Cinesiterapia (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Cinesiterapia
Año del apunte 2015
Páginas 57
Fecha de subida 10/01/2015
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Cinesiteràpia Tema 1. Introducció 1. Tipus de cinesiteràpia - cine activa assistida: No es pot realitzar contra la acció de la gravetat. La intensitat de la força externa constitueix l’ajut per completar l’acció del múscul però no la substituirà.
El fisio ajuda a realitzar tot el recorregut del moviment però sempre que hagi una participació activa del pacient, es a dir que el pacient contragui el múscul.
L’ajuda pot ser: propi pacient (auto – assistida), fisioterapeuta cinesiteràpia activa assistida manual, aparells o mitjans mecànics ( que hem de tenir cura que es faci correctament el moviment).
- cine activa manual: El fisio valora la ajuda necessari dependent de la resposta obtinguda. Molt útil en la primera fase de la reeducació.
L’ajuda pot ser: eliminant l’acció de la gravetat ( utilitzant elements que mantinguin el cos com politja), afavorir la inèrcia ( s’ha d’anar amb comptes perquè pot tenir tant inèrcia que fa el moviment per inèrcia y no per contracció), eliminar el pes de l’extremitat afecta, induint al malalt a relaxar els múscul antagonistes ( - cine activa - Instrumental (mecanoteràpia). Conjunts de tècniques que es basen en principis físics.
La mecanoteràpia s’ha de controlar correctament la posició - Mecànica - cine activa lliure: Es la cine gravitacional, en contra de la gravetat.
El pacient realitza el moviment correctament dels músculs afectats sense ajuda. El qual es necessari una coordinació dels músculs sinèrgics, per tant el múscul antagonistes han de ser capaços d relaxar-se.
El objectiu es mantenir el recorregut articular per evitar escurçaments ( en cara que en la vida diària no s’arriba al final de recorregut), la força, el to muscular i la coordinació (reprogramació neuromotriu).
Tipus de exercicis : isomètrics o estàtics, isotònica o dinàmics (excèntrics i concèntrics) - cine activa resistida Vèncer una resistència externa a part de la gravetat.
el mètode d’elecció per augmentar, la potencia, el volum i la resistència muscular, velocitat de contracció i la coordinació. .
Requereix una contracció muscular intensa - manual (fisio): el fisio ajuda a realitzar un moviment y posa un resistència manual.
Tenir en compte que la acció de gravetat no es la mateixa en tot moment per lo tant el fisio intueix en qui moment posar-li mes o menys resistència segons la gravetat.
Pot ser local o global. No s’ha de treballar individualment però s’ha de tenir en compte que primer es necessari posar-lo a nivells del altres.
- mecànica (instrumental): La resistència s’ha de posar de manera adequada i instruir correctament al pacient per no lesionar altres parts.
Tema 2. Treball Muscular 1. Desplaçament angular L’escurçament lineal d’un múscul provoca un desplaçament angular de la palanca òssia sobre la que actua.
La contracció provoca un moviment.
- Acció del múscul sobre l’esquelet.
El múscul s’inserta a l’os, te una força contràctil que es mobilitza mitjançant les articulacions.
Triada cinètica: format per el conjunt d’ossos, músculs y articulacions. El conjunt d’ossos és una màquina simple que mitjançant els músculs com palanca provoquen el moviment a les articulacions.
De la triada cinètica crea el gest que dependrà del moment motor i del desplaçament angular.
 Moment motor: És la força d’un múscul sobre un os en relació a una articulació es presenta com l’acció d’una força en relació amb un eix. Moment motor = Força x B.P (?) durant el desplaçament.
 Desplaçament angular: L’escurçament lineal d’un múscul provoca un desplaçament angular de la palanca òssia sobre la que actua. “Desplaçament de la palanca òssia”.
2. Activitat muscular “Activitat de fibra muscular contràctil de forma analítica o global, voluntària o automàtica-reflexa”.
- - - Tipus:  Voluntària.
 Automàtica-reflexa.
Objectius:  Procés Neuropsicomotor (Activitat muscular).
 Procés Bioquímic (Energia química – Energia mecànica).
 Procés biomecànica de desplaçament (Fixació dels elements esquelètics en funció de les diferents forces).
Músculs agonistes “Músculs que realitzen l’acció”.
Una articulació es mobilitza per l’activitat simultània de diversos músculs.
- Músculs antagonistes: “Músculs que permeten l’acció” Són els que deixen realitzar l’acció als agonistes.
- Sinergies musculars: Associació o cooperació de músculs per tal de dur a terme una funció determinada.
Músculs Agonistes + Músculs antagonistes = Funció.
3. Excitabilitat de la unitat Motora davant un estímul elèctric, mecànic o químic una cèl·lula receptora el capta passa el estímul a una cèl·lula nerviosa que arriba al còrtex on crearà un resposta que anirà cap a una cèl·lula muscular.
Contracció Exitabilitat neural Propagació fluxe nerviós La contracció de les fibres es realitza segons la Llei del “To o Res”, una fibra es contrau amb la seva totalitat.
L’esforç global de múscul depèn de la quantitat de fibres contretes.
4. Tipus de contracció muscular.
- Estàtica Moment motor = Moment resistent.
 Augment de tensió muscular sense modificar la seva longitud.
 No moviment.
 Mantenir una actitud.
 Tipus de resistència:  Força de gravetat.
 Resistència manual per part del fisio.
 Auto – resistència.
 Sinergies musculars de fixació.
 Co – contracció muscular: augment de la resistència intrínseca per contracció dels músculs antagonistes. “Els músculs antagonistes no permeten el moviment als músculs agonistes”.
