guerra fria (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura historia economica y social
Año del apunte 2013
Páginas 36
Fecha de subida 23/11/2014
Descargas 0
Subido por

Descripción

descolonización y guerra fria

Vista previa del texto

Tema 9: La Guerra Fría La idea de “Guerra Freda” • És un terme difós pel periodista nord-americà Walter Lippmann el 1947.
• Basat en la confrontació de dos blocs (polítics, socials i econòmics) antagònics, separats per un “teló d’acer” (Winston Churchill): a l’Est, el bloc dit “comunista” (o de “socialisme real”) liderat por la URSS; a l’Oest, el bloc capitalista liderat pels EUA (el “Segon” i “Primer” món).
• Aquesta confrontació va marcar les relacions internacionals des del 1947 fins el 1991 (44 anys) que es van veure enrarides per – – – una atmosfera de desconfiança i tensió permanent una cursa d’armaments convencionals i nuclears que va afectar poderosament l’economia i la política interiors dels dos blocs la utilització de conflictes locals i regionals per part de les superpotències i els seus acòlits, conflictes sociopolítics i militars localizats, generalment allunyats de la URSS i els EUA.
El “teló d’acer” va ser una frontera tancada per a gairebé tothom durant quaranta anys.
Contra aquell “bloqueig” de la política i l’economia internacional va emergir un conjunt de països que van considerar-se “no alineats” (tot i que la neutralitat pura mai no va existir). Així va sorgir la noció de Tercer Món (A.
Sauvy, 1952), per designar els països que no pertanyien a cap dels dos blocs.
Aspectes importants al voltant del procès històric de la Guerra Freda • • No és només una qüestió de política exterior de les potències vencedores de la II G M, relacionada amb l’evolució de les relacions internacionals; Es va convertir ben aviat en una qüestió molt rellevant de política interior en els principals països implicats – En els països de l’Europa Oriental i en general en tots els vinculats al bloc soviètic la Guerra Freda va servir com argument per reprimir molt durament a la dissidència, i per justificar la ingerència soviètica en alguns països com Polònia, Hongria (1956) o Txecoslovàquia (1968); – En els països de l’altre bloc també la Guerra Freda va servir d’argument per la repressió. El cas més paradigmàtic el tenim als Estats Units amb la “cacera de bruixes” encapçalada pel seador McCarthy.
• La Guerra Freda també té fortes implicacions a nivell econòmic en el sentit que va ser una guerra cara.
– Creixement constant de la despesa militar – La carrera armamentística va tenir conseqüències especialment negatives per al Tercer Món per dues raons: • molt països en un dels dos blocs van haver de triar entre “canons o mantega” • els països avançats destinaven molts més recursos a la cursa d’armaments que a l’ajuda al desenvolupament.
El procés de formació dels blocs Tres grandes conferencias inter-aliadas:  La Conferencia de Teherán (nov. 1943 -contexto: capitulación italiana, primeras victorias rusas-). Roosevelt, Churchill, Stalin. Objetivo: preparación del desembarco de Normandía.
 La Conferencia de Yalta (feb. 1945 -contexto: avances del ejército rojo-). Roosevelt, Churchill, Stalin.
 La Conferencia de Potsdam (jul.-agost. 1945 -contexto: capitulación de Alemania y Japón-). Truman, Churchill, Stalin.
En 1945, el mundo comunista y el mundo capitalista, que se habían unido provisionalmente para hacer frente al peligro nazi, entraron en colisión.
• Conferencia del Atlántico, 14 de agosto de 1941 • Cumbre de Casablanca, 12 de enero de 1943 • Conferencia de Teherán, 28 de noviembre y el 1 de diciembre de 1943 • Acuerdos de Bretton Woods, 1 y el 22 de julio de 1944 • Conferencia Dumbarton Oaks, agosto de 1944 • Conferencia de Yalta, del 4 al 11 de febrero de 1945) • Conferencia de Potsdam, 17 de julio y el 2 de agosto de 1945 • Conferencia de París (1945), 9 de noviembre al 21 de diciembre.
La Conferència de Ialta (feb. 1945) • S’estudia la divisió d’Alemanya en 4 zones • Stalin es compromet a declarar la guerra al Japó un cop vençuda Alemanya • Es preprara la constitució de les Nacions Unides (San Francisco 266-1945) Conferencia de Yalta La Conferencia de Yalta fue la reunión que mantuvieron durante la Segunda Guerra Mundial (del 4 al 11 de febrero de 1945) Iosif Stalin, Winston Churchill y Franklin D.
