Apunts d'escriptura audiovisual de tot el curs (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Escriptura audiovisual
Año del apunte 2014
Páginas 28
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

Escriptura audiovisual Comprensió sonora i mediació tecnològica Cal començar dient que en ràdio i televisió s’ha d’escriure molt diferent que en la premsa escrita. En els mitjans audiovisuals, el llenguatge ha de ser senzill i directe, economitzant al màxim les paraules. I cal tenir present que tot text té una idea principal que s’ha d’aconseguir que quedi fixada en l’oient, i la millor manera de fer-ho és redundant sobre aquesta. El que s’ha de fer és redundar sobre aquesta idea principal al llarg del missatge, referint-nos a ella, però, de diverses formes i anar afegint cada cop elements nous. Aquest fet ens permet donar a la gent vàries oportunitats d’entendre allò que està escoltant.
Algunes característiques dels mitjans audiovisuals tradicionals són les següents: - Unidireccionalitat  Hi ha un emissor que transmet un missatge per mitjà d’un canal a un receptor, el qual acostuma a ser una audiència de masses, la qual té poca capacitat d’interacció amb el receptor, és a dir, la resposta del receptor a un missatge de l’emissor acostuma a ser inusual.
- Seqüencialitat  Significa que uns missatges van després d’uns altres , és a dir, no es transmeten tots a la vegada, sinó que segueixen un ordre. En Internet, aquesta seqüencialitat es pot trencar gràcies a, per exemple, els enllaços (links).
Quan s’utilitza un enllaç, el que es produeix és que cliquem en aquest i llegim la informació que aquest conté abans de continuar llegint el missatge que segueix al que estàvem llegint. Fent això trenquem amb la sequëncialitat. Internet, a més, permet trencar amb la lectura bidimensional aportant-li profunditat.
- Fugacitat  Amb els mitjans audiovisuals tradicionals, els missatges no es mantenen en el temps, és a dir, un cop dits ja han marxat i no poden tornar a ser escoltats, tot i que, actualment, hi ha la possibilitat de tornar a escoltar un missatge gràcies a que aquest ha sigut enregistrat i penjat a la xarxa. Aquesta fugacitat provoca que si un missatge no s’ha rebut, es perd la possibilitat de ferho.
En la seqüencialitat i la fugacitat es basa qualsevol missatge audiovisual, ja que, si el missatge que hem enviat no pot tornar a ser escoltat, aquest ha de ser el màxim d’entenedor possible i, per tant, com hem dit al principi, ha de ser senzill i directe i redundant sobre la idea principal.
Com que, moltes vegades, no prestem el 100% de la nostra atenció a la TV o la ràdio, és a dir, acostumem a estar fent alguna altra activitat mentre consumim aquests mitjans, és el motiu pel qual hem de tenir en compte i utilitzar aquestes característiques.
El procés de descodificació i comprensió del text audiovisual compte amb diferents etapes: - Reconeixement  El primer que fem quan escoltem alguna cosa és identificar els elements acústics de la seqüència, però sense donar-los significat, i, posteriorment, segmentem el discurs en unitats significatives.
- Selecció  Un cop reconeguts els elements acústics de la seqüència, extraiem les idees i/o paraules més rellevants i agrupem els diferents elements acústics en unitats significatives.
- Interpretació  Posteriorment, atribuïm un significat a les unitats significatives.
En aquesta etapa, el coneixement i l’experiència tenen un paper fonamental, ja que, el que fem és vincular i relacionar allò que sabem o la nostra ideologia amb el allò que estem escoltant.
- Anticipació  Un cop entenem allò que ens estan explicant, podem ser capaços d’anticipar allò que dirà el receptor, fet que fa augmentar la capacitat de comprensió del missatge.
- Inferència  Són altres elements que també ens aporten informació, per exemple, en el cas de la televisió, l’expressivitat del receptor. Així doncs, són elements que ens aporten dades que ens ajuden a conèixer la significació del missatge.
- Retenció  És la capacitat de recordar els elements més importants del missatge. Només una petita part d’aquest es manté en la memòria a curt termini i la quantitat de informació que recordem depèn del nivell intel·lectual del receptor. Cal destacar que, precisament, la redundància de la que hem parlat anteriorment es deu a aquesta etapa, ja que contra més es repeteix una idea queda més fàcilment fixada en la nostra memòria a curt termini.
Els nous mitjans audiovisuals Quan parlem de nous mitjans audiovisuals ens referim a aquell que estan basats en Internet. Aquests nous mitjans són interactius i, en ells, el paper dels usuaris és molt important i, fins i tot, fonamental, ja que, aquests es converteixen contínuament en emissors contràriament el que passa en els mitjans audiovisuals tradicionals. Així doncs, en els nous mitjans, la comunicació entre emissor i recpetor ja no és unidireccional, sinó bidireccional.
Fonaments de l’escriptura i la narrativa audiovisual Característiques del missatge audiovisual - Textos clars  Senzillesa en el llenguatge i en la construcció de la oració, construintla utilitzant l’ordre lògic de les paraules (Subj+Verb+Pred+CD+CI+CC). Cal tenir clar que una notícia de ràdio i televisió mai pot començar amb un CCT.