 Avantatges:  Manté l’activitat muscular sense desplaçament articular, perfecte per fractures recents.
 Evita el fregament articular.
 Permet mantenir l’esquema corporal.
 Permet una micro mobilització dels elements del múscul.
 Inconvenients:  Comprensió per part del pacient.
 No és un treball de funció.
- Isotònica/Dinàmic.
 Treball dinàmic:  Treball isotònic = Treball anisomètric.
 Moment motor & moment resistent.
 Objectius fonamentals i finalitats:  Mantenir o recuperar la funció muscular.
 Facilitar els moviments articulars integrant-los en l’esquema corporal.
 Per aconseguir aquests objectius:  Mantenir o recuperar el to muscular.
 Evitar l’atrofia muscular.
 Augmentar la resistència muscular mitjançant exercicis repetits.
 Mantenir o recuperar el trofisma muscular mantenint en bon estat la circulació arterial i el metabolisme.
 Reforçar els moviments articulars.
 Evitar la rigidesa articular.
 Millorar la coordinació neuro – muscular.
 Estimular l’activitat osteoblàstica.
 Prevenir els edemes.
 Inconvenients:  EL DOLOR provocat pel fregament de les superfícies articulars i la compressió axial produïda per la contracció muscular.
 Moment motor i moment resistent varien durant el moviment.
 Treball dinàmic no sempre respon a les exigències fisiològiques del múscul.
 Resistències:  Intrínseques: Les forces internes que s’oposen al moviment.
o o D’origen Artro – Lligamentós:  Fregament entre les caretes articulars.
 Tibantor dels lligament dels músculs antagonistes.
 Component axial de la força de contracció.
D’origen múscul - tendinós:  Tibantor del múscul antagonista al realitzar el moviment.
 Mecanisme propi de protecció articular.
 Extrínseques: Les forces externes que s’oposen al moviment.
o Gravetat  Pes del segment mobilitzat entre el centre de gravetat del segment i l’articulació.
 El M.R. Gravitatori varia durant el moviment.
 En la horitzontal la resistència és màxima.
 En la vertical la residència es mínima.
 Desencadena una activitat motriu. (m. Tònics).
o Càrregues directes  Resistència de la gravetat + una càrrega.
 Aquesta càrrega implica:  Augment del pes del segment mobilitzat.
 Desplaçament del centre de gravetat.
 Col·locació de la càrrega.
 La força resultant és augmentada per la càrrega.
 Formes de col·locar una càrrega:  Turmellera + bossa d’arena Balanceig.
 Bossa d’arena + goma elàstica Distensió  Pes de gimnàstica.
 Barreta metàl·lica amb pes. “Compàs d’acople”.
o Carregues indirectes La càrrega no està afegida al segment (cordes) o Resistències manuals: Són totes les residències fetes pel fisioterapeuta.
S’adapta a la força del pacient.
El moviment es realitza correctament.
Percepció de les possibilitats musculars.
El contacte fisio-pacient indica la direcció del moviment “empeny”.
El contacte ferm i segur.
El sentit de la força d’oposició és contrari al desplaçament.
 Posició del fisioterapeuta:  La força d’oposició situada cara a ell.
 Colze en extensió.
 Utilitzar el pes del seu cos.
 Inconvenients:  L’estat d’ànim.
 La fatiga del fisioterapeuta.
 Difícil quantificar la força.
 Contracció Concèntrica: Moment motor > Moment resistent.
 Apropament dels punts d’origen i d’inserció del múscul.
 Força muscular pot mobilitzar varies articulacions.
 Contracció Excèntrica: Moment motor < Moment resistent.
 Allunyament dels punts d’origen i d’inserció.
 Resisteix la gravetat.
 Provoca un desplaçament de d’alt a baix.
 Realitzes un moviment nou o sense visió.
Tema 3. Trajectòries o carreres 1. Desplaçament lineal Esta determinat per la distància recorreguda per un extrem lliure de la posició d’allargament màxim fins la posició d’escurçament màxim, es a dir, el moviment actiu 1.1. Llei de la longitud (Borelli i Weber Flick) o L’amplitud del moviment determina la longitud del múscul i del seu tendó.
o La longitud de les fibres muscular es proporcional al escurçament que han de produir.
o L’escurçament d’un múscul quan es contrau es la meitat de la seva longitud en repòs.
1.2. Llei de longitud (Borelli i Weber Flick) o Quan l’amplitud del moviment es veu reduïda, el ventre muscular tendeix a escurçar-se i el tendó a allargar-se.
o Escurçament del ventre muscular provoca una reducció de la capacitat de contracció.
o El tendó no te capacitat contràctil, per tant la part útil per la contracció muscular es el ventre 2. Amplitud Articular de l’articulació.
3. Amplitud del treball muscular.
- Amplitud total: Estirament complet Contracció complerta - Amplitud externa: Estirament complet - Contracció incompleta Amplitud mitja Estirament incomplet (Habitualment en les AVD) - Contracció complerta Estirament complet Contracció incompleta Amplitud interna Estirament incomplet Contracció completa Tema 4. Cadenes cinètiques 1. Cadena articular El gest quotidià requereix la mobilització de varies articulacions per assegurar el desplaçament de les diferents estructures osteoarticulars unes respecta a les altres.
2. Cadena muscular Es el conjunt de músculs que posem en joc de manera sincrònica per desplaçar les estructures osteoarticulars i realitzar el gest.
Contracció muscular, isomètrica i l’acció estabilitzadora, el conjunt de músculs, poliarticulars i monoarticulars, motors i estabilitzadors reclutats per efectuar un gest.