Roosevelt, como jefes de gobierno de la URSS, del Reino Unido y de Estados Unidos, respectivamente. Suele considerarse como el comienzo de la Guerra Fría.
• • • • • Decisiones: La declaración de la Europa liberada, permitiendo elecciones democráticas en todos los territorios liberados.
Una conferencia en abril en San Francisco para organizar las Naciones Unidas. Se concibe la idea de un Consejo de Seguridad para la ONU, y se acuerda que Ucrania y Bielorrusia tengan escaños independientes en la ONU.
El desarme, desmilitarización y partición de Alemania, que fue vista por las tres potencias como un "requisito para la futura paz y seguridad".
Así, el país se dividiría en cuatro zonas, una para cada aliado y una cuarta para Francia.
Indemnizaciones a pagar por Alemania por las "pérdidas que ha causado a las naciones aliadas en el curso de la guerra". Estas indemnizaciones podían salir de la riqueza nacional (maquinaria, barcos, participaciones en empresas alemanas, etc.), el suministro de bienes por un período a determinar, o el uso de mano de obra alemana.
Estadounidenses y rusos acordaron una cifra de 22 mil millones de dólares de indemnización, mientras que los británicos no creyeron posible llegar aún a un cifra definitiva.
• • • • • • • La cuestión de los crímenes de guerra quedó pospuesta.
Polonia tendría un "gobierno democrático extranjero provisional", para prepararla para "elecciones libres tan pronto como sea posible, basándose en el sufragio universal y el voto secreto".
En Yugoslavia se llevaría a cabo un acuerdo que uniera los gobiernos monárquico y comunista.
La URSS se comprometía a intervenir en la guerra con Japón antes de tres meses tras la rendición alemana. A cambio, se les darían las islas Sajalín y Kuriles, y varios privilegios.
Las decisiones sobre las fronteras de Italia con Yugoslavia y Austria se pospusieron, así como las concernientes a las relaciones entre Yugoslavia y Bulgaria y otros temas.
Imponer un Bloqueo a España por declararse no beligerante durante la II Guerra Mundial. Propuesta de Stalin.
Respecto al futuro de Alemania, la conferencia fue extremadamente ambigua.
Los aliados sólo se comprometían a los citados desarme, desmilitarización y división, permitiendo así futuros cambios, y dando vía libre para que cada una de las partes lo interpretara a su gusto. sin embargo Alemania fue dividida en cuatro sectores, uno para cada aliado, para evitar una nueva alza del movimiento nazi. En Alemania bajo el consejo aliado nacio el nuevo organismo de naciones unidas que reemplazaria a la antigua SDN (sociedad de naciones), la actual ONU.
Conferencia de Potsdam (jul.-ag. 1945) • Se acuerda la creación del Tribunal de Nuremberg para juzgar los crímenes nazis.
• Se aprueba la división de Berlín, inserta en zona soviética, también en 4 zonas de ocupación.
• • Acuerdos de la conferencia – Devolución de todos los territorios europeos anexionados por Alemania desde 1937 y separación de Austria.
– Objetivos durante la ocupación aliada de Alemania: desmilitarización, desnazificación, democratización y descartelización.
– El acuerdo de Potsdam, que establecía la división de Alemania y Austria en cuatro zonas de ocupación (ya acordada en la conferencia de Yalta), y una división similar de Berlín y Viena.
– Persecución de los criminales de guerra nazis.
– Fronteras antiguas y nuevas de Polonia en 1945. El territorio que previamente formaba parte de Alemania está en amarillo. El establecimiento temporal de la línea Oder-Neisse, que sería la frontera del territorio administrado por el gobierno de Polonia. (La frontera final entre Alemania y Polonia hubiera sido discutido en una conferencia de paz final.) – El reasentamiento de “forma humana y ordenada” de los alemanes de minoría de “Polonia, Hungría y Checoslovaquia”.
– Acuerdo para la reconstrucción. Los aliados estimaron sus pérdidas en 200 mil millones de dólares. Alemania fue obligada a pagar únicamente 20 mil millones en productos industriales y mano de obra. Sin embargo, la Guerra Fría evitó que se pagara esta deuda.
– La declaración de Potsdam, la cual subrayó los términos de la rendición para Japón.