- Redundància  En els mitjans de comunicació audiovisual existeix la necessitat d’anar repetint els aspectes més importants de la notícia al llarg d’aquesta (apunts setmana anterior), però fent-ho amb diferents paraules i anar afegint cada cop idees noves. Aquesta redundància es deu a la necessitat de reenganxar l’espectador o oient.
- Adequació del text  En els mitjans de comunicació audiovisuals són necessaris textos que facilitin la lectura. Han de ser textos fàcils d’entendre i memoritzar, és a dir, han de tenir el màxim de llegibilitat possible. Per tal d’aconseguir aquesta llegibilitat existeixen un seguit de tècniques (vegeu apunts de català sobre la llegibilitat).
- Actualitat i rapidesa (Immediatesa i simultaneïtat)  La premsa tradicional (en paper), parlen del que va passar el dia anterior, mentre els mitjans audiovisuals parlen del que ha passat avui. Aquesta immediatesa es produeix sobretot a Internet. Per exemple, en les versions digitals dels diaris tradicionals, on s’explica el que passa immediatament. Cal tenir present que, moltes vegades, les fonts d’Internet són les més utilitzades, ja que, moltes vegades, són fonts de primera mà que ens aporten la informació immediatament a través de, per exemple, les xarxes socials. Aquesta immediatesa i simultaneïtat característica dels mitjans de comunicació audiovisuals efecte a la forma d’escriure. (Vegeu apunts posteriors sobre característiques de l’escriptura audiovisual).
Apunt: L’objectivitat no existeix, ja que, a l’hora d’informar hem de seleccionar la informació i, per poder ser objectius, s’ha d’explicar tot.
Cal tenir present que, a l’hora d’escriure, sempre ens hem d’adequar a l’audiència, que és el grup de persones al que dirigim el missatge, ja que, segons aquesta, l’interès per uns determinats temes o per uns altres varia.
En funció del grau d’atenció que l’oient presta al missatge transmès per el mitjà de comunicació, aquesta està realitzant una activitat una altre. Trobem 4 graus d’atenció que l’oient presta al missatge: - Sentir  Simplement es percep el so, però sense saber del que es parla.
- Escoltar  El grau d’atenció és major que en el nivell anterior. Ara, no només es percep el so, sinó que també se sap del que es parla.
- Atendre  Existeix un interès de l’oient en el missatge.
- Comprendre  És el resultat d’escoltar i atendre, tot i que també requereix un mínim de coneixement cultural sobre el context en el que es desenvolupa la notícia.
En tot cas, el missatge es pot percebre de dues formes diferents: mitjançant la oïda en ràdio o, tant la oïda com la vista en televisió. Aquestes dues formes de percebre un missatge en condicionen la seva redacció en funció del mitjà. La televisió, per exemple, al haver-hi un suport visual, ens permet explicar coses més complexes i de forma una mica més detallada. Per exemple, si tenim un gràfic, el podem explicar mentre aquest apareix en pantalla. En ràdio, en canvi, al no haver-hi cap tipus de suport visual, les coses complexes s’han de simplificar. Per exemple, s’utilitzen poques xifres i, les poques que s’utilitzen, s’han d’arrodonir. No obstant això, cap dels dos mitjans permeten explicar coses complexes, ja que el temps amb el que s’ha d’explicar una notícia és força reduït.
Els objectius de la comunicació audiovisual són formar, informar, entretenir i persuadir.
La seva funció principal és informar, però és que cert que, cada cop més, aquesta informació està tendint a l’espectacularització i els informatius semblem més pensats per entretenir que no pas per informar.
Com s’organitzen els continguts en un missatge audiovisual? En un text audiovisual, els continguts s’organitzen de dues maneres: en la macroestructura i en la microestructura: - Macroestructura  Es refereix a les connexions que ens fan percebre el text com un text amb coherència semàntica, com una unitat global de significat. La macroestructura són les idees imprescindibles, les idees principals del text, i ordena de forma lògica les dades (actors, fonts, circumstàncies, causes, etc).
Quan, per exemple, fem un resum, extraiem la macroestructura.
- Microestructura  Fa referència a la coherència lineal, a les connexions entre les diferents paraules, frases, paràgrafs, etc. Aquesta microestructura es refereix a la concordança entre les paraules d’una oració i als aspectes sintàctics i semàntics.
Trobem diferents formes d’estructurar els continguts d’un text audiovisual: Criteris dramàtics - Plantejament.
- Nus.
- Desenllaç Criteris per a argumentacions - Tesis  Proposició d’un tema.
- Antítesis  Proposició contraposada.
- Síntesis  Super la contradicció Criteris informatius - Els fets  Han d’aparèixer d’una forma evident i sense dubtes, és a dir, de forma precisa.
- Antecedents  Han d’aparèixer al llarg del text i serveixen per contextualitzar.
- Possible conseqüències  En poden explicar, però, en una notícia, no és el més habitual, ja que, el periodista es basa en els fets i no en suposicions.
Parlar en públic i explicar notícies Cal començar dient que, entre parlar en públic i explicar notícies hi ha molta relació. En ambdós casos, sempre s’ha de tenir molt clar el que es dirà abans de dir-ho. A l’hora d’escriure passa el mateix.
