Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 4 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas + Derecho - 2º curso
Asignatura Institucions de Dret comunitari Europeu
Año del apunte 2017
Páginas 14
Fecha de subida 27/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 4 - PROFESSOR OLESTI
IV. L'APLICACIÓ DEL DRET COMUNITARI EUROPEU
LLIÇÓ 17
Les relacions entre l'ordenament jurídic comunitari i els ordenaments jurídics interns. L'aplicació del dret comunitari per les institucions comunitàries. L'aplicació del dret comunitari pels òrgans de l'Estat: a) els principis d’autonomia institucional i procedimental; b) el deure de col·laboració.

LLIÇÓ 18
El principi d'efecte directe. Efecte directe i aplicabilitat directa: delimitació jurisprudencial. Condicions. L'efecte directe de les disposicions del tractat, del dret derivat i dels acords internacionals. Conseqüències del principi d'efecte directe.

LLIÇÓ 19
El principi de primacia. Fonament. El principi de primacia del dret comunitari i els ordenaments jurídics dels Estats membres: referència a les constitucions dels Estats membres. El dret comunitari i la llei nacional posterior.

LLIÇÓ 20
La responsabilitat de l’Estat per danys causats per incompliment del dret comunitari. Fonament. Requisits per l’existència de reparació. Pro

Vista previa del texto

Bloc 4. L’APLICACIÓ DEL DRET COMUNITARI EUROPEU LLIÇÓ 17. LES RELACIONS ENTRE L’ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI I ELS ORDENAMENTS JURÍDICS INTERNS 1. Aplicació del dret comunitari per les institucions comunitàries Qui aplica el dret de la UE? Els Estats són els que per regla general l’apliquen, inclús quan es tracta de competències exclusives.
Les institucions de la UE, a vegades, apliquen el dret comunitari, però només quan existeix alguna delegació i en algun àmbit competencial  És un àmbit molt concret i reduït i qui realitza la tasca normalment és la Comissió.
- Dret a la competència, normes sobre la lliure competència.
També la Comissió aplica el dret comunitari en l’àmbit de la política comercial. Té la capacitat de determinar si una empresa d’un altre Estat està o no incomplint amb les normes de la política comercial (mesures antidumping).
2. Aplicació del dret comunitari per part dels òrgans dels Estats Hi ha 2 grans principis: a) Autonomia institucional i autonomia procedimental dels Estats  La decisió sobre quin òrgan ha d’aplicar el dret comunitari és una decisió dels Estats. Els Estats tenen estructures polítiques i administratives diferents, per tant, a qui li toqui aplicar el dret comunitari dependrà del tipus d’Estat de que es tracti.
Es genera un problema sobre la re-centralització de les competències. Els Estats cedeixen a la UE competències, a l’hora d’aplicar el dret comunitari qui ha d’aplicarlo, Estat o CCAA? No necessàriament, el que digui l’Estat en concret d’acord amb el seu ordenament intern. No és decisió de la UE. En alguns àmbits la formulació i aplicació d’aquest principi per part dels Estats pot comportar una re-centralització de les competències a nivell intern.
Qui l’aplica (institucional) i com l’aplica (procedimental) no depenen de la UE sinó dels Estats membres.
El TJ estableix uns límits a aquesta autonomia procedimental. Utilitza tres principis per limitar la capacitat autònoma: • • Regles processals nacionals són subsidiàries: L’autonomia dels Estats quan regulen les regles processals per aplicar el dret comunitari es realitzen en la mesura en què no existeixen regles processals aprovades per les institucions comunitàries. Si no hi ha regles específiques que diguin com aplicar el dret comunitari és quan apliquem les regles nacionals.
Principi d’equivalència: El TJ exigeix que les modalitats nacionals del procediment d’aplicació del dret comunitari no puguin ser menys favorables que les que regulen els recursos similars a nivell intern. Han de ser equivalents que no implica idèntiques. Com s’aplica el dret comunitari ha de ser equivalent a com s’aplica el dret intern.
20 • Principi d’efectivitat: Les modalitats procedimentals nacionals que han determinat els estats per aplicar el dret comunitari no poden fer que l’aplicació sigui excessivament difícil o pràcticament impossible, sobretot pel què fa referència als exercicis, a la protecció dels drets que es deriven de la normativa comunitària. Això fa referència als terminis per interposar els recursos, els requisits, etc. Els òrgans jurisdiccionals interns tenen l’obligació de salvaguardar l’eficàcia de la garantia dels drets dels particulars, que en la pràctica es garanteixi la tutela efectiva.
b) El deure de col·laboració  Les autoritats tenen el deure d’ajudar i permetre que la UE aconsegueixi els seus objectius. Els Estats han d’ajudar, quan apliquen el dret comunitari, i facilitar la realització dels objectius de la UE. No han de dificultar l’aplicació de la UE, la realització de la obtenció de la finalitat dels objectius que es persegueixen en la normativa de la UE.