– El resto de los asuntos debían tratarse en una conferencia de paz final tan pronto como fuera posible.
Esto llevaria más tarde a un mundo bipolar en la Guerra Fria, donde por primera vez el comunismo y el capitalismo se separan de una forma fisica.
El problema de Polònia • Segons R. Artola (1995), p. 142, ja havia estat “el principal escollo de la conferència de Yalta”. Hi havia dues qüestions sobre les que calia prendre decisions: – el tipus de govern que tindria; – les seves fronteres • Respecte al tipus de govern Stalin va aconseguir l’acceptació d’un govern del seu gust, però es va comprometre a convocar eleccions (cosa que mai no es va produir).
• Respecte a les fronteres es va deixar el tema per Postdam i al final van quedar fixades a partir d’un desplaçament cap a l’oest de Polònia tal com es pot apreciar en el mapa.
• La qüestió de Polònia era absolutament cabdal per Stalin: – ja havia estat el desencadenant de la II G M – el seu control per la URSS era un tema de seguretat nacional – Stalin veia que el que es decidís sobre Polònia serviria de pauta pels països que havien estat “alliberats” per l’exercit roig a l’est d’Europa Expansionisme soviètic. La ruptura amb Iugoslàvia i el doble joc de la URSS • • • • • • La Guerra Freda iniciada per Truman pretenia respondre a l’expansionisme soviètic. Pel seu cantó, la URSS imposava a tots els partits comunistes del món que el seu primer deure era la defensa de la “pàtria socialista”.
A la pràctica això volia dir supeditar la seva actuació als interessos de la política exterior de la URSS, que consistien a mantenir les fronteres entre blocs pactades a Yalta i Postdam.
La Internacional Comunista (Komintern) havia estat oficialment dissolta el 1943. Després que els EUA posessin en marxa el Pla Marshall, la URSS va crear el Kominform com una xarxa de relació entre alguns partits comunistes., axa i inoperant, va ser dissolta el 1956.
La URSS de Stalin tendia a frenar qualsevol intent revolucionari fora de la seva àrea d’influència, tant com impedia qualsevol dissidència.
La seva malfiança era doble: que el desbordament de les fronteres dels blocs posés en perill la seguretat de la URSS, i també que qualsevol revolució fora de la seva esfera militar seguís camins diferents a l’estalinisme.
El 1948 les pressions de Stalin portaren a la ruptura política de Josip Broz Tito (1892-1980) amb la URSS, i l’expulsió del PC iugoslau del Kominform. Iugoslàvia encapçalarà el moviment dels països no-alineats Aquesta primer ruptura dins el “bloc socialista” fou seguida el 196162 per la ruptura de la URSS amb la Xina i Albània.
EEUU consideraba que Europa, destrozada tras la II GM, sería incapaz de enfrentarse al expansionismo soviético.
Dos acontecimientos reforzaron este convencimiento:  GRECIA Guerra civil, entre comunistas y monárquicos conservadores (apoyados por Gran Bretaña). En 1947 los británicos reconocieron su incapacidad para resolver la situación y solicitaron a Estados Unidos ayuda económica y militar, que resultó decisiva para derrotar a los comunistas.
 IRÁN Ocupación británica y soviética durante la II GM, ante la proclividad del sha de Irán hacia la Alemania nazi y el interés de Gran Bretaña y la URSS por incrementar su influencia en el Próximo Oriente y obtener petróleo. La posición soviética se fue reforzando a la par que la británica se debilitaba. El conflicto se resolvió con el apoyo de Estados Unidos a Gran Bretaña.
Grecia e Irán pusieron de manifiesto la debilidad británica ante el expansionismo soviético, y reforzaron el convencimiento de EEUU de un posible “efecto dominó” en el Mediterráneo y el oeste asiático.
La Doctrina Truman El 12 de marzo de 1947, el presidente norteamericano, Harry Truman, formuló abiertamente ante el Congreso la teoría de un mundo bipolar, e hizo pública la intención del gobierno de EEUU de intervenir en el mundo para contener la expansión soviética.
Harry Truman, presidente de EEUU de 1945 a 1952 Truman firmando el Plan Marshall, 1947 Tres fases principals de la Guerra Freda 1.
? Màxima tensió (1947-1953) • • Crisi de Berlín (1948-49) Guerra de Corea (1950-53) La cursa d’armaments es combina amb moments de crisi, i de “coexistència “pacífica” o distensió (1953-1980) 2.
