Estàndard escrit de la llengua catalana - DPaloma (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Estàndard oral i escrit de la llengua catalana
Año del apunte 2014
Páginas 42
Fecha de subida 21/12/2014
Descargas 35
Subido por

Vista previa del texto

θωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτ ψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπ ασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγη ϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχ ESTÀNDARD  ORAL  I  ESCRIT  DE  LA   ϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθ LLENGUA  CATALANA   ωερτψυιοπασδφγηϕκτψυιοπασδφγηϕκλ 2014   ζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβ νµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωε ρτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιο πασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγ ηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζ ξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβν µθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτ ψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµρτψυιοπασδ φγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλ ζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβ νµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωε ρτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιο πασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγ ηϕκλζξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζ ξχϖβνµθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβν µθωερτψυιοπασδφγηϕκλζξχϖβνµθωερτ       Gemma  Rozas     ESTÀNDARD ORAL I ESCRIT DE LA LLENGUA CATALANA   1.  C RITERIS DE PRONUNCIACIÓ     1.1 Repertori  lingüístic.       Conjunt  format  per  les  varietats  dialectals  i  funcionals  d’una  llengua  o  de  més  d’una.   Els   parlants   en   general   tots   dominem   el   repertori,   sigui   més   gran   o   més   petit,   d’una   manera  activa  quan  el  parlem,  però  també  el  dominem   passivament  en  algun  aspecte   (entendre   una   llengua   però   et   costa   més   expressar-­‐te).   Aquest   últim   es   menys   restringit  que  l’actiu,  un  pot  entendre  una  segona  o  tercera  llengua  però  no  parlar-­‐la,  i   només  entendre  i  parlar-­‐ne  una  sola.       El   domini   actiu   és   restringit   en   les   varietats   dialectals   i   amb   més   control   o   menys   restringit.  menys  en  les  varietats  funcionals.  L’exemple  d’aquesta  restricció  podria  ser   que   tradicionalment   dominem   la   nostra   pròpia   varietat   dialectal:   parlem   segons   el   lloc   i   estatus   d’on   som,   edat.   Aquest   control   abasteix   només   aquests   tres   aspectes   i   és   difícil   que   una   persona   parli   diferents   dialectes.   Pel   que   fa   a   les   varietats   funcionals   es   refereix  a  que  sabem  que  hi  ha  diferencies  entre  l’oral  i  escrit  i  ens  manifestem  amb   èxit:  no  ens  comuniquem  igual  de  manera  escrita  que  quan  parlem.       Si   sumem   el   repertori   lingüístic   dels   parlants   i   el   repertori   de   les   normes   de   parla,   sabem   que   en     un   context   determinat   sabem   de   quina   manera   intervenir:   formes   (vostè),   intervencions   (parles   tu,   després   jo).   Aquesta   suma   de   repertoris   és   el   que   anomenem   competència   comunicativa,   és   a   dir,   és   la   suma   de   coneixements   gramaticals   i   pragmàtics.     Una   competència   comunicativa   alta   necessita   d’un   bon   control   de   la   llengua   estàndard,   tant   escrita   com   oral.   Si   parles   malament,   pot   ser   que   informis  malament.  SI  parles  dins  de  la  llengua  estàndard  (LE)  dins  un  context  formal   has   de   saber   usar   una   llengua   també   formal,   com   per   exemple   l’elisió   dels   determinants   (El   Joan).   S’ha   de   recercar   també   una   eficiència   locutiva   aconseguida   amb  pràctica  .      2.2  Eficiència  locutiva.      Grau  d’encert  comunicatiu  basat  en  la  correcció  fonètica,  gramatical  i  lèxica  d’un  text   oral  o  d’un  text  escrit  per  ser  dit.     o Correcció  fonètica.  Exemple:  “Aquest”,  “xemeneia”...   o Correcció  gramatical.  Estigui  improvisant  o  no,    no  fer  faltes.  (“improvitzar)     o Correcció  lèxica.  Faltes  de  paraules  en  si  (tràfic,  transit)     Els  nivells  de  l’eficiència  locutiva  o  els  nivells  d’anàlisi  són:     o ME  ML:  mal  escrit,  mal  llegit.     -­‐  A  Sant  Feliu  de  Llobregat  el  transport  púbic  és  insuficient  i  per  això  triguem  molt  EN  a   arribar  a  Barcelona.     -­‐  És  una  població  que  acull  fires  destacades,  com  ara  la  Festa  Bolets,  on  s’hi  s’apleguen   boletaires  d’arreu.   -­‐  La  realització  del  projecte  no  s’adecuqua  (pronunciació:  "adèqua”)  al  pla  previst.   -­‐  El  mar  Menor  s’ha    convertit  en  un  viver  de  medusses  famolenques.   Aquest  nivell  afecta  sobretot  en  els  punts  següents:   -­‐  Morfologia:  llapissos...   -­‐  Sintaxi:  degut  a  que,  des  de  que...   -­‐  Lèxic:  solventar...   -­‐   També   afecta   determinada   ortografia:   medusses,   gassa...   no   afecta   per   exemple   a   filarmònica  (filharmònica)  o  llengues  (llengües)       o ME  BL:  mal  escrit,  ben  llegit     -­‐   La   indústria   tèxtil   i   paperera   va   ser   molt   important   a   Alcoi:   va   atraure   a   espanyols   provinents  de  comunitats.   -­‐  El  Parc  Audiovisual  de  Catalunya  podria  convertir  a  Terrassa  en  una  ciutat  moderna.   -­‐  El  president  de  la  Generalitat,  ha  declarat  aquest  matí...  (sense  coma).   Aquest  nivell  afecta  sobretot:   -­‐  Ortografia:  bolcans,  el  tènis...   -­‐  Puntuació:  una  altra  opció  d’oci,  són  les  entitats...     o BE  ML:  ben  escrit,  mal  llegit     -­‐  Bellvís  té  una  riquesa  cultural  impressionant.  (impressionant  es  pronuncia  sorda)   -­‐  Els  exercicis  seran  molt  més  complexos.    (exercicis=  [kz]  no,  sinó  [gz]   -­‐  El  partit  ha  començat  just  a  dos  quarts  de  nou  del  vespre.  (la  t  de  just  s’ha  de  dir)   -­‐   L’any   1925   el   llavors   rei   Alfons   XIII   va   concedir   el   títol   de   ciutat   a   l’Hospitalet   de   Llobregat.  (la  r  de  llavors  no  s’ha  de  pronuncia)   -­‐  Es  va  convertir  en  mite  literari  el  1963  (1963  pronunciat  [s]eixanta  i  no  [sh]eixanta)   -­‐   Destaca   el   creixement   de   la   tensió   amorosa   dels   personatges.   (personatges   i   no   “personaches”.   -­‐  Marxa  enrere  (marsha  i  no  marCHa)   -­‐   Durao   Barroso   ha   estat   el   president   de   la   Unió   Europea.   (Els   noms   propis   s’han   de   pronunciar  en  la  llengua  pròpia  “Durau  Barrosu”)   Aquest  nivell  afecta  sobretot  a:   -­‐   Ortografia/fonètica:   marxa,   exigeixen,   noms   estrangers.   Has   de   saber   els   criteris   de   pronunciació.  Ben  escrit  no  implica  sempre  ben  llegit.     o BE  BL:  ben  escrit,  ben  llegit.     Exemple  text,  buscar  nivells  d’eficiència  locutiva.     L’èxit   de   la   versió   teatral   de   Noies  de  calendari  (en   cursiva   o   subratllat”   s’entén   sobre   tot  (sobretot  junt)  gracies  a  l’honestedat  de  la  proposta:  un  texte   que,  obertament  i   sense  complexes  (complexos),  emociona  i  fa  riure  al  (el)  públic  a  parts  iguals.  A  partir   de  l’anècdota  real,  l’autor  ens  parla  del  coratge  femení  i  de  la  capacitat  de  reposar-­‐nos   a  la  perdua  gracies  al  suport  i  a  l’humor  dels  qui  tenim  més  a  prop.         2.  M ODELS REFERENCIALS     Les   llengües   necessiten   referents   orals.   Totes   les   llengües   tenen   registres   correctes.   Aquests   registres   i   referents   van   variant,   tot   i   que   lentament.   Aquesta   correcció   arrenca  de  l’existència  del  fet  que  hi  ha  ocasions  solemnes  en  les  quals  cal  un  bon  ús   de  la  llengua.  Totes  es  troben  en  situacions  que  cal  fer  un  bon  ús.  L’església  es  qui  ho   fa.   Els  models  en  què  s’emmiralla  cada  llengua  són  diferents.       El  model  de  l’anglès  el  marca  Henry  Sweet,  1890,  i  deia  que  “  la  llar  original  de  l’anglès   comú,   tant   en   la   seva   forma   oral   com   literària,   és   la   parla   educada   de   Londres   i   les   comarques   que   l’envolten”.   Aquesta   idea   que   qui   parla   bé   és   de   la   capital   i   les   comarques  que  l’envolten,  anys  després  es  convertiria  en  l’anglès  de  la  BBC  i  un  dels   models   possibles.   Tanmateix   hi   ha   més   models,   com   l’anglès   americà,   amb   les   seves   respectives  normes.       El   model   danès   és   definit   per   Jespersen,   1925,   estructuralista,   i   deia   que   “el   millor   danès  la  parla  d’aquells  per  la  pronúncia  dels  quals  no  es  pot  veure  de  quina  part  de   Dinamarca  procedeixen”.  Per  tant,  l’estàndard  danès  és  aquell  que  no  saps  d’on  prové,   per  tant  no  és  de  la  capital.     El   model   castellà   és   definit   per   Alarcos   Llorach   i   diu   que   “les   dues   normes   més   comunes  són  la  del  sistema  centre-­‐nord  peninsular  i  la  de  l’americà  o  atlàntic”.       El  model  de  l’italià  és  explicat  per  Grassi,  Sobrero,  Telmon,  2003  i  diuen  que  “El  florentí   parlat  per  les  persones  cultes  es  va  adoptar  com  a  llengua  de  la  unificació  italiana.”  No   es  l’accent  de  la  capital,  sinó  el  del  Nord.  HI  ha  darrere  motius  històrics  i  culturals.       El   model   noruec   mostra   dos   models,   dos   estàndards   que   legalment   funcionen,   i   tenen   la  mateixa  rellevància  legal,  força  similars.  Un  és  bastant  semblant  al  danès.       El   model   català   és   definit   per   Isidor   Marí   (1992),   i   deia   que   “hi   ha   diverses   formes   regionals   de   la   varietat   estàndard,   matisades   per   alguns   trets   diferencials   que   no   comprometen   la   intercomprensió.   [...]   totes   les   formes   regionals   de   l’estàndard   mereixen  la  mateixa  consideració”.        L’accent  de  Barcelona  és  tant  vàlid  com  l’accent   d’Olot.   Des   del   punt   de   vista   teòric   està   bé   que   les   coses   hagin   anat   així,   però   no   entrem  a  valorar  si  està  bé  o  no  està  bé.     