Apunts Art i Pensament Segon Parcial. Profesora Núria Llorens (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Art i Pensament
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 04/05/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

4.
IL·LUSTRACIÓ I ROMANTICISME 4.1. Les transformacions de l’art i de la teoria artística en el període il·lustrat. L’origen d’una nova interpretació del bell i de l’artista: les teories il·lustrades del gust i del geni.
Neix l’anomenada modernitat. A nivell històric arrenca amb el segle XVIII. La modernitat artística, els canvis en les arts i la consciència en els artistes és més tard, cap als romàntics i als inicis de les avantguardes. A partir del segle XVIII comença tota una sèrie de canvis que transformaran les coses.
24/11/2015 Hi ha dos temes fonamentals: les teories del gust i del geni de l’artista.
Hi ha un canvi, del que s’anomenen les teories objectives de la bellesa a les teories subjectives; és a dir, es passa d’una concepció objectiva del bell a una concepció subjectiva del bell. Sempre hem parlat de la bellesa en termes objectius (és a dir, la relacionem amb qualitats objectives: harmonia, ordre, etc).
També hi ha la identificació de la bellesa vinculada a un idea de caràcter metafísic. Aquestes maneres son objectives. En aquesta època serà més moderna, deixa de ser considerat una qualitat d’algo, per passar a ser el fruit d’un judici d’una experiència pròpia de l’espectador. Es a dir, les coses no son belles en sí mateixes, sino que son belles perquè ens agraden. Una primera direcció a això la trobem a Agustí, que es va preguntar si les coses eren belles per si mateixes o perquè ens agraden. La resposta a la seva pregunta, era la resposta clàssica: bell per si mateix.
Al segle XVIII hi ha una evolució a una visió subjectiva de la bellesa, depèn del subjecte que la mira. Per tant, per a cada individu hi haurà una bellesa diferent. Es com un canvi en el focus d’interès dels filòsofs cap al cervell de la persona que està observant una cosa bella, per veure que passa a dins. Per això parlem de les teories il·lustrades del gust. Els filòsofs s’interessen el fenomen del gust, el fenomen de l’experiència estètica. Es produeix el plaer estètic, el plaer de la contemplació de la bellesa. Per tant, la bellesa deixa de ser definida com algo objectiu per passar a ser una experiència, subjectiva i relativa. Si per a cada un la bellesa es una cosa diferent al que pensen altres, no hi ha models de bellesa, la bellesa es relativa. Exemple: el gòtic es desvalorava perquè no segueix les regles clàssiques, però més endavant es valorarà, perquè la bellesa serà relativa.
L’altre gran concepte que pren un nou rumb a la il·lustració es el concepte d’artista o de geni. Alhora de pensar l’artista, cada vegada va guanyant un marge més gran de llibertat en la creació, es desenvolupen les teories de l’artista original (abans es deia que eren enginyosos, ara tindran originalitat). Totes aquestes idees es convertiran en la base del moviment del Romanticisme.
Per entendre el context en que es desenvolupen les teories, farem un introducció al context cultural i artístic de la Il·lustració: La il·lustració es un moviment cultural que pren una força a tota Europa i Estats Units. La majoria d’autors alhora de buscar una definició d’ella coincideixen en que no es pot. Es dona a les darreres dècades del segle XVII, a Holanda i Anglaterra sobretot on hi havia més llibertat de premsa, on la gent podia dir coses que trenquen amb els tòpics establerts. No es por donar una definició perquè el caracteritza a la il·lustració es la varietat d’idees, de corrents de pensament, de debats, de canvis, que es produeixen al llarg d’aquest període, per tant no es pot donar una formula general. No ob stant, es cert que es pot copsar com un sentit global que podria englobar les diferents propostes, es a dir, es pot dir que el període si que té unes característiques, no és una cosa dispersíssima. Alhora de trobar aquest lligam un dels autors que ens serveix per entendre aquest idea de aixoplugar totes les propostes és Kant, una de les grans figures de la il·lustració.
 Immanuel Kant (1724-1804) Té una publicació “Respuesta a la pregunta ¿Qué és la Ilustración?” (1784). Quan escriu això, ja té una certa perspectiva sobre el que s’havia anant donant de si la cultura del segle XVIII. L’article ens permet entendre el canvi/dinamisme en el mon de les idees i que irradia a tots els camps: política, ciència, art.
- Text ppoint: Sapere aude: atreveix-te a pensar. “Ten valor de servirte de tu propio entendimiento” lema de la Il·lustració. Kant vol recuperar l’ús del criteri propi, o un enteniment autònom/individual, pensant un mateix. Es refereix a l’ús crític de la raó: fer servir el potencial de l’ésser humà (per fer-se preguntes) sense l’ajut d’un altre. Quan parla d’un altre s’està referint sobretot a la religió, no entesa com una forma d’espiritualitat sino institucional (que depèn de les esglésies, aliada amb l’estat, que té un control molt gran sobre la moral de les persones). Aquesta religió impedia el pensament crític/autònom. Els sistemes religiosos son dirigistes: estableixen uns dogmes de caràcter moral (com s’han de comportar, les formes correctes de vida, etc). La gent no podia pensar amb autonomia respecte una sèrie de qüestions molt amplia, començant per les qüestions ètiques fins a qüestions d’altra mena com per exemple científiques (avenços no es van produir perquè els dogmes religiosos que determinaven com s’havia creat el món no ho deixaven). El pensament religiós, entesa com institució eclesiàstica, era el que marcava (perquè hi havia una aliança entre església i estat) a tots els nivells del pensament humà.
