Temas 4 2n Trimestre (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Introducción al derecho
Año del apunte 2015
Páginas 19
Fecha de subida 20/03/2015
Descargas 3
Subido por

Descripción

Todos los temas de Introducción a derecho del segundo trimestre de primero de Economía / ADE

Vista previa del texto

Unitat 4: el Dret en els estats democràtics contemporanis.
a) Elements bàsics: estat de dret, democràcia i separació de poders b) Les fonts del dret, llei , costum i principis generals del Dret c) Les decisions judicials i les tradicions jurídiques d) La interpretació de la Constitució y el paper dels tractats Constitucionals Materials d’estudi Alfred Font Barrot i José Luis Pérez Triviño, El derecho para no juristas, Barcelona, Deusto, 2009, capítol 3.
C. Viver Pi-Sunyer, Constitución, Vicens Vives, Barcelona, 1994, capítols 8, 12, 13, 14 i 15.
1. Elements bàsics: estat de dret, democràcia i separació de poders La idea d’Estat democràtic de Dret.
En el món contemporani, la idea de Estat està associada a certes característiques jurídic-polítiques que identifiquen el model de Estat de dret democràtic.
• Submissió a la llei L’Estat de Dret està sotmès a la llei, es a dir, l’Estat sol actúa si existeix una norma que l’hi ho permet i fins on aquesta l’hi ho permet. La llei autoritza, limita i controla l’acció de l’Estat. Això es formula en termes jurídics com el principi de legalitat: tota l’activitat de l’Estat està sotmesa a aquest principi – al contrari que en una dictadura on l’Estat vulnera els drets de les persones• La sobirania popular Tots els poders de l’Estat emanen dels ciutadans: esta assegurada la participació democràtica mitjançant el pluralisme polític, el sufragi universal i el control parlamentari.
• Separació de poders: legislatiu, executiu i judicial Aquest poder que esta sotmès a la llei s’exerceix per tres poders diferents. El principi de separació de poders garanteix la separació de la funció de creació de lleis (legislatiu) de la de dirigir la política del Estat (executiu) i també de la de administrar justícia i controlar la legalitat (judicial) En les monarquies absolutes el monarca “era l’Estat” concentrava tots els poders, cosa de la qual es deriva l’abús i la tirania. Locke i Montesquieu foren els primers a formular un teoria de la separació de funcions.
• Jerarquia normativa Un altre element del estat democràtic de dret es que hi ha una jerarquia normativa.
Les lleis s’ordenen segons el seu nivell d’importància, el vèrtex superior es la Constitució. Això implica que les lleis de rang inferior no poden contradir a les de rang inferior.
A mesura que les lleis van pujant de rang tenim poders que necessiten molta mes legitimació democràtica per crear normes. Es molt mes difícil modificar la Constitució que modificar una ordenança municipal.
• Drets i llibertats publiques/drets fonamentals.
Els ciutadans tenen garantitzada – normalment per una Constitució escrita – una llista de garanties, drets fonamentals i llibertats publiques. Aquests drets configuren un espai de protecció personal que l’Estat no pot interferir ni limitar arbitràriament.
Estudiarem el sistema de garanties via tribunal constitucional, etc.
• Separació entre església i Estat. L’estat es aconfessional.
No a tots els països de Europa hi ha separació entre església i Estat, en el nostre ordenament jurídic hi ha una separació, però no es completa: Espanya respecta els acord que ha fet amb el vaticà.
La aconfessionalitat d’un estat implica que cap religió té caràcter oficial i que a més es reconeix el dret a la llibertat religiosa.
La idea de l’Estat social L’estat intervé en el sistema econòmic i social per millorar la igualtat i assegurar unes mínimes condicions de vida per tots els ciutadans.
Això ho fa amb tècniques diverses per intervenció. Com per exemple la fiscalitat, fins la possibilitat de nacionalitzar empreses.
A més hi ha la possibilitat de limitar la llibertat d’empresa i al dret a la propietat.
A més reconeixement i protecció de drets econòmics i socials: dret a la salut, etc.
_________________________________________________________________________ ____
 El Estado de Derecho es aquel en donde sus autoridades se rigen, permanecen y están sometidas a un derecho vigente en lo que se conoce como un estado de derecho formal. Éste se crea cuando toda acción social y estatal encuentra sustento en la norma; es así que el poder del Estado queda subordinado al orden jurídico vigente por cumplir con el procedimiento para su creación y es eficaz cuando se aplica en la realidad con base en el poder del estado a través de sus órganos de gobierno, creando así un ambiente de respeto absoluto del ser humano y del orden público.
El Estado Social de Derecho es de tipo democrático, caracterizado por el reconocimiento de derechos de índole tanto individualista como de derechos de orden colectivista(económicos, sociales, culturales), con una idea de propiedad privada, pero sumada a la existencia de su función social, con una importante labor interventora del Estado en todos los niveles, fundamentalmente en el orden económico, que no puede serle válidamente velado, con una idea de igualitarismo con intervenciones necesarias y no siempre obligatorias.
_________________________________________________________________________ ____ Divisió de poders • El poder legislatiu Es el poder per fer lleis, l’òrgan legislatiu es l’encarregat de dictar lleis.
Es considera que ha de ser un òrgan amb representació democràtica. A Espanya la potestat legislativa l’exerceix el Parlament espanyol o Corts General.
Les Corts estan formades per dues càmeres: (a) El congrés de diputats de 350 membres - Un mínim de dos diputats per província (Ceuta i Melilla sol 1) i després un nombre de diputats proporcionals a la població (b) El senat, com a òrgan de representació territorial de 250 membres - El nombre de senadors es sempre el mateix: 4 per província excepte Ceuta i Melilla sol 2 Tant els diputats com la majoria dels senadors s’escullen per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret pels votants de cada circumscripció electoral –que a Espanya coincideixen amb les províncies, son escollits per 4 anys –o menys en cas de que es dissolguin les Cambres.Estructura interna: ple, Mesa (president, vicepresidents, dirigeix el dia a dia dels parlament), grups parlamentaris, diputació permanent, comissions permanents, comissions especials d’investigació.
