TEMA 1- Teories de la comunicació, (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 28/10/2014
Descargas 24
Subido por

Descripción

Apunts tema 1, Comunicació interpersonal: Intereccionisme Simbólic.

Vista previa del texto

TEMA 1: COMUNICACIÓ INTERPERSONAL.
INTERECCIONISME SIMBÓLIC.
ANNA GORDIOLA ATIENZA. JAUME SORIANO.
GRUP 21. UAB PERIODISME.
Aquesta assignatura vol assolir el pensament simbòlic dels humans, descobert a partir d'un estudi d'unes coves a Gibraltar on es va afirmar que els neandertals també tenien capacitat de crear art i per tant, tenien un pensament simbòlic. Per tant, aquest descobriment va negar moltes teories que deien que els neandertals es van extingir perquè no van poder desenvolupar-se.
El caràcter simbòlic de la comunicació i tota aquesta dimensió abstracta que es detecta del pensament humà és un factor que ens distingeix del pensament animal.
Els humans són capaços de transmetre missatges que van molt més enllà, suggereixen moltes coses i són capaços d'obtenir més continguts. Això fa que els individus que formen els grups humans es vinculin més enllà dels interessos.
Segons el nostre professor Jaume Soriano, el fet que els animals moguin la cua, plorin, etc. és un instint. Perquè forma part del grup i la seva estructura mental o animal que l'obliga a comportar-se d'aquella manera, i no pot deixar de comportar-se així. Per exemple els gossos no poden deixar d'ensumar el cul a la femella, això els humans no poden fer-ho perquè existeixen alguns patrons culturals que bloquegen els nostres instints, amb els gossos no passen.
Els humans és l'única especie que pot fer teories sobre el comportament d'altres animals, els animals en si no poden analitzar el comportament humà. El món natural està dominat, som capaços de sobreviure en unes condicions difícils, cap animal és capaç de sobreviure en unes situacions extremes en canvi els éssers humans sí. Això aporta aparellats algunes deficiències, com la de per exemple la de trobar-nos un ésser humà que estigui atrofiat pels seus instints.
Tot aquest món és el qual en el que moltes teories de la comunicació i moltes teories sociològiques intenten descobrir les regles del funcionament del món social. Altres és plantegen com un espai que cal observar i que a partir de l'observació podem entendre millor aquest món social.
L'escola de Chicago: L'escola de Chicago és un corrent o un grup de sociòlegs, psicòlegs socials, antropòlegs que es van junta a principis del segle XX a la Universitat de Chicago i que es preocupaven per mirar de donar explicacions sobre aquesta dimensió social i dimensió simbòlica del ésser humà. Allà va néixer una filosofia molt important dels nord-americans que és el Pragmatisme i l'Intereccionisme Simbòlic.
Aquestes filosofies neixen a partir d'un departament de sociologia l'any 1892 i on comencen a treballar una serie d'autors preocupats per les coses que hem parlat fins ara. Com per exemple Charles S Peirce, que no era un professor sinó un pensador, un dels primers filòsofs que va posar les bases del Pragnatisme i del Intereccionisme.
En aquest departament de sociologia es reuneixen un seguit d'autors com: William I James, George H Mead, Robert E Park, John Dewey. Al llarg dels anys 20 aquest departament és finançat per la família Roquefeler, amb un exemple de patrocini on tots aquests intel·lectuals van treballar amb plena comoditat i la fundació Roquefeller no va intervenir en el departament de filosofia.
Canvis a Chicago: Fins a l'any 1935, que és el període més important d'aquesta escola de Chicago, el país de Chicago es transforma d'una manera brutal perquè és junta molta població i es creen nuclis urbans.
És l'època de la llei Seca, i per tant hi ha un procès de migració del món rural cap a les grans ciutats, hi ha un procés d'assimilació d'un flux molt important d'immigrants de fora dels Estats Units (Polonesos, Irlandesos, entre d'altres).
És un moment també que s'industrialitza i es creen noves classes socials: tècnics que estan entre el proletariat i els treballadors del camp, es crea aquesta classe social del mig que transforma l'estructura social del país i això crea una demanda unes noves respostes polítiques a les necessitats de la població i a aquestes noves classes socials emergents.