Kant creu que un ha de pensar per si mateix sense la necessitat de la tutela de la religió.
Era molt religiós, però separava la fe del camp filosòfic, perquè entenia que eren camps independents.
Això podia permetre l’evolució. Els pensadors que hem vist fins ara eren cristians, és això el que es va abandonant a l’època Il·lustrada  se separa la religió del pensament.
Per això se l’anomena el segle de la crítica, perquè la crítica s’entén com el potencial que té tot pensament per autoexaminar-se, per avaluar tot allò que forma part de la tradició que no son més que tòpics, creences heretades sense fonament. Per això es diu que la il·lustració es la demolició dels antics mites. De fet, qualsevol ciència si vol evolucionar, ha de ser crítica, sinó esta condemnada a fracassar.
Exemple: un ha de ser crític amb un mateix per evolucionar.
- Text ppoint: Un altre fragment d’aquesta idea és el de Gotthold Ephraim Lessing, una de les figures importants de la Il·lustració, on parla de la veritat “Sobre la veritat”: entén la veritat no com una cosa donada, sino com un procés que porta a la gent a estar fent recerca: això es el canvia amb la Il·lustració. Això es el pensament crític.
01/12/2015 Recordem que un aspecte clau que permetia aquest desenvolupament del pensament crític era la independència dels diferents sabers de l’autoritat política i religiosa. Aquesta raó critica abasta molts camps de la cultura i del pensament: critica contra superstició, contra els sistemes jurídics tradicionals, contra la intolerància religiosa, contra les desigualtats socials, contra els costums i vicis d’alguns, etc. En el camp de les arts aquest pensament crític també té un desenvolupament important, veiem exemples: - La critica contra el sistema d’ensenyament acadèmic (que portarà a la crisi de l’acadè mia).
- La critica contra l’estil barroc i l’associació del barroc amb els sistemes de govern absolutistes o l’alta església. Com a opció alternativa en aquest moment té lloc una defensa del model grec i romà republicà, com a estils que encarnaven valors mes democràtics i ètics, que els defensors del neoclassicisme portaven a la renovació de la societat.
En el camp de les arts i de l’estètica hi ha el concepte de sublim, associat a una estètica de l’infinit (que no te límit), que va mes enllà de les convencions, que s’acabarà imposant i trencarà amb els principis de l’estètica clàssica.
Aquesta critica, en definitiva, abasta molts camps, i hi ha un tret que caracteritza aquests corrents crítics, que és la confiança per bona part d’aquests pensadors en que tot això havia de portar a una societat millor i a un esser humà mes feliç, més ple.
Un concepte que també es desenvolupa en aquesta època es el concepte de perfectibilitat: creure que l’esser humà desenvolupant les seves capacitats, pot desencadenar a una societat millor (més lliu re, tolerant). Era una confiança en els poders de la raó per millorar en tots els nivells. Es un optimisme que té dos cares: - Aspectes positius: La raó critica que permet millorar a l’individu.
Aspectes negatius: Amb la il·lustració hi ha el inici d’alguns dels grans problemes de la societat moderna (Exemple: tecnologia utilitzada per imperis colonials per dominar a l’esser humà).
Autors com Lessing, “Matant al savi”, parla del conflicte entre cristians i jueus i musulmans i planteja una mena de encontra entre cultures que acaben unint-se i entenent-se a través de la raó i el sentiment.
Veiem una selecció d’imatges, centrades en 4 temes, que son els grans temes que ens permeten entendre els canvis que es produeixen en la cultura il·lustrada: - El món humà, l’estudi de la naturalesa humana El món natural Les relacions entre l’esser humà i la natura Les arts i l’antiguitat 1. El món humà: La separació del pensament filosòfic respecte de la tutela de l’autoritat permet estudiar l’esser humà.
Hume deia que encara no coneixíem l’esser humà, i si ho féssim permetria un avenç en tots els camps, i tenia molta raó.
La novel·la permetia, a través de la psicologia, fer un recorregut en l’esser humà. El gènere novel·lístic experimenta una expansió extraordinària a partir de la Il·lustració; i en gran part, la lectura de novel·les la farien sobretot les dones, que llegien per conèixer-se millor.
