura ja ha fet».
De vegades la intensitat amb que Alcover tracta la natura s'acosta a tractament tràgic, i sembla fins i tot que la natura tingui capacitat de dolor, la mateixa que l'home. Aquesta sensació s'anomena transferència patètica, una mena de parany que els posem nosaltres mateixos i que provoquem que el que ho llegeix ho cregui convincent i li fem creure que allò que pateix és la natura, mentre que la realitat és que hem transferit els nostres sentiments a aquesta.
Les elegies d'Alcover són molt convincents en aquest aspecte, perquè juga molt amb el sentit de valor. El poema Desolació és un gran exemple, perquè veiem l'arbre esqueixat com alguna cosa indefensa. Però la natura no té sentiments, segueix un cicle natural i ja està. Per tant, aquest caràcter solitari de la natura és en realitat el nostre caràcter que transferim a la natura a través d'uns objectes de la natura que creiem que reflecteixen el nostre estat. Però la natura només reflecteix un ordre natural = parany. Però l'home no forma part de la natura? Sí, però a través de la natura i de la consciència que té, que fa que sigui natura, però que vulgui escapar de la natura. No és de natura morir i desaparèixer en el no res? Sí, però nosaltres ens hi resistim, volem escapar de la natura. Aquesta és la tragèdia de l'ésser humà. Si nosaltres no visquéssim en tensió amb la natura, cap de nosaltres estaria aquí.
3. També és freqüent en la poesia d'Alcover, sobretot en la més característica, la presència obsessiva de la figura de l'arbre. Ho veiem en el poema Desolació o en el poema Enyorança, on apareixen esmentats diversos arbres. En particular remarca del xiprer, que és l'arbre de la mort. En el poema Dol hi ha un arbre molt interessant: l'arbre li serveix per apuntar cap a referència a Judes: va penjar-se perquè no tenia ideals, amb els peus al buit. L'arbre que apunta cap a l'abisme, que es abisme real i físic, és també l'abisme metafísic.
L'arbre també serveix per indicar i simbolitzar la perennitat: un arbre al costat de la vida de l'home sempre té una vida més llarga i és, doncs, símbol de perennitat, i aquesta va lligada a la idea de permanència del dolor (exemple poema Desolació).
4. Un altre símbol important d'Alcover és la figura del captaire, que simbolitza del despullament moral i afectiu del poeta. D'una manera o altre vivint la vida el poeta es va despullant de tot i, a la fi, es veu reduït a una pobresa tal que ha de demanar moralment la caritat, almoina dels altres.
El poeta entén aquest prescindir de tot com un procés de depuració moral. És l'home que no te res i per tant, res per perdre. En la seva humilitat és l'home lliure.
La posició de fons d'Alcover respecte al captaire és una posició en que el pes de l'idealisme té un pes molt important (recordar que és un poeta romàntic): el captaire, desposseït de tot és l'home lliure perquè no te res per perdre.
Però independentment que sigui molt bonica és una posició tinguda en l'idealisme (filosòficament parlant)? Sí, perquè si ens posem en la perspectiva realista o social no fa ús de matèria vivia.
Llavors com es manté?. És impossible. Per tant, veiem que la figura del captaire és una simple transmissora d'una idea platònica: prescindeix de la matèria i condicionals socials. Això funciona poèticament i hi ha una visió idealitzada del captaire, volguda pel poeta, perquè utilitza aquesta figura de manera parcial com una invitació a la modèstia, a la humilitat i a una llibertat sense escarafalls.
5. La porta, que s'obra i es tanca és vista com un mitjà de comunicació o incomunicació amb el regne de la mort i del misteri.
Estructura de Cap al Tard Cançons de la Serra La idea de natura: El primer que ens trobem són les Cançons de la Serra: conjunt de poemes rústics, on es nota la influència dels estius que Alcover va passar en un espai rural d'un poble de l'interior de Mallorca dels anys 70/80 del segle XIX. El poeta se submergeix en la natura i en el món rural. D'aquesta manera converteix aquest món rural, ja adult, en una espècie de mite que gira entorn la idea de vida lliure i idíl·lica. Malgrat que no acabava de ser així, ell ho veu d'aquesta manera. Aquesta idea de natura la portarà a la vida ciutadana i la transformarà en connotació de jardí (amb altres significats).
