Tema 1 Introducció a la Neuropsicologia (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Neuropsicología
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 17/01/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: Introducció a la Neuropsicologia 1.1 Definició de neuropsicologia Neurociència que estudia la relació entre el cervell i la conducta (àmpliament entesa, no necessàriament visible, també inclou processos cognitius).
1.2. Estat actual: sortides professionals en neuropsicologia Funcions o o o o o Avaluació o Diagnòstic diferencial: diferenciar entre dos possibles malalties del pacient Delimitació de les funcions alterades i preservades: valorar què ha quedat bé i què no Establiment de línia base Eficàcia dels tractaments mèdics Tractament neuropsicològic Poblacions o o o o Població adulta o Neurològica (AVC; tumors; malalties infeccioses i inflamatòries; trastorns degeneratius; TCE; malalties desmielinitzants; demències) Psiquiàtrica Altres mèdiques i quirúrgiques (malalties de cor i ronyons, SIDA) Població infantil (inclòs trastorns de l’aprenentatge) Àmbits  Trastorns del desenvolupament  Valorar si el que li passa al pacient és conseqüència de l’accident o no (per a empreses de segurs) 1.3. Història de la neuropsicologia INICI: Franz Joseph Gall (1758-1828) i la frenologia.
SEGLE XIX o Pierre Paul Broca (1824-1880): gràcies al pacient tantan va descobrir l’àrea de problemes de producció de la parla (afàsia de Broca) , que és la 44 (ara s’inclou també la 45) situada al girus frontal inferior esquerre (àrea de Broca). També va ser el primer en diferenciar els hemisferis, ja que pel llenguatge és més important l’esquerre.
o Carl Wernicke (1848-1905): va estudiar els problemes de comprensió de la parla (afàsia de Wernicke) que es relaciona amb l’àrea 22 situada a la circumvolució temporal superior. També va descobrir que els problemes generals de la parla es donen per interrupció de la connexió entres les àrees 22 i 44  impossibilitat de repetir (afàsia de conducció).
o Joseph Jules Déjérine (1849-1917): va descobrir l’àrea POT (parieto-occipito-temporal) (39) relacionada amb la lectoescriptura.
o Cas Phineas Gage (1848): és el cas d’un home al que una barra li va travessar el lòbul frontal i la seva conducta va canviar radicalment a pitjor (primer descobriment anatoconductual). Va ser estudiat per John Martin Harlow.
SEGLE XX o Neurocirugia (tumors i epilèpsia)  Hemisferectomia: eliminar tumors o àrees hiperactivades que no permeten el bon funcionament. Si s’extirpa l’hemisferi esquerda no es pot tornar a parlar, però si es fa a un nen sí que arriba un punt on pot parlar (però no perfectament).
 Lobectomia: el cas més famós es el de HM. Aquest pacient tenia epilèpsia i el 23 d’agost de 1953 en William Scoville va realitzar-li una intervenció: li va extirpar l’escorça del lòbul temporal bilateral i, com a conseqüència, l’amígdala i la formació hipocampal. Va perdre la memòria anterògrada i una part de la retrògrada (encara no es sap fins a quin punt): “Everyday is alone in itself”.
 Test de Wada o Test d’amital sòdic intracarotidi: S’injecta amobarbital en l’arteria caròtida que anestesia la meitat del cervell (5-10 minuts). Es pot avaluar la funció de cada hemisferi. Els pacients eren candidats a cirurgia per epilèpsia o tumors. Les tasques que s’avaluaven eren: 1.
Expressives: comptar, llegir, denominar. 2. Receptives: ordres verbals, Token test Memòria  Estimulació elèctrica intracranial: desenvolupat per Wilder Penfield. Això va permetre fer el mapa cortical de la estimulación.
 Callosotomies: Roger Sperry (1913-1994). S’extirpava el cos callós i es veia què depenia de cada hemisferi, perquè quan el cos callós no funciona no hi ha creuament de les vies.
- Presentació taquistoscòpica o tècnica dels camps visuals separats: - o Escolta dicòtica: Les guerres Les lesions produïdes a les guerres van ajudar molt a la neuropsicologia.
   I Guerra Mundial: Walther Poppelreuter (1886-1939) va fer exploracions de l’occipital i les seves connexions (circuits).
II Guerra Mundial: Alexander Romanovich Luria (1902-1977) va fer un model de funcionament cerebral i va crear proves d’avaluació que encara s’utilitzen.
Guerra del Vietnam: per experiències de les guerres anteriors, es va començar a passar tests als soldats abans d’anar a la guerra i després, i es correlacionaven les capacitats perdudes amb les àrees del cervell danyades.
o TCE (traumatismes cranioencefàlics): Accidents de trànsit Amb l’augment dels accidents de trànsit, van augmentar els traumatismes cranioencefàlics. Això va permetre augmentar la franja d’edat d’estudi, és a dir, només homes adults que anaven a la guerra, i explicar perquè hi ha dèficits que surten molt després de la lesió (p.e. un cop al prefrontal que es desenvolupa més tard).
o Neuroimatge: ANYS 70: TC ; ANYS 80: RM La neuroimatge va permetre no tenir que esperar a que el pacient es morís per observar que li passa al seu cervell. Va ser un avanç molt important.
 Tomografia Computada (TC): utilitza rajos X. Es la tècnica més ràpida, malgrat que només ofereix un pla (axial horitzontal) i és anatòmicament pobre: la resolució és molt baixa i no mostra les diferències entre la substància blanca i la gris. Fa referència a:  hipodensitat (teixit poc dens, de color negre, com el líquid cefaloraquidi)  hiperdensitat (teixit molt dens, de color blanc, com l’ós).
 Ressonància Magnètica (RM): té major resolució (major diferenciació entre substància blanca i gris) i ofereix més plans. Aquí es parla de:  Hipointens  Hiperintens.
Hi ha dos tipus de ressonància magnètiques:  RM potenciada en T1: la típica, més bona per estudiar la estructura del cervell.
 RM potenciada en T2: mostra els colors del revés, és bona per observar patologies relacionades amb el líquid cefaloraquidi.
(A vegades la placa s’imprimeix a l’inversa) Cas concret  hidrocefàlia: hi ha un excés de líquid cefaloraquidi i deforma els ventricles i el cervell:  MRI noves modalitats: o Espectroscòpia per RM (MRS): analitza determinats metabòlits. Un pic alt significa una manca d’oxigen.
o RM per difusió (DWI) i RM per perfusió (PWI). S’utilitzen conjuntament per estudiar patologies vasculars. La DWI mostra si hi arriba l’oxigen correcte i la PWI zones que no funcionen.
o Tensor de difusió (DTI): les molècules es mouen en funció de les fibres que té el cervell. Si està poc mielinitzat està poc dens, és a dir, hi ha molta aigua. No només ens permet veure lesions sinó connexions danyades.
- Tractografia: veure els tractes del cervell.
- Connectoma: és un “dibuix” de com el cervell està conectat.
Tractografia o Conectoma Ressonància magnètica funcional en estat de repòs: observar quines àrees s’activen més que les altres quan no estem fent res.
 Nous reptes: integrar tota la informació dels resultats que hem obtingut amb aquestes tècniques més la microbiologia.
...

Comprar Previsualizar