- - Serena reading William Hogarth, Captain Lord George Graham in his Cabin: no es un retrat seriós. Des del punt de vista de les convencions de la pintura de retrat, els retrats abans del segle XVIII eren més serioses. Això vol dir que les convencions del decòrum (del que es correcte o no) s’estaven estovant, fent més flexible. Hogarth s’allunya de les convencions de la pintura clàssica, per oferir una imatge més propera de les persones, menys idealitzat.
Robert Dighton, “An Essay on Man/Woman: Life and Death Constrasted”. Hi ha recerques cap a l’estudi humà.
- - - Il·lustració de Julie ou la nouvelle Héloïse, de Rousseau. Està casada amb dos marits, i explora els sentiments des d’una perspectiva nova, sense els convencionalismes dels segles anteriors, i per tant, oferint una perspectiva nova sobre el mon de la dona i dels seus sentiments.
Joseph Wright of Derby, The indian widow: el concepte del mon salvatge està molt en consonància amb canvis de la societat del XVIII, que sorgeix dels viatges d’exploració que tenien finalitats múltiples (econòmica i estratègica, i d’estudi dels costums i virtuts dels pobles que visitaven). Així es va generar la idea del mon salvatge, eren vistos com gent amb mes harmonia amb la natura que no pas els europeus. Els idealitzen. Servia per posar als europeus i els seus costums en dubtes, mostrant una població millor, que s’assemblen més als antics.
Reynolds, Portrait of Omai. Els veien com si fossin antics grecs.
Füssli, El malson. Explora aspectes de la vida humana d’una forma no plantejada a la pintura anteriorment. En aquest cas fa referencia al mon dels somnis.
Goya, casa de locos. L’estudi de l’home en estat de bogeria.
The sleeping congregation, Wiliam Hogarth: representa el context de l’església. Fa una sàtira, aquí ningú escolta missa.
Goya, duendecillos. Als capritxos critica els vicis, la superstició.
2. La natura: Isaac Newton, “Els principis matemàtics de la filosofia natural”: la ciència, amb els avenços de Newton, va prendre un impuls i confiança extraordinàries. Es va entendre que la raó humana era capaç d’arribar molt lluny alhora de construir teories, fet que dona molta confiança en les capacitats de la raó humana a l’hora d’entendre la naturalesa.
Una altra idea es la idea de l’infinit, el mon era infinit i els mons que l’habiten també ho son. Això va afavorir la presa de consciencia de la infinitud de l’univers, i una confiança en l’esser humà, que havia estat capaç d’entendre una idea com aquesta.
En el camp de la estètica, la idea de sublim i infinit, va prendre molta volada en aquest període, en part gracies a aquesta consciencia de la infinitud de l’espai per Newton.
Un altre camp científic que va avançar molt va ser la biologia, o la historia natural. Buffon, “Histoire naturelle des oiseaux”. La historia natural va aportar una visió complementaria sobre la naturalesa diferent a la que aportava la física newtoniana (entenia la natura com una maquina, format per lleis de caràcter matemàtiques). Era l’estudi dels organismes vius, de l es plantes, dels animals, i llavors, a l’hora d’estudiar els organismes vius, va descobrir que les lleis que servien per explicar la física, no es podien aplicar alhora d’estudiar la natura.
De fet, en les arts, ....
Els viatges d’exploració, van servir per conèixer la natura i els paisatges des d’una perspectiva que fins aquell moment no es coneixia. Sorgirà el relativisme, entendre que la tradició europea no es l’única, es a dir, que és un model com d’altres.
- Bougainville, Tahiti, l’ile d’amour: creia que allà la gent estava al paradís.
Rousseau, Casa de camp: pensava que per recuperar una forma de vida mes feliç s’havia d’estar més en contacte amb la natura.
3. En el camps de les arts: Hi ha una sèrie de canvis. Neix el concepte modern de públic de l’art, gent que va veure exposicions a partir del segle XVIII. Això fa que hi hagi molta més gent interessada en l’art i que les qüestions com l’anàlisi del gust sigui un tema d’interès per molts autors.
William Hogarth, The analysis of beauty. A Anglaterra va haver-hi la iniciativa de fundar una Acadèmia seguint el model de la francesa. Hogarth tenia una altra acadèmia casolana, i creia que els artistes no havien d’aprendre a partir de models, sino que havien de sortir al carrer, havien d’observar el mon que els envoltava. Creia que era molt mes rica la pròpia naturalesa que no pas seguir els models.
03/12/2015 Respecte el recorregut del panorama de la Il·lustració dèiem que un altre aspecte molt important era l’estudi de l’antic, a més, en aquesta època neix l’arqueologia moderna, s’estudia l’antiguitat de manera diferent, mes propera als mètodes de la historia i de la arqueologia moderna. Es passarà a una visió panoràmica de l’antic.
Una de les repercussions que té en les arts es el desenvolupament de l’estètica neoclàssica, es a dir, el model antic fa que canviï el gust de l’època. Una de les obres representants d’aquesta recuperació de l’antic com alternativa del barroc és “Reflexions sobre la imitació de l’art grec en pintura i escultura” de Winckelmann.