L'herència de la cultura popular: En aquestes Cançons de la Serra també hi pesa la influència de la mare i àvia que de nen li expliquen llegendes catalanes (sobre les dones d'aigua i etc).
Quan ell ve a Barcelona, l'Alcover estudiant acudeix a la tertúlia d'un altre mallorquí influent, Marià Aguiló. Promocionalment Agulló era el director de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, però tenia ocupacions més rellevants: era un gran folklorista, un recol·lector de llegendes i cançons populars catalans. Moltes funcionaven i circulaven fins aquell moment oralment i Agulló les recull.
Per tant, en aquesta tertúlia, la llegenda popular i tradicional hi és molt influent i d'aquesta manera influència molt al jove Alcover, que més tard reflectirà aquest element en els Cançons de la Serra, on transmetrà aquesta cultura popular.
La lectura de les Cançons de la Serra creen en el lector una sensació de sinceritat i profunditat per part de l'autor. Si n'haguéssim de destacar 3 s'hauria de destacar La Balanguera, El voltor de Miramar (que té ressò del poema de Baudelaire L'albatrós) i La Serra (és potser on Alcover, manifesta més profundament la seva enyorança de la vida rústica).
Elegies És difícil destacar-ne una perquè totes tenen rellevància. Si prescindíssim de la biografia del poeta, hauríem de dir que giren entorn del dolor més íntim del poeta.
La qüestió del dolor: Hi ha tota una tradició del pensament cristià que diu que el dolor purifica l'ànima i que qui sap patir sense agobiar-se, surt de l'experiència més enlairat. Això en canvi Alcover no ho accepta. Ja en les elegies la idea és que el dolor que ens causa la mort de persones properes i estimades i altres que ens afecten d'una manera molt íntima, a diferència del dolor en general, no es fa més suau amb el pas del temps. Amb el pas del temps nosaltres quan recuperem el dolor tornem a sentir una punyida. Ell el que fa és tenir sempre consciència en el fons de la seva ànima i el durà a la memòria i sentirà la punyida com del primer dia. Per tant, el dolor no es fa més suau, nosaltres l'oblidem com a mesura de supervivència, però quan el recordem amb la memòria torna a ser igual de punyent. Ell diu que per sentir-se realment viu, necessita la seva punyida (la del dolor).
En l'elegia Enyorança hi ha un aspecte interessant on es planteja la qüestió de la proximitat dels morts. Aquests no són una realitat del passat, sinó una realitat molt pròxima, ja que els tenim dins nostre, a la vora, molt presents.
Joan Alcover: concepte de poesia La idea de poesia d'Alcover, molt d'acord amb la seva idea d'art expressada en la conferència «Humanització de l'art» (1904) consisteix en entendre la poesia des d'una perspectiva idealista de contingut romantico-intimista, de contenció formal i clàssica, com una realitat artística implicada profundament en la vida de l'home.
La poesia, com a part de l'art en general, és expressió suprema de la vida i, per tant, no ha de divorciar-se d'aquesta vida. En conseqüència el poeta no ha de tancar-se en la torre d'ivori, a diferència del que, per exemple, defensaven l'art parlat, la poesia per la poesia; ell no creu que el poeta hagi de fer això perquè aquest ha d'evitar sobretot dedicar-se a la contemplació de sí mateix.
Per Joan Alcover el poeta ha d'il·luminar fins allà on pugui i amb la llum de la seva poesia, la vida humana. En aquest sentit doncs, la bellesa poètica s'ha de convertir en llum i consol de l'experiència vital dels homes. La poesia doncs, ha de ser un recurs espiritual al qual l'home comú i ordinari pugui recórrer amb eficàcia en qualsevol moment de la seva vida, amb la seguretat que hi trobarà sempre o llum o consol; per tant h trobarà una belles il·luminadora o consoladora, mai una bellesa tancada en ella mateixa, distant i inaccessible.
Per tant, veiem que Alcover te una idea d'art i bellesa molt idealista, però alhora amb una dimensió utilitària. Mai no fa el que s'entén per art o poesia social, però sí que té, en última instància, una vocació de servei col·lectiu al seu poble a través de la purificació i de la utilitat il·luminadora i consoladora de la poesia.