Davant del micròfon o la càmera ens hem de concentrar molt en el text i no llegir-lo, sinó explicar-lo i fer-ho amb entusiasme per transmetre també aquesta emoció a l’oient o espectador. En resum, no pot semblar que llegim.
Característiques del llenguatge audiovisual (apunts català sobre llegibilitat) A l’hora d’escriure - Economia de les paraules  Senzillesa i claredat, les quals fan possible una fàcil comprensibilitat del text (llegibilitat apunts de català).
L’oració - Ordre lògic de les paraules.
- No ús de subordinades.
- Evitar oracions en passiva.
- Evitar frases negatives (Evitar l’ús del no) (apunts premsa) - Si hi ha subjecte, sempre s’han d’atribuir els fets a aquest, el qual s’ha de repetir al llarg de la notícia i citar-ne el càrrec (primer se cita el càrrec i després del nom).
- No substituir el subjecte per un pronom (aquest, el mateix, el segon, etc) per tal que l’audiència tingui clar el referent principal.
Temps verbals - Es prefereix el ús del present, però s’utilitza en escasses ocasions. En el seu lloc, s’utilitza el passat més pròxim, és a dir, el Pretérito Perfecto compuesto en castellà i el Pretèrit Indefinit en català (Ha señalado/ ha assenyalat en comptes de señaló/ assenyalà).
- L’ahir no és notícia, sinó que només serveix per contextualitzar - En una notícia que compte amb una durada en el temps, és a dir, succeeix durant varis dies, com podria ser les revoltes que actualment afecten la ciutat de Kiev, es prefereix lo últim que ha passat.
- Malgrat no utilitzar-lo, sempre hem de reforçar la sensació de present o de proximitat en el temps i una forma de fer-ho és utilitzant elements com en aquests moments, aquest matí, fa mitjà hora, acaba de començar, etc - El futur és un temps verbal molt apropiat per fer informació.
- El condicional no és gens apropiat, ja que ens porta a la categoria de rumor.
- Evitar perífrasis verbals, ja que violen l’autonomia de les paraules.
- El present i el futur històric no són incorrectes, però poden donar lloc equívocs, de forma que és millor evitar-los. (Ex: Els espanyols aproven la constitució el 1978. (intentar evitar-ho)  Els espanyols van aprovar la constitució e 1978).
- L’anomenat infinitiu audiovisual és incorrecte. (Ex: Per últim, assenyalar que...
Noms i càrrecs Primer el càrrec i després el nom (Ex: El president la Generalitat Artur Mas...) Pot anar entre comes Els adjectius - En televisió no són necessaris, ja que els aporten les imatges.
- En ràdio només s’utilitzen els que tenen un caràcter descriptiu, no valoratiu.
- Cal tenir present, que un periodista, quan explica una notícia, fa informació, no opinió. Aquesta última sempre es posa en boca dels altres, d’un expert i sempre hem de revelar de qui prové l’opinió.
- Només s’utilitzen aquells adjectiu que aporten informació, ja que, en la majoria del casos, s’ha de deixar que l’oient extregui les seves pròpies conclusions.
Els adverbis - Només s’utilitzen quan aporten informació.
- Cal evitar formes derivades d’adjectius acabades amb el sufix –ment.
Metàfores i tòpics Cal suprimir-los del llenguatge.
Els sinònims S’han d’utilitzar sinònims que siguin d’ús comú, però mai es pot substituir una paraula de ús comú per un sinònim.
Connectors S’han d’utilitzar els connectors habituals (y, però, no obstant això, per altra banda, etc).
Les frases - Per aconseguir ritme, les frases curtes s’han de combinar amb altres més llargues.
- Les frases llargues s’han de trencar, és a dir, dividir-les.
Els números - S’han d’arrodonir (Ex: Els segrestadors han alliberat 25 dels 52 hostatges  Incorrecte/ Els segrestadors han alliberat la meitat dels hostatges  Correcte).
- Si és estrictament necessari dir la xifra exacte, primer es diu la xifra arrodonida i després la diem exacte. (Ex: A Andalusia han mort més de 200 persones en accident de trànsit el passat 2013. Més concretament, 214...) - Es pot recórrer a imatges visuals, és a dir, la comparació de les xifres amb elements que la gent conegui. (Ex: S’han cremat 25 hectàrees de bosc, superfície equivalent a 25 camps de futbol).
- No es pot obrir mai una notícia amb xifres.
Altres - No a la doble negació.
- Sigles  S’han d’utilitzar poques sigles i han de ser aclarides anteriorment (és preferible dir el nom complet). A més, només es diuen aquelles que són més familiars, és a dir, aquelles més conegudes per la gent).
- Evitar eufemismes, cacofonies, etc.
- Hi ha frases fetes que s’han de dir literalment (Alto el foc, ordre de bucs i captura, etc) - No donar per suposat els antecedents, sinó que aquests han de ser recordats. (Ex: Com ja coneixen, com vostès recordaran, etc).
- Compte amb els jocs de paraules.
- No inventar-se res.