3. Cadenes cinètiques Les cadenes musculars representen circuits en continuïtat de direcció i de plànols a través dels quals es propaguen les forces organitzadores del cos.
Qualsevol afectació efectuada a un extrem d’una cadena muscular es traduirà immediatament en alguna compensació en algun punt de la cadena.
4. Cadenes cinètiques oberta i tancada - Cadena cinètica oberta (CCO): En la CCO durant el moviment el segment distal es mou lliurement, mentre que el pròxima es manté fix.
 Avantatges: o o o o  Permeten una contracció muscular més analítica.
Pot ser realitzat a major velocitat.
No requereix càrrega articular.
Es produeix un menor fregament articular Inconvenients: o Menor funcionalitat.
o o o - Major nombre de forces de cisalla intraarticulars.
Es produeix un vector luxant, que requereix contracció excèntrica per tal de subjectar l’extrem distal, per tal d’evitar la pròpia inèrcia del moviment.
Requereix un correcta coordinació intermuscular entre segments.
Cadena cinètica tancada (CCT): En la CCT durant el moviment el cos es mou sobre un segment distal fix.
En la cadena cinètica tancada l’extrem distal està fixa i el proximal es desplaça com per exemple: o La triple extensió de l’extremitat inferior.
L’articulació tibio tarsiana el tríceps porta la tibi enredarà. Isquiotibials extensos de maluc porten la tíbia enredarà. Bessons i els isquios que son flexors de genoll, antagonistes del quàdriceps es converteix en agonistes d’aquest últim.
o  Avantatges: o o o o  Colze esta fixa en l’articulació glenohumeral, es possible obtindré una ABD.
Per contracció dels ADD (pectoral major i dorsal ample), desplça el húmer a baix i l’escàpula al interior Major funcionalitat de l’exercici.
Disminueixen la translació anterior de la tíbia. En exercicis d’extremitats inferior Menor dificultat per a realitzar l’exercici correctament.
Produeixen forces que es transmeten en la direcció de les trabècules òssies.
Inconvenients: o o Dificultat per realitzar exercicis analítics.
Requereix càrrega articular.
o Important coaptació articular, que pot produir dolo en afectacions articulars per pressió sobre el cartílag.
5. Cadena cinètica frenada: Els dos extrems de la cadena són mòbils: >15% frenada oberta <15% frenada tancada 6. Cadena cinètica sèrie i paral·lela  Cadena en sèrie: Músculs motors dels segments ossi estan situats el mateix costat de l’eix de l’articulació implicada per el moviment realitzat.
 Cadena en paral·lel: Músculs motors sinèrgics que estan implicats en el moviment se situen alternativament en un i un l’altre costat de l’eix de l’articulació implicada.
7. Cadenes cinètiques 7.1. Cadena estàtica de tronc    Origen: S’uneix a la cadena estàtica de les EESS i a la de les EEII Objectiu: contribueix a mantenir l’equilibri i l’estabilitat de tronc.
Característiques: o Esta format únicament per estructures conjuntives o Té qualitat d’economia i sobretot propioceptives per gestionar el reequilibri per les informacions que envia als paravertebrals.
7.1.1  Cadena estàtica posterior de tronc Composició: o Aponeurosis cranial o Lligament cervical posterior.
o Aponeurosi dorsal o Aponeurosi del trapezi o Aponeurosi del quadrat lumbar o Aponeurosi lumbar 7.1.2. Cadena de flexió de tronc Continua en la cadena de flexió EEII  Objectius: o Flexió de tronc o Retroversió pèlvica o Mantenir l’estabilitat del tronc  Característiques: Formar un potent pilar vertical respecte l’eix raquidi que forma l’eix posterior.
 Composició: o Intercostals mitjos.
o Recte de l’abdomen.
o Musculatura del periné.
 Enllaç amb cintura escapular: o o o  Triangular estèrnum Pectoral menor.
Trapezi inferior Enllaç ES: o Pectoral major.
o Rodó major-romboide Uneix D1 al sacre passant per 1a costella, púbis i coxis.
7.1.3. Cadena d’extensió de tronc Continua en la cadena d’extensió d’EEII.
Esta formada per la columna, disc intervertebrals i músculs paravertebrals  Objectius: o La extensió del tronc o Anteversió pèlvica o Mantenir l’estabilitat del tronc o Funció de recolzament o Equilibra els moviments de la cadena d’extensió  Composició pla profund o Transvers espinós o Supracostals o Epiespinós o Dorsal llarg o Sacre-lumbar o Quadrat lumbar (ilio-costal)  Composició pla mig: o Serrat superior o Serrat inferior  Enllaç amb cintura escapular: o Trapezi inferior  Enllaç ES: o Rodó major 7.1.4. Cadenes creuades de tronc  Objectius: o Asseguren el moviment de torsió o Moviment amb 3 dimensions o Estan orientades al moviment o Es complementa amb les cadenes de flexió i extensió o Estan construïdes a partir de dos plans musculars que uneixen la meitat esquerre amb la meitat dreta del tronc o o o La torsió s’organitza a nivell de L3 El melic és el centre de forces de torsió anteriors L’apòfisi espinosa d’L3 és el centre de convergència de les forces de torsió posterior.
7.1.4.1. Cadena creuada posterior de tronc: Hi ha dues cadenes creuades posteriors.
Dreta: hemipèlvis dreta a tòrax esquerre.
Esquerre: hemipèlvis esquerre a tòrax dret.
