Les estratificacions, les identitats i les formes de desigualtat social (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 8

Descripción

primer trimestre

Vista previa del texto

LES ESTRATIFICACIONS, LES IDENTITATS I LES FORMES DE DESIGUALTAT SOCIALS  Identitat, dominació i desigualtat social.
El concepte de societat és un conjunt de persones de forma general. Dintre d’una societat hi trobem diferents grups socials. Aquest s’identifica i es identificat per uns trets comuns. Els membres que formen part d’un grup social s’hi reconeixen, a partir d’elements, els marcadors, que els membres prenen com distintius. A més, el grup estableix unes pautes normatives entre els seus integrants. Tant els marcadors com els grups socials són dinàmics.
Els científics socials es pregunten si existeix realment una entitat social o si sols hi ha identitats individuals. La identitat socials són dinàmiques, no poden existir independentment dels éssers humans concrets, però tampoc no es poden explicar en termes purament individualistes. La identitat individual esta formada en gran part per la identitat col·lectiva en la qual s’identifica. Així, al destruir una identitat col·lectiva es destrueix una part crucial de l’individu mateix. POWELL La identitat social és important perquè integra un factor d’integració en les societats, però també actua com a element de marginació. La majoria de nosaltres ens identifiquem en diferents identitats col·lectives, que entre totes conformen la nostra identitat particular.
La nostra identitat no és estàtica sinó que es construeix i va canviant al llarg de la vida. A més, les fons d’identitat són múltiples i, en el seu conjunt, formen la identitat personal de cadascú. MARTÍNEZ GUZMÁN L’anàlisi de les identitats socials col·lectives és un objecte fonamental de la història. Cada grup social posseeix una identitat pròpia, basada en un passat col·lectiu. La història d‘un grup humà és la seva memòria col·lectiva. Des dels seus inicis, la història entesa com a memòria col·lectiva, ha tingut unes funcions socials entre la que destaca la de legitimar l’ordre polític i social vigent, i preservar les esperances col·lectives dels oprimits per aquest.
JOSEP FONTANA Cal distingir entre història i memòria col·lectiva. La memòria de les societats és sempre una construcció política selectiva: tant la història com la memòria mantenen vincles amb les relacions de poder de la societat on es desenvolupen. Molts cops les institucions que vetllen per una memòria que convé preservar o que s’havia oblidat i es vol recuperar. Els historiadors han de ser crítics en les formes de construcció de la memòria. Així, la història té dos funcions, estudia allò que critica, la memòria col·lectiva.
La relació entre les construccions socials i el poder son molt estretes. El poder es basa en la capacitat d’influir sobre altre individus o grups, aconseguir que els altres facin el que una persona vol. També té a veure amb la capacitat de control sobre els bens, tant econòmics com no, d’una societat determinada. En una societat es forma una jerarquia dividida per el sistema d’estratificació, que varia segons el moment històric. El concepte d’estatus o posició social, fa referència en quin lloc de la jerarquia pertany. En les societats, la desigualtat social és un element fonamental com a diferència entre les posicions socials que ocupen els diferents grups socials. Les diferencies es veuen en l’accés als bens de la societat.
Els homes han establert formes de dominació diverses d’uns grups sobre uns altres emprant mecanismes de legitimació de la desigualtat social, entre els quals, les identitats socials. Per legitimar la desigualtat social s’han utilitzat històricament identitats socials, com la raça, el gènere, la casta, l’estament o la classe. Les categories socials són construccions que canvien en el temps i segons la societat.
 Sistemes d’estratificació social: castes, estaments i classes Endogàmia, puresa, herència, exclusió i segregació són conceptes vinculats a les característiques que els grups socials tendeixen a adoptar. La endogàmia fa referència a que sols està permès que els membres dels grups sols es puguin casar entre ells. Tendeixen a buscar la puresa del grup, a on no hi hagi mescla. A més, la pertinença al grup es per herència i s’exclou a tot aquell que no en formi part. Els grups que adopten aquestes característiques de forma molt forta solen ser sistemes d’estratificació tancats, és a dir, amb poca mobilitat social on les possibilitats d’ascens són nul·les o molt limitades.
El SISTEMA DE CASTES és una de les formes més antigues d’organitzar la desigualtat social i d’estratificar la societat. N’és un exemple el sistema de castes mil·lenari de la Índia, dividit en 4 castes (sacerdots, guerrers, artesans i comerciants, i els pagesos i servidors. A més, hi ha un grup fora de l’organització del sistema de castes i no estan protegits i es poden comprar amb els esclaus, els intocables. Aquesta organització ve legitimada per la religió hindú, que té un concepte de la societat organicista, és a dir, que entén cada un dels grups que integren la societat esdevé un element necessari per al funcionament de la societat.