Aquesta situació d'urbanització té també associat un canvi des del punt de vista de caràcter moral de la societat. És a dir, les formes tradicionals de comunicació que es donaven en els entorns socials es transformen i es traslladen al nou context social on les formes de comunicació són molt diferents. Món ciutat l'individu és troba enfront de diferents cultures que no es trobava en el món rural, es troba amb barriades de portuguesos, d'altres països. La vida és més homogènia.
Pragnatisme: ( Intereccionisme Simbólic ).
Totes aquestes situacions noves fa que l'escola de Chicago, que els intel·lectuals que treballen allà i els científics socials es plantegin la comunicació d'aquest nou món com una nova tasca. Els intel·lectuals de l'escola de Chicago responen a aquest nou món social com amb l'aparició d'una nova filosofia que pretenia explicar tot això: El pragnatisme. Els que desenvolupen aquest nou pragnatisme és Willlin I James, George H Mead, Robert E Park, John Dewey.
Les característiques del Pragnatisme són les següents: • No existeixen veritats absolutes, només es pot parlar de certeses i aquestes certeses només són provisionals. Això els distancia de les filosofies Europees que es preocupen per trobar l'essència, a trobar respostes definitives de les incògnites de l'esser humà.
• Un fenomen de naturalesa humana és veritat si té conseqüències pràctiques. Si realment té efectes podem considerar-ho una cosa veritable. Alguns fenòmens socials només s'arriba aquesta condició si es demostra que aquestes condicions té conseqüències pràctiques.
• Es converteix en la unitat d'atenció mínima l'acció humana. És a dir el principal centre d'interès és l'actuació humana. Això ens porta a una certa influència que en aquella època tenia del conductisme que establia aquesta formació del estímul-resposta. Aquesta idea que es poden establir relacions de casualitat en les conductes dels essers vius i totes les relacions humanes poden ser creades pels estímuls de pregunta-resposta.
• Entendre que el pragnatisme converteix l'acció de l'individuo com el centre de la seva filosofia. És normal perquè no li interessen qüestions metafísiques, l'interessa la conducta de l'individu.
• S'ha de distingir entre el conductisme clàssic i el conductisme social. Tenen una naturalesa diferent. Aixo ve marcat sobretot perquè els éssers humans pensem i les nostres respostes a determinades accions no són només una resposta als nostres estímuls, tota aquesta dimensió lògica o racional és on s'introdueix tota la dimensió social de l'individuo. Aquesta conducta de l'individuo està mediada socialment i aquesta mediació social és una allò el qual es dedica bona part dels estudiosos a observar en la vida quotidiana. En la conducta social influeix la situació, el context on es situa l'acció de l'individu, com per exemple la classe, el jutjat, a cadascú d'aquests llocs la conducta de les persones està adequada socialment. Per tant, la situació influeix en la conducta, els que ens produeixen també ens influeixen i nosaltres mateixos també som un factor que condiciona a la nostra conducta.
A tot això, George H. Mead ho anomena interacció simbòlicament mediat. És a dir, la conducta de les persones és acció simbòlicament mediat perquè intervenen moltes coses: jo mateix, els que estan al voltant i el context en què es produeix aquella acció.
Totes aquestes coses tenen significats que fan que la meva conducta sigui d'una manera i no d'un altra.
Per George Mead, un dels autors que va estudiar dintre d'aquesta filosofia, va dividir el conducte humà en: 1. Jo, les persones es deixen portar pels impulsos del Jo. Es deixen portar per aquesta dimensió més distingida.
2. El mi. La idea que jo em faig sobre la imatge que penso que els altres tenen de mi. Jo em genero una impressió sobre la imatge o sobre la idea que crec que els altres tenen de mi. Aquest concepte és clau perquè davant de cada persona jo sempre actuo d'acord de les expectatives que penso que els altres tenen sobre mi. Per exemple, quan em confesso a l'església l'expectativa que penso que el capellà té sobre mi es que jo li vaig a confessar els pecats. El mateix passa davant d'un jutge, jo actuo en funció de la idea que té l'altre sobre mi. Per tant, en la meva vida quotidiana em trobo amb diferents “mis”.