Com s’articula la relació entre l’ordenament estatal i l’ordenament comunitari per garantir l’aplicació del dret i la tutela efectiva dels drets dels particulars? El TJ ha de protegir la legislació dels Estats, garanteix i tutela els drets dels particulars.
Obliga als Estats per tal de que ho facin, dona instruments als òrgans jurisdiccionals interns perquè adoptin mesures que els permetin salvaguardar de forma més efectiva els drets dels particulars.
En primera instància ens dirigirem als òrgans jurisdiccionals dels òrgans interns. Hi ha un conjunt de principis jurisdiccionals elaborats pel TJUE que diuen que s’han de dotar de les eines als òrgans interns perquè puguin tutelar d’una forma més efectiva els drets de la UE.
Hi ha 3 principis per protegir-ho: - Principi d’efecte directa Principi de primacia Principi de responsabilitat patrimonial de l’Estat pels danys causats per l’incompliment del dret comunitari.
21 LLIÇÓ 18. EL PRINCIPI D’EFECTE DIRECTA 1. El principi d’efecte directe; efecte directa i aplicabilitat directa Hem de diferenciar: a) Aplicabilitat directa: Característica formal de la norma comunitària segons la qual la norma comunitària no requereix una incorporació formal per integrar-se en l’ordenament jurídic intern dels Estats.
Per tal de que una norma sigui aplicable a Espanya s’ha de publicar en el BOE, però una directiva o un reglament de la UE no es poden publicar en el BOE. Per què no s’exigeix la publicació en el BOE per tal que sigui efectiva? Perquè té aplicabilitat directa. S’integra sense el requisit formal de que s’hagi de publicar, perquè la normativa comunitària té aplicabilitat directa.
b) Efecte directa: Possibilitat d’invocar davant d’un òrgan intern determinats drets subjectius que la norma comunitària garanteix. Si un reglament concedeix uns drets subjectius al particular, el particular té la possibilitat d’invocar-los directament davant dels òrgans jurisdiccionals de l’Estat.
Tipologies d’efectes directes: • • Efecte directa vertical: S’invoca en les relacions entre particulars i l’AP, davant l’Estat (l’Estat es troba en una posició preeminent).
Efecte directa horitzontal: Invocació de drets davant a altres particulars.
Situació simètrica.
No tota disposició que té efecte directa vertical té efecte horitzontal. Les directives per norma general no tenen efecte directa, però si l’arriben a tenir només podrà ser vertical, només es poden donar en relació a l’Estat.
Tots aquests principis (primacia, efecte directa o responsabilitat patrimonial) són construccions jurisprudencials, no hi ha cap disposició del Tractat que estableixi que s’entenen d’aquests.
2. L'efecte directe de les disposicions del tractat, del dret derivat i dels acords internacionals DRET ORIGINARI: No hi havia cap disposició de dret originari o derivat que parlés d’aquestes qüestions i va ser desenvolupat per la Sentència Van Gend & Loos (Febrer 1963) del TJUE. En aquesta sentència desenvolupa la construcció del principi d’efecte directa per primera vegada i permet que una disposició del Tractat pogués ser al·legada per un particular davant d’un òrgan jurisdiccional intern, sempre i quan aquesta disposició reunís una sèrie de requisits o característiques. Un cop és invocada, el jutge té la obligació de salvaguardar els drets que aquella disposició concedeix als particulars.
Un particular pot invocar una disposició d’un Tractat? Com és possible? Són els Estats qui assumeixen les obligacions, per tant, els ciutadans no són els destinataris ni estan obligats 22 per les disposicions del Tractat.  El TJUE diu que la finalitat que es persegueix es la creació del mercat comú que implica l’eliminació de les restriccions a la lliure circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis i, per tant, l’objectiu del procés d’integració europea no és possible assolir-lo única i exclusivament pels Estats. Així doncs és necessària la participació de persones físiques i jurídiques, dels particulars.
Mitjançant els Tractats constitutius, els Estats membres han creat un ordenament jurídic nou, l’arrel del qual és el Dret Internacional, però els subjectes d’aquest OJ no són només els Estats sinó també els particulars. Els particulars són destinataris de drets, però també d’obligacions.  En base a aquest OJ nou no estem parlant estrictament d’un OJ intern, sinó internacional, en que els titulars no només són els Estats sinó també els particulars i, per tant, com a titulars els podran invocar davant dels òrgans jurisdiccionals interns.