Les funcions del poder legislatiu: (a) Funció legislativa. El procediment legislatiu: a) la iniciativa legislativa, b) remissió a la Comissió corresponent, c) discussió i votació en el congrés dels diputats, d) discussió, votació i esmenes en el Senat, e) Discussió i votació final en el Congrés de diputats.
A més el poder legislatiu té dos poders de control: (b) Control econòmic del govern: Aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, autoritzen l’emissió de deute públic (c) Control polític del govern Preguntes i interpel·lacions, mocions Moció de censura i qüestió de confiança Garanties parlamentàries: mandat representatiu, inviolabilitat per les opinions, immunitat parlamentària, però també disciplina de partit La funció legislativa: (a) La iniciativa legislativa. ¿Qui la pot tenir? Tot i que el poder legislatiu resideix en les Corts, la iniciativa legislativa – o capacitat de proposar projectes de llei la pot tenir: - El govern (projecte de llei), - El poder legislatiu ja sigui en congrés o el senat (proposició de llei); - També nosaltres els ciutadans tenim iniciativa legislativa (500.000 firmes).
Problema: quan arriba aquesta proposta el congrés de diputats pot decidir tramitar-la o no tramitar-la, de les últimes 60 se’n va entrar una a tràmit, que va servir per modificar un article, que no va servir perquè al cap d’un any es va tornar a modificar.
Els projectes de llei es presenten al Congres. El Congres les tramita mitjançant comissions i ponències fins que es presenten davant del ple que serà l’encarregat d’aprovar-la o rebutjar-la.
Un cop ratificada pel Congres la disposició es remet al Senat, el Senat té un termini de dos mesos per aprovar-la tal com està o be introduir enmiendas o bé rebutjar-la i oposar el seu veto. Si el Senat no l’aprova la llei torna el Congres dels Diputats, si el Congres l’aprova també estarà aprovada –però aquest cop es necessita majoria absoluta-. Tal com estan definides les competències el Senat no fa res, si aprova o no aprova es indiferent ! es critica al Senat perquè es un òrgan superflu que no aporta res i es molt car.
També correspon al Congrés la investidura del president del Govern. Aquest quan s’ha escollit mitjançant eleccions es proposat pel rei a la càmera: s’ha d’acceptar el candidat per majoria absoluta o simple al cap de 48h. Si no s’accepta el rei presenta un altre candidat. Si en dos mesos no s’accepta ningú, es dissolen les cambres i es convoquen eleccions.
Control econòmic del govern: el govern els decideix i el parlament els ha d’aprovar.
Si el govern no té la majoria necessària per governar tindrà molts problemes sobretot en aquest àmbit: si no s’aproven els pressupostos es mantenen els del any passat però això no es pot fer permanentment. Es un control molt important El control polític del govern: el parlament pot demanar al govern coses (fer preguntes) o interpel·lar (demanar comptes). A vegades també inclús es poden fer mocions (estem descontents amb això, etc).
(a) El element més fort de control polític es la moció de censura, es quan hi ha un moment en el que el parlament i el govern no estan en sintonia: 1/10 dels membres del congrés presenten una moció de censura, es a dir, la intenció de que el govern dimiteixi ! Per que s’accepti s’ha de tenir la majoria absoluta del Parlament.
“Según el artículo 113 de la Constitución Española el Congreso de los Diputados puede exigir la responsabilidad política al Gobierno por la vía de la adopción, por mayoría absoluta, de la moción de censura, que tiene que ser propuesta al menos por la décima parte de los Diputados, y ha de incluir un candidato a la Presidencia del Gobierno. Entre la presentación de la moción de censura y su votación tienen que pasar al menos cinco días. Dentro de los dos primeros días se pueden presentar mociones alternativas. En el caso de no aprobarse, quienes la hayan propuesto, no podrán presentar otra dentro del mismo periodo de sesiones. Si el Congreso aprueba la moción de censura el Gobierno presentará su dimisión al Rey, y se nombrará al candidato incluido en la moción.” (b) La qüestió de confiança: element del govern per demanar a les Corts Generals si segueix tenint la confiança d’aquestes. Es considera que hi ha agut canvis que no estaven previstos en el programa electoral del partit polític, i aquest canvis fan que ara jo demani la confiança per haver fet aquests canvis. Històricament sempre s’han guanyat, si la càmera la rebutges el president del govern tindria que renunciar.
(c) Garanties parlamentàries: mandat representatiu, inviolabilitat de les opinions, immunitat parlamentària, però també disciplina de partit Si els parlamentaris tinguessin mandat imperatiu si els parlamentaris no fan lo que diuen en els programes electorals dels partits: ho has de fer.
Però no es el cas, tenen mandat representatiu, es a dir, pots dir faré això però no estes obligat a fer-ho encara que la gent el voti per això.
Cap parlamentari pot ser detingut per allò que diu en el hemicicle no pot ser mai objecte de persecució.
També té immunitat parlamentària, això vol dir que si es vol jutjar a un diputat perquè possiblement ha comes un delicte, es necessita el permís de la càmera. A més només el pot jutjar el tribunal suprem.
“DISCIPLINA PARTIDARIA: Aparte de su significado genérico, que alude al cumplimiento por los afiliados de los estatutos de los partidos, como ocurre en cualquier organización, este concepto tiene un significado específico, que se refiere al comportamiento de los representantes parlamentarios respecto de las decisiones tomadas por su bloque partidario.” Resumint: poden dir el que vulguin, poden canviar d’opinió després de prometre coses, i a més tenen immunitat parlamentaria. Durant 4 anys poden fer el que vulguin, però tenen la disciplina de partit, la podrien vulnerar però generalment no ho fan perquè en les pròximes eleccions no serà escollit: per tant, en part han de ser coherents amb la mentalitat del partit.
• El poder exectiu. El govern.
Composició del govern - Esta composat per la Presidència –investit pel Congres-, vicepresidència, ministres i secretaris d’Estat. Podríem dir que el govern es la cúpula del govern executiu.
- La preeminència del president (dirigeix i coordina el govern). Tots els membres del Govern son nombrats i separats lliurement pel President.