Apunts importants - Per molt ben escrit que estigui un text, si no es llocota bé, perd tot la seva qualitat.
- Quan redactem un text per un mitjà audiovisual ha d’adaptar-se al temps que ens donen, de forma que hem de seleccionar i organitzar la informació. (No ho podem dir tot, sinó només allò que considerem més important).
- La ràdio mai és cronològica. Mai s’obre la notícia amb l’esdeveniment en si, sinó que primer expliquem el més important de l’esdeveniment i després contextualitzem.
Ex: Rajoy reafirma que la consulta sobre la independència de Catalunya no es produirà mentre ell sigui president. Ha aprofitat la seva visita al MWC per reforçar la seva posició en aquest debat.  Primer el que diu i després on ho diu.
- Mai opinem, sinó que interpretem.
Com construïm les notícies? Fem un esquema previ per decidir com comencem, com seguim i com acabem.
(Decidim com ordenem els fets).
Model d’esquema - Reunir tota la informació.
- Fer una sinopsis amb les dades més importants.
- Aplicar el criteri de valoració periodística.
- Establir el fil conductor del text.
Narrativa audiovisual - Sempre comencem explicant el més important.
- Anem de lo general a lo particular, és a dir, primer expliquem la idea principal i llavors hi aprofundim. Per aprofundir-hi, redundem sobre la idea principal, però anar afegint idees noves.
- Anem de lo més pròxim a lo més llunyà (Lo més pròxim en la distància).
La notícia En un mitjà audiovisual, la notícia és una manera de reflectir la realitat breument, sense judicis de valor y amb el màxim d’objectivitat possible.
La seva estructura - Entrada*  L’oració amb la que s’obre la notícia ha de ser directa (anar al gra) i atractiva. Aquesta frase atractiva seria com el titular d’una notícia, ja que, en un mitjà audiovisual, al no haver-hi titular,e s necessita d’aquesta frase per resumir el contingut de la notícia i explicar el fets o fets més rellevant/s.
- Cos*1  Es tracta d’una paràgraf contextualitzant la notícia. El que es fa és redundar sobre la idea principal afegint informació nova i contextualitzant-la (Per què?, On?, etc).
- Tancament*2  Per tancar, es redunda sobre la idea principal afegint alguna idea nova per assegurar-nos que l’oient o espectador entén perfectament la notícia.
*Cal tenir present que, en una notícia per mitjà audiovisual no es treballa amb les “5 W” per l’entrada, ja que no les puc respondre totes. Les que normalment se solen respondre són “Què”, “qui”, “quan” i, a vegades, “on”.
*1 Es respon al COM i PER QUÈ seguin una estructura causa-efecte.
*2 Es redunda sobre la idea principal afegint alguna dada nova.
Ètica i deontologia Cal començar dient que fer periodisme és treballar amb la realitat, no amb la ficció.
Trobem dues definicions diferents de periodisme: - Scalfari  Diu que el periodista és gent que diu a la gent el que passa a la gent.
Aquesta definició ja no ens serveix, ja que és dels anys 80, una època on ningú, a banda dels periodistes, tenia accés al publicar en un mitjà de comunicació, de forma que, actualment, en una època on tothom pot publicar en un mitjà, aquesta definició ha deixat de tenir vigència.
- Hi ha una altra definició que diu que el periodista és un contador d’històries reals, externes i alienes al periodista. El que diu aquesta definició és que un periodista explica la realitat, però no la seva, és a dir, no explica el que li passa a ella, sinó als altres.
Fer periodisme contribueix a la creació d’opinió, és a dir, és un instrument de reflexió, i a la creació d’informació. La forma en com expliquem una informació o la diversitat de font que aportem són dos elements que contribueixen al caràcter democràtic de la informació.
Funcions de la deontologia - Reconeixement que la professió comporta dimensió ètica.
- Proporciona criteris ètics al periodista.
- Suscita debats interns.
- És una garantia per a la llibertat d’acció.
- Augmenta el prestigi de la professió i la confiança de la ciutadania.
Codi deontològic del col·legi de periodistes Cal començar dient que cada mitjà té el seu propi codi deontològic, el qual figura en el seu llibre d’estil. Alguns dels elements que tenen en comú els codis de la majoria de mitjans són: - Distinció entre opinió i interpretació  Quan un periodista fa opinió, opina ell directament donant una visió personal explícita. La interpretació, en canvi, la fa el lector a partir de la informació que li aporta el periodista.
- Informació fonamentada  Si ens equivoquem hem de rectificar amb diligència i dir immediatament que ens hem equivocat a l’hora de donar una informació, és a dir, dir que allò que hem explicat no es veritat.
- Respectar el dret a la intimitat.
- Respectar la presumpció d’innocència.
- Recaptar la informació mitjançant mètodes dignes, és a dir, no utilitzar càmeres ocultes, suborns, etc, ja que no són mètodes ètics.
- No acceptar retribucions.
Les fonts de informació i la seva atribució - Explicitar sempre les font de informació.
- Recórrer a fonts fiables i verificables.
- Abans de publicar una informació cal comprovar que és certa i contrastar-la.
- Rigor en la recerca de informació..