Obres importants de temes de teoria de l’art i de l’estètica del segle XVIII: El que creix és el volum de textos dedicats a la historia de l’art, a la teoria de l’art etc, perquè hi ha més gent interessada en això.
 Selecció de textos de Diderot, Hume i Kant sobre la bellesa i el judici estètic o judici de gust.
De tots els autors que hem dit, analitzarem Diderot, Hume i Kant.
A partir del segle XVIII hi ha autors que no els interessa tant definir la bellesa sino que els interessa parlar del gust, l’experiència de la bellesa. Es va produint un gir cap a un estudi subjectiu, dirigit al cap de l’espectador. Aquests tres aporten coses importants en aquest camp.
 Diderot “Tractat del bell”.
Fa un article d’enciclopèdia explicant que entén per bellesa, de forma molt personal. L’article té dos parts: - Resum de diferents definicions de la bellesa fetes al llarg de la historia per part de filòsofs criticant-les.
Explica el seu concepte de bellesa, basant en la noció de relacions.
La idea de la bellesa basada en la noció de relacions es molt clàssica (idea de l’harmonia antiga), perquè defineix la bellesa a partir de les relacions que fa el espectador. Te un caràcter objectiu i subjectiu, es a dir, com els diferents elements es conjuminen dient que es bell. A la musica hi ha relacions de notes, de contrastos, etc que aporta un gaudi molt especial. Les relacions son a les coses però també nosaltres les afegim, perquè la nostra ment sempre projecta coses. Si les relacions son d’una determinada manera es una cosa bella, si son d’una altra manera no es bella. Exemple: si una obra de teatre lliga bé es bellesa.
 Text: Defineix el bell en funció de les relacions, analitza el tema en tots els seus detalls (bell natural, etc). Però lo important és quan explica la noció de relació. La relació en general es una operació de l’enteniment, comença per la percepció, però sobretot es el pensament el que lliga les coses, que ens fa saltar d’una cosa a altre. Distingeix entre les relacions reals (les que hi ha a les coses) i les relacions fictícies (les que afegeix la nostra ment, com si a un paisatge et recorda la infantesa).
Una de les conseqüències del seu plantejament es que aquesta definició de la bellesa el porta a entendre una qüestió clau, però que ell gairebé la toca de passada, que es la qüestió de la relativitat. Si diem que la bellesa es basa en les relacions que l’individu copsa, llavors aquestes relacions son variables en funció de la cultura, de la persona, de l’ànim, etc. Ens serveix per entendre que les qüestions de bellesa son relatives.
 Hume, “Sobre la norma del gusto”.
Filòsof empirista. L’empirisme entén que tot el coneixement comença per l’experiència, així que ell va observant com passen les coses. Estava convençut que havien de conèixer a fons com funciona la ment humana, i ho fa aquí, a “L’standard of taste” que s’ha traduït diferent.
El títol indica l’objectiu: trobar una norma del gust, una mena de criteri per a la gent per a saber quines obres son belles i quines no. Aquestes regles son les que l’estètica clàssica havia anat conreant sempre, però al segle XVIII trontollen. Se’n adona que aquesta mena de norma es impossible de trobar a nivell universal. Les raons de perquè no es pot trobar es desenvolupa en aquest assaig.
 Text: la varietat del gust de la gent es evident. Donat a aquesta varietat és natural que busquen una norma del gust, però es impossible trobar una norma universal del gust. La manera que té de plantejar la qüestió es fer una distinció entre un judici i un sentiment. Si jo dic: aquesta taula pesa 40 kg, es un judici de l’enteniment, perquè el que jutjo fa referència al pes de la taula. En canvi, el sentiment es correcte, perquè no fa referència a algo extern a la cosa.
En l’àmbit del gust va entendre que quan dius “m’agrada” no dius res sobre la cosa, sino que diu el que sents tu, per això l’anomena sentiment. Per això, tots els sentiments son correctes. La bellesa no existeix fins que no apareix l’home, sorgeix a partir del moment en que la gent percep les coses com a belles.
D’aquí acaba dient “La belleza no es una cualidad de las cosas mismas; existe solo en la mente que la contempla, y cada mente percibe una belleza diferente”.
Però es conscient de que a la gent pot agradar-li un poeta o un altre, i altres els hi semblin nefastos.
Entén que tot sentiment es correcte, però que el gust s’educa. Això porta a entendre una qüestió fonamental, que aquestes regles no poden ser universals, sino que es basen en l’experiència. Però diu que també s’ha de donar la circumstància adequada per a que la nostra experiència sigui prou bona.
10/12/2015  Immanuel Kant Els formalistes remeten a Kant. Quan va escriure “Crítica de la facultat de jutjar” era a època avançada del segle XVIII, així que tenia una perspectiva rica de les diferents teories del gust desenvolupades al llarg de la Il·lustració, i coincideix amb L’strumundrang.
La critica del judici es la tercera de les seves critiques: - La critica de la raó pura.
La crítica de la raó practica.