Funcions. El govern dirigeix la iniciativa política i també l’administració.
- Funció de govern. El govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa del Estat (determinar cap a on es dirigirà el nostre país, a que se li donarà prioritat, es a dir, com ordenarem la nostre societat .
- Funció administrativa o executiva. Executar les lleis i les polítiques de govern. L’administració pública. L’administració publica esta composada per una part fixa (el funcionariat) i una part variable: el govern, que s’escull en principi cada 4 anys.
El govern respon solidariament de la seva gestió política davant del Congres de diputats.
La potestat reglamentària - La potestat reglamentaria exercida pel govern es la facultat de dictar normes generals de rang inferior a les lleis però també decrets-llei i legislatius. El govern té la potestat reglamentaria per fer efectiva la seva activitat per dictar normes: - Decrets, reglaments, ordres ministerials • - Els Decrets-llei i els Decrets legislatius • • Estan subordinats a les lleis. Tenen un rang inferior a les lleis, no obstant.
Normes que tenen la mateixa jerarquia que les lleis El poder judicial.
La funció jurisdiccional –jutjar i fer executar el que es jutja- es exercida pels tribunals els quals solament intervenen en la vida de la gent a través de processos.
Segons la Constitució, la justícia emana del poble –això es retòrica perquè els representants del poder judicial no son escollits ni directa ni indirectament pels ciutadans- i s’administra en nom del rei per jutges i magistrats integrants del poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament al imperi de la llei.
Aquesta funció s’exerceix a través del procés: • De la iniciació (a instància de part –quan algú ha fet un demanda o d’ofici) a la sentencia ferma, s’acaba el procés i no pot ser obert de nou.
• Principis del procés: llibertat d’accés (la gent pot decidir si reclama a un tribunal o no), publicitat (tothom té dret a conèixer que està passant dins del tribunal), oralitat (els processos en gran part orals), justícia gratuïta (tothom ha de tenir dret a accedir a un procés judicial independentment de la seva capacitat econòmica: la funció dels advocats d’ofici).
• Tipus de processos: - Civil: mai s’inicia d’ofici ! els jutges es limiten a contestar el que les parts demanen, es adir, son les parts les que decideixen sobre quins coses volen que el jutge respongui), - Penal - Contenciós-administratiu - Laboral La planta judicial • Estructura única i jeràrquica. La nostra estructura a diferencia de l’Estat federal esta jerarquitzada verticalment.
Principis de la funció judicial.
• Aquests principis garanteixen la independència del poder judicial • Per garantir el sistema judicial es autònom un jutge no pot ser remogut del seu càrrec pel govern ni pel poder legislatiu. Això es diu inamobilitat, garanteix la independència del jutge. A més els jutges estan vinculats a la llei: no estan sotmesos a lo que altres jutges decideixen, a lo que decideix el govern. Sols es sotmeten a la llei.
• Autogovern. El CGPJ. El poder judicial s’autogoverna a través del consell general del poder judicial. Tot i això a fi de comptes de 21 membres 10 els elegeix el congres de diputats i 10 més el senat: el president el nombra el ple del poder judicial.
• Imparcialitat. El govern te els seus propis interessos, el poder legislatiu també te interessos. Però el jutge ha d’aplicar el dret de manera imparcial, no pot decantar-se per cap ideologia política.
Estructura o planta judicial. Això es la jerarquia del poder judicial a Espanya. Els jutges son funcionaris, les decisions dels quals (sentencies) estan sotmeses normalment a un control tècnic (jurídic) dels tribunals superiors que les revisen.
- Jutjats de Pau (a nivell municipal): Actuen en procediments menors i fan tasques de suport en municipis on no hi ha jutges de primer instancia i instrucció.
- Jutjats de primera instància i instrucció (partit judicial): (a) resolen els judicis civil en primera instància. (b) en l’àmbit penal porten la instrucció de les causes i resolen les faltes ! A mesura que les qüestions d’àmbit penal en que es decideix son mes important es va pujant jeràrquicament.
- Jutjat de lo Penal, de lo social, de lo contenciós administratiu (província) Resolen els judicis per defectes lleus, els laborals i els judicis vinculats a l’administració.
- Audiència provincials - Tribunal Superior de Justícia (CCAA): es la instancia més alta dins de Catalunya. Tot allò que te a veure amb dret civil català o amb funcionaris de la generalitat el qui ho veu els el tribunal superior de justícia. Llavors ja passem a nivell nacional. També resolen recursos d’apel·lació penal i de lo contenciós adminsitratiu. Es l’organ de màxima jerarquia deins de la CCAA.
- La audiència nacional (Madrid): es un tribunal especial que es dedica a perseguir aquells delictes que tenen especial transcendència internacional: tràfic de drogues, d’armes, crim organitzat, delictes monetaris, contra l’Estat, contra la corona. Això es jutja directament a la Audiència Nacional.
- El tribunal Suprem (Madrid): es la jerarquia mes alta. Que fan ? Si s’ha de jutjar a la mes alta jerarquia de l’Estat espanyol: govern, parlament..
Això ho fa el tribunal suprem: es a dir s’encarrega dels judicis contra els alts càrrecs de l’Estat. També resol els recursos de cassació: un recurs especial contra algunes sentències de les Audiències provincials. Es pot presentar per diversos motius: defectes processals, infracció de la llei o de la jurisprudència, contradicció en jurisprudència de les Audiències provincials. El tribunal suprem no tornarà a jutjar les proves, etc, el que jutjarà seran els defectes processals, etc.
Es la cúspide de la piràmide excepte en matèries internacionals sobre tractats subscrits per Espanya.
Participació ciutadana el la justícia. El Jurat.
En la jurisdicció penal, existeixen una sèrie de supòsits en els que intervé desde fa poc temps el jurat popular.
“Article 125 CE: Los ciudadanos podrán ejercer la acción popular y participar en la Administración de Justicia mediante la institución del Jurado, en la forma y con respecto a aquellos procesos penales que la Ley determine, así como en los Tribunales consuetudinarios y tradicionales.” Això es va formalitzar l’any 1995 amb la Llei del Jurat. Només es forma un tribunal del jurat quan hi ha un delicte especialment important per la ciutadania: - El tribunal del jurat es un tribunal amb 9 membres. Intervé en delictes d’impacte públic –especial importància per la ciutadania-: homicidi, assassinat, calumnies, injúries, incendi, delictes de funcionaris públics, suborns, corrupció, incendis, etc.