   Composició: Creuada posterior esquerre o Quadrat lumbar esquerre (fibre ilio-lumbars) o Feix ilio-lumbar esquerre o Quadrat lumbar dret (fibres cost-lumbars) o Serrat dorsal caudal dret o Els intercostals corresponents Enllaç amb cintura escapular o Trapezi inferior dret o Pectoral menor dret o Triangular de l’estèrnum dret Enllaç amb EESS o Dorsal major o Pectoral major 7.2. Cadena estàtica EESS Origen: uneix l’extrem dels dits a la cintura escapular, coll i cap Objectius: serveix de suspensió per al braç Característiques: o Esta formada únicament per estructures conjuntives.
o És un guant “fascial” unit a l’aponeurosi del deltoides.
7.2.1. Cadena estètica lateral EESS  Composició o Aponeurosi cranials o Aponeurosi cervicals o Aponeurosi del trapezi o Aponeurosi i làmines del deltoides o Envà intermuscular extern del braç o Envà interuscular intern del braç o Aponeurosi braquial o Envà interossi de l’avantbraç o Aponeurosi antebraquial o Aponeurosis palmars o Aponeurosi dels dits 7.2.2. Cadena de flexió EESS  Objectius: o La flexió espatlla o La flexió del colze o La flexió del canell o La flexió dels dits de la mà  Composició: o Delstoides anterior o Coracobraquial o Braquial anterior o o o o o o o o o o o Bíceps curt Bíceps llarg Palmar major Palmar menor Cubital anterior Flexor comú superficial Flexor comú profund Flexor llarg 1r dit Flexor curt 1r dit Interossis dorsals Interossis palmars 7.2.3. Cadena d’extensió EESS  Composició: o Deltoides posterior o Tríceps o Radial llarg o Radial curt o Extensor comú dels dits o Extensor del 5è dit o Extensor del 2n dit o Extensor llarg 1r dit o Extensor curt 1r dit o Lumbricals 7.2.4. Cadena d’obertura (supinació) EESS  Objectius o Abducció del braç o Rotació externa o Supinació o Abducció dits  Composició: o Deltoides mig o Supraespinós o Infraespinós o Rodó menor o Supinador curt o Supinador llarg o Abductor llarg 1r dit o Abductor curt 1r dit o Abductor 5è dit 7.2.5. Cadena de tancament (pronació) EESS  Objectius: o Adducció del braç o Rotació interna o Pronació o Adducció dits  Composició: o Deltoides anterior o Subescapular o Rodó major o Pronador rdó o Anconi o Cubital posterior o Adductor 1r dit o Oponent 1r dit o Oponent 5è dit 7.3. Cadena estàtica lateral EEI  Origen: és la continuació de la cadena estàtica posterior del tronc  Objectius: Ha de respondre a la unció estàtica de manera econòmica basant-se en un desequilibri antero-intern.
  Característiques: o Esta formada únicament per estructures conjuntives o La resposta arquitectònica als problemes proposats per la estàtica del peu és construir a l’home sobre un desequilibri anterior Composició: o En profunditat per:  Els lligament sacre-ciàtics major i menor  La beina piramidal  La beina i el conjuntiu intern dels obturadors o En la superfície per:  L’aponeurosi del gluti major  La cintilla de Maissat o TFL  La beina i els tàbics intermusculars de la cara externa del peroné fins a la bovada plantar  La membrana interòssia peroneo-tibial  Plantar prim  Beines dels peroneals  Aponeurosi plantar  7.3.1. Cadena de flexió EEII  Origen: és la continuació de la cadena de flexió del tronc  Objectius: o La flexió del membre inferior o La flexió de l’ilíac (rotació posterior) o La flexió del maluc o La flexió del genoll o La flexió del turmell o La flexió del peu o La flexió de la bovada plantar o La flexió dels dits del peu Recorregut: Aquesta cadena és anterior al nivell del maluc, per passar a ser posterior en el seu trajecte maluc-genoll.
Per sota el genoll actuant la tíbia com a enllaç aquesta cadena ocupa la cara anterior de la cama i la cara superior del peu abans d’enllaçar-se a nivell dels dits amb els músculs plantars.
7.3.2. Cadena d’extensió EEII  Origen: és la continuació de la cadena d’extensió del tronc  Objectius: o Extensió del membre inferior o o o o o o o Extensió de l’ilíac: rotació anterior Extensió del maluc Extensió del genoll Extensió del turmell Extensió del peu Extensió de la bovada plantar Extensió dels dits  Recorregut: Aquesta cadena és posterior al nivell del maluc per passar a ser anterior en el seu trajecte maluc-genoll.
Per sota el genoll, actuant la tíbia com a enllaç, aquesta cadena ocupa la cara posterior de la cama i passa per darrere del turmell. Pel calcani, s’uneix a la bòveda palntar abans d’enllaçar-se al nivell dels dits amb els músculs de la cara dorsal.
7.3.3. Cadena d’obertura EEII   Origen: és la continuació de la cadena d’obertura del tronc Objectius: o Obertura del membre inferior o Obertura de l’ilíac o Abducció del fèmur o Rotació externa del fèmur o Rotació externa de la tíbia o Supinació del peu  Recorregut: En la continuïtat amb la cadena creuada posterior del tronc, comença en el sacre i l’ilíac, en direcció descendent, en direcció anterior i lateral.
Enllaça, pel pla superficial del gluti major, al costat posterior de la fàscia lata.
Continua per davant d’aquest últim, pel vast extern que envia més enllà de la línia mitja i de la ròtula terminacions sobre el còndil femoral intern i la tíbia.
El seu recorregut passa a ser postero-intern amb el bessó intern i els músculs retromeleolars interns.