Per concloure, la poesia d'Alcover és un NO rotund a la poesia per la poesia, a l'art per l'art. La poesia, és bellesa, però és bellesa amb finalitat més enllà d'ella mateixa. Un àmbit en el qual, fatigats de la vida i de les coses de cada dia, hi podem accedir en qualsevol moment i trobar-hi llum, consol, reflexió a través de la lectura, de la concreció literària d'allò que és bell i formós. I en tant que formós, il·luminador i consolador del nostre interior. Com un reprendre coses en la bellesa i la formosor, per tornar al combat de la vida. Només en aquest sentit pot ser entesa la poesia per Alcover.
Agafar el dolor, objectivar-lo en l'interior del poeta, objectivar-lo i tornar-lo al poble com una cosa bella, dóna al dolor una força i un consol que no té el dolor en sí mateix. El dolor es transforma i es fa útil en sí mateix a través de la poesia.
Anàlisi del poema La relíquia Joan Alcover aporta a la llengua catalana 3 poemes de primeríssima fila: La relíquia, La Balanguera i Desolació.
Faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut...
Beneïda l'hora que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça; dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem poncelles, caçàvem bestioles, i ens fèiem esqueixos muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era que entre l'esponera de l'hort senyorívol, fent-lo més ombrívol, creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari, amorós pontava la soca torçuda, perquè sense ajuda poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora penjàvem la corda de l'engronsadora, i, venta qui venta, folgàvem i rèiem fins que la vesprada la llum esvaïa de l'hora roenta, de l'hora encantada.
Somni semblaria el temps que ha volat de la vida mia, sense les ferides que al cor ha deixat; sense les ferides que es tornen a obrir quan veig que no vessa ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depresa, i encara no manca, penjat a la branca, un tros de la corda de l'engronsadora, com trista penyora, despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat, brollador eixut jardí desolat de ma joventut.
Mètode de comentari a seguir per comentar un poema - Enfocar des d'un vessant simbòlic - Determinar el tema, que no es mai una història sinó una idea.
1r pas: determinar el tema TEMA: pas del temps com a força destructora que indueix l'home a la melancolia.
2n pas: veure com aquest tema es desenvolupa en les següents estrofes. Són estrofes regulars, que no tenen mateix nombre de versos ni els versos mateix nombre de síl·labes. Per tant, les estrofes no són estrofes preestablertes, sinó que les crea el poeta per aquest poema. Hi ha 4 estrofes.
1a estrofa: ens situa en un jardí.
Veiem els recurs de Joan Alcover de transformar la natura rural en natura controlada. En aquest cas és un jardí és una transposició al paradís terrenal bíblic i, per altra banda els individus que hi entren, tenen una mancança essencial amb els individus del paradís d'Adam i Eva: els personatges d'aquest jardí són morts.
Hi ha el ressò humanitzat del Locus Amoenus en una naturalesa intervinguda per l'home.
De fet, a l'entrada de l'estrofa, la mirada del poeta ja és una mirada dirigida, perquè es fixa en el faune mutilat i en el brollador eixut i això es converteix en una metàfora i metonímia del jardí.
La observació d'aquestes imatges el porta al record de la joventut. Per tant fa un salt al passat.
Quina idea hi ha aquí si hi ha un pas al passat? La idea de la joventut perduda. Paral·lelisme amb el poema de Rubén Darío Juventud divino tesoro.
Un altre fet important és que el poeta no es lamenta i aquesta joventut perduda a la que retorna mirant al jardí li provoca el «beneïda hora». Encara que immediatament se li faci present el dolor (la font qui no vessa, la font qui no plora = arraconem el dolor i el recuperem).
Allò que ens fa patir també pot ser, paradoxalment, part de la nostra morbosa felicitat. Hi ha així una benvinguda i acceptació del dolor.
La segona part de l'estrofa comença amb «Sembla que era ahir» (Tempus fugit). D'aquesta joventut enjogassada converteix en Locus Amoenus el jardí i en lloc de jocs que tenen certa consciència infantil, hi ha certa alegria.
«Passàvem les hores millors de la vida»: reflexió del poeta madur, que contempla la seva vida i defineix que les millors hores les va passar en la seva joventut, quan encara no tenia en l'ànima l'empremta indiscutible que deixa el dolor. Per tant la vida (i en aquest sentit lliga amb el pensament estoïc) és un aprenentatge del dolor.