- Aquests 9 membres decideixen sobre els fets a partir de preguntes concretes del jutge. El jutge fa preguntes concretes sobre els fets: “es veritat que va passar això, això...” - Decisió per majoria qualificada (però considerar provat un fet desfavorable pel acusat 7 ho han de votar, solament 5/9 en cas de fet favorable) Mitjançant aquesta institució es sostreu del poder judicial la facultat de decidir pel seu compte sobre si un fet ha sigut provat o no (facultat fundada, segons la llei, en la seva intima convicció) i se’ls deixa la funció més tècnica de dirigir els debats del judici i aplicar després la norma jurídica corresponent als fets declarats provats.
2. Les fonts del dret, llei , costum i principis generals del Dret En les societats primitives, les normes eren bàsicament un conjunt heterogeni i breu de costums i regles que en moltes ocasions atribuïen el seu origen final a una voluntat supraempirica – mes enllà dels sentits - .
¿Què vol dir Font del Dret? Ens permet distingir les normes jurídiques pel seu origen.
Quina autoritat l’ha dictat, si el mètode com s’ha dictat esta permès. Ens permet explicar maneres diferents de d’originar lleis.
Cada ordenament jurídic i branca del Dret reconeix les seves formes de producció normativa (alguns accepten per exemple el costum per generar normes i altres no / altres accepten la jurisprudència i altres no).
Una classificació estàndard es la que distingeix entre lleis, costums i principis com principals tipus de normes, i després s’acostuma a afegir la jurisprudència i la doctrina científica com formes peculiars de creació de normes.
A) La llei Llei pot tenir diversos significats: (a) Equivalent al Dret, a norma jurídica en general (b) Norma jurídica imposada autoritàriament pel Estat, a través del Parlament, del Govern o d’un òrgan de l’Administració (c) En un sentit més limitat designa les normes originades al Parlament.
El sentit utilitzat aquí es el segon: la llei es la principal Font del dret i por això es diu que es superior a la costum i als principis generals del dret. Dins del terme llei els ordenaments jurídics fixen una jerarquia interna entre les normes emanades de qualsevol òrgan estatal.
Disposició escrita i promulgada per una autoritat. La llei es una font important perquè deriva de la voluntat democràtica.
- No tota disposició escrita és una llei - Les definicions legals i les prescripcions - La llei com a norma escrita dirigida a un conjunt de destinataris que qualifica normativament la conducta Llei en sentit estricte. El legislador - Regles i principis que dicta el poder legislatiu - La competència legislativa: del sobirà a la democràcia (a) En els Estats democràtics, la llei té una importància especial per ser el producte de l’òrgan que representa la voluntat de la ciutadania La llei esta en “crisis”.
Actualment s’experimenta un fenomen conegut com “crisis de la llei”, pues aquesta esta perden força en vers de la Constitució i als poders normatius supraestatals tals com tractats i documents normatius internacionals.
Hi ha parcel·les que estaven dominades pel poder legislatiu que mica en mica s’han anat separant.
Per exemple: abans el poder legislatiu elegia en moltes matèries en les que abans decidia el poder legislatiu espanyol. La llei ha perdut poder en aquest sentit ! La internacionalització del Dret i la globalització.
No només en el sentit supraestatal, també en el sentit infraestatal hi ha àmbits cada cop mes locals que volen tenir les seves pròpies regulacions. Exemple: Catalunya vs Espanya. Si se li dona a Catalunya mes autogovern i independència menys poder te la llei central. O per exemple el l’àmbit laboral hi ha el que s’anomena la negociació col·lectiva que regula la situació entre empresaris i treballadors en detriment de la llei.
A més el govern tendeix a regular coses que s’haurien de regular per llei: l’activisme normatiu del govern i l’administració. Exemple: la reforma laboral. Una reforma tan important socialment que permet reduir el cost de l’acomiadament sembla que s’ha de fer via llei: el govern busca excuses com la urgència per poder dictar-la. La llei també perd poder per aquí.
Jerarquia normativa: • La Constitució: es la cúpula de la jerarquia. Es una norma escrita, en sentit general seria una llei, però aquesta no deriva del Legislador. Es una norma que per ser aprovada necessita un poder especial: el poder constituent.
Primer s’ha de decidir que es farà una Constitució s’han de dissoldre les càmeres, tornar-les a formar, fer un referèndum... Això es solament per modificar parts fonamentals de la Constitució com els Drets Fonamentals.
• Les lleis.
(a) Tenim les lleis organiques reuglades pel artícule 81 de la Constitució, que son? Son les lleis que regulen fets fonamentals de la Constitució: si una llei vol limitar la llibertat d’expressió ha de ser una llei organica. “Son leyes orgánicas las relativas al desarrollo de los derechos fundamentales y de las libertades públicas, las que aprueben los Estatutos de Autonomía y el régimen electoral general y las demás previstas en la Constitución.” ! Si la llei ordinaria necesita una majoria simple (mes vots a favor que en contra) per ser escollida, la llei organica per ser aprovada necesita una majoria absoluta (meitat mes u) .
(b) La llei ordinària • Normes amb rang inferior a la llei. El poder executiu dicta normes amb rang inferior a llei. Però el poder executiu també pot dictar normes que tenen el mateix valor que les lleis però son especifiques sol es poden donar en algunes circumstancies: (a) decrets legislatius (b) decrets llei (a) El Decret legislatiu: “Las Cortes Generales podrán delegar en el Gobierno la potestad de dictar normas con rango de ley sobre materias determinadas no incluidas en el artículo anterior (artícle 81 es l’anterior). La delegación legislativa deberá otorgarse mediante una ley de bases cuando su objeto sea la formación de textos articulados o por una ley ordinaria cuando se trate de refundir varios textos legales en uno solo.”. El poder legislatiu pot delegar en el govern per que reguli en una determinada matèria, per fer això es necessari que el poder legislatiu dicti una llei ordinària, una “llei de bases” dient que podrà fer i que no podrà fer el govern sobre una matèria.