Requisits, característiques i condicions que ha de satisfer la disposició concreta del Tractat per tal de generar efecte directe: La disposició ha de ser clara, precisa, incondicional i no pot estar subordinada a un desenvolupament posterior ni condicionada a un acte positiu desenvolupat pels Estats membres o les institucions de la UE (ha de ser jurídicament perfecta), no pot estar subjecte a termini (en tot cas si estes subjecte a termini, només produiria efecte directe un cop hagués transcorregut aquest termini).  El tractat constitutiu té efecte directe, però no totes les seves disposicions es podran invocar, hi ha algunes disposicions que compleixen amb els requisits que s’exigeixen i, per tant, es podran invocar, però d’altres no. Exemple: L’art. 48 TUE no té efecte directe, perquè no és clara, concisa ni incondicional, ja que la disposició requereix una acció posterior de les institucions de la UE per tal de poder gaudir d’aquest dret; el principi de no discriminació previst en el Tractat Constitutiu té tant efecte directe horitzontal (entre particulars) com efecte directe vertical (entre l’Estat i els particulars); en el cas de l’art. 34 TUE només tindrà efecte directe vertical, perquè els únics que poden establir quotes a l’aranzel són els Estats.
El Tractat constitutiu és susceptible de generar efecte directe, però la disposició en concret dependrà de que reuneixi o no reuneixi aquestes característiques.
DRET DERIVAT: o El Reglament és directament aplicable i obligatori en tots els seus elements i, a més, produeix efectes immediats. Això implica que, per la seva naturalesa, té efecte directa.
o La Directiva no té efecte directa, perquè per definició implica un desenvolupament normatiu de l’Estat. En tot cas el què s’invocaria és l’acte de transposició adoptada per l’Estat.  Això no sempre és així, perquè en cas que l’Estat no l’hagi transposat o hagi adoptat una mesura de transposició errònia, sense garantir el resultat previst de la Directiva, estarà incomplint el dret comunitari, llavors podràs invocar-la directament degut a què ha existit un incompliment previ de l’Estat.
Així doncs, el primer requisit per tal de poder invocar l’efecte directa de la Directiva és l’incompliment previ de l’Estat. Amb aquest incompliment tenim la capacitat de generar efecte directa, però el precepte en concret que es vol invocar també haurà de ser clara, precisa, no subjecte a condició o subordinada a un desenvolupament posterior, jurídicament perfecte, etc.
23 L’efecte directa només pot ser vertical, però no horitzontal.  Estem parlant d’un incompliment de l’Estat. El TJUE entén que els Estats, en tant que a destinataris de la Directiva, no poden tenir avantatges respecte el seu incompliment. En un litigi entre particulars una de les parts no pot invocar l’efecte directa d’una disposició de la Directiva a l’altre particular. Com que l’efecte directa horitzontal no és possible, s’adopten mesures per superar la seva absència. Aquestes mesures són les següents: 1) Concepte molt ampli d’Estat  Considera Estat, en tant que pugui invocar l’efecte directa de la Directiva, quan actua com a entitat pública i els organismes i entitats sotmeses a l’autoritat o control d’una instància estatal, o els concessionaris d’un servei públic, empresa amb majoria de capital públic.
2) Interpretació de la legislació nacional d’acord amb la directiva no transposada directament (interpretació conforme): Efecte indirecta  El jutge nacional ha de fer tot el possible per aplicar el Dret nacional d’acord amb la finalitat perseguida pel dret comunitari, és a dir, que interpreti la legislació nacional d’acord amb la Directiva comunitària que no s’ha transposat correctament.
3) Responsabilitat patrimonial de l’Estat en cas d’incompliment del dret comunitari  Responsabilitat de l’Estat pels danys, perjudicis ocasionats a un particular pel seu incompliment. Un Estat incompleix dret comunitari, perquè no transposa la directiva o la transposa de forma incorrecta i llavors, el particular pot interposar davant les instàncies nacionals un recurs per reclamar indemnització pels danys i perjudicis que ha sofert degut al incompliment del dret comunitari ACORDS INTERNACIONALS: Parlem dels convenis celebrats entre la UE i tercers estats. Quan ens referim al seu efecte directe, ho diem tant dels purament originaris com dels mixtes, no hi ha diferències.