• • Crisi dels míssils a Cuba (1962) Guerra de Vietnam (1964-75) L’etapa final – 1980-1991 3.
• • Guerra de Corea (1950-53) Guerra de Vietnam (1964-75) “Crisi dels euromíssils” (1980-86) Crisi dels euromíssils (1980-89) Perestroika i dissolució de la URSS (1986-1991) “Guerra de les galàxies” (1980-86) Guerra de Corea (1950-53) Guerra de Vietnam (1964-75) Font: Nouschi, M., Historia del siglo XX. Cátedra, 1996, p. 301.
La crisi de Berlín 1948-49 • Dificultats per procedir a la reunificació d’Alemanya • El feb. de 1948: els angloamericans anuncien: – la creació d’un sistema monetari comú en les zones no controlades pels soviètics – dóna lloc a la creació de la República Federal Alemanya • Els soviètics aïllen el sector occidental de Berlin • Obertura d’un pont aeri per garantir l’abastament de Berlin Occidental (juny 1948-set.1949) • La crisi consagra la divisió de la ciutat En el pont aeri berlinès es van transportar 2.326.406 tones d’aliments i proveiments, en un total de 278.228 vols El 1961 es construeix el mur Del pont aeri aliat, a la construcció del mur de Berlín (1948/49-1961) El pont aeri berlinès va transportar 2.326.406 TM d’aliments en un total de 278.228 vols.
Construcció del mur de Berlín des del sector soviètic el 1961.
• La resposta soviètica a la fundació de la RFA fou:  El bloqueig de Berlín, tancant tots els accessos a la ciutat des d’Alemanya occidental.
 La creació de la RDA, que consolidava la divisió d’Alemanya fins el 1991.
• La rèplica occidental fou l’obertura d’un pont aeri per assegurar el proveïment de Berlín oest (juny 1948setembre1949). La negociació posterior va permetre la reobertura d’un eix de comunicacions terrestres a través de la RDA, mitjançant el qual la RFA va mantenir econòmicament els sector occidental de Berlín.
• Entre 1949 i 1961 uns 2,7 milions de persones van abandonar la RDA, la majoria a través de Berlín Occidental. Per aturar aquesta sortida el 1961 les autoritats de la RDA ordenaren la construcció del mur de Berlín, on al menys 70 persones moririen en intentar creuar-lo. La caiguda del mur de Berlín el 1989 simbolitzarà la fi de la Guerra Freda.
La “caça de bruixes” i el McCarthisme • • • El 1947 el “Comitè d’Activitats Anti-Nordamericanes” va iniciar un procés contra el “deu de Hol·lywood” per la suposada influència comunista a la indústria del cine, a la que van seguir altres processos de repressió política contra qualsevol manifestació de la cultura antifeixista i socialista de l’etapa del New Deal, que a partir d’aleshores va passar a ser considerada propaganda “comunista”. El 1969 se li canvià el nom pel de Comitè de Seguretat Interior, i fou dissolt 1975.
Des del Subcomité d’Investigacions del Senat, el senador Joseph Raymond McCarthy (1908-1957) va posar en marxa l’anomenada “caça de bruixes”. Durant tota la dècada del 1950 el McCarthisme va terroritzar molts ciutadans i càrrecs públics dels EUA amb les seves acusacions sense proves, i les delacions per presumptes activitats comunistes. El Senat dels EUA va acabar censurant McCarthy pels seus mètodes gens escrupulosos d’investigació judicial.
En aquell clima d’histèria anticomunista els científics Ethel i Julius Rosemberg foren condemnats a mort el 1951, acusats amb testimonis no del tot fiables d’altres espies d’haver enviat a la URSS informació sobre el procés de fabricació de la primera bomba nuclear al projecte Manhattan. La sentència fou executada el 1953.