(b) El Decret Llei (article 86): també té el mateix rang de la llei, es una norma pensada en situacions de grans desastres –extraordinària i urgent necessitatper exemple: hi ha un gran terratrèmol i el govern crea una norma, ara bé aquest decret llei no pot per exemple, limitar els drets fonamentals: les coses que no pot fer son les que estan reservades a llei orgànica, per exemple, no pot decidir treure la monarquia, ni el sistema electoral, ni els drets fonamentals, etc. Les condicions que s’han de donar, a més de la urgència i de que no poden afectar a totes les matèries per lleis orgàniques: el decret llei té una vida curta ! Ha de ser sotmès en un termini de 30 dies al Parlament, Congres de diputats per a que s’aprovi i passi a ser llei, o no s’aprovi i desapareixi. Però que passa amb els decrets lleis? Els últims governs han tingut la tendència fer servir molt els Decrets lleis, per exemple la reforma laboral no hauria de regularse per decret llei però s’ha fet: primer diuen que es urgent, hi ha el decret llei, i després, quan la gent ja veu que hi ha aquesta regulació aleshores es busquen els recolzaments per obtenir la llei i aleshores es transforme en una llei. Crear la llei així es immediat, dema ja funciona: aquestes normes dictades pel govern no tenen vacatio legis, entren en vigor directament.
“En caso de extraordinaria y urgente necesidad, el Gobierno podrá dictar disposiciones legislativas provisionales que tomarán la forma de Decretos-leyes y que no podrán afectar al ordenamiento de las instituciones básicas del Estado, a los derechos, deberes y libertades de los ciudadanos regulados en el Título I, al régimen de las Comunidades Autónomas ni al Derecho electoral general.” “Los Decretos-leyes deberán ser inmediatamente sometidos a debate y votación de totalidad al Congreso de los Diputados, convocado al efecto si no estuviere reunido, en el plazo de los treinta días siguientes a su promulgación.” • Normes de la Unió Europea Es un dret original que deriva de tractats. Aquests tractats van donant competències a la UE per fer coses. Tots aquests tractats es el que s’anomena dret original. Tots els estats es posen d’acord per regular conjuntament sobre temes concrets.
La Unió Europea també te institucions que també creen normes. Això son les normes derivades: normes que surten des de les pròpies institucions de la UE. Tenim tres tipus de normes: (a) Els reglaments: normes jurídiques que imposen alguna cosa als Estats de la UE i als seus ciutadans. Per exemple la Unió Europea pot fer un reglament sobre el etiquetatge “com s’han d’etiquetar tots els productes dins la UE”.
(b) El que també funciona molt son les directives: Son normes que estipulen un objectiu obligatori (els estats tenen que aconseguir això) però deixant que sigui el seu destinatari –els estats- el que elegeixi el mitja per obtenir el objectiu marcat. Ex. Directiva d’igualtat de tracte entre homes i dones en l’àmbit laboral –que un treballador guanyi el mateix per la realització d’una tasca sent home o dona-, de residus –establir un màxim d’emissions de CO2 per exemple-, etc. Aquestes normes es dirigeixen a tots els Estats.
Cada Estat ha de generar normes i plans adequats per obtenir aquestes objectius.
(c) Decisions: normes vinculants però dirigides a un destinatari precís. Ex.
Decisions en matèria de pesca En un principi aquestes normes estan per sota la Constitució dels Estats però estan per sobre de les altres lleis.
B) El costum com a font del Dret.
Amb això em vist la jerarquia de “la llei” però les lleis no son la única font important del Dret. Anem a veure un altra font del Dret: el costum –encara faltarà veure els principis generals del Dret-: Què és un costum? No l’ha escrit ningú es una norma anònima i d’alguna manera espontània. S’ha generat per la repetició de conductes al llarg del temps. Així doncs podem definir la costum com la norma de conducta que sorgeix dels comportaments reiterats d’un grup d’individus i que es acceptada per la comunitat com obligatòria ! Els usos socials també son la reiteració d’actes però no son obligatoris.
Es necessari diferenciar entre hàbits socials i costums: posem que les famílies catalanes tenen l’hàbit de menjar paella el diumenge, o que els cines s’emplenen els dissabtes a la nit. Això son hàbits socials: reiteracions de conducta al llarg del temps, però ara ve, aquests hàbits socials no son costums perquè si no hi vas la gent no dirà: “que estrany que no vagis al cine” o si no fas paella “quina família mes nefasta que no fa paella” si la gent critiques o vegues malament, això ja no seria vist com un simple hàbit social sinó com un costum.
El que es un hàbit social pot passar a ser un costum: per exemple, durant la edat mitjana no cal tenir un mínim higiènic. Ara no pots anar a classe sense dutxar-te en 3 mesos, tindràs queixes, es considera que un mínim higiènic es considera obligatori. El que es un costum pot transformar-se mes endavant en llei. Quan s’adquireix consciencia de que això es obligatori –això es opinió iuris- el hàbit social passa a ser un costum.
Els costums jurídics en el Dret modern El costum com a forma de regulació típica en les societats pre-modernes • Ex. Ius mercatorum i els usos de comerç (jurisdicció consular). Al final es van formar normes escrites del que es el consulat del mar. Eren normes no escrites que es anaven acceptant, perquè la gent tenia opinió iuris perquè la gent tenia consciencia de la seva obligatorietat.
• Actualment la importància de la costum comparat amb les societats pasades es molt limitada.
La relegació del costum com a font del Dret • La codificació i el paper preeminent de la Llei (CC 1885). Napoleo es l’encarregat de fer els grans codis de lleis: el codi mercantil, el codi civil...
En el moment en que es creen aquests grans codis els costums van perdent força.