El TJUE diu que un acord internacional és susceptible de generar efecte directa quan del seu objecte, finalitat o naturalesa es dedueix que la intenció de les parts contractants era generar drets subjectius als particulars.  Garanteix que l’acord internacional generi efecte directa i aquell precepte en concret que vulguis invocar haurà de complir amb les característiques establertes de clar concís, etc.
24 LLIÇÓ 19. EL PRINCIPI DE PRIMACIA 1. El principi de primacia del dret comunitari i els ordenaments jurídics dels Estats membres: referència a les constitucions dels Estats membres No està recollit en cap acte del dret originari o del dret derivat, sinó que és una formulació jurisprudencial. Ha estat el TJUE, en la seva jurisprudència, ha anat desenvolupant aquest principi igual que el què va succeir amb el principi d’efecte directa.  Alguns afirmen que és una conseqüència directa de l’efecte directa.
S’ha fet necessari que el TJUE articulés principis jurisprudencials per garantir que els drets que l’OJ de la UE concedits als particulars siguin tutelats efectivament pels òrgans jurisdiccionals dels Estats membres.
En cas de contradicció de drets, el dret que s’ha d’aplicar i tenir primacia és el dret de la UE.
Sentència Costa vs. ENEL  És el fonament d’aquest principi de primacia. S’incorpora el Dret de la UE als ordenaments jurídics i, en molts casos, és mitjançant la publicació al Diari Oficial pertinent. Hi ha una llei posterior italiana que d’alguna forma contradiu al què estava establert en la llei de ratificació del Tractat constitutiu. Com que és una llei del mateix àmbit i del mateix rang posterior hauria de derogar a l’anterior, però el TJUE diu que ha de prevaldre la llei comunitària amb independència que sigui una llei posterior. Els Estats membres com que formen part d’un OJ nou cedeixen l’exercici de determinades competències en certs àmbits materials i atribueixen a la UE l’exercici d’aquestes competències i, per tant, els àmbits atribuïts a la UE, els Estats membres limiten l’exercici de la competència, malgrat que segueixen sent els titulars.
L’exercici d’aquestes competències que ha rebut la UE dels Estats membres formen part i s’integren dins dels ordenaments jurídics dels Estats membres.  S’aplica i obliga als Estats, per tant, això representa que els Estats estiguin obligats a garantir que el dret comunitari s’aplica de forma uniforme a tots els Estats membres. Una modificació unilateral dels Estats implicaria que seria una aplicació heterogènia.
Sense el principi de primacia, el principi d’efecte directe podria quedar sense efecte.  En el sentit que si podem invocar l’efecte directa de determinades disposicions de normativa comunitària, però es permet que tingui primacia la norma interna nacional del propi Estat membre, en comptes del dret comunitari, llavors els efectes produïts per l’efecte directa no es produirien. Així doncs la tutela efectiva dels drets dels particulars es veuria afectada.
El principi de primacia és general, és a dir, es predica de tot l’OJ comunitari (= té caràcter absolut).  En la mesura que hi hagi una normativa comunitària (ja sigui dret originari, derivat o acord internacional) independentment de l’acte normatiu, el principi de primacia s’aplica a tot l’OJ comunitari.
Principi de primacia  El dret comunitari preval sobre qualsevol font interna de l’Estat de qualsevol rang o jerarquia i independentment de si és anterior o posterior al dret comunitari. Excepció: Acords internacionals celebrats amb tercers estats amb anterioritat a l’entrada en vigor dels Tractats constitutius (dret de la UE) no queda afectat.
La primacia, a més, vincula a tots els òrgans dels Estats i a tots els actes emanats del poder executiu o del poder executiu. Però vincula especialment als òrgans jurisdiccionals interns dels Estats, perquè l’OJ comunitari concedeix als òrgans jurisdiccionals interns la potestat 25 de deixar inaplicada una legislació interna que pugui ser considerada contraria al Dret de la UE (i això ho decidirà el jutge nacional).  Els jutges nacionals es converteixen en òrgans jurisdiccionals que tenen com a tasca protegir el dret de la UE i un dels instruments que se li dóna és la primacia del dret i també la qüestió prejudicial.
Aquesta potestat se’ls hi dona perquè no existeix la jurisdicció en l’àmbit comunitari, però en última instància per aconseguir una tutela més efectiva dels drets concedits als particulars mitjançant la normativa comunitària.
➢ Què succeeix quan s’ha exhaurit les instancies jurisdiccionals internes?  Les coses ja són jutjades i tenen sentència ferma, per tant per temes de seguretat jurídica, ja no es podrà projectar el principi de primacia.