Trobem,  dins  Catalunya  hi  ha  5  grans  accents  vàlids,  i  són:       • Català  central,  (part  oriental)   • Rossellonès  o  septentrioral,  té  menys  parlants  la  situació  és  menys  bona.   • Català  nord-­‐occidental   ·∙  Xipella,  subvarietat  que  té  alguns  trets  de  transició    entre  alguns  i  els  altres.   Té  trets  particulars  com  que  converteix  les  vocals  neutres  (àtones)  en  el  so  i:   formatge  –  formatgi,  pomes  –  pomis,  home  –  homi.   • Sud-­‐occidental:  valencià,  tant  del  nord,  meridional  i  sud.   • Baleàric  –  Menorca,  Mallorca,  Eivissa.     Línia  isoglossa:  línia  imaginaria  que  assenyala  el  límit  entre  la  presència  i  absència  d’un   tret   lingüístic   determinat   i   que   pot   contribuir   a   determinar   dues   àrees   dialectals.   La   línia   passa   per   diferents   llocs,   depenent   del   tret,   per   exemple   la   pronúncia   de   la   a   o   e,   o  també  el  tret  de  caixa,  pronunciant  la  i.    Aquests  trets,  sumats,  superposes  totes  les   línies  i  pots  diferenciar  les  dues  grans  parts:  occidental  i  oriental.     2.1  Distinció  entre  occidental  i  oriental     Banda  occidental:   Andorra,  La  Seu  d’Urgell,  Solsona,  Cervera  (La  Segarra),  Tàrrega,  Les  Borges  Blanques,   Falset.     Banda  oriental:   Berga,  Solsonès  (la  línia  passa  pel  mig  de  la  comarca),  Valls,  Reus,  Tarragona   Abans   de   la   normativa,   va   haver   altres   autors   (posteriors   a   Pompeu   Fabra,   però   anteriors   a   la   Proposta)   que   van   marcar   també   aquesta   pauta   on   desenvoluparà   el   model  referencial  del  català:     • Joan  Coromines.  Sobre  l’elocució  catalana  en  el  teatre  i  en  la  recitació  (1971)   • Lluís  López  del  Castillo.  Llengua  Standard  i  nivells  de  llenguatge  (1976)   • Francesc  Vallverdú.  Elocució  i  ortologia  catalanes  (per  a  ús  de  locutors  de  ràdio   i  televisió  (1986).   • Josep  Lacreu.  Manual  d’ús  de  l’estàndard  oral  (1990).       Obres  que  parlen  de  la  normativa  de  la  llengua  catalana  oral,  i  són:   » Proposta  per  un  estàndard  oral  de  la  llengua  catalana  (1992).   » El   català   té   dos   centres   de   codificació,   l’IEC   i   l’Institut   Valencià   de   la   llengua,   aquest  última  treu,  al  2006  el  Diccionari  ortogràfic  de  pronunciació  del  valencià       2.2    Proposta  per  un  estàndard  oral  de  la  llengua  catalana  (1992)     Objectius  de  la  Proposta   1. Continuar  la  tasca  codificadora  de  l’IEC,  ara  en  l’aspecte  ortoèpic:  l’aspecte  de   la  pronunciació  correcte.   2. Convertir-­‐se   en   un   referent   de   l’estàndard   oral,   relacionat   amb   els   MCM   (mitjans   de   comunicació   de   massa)   i   l’ensenyament,   doncs   són   els   principals   propagadors  de  l’estàndard.     3. Ser   respectuosa   amb   la   normativa   ortogràfica   i   gramatical   vigent.   És  tracta  de   partint  de  l  norma  escrita,  això  serveixi  de  pauta  per  l’estàndard  oral.   4. Recuperar  i  dignificar  una  sèrie  d’usos  adequats  interromputs  durant  dècades.     Fets  de  la  Proposta   a. IEC   reacciona   davant   d’una   manca   de   reglamentació.   Amb   el   naixement   dels   MCM  (tv3)  no  hi  havia  una  reglamentació,  no  hi  havia  una  normativa  de  parla.   b. IEC   busca   complicitats:   paper   decisiu   dels   professionals   dels   MCM,   doncs   són   aquells  que  usaran  i  propagaran  l’ús  de  l’estàndard.     c. EL  terme  proposta  no  rebaixa  la  condició  de  l’obra,  que  és  normativa.     La   concreció   del   model   referencial   NO   privilegia   ni   dissimula   una   procedència   geogràfica   concreta:   diversos   accents   són   possibles   i   també   són   possibles   diversos   trets   d’àmbit   restringit   proveïts   de   prestigi.   Per   exemple,   el   xipella   és   un   tret   d’una   zona  determinada  però  no  té  prestigi,  per  tant  no  pot  formar  part  de  l’estàndard.  En   canvi,   el   baleàric   amb   la   vocal   neutra   tònica   sí   que   és   proveït   de   prestigi   i   per   tant   forma  part  de  l’estàndard.       Àmbit   general.   Qualsevol   tret   lingüístic   vigent   almenys   en   2   dels   5   dialectes   territorials.   Àmbit  restringit.  Tret  lingüístic  d’un  determinat  dialecte,  proveït  de  prestigi  en  el  seu   àmbit.     La  distinció  màxima  entre  allò  que  és  planificat  i  allò  que  no  ho  és,  la  determinem  amb:     Registre   formal.   Registre   elevat,   gramaticalment   més   correcte,   conceptualment   més   equilibrat,  estèticament  més  elegant...  “l’estil  neutre  dels  mitjans  de  comunicació”.     Registre  informal.  Registre  que  parteix.     La   limitació   de   la   flexibilitat.   “El   locutor   ha   d’actuar   d’acord   amb   la   seva   pròpia   competència  lingüística,  no  ha  de  barrejar  trets.”  “No  se’n  pot  fer  un  ús  promiscu”  (IEC   2001:12).     2.2.1  Terminologia     » SER  PROPI  DE.  La  forma  en  qüestió  és  del  tot  adequada:  es  pot  emprar  en  tots   els  registres.  –  estàndard     » ADMISSIBLE.  Forma  tolerada,  estàndard.  “Aconsellable  de  reemplaçar-­‐la  per  la   pròpia   en   les   situacions   més   característiques   de   la   llengua   estàndard”.   –   estàndard   » D’ACORD  AMB  ELS  USOS  DE  CADA  PARLAR.  Forma  que,  ni  que  sigui  present  en   més   d’un   dialecte,   hi   té   un   abast   geogràfic   reduït   o   valoracions   sociolingüístiques  no  uniformes.   » NO  ÉS  RECOMENABLE.  No  és  estàndard.   » ÀMBIT  GENERAL.     » ÀMBIT  RESTRINGIT.  Només  afecta  algun  dels  dialectes.     » REGISTRE   INFORMAL.   Qualsevol   expressió   de   llengua   en   què   s’estigui   improvisant,  no  planejant.   » REGISTRES  MARCADEMENT  FORMALS.  Poc  pròpies.       2.2.2  Difusió  de  la  llengua  catalana     Llibres  d’estil  com  Esadir.cat,  Guia  Fonètica  per  les  televisions  locals,  Llibre  d’estil  per   als  MA  (València),  Llibre  d’estil  D’IB3,  Resolc  (plataforma  de  consulta  en  línia).   Sóc  Joseba,  de  Carglass,  abans  de  vacances  revisa  el  teu  parabrisa,  perquè  si  tens  un   impacte  amb  la  calor  o  al  posar  l’aire,  pot  trencar-­‐se  en  qualsevol  moment.  Truca’ns   ara   i   estalvia   temps   i   diners,   et   reparem   el   vidre   en   mitja   hora   i   gràcies   a   la   teva   assegurança  et  sortirà  gratis.  Demana  cita  a  carglass.es  o  truca’ns.         Criteris  per  recordar:   » Una   <S>   és   sonora   malgrat   la   pressió   de   les   interferències   (centèsim,   cesària,   entusiasme...)   » Una   <S>   intervocàlica   és   sonora   en   mots   aparentment   prefixats   (presumpte,   presumpció,  presagi,  resolució,  prosèlit...)   » La   <X>   dels   grups   inicials   <(H)EX>,   <INEX>,   davant   de   vocal   correspon   al   so   [gz]   (examen,  executar,  exemple,  inexorable,  inexhaurible,  hexàmetre)   » Una   <-­‐S-­‐>   intervocàlica   és   sorda   en   mots   compostos   per   prefixació   o   a   la   manera  culta  (dinosaure,  cromosoma,  uníson,  meteosat,  sacrosant...)   » Una  <S>  no  intervocàlica  és  sorda  llevat  de  la  <S>  dels  infixos  <DINS>,  <FONS>,   i  prefix  <TRANS>  (endinsar,  enfonsar,  transatlàntic   » Qualsevol   grafia   <SS>,   <CE>,   <CI>,   <Ç>   correspon   a   una   essa   sorda   (frontissa,   alcaldessa,  agressió  emissora,  etcètera,  poncella,  velocitat,  granissat...)   » LA   <X>   en   qualsevol   posició   diferent   dels   grups   incials   <(H)EX>   i   <INEX>   correspon  al  so  [Kz].     Cal  adequar  la  pronúncia  a  la  grafia:   » <G>,  <J>  -­‐    gelea,  reial,  pijama,  bugla.   » <TG>,  <TJ>  (sonora)  <TX>.      Els  parlars  apitxats  -­‐     Presenten   un   sistema   consonàntic   més   reduït.   A   causa   d’un   procés   històric   d’ensordiment,   no   presenten   cap   fricativa   alveolar   sonora   /z/,   /tj/,   /dz/.   El   terme   aptixat   es   correspon   amb   la   denominació   apitjat   (premat),   que   consisteix   a   ensordir   la   /z/  en  /s/,  la  /tj?/  en    /t/  i  la  /ds/  en  /ts/.     Cal  adequar  la  pronúncia  a  la  grafia  (la  ela):   » Vocalització   de   la   <L>,   aubercoc,   albercoc   /   auberginia,   albergínia.   Cal   pronunciar  la  L  i  no  canviar-­‐la  per  una  u.   » Palatalització   de   la   <L>,     llògic   en   comptes   de   lògic,   literatura   en   comptes   de   literatura.     » El·∙lisió  en  mots  plans  acabats  en  –ol:  Plano  -­‐  plànol,  llombrigo  -­‐    llombrígol.   » Dissimilacions:  canvi  de  <l>  per  r.  I  altres.   » La   <L·∙L>   reflecteix   una   pronuncia   geminada   que   es   manté   només   en   alguns   mots,  al·∙lot,  til·∙ler,  cel·∙la  (tot  i  que  es  freqüent  entre  mots  en  contacto:  el  lot  de   llibre,  vol  la  llibretea...   » La  proposta  diu  que  per  les  eles  geminades,  però     » El  ieisme  és  la  pronuncia  sistemàtica  del  so  [j]  en  comptes  de  la  palatal.  No  és   un  tret  estàndard  (dir  iavi  i  no  llavi,  colla  i  no  colla).   » No  dir  fandilla  sinó  faldilla...   » Si  quan  assimiles  vol  dir  que  t’acostes  al  punt  d’articulació...   3.  C ULTURA ORAL 3.1  Oralitat  primària       L’oralitat   primària   parteix   d’una   cultura   sense   coneixement   de   l’escriptura   (=cultura   oral)  per  tant  estem  parlant  d’un  tret  molt  antic.  La  cultura  oral  és  la  més  antiga.   L’oralitat  primària  essencial  és  un  substrat  llunyà  en  la  producció  i  la  transmissió  de  les   cultures   contemporànies.   Tot   i   que   sigui   un   substrat,   continua   formant   part   de   la   definició:  continuem  tenint  una  oralitat  primària,  la  tenim  escrita  però  també  oral.       Els  elements  característics  de  l’oralitat  primària  pel  que  fa  a  l’expressió  son:   » Acumulació.   Abans   que   subordinació   (Gènesis),   abans   que   paraules   soltes   (frases   fetes).   Bàsicament   la   cultura   oral   la   distingeix   de   l’acumulació;   no   té   subordinació   i   per   tant   la   manera   bàsica   és   afegir   una   característica   rere   una   altra,   amb   el   connector   /i/.     