Síntesi: l'observació d'un jardí transporta al poeta a una època passada i li recorda la joventut perduda, a través de la idea de tempus fugit en un locus amoenus humanitzat (el jardí). Però aquesta observació no es fa mitjançant el lament, sinó que hi ha una acceptació del dolor que provoca que la joventut hagi desaparegut.
2a estrofa: «Ningú sap com era que entre l'esponera (arbre carregat de fulles verdes), d'hort senyorívol, fent-lo més ombrívol, creixia la rama de l'antiga olivera» = ressò del poema mític de Gallarza, el professor mentor d'Alcover, titulat L'olivera mallorquina. Una olivera té unes arrels molt fortes i moltes soques juntes i poden arribar a viure 1000 anys. Per tant és la imatge de l'arrelament a la terra i a un país. A més, dóna l'aliment amb què untar el pa (el pa de la vida= símbol bíblic/ les plantes simbòliques més potents de la nostra cultura són el blat, d'on surt el pa i l'olivera d'on surt l'aliment amb que s'unta el pa). Per tant fa referència a l'arrelament d'un poble.
Imatge de l'engronsadora (gronxador), de gronxar-se a poc a poc com a imatge de la joventut lleugera (endavant i endarrere) «sense destorbs» (sense obstacles). Això és símbol de la infantesa i de la joventut, la gent jove i els petits es gronxen; la gent adulta i madura, no.
La imatge que ell recorda és gronxar-se mentre el Sol es va ponent, que és una imatge decadent.
Però la decadència del dia va lligada, com a paradoxa, a la màxima felicitat. Ell atenia a la felicitat, no al Sol ponent. Cap d'ells no s'adonava que el dia els avisava del final del dia i del final de la joventut, perquè no tenien la capacitat per interpretar aquell símbol. Per tant, l'home no interpreta els senyals de la natura, perquè no té experiència. Només se n'adona de la bellesa, però abans d'interpretar-la, es llança a l'impuls de viure.
S: imatge de la gronxadora com símbol de la infantesa i la joventut, directament lligada amb la imatge del Sol ponent-se, que avisa del final del dia i de la joventut. Element melancòlic que constata el pas del temps.
3a estrofa: Com es possible que hagi passat tant despresa el temps? Pregunta abstracte. Això ho pot dir perquè és un home madur; un home jove no té aquesta consciència del temps. Alcover diu que això semblaria un somni (inici vers), sinó fos pel dolor (versos centrals de l'estrofa clau). El que parla aquí és d'un dolor no per la mort d'algú, sinó un dolor que l'acompanya en la seva maduresa i que és el dolor de la seva pròpia mort (ha mort la seva joventut), dolor que l'acompanya en la maduresa i la contemplació de jardí li fa recordar (és un dolor punyent).
S: el poeta ja és madur i té consciència del pas del temps i que la seva joventut ja ha passat. Per aquest motiu, i en la contemplació del jardí, el poeta és víctima d'un dolor punyent per la constatació de la mort de la seva joventut.
4a estrofa: D'aquella felicitat en queda un tros de la corda de l'engronsadora, com una relíquia. D'aquell gronxador esplèndid, on es gronxaven infants i joves (Wateau, el gran pintor francès de parcs amb gronxadors i de la pintura galant del segle XVIII. Hi ha restes d'aquests galants que es mantenen al segle XX) no en queda més que un tros de corda, la relíquia.
L'únic que puc fer és constatar això i perdre's en els anys; per això fa una tornada i repeteix «faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat, de ma joventut». Influència de Dinouart « no hem de deixar de callar si el motiu que ens mou a parlar no és més valuós que el silenci. Per tant, quan ja s'ha dit el s'ha dit del propi món, s'ha refermat en els versos finals. Què queda per dir? Res, el silenci. No tinc res més de valor a dir perquè us acabo de constatar el meu drama que, en definitiva, és el drama de tota la humanitat: vivim de la experiència del dolor i vivim de la necessitat de callar. Hi ha doncs una actitud final moral i filosòfica.
S: Reflexió final moral: de la meva joventut només en queda un tros de la corda del gronxador, símbol de la joventut i de la felicitat d'aquesta. I un cop constatat que l'únic que queda d'aquell món és això, el poeta ja no pot dir res més, més que callar i conviure amb el seu dolor.