Gandhi, en la seva lluita per la independència de la Índia, també va defensar els drets dels intocables. Després de la independència, legalment s’adoptaren mesures per eliminar la desigualtat, tot i que a la pràctica no es va dur a terme i avui en dia continua. Així, trobem que els prejudicis socials es mantenen actualment, però el desenvolupament del comerç i l’avanç de la societat comunista, provoca que el poder de les castes decaigui. Això es deu a que aquesta pertinença a les diferents castes és per naixement, no per economia. Per aquest motiu, avui en dia trobem que a l’Índia hi ha membres de grups inferiors més rics que als de grups superiors.
Els ESTAMENTS MEDIEVALS també es funden en una divisió de funcions. En aquest cas, és el pacte és entre l’església, els aristòcrates i senyors feudals d’un discurs que legitimi aquesta estructura social. En el sistema d’estaments existeix una certa mobilitat, però amb limitacions. A mesura que avancem amb la història hi ha altres formes d’ascens com la compra de títols, i arribà un punt en que en que membres no privilegiats (burgesos) eren més rics que els propis aristòcrates.
El sistema estamental es presentava com a sancionat per Déu, que dividia els que resaven, els que combatien i els que treballaven. Així, la superioritat dels aristocràtics ho era d’origen diví. El vassallatge regulà els vincles entre els diversos estrats de la noblesa. És un sistema que considera un intercanvi de favors, els cavallers i senyors protegeixen els no privilegiats, que els abasteixen de les necessitats bàsiques. La dependència d’uns i altres era molt alta i per això era un sistema acceptat. Per altra banda, la servitud (entre privilegiats i no privilegiats) regulà els vincles entre senyors i camperols. Trobem una dependència econòmica dels camperols al senyor (que els permet residir a les seves terres i treure’n profit) a canvi de la protecció que els ofereix aquest i d’una petita terra per treure recursos propis.
Amb l’aparició de les ciutats i de la burgesia, aquest sistema es distorsiona perquè la burgesia no depèn de cap senyor, tot hi ser no privilegiats, sinó directament del monarca.
La Reforma Protestant del segle XVI impulsà per la dissolució de la societat estamental i el desenvolupament del capitalisme. Els il·lustrats del segle XVIII van qüestionar la legitimitat de la pertinència a un grup per naixement i va defensar que el treball hauria de determinar la classe social. Té lloc un canvi de la concepció negativa del treball, que ara honra a aquells que són capaços d’estalviar i crear riquesa. MAX WEBER La desproporció en la representació política i els privilegis dels altres dos estaments mobilitzaren el Tercer Estat a la Revolució Francesa. Tot i així, cal destacar que amb l’augment del cost de les guerres, el monarca va veure necessari augmentar el funcionariat que s’elegia a través de concursos públics, basant-se en la capacitat i l’eficàcia.
Amb la SOCIETAT DE CLASSES, esta determinada per l’economia (relació propietat respecte als mitjans de producció i de distribució). Karl Marx sintetitzà les classes del capitalisme en propietaris (burgesos i terratinents) i proletaris. Aquell que té el control dels mitjans de comunicació és aquell que té el poder en la societat, i es converteixen en els nous ‘’privilegiats’’, envers als que no en son propietaris i depenen dels primers econòmicament El marxisme critica la distribució de la societat i la injusta apropiació del treball del proletariat, que té un preu molt elevat que els salaris, per part dels propietaris (alineació).
Altres anàlisis com la de Max Weber, liberal, considerà tres dimensions del poder: l’econòmica (classe), social (estatus) i política. Introdueix alguns matisos a la teoria de Marx, ja que veu aquesta com insuficient, massa simplista. Per exemple, els metges o els advocats no són propietaris de mitjans de comunicació però tenen un estatus elevat. Cal considerar que no es troben en el mateix moment en cada autor, Weber ja ens trobem al segle XX i el procés de diversificació és més avançat.
Els historiadors han fet ús d’aquestes teories per explicar l’estructura i dinamisme de la societat de classes socials. Les classes es formen d’una manera dinàmica, a través d’un procés de conscienciació de classe amb uns interessos propis. E. P THOMPSON Situa aquesta consciència de classe obrera al voltat dels anys 30, amb els resultats negatius de la reforma electoral de 1832. Aquest fet va impulsar la presa de consciència de la classe obrera anglesa, que veu que no tenen els mateixos interessos que els liberals.
Els historiadors han subratllat el procés de diferenciació dins les classes socials en el transcurs dels segles XIX i XX. En el cas de la burgesia, o millor dit classe mitjana, s’ha distingit entre la vinculada als negocis, la de formació, la petita burgesia i la nova classe mitjana. L’educació també tindrà gran paper en la consideració social: aquells burgesos que han estat educats seran els que s’implicaran més en política i defensaran els interessos dels burgesos.
...