Finalitza en l’arc intern, el primer dit i la bòveda plantar.
7.3.4. Cadena de tancament EEII  Origen: és la continuació de la cadena de tancament del tronc  Objectius: o Tancament del membre inferior o Tancament ilíac o Adducció del fèmur o Rotació interna del fèmur o Rotació interna de la tíbia o Pronació del peu  Recorregut: Es continuïtat amb la cadena creuada anterior del tronc, s’inicia en la cara interna del maluc dirigint-se avall i enfora.
Creua la línia mitja del membre inferior a nivell de la ròtula per continuar per la cara del músculs peroneals.
Després de trobar la part externa del peu, creua el cuboides per la cara plantar i acaba en el primer dit.
8.
Relacions entre cadenes musculars del MI 8.1 Cadenes de flexió-extensió: Aquesta cadenes asseguren l’equilibri sagital del membre inferior.
- - Equilibri estàtic Si una de les dues és dominant, el segell articular serà en flexió o extensió segons la cadena dominant.
Equilibri dinàmic L’acció dinàmica d’una de les dues cadenes s’administra propioceptivament d’acord amb l’altra cadena. Per exemple, en la marxa, hi ha un encadenament d’ambdues cadenes per les seves accions alternatives dinàmiques i propioceptives.
8.2. Cadenes d’obertura-tancament Aquestes cadenes asseguren l’equilibri frontal del membre inferior.
- - Equilibri estàtic Si una de les dues cadenes és dominant, el segell articular serà en valgo o varo segons la cadena dominant.
Equilibri dinàmic Les dues cadenes administres els desplaçaments articulars en el pla frontal modulant les seves accions dinàmiques i propioceptives.
Tema 5. Reeducació propioceptiva 1. Reeducación Propioceptiva Mètode de reeducació funcional que integra el segment corporal en activitats de caràcter automàtic reflex, y en la elaboració de programes sensoriomotores destinats a restaurar la funció o a prevenir la recidiva de les lesions.
Conjunt de tècniques que busquen la resposta motora a partir de la estimulació de las aferencies sensitives.
1.1. Tipus de receptors o o Sensorials Articulars  Amplitud articular màxima  Amplitud articular mitja o Vestibulars  Informa de la posició del cap en l’espai  Informa de les acceleracions angulars y lineals  Participa en el equilibri.
o Musculars  Fus muscular Canvis longitud.
Ritme longitud  OTG Tensió Contracció Estirament 2. Objectius  Prevenció  Recuperació  Prevenir les recidives 3. Consideracions  La propiocepció realitza una funció de protecció a través de l’activació muscular reflexa.
 L’arc reflex protector dels mecanorecpetors i el fus muscular es mes ràpid que l’arc reflex dels nociceptors.
 Els dèficits propioceptius evoquen a lesions cròniques i recidives degut a la disminució de la sensibilitat.
 Els dèficit propioceptius evoquen a lesion cròniques i recidives degut a l disminució de la sensibilitat.
 Dèficit propioceptiu resta eficàcia als resultats de IQ, rhb i predisosa a la recaiguda.
 La reeducació propioceptiva és important tant en una lesió com en la prevenció.
 En la pràctica esportiva la sol·licitació muscular és intensa, per això interessa una resposta motora més ràpida.
 L’entrenament d’un acte esportiu es realitza per augmentar la velocitat del moviment i fer que el moviment sigui el més correcte possible.
 Posició correcta al realitzar l’entrenament esportiu per evitar lesions i patologies secundaries a la pràctica esportiva.
 EX: lumbàlgia mecànica per fer abdominals sense vigilar la postura o en la dona esportista IU por mala pràctica esportiva, ja que augmenta la pressió abdominal que incideix directament sobre sol pèlvic.
 La posició correcta de la columna en la pràctica esportiva és essencial.
Tema 6. Control Motor.
1. Control motor Es pot definir com: una àrea de la ciència que explora com el sistema nerviós central produeix moviments útils i coordinats en la interacció amb la resta del cos i tot allò que ens envolta.
El control motor és un camp jove d’estudi relativament jove.
El principal objectiu de la recerca en el control motor és crear una descripció formal del funcionament amb les variables definides amb exactitud dels processos físics i fisiològics que fan possibles aquests moviments.
2. Teories 2.1. Teories del control motor o Teoria del punt d’equilibri: es basa en el principi de relativitat de Galileu i el fet que les neurones són elements d’entrada.
o Teoria la hipòtesi mñultiple incontrolable que, en combinació amb el principi de l’abundancia suggereixen un nou enfocament per al problema de redundància del motor.
2.2. Teoria del punt d’equilibri: En els darrers 20 anys, la teoria de l’EP ha estat revisada i perfeccionada a partir d’una hipòtesi que descriu el control d’un moviment senzill mono-articular fins a una teoria de la producció de moviments complexos, com ara multi-articulars de la locomoció, i unir els processos subjacents a la producció i la percepció del moviment.
Per dur a terme els moviments són necessàries, influencies electroquímiques que descendeixen del cervell en la presència de realimentació propioceptiva.
Les neurones motores transformen aquestes influències en canvis en la longitud muscular llindar o angle de les articulacions en què aquestes neurones motores comencen a ser reclutades.
2.3. Teoria la hipòtesi múltiple incontrolable: Principi d’abundància: nombre major de possibilitat de realització d’un moviment que aquells estrictament necessaris.
La coneixença de l’objectiu facilita la execució del moviment i redueix el temps de resposta.
El sistema nerviós central controla tots els graus de llibertat elemental, incloent angle de les articulacions, les forces, i activació muscular.