Les   frases   fetes   és   una   de   les   coses   que   més   es   recorden,  i  són  acumulacions  de  paraules.   » Redundància  (major  com  més  oients).  A  diferència  d’un  missatge  escrit,  oral  es   repeteix,   hi   ha   redundància.   L’estudiós   veu   que   com   més   oients,   hi   ha   més   redundància,  es  repeteix  més  vegades  una  sentència.     » Experiència   vital   (ensenyament   d’oficis).   Parteix   d’allò   que   ha   viscut   “un   sap   només  el  que  recorda)       3.1.1  Escrit  per  Walter  J.  Ong  (Orality  and  literacy  1982).       Va  ser  un  americà  jesuïta  professor  d’anglès  i  va  canviar  la  consciència  humana.       La  cultura  oral,  que  és  sonora  i  seqüencial  (des  del  punt  de  vista  que  va  una  cosa  rere   l’altre),   es   converteix   en   textual,   que   és   escrita   i   mosaïcista   (ve   de   mosaic,   és   el   contrari  de  seqüencial,  per  ampliar  la  idea  que  les  coses  no  passen  una  rere  l’altre  sinó   que  van  passant  i  es  van  ajuntant).     “Entre   les   ensarronades   amb   que   la   mala   educació   ens   ha   volgut   obsequiar,   hi   ha   la   idea,   encara   avui   persistent,   que   la   línia   divisòria   entre   la   barbàrie   i   la   civilització   (histporia-­‐   prehistòria)   passa   per   la   barra   frontera   de   l’escriptura:   abans   de   l’escriptura,   la   barbàrie;   després   la   civilització”.   Vol   explicar   que   la   escriptura   deixa   enrere  la  cultura  oral,  menyspreant-­‐la,  que  abans  de  l’escriptura  no  existia  res:  ell  ho   desmenteix.       » L’oralitat  forma  part  de  lahistoria  des  de  fa  150.000  anys.   » L’escriptura  no  pot  reflectir  la  riquesa  de  la  parla.   » L’escriptura   pertany   al   domini   de   la   fixació   convencional   de   la   llengua.   Quan   hem   d’escriure   ens   hem   d’avenir   a   unes   convencions:   ortogràfiques,   normatives,  estètiques.  L’oralitat  segons  com  les  comparteix  i  segons  com  no.         3.1.2  L’experiència  Jakobson  –  Stanislavski.     Roman   Jackobson,   un   dels   lingüistes   mes   influents   del   segle   XX   va   tenir   la   idea   de   posar   a   prova   la   riquesa   inesgotable   de   la   parla,   seguint   un   exemple   de   Stanislavski   (actor).   Va   posar   a   prova   dient-­‐li   que   digués   de   varies   maneres   (imperativa,   preguntar...)   una   frase   escrita   igual.   Per   tant   l’expressió   oral   permetia   reflectir   diferents  sentiments  o  emocions  i  en  canvi,  l’escrita  no  tant.     Propietats  de  la  llengua  oral  primària:   » Adequació.   Tendència   a   marcar   la   procedència   dialectal   de   l’emissor   (geogràfica,   social   i   generacional.)   Temes   generals,   formalitat   baixa,   propòsits   subjectius  (canal  oral).     » Coherència.  Selecció  poc  precisa  de  la  informació:  digressions,  canvis  de  tema,   repeticions,  dades  irrellevants,  etc.  Redundància,  estructura  del  text  oberta.     » Cohesió.   Pocs   connectors,   elements   paralingüístics   (canvis   de   ritme,   de   to...),   referencies  exofòriques  (jo,  tu,  aquí,  ara...)     3.2  La  segona  oralitat     La  cultura  textual  comporta  una  segona  oralitat,  la  qual  manté  l’essència  de  l’oralitat   primària,  si  bé  emmarcada  en  una  cultura  d’alta  tecnologia  (ràdio,  televisió,  internet).   Els  mitjans  audiovisuals  es  converteixen  en  els  principals  narradors,  son  la  veu,  son  el   rostre,  son  els  gestos,  paraules...   De  manera  que  l’expressió  oral  és  preeminent  però  mediatitzada  per  la  impressió  i  la   imatge  en  aquesta  segona  oralitat.     Aquesta  idea  és  de  Josep  GIfreu.       Les  tres  propietats  textuals  de  la  llengua  oral  en  la  segona  oralitat:   » Adequació  (a  la  situació  comunicativa).  Propietat  d’un  text  que  explica  el  grau   d’ajustament   a   una   situació   comunicativa   concreta.   Exemple:   el   llenguatge   especialitzat  en  una  conferència.     » Coherència.   Propietat  d’un  text,  i  també  de  la  relació  del  text  amb  el  context,   que   explica   el   grau   d’interpretació   del   text.   Exemple:   Vols   venir   a   comprar?   Ara   faran  el  partit  (no  és  coherent).  I  la  vaca  va  dir:  com  has  arribat  fins  aquí?.   » Cohesió.  Propietat  d’un  text  que  explica  el  grau  de  lligam  gramatical  que  uneix   les   peces   d’un   text.   Exemple:   Han   suspès   el   partit:   plou   massa.//   Han   suspès   el   partit   perquè   plou   massa.   (aquest   és   correcte   els   altres   no).   //   Han   suspès   el   partit  posat  que  plou  massa.         La  llengua  oral  es  compon  de  la  gramàtica  en  el  sentit  que:   » Hi   ha   formes   descurades.   Són   formes   de   la   llengua   alienes   a   la   correcció   normativa.   Exemple:   en   fonètica   hi   ha   supressions   de   sons   com   ara   (Vurem,   hem  nat....),  també  hi  ha  afegitons  (an  ell,  agraieixo,  ideia...)  o  fem  mutacions   (radera,   metereologia,   xicalla   i   no   quitxalla,   àliga   -­‐     àguila...)   .   En   la   part   morfològica   veiem   supressions   de   verbs   (mite’l   en   comptes   de   mira-­‐te’l,   convence’ls...)   o   afegitons   (prous,   llapissos...),   analogies   (coneixo,   molgut,   romangut).   Finalment   de   sintaxi:   hi   ha   pautes   de   no-­‐concordança   (els   elector   considera   positiu   la   decisió....   error   de   femení-­‐masculí).,   interferències   (hi   ha   que   dir   que...),   usos   impropis   (li   apassiona   i   és   l’apassiona,   va   entusiasmar   al   públic,   i   és   va   entusiasmar   el   públic)   Lèxic:   mots   imprecisos   (escoltar-­‐sentir,   precisar-­‐caldre..).  Interferències  (donar-­‐se  cmopta,  adonar-­‐se,  donar  un  petó...)   Substitució  dels  tecnicismes  (el  metge  dels  ulls,  el  metge  dels  peus...).     » Formes   oralitzades.   Formes   de   la   llengua   que   són   característiques   sobretot   del   canal   oral;   siguin   o   no   descurades.   El   cas   clàssic   de   forma   oralitzada   entra   en   la   construcció  de  les  frases:  en  la  sintaxi.  El  cas  clàssic  s’anomena  “Anacolut”,  que   és   una   construcció   gramatical   en   què   la   darrera   part   no   lliga   sintàcticament   amb   la   primera.   Vol   dir   que   quan   un   escriu   té   la   obligació   que   totes   les   parts   concordin,  però  quan  enraona  és  més  fàcil  caure  en  un  error  de  concordança,   doncs  no  saps  ben  bé  com  es  continua.    Exemples:   -­‐  S’ha  de  respectar  i  tenir  cura  de  la  natura.  S’hauria  de  dir:  s’ha  de  respectar  la   natura  i  tenir-­‐ne  cura.   -­‐   On   es   juga   i   es   parla   millor   de   l’home   modern.   Correcció:   s’ha   de   buscar   un   complement  al  verb  jugar,  sinó  no  té  sentit.     -­‐  Escriure  costa  a  tothom:  a  uns  més  i  a  d’altres  menys.     -­‐  Els  mapes  d’idees  són  una  forma  visual  de  representar  el  nostre  pensament.   Consisteixen  a  dibuixar  sobre  el  paper...   -­‐   Gràcies   o   per   culpa   dels   sondejos...     à   Gràcies   pels   sondejos   o   per   culpa   d’aquests...   A   més,   s’ha   de   tenir   en   compte   la   coordinació   (i....   i   ....,   i...)   ,   juxtaposició   (no   vindré.   Tinc   feina.   Haig   d’acabar),   estructures   singulars   (Cervesa?   Sí?   Vinga),   ‘que’  polivalent;  li  assignem  més  funcions  de  les  que  té  (vaig  perdre  la  carpeta  a   l’estudi  que  érem  ahir).     També,  en  el  terreny  de  lèxic,  hi  ha  dos  tipus  de  paraules:   -­‐  Mots  crossa:  dir  que,  a  nivell  de,  pues,  personalment,  i  tal...   -­‐  Paraules  jòquer:  cosa,  fet,  gran,  important,  problema...  No  s’han  d’abusar.       » Formes   emotives.   Característiques   sobretot   de   la   càrrega   emotiva   que   desprenen.  En  el  terreny  de  la  fonètica,  veiem  alteració  dels  sons  amb  efectes   concrets,   per   exemple   per   a   retratar   un   personatge.   Morfologia,   trobem   diminutius   i   augmentatius   (quin   airet,   conyàs),   demostratius   posposat   (el   quadre   aquest,   la   noia   aquesta...),   que   poden   crear   sentiment   d’ofensa,   per   exemple.   De   sintaxi   trobem   repeticions,   tematitzacions   (aquest   quadre,   te’l   regalo):  canviar  l’ordre  sintaxi  per  donar  més  èmfasi.           4.  R EGISTRES ORALS i REGISTRES ESCRITS   La  distinció  més  tradicional  pel  que  fa  als  registres  és  que  hi  ha  escrits  i  orals.  Això  ho   detectem   fàcilment;   ara   bé,   passem   de   la   presentació   dels   registres   com   una   dicotomia,  sense  ones  intermèdies.       En   aquesta   descoberta   del   món   que   hi   ha   entre   el   món   escrit   i   el   tradicional,   van   descobrir   un   factor   rellevant   que   entra   en   joc   per   veure   el   món   dels   registres   com   una   gradació.  I  aquest  factor  (1978)  com  a  text  clàssic  és  un  referent,  i  van  parlar  sobre  la   preparació  del  text:  que  l’emissor  es  prepara  i  segons  com  és,  és  la  que  marca  el  grau   de  proximitat  o  llunyania  sobre  l’oral  i  l’escrit.   Aquesta  obra  es  de  Gregory  &  Carrol:  Lenguage  and  Situation,  de  1978.       Les   distincions   que   ells   aporten   és,   primerament   que   en   qualsevol   manifestació   oral   el   que   primer   podem   advertir   es   pot   ser   espontani.   I   van   dir   que   dins   de   l’oral  espontani   hi   ha   conversa   o   un   monòleg.   Tanmateix,   diferenciaven   les   converses   amb   les   naturals   i  les  converses  teatrals,  i  debatien  si  les  dues  converses  són  igual  d’espontànies.  I  van   arribar   a   la   conclusió   que   no   ho   podien   posar   al   mateix   nivell,   doncs   no   hi   havia   espontaneïtat.     Per   part   del   monòleg   passava   el   mateix,   no   tots   els   monòlegs   tenen   la   mateixa   espontaneïtat.     D’una   altra   banda,   hi   ha   una   part   de   l’oralitat   no   espontaneïtat,   i   allà   hi   trobem   el   Recitat   (memoritzat)   i   l’Execució   oral   d’un   escrit.     