La crisi de Berlin conduí a la signatura del Tractat de l’Atlàntic Nord OTAN (4.4.1949) PAÏSOS FUNDADORS: •Belgium •Canadà •Dinamarca •França •Islàndia •Itàlia •Luxemburg •Holanda •Noruega •Portugal •Regne Unit •Estats Units INCORPORACIONS POSTERIORS : •Grècia (1952) •Turquia (1952) •Alemanya Occid. (1955) •España (1982) •Polònia (1999) •Rep. Txeca (1999) •Hongria (1999) •Bulgària(2004) •Estònia (2004) •Letònia (2004) •Lituània (2004) •Romania (2004) •Eslovàquia (2004) •Eslovènia (2004) • L’entrada de la República Federal Alemanya el 1955 va conduir a la creació del Pacte de Varsòvia • La divisió d’Europa i el món en dos grans blocs antagònics i enfrontats en una “guerra freda” s’accentuava 1960: Dwight D. Eisenhower: denuncia el a republicà conservador el complex militar-industrial Com president Eisenhover va ser un actiu "In the counsels of Government, we must guard against the acquisition of unwarranted influence, whether sought or unsought, by the Military Industrial Complex. The potential for the disastrous rise of misplaced power exists, and will persist. We must never let the weight of this combination endanger our liberties or democratic processes. We should take nothing for granted.
Only an alert and knowledgeable citizenry can compel the proper meshing of the huge industrial and military machinery of defense with our peaceful methods and goals so that security and liberty may prosper together“ (del discurs de comiat televisat el 1960).
promotor de la guerra freda. Però també, com a republicà i conservador, va mostrar-se sempre contrari a l’expansió de la despesa pública, i durant els seus dos mandats presidencials (1952-60) va seguir una política econòmica ortodoxa basada en el pressupost equilibrat i els alts tipus d’interès per evitar la inflació. La política econòmica d’Eisenhover era coherent: ell s’oposava a l’expansió de la despesa pública tant si es tractava de programes socials com de la despesa militar i armamentista.
Malgrat ser un general veterà de la IIGM, al seu discurs de comiat a la televisió va advertir dels perills del complex militar-industrial i les seves pressions sobre el Pentàgon per augmentar la compra d’armament.
La Guerra de Corea (1950-53) • En funció dels acords entre els aliats, Corea fou dividida pel paral·lel 38 – nord industrial amb govern comunista (Kim Il Sung – sud agrari amb govern prooccidental • El 1950 es produí la invasió de Corea del Sud • 1953 es consagrà la divisió de les dues Corees • La importància del conflicte ve donada per l’escalada de tensió que va provocar La Guerra de Corea (1950-53) • • • • • Després de la derrota de Japó a la II GM, Corea fou dividida en dues zones d’ocupació separades pel paral·lel 38:  Nord (industrial) amb un règim aliat de la URSS.
 Sud (agrari) amb un règim pro-occidental.
El 1950 l’exèrcit nord-coreà va creuar el paral·lel 38 per envair Corea del Sud (sembla que sense el consentiment previ de la URSS).
La contra-ofensiva dels marines dels EUA comandats pel general Douglas McArthur sota bandera de l’ONU també va avançar més enllà el paral·lel 38, fins arribar al riu Yalú al costat de la frontera amb la Xina.
La Xina Popular va mobilitzar les seves tropes, i després d’un moment de màxima tensió on va estar a punt d’esclatar un altre conflicte bèl·lic d’abast internacional, el 27 de juliol de 1953 es va signar un armistici que consolidà la divisió del país en dos, que perdura fins ara.
S’havien sacrificat milions de vides en una guerra inútil que provocaria, a més, un “efecte dominó” contra els EUA per tot l’est asiàtic.
Paral·lel 38 Distensió i coexistència pacífica • La tensió es redueix per diversos motius – Desaparició o pèrdua del poder d’aquells sectors més radicals • Stalin †1953 • J. McCarthy va ser destituït per Eisenhower (1954) – Protestes de la població o dels països depenents d’alguna de les 2 superpotències • A la pràctica: – nou clima internacional menys tens (“telèfon vermell”) – acords per a la no proliferació nuclear i de limitació d’armes biològiques i químiques – malgrat tot, no es pogueren evitar alguns incidents i conflictes molt greus Falcons i coloms? 2.
• • L’alternança en el poder de sectors polítics més pragmàtics, en detriment d’altres més “durs”, va deixar algunes escletxes a la distensió. En el llenguatge de la Guerra Freda se’ls anomenava, respectivament, “coloms” (doves) i “falcons” (hawks).
Després de l’esclat obert de la política de blocs entre els EUA de Truman (1945-53) i la URSS de Stalin (1929-1953), només hi ha hagut dos presidents l'actuació dels quals respongui íntegrament a un o altre qualificatiu. Foren justament els dos últims: Reagan (1981–1989) actuà com un falcó, fins que la política de colom de Gorbatxov (1985-1991) va obligarlo a negociar la fi de la guerra freda.