➢ El principi de primacia pot obligar a que l’AP revisi els seus propis actes i en cas que calgui, modificar o anular una resolució ferma administrativa?  En principi sí, mentre no sigui cosa jutjada, però a la pràctica si hi ha una resolució administrativa ferma i s’han exhaurit els terminis per anar a la jurisdicció contenciosa, llavors és ferma perquè no pots iniciar una acció davant dels òrgans jurisdiccionals interns i podria actuar com a límit al principi de supremacia.
2. Respecte del principi de primacia als Estats membres El principi de primacia quan es planteja davant dels òrgans jurisdiccionals interns dels Estats membres no hi ha obstacles rellevants per tal de que els òrgans jurisdiccionals interns acceptin aquest principi.
Existeix algun límit a l’hora d’establir i garantir el principi de primacia del Dret comunitari.
Aquest límit és la protecció dels drets fonamentals.  La protecció i la tutela efectiva dels drets fonamentals podria actuar com a límit material del principi de primacia. Alguns tribunals constitucionals han dit que si es produís aquesta situació el TC del propi Estat membre qui decidiria sobre el conflicte.
En principi els Tractats constitutius de la UE i les Constitucions dels Estats membres són compatibles. Llavors qui decideix en última instància sobre la validesa del dret de la UE és el TJUE.  Decideix si un reglament o directiva és compatible amb el dret originari. Si la legislació interna és compatible amb la constitució és el TC. En principi, el TC no pot determinar si una directiva és compatible amb l’OJ intern de l’Estat.
26 LLIÇÓ 20. LA RESPONSABILITAT DE L’ESTAT PER DANYS CAUSATS PER INCOMPLIMENT DEL DRET COMUNITARI 1. Fonament S’emmarca dins dels principis que regulen les relacions entre el Dret de la UE i els Estats membres a l’hora d’aplicar l’efecte directe o el principi de primacia. Hi ha tot un període de temps en què s’intenten precisar aquests dos principis, fins l’any 90 que apareix el tercer principi: de responsabilitat patrimonial de l’Estat. Sorgeix de la Sentència Francovich en què és la primera vegada que el Tribunal de Justícia permet aquesta possibilitat.
Fets de la sentència: (Francovich + un grup de treballadors) S’havia adoptat una directiva comunitària que obligava als Estats a crear un fons de garantia salarial, en cas de fallida de l’empresa. Treballaven en una empresa que va entrar en fallida, però l’Estat no va transposar la directiva amb els recursos suficients per exercir els fons que hauria permès pagar el sou als treballadors que els hi devien.
Es podria aplicar l’efecte directe? És horitzontal, perquè participa un empresari i un particular.
Es fa una qüestió prejudicial i el TJUE diu que s’ha produït un dany pels treballadors derivat d’un incompliment per part de l’Estat.  S’ha d’obrir la porta per permetre que tots aquells ciutadans que s’hagin vist perjudicats degut al incompliment del Dret Comunitari per part de l’Estat han de tenir el dret de poder reclamar indemnitzacions per danys i perjudicis. Els ciutadans s’han de dirigir als òrgans jurisdiccionals interns competents (no al TJUE).
Fonament  El Tribunal de Justícia diu que aquesta responsabilitat és inherent al sistema jurídic comunitari. És un instrument més per tal de garantir que els drets que l’ordenament jurídic comunitari concedeixi als particulars tenen tutela de forma efectiva.
2. Configuració del principi El TJUE diu que qualsevol infracció d’una norma pot donar lloc a una indemnització.
Pot tenir efecte directe? Té efecte directe, perquè identifica clarament un dret subjectiu a favor d’un dret del particular, però no necessàriament es requereix l’efecte en la disposició que es vol invocar a l’hora de reclamar els danys i perjudicis.
Afecta a qualsevol tipus de norma, ja sigui un Tractat constitutiu com el Dret Derivat.
Generalment, el més habitual és la manca de transposició d’una Directiva, perquè és una mesura clara que han d’adoptar els Estats en un determinat període de temps, i no ho fan.
Fins que no existeix constància del incompliment no es pot començar a parlar de la responsabilitat patrimonial de l’Estat.  La responsabilitat esdevé independentment dels òrgans de l’Estat que han incomplert el Dret de la UE: òrgan de l’Estat, de la CA o un Ajuntament i que es tracti del poder legislatiu, executiu o judicial.
27 El responsable de determinar i indemnitzar el particular és l’Estat, no les CCAA.
3. Requisits per l’existència de reparació Els requisits que s’han de complir per tal de que existeixi reparació són: 1) Que la norma que s’hagi infringit o vulnerat atribueixi drets als particulars  D’alguna manera els drets han d’haver estat vulnerats.