Recitat   inclourà   la   història   d’algun   conte  infantil  que  es  va  explicant,  tot  i  que  la  historia  no  se  sap  paraula  per  paraula.       L’exemple  de  la  previsió  del  temps  és  oral  i  alhora  escrit,  doncs  té  un  guió  sobre  què   dir  i  a  més  té  una  plataforma  escrita  on  veu  el  mapa.  Oral,  escrit,  i  espontani.  Està  dins   de  l’execució  oral  d’un  escrit,  però  amb  el  matís  que  és  pautat.     Els   subtítols   no   són   espontanis   però   simula   espontaneïtat.   És   una   llengua   escrita   no   necessàriament   per   ser   dita,   sinó   per   ser   llegida,   com   si   fos   sentida   en   un   diàleg   normal.     Per  tant  estem  parlant  que  l’Execució  oral  d’un  escrit  té  tres  variables:       1)   Un   escrit   per   ser   dit.   L’exemple   tradicionalment   és   ràdio   i   televisió:   textos   escrits   perquè  els  locutors  llegeixin  en  veu  alta  exactament  allò  escrit,  sent  o  no  espontani.     2)   Escrit   per   ser   dit   com   si   no   fos   escrit.   Aquí   hi   entra   la   interpretació:   es   diu   fent   veure   que   no   està   escrit,   utilitzant   la   naturalitat.   Així   ho   veiem   en   els   monòlegs   preparats  que  són  interpretats  amb  naturalitat.     3)  Escrit  no  necessàriament  per  ser  dit.  Els  subtítols.           Cas  1.     Bon   dia.   Són   les   set.   Comencem   la   setmana   amb   3   línies   de   tren   suspeses,   dues   de   Rodalies  i  unade  FCG,  i  sense  que  ningú  s’atreveiixi  a  donar  una  data  pel  restabliment   del  servei....   1. Un  locutor  ha  dit  aquest  text.  Però  què  tenia  escrit?   Hi  ha  diferents  possibilitats  de  guió:  podria  ser  que  no  tingués  gairebé  res  escrit,  com   que   tingués   algunes   acotacions   (7.00h   i   altres),   i   paraules   en   majúscules   per   exaltar   (l’article  no  sempre  està  en  majúscules  per  evitar  donar  una  informació  equivocada),   en   el   cas   dels   numerals   s’ha   de   recordar   l’article   TEI   i   TEL.   Els   noms   estrangers   s’escriuen  tal  com  sonen.     Cas  2.  Diàlegs  de  teatre.  Es  donen  acotacions  per  a  mostrar  com  s’han  de  dir  els  diàlegs   escrits  per  ser  dits.         5. VARIACIONS pel CANAL, TEMA, TENOR i TO 5.1 Negació     L’existència   de   les   dobles   negacions   s’accepta,   però   les   negacions   d’una   sola   vegada   també  són  correctes.  (Ningú  vol  pagar  la  factura,  -­‐    Jo  tampoc  no  puc  tornar  els  diners).     Majoritàriament  és  la  negació  simple  la  que  fan  servir  els  mitjans  de  comunicació  (la   llengua  estàndard),  i  l’altre  s’utilitza  en  un  àmbit  més  formal,  i  és  usat  en  algun  altre   mitjà.     Existeixen   termes   anomenats   de   polaritat   negativa,   i   les   llengües   romàniques   tenen   estructures  com  ara  “No  ho  ha  vist  ningú”,  “No  contestarà  tampoc”,  “No  ha  dit  res”..     Aquestes  estructures  no  es  considerarien  dobles  negacions.       Aquests   termes   de   polaritat   negativa   (TPN)   tenen   un   significat   positiu   en   frases   hipotètiques  o  interrogatives.  Per  exemple,  trobem  estructures  com  ara  “SI  ve  ningú,   que  s’esperi”,  “En  cas  que  arribi  enlloc,  digues-­‐l’hi”,  “Si  mai  volguessis  venir  amb  mi”...   Tenim   la   possibilitat   d’avançar   el   TPN   al   començament   de   la   frase   per   afegir   més   èmfasi,   aconseguint   estructures   com   “Ningú   no   ho   ha   vist”,   “Tampoc   no   contestarà”...   Aquí,  la  frase  ja  es  convertirà  en  doble  negació.     La  llengua  estàndard  aclareix:   En  general  evitarem  la  doble  negació.  Els  adverbis  mai,  ningú,  gens,  tampoc,  res,  cap,   enlloc...   és   millor   que   no   apareguin   al   començament   de   la   frase,   sempre   que   aquest   ordre  no  faci  perdre  èmfasi  o  rotunditat  a  la  negació.   Exemple:     Les  desgràcies  mai  vénen  soles.  -­‐     Les  desgràcies  no  vénen  mai  soles.     Mai  l’han  enxampat  bevent.   No  l’han  enxampat  mai  bevent       5.2 Societat  i  llenguatge.    –  sociolingüística  –       L’estudi   del   llenguatge   implica   una   interrelació   amb   factor   socials:   si   una   llengua   existeix  és  perquè  és  usada  (ús  lingüístic).  Aquest  ús  es  dóna  a  més  a  més  en  uns  medis   concrets  (àmbits  d’ús)   Compartim  per  tant  societat  a  l’hora  que  compartim  llenguatge.    S’aprenen  les  normes   que  regulen  la  comunicació  durant  el  procés  de  socialització.       L’ús   lingüístic     és   allò   que   l’individu   comunica   oralment   o   per   escrit   en   una   llengua.   L’ús   lingüístic   no   és   fortuït   ni   espontani:   les   llengües   no   evolucionen   de   manera   autàrquica,  autosuficient,  sinó  que  el  context  social  mediatitza  l’ús.     L’estructura  de  les  llengües  no  és  immutable,  perquè  les  societats  canvien       L’àmbit   d’ús   és   una   construcció   teòrica   de   base   sociocultural   que   fa   referencia   a   un   conjunt  de  situacions  d’interacció  humana,  basades  en  les  relacions  entre  participants  i   els   termes   de   comunicació.   L’àmbit   d’ús   lingüístic   és   una   noció   indeslligable   de   l’ús   lingüístic.       Un  dels  referents  que  parla  d’aquests  aspectes  és  Joshua  A.  Fishman:  un  referent  de   l’estudi  de  la  substitució  i  planificació  lingüística.   Trobem  expressions  llatins  pròpies  d’un  àmbit  d’ús  periodístic:   Ad  hoc  –  “per  això”.     Alma  matter  -­‐    “  mare  nodridora”   Casus  belli    -­‐  “ocasió  per  a  la  guerra”   Gaudeamus  igitur  -­‐    “alegrem-­‐nos  doncs”   Motu  proprio  –  “per  iniciativa  pròpia”   Pro  rata  –  “segons  la  part  calculada”       5.3 La  variació     És   inherent   a   l’ús   lingüístic.   Les   llengües   varien   d’acord   amb   les   característiques   dels   parlants   (variació   dialectal)   –   com   són   els   parlants   no   és   el   mateix   que   d’on   són-­‐   i   d’acord   també,   amb   les   característiques   de   la   situació   en   què   es   produeix   la   comunicació  (variació  funcional).  Així  ho  declara  Gregory  &  Carrol  (1978)     5.3.1  Variació  dialectal.     Trobem  tres  branques  dins  d’aquesta  variació:   -­‐  Temps,  així  com  els  cronolectes  i  la  variació  diacrònica.   -­‐  Origen  geogràfic,  formació  de  dialectes  i  formació  diatòpica  –  a  través  del  lloc.     -­‐   Origen   social.   Hi   ha   llengües   que   ho   tenen   més   accentuat,   i   són   els   anomenats   sociolectes  i  la  variació  diastràtica  –  per  estrats  -­‐  .       5.3.2  Variació  funcional  |o  contextual  o  estilística  o  diafàsica|     Aquesta  variació  es  manifesta  quan  s’analitza  la  llengua  aparellada  amb  els  àmbit  d’ús,   i   és   la   que   ens   porta   a   parlar   de   les   varietats   funcionals   (o   registres   o   estils)   de   qualsevol  llengua.     Aquesta  variació  no  substitueix  la  variació  diacrònica,  diatòpica  i  la  variació  social,  sinó   que  s’hi  combina.   Una  altra  característica  és  que  és  més  inestable  que  la  variació  dialectal,  doncs  té  uns   termes   (to,   tenor,...)   que   entren   en   joc   i   tinguem   una   diferent   varietat   d’etiquetes:   canal  oral/escrit,  ús  formal/informal.     Exemple  d’inestabilitat  (de  més  a  menys  formalitat):   -­‐  Escolti,  tindria  la  bondat  de...?  –  seria  formalitat  alta   -­‐  Sisplau,  podria  repetir...?   -­‐  Em  pots  repetir..?     Amb   això   veiem   la   graduació   de   la   formalitat,   i   la   borrosa   frontera   que   separa   la   formalitat  i  la  informalitat.         5.4 Registre     És  la  modalitat  lingüística  pròpia  d’un  àmbit  d’ús.    El  terme  va  ser  proposat  per  Thomas   B.Reid   (1956),   per   designar   les   diferents   varietats   de   llengua   usades   per   un   mateix   individu   en   situacions   socials   diverses.   Michael   A.   K.   Halliday   (1964),   en   va   fer   el   desenvolupament  teòric.  El  van  perfeccionar  M.  Gregory  i  S.  Carroll  (1978).   Hi   ha   registres   científic,   periodístic,   col·∙loquial,   literari...   també   n’hi   ha   de   formals   i   informals.  Només  podem  tractar  els  registres  en  forma  de  llista  quan  simplifiquem.       Per   exemple,   si   ens   trobem   en   un   registre   periodístic,   trobem   que   hi   ha   objectivitat   però  també  alguna  part  de  subjectivitat.     El  registre  científic  per  a  que  no  sigui  consumit  per  a  experts,  sinó  per  a  qualsevol,  no   hi  haurà  pressuposicions,  no  hi  ha  altres  dades  que  puguin  provocar  perdre.   El  registre  administratiu  no  hauria  de  contenir  errors.     5.4.1  Factors  que  defineixen  els  registres     Els   factors   que   defineixen   els   registres   són   el   camp   o   tema,   mode   o   canal,   tenor   o   propòsit  comunicatiu,  i  el  to  o  la  formalitat.  Cada  un  dels  quatre  factors  inclou  diverses   opcions   que,   combinades   d’una   determinada   manera,   delimiten   una   situació   determinada.     1. Camp  o  tema.   Fa   referència   a   la   realitat   de   què   es   parla.   Cada   tema   determina   unes   formes   lingüístiques   pròpies:   arrossega   els   seus   termes   particulars.   En   general,  podem  diferenciar  dos  tipus  de  camps:  generals  i  especialitzats.     2. Mode.   (Gregory,   Carrol,   graella   de   connexió   llengua   oral/escrita).   Les   condicions   de   producció,   transmissió   i   percepció   del   discurs   i   els   elements   materials  implicats  formen  el  mode,  o  també  anomenat  canal.  En  general,  hi  ha   una   diferència   entre   els   canals   de   comunicació   orals   (llengua   parlada)   i   els   canals  de  comunicació  escrits  (llengua  escrita).       3. Tenor.   (notícies   subjectives/objectives):   Fa   referència   a   la   intenció   o   propòsit   comunicatiu  que  es  vol  aconseguir  (informar,  descriure,  persuadir,  establir  una   relació   [funció   fàtica]...).   Hi   ha   intencions   objectives   (sense   la   primera   persona)   i  intencions  subjectives  (amb  la  1a  persona).     4. To.   