La critica del judici.
Fa aquestes 3 crítiques perquè volia abastar l’estudi de la naturalesa humana en les seves diferents dimensions: - La dimensió cognoscitiva: la crítica de la raó pura. Es pregunta “Què puc conèixer?”, és a dir, fins a on pot arribar el coneixement humà. Quan parla de coneixement va lligat al model de les ciències; per a Kant quan hi ha coneixement es quan els conceptes i els fenòmens es poden vincular mitjançant un raonament mental. Estudia com es desenvolupa el coneixement humà i distingeix entre conèixer i pensar. Hi ha coses que podem conèixer (les seves lleis, etc) i coses que no coneixem però que podem pensar (la idea de anima, de Deu, esperit, intel·ligència, etc) .
- Dimensió ètica i practica: la crítica de la raó practica: es dedica a estudiar el comportament ètic. La pregunta es “Què puc fer per actuar de manera virtuosa/amb bondat?”.
- Dimensió creativa i de la sensibilitat: la critica del judici analitza la tercera esfera que falta per fer el retrat de la naturalesa humana. Analitza el judici estètic del bell i del sublim, com l’esser humà sent, percep. I analitza el tema de la creació artística, del geni artístic. Analitza l’esfera de la sensibilitat i de la creació que faltava.
Analitza el judici estètic. Parteix d’una consideració que seria una manera d’entendre la bellesa clarament lligada al text de Hume “Standard of taste” perquè per a ell la bellesa no es una qualitat de les coses, sino que depèn de la ment que la observa, i per tant, l’interessa saber què passa a la ment humana en l’experiència estètica.
Analitza cada aspecte en particular, però també, el fet d’aïllar l’experiència del judici d’altres contextos (ex: separa el judici estètic del judici moral) altres filòsofs no ho fan. Planteja qüestions fonamentals.
 “Critica de la facultat de jutjar”: 1. La primera qüestió és que el judici de gust és estètic o subjectiu, no objectiu (com Hume). El judici estètic no diu res sobre les coses, sino que nomes fan referència a alguna cosa que esta dins de la persona (subjecte). Distingeix entre el judici de coneixement del judici estètic (que no es logic, i no es objectiu com el científic).
En aquest punt, analitza en analitzar com es desencadena aquest judici estètic i què es el caracteritza aquet plaer. Creu q es desencadena a partir e la percepció de la forma de les coses.
La nostra percepció fa que la imaginació es posi en moviment, i entra en un lliure joc amb l’enteniment. El que caracteritza aquest plaer és la reflexió, és a dir una imaginació que juga lliure amb l’enteniment (la facultat dels conceptes, que genera idees de les coses), sense arribar a determinar algo exacte.
2. Una altra qüestió que analitza es el tema del desinterès estètic. Creu que el judici estètic ha de ser desinteressat, es a dir, que no deu haver barreja d’interès en la contemplació de l’objecte, ha de ser un judici purament contemplatiu. Seria el pur plaer estètic.
Té un origen dins de les idees de l’ètica. Els ètics d’abans van tractar això, que veien que l’acció dolenta o bona d’una pintura va lligada a un interès (la que es bona va al cel, la dolenta a l’infern). Van entendre que tota acció ètica bona ha de ser desinteressada, és a dir, algú que fa algo bo l’ha de fer o no fer sense esperar un càstig o recompensa. Això arriba a l’estètica de Kant.
Diferencia entre sensació i sentiment. Una sensació no es un judici estètic, el judici estètic es quan aquella sensació va acompanyada de l’operació de la ment de la que hem parlat (imaginació i enteniment que entren en acció i generen reaccions). Quan hi ha judici estètic, Kant parla de sentiment. Fa referència a la sensibilitat, que es una cosa mental, que no es una simple sensació. La sensació no té recorregut, en canvi, el sentiment va més enllà, deixa petjada a la persona.
 El geni: La reflexió de l’artista, de la creació artística... és una reflexió que ve de l’antic. El tema de la inspiració, l’entusiasme, ja s’ho plantejaven. Al llarg del temps es van desenvolupant. Per exemple els platònics de l’acadèmia platònica de florència van recuperar la tradició per parlar de la inspiració artística. Les teories clàssiques, alhora de parlar de la creació, son teories que s’interessen poc pels aspectes psicològics o irracionals relacionats amb la creativitat. Estan més preocupats per explicar les qualitats de les obres que no pas per l’artista.
Quan es reprenen aquest interès per l’artista, hi ha un debat molt intens entre les regles i el geni, es a partir del segle XVIII. Roger de Piles, professor d’acadèmia, té una mirada més moderna i es un pensador que entén que alhora de posar en una balança la importància de les regles i del geni, creu que es més important el geni. Aquesta primera divergència, cada vegada serà major al llarg del segle XVIII i a mida que ens acostem al Romanticisme. Els romàntics consideraran que l’escola, la tradició, les re gles els serveixen de poc, i que han de donar prioritat al seu món interior alhora de desenvolupar les seves obres. De manera que, a mida que va evolucionant el segle, ens trobem un èmfasi mes gran en la llibertat de l’artista, en la flexibilitat de les regles, el concepte de originalitat (la novetat).