• El problema de la prova del costum. De que depèn que hi hagi un costum? Si agafem l’hàbit de començar classe 15 minuts tard, i ho fem 10 cops. El onzè cop arriba una persona a en punt i exigeix que comenci la classe: té raó? Existeix el costum? • Els costums als que la llei es remet. El nostre ordenament jurídic diu que el costum es una norma jurídica valida quan la llei no diu res sobre el tema o la llei remet a la costum en aquest tema “Codi Civil: Article 1.3 La costumbre sólo regirá en defecto de ley aplicable, siempre que no sea contraria a la moral o al orden público y que resulte probada.” Si en un contracte hi han ambigüitats també ens podem referir al costum.
“Codi Civil: Article 1287 El uso o la costumbre del país se tendrán en cuenta para interpretar las ambigüedades de los contratos, supliendo en éstos la omisión de cláusulas que de ordinario suelen establecerse.” • Els costums en defecte de llei. Per exemple en cas d’arrendaments en principi s’ha d’avisar a la persona que et lloga el pis abans de deixar el pis i això ha d’estar establert al contracte. Per “costum” s’ha d’avisar un mes abans, si en el contracte no hi posa res sobre l’establert, el costum preval quan la norma no esta escrita.
• El paper interpretatiu dels costums El costum en l’àmbit internacional. Les normes son molt més abstractes: moltes vegades per dir que un Estat esta obligat a fer una cosa no hi ha prou amb un tractat.
Es diu que els costums en l’àmbit internacional es de les fonts del Dret mes important. Exemple: un Estat s’ha comportat sempre d’aquesta manera i ho deixa de fer, es pot recriminar que ho deixi de fer al·legant als costums.
En el moment en que un costum es contrari a la llei s’ha d’eliminar.
Els principis generals del dret o principis implícits.
Es la tercera font del Dret la que té menys força. Son principis que no estan escrits i els trèiem de racionalitzar les raons que hi ha darrere de les regles.
La racionalització de les regles jurídiques • El principi que hi ha darrera un conjunt de regles. Per exemple: una de les normes que es poden extreure de les regles que regulen els testaments.
Podem deduir d’aquestes normes que hi ha coses que es deriven de la racionalitat de les normes: exemple cas de un home que mata al seu fill per cobrar l’herència. S’entén que no l’hauria de cobrar encara que legalment li pertoqui, no es pot beneficiar de la seva acció, però això no esta escrit ni es cap costum.
• Els principis implícits són normes que no estan escrites • - Ex. El cas Riggs vs. Palmer i el principi que ningú es pot beneficiar del seu propi delicte.
- Ex. Casos Griswold y Roe y el dret a la intimitat. El principi d’intimitat no esta reconegut en la constitució d’estats units. No inclou que les persones tinguin dret a la vida privada. Pero aquest dret a servit per prendre decisions molt transcendentals. En el cas de Griwold el tribunal va utilitzar els principi d’intimitat –encara que no esta escrit- per decidir que no es podien prohibir els mètodes anticonceptius: el principi no estava escrit però es va deduir de la racionalitat del Ordenament Juridic. En el cas de Roe es va determinar que no es podia prohibir completament l’abortament justificant-ho en el principi de l’intimitat. Doncs aquest principi tant important no esta a la constitució ! Es un principi que l’extreiem d’entendre altres principis.
- Ex. El principi Non bis in Idem. A Espanya el principi de non bis in idem tradicionalment el considerem un principi general del Dret que no esta escrit. Deriva del principi de costa jutjada i d’altres propis com el de seguretat ciutadana, diu que no es pot ser jutjat dos vegades pel mateix delicte. Aquest es un principi que no esta escrit però si deriva d’altres principis.
Els Principis implícits com a font del Dret - • Estan supeditats a la llei i al costum.
Funcions: - Interpretació de regles. Podem afavorir una de les interpretacions de la llei basant-nos en uns principis determinats.
- Integració de llacunes. Com que els jutges estan obligats a decidir – fallarel jutge ha de donar resposta a tots els casos: si no hi ha normes i no hi ha costums, el jutge pot derivar resolucions judicials de la interpretació del Dret.
Característiques dels principis: 1) La dimensió de pes. Els principis no actúa com regles “tot o res” s’han de ponderar segons el cas. Conflictes entre principis: el jutje ha de decidir en cada cas particular.
2) Carácter obert. Les condicions d’aplicació dels principis i les consequencies juridiques en cas de que es vulnerin no están especificades.
Hi ha una quarta Font del Dret que no ho es a Espanya –en la majoria de casos-: les sentències judicials.
Una sentència judicial és una resolució d’un tribunal que vincula a les parts en un judici • En relació a les parts, és una norma individual. Per les parts en el judici aquesta sentencia es una norma: si una decisió judicial en condemna a pagar una determinada quantitat això es una norma, però es una norma individual.
Una norma que ve d’una sentència obliga a les parts en el judici. Obliga també en general? Els jutges que jutgin casos iguals han de arribar a les mateixes resolucions? Introduïm el concepte de jurisprudència Jurisprudència • El conjunt de raons o arguments que utilitzen els tribunals de forma reiterada per resoldre els casos particulars.
• Aquestes raons expressen generalment formes d’interpretar les lleis • Estan obligats els jutges en les seves sentències a seguir les raons que han utilitzat altres jutges en sentències anteriors? Per entendre-ho posarem dos casos: (a) Norma custodia de fills es decidirà atenent al interès del menor, per exemple si un nen te un any, quin es l’interès del menor? Un àmbit de custodia compartida? Quins son els seus interessos, els seus interessos canvien si tenen 4 anys o 10 anys? Depèn de les diferents circumstancies: algun tribunal pot dir lo millor es que estigui amb la seva mare si el fill té un any, algun pot dir millor amb el pare o la mare per a que s’acostumi a veure’ls sovint, això son dos criteris diferents. Un Tribunal pot tendir que estigui amb la mare, i un altre pot tendir a dir que estiguin amb el pare i la mare.
(b) Abans la diferencia entre un delicte i una falta era que el cop que li havies donat a una persona necessites tractament mèdic. Quan es considera un tractament mèdic? Alguns tribunals decidien que era que hages tingut que anar al metge i una primera visita. Altres consideren que hi havia d’haver un tractament successiu del metge. Altres consideraven que hi havia d’haver una intervenció quirúrgica. ! Tots interpreten i apliquen la mateixa llei però ho fan de manera diferent perquè tenen criteris diferents.