3.
mi + mi + mi = Self. És a dir, de la suma de tots els “mis” es crea el Self. El “si mismo”. Síntesis de totes les impressions que jo crec que els altres tenen sobre mi. A partir de la interecció constant i permanent de la meva vida quotidiana amb els altres és cuan jo em construeixo un self. Aquest self és el meu ésser social, el meu ésser en relació a altres. Tota la meva conducta està influïda en aquest self. Tu et construeixes el self però a partir de la síntesis de totes les impressions que tu generes els altres. El self és quan es construeix un “paper” quan tenen consciència que actuen i que la seva acció té repercussions en totes els altres, en tota la societat, aquestes expectatives fa que un mateix orienti les seves accions d'una manera o d'un altre. És aquí on ell veu que sigui possible introduir totes les possibles accions simbòliques que influeixen a les conductes de les persones. Aquí també s'enllaça la comunicació en totes les seves funcions.
Altres conceptes de George H. Mead: • Altre generalitzat: Segons Mead nosaltres interioritzem un conjunt de normes i de valor en les nostres conductes socials. Aquestes normes i valors és l'altre generalitzat. No és que tinguem el codi civil al nostre cap, és que s'inscriuen una serie d'idees del que són els altres en general que fa que es construeixin aquestes idees genèriques sobre els altres com a fronteres que no es poden passar. Normes i valors entès dintre del procès de la interecció.
• L'asunció del rol: es tracta de asunció de rol de l'altre. És a dir, assumir i entendre el paper que jugen els altres en la interacció. Tant l'altre generalitzat com l'assumpció de rol, com a entendre quin es el paper que juga l'altre.
Exemple: el jutge si jo no entenc que és un jutge perquè en la meva cultura no existeixen jutges, no sé com he d'actuar davant d'un jutge. Nosaltres actuem en societat en els quals l'assumpció del rol es fa d'una manera generalitzada.
Aquests són els conceptes claus d'aquesta teoria que després es va etiquetar com Intereccionsme Simbólic.
Compromís amb la recerca empírica d'aquesta societat.
Per poder entendre que passa és necessari entendre-ho sobre el terreny. Obliga a un treball o una observació directament amb el món empíric. Per poder donar resposta a tota aquesta complexitat que ens envolta només ho podem fer observant directament la societat. Això novament els allunya de les ciències socials i la filosofia Europea que es dedica sobretot a teoritzar i deixa de banda la cerca empírica.
Ells el que es preocupen sobretot és de veure la realitat sobre el terreny. En el compromís de veure la realitat van aparèixer multitud treballs d'investigació que es dediquen en posar en evidència que existeix tota aquesta diversitat en la interacció dels individus no només com a naturalesa econòmica sinó també moral. Així, és desenvolupen noves tècniques d'investigació social. Aquestes tècniques d'investigació per exemple, és l'aplicació de belles formes d'investigar antropològiques per anar a observar com vivien les comunitats índies etc... ells ho apliquen a la seva pròpia ciutat. També és preocupen d'entendre aquella realitat des de la perspectiva dels individus del seu estudi, per això feien moltes entrevistes.
Això connecta amb el pragnatisme per què és preocupa per copsar la imatge que aquestes persones tenen d'aquella societat. I la imatge que tenen dels altres els quals conviuen. Deixen de banda una pràctica molt habitual d'etiquetar el món des de les càtedres universitàries Europeas i aleshores surten al carrer per veure com aquest món des dels ulls en el que són protagonistes. William I James i un altre intel·lectual es va dedicar a mirar de reconstruir el procès d'immigració dels polonesos a la ciutat de Chicago. Van investigar certs documents de la seva ciutat d'origen, i van intentar reconstruir aquell col·lectiu en un nou lloc. Una de les coses que feien era posar anuncis per mirar de recollir cartes i testimonis i dades per observar la realitat. Totes aquestes formes no s'havien practicat fins llavors. Per mirar de ficar-se dintre del cap d'aquestes persones i entrar en aquesta estructura conceptual que ens fa entendre tot l'anomenat abans.