- Les presses, a vegades, juguen males passades. És recomanable que abans de publicar quelcom s’ho llegeixi un company.
- Respectar l’off the record. I les filtracions.* Cal començar dient que qualsevol informació ha d’estar sustentada en una font, ja que és la seva base. Totes les fonts han de ser de qualitat, pertinents i diferents de les que tenen la resta de professionals per tal d’aportar quelcom nou. Totes aquestes característiques, però, es compleixen en escasses ocasions.
L’agenda d’un periodista, és a dir, la quantitat i la qualitat de les fonts a les que té accés, ha de ser extensa, ja que un periodista serà més o menys bo en valor a aquest fet. A la vegada, però, cal que conegui la font i que sàpiga diferenciar allò que és veritat del que no i la millor manera de fer-ho és comparant diverses fonts que tracten el mateix tema.
Cal tenir present que totes les fonts acostumen a ser interessades, és a dir, esperen algun benefici a canvi de la informació que proporcionen al periodista.
Quan es tracta d’informacions especialitzades, es requereix d’un coneixements tècnics per tal de poder entendre la font i explicar-la posteriorment que el periodista poques vegades posseeix o, si més no, no en tots els àmbits. Per això, s’acostumen a tenir fonts especialitzades.
També és molt útil comptar amb fonts informatives de referència per poder obtenir informacions d’urgència i solvent a les que poder acudir amb tranquil·litat. Una de les principals fonts generadores d’informació són les institucions públiques però, malgrat que, la constitució espanyol consagra el dret a l’accés a la informació i que des d’Europa també s’hi refereixen, no sempre és fàcil obtenir documents i informacions oficials.
Quan es tracta de qüestions conflictives és millor conèixer el més profundament possible la història de la que es parlarà abans de recórrer a les institucions oficials per tal de poder buscar directament la informació que realment ens interessa. I en les qüestions polèmiques sempre s’ha de mostrar el punt de vista de tots dos bàndols, és a dir, no silenciar cap veu, ja que això seria amagar informació rellevant.
Per acabar, cal dir que per un periodista és important mantenir les seves fonts per poder tenir accés a ella quan ho necessiti, de forma que s’ha de mantenir la bona relació amb aquesta.
Tipologia de les fonts Primerament cal diferenciar entre fonts explícites i fonts implícites: - Explícita  També s’anomena citada. Es tracta d’aquelles fonts que ens proporcionen informació que després introduïm en la nostra notícia i que , per tant, hem de citar, és a dir, especificar que aquella informació que donem no és nostra.
- Implícita  La font és el propi autor de la informació, és a dir, que ningú ha donat aquella informació al periodista, sinó que ha sigut ell mateix el que en té coneixement.
També cal diferenciar entre font documentals i fonts personals: - Documentals  Són, per exemple, arxius, registres, documents públics, projectes, etc, és a dir, és informació material. Aquestes fonts exigeixen una certa preparació amb aquelles amb les que es treballarà i, moltes vegades, serveixen per demostrar la veracitat de la informació que es dóna.
- Personals  Són protagonistes directes o indirectes de la notícia, experts, etc.
Aquestes fonts serveixen per accedir a altres. Les fonts personals es divideixen entre directes i indirectes: - Directes  Són testimonis o protagonistes de primera mà que han intervingut en la notícia. Sempre és recomanable tenir algun testimoni de la informació que la font ens ha donat (gravació de la conversa, prendre notes, etc) per tal de poder demostrar les seves paraules en cas que es desdigui de la informació que ens ha proporcionat.
- Indirectes  No intervenen directament en la notícia, però en coneixen perfectament les claus per haver estat en contacte amb les fonts directes, o bé, perquè són experts que poden aportar informació rellevant per els seus coneixements sobre el tema encara que no el coneguin profundament. Cal tenir present que una informació mai es pot fonamentar en una font d’aquest tipus.
Segons el grau d’implicació de la font amb els fets diferenciem entre fonts implicades i fonts no implicades: - Fonts implicades  Pot ser algú que ha estat testimoni dels fets (fonts implicades casuals) o algú que ha participat en el fet (fonts implicades d’interès) - Fonts no implicades  És algú que no ha estat implicat en els fets i, que, per tant, ens pot donar una informació neutral. Un exemple de fonts no implicades podrien ser els policies que acudeixen al lloc dels fets.
Finalment, segons la seva procedència podem distingir entre molts tipus de fonts (procedent de gabinets de informació, empresarial, tècniques, espontànies (xarxes socials), etc).
La filtració i l’ Off the record La filtració és una informació que està subjecte a algun tipus de secret o reserva que és proporcionada per una font directe, però que ha de ser analitzada i valorada convenientment. Aquests tipus d’informació acostumen a tenir un alt grau d’interès.