2.4. Teories del control motor Alguns estudis recents han intentat relacionar la hipòtesi de unt d’equilibri, el principi de l’abundància, en un esquema únic i coherent sobre la manera natural de com es produeixen els moviments voluntaris.
Aquesta sembla ser l’única direcció disponible de la recerca que promet èxit en la consecució de l’objectiu principal del control del motor.
3. Organització del moviment - La capacitat dels ésser humans per realitzar moviments destres alhora que efectuen tasques cognitives requereixen flexibilitat i habilitats que no posseeix cap altre animal.
- Cal ressaltar la falta d’esforç amb el que realitzem tasques motores molt complicades sense pensar en el moviment articular o la contracció muscular necessària, tot i que som conscients de voler realitzar la tasca.
- Tot i ser conscients d’allò que volem fer i la seqüència d’accions a realitzar els detalls dels nostres moviments semblen produir-se de manera automàtica.
- La gràcia i la falta d’esforç del moviment normal realitzat de manera automàtica depèn d’un flux continu d’informació visual, somatosensorial i postural del sistemes motors.
- La qualitat de “l’absència d’esforç” es perd si es priva als sistemes motors del flux continu d’informació sensitiva (vista, sensació somàtica i aferències vestibulars).
- La visió té una importància especial per a guiar el moviment i proporciona una informació cognitiva crucial sobre la localització i forma dels objectes.
- Els nivells ascendents de la jerarquia motora especifiquen aspectes de complexitat creixent en la tasca motora.
- En cada nivell s’extreu una informació sensitiva més complexa des de la medul·la espinal al còrtex motor.
- Existeixen tres modalitats diferents de moviment: Reflex, Rítmic, Voluntari.
- Els moviments reflexos i rítmics estan produïts per patrons estereotipats de la contracció muscular.
- Els reflexos són patrons coordinats i involuntaris desencadenats per estímuls perifèrics.
- Els patrons espacials i temporals de la contracció muscular varien en els diferents reflexos, depenent del tipus de receptors sensitius estimulats.
 Receptors musculars produeixen reflex miotàtic.
 Receptors cutanis produeixen reflex de retirada.
- Si les condicions es mantenen, un estímul desencadenarà la mateixa resposta en successives ocasions.
- Però la intensitat de la resposta i els signes locals dels reflexos poden ser regulats i modificats depenent del context de la conducta.
- En la medul·la espinal i tronc encefàlic trobem els patrons rítmics.
- Els patrons rítmics repetitius com mastegar, rascar-se... Així com les contraccions alternes de flexors i extensors durant la marxa.
- Els moviments voluntaris estan dirigits a una finalitat i milloren amb la pràctica com a resultats de mecanismes de retroacció i acció anticipadora.
- Els moviments voluntaris s’inicien per aconseguir un objectiu específic.
- Els moviments voluntaris milloren amb la pràctica quan aprenem a anticipar i fer correccions davant els obstacles ambientals que pertorben el cos.
- El sistema nerviós aprèn a corregir aquestes pertorbacions externes de dues maneres:  Retroacció  Anticipació - La retroacció utilitza les senyals dels sensors i utilitza aquesta informació per actuar sobre l’articulació.
- Es produeix un retard entre la entrada i la sortida d’informació, que es coneix com demor de fase.
- Si el retard és molt gran, les correccions es poden dur a terme quan la situació ja hagi canviat i aquestes no siguin necessàries.
- La retroacció és especialment important per mantenir la posició de les nostres extremitats o les forces que apliquem sobre els objectes.
- Per aquests situacions actua principalment el fus muscular com a mecanoreceptor.
- El control anticipador es basa en la informació provinent dels sensors i sobretot l’experiència per tal d’operar correctament.
- Per agafar una pilota emprem el control anticipador; utilitzem la informació visual per preveure la trajectòria de la pilota.
- Capturar una pilota il·lustra tres principis bàsics del control anticipador:  El control anticipador és essencial per una acció ràpida.
 Depèn de la capacitat del sistema nerviós per preveure les conseqüències dels successos sensitius.
 Els mecanismes de control anticipador poden modificar els mecanismes de retroacció.
- Els moviments voluntaris estan governats per certes lleis que es poden modificar amb l’aprenentatge:  Llei 1: l’encèfal representa el desenllaç de les accions motores.
o Equivalència motora suggereix que un moviment amb una finalitat esta representat en l’encèfal de manera abstracta i no com una sèrie de moviments articulars o contraccions musculars.
o El camí de la mà al seu objectiu sempre és relativament recteo A mesura que s’apropa l’objectiu la velocitat de la mà augmenta primer i després disminueix a zero.
o En les articulacions en sèrie (espatlla, colze, canell) els moviments són amplificats i varien molt segons la posició inicial i final.
o Tant la velocitat com l’acceleració del moviment de la mà es graduen en proporció a la distancia es l’objectiu. Això significa que la magnitud d’un moviment es planifica abans d’iniciar-lo.
o La representació d’aquest pla de moviment s’anomena: programa motor.
o El programa motor especifica les característiques espacials del moviment i els angles a través dels quals es mouran les articulacions.
o Dinàmica del moviment: Programació de les forces necessàries per a rotar les articulacions amb la fi de produir el moviment necessàri.
o Els programes motors no només especifiquen les característiques cinemàtiques i dinàmiques del moviment, sinó que també diuen al sistema nerviós com respondre amb la informació sensitiva.
o El sistema nerviós descomposa accions complexes en moviments elementals que tenen característiques espacials i temporals molt estereotipades.
o Els elements espacioteporals simples d’un moviment es denominen elements primitius del moviment o esquemes del moviment.
o Es pensa que les representacions nervioses de les accions complexes, com la prensió, la escriptura, la mecanografia o el dibuix són conjunt emmagatzemats d’aquests elements més simples.