El compromís de l'escola de Chicago es produeix sobre la base de fer una investigació empírica però de naturalesa comprensiva per tal d'aplicar-hi reformes o mirar d'actuar sobre aquesta realitat amb vocació reformista. Moltes de l'escola de Chicago eren protestants i per tant, hi havia un interès o vocació en re-adreçar la conducta dels individus ( gàngsters...) Per fer aquesta millora per la societat van fer una mirada comprensiva. Això vol dir que quan jo dic que fan una investigació comprensiva es distingeix en investigació explicativa. Explicativa significa connectar fets que relacionin causa-efecte, donar el perquè passen les coses. El que ells volien era una comprensió, ells utilitzaven una mirada comprensiva que té després el propòsit d'ajudar a millorar les “coses”, de mirar de solucionar les injustícies, les desigualtats i en aquest sentit no està orientada per generar lleis de com funciona la societat, sinó per elaborar mapes de la coexistència de diferents cultures, un mapa de la moralitat. Volen aprofundir en la realitat, ficar-se en la pell dels altres.
1935: DECADÈNCIA ESCOLA DE CHICHAGO.
Segona generació Escola de Chicago: Herbert Blumes i Everette Huyhes.
A partir de l'any 1935 es produeix una decadència però no per la manca de qualitat de les seves propostes, sinó per l'èxit d'una nova proposta: el Funcionalisme.
A partir dels anys 30 intenten arraconar les propostes de l'escola de Chicago, el funcionalisme comença a obtenir molta força i es converteix en una teoria de les ciències socials dintre de les quals comencen a aparèixer noves corrents molt relacionades amb els estudis de la comunicació de masses. Això el que proposa és que s'arracona les propostes de l'Escolta de Chicago. Això no vol dir que des del 35 fins als anys 60 no es produeixi cap tipus de contribució, una de les figures que fa de fil conductor en aquesta època és Herbat Blumer. Ell va mantenir en certa mesura la flama de l'interccionisme simbòlic. Un altre autor menys conegut, però també molt actiu és Everette Hughes que es va dedicar a l'estudi de comunitats professionals i això va influenciar molt amb alguns treballs que es van fer a finals dels anys 60 en comunicació de masses, treballs d'investigació sobre la lògica de la producció de notícies, com es relacionen entre ells els membres de la redacció per a establir criteris de noticiabilitat, etc.
Erving Goffman: Hi ha un autor no vinculat al intereccionisme simbòlic que està treballant al mateix camp i que es diu Erving Goffman ( sociòleg de difícil associació perquè mai es va enganxar a cap corrent de manera bastant clara i tota la seva obra segueix una varietat d'assumptes però tots d'ell mirant de comprendre com era aquesta dimensió més simbòlica de la vida dels individus i com aquests significats influenciava a la seva conducta) que diu que les regles socials són les que donen forma a l'individuo i no al revès.
És a dir, els que l'imposen les seves situacions marquen la forma d'actuar. La lectura és la presentació del “self” en la vida quotidiana. Aquest treball descriu com ens movem en situacions de la vida quotidiana. Això ho va fer a partir de les seves interpretacions a una illa al nord d'Escòcia per fer la presentació del llibre. En aquest treball en la vida de l'illa conviu amb la gent d'allà, mira com la gent es comporta amb els estàndards de cortesia i convivència i així extreu unes conclusions per parlar d'aquesta química invisible i fa que es relacionin de manera regular.
Una qüestió important de Goffman és que ell té una mirada diferent de l'intereccionisme simbólic ( que diu que l'individu es mou a partir de les impressions dels altres ) ell considera que la conducta de les persones està molt determinada per l'àmbit social, per les regles, per les normes i que no hi ha llibertat. És a dir, l'intereccionisme ens explica com les persones és creen una imatge i Goffman ens explica com la societat ens obliga a crear-nos una imatge. El seu llibre en el qual basarem les explicacions de la proposta del Goffman, el llibre de la presentació de la persona e la vida quotidiana es presenta l'any 1959 i és un llibre en el qual es descriu aquestes situacions de la vida quotidiana i les persones actuen depenen de la situació.
Aquesta idea tan radical de la construcció de personatges que ens fem per viure la vida és una idea força radical per fer el conducte dels individus.