Cal tenir present que les fonts que proporciones aquest tipus de informació acostumen a ser interessades, és a dir, esperen algun benefici a canvi de la seva informació. Les filtracions, però, gairebé mai es produeixen de forma aïllada, sinó que acostumen a formar part d’estratègies de comunicació complexes; i gairebé mai són fruit de la casualitat, sinó que qui filtra la informació ho fa conscientment i no pas per error. En cas que ho faci per error, hem de deixar en evidència el responsable de la pífia, és a dir, especificar que aquella filtració ha sigut fruit d’un error de la font, que se li ha escapat sense voler. Cal tenir present, però, que en tots dos casos sempre (igual que en l’off de record i la confidència) s’ha de mantenir en secret la identitat de la font si ella ens ho demana. En aquest cas, com que és impossible atribuir la informació a alguna font es recórrer, o bé, a apel·lar la font, o bé, a relacionar-la amb el cercle social en el que es mou. (Ex: Procedent del Ministeri d’Educació). En general, però, és necessari identificar les fonts que donen la informació. Per fer-ho s’ha de citar la persona amb el seu nom i cognom i el càrrec que ostenta, especialment quan la font és poc coneguda, tot i que en fonts conegudes també es fa. En el cas de les persones que tenen cognoms i noms comuns (Rodríguez, Sánchez, López, etc o Juan, Pablo, José, etc) s’acostumen a citar amb tots dos cognoms o bé amb el nom sencer.
També existeixen fonts desconegudes que només se les pot identificar per la seva vinculació amb un fet d’actualitat. (Per exemple, l’empresari mort el Raval de Barcelona per els Mossos d’Esquadra.
Finalment, hi ha aquelles fonts que són conegudes per la seva relació amb algun famós (germà de..., pare de..., marit de..., etc).
Sempre és necessari que el lector conegui totes les dades de les font per poder reconèixer els protagonistes de la notícia. A més d’identificar les fonts, també s’ha d’atribuir correctament i amb claredat aquella informació que la font ens ha proporcionat, escrivint les cites textuals sempre entre cometes. En el cas que atribuïm malament una informació a una font és molt probable que la pròxima vegada no vulgui parlar amb nosaltres i que, per tant, perdem una font que ens podria tornar a ser útil en un futur. En canvi, si la informació no s’atribueix a cap font o es fa de forma molt genèrica, es fa dubtar el lector de la veracitat d’allò que s’explica. A més, una correcta atribució també suposa una assegurança legal al periodista.
Per atribuir la informació a una font trobem diferents formes: - Atribució directa  Podem donar la informació i dir qui ens l’ha proporcionat.
- Atribució amb reserva parcial  Podem publicar la informació, però no dir qui ens l’ha donat.
- Atribució amb reserva  Podem donar la informació, però només situar a font en un context general (fonts properes a..., fonts de Ministeri de...) Trobem un tipus especial de filtració: l’ Off de Récord. Es caracteritza per ser una filtració que es fa de manera conscient per part d’una font de informació coneguda i, normalment, de tipus institucional. Es tracta de la declaració d’un personatge públic que es fa en un context informal que no pot ser enregistrada, publicada, ni es pot atribuir directament a la persona que l’ha fet. En moltes ocasions, aquesta declaració es fa de forma gairebé pública amb una trobada amb vàries persones, fet que no gairebé mai succeeix amb les declaracions.
Com ja hem dit, aquestes declaracions no es poden publicar, sinó que simplement ens han de servir a comprendre algun fet, és a dir, a contextualitzar-nos.
Normalment, es tracta d’una informació que ha de ser contrastada per evitar ser manipulats per les fonts informatives.
No trencar l’ Off de record és molt important, encara que la notícia sigui molt important, ja que si es fa, el més probable és que perdem la font i que, si ho fem més d’una vegada, pot ser que agafem aquesta fama i que potser mai ningú ens torni a donar una informació confidencial. Si ens trobéssim en aquesta situació, el més útil seria buscar una altra font, ja sigui personal com documental, que també tingui aquesta informació i ens permeti atribuir-la.
*Normalment no és possible comprovar la veracitat d’una filtració, de forma que s’acostumen a basar amb la relació de confiança amb la font o amb l’autoritat d’aquesta.
Sempre hem de desconfiar d’aquelles filtracions que ens arriben amb pressa i de fonts no identificades o que no volen aparèixer identificades en la informació.
El sensacionalisme El sensacionalisme es produeix quan el text o la imatge apel·la més als sentiments que a criteris d’interès informatiu. S’exageren els fets amb l’objectiu de generar empatis a l’espectador. Per altra banda, moltes vegades es prioritzen notícies amb poc caràcter informatiu i de poc interès per l’audiència però que permeten un tractament sensacionalista per sobre d’altres que podrien ser de més interès i que compten amb un caràcter molt més informatiu però que no permeten aquesta espectacularització.
Algunes de les característiques del sensacionalisme són: - Personalització  Lluita entre personatges públics.
- Dramatització  Per exemple, la polític com a espectacle (Tot i que, en realitat, moltes vegades, ho és realment.
- Fragmentació.
Línia editorial i clàusula de consciència Línia editorial  Ideologia política i enfocament socioeconòmic d’un mitjà de comunicació.
Clàusula de consciència  Quan un mitjà canvia la seva línia editorial, el periodista té dret a no compartir la nova línia i decidir marxar per aquesta raó. Quan això es produeix, aquest mitjà ha d’indemnitzar el periodista. Això és la clàusula de consiència.
Dret a l’honor i la intimitat - Ha d’haver-hi un equilibri entre el dret a transmetre i rebre informació.