A “L’Idée du Peintre parfait” de Roger de Piles, podem veure el canvi, encara que tímid.
Un text molt bo es “Geni” de l’Enciclopèdia de Diderot. Als filòsofs interessava com funciona el cervell alhora de lligar idees unes amb les altres, i alhora de entendre el geni, es fixa en com associa les idees els talents genials. Creu que el geni és algú que té una sensibilitat molt rica. Aquest geni quan copsa una idea, ho associa amb una altra idea. Té una imaginació més viva, i per tant, crea moltes més relacions.
Diferencia el gust i el geni. El gust s’educa, però el geni es un talent innat. Creu que les regles i les lleis es un entrebanc pel geni (s’acosta més al pensament dels romàntics). El geni és una persona que percep idees abstractes a partir de idees sensibles. Aquestes persones relacionen coses que aparentment sembla que no es poden relacionar.
Un altre autor important es Alexander Gerard, hereu de l’empirisme, fa un anàlisi psicològic de les facultats del geni. El que caracteritza el geni es la capacitat de invenció, de inventar coses noves. La facultat que esta en el nucli de la invenció és la imaginació.
Kant també reflexiona sobre això. Aquestes pagines els romàntics les van llegir molt, i tenen la particularitat de obrir una petita possibilitat d’entendre les coses d’una altra manera. Kant es mostra més flexible, entén que hi ha aspectes de la creació que no son susceptibles que no son possibles de ser inclosos en camps lògics.
15/12/2015 Enllaça el text amb l’especulació dels romàntics. Defineix geni com “és la capacitat espiritual innata mitjançant la naturalesa dona la regla a l’art”. És la facultat innata que, a partir de l’artista, crea art i regla. Allò que defineix l’obra del geni és que té esperit, ànima, quelcom viu. Apareix la contraposició entre gust i geni; una obra pot ser correcta des del punt de vista del gust, però no tenir geni. Defineix l’esperit, a la qual els romàntics s’hi van agafar, com el principi vivificant en l’ànima. És una cosa que mou les facultats l’anima, que la desperta, l’estimula. Però va més enllà alhora de desxifrar aquest principi vivificant; creu que és la facultat d’exposició d’idees estètiques. A continuació explica en que consisteix això de la idea estètica: una representació de la imaginació que mou a pensar molt sense que sigui adequat cap concepte i que, per tant, no pot ser-li adequat cap pensament i cap llenguatge pot expressar-ho del tot ni fer-ho comprensible. Es a dir, es una idea estètica (que fa referència a la sensibilitat: visual, musical, literària, etc) creada per la imaginació creativa. Es una idea feta forma, imatge. Cap llenguatge racional expressa aquesta idea estètica, perquè no hi ha res que la determini. El geni a través de la seva qualitat imaginativa pot fer-nos sensibles les idees de raó, ens acosta a la dimensió suprasensible que queda fora de l’esfera del coneixement (però a través de la producció artística si que es pot). Aquesta es la idea del geni dels romàntics, algú que traspassa l’esfera de la sensibilitat per anar a un mon espiritual.
4.2. Natura, art i subjecte: breu història del sublim modern Sublim significa “més enllà del límit”, de la superfície. S’associa amb alguna cosa que va més enllà dels límits de les coses. En termes estètics, s’associa amb l’experiència de l’infinit, allò il·limitat. Es un concepte antic que a partir de l’època il·lustrada pren connotacions i significats que donen forma el que seria les teories modernes del sublim. En el seu origen, quan l’utilitzen l’entén com un bell superlatiu. La diferencia entre el bell i el sublim es una diferència moderna, que va prenent tanta forma i claredat que al final son conceptes que acaben contraposats. Originàriament, el concepte era l’expressió màxima d e la bellesa. Això ho podem veure “Sobre lo Sublime” de Longino. Es un filòsof del segle I, que va escriure un tractat sobre retòrica que es titula així. En aquest text parla de l’estil més magnífic al que pot arribar a aspirar un orador. Es planteja el perquè del discurs sublim. Però aquest concepte s’ampliarà i es traslladarà a un àmbit diferent: a l’estètica, a la teoria de l’art, etc.
 Text: Creu que l’orador ha de tenir el poder de l’expressió, ha de tenir un gran talent , com també passió vehement i entusiasta (es a dir, ha d’afegir un sentiment que el porta més enllà, qualitat innata). Les restants es poden aprendre, productes d’un art: la capacitat de formar figures (que fan atraient el discurs), la noble expressió (trobar la manera d’expressar-se adequada) i l’execució d’una composició digna i elevada.
