TEMA 5 (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Activitat de les administracions públiques
Año del apunte 2015
Páginas 10
Fecha de subida 22/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 5. L’expropiació forçosa 1. INTRODUCCIÓ AL CONCEPTE L’expropiació forçosa és l’apropiació de bens de propietat privada amb fonamentació en una causa “causa expropianti”.
Definició: És la potestat que té l’administració de privar a un subjecte dels seus béns o drets, si cal contra la seva voluntat, mitjançant la corresponent indemnització.
Es pot dir que es tracta d’una conversió obligatòria de drets, el bé o dret patrimonial expropiat es substitueix per un dret a obtenir una indemnització o compensació econòmica equivalent.
Per a que es realitzi l’expropiació és necessari que es pagui una quantitat indemnitzatòria a la persona que si li expropia.
Hi ha dos tipus d’activitats que deriven en indemnització (diferents): - Expropiació forçosa  voluntat de l’administració, explícita, d’adquirir els bens privats a canvi d’una indemnització (preu just).
- Responsabilitat patrimonial  No existeix aquest voluntat expressa, és una activitat de l’administració, que a conseqüència d’aquesta es crea un dany no volgut a un particular.
Es crea el deure de reparar el dany, també es dona una indemnització.
Exemple: En el servei de rodalies es causa un dany (un retard), l’administració té el deure d’indemnitzar, pro no tenia la finalitat prèvia de causar-lo.
La expropiació és una potestat o facultat de l’administració, però no hi ha reserva de llei també ho pot fer el legislador.
Segons la CE, les lleis són les que determinen el contingut del dret de propietat, i aquesta propietat està limitada per la funció social. Aquesta limitació del dret de propietat no és una expropiació, sinó una limitació generalitzada (permesa) per a una quantitat determinada de béns. Regeix el principi d’igualtat. Per exemple: tots els propietaris de béns de caràcter arquitectònic tenen les mateixes limitacions, sense dret a indemnització.
Característiques (Expropiació): - Es tracta d’una privació d’un bé, dret o interès.
Ha de ser una expropiació concreta, individualitzada (singular).
Te la capacitat d’imposar-se. Es pot realitzar en contra de la voluntat del particular.
Facultat de l’administració deliberada (volguda) per l’administració, és la seva finalitat.
La configuració doctrinal de la potestat d’expropiació està dividida: 1- Expropiació = Limitació  l’expropiació s’imposa sobre la voluntat de l’expropiat, que pot resultar privat de béns i drets legítims. (Postura de l’Estat liberal en els seus inicis).
2- Expropiació = Garantia  aquesta privació no pot ser en perjudici del patrimoni de l’expropiat, que haurà de ser equilibrat mitjançant la corresponent 1 indemnització equitativa (preu just). En realitat, la institució de l’expropiació forçosa juga més com a garantia que com a limitació. (Postura del TC).
2. BASES CONSTITUCIONALS Des de la perspectiva constitucional, el dret de la propietat (art. 33 CE), no es tracta d’un Dret Fonamental, sinó que la seva funció social en delimita el contingut. (Art. 33.2 CE) “El què es diu que es hi ha haurà tantes propietats com tipus de propietats concretes hi hagin”.
En l’article 33.3 s’estableix l’institut de la garantia de l’expropiació forçosa.
“Ningú no pot ser privat dels seus béns i drets si no és per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis”.
Aspectes bàsics del règim constitucional de l’expropiació (segons la jurisprudència del Tribunal Constitucional -STC 166/86 i ss.): - S’ha de justificar en causes d’utilitat pública o interès social (causa expropiandi).
Interessos que prevalen als privats.
- S’ha de compensar amb la corresponent indemnització. No ha de ser necessàriament prèvia a l'ocupació dels béns. Règim legal. Està prohibida la confiscació en el nostre OJ.
- Reserva de llei per a la seva regulació i per a la declaració de les causes d'expropiació.
No es absoluta, sinó relativa, ja que la CE admet el desenvolupament normatiu mitjançant reglaments.
- Garantia de procediment expropiatori (general): Igualtat i seguretat jurídica. Poden existir especialitats procedimentals per llei singular, justificades... Si no se segueix el procediment expropiatori es pot donar lloc a la via de fet.
En l’article 128 CE també trobem un altre fonament del dret de propietat i l’interès social: “Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general.” És a dir, es possibilitat al legislador per imposar límits a la propietat privada.