Fa   referència   al   nivell   o   grau   de   formalitat:   es   refereix   a   la   relació   interpersonal  entre  emissor  o  receptor.  En  general,  la  formalitat  pot  anar  des   de  la  familiaritat  descordada  fins  a  la  màxima  distància  entre  interlocutors.       5.4.2  Consideracions     En  un  àmbit  d’ús  escrit  i  formal,  en  principi  hi  correspon  un  registre  escrit  i  formal.   Les   combinacions   entre   aquests   quatre   factors   es   redueixen   a   categories   a   partir   de   simplificacions,  i  sovint  tendim  a  simplificar  o  a  reduir.   La   permutació   d’usos   lingüístics   dóna   lloc   a   situacions   lingüísticament   grotesques.   Trencar  amb  aquesta  norma  seria  impropi.       Estandardització  del  col·∙loquial.  En  àmbit  col·∙loquial,  s’estableixen  regulacions.   Col·∙loquialització   de   l’estàndard.   A   l’introduir   partícules   de   llenguatge   col·∙loquial   el   llenguatge  estàndard.         6.  E FICACIA i DIVERSITATS LINGUISTIQUES   François  Richaudeau.  Va  fer  obres  clau  on  mostrava  la  preocupació  de  la  visibilitat  del   llenguatge,   el   llenguatge   eficaç.   La   lisibilité   (1969),   Le   langage   efficace   (1973),   Écrire   avec  efficaté  (1992)   Eusebi  Coromina  (UVic).  Ens  parla  del  llenguatge  eficaç  (1994)  i  de.  ........     6.1  Llenguatge  eficaç.   Els  MCM  s’allunyen  en  general  d’una  complexitat  prestigiada  (literatura  d’elit,  registre   burocràtic...   cf.   El   discurs   buit   –   els   polítics   parlen   molt   per   no   dir   res   -­‐   ).     Els   MCM   volen  ser  directes  i  clars,  per  evitar  confusions.  Per  tant,  volen  la  llegibilitat.     6.2  Llegibilitat.     <<   Grau   de   facilitat   amb   què   es   pot   llegir,   comprendre   i   memoritzar   un   text   escrit   (o   comprendre  i  memoritzar  un  text  oral)  >>     Hi  ha  diverses  estratègies  per  aconseguir  un  llenguatge  eficaç,  6  d’elles  són:     1. Ús  de  paraules  habituals.  Evitar  frases  com  “L’afecció  roman  dempeus”.     2. Ús  de  paraules  curtes.  Evitar  connectors  com  per  exemple  “per  tal  de”.     3. Frases  de  llargada  moderada.  Evitar:     La   inauguració   ahir   de   la   setzena   edició   del   BMP   va   palesar   (deixar   clar)   que   l’època   dels   excesos   inmobiliaris   ha   quedat   enrere,   com   a   mínim   pel   moment   (de  moment),  ja  que  els  protagonistes  absoluts  del  saló,  que  ha  quedat  reduït  a   un  únic  pavelló  de  la  Fira  de  Montjuic  –  lluny  dels  3  que  es  van  arribar  a  emprar   (utilitzar)  en  els  anys  de  bonança  –  van  ser  els  bancs  i  caixes,  i  no  els  promotors   i  constructors.  Convertir-­‐ho  en:   La  inauguració  ahir  de  la  setzena  edició  del  Barcelona  Meeting  Point  (BMP)  va   deixar   clar   que   l’època   dels   excessos   immobiliaris   ha   quedat   enrere.     Els   protagonistes  del  saló  van  ser  els  bancs  i  les  caixes.  Ha  quedat  reduït  a  un  únic   pavelló  de  la  Fira  de  Montjuic.     A  la  llarga,  alguns  dels  errors  gramaticals  també  dificulta  la  llegibilitat  final.       4. Frases   d’ordre   neutre.   Si   es   vol   destacar   una   informació   especial,   es   canvia   l’ordre,  però  si  no  hi  ha  cap  intenció  de  destacar  un  element  en  concret,  s’ha  de   seguir  una  estructura  neutre  (Subjecte,  verb,  predicat).  Qualsevol  variació  serà   per  emfatitzar.     5. Connectors   adequats.   Per   exemple   evitar:   Abonaven   la   proposta   directors,   productors   i   actors   cinematogràfics,   i   tanmateix   (així   com)   directors   i   actors   teatrals.   //   L’esfondrament   va   causar   sorpresa,   doncs   (doncs   no   és   causal,   seria   perquè  o  algun  altre)  l’edifici  l’havien  examinat  els  experts.       6. Repeticions  útils  (títols  i  subtítols).  Exemple,  evitar:  El  Barça  surt  sencer  d’una   ruleta  russa  a  Riazor  (títol)-­‐    El  Barça  s’imposa  4-­‐5  en  un  matx...  (sub)     Aquestes  estratègies  formen  part  dels  llibres  d’estil,  doncs  hi  ha  la  idea  de  la  llengua   correcta   i   comunicativa,   llengua   adequada   i   neutra   i   també   que   cal   assegurar   la   llegibilitat  màxima  a  un  receptor  heterogeni,  amb  economia  de  temps  i  d’espai.   Un  cop  sabut  i  sabent  aquestes  estratègies,  es  poden  agrupar  en:     Ø Estratègies  lèxiques  i  retòriques.  Algunes  estratègies  que  estan  dins  d’aquesta   categoria  són:    -­‐    No  s’ha  de  fer  llenguatge  literari  ni  formal,  no  és  el  lèxic  “esperable”.  Evitar   “quelcom”,  “palesar”,  “emprar”.       -­‐    S’ha  de  fugir  dels  tòpics.     -­‐    El  tema  del  tema.  Evitar  el  concepte  de  “tema”  per  a  qualsevol  frase.     Ø Estratègies  sintàctiques.       -­‐  Evitar  la  negació  doble,  millor  la  simple.     -­‐  Relatius  simples  abans  que  compostos.     -­‐  Millor  dues  frases  que  una  llarga.     -­‐  Els  incisos  s’han  d’evitar,  millor  formular  una  nova  frase.     Ø Estratègies  textuals.     -­‐  No  cal  buscar  molts  sinònims  de  conceptes  bàsics.     -­‐  Desenvolupar  sigles  i  escriureles  entre  parèntesis     -­‐  Convencions  gràfiques:  els  números  i  les  puntuacions.     Ø Estratègies  informatives.     -­‐  El  llenguatge  ha  de  ser  respectuós.     -­‐  Evitar  frases  que  puguin  no  entendre’s.     -­‐  Enumeracions  discriminades  (seleccionar  tu  el  que  vols  dir).     Quan   parlem   de   diversitat   lingüística   veiem   aquells   termes   que   poden   ser   sinònims,   per  exemple  depenent  de  la  zona  geogràfica  (joves,  minyons,  jovents).               7. EINES DE CONSULTA   7.1 ésAdir     Què   és:  Portal  lingüístic  de  la  CCMA.  Autors:  M.Alba  Agulló  i  Oriol  Camps.  Ofereix  els   materials   elaborats,   al   llarg   dels   anys,   pels   equips   d’assessorament   lingüístic   de   les   diverses  empreses  de  la  Corporació.       Textos   elaborats:   “Català   a   TV3”,   “criteris   lingüístiques   sobre   traducció   i   doblatge”,   “Orientacions  lingüístiques”,  “Llibre  d’estil  de  la  CCRTV  interactiva”.  Són  la  base  del  és   a  dir,  i  els  continguts  es  revisen  i  s’amplien  constantment.     Públic:   S’adreça   als   professionals   de   la   CCMA,   especialment   redactors,   locutors,   traductors   i   dobladors.   Pot   ser   també   útil   a   molts   altres   professionals   de   la   comunicació.       El   que   no   hi   ha   al   és   a   dir:   Ni   totes   les   paraules   del   català   (no   és   diccionari   de   gramàtica)   ni   tots   els   noms   propis   rellevants   (no   és   enciclopèdia),   sinó   tots   aquells   casos  que  han  generat  o  generen  algun  dubte  d’ús,  de  grafia  o  de  pronúncia  als  mitjans   de  la  CCMA.     Sobre   una   paraula   concreta   no   hi   ha   totes   les   accepcions   possibles,   sinó   només   aquelles   que   en   la   pràctica   generen   dubtes.   No   interessa   tampoc   la   biografia   d’un   polític  i  càrrec  actual  únicament  com  s’escriu  el  seu  nom  i  com  s’ha  de  pronunciar.     8.2  Diccionari  de  la  llengua  catalana      Elaborat  per  l’Institut  d’Estudis  Catalans,  el  2007  (abans  estava  el  de  PF  el  1932).  És  un   diccionari   normatiu   de   la   llengua   catalana.   IEC   és   l’autoritat   de   la   llengua   en   tots   els   territoris   de   la   llengua   catalana   des   que   es   consoliden,   aquests   territoris   es   van   consolidar  el  1932  quan  es  van  firmar  les  Normes  de  Castelló  pel  País  Valencià,  com  a   culminació   d’un   procés   de   normalització.   L’actualització   era   imprescindible   per   les   transformacions  de  tota  classe  en  la  percepció  de  comprensió  i  explicació  de  la  realitat   universal;  l’aparició  de  nous  valors  ètics,  morals,  ideològics,  requerien  una  revisió  que   superés  la  simple  addició  o  supressió  de  lemes.     És  per  tant  un  diccionari  que  no  discrimini  ningú  ni  res:  es  reconeguin  tots  els  parlants,   sense   diferencies   de   sexe,   raça,   religions   i   ideologies,   ni   discriminació   de   caràcter   geogràfic  o  social.     Numera   les   accepcions;   amplia   la   nomenclatura,   les   accepcions   i   exemples,   i   elimina   entrades   obsoletes.   Abans   hi   havia   poques   paraules   vulgars,   no   hi   havia   insults,   per   exemple.     Arribat  el  segle  XXI,  la  introducció  del  Diccionari  diu  que  s’ha  de  modernitzar  la  llengua.       8.3  Diccionari  català-­‐valencià-­‐balear  (DCVB)       Elaborat   el   2002   per   Antoni   M   Alcover   i   Francesc   de   Borja   Moll.   Alcover,   capellà   de   Palma   fa   una   crida   el   1901,   es   fa   la   primera   publicació   el   1926,   va   sortir   el   primer   volum1930.  Aquesta  obra  té  un  caràcter  emblemàtic,  és  una  obra  cabdal  per  la  llengua   catalana.   Consulta.  A  partir  del  mot  d’entrada,  s’accedeix  a  l’article  corresponent  del  DCVB.  Les   il·∙lustracions  i  les  taules  de  flexió...   Breu   història.   Mossèn   Alcover   recull   cançons   i   rondalles   populars.   Notació   de   molts   mots   arcaics   i   dialectals.   Diccionari   de   nova   planta:   dialectològic,   històric   i   literari;   sincrònic   i   diacrònic.   1901.   Butlletí   del   diccionari   de   la   llengua   catalana.   Revista   filiologica,  crònica  de  l’obra.     Segle  XX.  Replega  els  materials  en  dos  punts:  llengua  viva  i  llengua  escrita.  Notació  en   700.000   cèdules,   ordenades   en   una   calaixera.   President   de   la   secció   filològica   (1911)   de  l’IEC.  Divergències  tècniques  i  ortogràfiques.  Etapa  de  deserció  social.  Francesc  de   borja  moll  en  recull  l’herència.  10  volums  1926-­‐1962.     8.4 Gramàtica  de  la  llengua  catalana     Fabra,   Pompeu.   Gramàtica   catalana.   IEC;   1918,   Barcelona.   IEC;   gramàtica   de   la   llengua   catalana.   Barcelona:   IEC,   2014:   versió   en   línia   provisional.   La   versió   en   línia   és   una   exposició  d’aquells  textos  que  des  de  1918  fins  ara  sí  que  s’han  pogut  actualitzar  tot  i   ser   provisional   i   subjecta   a   revisions.   