 Llei 2: El temps necessari per respondre a un estímul depèn de la quantitat d’informació que ha de ser processada.
o El temps de reacció, és a dir, l’interval que transcorre entre la presentació d’un estímul i la iniciació d’una resposta voluntària, és un indicació de la quantitat de processament nerviós que hi ha entre l’estímul i la resposta.
o El temps de reacció, voluntària són significativament més llarg que les latències de les respostes desencadenades per estímuls compatibles.
 Temps de reacció en respostes voluntàries: 80-120ms.
 Temps de reacció a estímul d’estirament muscular: 40ms.
o El temps de reacció, és mínim si els subjectes saben quina resposta han de realitzar quan es presenta.
o El tems de reacció augmenta si cal escollir entre diferents respostes.
o Efecte elecció: temps afegit necessari per a seleccionar una resposta.
 Llei 3: Hi ha un equilibri entre la velocitat i la precisió.
o Els moviments ràpids són menys precisos que els lents.
o Hi ha menys temps per a les correccions per retroacció.
o Els moviments més ràpids són més curts que el propi temps de correcció per retroacció.
o Els moviments ràpids es realitzen sense retroacció visual i són més variables tant en la seva magnitud com velocitat.
o També augmenta la variabilitat el fet que cal reclutar més neurones motores per a produir increments ràpids de força.
Tema 7. Reclutament Muscular.
1. Reclutament muscular És l’ordre d’intervenció muscular al sol·licitar l’activitat sincrònica dels diferents músculs, és a dir, d’una cadena muscular 2. Reclutament Les contraccions musculars en cadena poden ser reclutades de dues maneres - De proximal a distal: Primer es contrauen els músculs de les cintures proximals i poc a poc van fent-ho els altres músculs implicats en el moviment.
- De distal a proximal: Les contraccions musculars començant a la par distal de la extremitat i van progressant fins a la part proximal - Segons tipus de contracció:  Contracció màxima: o S’activen totes les fibres musculars des del primer moment.
o Primer es fatiguen les ràpides, després les intermitges i finalment les lentes.
 - Contracció submàxima: o S’activen primer les lentes, quan es fatiguen intervenen les intermitges i finalment les ràpides.
o Si el temps de treball és molt alt i es fatiguen musculars, només es podrà fer un sèrie, si es volen fer més series cladrà que el temps de treball sigui menor i fer un temps de repòs entre sèries igual o superior al temps de treball.
Intervenció muscular Musculatura profunda = Estabilitzadors = Esquelet muscular.
Musculatura superficial = Motora = Moviment 3. Músculs estabilitzadors - - La columna està sostinguda per lligaments i músculs.
Aquests “músculs estabilitzadors” estan localitzats profundament en el tronc i treballen junts per donar estabilitat a la columna i a la pelvis.
Protegeixen el grau i l’angle de tots els moviments espinals, actuen com sustentadors, receptors i monitors de posició, controlant els moviments excessius i potencialment d’anyins entre las articulacions de les vèrtebres i la pelvis.
Els músculs del “núcleo” són els músculs “curset”: Transvers abdominal (TA), els músculs multífids de la zona lumbar y els músculs del sol pélvic 90% dels moviments del cos, depenen de l’estabilització del “núcleo”, 60% de la potència general del cos es duplica per els músculs “curset” El sol pèlvic: està sostingut per la fàscia i els lligaments conectats al “nucleó”.
La potenciació influeix en la salut de la bufeta a llarg termini.
- El transvers abdominal és el primer múscul que s’activa per estabilitzar la columna.
- Contracció retardada en pacients amb DLB - Estudis han demostrat que els multífids són sinergistes del transvers abdominal - - Això porta a una postura incorrecta, estabilització inadequada, eficiència neuromuscular disminuïda, sobre càrrega tissular i eventualment provoquen lesió.
4. Exercicis 5. Estabilització amb la pilota de Gimnàstica - És inestable: assentar-se sobre ella, es recluten els músculs més profunds TA, per mantenir l’equilibri.
- Sedestació amb la pilota: encara els exercicis tradicionals, com els de bíceps amb pes requereixen entrenament de contracció o resistència dels abdominals més profunds per mantenir l’estabilitat. “Entrena en el interior y el exterior” Tema 8. Potenciació Muscular 1. Potenciació muscular - És recuperar la força normal d’un múscul arofiat Recuperar la força Recuperar la resistència Controlar la velocitat Coordinació - Tècniques: Treball estàtic Treball dinàmic Treball isocinètic Reeducació propioceptiva 2. Conceptes neurobiològics Paillard: el múscul com un motor ben regulat mecànicament i ben alimentat energèticament.
- Unitat funcional: UNITAT MOTORA Cèl·lula del cos anterior de la medul·la.
Fibra aferent.
Fibres musculars que enerva.
La força.
La durada de la contracció en funció de la Unitat motora (múscul fàsics, tònic).
3. Concepte energètic - Reeducació muscular:  Aeròbiques: Actua en series realitzades contra una residència no molt important i durant un període de temps prolongat. Exemple: marató.
 Anaeròbies o o Làctiques: Actua en series realitzades contra una forta resistència, repetides i en un temps de recuperació curt. Exemple: relleus Alactiques: Actua en series cures realitzades contra una resistència màxima 4. Concepte de força És la facultat de vèncer una càrrega externa, o é residir-la a través d’un esforç muscular.