No cal que sigui efecte directe, però si té l’efecte directe és evident que té un dret.
2) Hi ha d’haver una violació que estigui suficientment caracteritzada  Hi hagi una violació manifesta, greu, clara i expressa del incompliment. Una norma està suficientment caracteritzada quan hi ha una sentència d’incompliment (si hi ha sentència no és que sigui suficientment caracteritzada, sinó que, a més, està declarada per l’òrgan).
Exemple: Si una Directiva no ha Estat transposada i no ho ha justificat, això és un indici de que és un element suficientment caracteritzat, perquè no ho ha fet i el TJUE entén que hi ha incompliment.
L’òrgan jurisdiccional intern ha de tenir en compte certs elements: grau de claredat, grau de precisió de la norma declarada, caràcter intencional o no de la vulneració, etc.
Fins que no hi ha una sentència del TJUE que declara que aquell Estat vulnera el Dret comunitari no s’estarà incomplint res.
3) Hi ha d’haver una relació de causalitat entre la infracció i el dany sofert pels particulars.
4) La indemnització ha de ser efectiva  Depèn de cada Estat membre el import d’aquesta indemnització, però l’aplicació de les normes nacionals ha d’estar subjecte a dos límits determinats pel TJUE: a) Principi d’equivalència  Les condicions establertes per les legislacions nacionals per aconseguir una indemnització d’aquestes característiques ha de ser equivalent a la prevista (no menys) pels supòsits de reclamació de danys quan la infracció no és una norma de Dret comunitari, sinó legislació nacional o domèstica.
b) Principi d’efectivitat  La capacitat de sol·licitar la reparació ha de ser efectiva, en el sentit que no pot articular-se de tal forma que faci difícil que es pugui gaudir de la indemnització.
També s’inclou el lucro cessant  Tot allò que s’hauria pogut obtenir més els interessos, en cas que no s’hagués incomplert.
A l’hora de fixar la reparació també es té en compte l’actitud del perjudicat.
28 LLIÇÓ 21. L’APLICACIÓ DEL DRET COMUNITARI A ESPANYA 1. L’atribució de competències constitucionals a les Organitzacions internacionals: l’article 93 CE La CE del 1978 ja va preveure en algun precepte que es regulés la cessió de competències sobiranes a la UE: Art. 93 CE: Procediment orgànic  Estableix breument un mecanisme d’autorització per part de les Corts generals de la celebració de Tractats amb una institució internacional. L’exercici de competències sobiranes es farà via llei orgànica.
Es pensava que aquest procediment era per la UE i tot Tractat constitutiu es va ratificar així.
Hi ha participacions amb altres Estats, no amb la UE, amb qui també s’han celebrat acords internacionals utilitzant aquest mecanisme (amb la OTAN no).
La garantia del compliment de les obligacions que es deriven d’aquests acords requereix la participació de les Corts o del Govern.
Aquest article també assenyala una part de les competències transferides a la UE, no deixa de ser una garantia de repartiment competencial entre la UE i Espanya. I, per tant, si hi ha una infracció d’aquest repartiment.  Es vulnera la CE.
Dictamen 2004: Quan es va redactar la Constitució per Europa, el Govern Espanyol va sol·licitar un dictamen al TC per demanar-li si aquell Tractat era o no compatible amb la CE.
Va emetre una declaració en la que entrava a valorar la compatibilitat (que va dir que sí) entre aquell Tractat i la CE. Va dir que l’art. 93 no és només una via procedimental per adherir-se a la UE, sinó que té un contingut propi per autoritzar la primacia del Dret de la UE i el dret intern i autoritza les competències.
Estableix límits a la integració de la UE  Límit material: respecte de la sobirania de l’Estat, del sistema de valor i principis fonamentals consagrats en la CE, l’estructura institucional, etc. En el cas que la UE els traspassés, el TC hauria d’intervenir.
2. La complexitat de l’ordenament jurídic espanyol L’existència de les CCAA fa més complex tot el sistema, ja que aquestes són titulars de competències exclusives que s’han vist limitades per la transferència de l’exercici de part d’aquestes competències a la UE. Exemple: Agricultura.
Per una banda, hi ha un cert control per part de l’Estat, perquè l’art. 93 ens diu que l’Estat i les Corts són la garantia del procés.  Crítica: No apareixen les CCAA que també tenen la obligació de garantir el Dret de la UE.
Hem de mencionar que la Comissió Mixta per a la UE, integrada per representants del Congrés i del Senat, té l’objectiu d’obtenir informació tant en la fase ascendent (= creació del dret) com en la descendent (= aplicació del Dret de la UE).  No té competència legislativa.