Hi ha part de la doctrina que entén que és possible utilitzar els mitjans de l’execució forçosa (constrenyiment sobre el patrimoni o execució subsidiària) per realitzar l’expropiació forçosa.
Però no és així, no perquè el fonament, la finalitat, és diferent.
3. REGULACIÓ LEGAL L’expropiació forçosa està regulada en la Llei d’Expropiació Forçosa (en endavant, LEF) del 1954 (amb modificacions puntuals). És una llei garant i procedimental. I al Reglament d’Expropiació Forçosa (en endavant, REF) de 1957. Però, una part molt substancial de la LEF ha estat sensiblement modificada per la legislació de sòl de l’Estat, que a la pràctica és la que s’aplica a la majoria d’expropiacions. La indemnització de BI (tots els béns immobles, independentment de si la seva causa és o no urbanística) es regula per la llei de sòl estatal, no per la LEF.
La regulació de l’expropiació forçosa és estatal i té caràcter exclusiu (article 149.1.18 CE), aquesta uniformitat imposada per la CE suposa una igual configuració i aplicació de les garanties expropiatòries en tot el territori espanyol.
2 No obstant, les CCAA que tinguin la competència estatutària corresponent, poden determinar supòsits d'expropiació procedent, és a dir, definir legalment quan utilitzar l’instrument de l’expropiació forçosa, a més a més de quan ho prevegi la legislació estatal.
Exemple: Establiment de béns expropiats per raó del seu valor arquitectònic o històric.
Exemple (real): (Jurisprudència TC; casos Andalusia i Extremadura: expropiació de finques per causa de la seva manca d'aprofitament). Catalunya art. 159 EAC.
Trobem dos tipus d’expropiacions possibles: - Expropiacions legals (Són les bàsiques, fetes per l’administració).
- Expropiacions legislatives (fetes pel legislador, parlament). La Llei consuma l’operació expropiatòria, determinant els béns a expropiar, establint els criteris de valoració i el procediment. Encara que un sector de la doctrina considera que aquestes expropiacions són inconstitucionals per vulnerar el dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), el TC ja considerat que com la CE no estableix una reserva de la matèria a l’administració, les expropiacions “ope legis” són constitucionalment legítimes.
Exemple  Cas Rumasa (STC 111/1983 i altres). Validat pel TEDH, però no pel TJUE, que va condemnar Espanya per manca de garanties de defensa jurisdiccional dels afectats per aquest tipus d’expropiacions.
Actualment se’ls reconeix accés al TC en cas d’expropiacions legislatives, mitjançant la qüestió d’inconstitucionalitat. Perquè? Si l’expropiació és per norma amb rang de llei (no acte administratiu) i ens volem oposar, s’ha d’anar al TC (la jurisdicció ordinària, CA, no és possible).
Característiques de l’excepcionalitat de l’expropiació forçosa legislativa:  S’ha de tractat d’un supòsit singular.
 Encara que sigui una expropiació legislativa està subjecte als requisits de l’article 33.3 CE.
4. SUBJECTES DE L’EXPROPIACIÓ (elements subjectius)  Subjecte expropiant: Els únics que poden expropiar són les administracions públiques.
Ara bé, no tots els òrgans de l’administració pública tenen aquesta potestat, sinó nomes els ens públics de caràcter territorial (Art. 2.1 LEF). Per tant, l’administració instrumental: empreses públiques etc. No tenen capacitat expropiatòria i han de demanar a les administracions territorials l’execució de l’activitat.
 Subjecte expropiat: És la persona titular dels drets, béns o interessos legítims patrimonials que són objecte d’expropiació (art. 3 REF). L’administració ha d’atorgar d’ofici la condició de part en el procediment als propietaris (l’administració es dirigeix al propietari), la resta de titulars de drets s’han d’identificar i personar.
El subjecte expropiat pot ser una PF o PJ i també pot ser una persona privada (propietari, arrendatari o resta de titulars de drets o interessos legítims) o una persona publica (alguna altra administració pública).
3 Si un bé té diversos interessats (propietari, interessat...) es fixa un preu global, a excepció dels arrendataris que es fixa una indemnització autònoma.
En els casos en que no està clara la persona a qui s’ha d’expropiar es persona el Ministeri Fiscal (actua en el seu lloc) i els diners es dipositen en la caixa general de dipòsit.