Té valor normatiu la jurisprudència? • La qüestió sobre si la jurisprudència és font del Dret • Si la jurisprudència fos font del Dret jo estaria obligat a aplicar els criteris dels jutges anteriors i no hi hauria divergències com les de dalt. En el cas d’Espanya el jutge no esta obligat a decidir com ha escollit el jutge anterior.
Els jutges l’haurien de considerar una norma més que han d’aplicar en les seves decisions • Diferències entre tradicions jurídiques (Civil Law i Common Law). Anem a veure les dues tradicions.
La tradició continental o de Dret Civil • El Dret Romà i la codificació: allà on va influir el Dret canònic romà s’ha consolidat aquesta tradició jurídica.
• En aquesta tradició jurídica les decisions judicials no són font del Dret • Separació estricta de poders (a) És el legislador el que crea normes jurídiques (b) Les sentències judicials apliquen el Dret • Els jutges no creen normes generals perquè no poden actuar com un legislador. Seguint el pensament de Montesquieu, el jutge es la boca de la llei: no se l’hi ha de donar protagonisme.
• Els jutges segueixen i adopten criteris generals d’interpretació que no són normes jurídiques • Els jutges no estan obligats a seguir els criteris d’interpretació d’altres jutges en aquesta tradició jurídica. No obstant en l’ordenament Espanyol tenim dues excepcions.
(a) Tots els jutges estan obligats a seguir els criteri del tribunal constitucional a l’hora de interpretar la Constitució. Les Sentencies del TC son vinculants per a tots els jutges.
(b) A més, els jutges també estan obligats a seguir el que s’anomena la jurisprudència del tribunal suprem. No estan obligats a seguir tots els criteris del tribunal suprem, tan sols en certes condicions. Per exemple: el jutge interpreta que en guàrdia i custodia atribueix a la mare la del fill de 1 any, això no afecta a Martorell, els jutges no estan obligats a seguit totes les decisions. Per a que els jutges estiguin obligats s’han de donar unes condicions: 1. Reiteració en els criteris. S’han d’haver resolt almenys dos casos decidits en el mateix sentit. Si el TS ha dit dos cops que es quedi amb la mare, ja tenim jurisprudència.
2. Hi ha d’haver una igualtat substancial entre els casos que han estat decidits en base al mateix criteri. No es el mateix que un fill se’l quedi el pare o la mare si els pares viuen molt a prop o molt lluny, o un esta sent amamantat o l’altre no: si les diferencies entre casos son molt gran no es pot considerar jurisprudència ja que els criteris obeeix a unes certes condicions, i les condicions son diferents.
3. Només creen jurisprudència aquells criteris que formen part de la Ratio Decidendi de les sentències. Els arguments que justifiquen la conclusió es la ratio decidendi, ara en una sentencia es decideixen moltes coses que son prescindibles que s’anomenen “obiter dicta”.
Funcions: • interpretació, integració, construcció de PGD La tradició del Common Law • El sistema jurídic que sorgeix a Gran Bretanya després de la conquesta normanda (1066) i s'estén a les seves colònies. Allà les sentencies dels jutges eren d’obligatori compliment i els altres jutges havien de seguir aquestes sentencies. El que van fer els normands va ser portar a Gran Bretanya els seus jutges, la manera de jutjar que tenien aquestes Corts eren molt millor que els que hi havia fins al moment a Gran Bretanya.
• Independència del Dret Romà i continental. Va arribar un moment que el Dret a GB era sol el que derivava d’aquests jutges: evoluciona de manera independent de Dret Romà.
• Les decisions dels jutges eren la principal font del Dret. Aquest gruix de sentencies del jutges van formar el que s’anomena la Common Law.
• Aquestes decisions van formar el Common Law. El Dret legislat (Statutory Law) tenia només un caràcter derogatori: es un dret que deriva de totes les decisions que havien pres els jutges fins aleshores. Si un mirava el Dret anglosaxó l’important era les decisions dels jutges del passat El sistema de Common Law te tres característiques: • El sistema del precedent: qualsevol decisió que hagi pres un jutge anterior es vinculant.
Que succeeix? Pot ser que hi hagi diferents decisions. Un exemple amb la guàrdia i custodia que passa amb els nens, si un tribunal diu que la concedeix mare (decisió 1880) i l’altre diu que al pare (decisió 2010). Quina es vinculant’? Cada advocat buscarà decisions favorables, buscaran les decisions al meu favor i ja tens un precedent i ja tens la possibilitat de guanyar el pas: el precedent pot justificar si mateix. Si hi ha mes casos en diferents línies llavors es mes difícil.
• La regla del Stare Decisis (vertical i horitzontal). Un element que dona estabilitat a aquest sistema de normes es la regla del Stare Decisis, afecta vertical i horitzontalment. Aquesta regla diu el següent: des del punt de vista vertical els jutges estan obligats a seguir els precedents dels jutges de jerarquia superior. Els jutges no estan obligats a decidir igual que els jutges del mateix nivell. Això fa que sigui un sistema tancat.
• El mètode del case law. Aquest mètode es el mètode d’estudi i d’ensenyament del Dret. Imaginem Dret de empresa ! Principi general – regulació. En el cas del mètode del case law estudien casos concrets: veuran el cas Row vs Wey sobre l’avortament per exemple, estudiaran els casos i veuen com es resolen. Dels diversos casos van veient que es lo rellevant en cada cas: a mesura que van aprenent casos i casos i casos, aprenen els principis generals del Dret. ! Ells van de lo particular a lo general, nosaltres del general al particular.
La convergència entre les dues tradicions En la tradició del Dret continental les decisions dels jutges van prenent força mentre que en la Common Law les van perdent.
Tracició continental: • A la pràctica, els jutges segueixen les decisions anteriors • Els precedents s’utilitzen per preparar casos i justificar decisions judicials • Les decisions judicials són bàsiques en alguns àmbits • La constitucionalització del Dret ha comportat que els jutges siguin més actius. A partir de la segona guerra mundial. La nostra constitució s’ha acostumats a que hi hagin mes drets fonamentals: els jutges al aplicar la llei miren si la llei esta bé o no, la valoren, miren si estan d’acord amb els drets fonamentals. Si un jutge veu que potser la llei que ha d’aplicar vulnera un Dret fonamental ho ha de consultar al TC.