- Perseguir personatges, suposadament famosos, per deixar-los en evidència no és fer periodisme, segons e Col·legi de Periodistes. Per tant, a Sálvame no es fa periodisme.
- Segons el Tribunal Constitucional, qualsevol paraula es considera injúria en funció del context. Alguns exemples de casos de injúria són: o Dret de prestigi professional i a la fama.
o Discriminació racial.
o Imputació de fets falsos.
- Les intromissions il·legítimes estan totalment sancionades. Alguns exemples són: o Fotos preses a casa d’algú d’amagat i sense el seu consentiment.
o Accés sense consentiment a cartes o documents íntims.
o Utilització de la veu i la imatge d’algú sense el seu consentiment.
Apunt: Els mitjans públics han de servir a la societat, és a dir, han d’estar al servei del poble. Aquests mitjans haurien de tenir una actitud neutral, aportar diversitat d’opinions i de notícies amb proporcionalitat i no silenciar cap veu. Tots els tipus de notícia han de tenir dret a comptar amb el mateix espai.
Veu, locució i prosòdia La producció del so de la veu En la producció de la veu hi intervenen 3 gras zones: - Zona infraglòtida  Tràquea, pulmons, bronquis, diafragma (Aquí és on s’inicia la producció del so).
- Zona laríngia  Cordes vocals.
- Zona supraglòtida  Llengua, llavis, dents i pal·ladar. Tot això rep del nom de cavitat vocal i és per on s’emet el so, essent com el nostre altaveu.
Fases de producció del so En la producció del so s’hi poden distingir 4 fases: 1. La veu es genera a la llengua a partir d’una sèrie d’obstruccions que es produeixen a la glotis.
2. Per la seva emissió, es tanca el glotis, exercint pressió en la part inferior de la laringe a causa que l’aire ve des del pulmons.
3. Anem augmentant aquesta pressió pneumàtica de forma automàtica fins que la força que oposa la glotis per mantenir-se tancada és insuficient i l’aire surt i es produeix el so.
4. Quan ha sortit l’aire, la pressió que obliga la glotis a obrir-se disminueix i es torna a tancar, tornant a l’inici de tot el procés.
Processos involucrats en la producció de la veu - Vibració  Cordes vocals (laringe).
- Font d’energia (músculs respiratoris  diafragma)  Origina vibració.
- Ressonància  Amplificació del so produït per les cordes vocals i generació del timbre de veu. Això es produeix a la cavitat vocal i a la nasal.
Freqüència d’oscil·lació La freqüència d’oscil·lació és el nombre d’oscil·lacions per segon: - Veu greu  70-80 c/s - Veu masculina estàndard  100-150 c/s - Veu femenina estàndard  200-400 c/s - Veu de nen  250-400 c/s El so es genera quan el nombre d’oscil·lacions per segon supera les 17.
Apunt: Les grans sopranos poden produir fins a 1.300 oscil·lacions per segon.
La prosòdia La prosòdia és la musicalitat de la veu i, gràcies a ella, una persona que no coneix un idioma pot saber de quin es tracta, ja que cada llengua té la seva pròpia musicalitat, la seva pròpia prosòdia. Cal destacar que, segons l’estat d’ànim, la prosòdia és una o una altra.
La prosòdia és la variable més important de la locució i el que fa és: - Embelleix el discurs.
- Dóna significat al discurs.
- Capta l’atenció de l’emissor jugant amb: o L’entoncació (variació del to).
o Accent (variacions de to, duració i intensitat).
o Ritme (Variacions de duració).
Funcions de la prosòdia - Funció distintiva  Permet adjudicar un significat o un altre a allò que diem. En la funció distintiva, l’entonació hi té un paper molt important.
Ex: ¿Tu vens?  Entonació ascendent Tu vens  Entonació descendent El significat és diferent en funció de l’entonació - Funció integradora  Enllaça les paraules fins convertir-les en unitats comunicatives. L’element més important de la funció integradora és l’accent. El que fem és accentuar una unitat mentre en desaccentuem d’altres.
Ex: - Está barriendo - Estaba riendo - Ésta va riendo - Funció delimitadora  Delimita les pauses gràfiques i fa pauses que no responen a la gramàtica. El que fa és dividir l’enunciat amb dues finalitats: - Divisió de caràcter fisiològic  Per agafar aire.
- Divisió de caràcter lingüístic i gramatical  Per distribuir la informació per fer el missatge comprensible.
En la funció delimitadora, la pausa és l’element fonamental i la més freqüent és la gràfica (punt, coma, etc), la qual es ressol amb un canvi d’entonació. Cal destacar, però, que, normalment, només es produeix un silenci efectiu i perceptible en els punts i punts i coma, o bé entre notícies.
Si la pausa es produeix al mig del grup fònic, segmentant-lo, varia el sentit del que s’està dient. Així doncs, hem d’aprofitar els moments de delimitació semàntica per fer la pausa per respirar.
Aquesta pausa també exerceix d’allunyament del que s’anomena prefrontera, fet que serveix per: - Donar a entendre que estem acabant de donar una informació.
- Informar al nostre company que li toca a ell.