 Subjecte beneficiari (Art.5 REF) Tradicionalment, el beneficiari i el expropiant eren la mateixa persona ja que, abans, només s’expropiava per interès públic. S’ha evolucionat i ara també s’expropia per causa d’utilitat social (interès més elevant que el del propietari). Aquest interès el poden representar tant ens públics com privats (ONG, ICS...per interessos socials). És en aquest punt on es desdobla la possibilitat que existeixi beneficiari i expropiant.
 Persona que adquireix la titularitat del bé o dret expropiat  Pot coincidir o no amb l’expropiant; si l'expropiació és per causa d'utilitat pública, pot ser una altra administració (territorial o instrumental), si és per causa d´interès social, pot ser un particular (Ex: cas de Port Aventura).
 Beneficiari insta el procediment, rep els béns i ha de pagar el preu.
També pot participar en el procediment expropiatori: pot dir quins són els bens objecte d’expropiació i participa en el procediment de determinació del preu.
5. OBJECTES DE L’EXPROPIACIÓ -ART. 1 LEF I 1.2 REF- (elements objectius) Definició: L’objecte d'expropiació pot ser qualsevol bé o dret de contingut patrimonial, que sigui susceptible d’indemnització .
L’administració només pot expropiar allò que realment necessita quan hi hagi una causa d’utilitat social.
Les expropiacions forçoses poden ser parcials. (per exemple: part d’una finca) Art. 23 LEF: Cuando la expropiación implique sólo la necesidad de ocupación de una parte de finca rústica o urbana, de tal modo que a consecuencia de aquélla resulte antieconómica para el propietario la conservación de la parte de finca no expropiada, podrá éste solicitar de la Administración que dicha expropiación comprenda la totalidad de la finca, debiendo decidirse sobre ello en el plazo de diez días. Dicha resolución es susceptible del recurso de alzada previsto en el artículo anterior, y no se dará el recurso contencioso-administrativo, estándose a lo dispuesto en el artículo cuarenta y seis.
És a dir, si la part que resta de l’expropiació és antieconòmica, l’expropiat pot demanar a l’administració que se li expropiï tot, però l’administració no té el deure de fer-ho. No obstant, si no expropia, l’administració haurà d’indemnitzar la part que resta no expropiada. Aquest preu estarà per sota del preu de l’expropiació general.
4 L’administració té dos tipus de béns: 1. Béns de domini públic: Estan destinats a un ús públic.
 Inalienables  Inembargables  Inexpropiables Aquests, no poden ser objecte d'expropiació, però es poden fer dues tècniques per a que si ho siguin: a) Desafectació prèvia. Béns de l’administració que eren de domini públic i que feien servei públic ja no ho fan i es destinen els bens a una altra finalitat (fent que sigui un bé patrimonial).
b) Mutació demanial. Es produeix un canvi de titular del bé o canvi de destí del bé).
c) Els drets de la personalitat queden exclosos de la possibilitat d’expropiació forçosa per tractar-se de béns extra comercium.
2. Béns patrimonials: Béns que l’administració n’és propietària però no els utilitza. (Es poden expropiar).
6.
ELEMENTS CAUSALS La causa de l’expropiació forçosa o “causa expropiandi” és la raó que justifica i concreta la presència de l’interès o utilitat públic o social en cada cas que s’exercita la potestat expropiatòria. (Art. 9 LEF, en relació a art. 33.3 CE) És la justificació de l’exercici de la privació de drets i béns dels particulars. És el pressupòsit essencial per a que es pugui dur a terme aquesta activitat.
Hi ha dos tipus de causes expropiandi: a) Utilitat pública  quan els béns a expropiar són necessaris per a la pròpia administració, per desenvolupar les activitats que li atribueixen les lleis (obres i infraestructures públiques, serveis públics).
b) Interès social  quan els béns a expropiar són necessaris per desenvolupar polítiques socials determinades, en benefici de determinades opcions d’equitat o de desenvolupament (reformes agràries, promoció turística, p.e.).
Tradicionalment, l’administració només expropiava per causes d’utilitat públic, però actualment com l’administració vetlla per l’interès social dels particulars també pot expropiar per raons d’equitat o de foment (interès social), per tal de beneficiar a tercer, que no són l’administració.
Es busca l’interès col·lectiu.