Té   la   voluntat   de   facilitar   la   interacció   amb   els   usuaris.  S’estructura  en  cinc  parts:  fonètica,  morfologia,  formació  de  mots,  ortografia,  i   sintaxi.  A  les  parts  esmentades  cal  afegir  una  introducció,  diversos  índexs  i  una  llista  de   les   abreviacions   que   s’hi   utilitzen:   cp=   compareu;   §   =   paràgraf;   aux   =   auxiliar;   MP=   masculí  plural;  v.=  vegeu;  Q=  quantificador.   La   Gramàtica   aplega   els   materials   elaborats   i   consensuats   per   la   Secció   Filològica   de   l’IEC  per  a  la  publicació  com  a  versió  preliminar  i,  doncs,  provisional  de  l’actualització   de   la   gramàtica   normativa   oficial   de   l’IEC   –la   qual,   sota   l’autoria   de   Pompeu   Fabra,   fou   publicada  per  primera  vegada  el  1918  i  per  darrera  el  1933.   El   2001   la   SF   acorda   emprendre   els   treballs   de   preparació   de   la   publicació   d’aquesta   nova  gramàtica  normativa.   Dos   motius   bàsics   són:   el   fet   que   els   textos   van   ser   elaborats   fa   temps;   la   necessitat   que  fos  públicament  coneguda  l’orientació  que  hom  els  ha  donat  i  visibles  criteris  amb   què  han  estat  concebuts.   És   una   obra   de   referencia   de   caràcter   institucional.   L’IEC   té   reconeguda   legalment   la   competència  en  totes  les  terres  de  llengua  i  cultura  catalanes  i  actua  com  a  acadèmia   de  llengua.       8.5 Termcat     Centre  de  terminologia  catalna,  creat  el  1985  per  la  Generalitat  i  l’IEC.  És  un  consorci   amb  personalitat  jurídica  pròpia,  constituït  per  Gene  (aporta  els  diners)  i  IEC  (aporta  el   paper  referencial)  i  el  Consorci  de  Normalització  Lingüística  (assegura  la  difusió  en  el   territori).     La   normalització   terminològica   es   duu   a   terme   per   mitjà   del   Consell   Supervisor.   Hi   participen   diversos   membres   de   l’IEC   i   de   la   seva   SF,   que   garanteixen   l’encaix   d’aquesta  tasca  amb  el  conjunt  de  l’activitat  codificadora  en  llengua  catalana.       Té   com   a   missió   garantir   el   desenvolupament   i   la   integració   de   la   terminologia   catalana  en  els  sectors  especialitzats  i  en  la  societat  en  general,  mitjançant  la  creació   d’eines   i   de   recursos   innovadors   i   de   qualitat,   en   un   diàleg   permanent   amb   especialistes  i  usuaris.       L’objectiu   es   concreta   en   dos   punts:   aprovació   de   les   formes   catalanes   dels   nous   termes   que   sorgeixen   en   els   àmbits   tècnics,   científics   o   humanístics,   ja   sigui   perquè   encara   no   hi   ha   cap   proposta,   ja   sigui   perquè   es   difonen   formes   poc   adequades;   i   fixar   criteris   lingüístics   i   terminològics   per   fer   mes   fàcil   el   treball   terminològic   i   el   desenvolupament  dels  llenguatges  d’especialitat  en  català:  exemple:  ens  venen  moltes   paraules  del  francès,  per  exemple  les  que  acaben  en  –ete.  Paraules  més  modernes  que   ens   venen   del   francès   i   també   acabaven   en   –ete,   no   les   hem   adaptat   igual,   sinó   amb   – et.     Els   serveis   que   ofereix   son   Cercaterm:   servei   automatiztat   de   consultes   terminològiques  i  Neoloteca.     8.6 Optimot       Servei  de  consultes  lingüístiques  que  ofereix  la  Direcció  General  de  Política  Lingüística   en   col·∙laboració   amb   l’IEC   i   el   Termcat.   Consta   d’un   cercador   d’informació   lingüística   que  ajuda  a  resoldre  dubtes  sobre  la  llengua  catalana.  Per  mitjà  de  l’Optimot  es  poden   consultar  de  manera  integrada  diferents  fonts.     Fonts  que  utilitza:  Diccionari  de  la  llengua  catalana  de  l’IEC;  Diccionari  català-­‐castellà  i   castellà-­‐català   d’Enciclopèdia   Catalana;   Fitxes   de   l’Optimot:   expliquen   de   manera   didàctica  i  breu  continguts  lingüístics,  per  resoldre  dubtes  freqüents;  Verbs  conjugats   de  la  Gramàtica  de  la  llengua  catalana  de  l’iEC;  Diccionaris  terminològics  del  TERMCAT;   Col·∙lecció   Criteris   Lingüístics   de   la   DGPL;   Nomenclàtor   Oficial   de   toponímia   major   de   Catalunya   de   la   Comissió   de   Toponímia   de   Catalunya;   Nomenclàtor   toponímic   de   la   Catalunya  del  Nord  de  l’IEC.  AIXÒ  NO  HO  TROBEM  A  ALTRES  CERCADORS.       9 PRONOMS RELATIUS Entra  en  joc  tant  el  vessant  teòric,  saber  què  són  i  quina  dificultat  terminològica  tenen   com  també  la  pràctica:  hem  de  ser  capaços  de  construir  bé  les  frases.     9.1  Part  teòrica     Els   pronoms   relatius   enllacen   dues   oracions   i   substitueixen   en   l’oració   introduïda   pel   relatiu  un  element  que  ja  ha  aparegut  abans:     M’ha  desaparegut  el  llibre.  Tenia  el  llibre  a  la  bossa.     M’ha  desaparegut  el  llibre  que  tenia  a  la  bossa.     Com  a  dificultats  terminològiques  trobem:   > Antecedent:  terme  d’una  frase  al  qual  es  refereix  el  pronom  relatiu.  En  el  cas   anterior,  seria  el  llibre.       > Oracions  de  relatiu  adjectives.  Equivalen  a  un  adjectiu  i  hi  ha  especificatives  i   explicatives:       Els  metges  que  estudien  el  cas  són  eminències    -­‐  Especificativa       Els  metges,  que  estudien  el  cas,  són  eminències  –  Explicativa.     > Oracions   de   relatiu   substantives:   equivalen   a   un   nom.   No   tenen   antecedent   des   d’un   punt   de   vista   sintàctic;   el   pronom   relatiu   es   refereix   a   un   concepte   general:       Qui  acabi  primer  tindrà  més  punts  –  Antecedent  seria  la  persona  que...     Funcions  dels  pronoms  relatius:   1. Subjecte.  He  perdut  el  bolígraf  que  m’agradava   2. Complement   Directe   (o   Objecte   Directe).   He   perdut   el   bolígraf   qu   em   vas   regalar.   3. CCT.  El  dia  que  va  néixer  el  teu  fill  érem  a  Londres.     Formes  dels  relatius   Trobem   4   relatius   invariables   –   relatius   simples,   formes   àtones,   tòniques,   adverbials:   QUE,   QUÈ,   QUI,   ON.     I   trobem   també   1   relatiu   variable   –   relatiu   compost-­‐:   QUAL/QUALS.   I.
Que.     Una  frase  de  relatiu  especificativa  NO  admet  relatiu  compost,  una  explicativa  sí.  Per   exemple,  no  podem  dir:       Vull  convidar  a  la  festa  els  amics  els  quals  treballen  amb  mi.       Quan   aquest   pronom   relatiu   fa   funció   de   CCT,   també   és   igual   de   vàlida   una   forma   de   relatiu  composta  si  va  precedida  de  preposició:     Allò  va  passar  justament  el  dia  que  te’n  vas  anar  a  París.  +  en  què+  en  el     qual.  –  Són  admissibles.       Allò  va  passar  justament  el  dia  el  qual  te’n  vas  anar  a  París.  –  NO.       No  s’ha  de  confondre  el  pronom  relatiu  QUE  amb  la  conjunció  QUE,  no  podem  dir  per   tant  Confio  en  que,  en  què,  per  exemple.     Tampoc   s’ha   de   confondre   amb   l’adverbi   QUE,   introductor   d’interrogacions   i   admiracions.     En   oracions   de   relatiu   substantives   trobem   els   grups   el   que...     el   que,   la   que,   els   que,   les  que,  equivalen  a  aquell  què/allò  que...:     Escolta  el  que  et  diuen  (=allò  que)  (si  pots  fer  l’equivalència  d’això,  allò,   és  correcte)     Estava  atent  al  que  li  deien  (a  allò  que,  a  això,  a  allò).     A  banda  del  sentit  neutre,  el  que  pot  referir-­‐se  també  a  persones  tant  correcte  és  dir:     Guanya  el  que  encerti  tres  números     Guanya  el  qui  encerti  tres  números.       Aquests   grups,   també   poden   correspondre   a   la   coincidència   d’article   determinat   +   (nom  sobreentès)  +  que:     Em  parlat  del  veí  i  del  que  va  venir  a  la  festa.       El  grup  EL  QUE  no  s’accentua.  Tampoc  quan  fa  de  CD  i  se  sol  substituir  pel  pronom   interrogatiu  QUÈ     Vine  a  McDonald’s,  sabem  el  que  t’agrada  (...  sabem  què  t’agrada).     No  és  correcte  fer  servir  EL  QUE  com  si  fos  equivalent  a  LA  QUAL  COSA,  o  COSA  QUE,   per  introduitr  tota  una  frase  de  relatiu  explicativa.  Estaria  malament  dir:   Van   anunciar   un   augment   dels   impostos,   el   que   em   sembla   molt   malament.   –   S’hauria  de  dir  la  qual  cosa,  cosa  que...     II.
Què.   S’usa   en   una   funció   diferent   de   la   de   subjecte,   complement   directe   i   circumstancial   de   temps.   Pot   fer   de   qualsevol   altre   circumstancial   –que   no   sigui   de   temps-­‐   i   de   complement  preposicional.     Es  refereix  a  coses  i  duu  preposició  feble  (a,  en,  amb,  de,  per).     La  ploma  amb  què/amb  la  qual  escric.  (NO  amb  la  que)   Són  coses  a  què/a  les  quals  no  ens  hem  acostumat  (NO  a  les  que)   El  tema  de  què/del  qual  parlo...  (NO  del  que)     Darrere   preposició   forta   (des   de,   contra,   sobre,   davant,   darrere,   sense...)   no   es   pot   escriure  QUÈ  sinó  un  relatiu  compost.    NO  S’HA  DE  DIR  Es  tracta  d’un  afer  sobre  què  no  vull  opinar   Es  tracta  d’un  afer  sobre  el  qual  no  vull  opinar   Era  al  teatre,  en  sortir  del  qual...   Es  va  produir  un  incendi,  fugint  del  qual...   No  s’ha  de  confondre  el  pronom  relatiu  QUÈ  amb  l’interrogatiu  QUÈ:   No  se  de  què  em  parles  (=quina  cosa)   A  què  et  refereixes?  (quina  cosa)   Demana-­‐li  què  vol  (=quina  cosa)  /  Demana-­‐li  el  que  vol   III.
Qui.   S’usa  en  funcions  sintàctiques  diverses.  Es  refereix  a  persones   L’home  a  qui/al  qual  has  preguntat  l’hora  és  el  meu  germà.   La  noia  de  qui/de  la  qual  et  parlo  és  molt  competeent.   Si  el  QUI  té  antecedent,  no  hi  d’anar  article:   NO  s’ha  de  dir:  Ha  trucat  l’home  al  qui  has  e  nviat  el  paquet     La   possibilitat   de   fer   servir   el   realitiu   compost   per   referir-­‐se   a   persones   serveix   per   evitar  ambuiguitats:   El  fill  de  la  veïna,  amb  qui  ens  vam  discutir,  no  em  diu  res  –  amb  el  qual,  amb  la   qual.   Pel  que  fa  a  la  partícula  qui  quan  fa  de  pronom  relatiu,  cal  dir  que  també  s’accepta  l’ús       IV.