Hi ha un cert control del Govern per part de les Corts, i moltes vegades recau en la Comissió mixta, en el sentit que el Govern hauria de rebre o donar la informació necessària sobre quina és la política governamental en el si de la UE. I el Govern té la responsabilitat de respondre obligatòriament davant del Ple de diputats.
29 Una altra institució que ajuda a coordinar l’acció de les CCAA amb l’Estat, tant a l’hora de crear dret com d’aplicar-lo: la Conferència per assumptes relacionats amb la UE (CARUE).  Hi havia representants de les CCAA i de l’Estat que debaten temes horitzontals.
Ara ja no es celebra, perquè tots els temes de la UE ja no van a les conferències generals, sinó a les conferències sectorials específiques.
L’any 1992 es va institucionalitzar, però la Conferència sectorial en l’àmbit econòmic i financer està portant aquesta coordinació.  Hi ha un acord de com s’ha d’articular la veu de les CCAA davant de la UE o en quines formacions del Consell poden participar les CCAA (mai substituirà al Ministre).
La Conselleria autonòmica a la REPER d’Espanya  La representació permanent d’Espanya davant de la UE té el que s’anomena 2 consellers per assumptes autonòmics. Són dos persones que s’encarreguen de relacionar-se i canalitzar els interessos de les CCAA i les oficines de representació.
3. El control del compliment del dret comunitari: mecanismes constitucionals L’adhesió a la UE representa l’acceptació en bloc de tot el cabal comunitari.  Va ser objecte de negociació.
Si les CCAA no apliquen i desenvolupen el Dret comunitari, hi ha mecanismes: • • • Possibilitat de si l’Estat podria intervenir en títol preventiu, com a tasca supletòria davant la iniciativa de la CA.  El TC l’ha descartat, perquè portem 30 anys que no s’ha apreciat una divergència en l’aplicació del dret UE.
Si no compleixen, tenim mecanismes de relació de danys i perjudicis.
Si una CA no compleix amb allò que li obliga la CE o actua atemptant a l’Estat, llavors l’Estat podria adoptar les mesures necessàries per complir aquestes lleis.
30 LLIÇÓ 22. LES COMUNITATS AUTÒNOMES I EL DRET COMUNITARI 1. La participació de les comunitats autònomes en la formació de la posició espanyola Espanya transfereix les competències com a Govern, independentment de qui sigui el titular de la competència.  Ocasiona molts problemes.
Com incideix la posició de la CCAA en el Govern? Qui representa l’Estat en el Consell? A Espanya qui parla primer és el Ministre i si té temps un comunitari.
La intensitat de les competències varia de CA a CA, per tant, tenim que en una pugui ser competència exclusiva i en d’altres compartida.  S’al·lega que és difícil arribar a una posició concreta.
Si no participes en la creació, vol dir que no està recentralitzant? La competència abans era de la CCAA, però l’Estat en el moment de l’adhesió va cedir aquestes competències. Exemple: medi ambient.
2. L’aplicació del dret comunitari per les comunitats autònomes Qui ha d’aplicar el Dret de la UE? Es regeix pel principi d’autonomia institucional que diu que és l’Estat qui decideix qui aplicarà el dret de la UE.  El Dret de la UE l’aplicarà aquell òrgan que d’acord amb l’estructura organitzativa tingui encomanada aquesta tasca a nivell intern.
Creació i aplicació del D. UE  Hi ha dos tipus de plantejaments: • • Plantejament ascendent  Com incideixen les CCAA a l’hora de crear el dret de la UE. Tenen les CCAA una incidència, rellevància quan es crea el dret a la UE? Plantejament descendent  Aplicació del Dret. Participació, incidència, funcions i competències de les CCAA quan apliquen el Dret de la UE quan està aprovat. L’Estat transfereix competències a la UE independentment de qui sigui el titular a nivell intern.
FASE ASCENDENT: Mecanismes d’articulació: Conferència horitzontal: Conferència per assumptes relacionats amb la UE (CARUE)  És la que coordina, coopera l’actuació de les CCAA i l’Estat.
En referència a la participació de les CCAA en la fase ascendent quan es negocia una directiva o reglament, qui ho negocia és el Consell i el Parlament on hi van representants de l’Estat, encara que les CCAA hi poden incidir i participar. Poden fer-ho mitjançant un acord en la CARUE, per tal que el representant del Consell tingui en compte la posició que tenen les CCAA en aquella matèria i aquesta posició, en principi, es discuteix i s’estableix a la Conferència d’assumptes relacionats amb la UE.