Fa una reflexió a la que s’hi agafaran els posteriors, perquè es pregunta perquè ens atreu tant aquesta mena de discurs que fan els grans oradors? Diu que això es perquè la natura ens ha dotat d’una naturalesa als essers humans d’una capacitat que fa que e ns atregui les coses extraordinàries. Nosaltres ens atreu tot allò que està a fora de la base de les coses més immediates, ens atrauen les coses que tenen aquesta qualitat infinita (univers, etc). Per aquesta tendència natural que tenim els humans, nosaltres no admirem els petits rierols sino els grans.
Ens atreu tot allò que és gran. Així que tot allò útil està a l’accés de l’home, però allò gran es el que atreu la seva admiració.
Aquest concepte al segle XVIII passa de la retòrica a l’àmbit de l’estètica. Hi ha diversos factors que possibiliten el desenvolupament de l’estètica del sublim. D’una banda, el text de Longi es va traduir a altres llengües i a partir d’aquí hi va haver comentaristes que van desenvolupar especulacions sobre el sublim. En aquest moment, el que interessa al aquests filòsofs es reflexionar sobre l’experiència del sublim, és a dir, perquè ens atreuen les coses grandioses. Una de les causes d’aquest interès és l’estudi de la naturalesa humana i comprenent allò infinit. Una altra causa que es gesta al període il·lustrat i que triomfa al romanticisme és el factor religiós. L’origen de tot això prové d’un corrent reformista en l’àmbit del pensament religiós del segle XVII i que cualla a la Il·lustració i enllaça amb el romanticisme; aquest era molt crític perquè posava en dubte els dogmes habituals de la devoció lligades a les esglésies institucionalitzades. No estaven d’acord amb les practiques devotes que propugnaven les esglésies i buscaven una manera de desenvolupar la dimensió espiritual de l’individu sense estar lligat als dogmes.
Això va portar a aquests pensadors a comprendre que alhora de conrear la dimensió espiritual de l’individu era retornar a la naturalesa, és a dir, a la idea antiga del diví present a la natura (als panteismes de l’antiguitat). La idea de infinit s’identificava amb Deu, i el que fan aquests autors, traslladen aquesta idea de infinit a la naturalesa. Fan una transposició, i veuen que ens els paisatges que evoquen la idea de infinit en el temps o en l’espai son aquells que poden acostar a l’esser humà en l’experiència del diví en la natura. Els espais anomenats sublims son els que permeten transcendir als essers humans.
22/12 Un dels factors que propicia el sublim que té més pes és el factor religiós o espiritual al entorn d’aquest concepte. L’origen de l’associació del sublim amb lo religiós ve de corrents reformistes de la religió que es donen a Anglaterra. La idea d’aquests teòlegs, crítics amb les religiós institucionalitzades, es que per a ells aquestes religi ons no conreaven l’espiritualitat de l’individu, i que s’havia de tornar a la naturalesa per aconseguir-ho (amb les idees dels antics, que situaven el diví en la naturalesa). S’acaba convertint en una estètica de l’infinit; ex: Friederich evoca la idea de l’infinit en l’art. Aquesta idea de l’infinit, inicialment, té com a causa per excel·lència a Deu. Aquests autors el que fan és associar els paisatges naturals que evoquen a la idea de infinit (desèrtics, sense gent, etc) passen a formar part als paisatges sublims, i en ells és més fàcils el contacte amb el diví de la naturalesa, és a dir, propicien una experiència molt profunda que el posen en contacte amb aquesta espiritualitat de la naturalesa.
La idea del diví en la natura es una idea que ve dels antics, de fet, aquests corrents entronquen amb el panteisme dels antics. Així que hi ha un retorn d’aquest panteisme, que acaba desenvocant als romàntics, que son total panteistes. Aquestes idees no son contradictòries amb el pensament cristià, ja que s’havia dit que a Deu s’arriba a través de dos llibres: la Bíblia i la natura. De manera que, aquí s’ajunta unes idees que també formaven part del cristianisme amb idees del panteisme, i dona una manera d’entendre la naturalesa en clau divina.
Tots els paisatges fan referència a aquest origen espiritual, però aquests paisatges sublims per les seves característiques (provoquen un terror agradable) evocaven l’experiència del creador, una cosa molt misteriosa i infinita que s’associa amb la divinitats.
Un dels pioners d’aquest corrent de pensament espiritual és Anthony Ashley Cooper, filòsof angles de començaments del XVIII. Va escriure “Los Moralistas”, contra l’ètica religiosa associada a l’església institucional. Tots els components del sublim il·lustrat romàntic ja hi son amb aquest autor. Es un diàleg d’un home que explica un viatge imaginari, en el qual hi ha una travessa d’alta muntanya.
 “Los Moralistas”: “Lo salvaje agrada”. Wild en angles no només vol dir salvatge sino també els llocs desèrtics. Hi ha una declaració de principis important per l’estètica del paisatge angles, ja que critica del jardí a la manera francesa (controlat geomètricament) i fomenta un gust pels paisatges que no han estat dominats per la mà de l’home. Fa la descripció d’aquesta experiència. S’associa el sublim amb l’horror. “Los hombres irreflexivos se convierten en reflexivos”: l’experiència del sublim ens fa pensar i reflexionar, es a dir, més enllà de l’experiència son els pensaments que provoca. “El espacio asombra”, causa por, perquè no veiem els seus límits. La divinitat es a tot arreu, però en aquests llocs més obscur, per les condicions, fa que sentim més intensa aquesta presència misteriosa.