- Mètodes per Desenvolupar la força: Crear una tensió muscular màxima, s’aconsegueix:  Estimulació de U.M. més grans  Freqüència màxima dels impulsos efectors  Ritma sincronitzat de les U.M.
- Força màxima: capacitat que té el múscul de contraure’s a una velocitat mínima, desplaçant la màxima residència possible.
Força explosiva: capacitat que té el múscul de contraure´s a la màxima velocitat, desplaçant una petita residència.
Força resistència: capacitat que té el múscul de vèncer una residència durant un llarg període de temps.
- 5. Concepte de resistència muscular És el temps màxim durant el qual pot ser mantinguda una activitat musular i que la intensitat representa un percentatge determinat de la PMA - Mètodes per desenvolupar la residència: Crear una tensió muscular submàxima, s’aconsegueix: Estimulació de U.M. més peites.
Disminució en la freqüència dels impulsos efectors Ritme asincrònic de les U.M 6. Conclusió Per augmentar la força: s’ha de treballar en tensions musculars màximes.
Per augmentar la resistència: S’ha de treballar en tensions musculars submàximes.
Formes de crear tensions musculars màximes: 9.
Elevant una càrrega màxima.
Elevant una càrrega no màxima fins arribar a la fatiga muscular.
Elevant una càrrega no màxima a velocitat constant. Treball isocinètic.
Evolució de la força 10. Diferència entres sexes - Força isomètrica: 30% inferior en les dones que en els homes a l’inici de la pubertat i es manté fins a la vellesa.
- Força explosiva: diferències importants a partir de la fase puberal.
testosterona: Potencia el SN i afavoreix la fenotipització de les FT 11. Efectes de l’entrenament muscular - Entrenament de la força:  Neosíntesis de proteïnes contràctils.
 Augment de volum del sarcoplasma degut a l’augment del glucogen.
 Disminució del volum de mitocòndries.
 La producció ATP es realitza en procés anaerobi.
 Augmenta la proporció de fibres II a expenses de fibres I.
- Entrenament de la resistència:  Augment del volum de les mitocòndries.
 Augment dels enzims oxidats.
 Sarcoplasma augmenta glucogen i lípids.
 La producció ATP es realitza en el procés aeròbic.
 Augmenta la proporció de fibres I a expenses de fibres II.
12. Factors estructurals.
- Hipertrofia muscular transversal:  Entrenament utilitzat carregues elevades, responen les fibres musculars amb U.M. Rèpides.
 La hipertròfia es deu a la formació de nous filaments i miofribilles.
 La amiotròfia apareix quan l’activitat es disminuïda (immobilització) afecta a les fibres tipus II.
 Mètodes per desenvolupar força i volum: 10x10, descans 3´com a màxim.
 Mètode per desenvolupar força: 6x6, descans 3´com a màxim.
13. Tècniques de potenciació msc AL realitzar un treball de potenciació dinàmic tindrem en compte: - Elecció del recorregut articular.
Elecció de la càrrega: constant, creixent, decreixent.
Elecció del nombre de repeticions.
Elecció del temps de treball i temps de repòs.
Elecció de la velocitat d’execució del moviment.
Tema 9. Exercici terapèutic.
1. Introducció L’augment del sedentarisme de la població ho donat lloc a una disminució de la condició física d’un important sector de la mateixa. És relaciona la inactivitat física amb efectes negatius per a la salut.
La condició física és definida pel Council on Physical Fitness and Sport dels Estats Units com “La capacitat de dur a terme les tasques diàries amb vigor i vivesa, sense fatiga indeguda i amb energia suficient per gaudir de les activitats del temps d’esbarjo i fer front a les emergències imposades que es presentin” - Es poden reunir en dos grups als components de la condició física: els que es relacionen amb la salut i els que es relacionen amb la capacita atlètica.
Són més importants per al col·lectiu humà els relacionats amb la salut que amb la forma atlètica.
Components de la condició física: Salut: La resistència cardiovascular, la resistència muscular, la composició corporal, la flexibilitat i l’elasticitat.
Forma atlètica: l’agilitat, l’equilibri, el temps de reacció, la coordinació, la velocitat.
L’activitat física s’entén qualsevol moviment corporal, produït per la musculatura esquelètica, que té com a resultat una despesa energètica per sobre del metabolisme basal ( Carpesa, 1994). L’activitat física pot ser: laboral, activitats realitzades a la llar, activitats de temps lliure i entreteniment, transport...
L’exercici físic és l’activitat física planificada, estructurada i repetitiva que té per objectiu la millora o manteniment d’un o més components de la condició física.
(Franco, 1991).
Els beneficis més important de l’exercici físic per a la salut, basats en l’evidència científica, es centren en les malalties cardiovasculars, malalties metabòliques, malalties de l’aparell locomotor, determinats tipus de càncer i malalties psiquiàtriques.
L’exercici físic saludable ha de tenir unes característiques determinades: tipus d’activitat, freqüència, durada i intensitat.
2. Prescripció d’exercici de manera individual Pacients que han de fer exercici físic de manera regular sota control mèdic, com a mesura terapèutica per la seva patologia.
En la pràctica clínica, podem observar com una malaltia primària, ocasiona un dèficit que provocarà la sedentarització del pacient i el conseqüent descaondicionament físic que ocasionarà un agreujament de la seva patologia.
Així, el que en principi és una lesió local, ocasiona una repercussió a nivell general que genera una incapacitat i que a la vegada pot ocasionar un handicap que traduirà un desavantatge psicosocial.
S’han de dissenyar programes d’exercici físic terapèutic per millorar els diversos paràmetres de salut.
...