Tots els altres van actuar com a falcons o coloms segons els assumptes i els moments del seus mandats, inclosos presidents com Khruixtxov (195364), que formulà la doctrina de la “coexistència pacífica”, i Kennedy (1960-63) que el 1962 optà al darrer moment per negociar amb Khruixtxov una sortida política a la crisi dels míssils de Cuba.
Henry Kissinger, per exemple • • • • Un cas clar d’aquesta ambivalència fou l’anomenada realpolitik de Henry Kisssinger com a Conseller de Seguretat Nacional (1969-73) i Secretari d’Estat (1973-77) de Nixon i Ford.
El 1973 va rebre el Premi Nobel de la Pau conjuntament amb el vietnamita Le Duc Tho (que el va rebutjar) per haver posat fi a la guerra del Vietnam.
Actualment té encara obertes vàries causes judicials –com la de jutge Garzón a Espanya— per la seva implicació als crims de terrorisme d’Estat comesos per les dictadures d’Amèrica Llatina, coordinats per l’Operació Còndor que va fer “desaparèixer” o assassinar unes 50.000 persones a l’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.
Se l’acusa d’haver participar en el cop d’estat contra Salvador Allende el 1973, i haver donat el vist-i-plau a la matança d’unes 200.000 persones en la persecució del Front d’Alliberament de Timor Est pel general indonesi Suharto el 1975.
La crisi dels míssils cubans (1962) • 1959: cau Batista i Castro es fa càrrec del poder a Cuba • Els nord-americans es mostraren hostils al nou règim • Intent de desembarcament de la badia de Cochinos • Resposta cubana: acord amb els soviètics per instal·lar míssils a l’illa Un primer tombant: la crisi dels míssils de Cuba (1962) • • • • • 1959: cau el dictador Batista, que comptava amb el suport dels EUA. La guerrilla de Fidel Castro es fa amb el poder a Cuba.
Davant l’oberta hostilitat dels EUA, Fidel Castro alinea amb la URSS el nou règim revolucionari cubà.
1961. Fracassa l’intent d’invasió de Cuba pels EUA a la Bahía de los Cochinos.
Els EUA instal·len a Turquia 15 nous míssils Júpiter d’abast mitjà, que s’afegeixen als 60 missils Thor ja desplegats a les seves bases a la GB, els 30 míssils Júpiter a Itàlia, i a la capacitat d’atacar la URSS des dels submarins nuclears. Khruixtxov considera els nous míssils a Turquia una escalada en l’actitud agressiva dels EUA.
1962. Khruixtxov i Castro acorden instal·lar en secret a Cuba 40 míssils SS-4 i SS-5 d’abast mitjà que apuntaven directament als EUA.
Kennedy i Khruixtxov: seqüeles de la crisi dels míssils de Cuba (1962-64) • • • 1962: Al darrer moment, i després que estigués realment a punt d’esclatar una guerra nuclear, Kennedy i Khruixtxov acorden la retirada dels míssils, i de la flota dels EUA que encerclava Cuba. També pacten en secret que després de les següents eleccions Kennedy retiraria els 15 míssils Júpiter dels EUA a Turquia. (L’acord es va dur finalment a terme substituintlos per més míssils instal·lats en submarins nuclears Polaris). Després de l’ensurt de la crisi, comença a funcionar el “telèfon roig” directe entre la Casa Blanca i el Kremlin.
1963: Una part de la cúpula militar dels EUA considera una derrota la renúncia de Kennedy a envair Cuba. Aquest podria haver estat un del mòbils de la trama encara no aclarida de l’assassinat de Kennedy a Dallas, juntament amb les seves reticències a ordenar un escalada a la guerra del Vietnam.
1964: L’acord secret de retirada diferida dels míssils dels EUA a Turquia és interpretat per la nomenklatura de la URSS com un símptoma de debilitat, i esdevé un dels motius del cop d’estat de Brezhnev contra Khruixtxov. (Els dirigents cubans també van criticar la solució negociada per Khruixtxov, que va deixar-los al marge, i els va tractar com a peons dins el tauler d’escacs de la cursa armamentista nuclear de la Guerra Freda).