Les CCAA poden participar en el si del Consell? Les CCAA poden participar en el si del Consell, ja que en aquest hi ha diverses formacions; i hi ha un acord a la CARUE de l’any 2004 en el qual s’estableix la possibilitat de que representants consellers autonòmics 31 puguin anar a formar part de la delegació espanyola en el sí del Consell (afecta a les formacions referides a política social, sanitat, consumidors; agricultura i pesca; medi ambient, i a la de educació, joventut i cultura).  Hi participen via rotació.
Hi ha també certs Estats, en què la representació al Consell no ha de ser necessàriament pels ministres del Govern, sinó que poden anar altres representants que tenen nivell ministerial, com és el cas d’Alemanya o Bèlgica. En aquest cas, hi va el lander com a representant.
COREPER Hi ha un acord de l’any 2004 mitjançant el qual s’habilita que hi hagi 2 representants permanents d’assumptes autonòmics dins la representació permanent d’Espanya que s’encarreguen de fer el seguiment de les qüestions que tenen a veure amb les competències autonòmiques.
En el COREPER es coordinen grups de treball, comitès que analitzen les propostes de directiva, reglament, etc. i dins d’aquests grups de treball i comitès també s’obra la possibilitat que puguin participar els representants dels governs dels Estats a un nivell més baix.  Analitzen les propostes normatives que s’acabaran analitzant en el si del COREPER.
No poden participar en tots els grups de treball o comitès, sinó només en aquelles matèries esmentades sobre la Comissió.
Poden les CCAA incidir en la proposta de la Comissió? Sí, però has de fer el seguiment de quins són els temes.
En aquest sentit s’ha de destacar un acord dins de la CARUE mitjançant el qual es regula el procediment quan hi ha ajudes públics.  Com reaccionar davant la Comissió quan una CCAA o entitat local es demandada per la Comissió per haver realitzat ajudes públiques contraries al dret de la competència.
Algunes CCAA han fet agències i oficines que representen els seus interessos davant de Brussel·les.
El TC va establir en una sentència on era el límit de l’actuació d’aquestes oficines. Aquests límits que diu el TC: Creació d’agències i oficines autonòmiques, sempre i quant que la seva activitat i actuació es limiti i no comprengui tot un seguit d’activitats.  Es poden fer aquelles que siguin necessàries per tal d’exercir les competències de la CCAA, però en cap moment pot: ✓ Realitzar activitats ni adoptar decisions que representin l’assumpció d’obligacions jurídiques internacionals.
✓ Incidir en la política exterior de l’Estat.
✓ Generar responsabilitat de l’Estat en front de tercers Estats o altres organitzacions internacionals.
✓ Afectar l’exercici del dret d’al·legació  Dret que tenen els subjectes internacionals de ser representats. Dret a poder establir ambaixades i consolats.
32 FASE DESCENDENT O EXECUCIÓ DEL DRET DE LA UE Un cop la normativa comunitària s’ha adoptat per les institucions de la UE, de quina manera participen les CCAA? - - En quant al Reglament, a l’hora d’aplicar el dret de la UE, les CCAA han d’aplicar-hi i punt. Sabem que un reglament és directament aplicable, per tant, en principi és una execució administrativa de manera que s’aplica de forma directa. Això és la regla general, però a vegades hi ha reglaments que requereixen un desenvolupament, es una excepció però pot existir.
Pel què fa a les directives, van dirigides als Estats i requereixen l’adopció de mesures nacionals de transposició, per tal d’assolir els objectius previstos a la directiva. La transposició de la directiva, si és àmbit competencial de les CCAA, en principi correspon i es permet que ho facin les CCAA.
Hi ha un acord que preveu aquesta situació i diu que les CCAA i l’Estat es posaran d’acord en referència als textos de les normes que vulguin desenvolupar en execució de la norma comunitària.  Però el TC accepta la possibilitat de desenvolupament normatiu per part de les CCAA que siguin competents en aquella matèria.
Si les CCAA no apliquen de forma adequada el dret de la UE quan li corresponia actuar es parla de la supletorietat del dret de l’Estat.
Quan hi ha una aplicació administrativa incorrecta del Dret de la UE i la responsabilitat de les CCAA quan incompleixen el Dret de la UE, en principi qui hauria de ser responsable és l’Estat, però aquí qui incompleix és la CCAA i en l’actualitat s’han adoptat instruments que permeten exigir a la CCAA la responsabilitat pecuniària pertinent en cas d’incompliment del Dret de la UE.
33 ...

Comprar Previsualizar