• La globalització i la internacionalitzacio del Dret.
La tradició del Common Law • El Dret legislat és cada vegada més important • La regla del Stare Decisis s’ha suavitzat. A finals dels 60 la Cort Suprema (?) va decidir que ja no era tan vinculant aquesta norma.
• La desvinculació dels precedents erronis (ex. Bowers 1986, Lawrence 2003) Els Drets fonamentals i les seves garanties Que ens importa? Mes que enrecordarnos dels Drets fonamentals. L’important es com el garanteixen, hi ha moltes maneres de separar-los, la manera clàssica es la següent: Drets i llibertats civils –els drets i llibertats que un té -.
• Dret a la igualtat (14), dret a la vida i a la integritat física i moral (art. 15), llibertat ideològica i religiosa (16), llibertat i seguretat personals (17), dret a l’honor, intimitat i pròpia imatge (18), llibertat de circulació (19), llibertat d’expressió (20) Drets polítics –els drets que tenim a participar en la nostra comunitat política de diverses maneres• Dret de reunió (21), dret d’associació (22), dret a participar en política mitjançant: dret al sufragi actiu (votar) i passiu (ser elegit) (23) Drets socioeconòmics • Dret a l’educació (27), dret de sindicació i dret de vaga (28) No tots els drets que reconeix la Constitució són drets fonamentals. Garanties específiques Protecció i garantia dels drets fonamentals 1) Les normes que regulen i desenvolupen els drets fonamentals han de ser lleis orgàniques 2) Tutela judicial per part dels tribunals ordinaris – Quan un ciutadà considera que un acte públic li ha vulnerat els seus drets fonamentals pot acudir a un procediment preferent i sumari 3) La protecció del Tribunal Constitucional.
– Assegura que les lleis que dicta el Parlament no vulnerin els drets fonamentals – Protegeix en última instància al ciutadà dels actes públics que vulneren els seus drets mitjançant el recurs d’empara 4) El defensor del poble. Esta vinculat a les corts i es dedica a recollir queixes dels ciutadans cap a les institucions publiuques per posiles vulneracions de Drets fonamentals. Fa informes de que ha pasat això i un cop al any fa informes per a les Corts Generals i a més de tan en tan també pot presentar algun recurs. Es un altra instancia que tenim per defensar els nostres drets, mes que una defensa individual defensa els drets dels col·lectius.
– Organisme vinculat a les Corts Generals – Recull queixes dels ciutadans i investiga possibles violacions de DF per part de l’Administració – Informa públicament a les Corts de les queixes rebudes El Tribunal Constitucional • El tribunal constitucional només es superior al tribunal suprem en tots aquells temes que tinguin que veure amb la interpretació de la Constitució.
• Tribunal de 12 membres. Mandat de 9 anys: la tasca de tribunal constitucional requereix experiència, deliberació i amor, si fos menys no valdria la pena.
Juristes de reconegut prestigi. Elegits pel Congrés, Senat, Govern i CGPJ • Les seves sentències tenen el caràcter de normes jurídiques vinculants – qualsevol sentencia vincula a tothom-.
• Funcions - Hi ha OJ que no tenen recurs inconstitucionalitat, o els altres: el nostre té lo seguent– Recurs d’inconstitucionalitat.
• – Qüestió d’inconstitucionalitat • – Recurs que certes institucions poden presentar contra una llei per vulnerar la Constitució fins a tres mesos després de la seva aprovació. Se li demana al TC que anul·li tota la llei o be alguna part de la llei. ! Si la llei vulnera la Constitució queda anul·lada.
La pot plantejar un jutge si la llei que ha d’aplicar al cas que ha de decidir creu que pot ser inconstitucional Recurs d’empara • El pot presentar qualsevol ciutadà (després d’anar als tribunals ordinaris) quan considera que els seus drets fonamentals han estat vulnerats per un acte públic o per una norma reglamentària, També el DF i el Ministeri Fiscal. Si el vulnera anul·la tot el que s’ha fet fins abans i exigeix que es tornin a posar les coses en el lloc previ a la vulneració.
• Si el TC no et fa cas, pots anar al tribunal europeu de drets humans que avaluarà si l’Estat espanyol ha vulnerat el teu dret fonamental. El tribunal europeu de Drets humans no es una instancia superior al TC ! Les seves decisions s’han de tenir en compte però no estan per sobre del TC: el TC pot dir que no esta d’acord.
– Conflictes de competències entre l’Estat i les CCAA La Constitució econòmica. L’Estat social • L’Estat social i l’art. 9.2 de la CE 1) Principis rectors de la política social i econòmica (39 a 52) – Exigeixen que l’Estat promogui cert nivell de benestar social per a tots els ciutadans.
– Protecció de persones i grups vulnerables • – També se li demana la protecció de bens rellevants pel benestar de tots els ciutadans • – Nens, joves, tercera edat, immigrants, consumidors, discapacitats, aturats Salut, esport, medi ambient, cultura, vivenda, treball, etc Encara que es parli de drets de manera amplia, aquests drets no poden ser reclamats judicialment de manera directa.
La Constitució económica (II) 2) Reconeixement de drets econòmics i socials – La CE només reconeix el dret a l’educació (27). La Llei regula el drets en salut (43) – també diu a la vegada que serà el legislador el qui desenvoluparà aquest dret a la salut-, seguretat social (41), treballadors (35).
3) Reconeixement i limitació del dret a la propietat (33) i la llibertat d’empresa (37) – Funció social de la propietat, possibilitat d’expropiació per utilitat pública, subordinació de la riquesa del país i l’economia de mercat a l’interès general 4) Tècniques d’intervenció en l’economia – Nacionalització d’empreses, creació d’empreses de propietat estatal, intervenció temporal en empreses privades, possibilitat de planificació de l’economia, mesures de foment, potestat fiscal ...