La Guerra del Vietnam (1964-75) • Antecedents: – descolonització de l’Indo-xina francesa – El nord en marxar els francesos al final de II G.M. el Viet-minh (moviment comunista, encapçalat per Ho Chi Minh) proclamà la Rep. Democràtica del Vietman – Al sud es constituí un protectorat francès que no accpetà la independència del nord – Els conflictes entre els dos vietnams van acabar el 1954 quan França va acceptar la divisió del Vietnam pel paral·lel 17 – Van marxar definitivament els francesos però un acord amb els USA posà el Vietnam del sud a mans dels americans • La guerra entre els dos vietnams s’intensificà a partir de 1964 amb una intervenció creixent dels EEUU SOLDATS DELS EUA LLUITANT A VIETNAM (1964-72) • A partir de 1970, i fins la pau de París del 1975, els EUA van haver-se de retirar del Vietnam: 1. Pels fracassos militars.
2. Per l’impacte de les protestes contra la guerra en la opinió pública internacional, i la dels propis EUA.
• • • Amb l’entrada a Saigón de les tropes del Viet-cong, Vietnam es va poder unificar per fi com a país independent.
550.000 500.000 450.000 400.000 350.000 300.000 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 0 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 Els EUA sofriren a Vietnam la major derrota militar de la seva història, després que prop de 60.000 soldats hi perderen la vida.
Vietnam va patir un milió de morts, i encara sofreix els efectes sobre els sòls i el medi ambient de les armes químiques emprades per arrasar pobles sencers.
De la guerra de les galàxies a l’esfondrament del bloc soviètic La política de R. Reagan (1911-2004) • president de gen. de 1981 a gen. 1989 • President dels USA de 1981 a 1989 amb G. Bush pare com a vicepresident • Fervorós anticomunista • El projecte de la guerra de les galàxies Strategic Defense Initiative • Política de suport a les dictadures llatinoamericanes si eren anticomunistes (Intervenció a l’illa de Granada el 1983 després d’un cop d’estat comunista).
12.6.1987 “General Secretary Gorbachev, if you seek peace, if you seek prosperity for the Soviet Union and Eastern Europe, if you seek liberalization: Come here to this gate! Mr. Gorbachev, open this gate! Reagan • • • Política interior. Reagan y su vicepresidente George H. W. BushReagan se retrataba a sí mismo como un defensor del liberalismo económico, a favor de fuertes recortes fiscales, y la reducción del estado protector. También tomó una fuerte postura anticrimen.
El punto alto de la presidencia de Reagan fueron sus primeros 100 días en la presidencia, iniciado con el fin de la crisis de los rehenes de Irán, tras ser liberados minutos después de su toma de mando. El primer acto oficial de Reagan fue terminar con el control de precios del petróleo, con la esperanza de aumentar la producción doméstica del combustible y fomentar su exploración.
Uno de los focos de mayor preocupación del primer periodo de Reagan era la reactivación de la economía, que se encontraba en una situación nueva en que se combinaba el estancamiento económico con una gran inflación. Su administración luchó contra la inflación de dos cifras apoyando a la Reserva Federal y la decisión de su presidente Paul Volcker de contraer drásticamente la emisión de dinero, debido a tasas de intereses que se alzaban considerablemente (Paul Volcker fue designado por el Presidente Carter en 1979). Logrando bajar satisfactoriamente la inflación, esta política causó una recesión de corto plazo (19811982), que bajo temporalmente el apoyo público de Reagan. Otros lo elogiaron por tomar aquella estrategia. El economista y premio Nobel Milton Friedman lo elogia "de estar dispuesto a causar una severa recesión para terminar con la inflación“.Realizó una estrategia de combinar esta política de contraer la emisión con cortes fiscales generales diseñados para aumentar la inversión en los negocios (en palabras de Reagan: "la escuela de Chicago, ofertismo fiscal, llámela como usted quieraa – yo sobia que lo conocían como Reaganomics hasta que esto comenzó a funcionar..."). Mientras esta política era ridiculizada por sus opositores como el "voodoo" y "Reaganomics", Reagan logró impulsar recortes fiscales por el congreso en 1981. Al mismo tiempo, la administración redujo satisfactoriamente la marcha del crecimiento de los gastos sociales, con las protestas de los Demócratas incluidas.Tras la recesión de 1981-1982, la economía experimentó una notable recuperación que comenzó en 1983. La administración de Reagan argumento que los cortes fiscales ayudaban a reanimar la economía y crean empleos, que condujeron al aumento de réditos de impuestos sobre ingresos federales durante los años 1980 de 517 mil millones de a más de 1 billón de dólares por año.