El model dramatúrgic de Goffman planteja: Existeixen en el món social 3 regions: 1. La regió anterior: és el rerefons. Allà on els individus es relaxen. És la rebotiga. Allà no has de somriure per veure al client, pots actuar d'un altre manera. Aquí fas un altre paper.
2. La regió posterior: Aquella en la qual ens posem davant del públic, en l'escenari, en el teatre, en el taulell. A tot arreu hi ha regons anteriors i posteriors.
3. La regió exterior: una mica més ambigua. És el context que envolta les situacions o les escenes on hi ha regió anterior i posterior. Aquesta realitat que l'envolta siguin edificis, formacions socials... tot això influeix d'alguna manera en les escenes però no és tan determinant com el paper que juga la regió anterior o posterior.
Ell diu que sempre estem actuant. A la família, a la uni... sempre representem un paper. I ell originalment no distingeix entre un jo únic i sincer i un jo “self” o un jo “social”. Ell diu que sempre representem un paper. No forma part de l'escola de Chicago però sí que hi està relacionat.
Everett Hughes i Herbert Blumer.
Fins ara hem tractat Escola de Chicago, que és on neix l'intereccionisme simbòlic i després vam parlar del Goffman. Però... com va progressar al marge del Goffman l'intereccionisme simbòlic després dels anys 30? Que és quan acaba l'escola de Chicago? És a dir, la influència de l'escola de Chicago s'esgota a finals dels anys 30 i durant un cert període aquest corrent teòrica està en un segon pla en les ciències socials per què la que ocupa una posició dominant i destacada en el conjunt de les ciències socials és un corrent anomenada Funcionalisme.
El fet que hi hagués una corrent funcionalista que és la dominant no vol dir que no existís en un segon pla autors que continuessin amb la feina feta a l'escola de Chicago.
Aquests autors van ser principalment: Everett Hughes i Herbert Blumer. Tots son deixebles dels autors de l'escola de Chicago. A partir dels anys 60 sorgeixen noves filosofies interpretivistes que es dediquen a fer estudis qualitatius que estan moltes inspirades als treballs dels anys 30, això no significa que desaparegués les teories cuantitivistes.
• Everett hughes es va dedicar sobretot a fer estudis sociològics sobre les professions, és a dir, es dedicava a estudiar les professions com a estrats socials però sobretot es va preocupar de com eren les conductes i les interjeccions entre els membres d'organitzacions professionals per tal d'entendre quins eren els valors i quines eren les interaccions simbòliques dominants dintre d'aquests col·lectius. I que significava ser metge o ser arquitecte. Es va preocupar per entendre els codis o valors o els atributs simbòlics que són els adequats o habituals per fer d'arquitecta, de metge, d'abocat... no només el fet de tenir una credencial acadèmica, si no tots els professionals quina és la càrrega simbòlica per fer de professional depenen del tipus. En els anys 70-80 van sorgir recerqués que estudiaven els treballs de producció periodística per saber com es produïen els continguts periodístics per tal de veure quins eren els valors que compartien els periodistes per entendre's com professionals de la informació. Això és l'únic que s'assembla a una pràctica periodística que van intentar mirar de formular sobre que era la producció o la presentació de continguts, com s'havien d'entendre les fonts i les periodistes, quin tipus de cultura i d'ideologia impregnava el treball periodístic. Ho van descobrir a travès de l'observació de les redaccions i de preguntar per què destacaven aquells aspectes i no altres. Totes aquestes qüestions que van servir per formular i les rutines productives es va poder demostrar que el treball periodístic no era un treball tan excepcional com es presentava. Molts textos surten dels estudis del intereccionisme simbòlic o d'arrel d'això que vénen de l'escola de Chicago original.
• Herbert Blumer és l'autor més destacat d'aquest període negre del Intereccionisme Simbòlic. Una de les qüestions més importants on Blumer va destacar és el fet de destacar tota aquesta “vessant” meteorològica del intereccionisme simbòlic. Precisió en els treballs que treballaven la dimensió simbòlica en les relacions socials. A més, també va fer un manteniment de l'escola de Chicago com per exemple el text de Mead del Self s'entén que el concepte de self és més complex que no pas la versió que donava blumer.