A la pràctica funcionen igual els procediment d’expropiació tant d’utilitat pública com d’interès social.
La “causa expropiandi” s’ha de mantenir durant tot el procediment expropiatori, i fins i tot, després d’aquest. La llei regula supòsits en que si desapareix la causa (encara que sigui després del procés) es pot donar el dret de reversió a favor dels particulars.
5 Dret de reversió: - A petició dels particulars Retorn, per part de l’Administració, del bé Retorn, per part dels particulars, els diners Per tal de declara la causa expropiandi s’exigeix que intervingui el legislador (per això es troba fora del procés administratiu).
Els arts. 10-13 LEF regulen les tres formes de declaració existents: 1- Norma amb rang de llei per cada cas concret. Exemple: Port Aventura.
 És el supòsit més garantista.
 Ha de ser una llei concreta per a una expropiació concreta.
 És el supòsit menys utilitzat.
 Podria ser un Decret llei, però llavors seria una expropiació legislativa.
2- Declaracions genèriques. La llei es limita a declara la procedència de l’expropiació forçosa amb caràcter general, per a una finalitat concreta. I després cal un acord de govern (acte administratiu) en el cas concret per a determinar que un supòsit determinat cap en la declaració genèrica.
 DECLARACIÓ GENÈRICA (ABSTRACTE) + ACTE ADMINISTRATIU NECESSARI (CONCRET) 3- Declaracions implícites. En la llei d’expropiació forçosa (LEF) es determina que per a l’expropiació forçosa de BI la causa expropiandi s’entén implícita en els plans d’obres i serveis. Per tant, un pla urbanístic, un cop s’aprova, ja s’aprova la causa expropiandi.
  No és necessària la intervenció del legislador.
Suposa una total deslegalització.
7. EL PROCEDIMENT EXPROPIATORI El procediment expropiatori té caràcter essencial (art. 125 LEF). Un procediment que es faci sense un dels seus tràmits o elements essencial, es converteix en una via de fet de l’administració.
En la via de fet, l’administració perd tots els seus privilegis i passa a actuar com si fos un particular. Inclús pot arribar a anar per la via civil. També pot arribar a comportar una IDiP cap als particulars.
S’estableixen dos tipus de procediments (ordinari i urgent) A. Procediment ordinari ** la determinació de la causa expropiandi és un pressupòsit, per tant, està fora del procés expropiatori.
Les fases del procediment són: 1) Resolució de necessitat d’ocupació del bé. És un acte administratiu que determina quins són els béns o drets concrets que s’han d’expropiar.
6 - - S’identifica i singularitza els béns o drets susceptibles d’expropiació en una llista detallada (només aquells indispensables, s’intenta evitar l’abús). La inclusió de béns dispensables és nul·la de ple dret.
Se sotmet a audiència pública (amb notificació prèvia al particular).
Els interessats poden fer al·legacions (art. 19 LEF). Les al·legacions en aquest procés són una garantia massa mínima ja que només es pot al·legar respecte (1) d’errors o (2) per oposició a l’expropiació per raons de forma o de fons i justificant què és millor una altra opció (al·legant una substitució de bens o una expropiació total en comptes de parcial).
2) Determinació del preu just. Aquest procés te tres etapes:  1ra: Possibilitat d’acord amistós.
Les dues parts poden intentar posar-se d’acord en el preu en un termini de 15 dies i mitjançant qualsevol medi. Fase antiformalista. (Art. 24 LEF).
- -  2na: Fulls d’apreuament.
L’interessat té 20 dies per a fer el seu full d’apreuament, és a dir, una pròpia valoració econòmica del bé. Ha d’estar motivada i a la practica ve signat per un perit. Es important perquè vincula a l’interessat en futures fases eventuals.
Si l’administració accepta aquí s’acaba el procés del preu just (no sol passar).
Si l’administració no accepta, aquesta formula un propi full d’apreuament i li envia a l’interessat.
Si l’interessat accepta (en 10 dies), aquí acaba el procés del preu just.
Si l’interessat no accepta (en 10 dies), l’administració envia el cas al jurat d’expropiació.
 3ra: Jurat d’expropiació.