•Política exterior. La política exterior de Reagan estuvo marcada por el conflicto. En Centroamérica apoyó a régimenes clientes que cometieron importantes violaciones de los derechos humanos, como El Salvador, Guatemala y Honduras. Todo ello lo hizo para frenar las tendencias comunistas de hispanoamérica. Igualmente emprendió una campaña informativa contra el gobierno sandinista Nicaragua, democráticamente elegido[5] . Financió a la contra nicaragüense llegando a la financiación no autorizada por el congreso. Igualmente envió tropas a Granada donde desalojó por la fuerza al gobierno existente. En Oriente Medio, ordenó el bombardeo de Beirut y apoyó decisivamente a Saddam Husein al igual que lo hizo Francia. Donald Rumsfeld llegó a visitar a Hussein y cerró varios acuerdos de venta de armamento, entre las que se habrían encontrado parte del arsenal químico que en un tiempo poseyó Iraq y fue usado como argumento para la Invasión de Iraq de 2003.
•Política económica. Durante su administración Reagan, redujo de manera importante el tipo impositivo máximo lo cual supuso una rebaja de impuestos que recayó fundamentalmente sobre las clases acomodadas y llevó a un aumento substancial de la desigualdad económica. La situación de algunos grupos de renta baja se vio además perjudicada por la reducción del gasto social. Además los gastos militares se incrementaron de tal manera que el gasto global se incrementó, cosa que unida a la rebaja fiscal produjo déficit presupuestarios crecientes que casi duplicaron la deuda total. La deuda pasó de menos de un 40% del PIB a casi un 70% del PIB. El déficit pasó del 2,6% al principio de su mandato, a más del doble en 1986 cuando alcancó el 5,3%.
La fi de la Guerra Freda (1986-89): Mikhaïl Gorbatxov respon amb iniciatives de pau al rearmament de Ronald Reagan • La pujada al poder de Gorbatxov (1985) i la fi de la Guerra Freda – – – • • • • perestroika (reestructuració/reforma) glasnost (transparència) distensió El desarmament unilateral va esdevenir una divisa comuna dels moviments per la pau durant els anys 1980.
Els dirigents polítics “realistes” d’aleshores ridiculitzaren aquesta proposta dels moviments socials, o fins i tot l’acusaren de traïdora i covarda.
Però no únicament la crisi dels euromíssils, sinó tota l’era de la Guerra Freda es va acabar gràcies a la resposta pacificadora unilateral adoptada per Mikhaïl Gorbatxov, amb la sorpresa de gairebé tothom, quan va ser escollit el 1985 nou Secretari General del PCUS.
Estudiarem al Tema 14 els factors interns a la URSS que expliquen, en part, aquell sorprenent desenllaç. Però sense l’acció dels moviments ciutadans dissidents, i independents de tots dos blocs, s’hauria arribat mai a la fi de la Guerra Freda? 1989: cau el mur de Berlín • • • • • • • • 1985: Gorbatxov és nomenat Secretari General del PCUS.
1986: Llança el programa de perestroika (reforma) i glasnost (transparència, diàleg).
1987: La URSS i els EUA signen l’Acord de Reducció d’Armes Nuclears d’Abast Mitjà.
1988: La URSS retira les tropes d'Afganistan.
1989: Gorbatxov és escollit president de la URSS. L’abandó de la “doctrina Brezhnev” de sobirania limitada retorna la llibertat als països de l’Est. Durant el mes de novembre cau el mur de Berlín.
1990: Gorbatxov rep el Premi Nobel de la Pau.
1990-1991: De forma generalment pacífica (excepte a Romania), es desintegren els règims dictatorials de partit únic a tots els països de l’antic Pacte de Varsòvia.
1991: Malgrat que un 78% havia votat en un referèndum a favor de la continuïtat de la URSS com a federació, un cop d’Estat organitzat per Boris Yeltsin, president de la Federació Russa, i altres antics dirigents de la nomenklatura del PCUS, destitueix Gorbatxov i dissol la Unió Soviètica.
• Qui va guanyar la Guerra Freda ? – Tan important com el qui la va guanyar ho és qui la va perdre – La va perdre la humanitat: una de les conseqüències més negatives de va ser l’acumulació d’una gran quantitat d’armament atòmic, amb una petita part del qual n’hi hauria prou per destruir moltes vegades tot el planeta.
...