- Funció constructiva  Fa un contrast acústic entre els diferents elements de la oració per millorar l’atenció de l’oient. Aquest contrast s’utilitza per destacar els elements mes importants de la informació i pot ser de quatre tipus: - Contrast en l’entonació  Es tracta d’un contrast entre aguts i greus. Mantenir tota l’estona el mateix so és molt cansat per l’espectador o oient.
- Contrast d’accent  Es tracta d’un contrast entre síl·labes accentuades i desaccentuades.
- Contrast de ritme  Consisteix en jugar amb la velocitat del discurs.
- Paraules determinants i restants.
- Funció semàntica  La funció semàntica relaciona la forma del discurs amb el seu contingut. L’entonació, l’accent i el ritme sempre van en funció del seu contingut. Per exemple, el discurs no serà igual si parlem d’una tragèdia que d’una bona notícia.
Apunt: Prosòdia i semàntica s’influencien mútuament. Quan la prosòdia contradiu la semàntica, predomina la prosòdia, però només quan no van de la mà, com succeeix en la ironia Grup fònic Un grup fònic és la unitat mínima en la qual podem dividir un missatge oral. El principal element delimitador del grup fònic són les pauses, però aquestes acostumen a ser virtuals, és a dir, es fan en llocs on normalment no n’hi ha. No obstant això, també delimiten el grup fònic la baixada de la intensitat o un canvi de so descendent. Per acabar, dir que un grup fònic ha de tenir entre 5 i 10 síl·labes.
Taula d’importància TO INTENSITAT DURADA ENTONACIÓ Definitori Complementari Complementari ACCENT Definitori Secundari Secundari RITME Irrellevant Irrellevant Definitori Relació entre prosòdia i text - Ha d’haver-hi un acompanyament entre el text i el gest - Ritme  Cada vegada locutem més ràpid, especialment en TV.
- Llenguatge audiovisual  Canvis de plans més ràpids.
- Normalment, hem de dir entre 120 i 160 paraules per minut.
Sintaxis sonora i llenguatge audiovisual - La televisió fa més complex el procés comunicatiu, de forma que es necessita: - Bona redacció i ordenació de la idees.
- Bona prosòdia (entonació, accent i ritme).
- Un llenguatge no verbal adequat.
- La televisió busca la simplificació i l’anècdota, ja que, per temes més complexos, tenim la premsa, llibres o Internet.
- En la ràdio i la televisió juga un paper molt important la capacitat d’arribar al cor de la gent, d’emocionar, i ho fem parlant en un to proper a l’espectador o oient.
- En televisió juguem amb els diferents tipus de plans, utilitzant-los en funció del que volem transmetre: - PP i PPP  Entrevistes.
- PML i PMC  Caràcter informatiu.
- PG i GPG  Contextualitzar.
Contra més pròxim és el pla, més sensació de confiança i intimitat: - PP i PPP  Relacions de parella, mares i fills, etc.
- PM  Relació amb amics.
- PG  Meeting polític, professor a classe, etc L’entonació L’entonació és el resultat de les variacions tonals que donen sentit a un missatge i el fan atractiu. La corba d’entonació típica és de 10-12 semitons. Quan locuto jugo amb aquesta corba entonativa. El que faig és començar amb una entonació ascendent, descendeixo en el cos, torno a ascendir, descendeixo... I així successicavament.
Nivell o fonemes tonals Els nivell tonals són els nivells en els quals es pot quantificar el grau d’elevació de la veu en una oració. Ex: - Alegria  Fonemes tonals alts.
- Informació  Fonemes tonals mitjans.
- Funeral  Fonemes tonals baixos.
El que ha de fer un locutor és seleccionar un nivell tonal mitjà i anar variant la corba d’entonació per fer el discurs més atractiu o cridar l’atenció de l’espectador o oient (Per cridar l’atenció s’utilitzen els aguts).
A l’hora de locutar, hem de tenir en compte: - No mantenir un nivell tonal massa baix (gairebé sense aguts), ja fa el discurs molt monòton.
- No acabar l’oració amb un to massa greu. És preferible utilitzar un to agut, ja que crida més l’atenció.
- El que crida l’atenció és la varietat del tot.
- Cal evitar la previsió del patró vocal, sinó que aquest ha de ser variat i imprevisible i adequat al contingut del discurs.
Formes de tancar el grup fònic Trobem diverses formes de tancar un grup fònic: Cadència Consisteix en acabar de forma descendent i expressa finalització absoluta.
- Representa una baixada de to de gairebé una octava.
- S’utilitza en oracions asseveratives o enunciatives, ja que les interrogatives sempre acaben en ascendent.
Antidecadència Consisteix en acabar de forma ascendent i correspon a una elevació d’entre 4 i 5 tons.
- S’utilitza en oracions interrogatives.
Suspensió Consisteix en començar ascendent i acabar en la línia mitja sense que hi hagi ascens ni descens.
- Frases amb sentit incomplet o en continuïtat. ( Però vas dir que no vindries...) - Enumeració. (Pomes, peres, mandarines, maduixes...) - Vocatius. (Maria...) El timbre És el so característic de cada veu o qualsevol objecte sonor.
...