Es tracta d’un òrgan independent, quasi jurisdiccional. (No defensa a l’administració). Hi ha en l’àmbit de l’Estat i de les CCAA. Està presidit: l’estatal per un magistrat i l‘autonòmic per un jurista. Té dos tècnics (advocat i enginyer o arquitecte –depèn-). Té dos vocals i dos vocals de col·legis professionals. La idea és que hi hagi una part que representi al sector privat i una altra al públic, però No els defensen sinó que han de ser imparcials.
El jurat determina el preu dins dels límits imposats pels fulls d’apreuament. Aquest acte del jurat posa fi a la via administrativa però es susceptible de recurs en via C-A.
Quan ja hi ha preu fixat pel jurat (independentment de l’acceptació o recurs del particular= s’ha de passar a la següent fase.
3) Pagament del preu, formalització de l’acta d’ocupació i ocupació del bé.
- L’administració té 6 mesos per a pagar (si triga més  interessos de demora).
- Si no hi ha acord, es paga igualment i es posa en la caixa general de dipòsits o es paga la quantia en què s’està d’acord.
- Un cop pagat, es pren possessió efectiva del bé o dret. En aquest punt si el particular se segueix negant, l’administració pot avisar a les forces de l’estat.
- L’acta d’expropiació és un document susceptible d’inscriure’s en el Registre de la Propietat.
7 Per tant, és fonamental l’efecte del pagament o de la consignació ja que legitima a l’administració per ocupar per via administrativa el be o per exercir el dret objecte d’expropiació. Aquest efecte es dóna encara que s’hagi impugnat la determinació del justipreu i, per això, aquest encara no sigui ferm. Es dóna com a conseqüència de l’executivitat dels actes administratius i de la regla general de l’eficàcia no suspensiva de la interposició de recursos. (Art. 51 LEF).
(Tots els tràmits anteriors són susceptibles de ser revisats jurisdiccionalment).
B. Procediment urgent - Es caracteritza per la capacitat de l’administració de poder ocupar el bé o exercir el dret sense haver-se determinat el justipreu, amb l’única exigència d’una depòsit previ.
- En principi té caràcter excepcional, però a la pràctica sempre l’Estat i les CCAA actuen pel procediment d’urgència.
- En qualsevol moment es pot passat d’un procediment a un altra.
- És important respecte a la disminució de garanties que pateixen els interessats.
- En les darreres dècades els jutges i tribunals del contenciós han posat més èmfasi en el control de la motivació de la urgència, per part de l'Administració.
Les fases són: 1) Declaració d’urgència del supòsit concret d’expropiació. Aquesta declaració ja porta implícita la necessitat d’ocupació d’un bé o dret afectat. Es tramita pel consell de ministres (estat) o pels governs autonòmics (CCAA).
2) Acta prèvia a l’ocupació (amb presència del particular).
L’interessat ha de declarar la situació i els perjudicis que es crearan en relació a la IDiP íntegra que se li realitzarà. I es col·loca en la caixa de dipòsit.
3) Full d’apreuament provisional. Es produeix una valoració econòmica per part de l’administració, segons criteris fiscals i es diposita en la caixa de dipòsits.
4) Ocupació del bé. Suposa un problema en relació a les garanties ja que l’interessat ni coneix el preu imposat per l’administració ni ha rebut els diners abans de l’ocupació.
5) Tràmit de l’expedient d’expropiació (€). Es torna al procés general, amb les tres fases que l’integren.
8. LA INDEMNITZACIÓ O PREU JUST El preu just és el preu de substitució o equivalent conforme els preus de mercat que ha de pagar l’administració a l’interessat/s. La seva funció és assegurar l’equilibri patrimonial. Si no es donés aquest pagament, ens trobaríem davant d’una confiscació.
Característiques: a) La IDiP ha de ser íntegra ha d’incloure-ho tot. Exemple: Collites perdudes si es un camp, trasllat de mobles si es una casa, donar d’alta en un nou pis de gas i electricitat...
8 b) Els criteris que fixen el preu just són objectius. No obstant existeix el premi d’afecció que està imposat per la llei i suposa incrementar en un 5% el valor dels béns (plus subjectiu).
c) D'acord amb el principi de llibertat estimativa, es tracta de cercar el «valor real» dels béns i drets objecte d'expropiació (art. 43.1 LEF). La jurisprudència ha anat decantantse ver el valor de mercat dels béns.
d) En alguns casos operen criteris específics, d'aplicació prioritària, com succeeix en relació amb els béns immobiliaris (per part de la legislació de sòl). En aquests casos, no regiria el criteri de llibertat estimativa de l'article 43.1 LEF.
e) El valor ha de ser segons la situació del bé o dret al principi del procediment expropiatori, per tant, la IDiP no pot contemplar: (El valor afegit, la desafecció o la plusvàlua).