El  qui.   En   les   oravcions   de   relatiu   substantives,   podem   trobar   els   grups   el   qui,   aquell   qui,   la   qui...     Qui  dia  passa  any  empeny.   Té  un  posat  com  aquell  qui  no  fa  res   Tothom  qui  en  sàpiga  res,  que  en  digui  alguna     V.
ON   Indica  lloc  i  equival  generalment  a  en  què,  a  què....  si  el  sentit  locatiu  no  és  prou  clar,   és  preferible  usar  en  què,  en  el  qual...   La  sala  on  ens  reunim  (en  què,  en  la  qual)  estarà  tancada.   El  negoci  on  havíem  arriscat  tants  diners  no  els  va  sortir  bé  (millor  dir  en  què  o   en  el  qual)     VI.
QUAL   Casos  vistos:  Oracions  adjectives  explicatives  (les  que  van  entre  comes),  equivalent  a   QUÈ  i  a  QUI,  i  les  formes  de  relatiu  LA  QUAL  COSA  i  COSA  QUE.   Darrere   preposicions   fortes   i   locucions   prepositives   es   fa   servir   el   relatiu   compost,   llevat  que  el  relatiu  tingui  un  valor  neutre.  Llavors  cal  escriure  QUÈ.   Necessitava  una  causa  contra  la  qual  lluitar.   Necessitava  quelcom  contra  què  lluitar.  –  es  pot  posar  perquè       RELATIU  POSESSIU   Precedit  de  la  proposició  DE  i  darrere  el  nom  que  complementa,  el  relatiu  compost  (del   qual  la  qual...)  té  el  sentit  d’un  possessiu.   És  una  masia  que  a  l’entrada  hi  ha  un  escut.  És  una  masia  a  l’entrada  de  la  qual  hi   ha  un  escut.  (Col·∙loquial  la  primera,  la  segona  es  estàndard  i  la  qual  és  possessiu,   seria  equivalent  a  CUYO/CUYA)   El  veí  que  el  seu  cotxe  és  un  4x4  m’ha  llogat  l’aparcament  (Col·∙loquial).  El  veí  el   cotxe  del  qual  és  un  4x4,  m’ha  llogat  l’aparcament  (estàndard  i  possessiu).     Compte   amb   fer   servir   QUE   per   a   tots   els   usos   on   hi   ha   d’anar   un   pronom   relatiu   diferent:   NO  s’ha  de  dir:  vaig  parlar  amb  el  senyor  que  li  havien  pres  la  cartera   Vaig  parlar  amb  el  senyor  a  qui  (no  posar  LI)  havien  pres  la  cartera     NO  es  pot  duplicar  el  relatiu  i  pronom  feble:   NO:  és  un  poble  on  hi  van  a  estiuejar  molts  alemanys   És  un  poble  on  van  a  estiuejar  molts  alemanys.  (=  en  què,  en  el  qual)   NO:  Tornen  a  fer  aquella  pel·∙lícula  que  ja  l’hem  vist  tantes  vegades   Tornen  a  fer  aquella  pel·∙lícula  que  ja  hem  vist  tantes  vegades.     COMBINACIONS  PRONOMINALS     1. EN.     Frases  incorrectes.   Omissió  indeguda:   No  hi  ha  farina.  Ara  compraré  (ara  EN  compraré)   Sí,  si  que  (n’hi)  ha.  Vaig  comprar(-­‐ne)  ahir.   (N’)Hi  ha  molt  poca,  perquè  he  fet  un  pastís  i  (n’)he  gastat  molta.   Ah,  doncs  quan  surti  (n’)aniré    a  comprar.     Els   MdC   prefereixen   posar   els   pronoms   abans   que   després,   perquè   alguns   queden   estranys.       Funcions  d’EN:  Complement  directe:   Tens  exàmens  aquesta  setmana?  Sí,  EN  tinc.   Tens  dos  exàmens?  No,  EN  tinc  tres.  (quan  veiem  numeral  però  s’elimina  el  nom,   és  obligatori  el  pronom)   Si   el   nom   de   l’objecte   directe,   sense   article,   va   amb   adjectius,   aquests   adjectius   apareixen  precedits  de  la  preposició  DE  quan  substituïm  el  nom  pel  pronom  EN.   Hi  ha  cap  mercat  al  poble?  –  Sí,  n’hi  ha  un  DE  molt  gran  i  un  DE  mitjà.     Funcions  EN:  Complement  preposicional.   En   verbs   com   abstenir-­‐se,   adonar-­‐se,   ocupar-­‐se,   parlar,   penedir-­‐se,   preocupar-­‐se....,   els   complements   del   qual   van   introduïts   per   la   preposició   DE,   el   pronom   que   substitueix  aquests  complements  és  EN.   T’has  adonat  de  la  cara  que  feia  el  president?  –  No,  no  me  n’he  adonat.   El  pronom  en  pot  substituir  una  roacio  introduïda  per  les  conjuncions  que,  si,  en  funció   de  complemetn  preoposicional  tot  i  que  no  vagin  introduiees  .....     El   pronom   EN   pot   substituir   aluguns   complements   de   nom   sempre   que   aqeust   nom   formi  part  d’un  objecte  directe,  d’un  atribut  o  d’un  complement  predicatiu:   Tens  bons  records  de  la  universitat?  –  Sí,  en  tinc  bons  records.   El  pronom  EN  pot  substituir  un  CC  d’origen  o  de  procedíncia  que  vagi  introduït  per  la   preposició  DE.   Ara  tornes  de  la  feina?  –  No  en  torno,  hi  vaig.     Exemple  d’exercici:   Mira   si   queden   tomàquets:   A)   No   queden   B)   No   queden,   de   tomàquets.   C)   De   tomàquets   no   queden.   D)   No   en   queden,   de   tomàquets.   E)De   tomàquets,   no   en   queden.  F)  Tomàquets  no  queden.   Només  estan  bé  la  D  i  la  E.     -­‐   Milers   de   persones   reclamen   “solucions   per   a   Euskal   herria”,   i   consideren   que   el   diàleg  amb  ETA  no  (EN)  pot  quedar(-­‐NE)  al  marge.   -­‐  El  túnel  enfonsat  es  construïa  sense  que  se  (n’)hagués  aprovat  el  projecte.   -­‐  Aquest  tren  ve  de  Manresa?  Sí,  (EN)  ve.   -­‐  Hi  ha  persones  que  recullen  dels  contenidors  tot  allò  que  s’hi  llença.   -­‐  Hi  ha  persones  que  ____  (EN)  recullen  tot  allò  que  s’hi  llença   -­‐  Hi  ha  persones  que  ____  (HO)  recullen  dels  contenidors   -­‐  Hi  ha  persones  que    ____  (HO)  recullen     2. HI   Frases  incorrectes,  omissió  indeguda   -­‐  Vaig  al  banc  de  seguida,  que  tanquen  d’aquí  a  deu  minuts.   -­‐  No  cal  que  vagis,  ja  vaig  anar  jo  ahir  (MALAMENT;  s’ha  de  dir  ja  vaig  anar-­‐hi  jo)   -­‐  No  li  agrada  la  llet,  no  li  donis  (MALAMENT:  és  no  li’n  donis/n’hi  donis)     HI  o  LI?   El  pronom  LI  (datiu)  representa  una  persona,  un  animal  o  una  cosa  personificada.  En   aquest  cas,  és  LI  no  HI.  Exemples:   -­‐  A  la  meva  filla  LI  dedico  molt  temps.   -­‐  Li  portaràs  el  llibre   -­‐  Li  van  donar  un  premi   Però  quan  el  datiu  inanimat,  LI  passa  a  ser  HI:   -­‐  A  això,  hi  dedico  molt  temps   Quan  el  datiu  es  combina  amb  els  pronoms  EN  o  HO,  el  pronom  LI  passa  a  ser  HI:   -­‐  Li’n  compraré  un.  à  N’hi  compraré  un.   -­‐  Ja  li  ho  diré  jo  à  Ja  l’hi  diré  jo  (Totes  les  frases  són  correctes)   EL  pronom  HI  substitueix  els  complements  introduïts  per  qualsevol  preposició,  excepte   DE.  La  majoria  de  preposicions  regides  per  verbs  són  A,  EN  i  AMB.  Exemples:   -­‐  T’atreveixes  a  llançar-­‐te  amb  paracaigudes  o  no  t’hi  atreveixes?   -­‐  Em  pensava  que  m’avindria  amb  la  meva  cap,  però  no  m’hi  avinc  gens.   Què  passa  si  anticipem  l’objecte  preposicional?   -­‐  Amb  la  meva  cap,  no  m’hi  avinc  gens.   -­‐  En  els  seus  pares,  no  hi  pensa  gaire.   I  si  el  posposem?   -­‐  No  m’hi  avinc  gens,  amb  la  meva  cap.   -­‐  No  hi  pensa  gaire,  en  els  seus  pares.   EL   pronom   HI   substitueix   els   complements   circumstancials   introduïts   per   qualsevol   preposició   excepte   DE.   Els   CC   de   manera   se   substitueixen   per   HI   encara   que   vagin   introduïts  per  DE.   -­‐  Quants  mesos  has  treballat  en  aquesta  empresa?  HI  he  treballat  deu  mesos.   -­‐  De  perfil  és  més  guapo  que  de  cara.  Quan  li  fan  fotos,  sempre  s’hi  posa.   -­‐  Anar  de  viatge,  anar  de  cul,  plorar  de  ràbia,  viure  de  renda,  armar-­‐se  de  valor,   cobrir-­‐se  de  glòria...  Expressions  que  se  substitueixen  per  HI.   Si  anticipem  el  CC,  aquest  s’ha  de  repetir  en  forma  de  pronom  HI.   -­‐  Al  tercer  primera  no  hi  viu  la  Maria.       Més  exemples:   La  reforma  costarà  10  mil  euros  i  es  començarà  a  treballar  en  -­‐hi  ella.   -­‐  Li  Hi  va  dedicar  tota  la  vida  a  l’estudi  de  la  vacuna.   -­‐  HI  posaria  la  mà  al  foc.   -­‐  El  coneixement  aprofundit  de  les  tradicions  sociològiques  no  pot  ser  més  que   beneficiós  per  a  una  disciplina  tan  relacionada  amb  elles  com  la  nostra.     -­‐  ...  Que  es  s’hi  va  fundar  en  ella.       Exemples  de  conversa:   -­‐  Li  he  de  dir  una  cosa  molt  important.   -­‐  Doncs  digue-­‐me-­‐la  a  mi.  Ja  li  passaré  el  missatge.   -­‐  No,  no,  li  (l’hi)  he  de  dir  a  la  cara.  (Falta  un  pronom,perquè  només  se  substitueix  a  ell,   i  falta  substituir  el  missatge)     -­‐  Posa’m  un  cafè,  Pol.   -­‐  Un  altre?  Ja  t’he  (te  n’he)  posat  quatre.   -­‐  Doncs  (en)  vull  un  cinquè.  Què  passa?   -­‐  Per  mi,  com  si  vols  que  t’  (te  n’)ompli  un  termos.  Però  et  noto  molt  nerviós.     -­‐  Ah,  això  és  pel  David.  Dóna-­‐li  (-­‐l’hi)  i  no  facis  preguntes.         Grups  pronominals.   Alguns   grups   de   dos   pronoms   febles   porten   dificultats.   Això   es   deu   a   la   distància   de   llengua   parlat   i   el   llenguatge   escrit.   Porta   problemes   de   manera   proclítica   (els   la   portaré)  com  enclítica  (porta’ls-­‐la).       Errors:  -­‐  Ja  els  hi  portaré  jo  à  Ja  ELS  LA  portaré  jo.  /  ELS  EL.   -­‐  Ara  vols  que  porti  fruita  als  teus  pares?   -­‐  Ja  els  hi  portaré  jo  à  Ja  els  en  portaré  jo.   -­‐  Les  llibretes,  als  teus  pares?   -­‐  Ja  els  hi  portaré  jo.  à  Ja  els  les  portaré  jo.   -­‐  Els  llibres  al  teu  pare?     -­‐  Ja  els  hi  portaré  jo.     Per  saber  com  s’ha  d’escriure,  passar-­‐ho  a  segona  persona  singular.       LI  o  L’Hi?   -­‐  EL  llibre,  al  teu  pare?   -­‐  Ja  li  portaré  jo.  (n’hi)   -­‐  Ara  fruita,  al  teu  pare?   -­‐  Ja  li  porat  (n’hi)  jo.   -­‐  La  víctima  no  havia  demanat  ajuda  a  cap  plataforma  d’afectats  i  als  veïns  no   els  constaven  els  problemes  de  la  família.   -­‐  “Si  algú  no  creu  que  sigui  una  tragèdia  que  m’acompanyi  a  conèixer  aquelles   epersones  i  els  hi  (els  ho)  digui  ,  els  va  reptar.     PREPOSICIONS   ‘EN’.     Es   pot   escriure   EN   davant   d’infinitiu?   Només   quan   és   un   complement   temporal   equivalent  a  ‘quan’,  ‘en  el  moment  de’:   En  sortir  al  carrer,  vaig  veure  la  policia.     Només  penso  en  respirar  –  Només  penso  a  respirar   No  es  pot  escriure  EN  davant  d’infinitiu  quan  aquesta  preposició  és  regida  pel  verb:   -­‐  Penso  sovint  en  l’examen   -­‐  Penso  sovint  en  fer  l’examen  aviat  –  Penso  sovint  a  fer  l’examen  aviat.   -­‐  No  té  interès  en  la  feina   -­‐  No  té  interès  en  treballar  gaire  –  No  té  interès  a  treballar  gaire.   -­‐  Penso  en  la  migdia.   -­‐  Pensa  A  arribar  aviat.   -­‐  Es  complauen  A    (o  d’)  invitar-­‐lo  a  la  festa.   -­‐  Confia  en  mi   -­‐  Confia  A  (o  d’)    aprovar  el  curs   Quan  el  verb  va  precedit  de  que  (Confia  en  que)  el  pronom  EN  cau  (confia  que).       COHESIÓ  TEXTUAL:  La  referència  i  la  connexió.     1. Construir  un  text.   La   configuració   de   conceptes   i   de   relacions   textuals   és   a   la   base   de   la   construcció   d’un   text.   El   redactor   té   l’obligació   de   jugar   amb   la   construcció   d’un   text   facilitant,   d’entrada,  la  descodificació  informativa.  És  a  dir,  tu  estàs  informant  i  la  teva  obligació   ésLa   configuració   de   conceptes   i   de   relacions   textuals   és   a   la   base   de   la   construcció   d’un   text.   El   redactor   té   l’obligació   de   jugar   amb   la   construcció   d’un   text   facilitant,   d’entrada,  la  descodificació  informativa.  És  a  dir,  tu  estàs  informant  i  la  teva  obligació  ´   at  incapaç  de  controlar  la  classe.    No  sabem  de  qui  se’ns  parla  fins  l’última  frase.     No  era  just  que  la  setmana  passada  el  professor  de  l’assignatura  l’hagués  deixada  a   càrrec  seu.  Al  capdavall,  no  és  la  feina  pròpia  d’un  conserge.    No  és  la  fórmula  típica   de   construir   un   text   de   manera   ordenada   en   l’àmbit   del   periodisme,   perquè   la   informació  va  apareixent  al  llarg  del  text.     El  que  ha  de  fer  un  redactor  és  mantenir  relacions  textuals  que  tu,  com  a  autor,  puguis   controlar  bé.     S’hauria  d’escriure:   El  Joan,  que  és  un  conserge  de....  li  van  demanar  un  encàrrec...   Per   tant,   podem   sintetitzar   que   cal   facilitar  la  descodificació   informativa,   assegurar  el   conjunt  de  mecanismes  que  cohesionen  el  text  i  utilitzar  una  llengua  correcta.       Exemples.   L’escriptora  Maria  de  la  Pau  Janer  recull  el  premi  després  que  els  ha  guanyat  per  dos   vots.  –  No  s’explica  què  és  el  que  ha  guanyat,  no  està  ben  associat  i  ens  podem  perdre.   Desvien   un   avió   per   una   amenaça   de   bomba   d’un   home   que   l’havia   perdut.   –   No   s’entèn  l’antecendent  del  que  havia  perdut:  si  bomba  o  avió.     GRAMÀTICA,  text  i  gramàtica  del  text.     Text:   Unitat   lingüística   comunicativa,   producte   de   l’activitat   verbal   humana,   que   posseeix  un  caràcter  social.  Es  construeix  per  mitjà  d’un  conjunt  de  capacitats  pròpies   del  nivell  textual  i  alhora  amb    facilitar  la  descodificació.     El   que   NO   ha   de   fer   un   redactor   és   ordenar   un   text   que   pot   estar   bé   de   manera   creativa  però  que  no  ho  és  en  un  àmbit  periodístic     Exemples  d’allò  que  no  s’ha  de  fer:      El   Joan   se’n   va   anar   dimarts   a   la   tarda   cap   a   la   Facultat   de   Ciències   de   la   Comunicació.   Estava   molt   preocupat   per   la   classe   d’avui.   La   setmana   anterior   havia   estat  incapaç  de  controlar  la  classe.    No  sabem  de  qui  se’ns  parla  fins  l’última  frase.     No  era  just  que  la  setmana  passada  el  professor  de  l’assignatura  l’hagués  deixada  a   càrrec  seu.  Al  capdavall,  no  és  la  feina  pròpia  d’un  conserge.    No  és  la  fórmula  típica   de   construir   un   text   de   manera   ordenada   en   l’àmbit   del   periodisme,   perquè   la   informació  va  apareixent  al  llarg  del  text.     El  que  ha  de  fer  un  redactor  és  mantenir  relacions  textuals  que  tu,  com  a  autor,  puguis   controlar  bé.     S’hauria  d’escriure:   El  Joan,  que  és  un  conserge  de....  li  van  demanar  un  encàrrec...   Per   tant,   podem   sintetitzar   que   cal   facilitar  la  descodificació   informativa,   assegurar  el   conjunt  de  mecanismes  que  cohesionen  el  text  i  utilitzar  una  llengua  correcta.       Exemples.   L’escriptora  Maria  de  la  Pau  Janer  recull  el  premi  després  que  els  ha  guanyat  per  dos   vots.  –  No  s’explica  què  és  el  que  ha  guanyat,  no  està  ben  associat  i  ens  podem  perdre.   Desvien   un   avió   per   una   amenaça   de   bomba   d’un   home   que   l’havia   perdut.   –   No   s’entèn  l’antecendent  del  que  havia  perdut:  si  bomba  o  avió.       Gramàtica   del   text:  Gramàtica  que  descriu  els  fenòmens  lingustics  que  ultrapassen  el   marc  de  l’oració.  Els  exemples  de  gramàtica  son  contextualitzadors  o  connectors:  per   exemple  quan  es  parla  d’avui  en  una  notícia,  pot  no  ser  avui  sinó  el  dia  en  que  es  va   publicar   la   notícia.   En   concret   també   seria   una   locució   de   la   gramàtica   del   text.   Una   paraula  sinònima  que  enllaça  amb  una  altra  part  del  text  també  seria  gram.  Textual.         De   manera   que,   un   text   no   és   simplement   un   conjunt   d’oracions   sinó   un   o   més   enunciats   relacionats   entre   sí   i   relacionats   amb   l’enunciació   (context).   El  text  lingüístic   interactua   amb   el   context   extralingüístic.   En   parlar   de   text,   ens   referim   tant   a   aspectes   lingüístics   com   extralingüístics   (els   necessaris   per   produir   i   interpretar   els   enunciat   com   a   conjunt   significatiu   d’acord   amb   una   intenció   comunicativa   i   una   interacció  social).       Unitats  comunicatives.   La  unitat  màxima  de  comunicació:  EL  TEXT.   La  unitat  mínima  de  comunicació:  L’ENUNCIAT  o  ORACIÓ   La  relació  entre  SEQÜÈNCIA  i  ENUNCIAT  forma  la  textualitat,  que  es  basa  en  la  sintaxi   (cohesió)  la  semàntica  (coherència)  i  la  pragmàtica  (adecuació)     Nivell   TEXT   Seqüència   Enunciat   textual     La   cohesió   és   el   centre   de   la   gramàtica   del   text.   Les   marques   cohesives   són   manifestacions  de  fenòmens  interpretatius:  el  díctic  temporal  pren  referència  concreta   a  partir  del  moment  de  l’enunciació;  pronoms,  elisions,  sinònims...  són  mecanismes  de   referència;  la  connexió  marca  relacions  semàntiques,  etc.         Mecanismes  de  cohesió.   1. La  referència:  díctics,  elisions,  pronoms,  sinònims...   L’ampliació  de  l’oficina  permetrà  atendre  el  públic  a  la  tarda.  Entre  el  personal  que  s’hi   incorporarà  hi  ha  advocats.     El  president  comença  avui  una  visita  de  dos  dies  a  Moscou,  en  resposta  a  la  invitació   que  li  va  fer  el  mandatori  rus  al  desembre.     Són  elements  que  s’interpreten  de  manera  directa  amb  l’enunciació.     Tipus  de  referència:   Exofòrica  (de  fora  del  text).  Dixi,  Coneixement  compartit.  –  Avui,  Damasc...   Endofòrica  (neix  en  el  text).  Gramatical,  semàntica,  pragmàtica...  –  Elipsi  del  subjecte,   pronoms  [EN,  HI],  repeticions  de  paraules,  sinònims...     2. Connexió:  oracional  i  textual.   > Degut  a  (està  malament,  és:  a  causa  de,  per  culpa  de,  per  raó  de...)  l’estat  de   les  carreteres,  es  recomana  circular  amb  precaució.   > Per   últim,  (està   malament:   és   per   acabar,   finalment)   voldria  destacar  l’acord   per  a  la  data  de  la  consulta:  9  de  novembre  de  2014.     > Les   autoritats   txetxenes,   així   com   (i   també/   de   mes   de   /a   més   a   més   de)   els   militars  russos  segueixen  cometent  segrestos,...   Connecto rs   Nexes     Marcadors   textuals     (entre   oracions)   (entre   paràgrafs)   Conjuncion s   Matisadors     En  segon  lloc       Pel  que  fa  a   tanmateix   ...     ...     coordinants   interordinants   subordinants   i   ...     perquè   ...     que   ...       3.   Modalització:   implicació   de   l’emissor   en   el   que   diu.   Un   text   és   molt   modelitzat   quan  podem  percebre  la  intenció  de  l’emissor  (subjectivitat)   > En  la  recta  final  de  la  campanua  electoral  més  impresentable   –i   ja   és   dir-­‐,    al   depriment  Silvio  Berlusconi  no  se  li  va  acudir  res  més  que  titllar...   4.  Discurs  citat:  discurs  directe  i  indirecte.         > Un  dels  capitans  blanc  i  blau  no  amagava  una  “immensa  alegria  al  veure  tanta   gent    aquí.  Tant  de  bo  això    passi  cada  diumenge”   > Un  dels  capitans  va  dir  que...   ...