Comentari final: Poema que tracta com a qüestió de fons la recuperació del dolor. El poeta sent per mitjà de l'observació d'un jardí de la seva joventut un dolor punyent que és la constatació que la seva joventut i el món de la seva joventut s'han esvaït. I un cop s'ha constatat aquest que pot fer? Rés, simplement ser-ne conscient i dur-lo a la memòria, perquè d'aquesta manera cada cop que recuperi aquests records i senti el dolor, aquest serà una confirmació de què la seva joventut va existir i per tant la confirmació de que està viu i que sent.
Anàlisi del poema La Balanguera La Balanguera misteriosa com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances teix la senyera pel jovent com qui fa un vel de noviances amb cabelleres d'or i argent de la infantesa que s'enfila, de la vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.
Actualment aquest poema és l'himne oficial de Mallorca, amb un rerefons molt poètic. El poema figura a les Cançons de la Serra i hi ha una ambientació en el món rural, vinculació amb la natura i una sèrie de característiques típiques d'arrel popular: parteix d'una tradició popular i la culturitza.
Què és La Balanguera? Figura de la tradició popular, que ballava i cantava, esbojarrada, amiga de la festa i que sembla que deriva de la paraula francesa bolàngere (forner). A Mallorca, tradicionalment, la Balanguera era un ball cantat i que feia rodona.
Alcover aprofita 2 versos del ball popular, però fa un canvi espectacular: la representa com una dona vella i no pas amiga de la festa.
TEMA: Unió del passat amb el futur, assumint el present, per tant hi ha un aspecte melancòlic, però a diferència d'altres poemes de Joan Alcover, no es situa en primer pla, sinó que en primer pla si situa l'esperança.
1a estrofa: Fa referència al mite de les parques, que eren 3: una que estirava el fil, l'altre que feia els nusos (incidents de la vida) i l'altre que el tallava. Però aquí queden les 3 reduïdes a 1 (canvi que fa Joan Alcover).
D'on ve aquest fil que estira? La mitologia no ho esclareix perquè de fet (l'origen de la nostra vida és un misteri, igual que la mort). D'on ve aquest fil i on va quan se l'ha tallat? Qüestió que queda a l'aire. Però aquí Alcover ens presenta una anciana que va passant el fil (el fil de la nostra vida) a través d'una màquina de cosir. No només estira el fil, sinó que fa el dibuix d'aquestes vides (col·lectiva com a poble i individual com a nostre).
La tornada ja indica que el poema està pensat perquè un dia pugui ser cantat. Això és una «anada a l'antico», ja que en un origen la poesia era pensada per ser cantada.
2a estrofa: Idea de continuïtat de la vida, en contraposició amb la fugacitat de l'individu , perquè el poble té futur i continua. El terme avior fa referència al col·lectiu d'avis: el temps de l'avior vol dir en el temps del passat, el que va ser propi dels nostres avis.
Torna a haver-hi la presència de l'arbre, que dóna esperança amb el seu arrelar. Imatge molt pròpia per tractar-se d'un himne. Sentit perquè els himnes no seran desoladors, sinó esperançats.
3a estrofa: Natural de la vida, Tan natural és viure com com morir.
4a estrofa: Rebeca de sarja encarcarada, d'indumentària tradicional d'una dona del poble. «Batega alegra la visió de la pàtria», és a dir, la realitat col·lectiva, que no s'estronca i que continua amb esperança. En la literatura popular es deia que als vells no els bategava el cor, però per això el batec d'un cor de vell és que sent realment alguna il·lusió.
Auba: forma dialectal d'alba. En aquest sentit Mallorca té una alba, una continuïtat (no s'acaba tot en la nit).
5a estrofa: El futur no fot ser futur sense tenir tradició, però sense tenir esperança, que ha de ser la nostra bandera i la de la joventut. Al mig de l'estrofa, «la cabellera d'or i argent» i «el vel de nuviances» fa referència a la unió carnal que es troba al mig del passat i el futur, una fertilitat que assegura el futur i el ritme normal de la vida.
A partir d'aquí, la importància d'assegurar el futur físic del poble i, per tant, la qüestió que és la fecunditat i reproducció de l'espècie física. Per tant hi ha una necessitat de la carn, de la copula.
És el tribut que hem de pagar de la naturalesa, perquè un poble tingui futur.
...