Tal i com ho expressa l’article 36 LEF: “1. Las tasaciones se efectuarán con arreglo al valor que tengan los bienes o derechos expropiables al tiempo de iniciarse el expediente de justiprecio, sin tenerse en cuenta las plusvalías que sean consecuencia directa del plano o proyecto de obras que dan lugar a la expropiación y las previsibles para el futuro. 2. Las mejoras realizadas con posterioridad a la incoación del expediente de expropiación no serán objeto de indemnización, a no ser que se demuestre que eran indispensables para la conservación de los bienes. Las anteriores son indemnizables, salvo cuando se hubieran realizado de mala fe”.
f) - Per tal de protegir el valor del justipreu, i penalitzant a l'Administració que actua amb manca de diligència, la LEF estableix: En casos de retard en la fixació del preu: interès legal (6 mesos; art. 56 LEF) En casos de retard en l'abonament: interès legal (6 mesos; article 57) o nova valoració (4 anys; article 58).
5. EL DRET DE REVERSIÓ És un dret que té l’expropiat de recuperar tot o part dels seus béns expropiats quan: a) L’obra causa d’expropiació no s’hagi executat b) No s’estableixi el servei que va motivar l’expropiació.
c) O hagi desaparegut l’afectació, és a dir, en cas que es deixi de complir la finalitat per la qual es va ser expropiat.
Per tant, si un bé expropiat no és destinat efectivament a la finalitat d’utilitat pública o d’interès social que va justificar l’expropiació, el seu propietari té dret a demanar-ne la reversió, és a dir, a què se li retorni el bé expropiat, a canvi de què ell retorni la indemnització a l’administració.
La funció d’aquest dret és fer efectiva la vinculació de l’operació expropiatòria a la “causa expropiandi”.
El dret de reversió és de configuració legal (no constitucional, per tant), segons la jurisprudència del TC. La seva existència i extensió resta a mans del legislador ordinari. Regulació actualment més restrictiva del dret de reversió, a través de la Ley 28/1999, de 5 de noviembre, de Ordenación de la Edificación (que modifica els articles 54 i 55 LEF).
9 La LEF no va fixar límits temporals per a que els dueños originals poguessin sol·licitar el dret de reversió , no obstant la llei 38/1999 va imposar límits a aquest dret. Per això, NO procedeix la reversió si: - El bé expropiat és destinat motivadament a un altre fi d’utilitat pública o interès social.
- Si el bé expropiat serveix efectivament un mínim de deu anys la seva finalitat d’utilitat pública o interès social. Aquesta clàusula es va introduir a la LEF a finals del segle passat, per raons de seguretat jurídica i arrel de casos d’exercici de la reversió en relació amb béns que portaven gairebé un segle servint la causa expropiatòria; tanmateix, condicionar el dret d’expropiació a un termini tant curt de servei efectiu a la causa expropiatòria ha estat força criticat.
L’administració ha de notificar al propietari original que el objecte expropiat al final no serà utilitzat, i llavors aquest té tres mesos per exercir el dret de reversió. No obstant, en defecte de notificació la LEF estableix altres terminis especials: a) Quan s’hagi produït un excés d’expropiació o la desafectació del bé o dret expropiats i no hagin transcorregut 20 anys des de la seva toma de possessió.
b) Quan hagin transcorregut 5 anys des de la toma de possessió del be o dret expropiats sense iniciar-se l’execució de la obra o la implantació del servei.
c) Quan l’execució de la obra o les actuacions per l’establiment del servei estiguessin suspeses més de 2 anys per causes imputables a l’administració o al beneficiari sense que es produeixi per aquest cap acte exprés de represa.
Finalment, l’exercici del dret de reversió comporta el deure de l’expropiat de restituir la indemnització a l’administració. D’acord amb l’article 55 de la LEF, la restitució de la indemnització expropiatòria percebuda és pressupòsit i requisit essencial del dret de revisió & ha d’estar actualitzada conforme l’evolució de l’IPC en el període comprès entre la data d’inici de l’expedient del justipreu i l’execució del dret de reversió.
10 ...

Comprar Previsualizar