Es un fragment important per entendre aquesta dimensió espiritualista que té el sublim, i qu e culminarà amb el sublim dels romàntics.
Un altre autor que parla d’aquest concepte és Joseph Addison. “Los Placeres de la imaginación” son una sèrie d’articles en els que parla dels plaers de la imaginació en una revista de l’època (The Spectator). Era un bon coneixedor de la filosofia empirista i quan parla de plaers de la imaginació s’està referint als plaers de la vista. És a dir, engloba dins dels terme els plaers de les coses que podem veure i de les coses que imaginem a partir del que veiem. En aquesta obra també fa referència als plaers que l’espectador té quan experimenta coses molt grans. El seu plantejament no té el rerefons religiós de l’anterior, però també es adequat per entendre perquè el sublim va tenir tant èxit en les lletres i arts del segle XVIII.
 “Los Placeres de la imaginación”: “por grandeza entiendo la anchura de una perspectiva entera considerada como una sola pieza”. “La imaginacion apetece llenarse de un objeto, y apoderarse de alguna cosa que sea demasiado gruesa para su capacidad. Caemos en un asombro agradable al ver tales coses sin termino; y sentimos interiomente una deliciosa inquietud y espanto”: a la imaginació li agrada fixar-se en coses que l’obliguen a ampliar la seva capacitat d’imaginar. La barreja d’horror i plaer és el que caracteritza el sublim, és una por que ens agrada. No ens agrada sentir-nos tancats, que la vista senti els límits, i un espai espaiós porta amb si mateix la llibertat. És a dir, no veure els límits s’associa amb la llibertat. La nostra imaginació se sent atreta per aquestes visions d’aspecte il·limitat degut a que ens agrada.
Associa el sublim o escenes de vista sense marge amb la idea de llibertat.
Un altre autor és Edmund Burke, filòsofs que es va dedicar a la teoria política. Va escriure “Indagación filosófica sobre el origen de nuestra ideas acerca de lo sublime y de lo bello”. Fa un enfocament sensualista o empirista, és a dir, descriu l’experiència sensitiva o sensual del sublim, sense tot el rerefons metafísic que li donen altres autors. Descriu l’experiència i les causes.
Diferencia el sublim i el bell pel tipus d’experiència que provoquen. L’experiència associada a la percepció a la bellesa es de plaer, i l’experiència associada al sublim es de dolor/horror, però no un dolor físic sinó un horror agradable.
 “Indagación filosófica sobre el origen de nuestra ideas acerca de lo sublime y de lo bello”: tot el que es terrible es una font del sublim, que produeixen l’emoció més forta. Quan el dolor es massa fort, ja no hi ha plaer. A partir d’aquesta època hi ha l’auge de la novel·la gòtica, de terror, perquè tot això va prenent molta importància. Les causes del sublim son moltes: la obscuritat, la infinitat, la dificultat, etc.
Kant distingeix el bell de la natura i el sublim de la natura. El bell l’associa amb les coses que tenen forma, i el sublim l’identifica amb el que no té forma. La idea del bell identificada amb la forma prové de l’estètica clàssica, i Kant parla de copsar formes. Quan parla del sublim es refereix a objectes sense forma, és a dir, que per les seves qualitats i condicions en les que veiem aquests objectes semblen que no tinguin forma, perquè son tan il·limitats en aparença que sembla que no tinguin forma. Diferencia entre el sublim matemàtic i dinàmic, el primer es refereix a l’espai, i el dinàmic a la força. Estudia les facultats que intervenen en l’experiència del sublim, i creu que son dues: la imaginació i la raó. En aquesta experiència es dona una tensio entre aquestes facultats, la imaginació se sent impulsada a crear una imatge que englobi el total de l’experiència que esta vivint l’individu en aquest moment i se sent molt moguda per la raó. La raó no té problema en pensar la idea de infinit, però per als filòsofs, aquesta capacitat de pensar l’infinit és una capacitat que li serveix a l’home per a entendre’s a ell mateix. La imaginació quan vivim una experiència d’aquestes ex perimenta una violència perquè ha de cercar una imatge que abasti l’infinit. Així que, les dues facultats experimenten una tensió, la raó posa en marxa la imaginació per a que abasti una quantitat més gran de coses.
Segons Kant aquesta experiència porta a dos punts culminants: fa a l’esser humà més reflexiu sobre ell mateix (descobrint en ell també una dimensió infinita en ell mateix. FALTA.
Pintures del sublim representen aquestes situacions extremes: - Nicolas Poussin.
Claude Joseph Vernet, el naufragi.
Francis Towne, el naixement de l’Aveyron.
...