Blumer va fer una descripció sintetitzada i resumida perquè ell defineix el self com la capacitat dels individus de veure's a ells mateixos com a objectes. La propietat de sortir-se un mateix i veure's des de fora. També simplificant aquesta dimensió, el Blumer formula tres premisses del intereccionisme simbòlic: (també va ser qui va posar el nom a l'intereccionisme): ◦ Els individus actuen a partir dels significats. És a dir, quan estem amb societat orientem la nostra conducta en funció del que aquella situació significa per nosaltres, i normalment aquesta situació significa el mateix per tot els que formen part d'aquella situació.
◦ Aquests significats que compartim sorgeixen de la interacció social.
L'intercanvi de conductes significatives amb nosaltres és el que fa tenir significat sobre les escenes socials.
◦ Per actuar nosaltres el que fem és interpretar aquests significats i interioritzar-los. Aquest procès d'interiorització de significats són els que ens permeten ser coherents... Quan a altres situacions ens trobem en la situació d'actuar. En la nostra conducta emmagatzemem actuacions i conductes que s'ajusten a situacions i comportaments els repetim adaptantnos a cada moment a situacions posteriors. Interioritzen aquestes conductes establertes de manera general és com assumim com a vàlid una situació social. És tot això que diem del sentit comú, és de sentit comú fer això i no fer l'altre.
La comunicació és transmetre significats i sentits, per tant, el paper de la comunicació servirà en bona mesura en desxifrar el sentit d'aquestes interaccions. Això fa que l'intereccionisme simbòlic no només es fixi en una forma d'intercanvi de missatges, sinó tot el que significa més enllà aquest intercanvi de missatges. A travès de la imatge que els mitjans de comunicació donen sobre el món social aquest món social pren decisions, és a dir, ho pren com una realitat. En una situació de pànic o de por fomentades en la cobertura informativa d'un seguit d'actes delictius en una zona determinada genera respostes reals. El clima és construït, els mitjans creen uns climes socials d'opinió que genera accions reals a la societat. Aquesta teoria de la “Construcció social de la realitat” dels anys 70 li deu molt al intereccionisme simbòlic.
A partir de les impressions i de diferents elements fa que jo decideixi creem una imatge. De fet, el intereccionisme simbòlic defensa la idea que l'individu es lliure i aquesta llibertat li permet construir-se un món. Per tant, l'individu es lliure. Les teories europees anaven en mans d'empirisme o el marxisme on diu que els individus estan determinats per les condicions de producció, la seva classe en si... El pragnatisme és aquesta idea que l'individu es lliure de triar.
l'Intereccionisme Simbòlic va per la línia de què l'individu és construeix una forma de relacionar-se amb els altres a partir de tot això.
3 crítiques que es fan a l'intereccionisme simbòlic: Algunes es podrien atribuir al Goffman.
1. Els intereccionistes simbòlics tenen una visió socialitzada de l'individu. Ens donen una imatge de l'individu com si fos només un individuo que està en societat, i que tot el que fa ho fa en terme de relacions socials. I aquesta visió socialitzada ignora una tradició psicològica que ens parlar de l'estructura interior, del “jo”, i que ens mostra un individu que té una gran riquesa psicològica independent de la societat. No es pot dir que tot és societat en la seva vida de l'individu, el món subjectiu és societat o relacions socials però també és estructura interna de la personalitat.
2. Una segona critica és que ignoren que les interaccions entre els individus estan carregades de relacions de poder, o millor dit, que mai són igual, és a dir, que són relacions entre iguals i que des de la perspectiva del interaccionisme simbòlic tots els ciutadans tinguessin les mateixes oportunitats i el mateix dret quan en realitat el món social està molt estructurat per les relacions de poder i sovint les relacions entre els individus depenen de la relació de poder que està molt desigualitàriament repartida. No és el mateix una relació entre pare i fill que entre el cap i l'empleat.
3.
El propòsit del projecte intereccionista o de la teoria del intereccionisme simbòlic no és canviar les coses, és formular-les. Els crítics el que volen és un canvi radical, si no hi ha canvi radical les coses no funcionen de veritat. Un canvi radical és perillós perquè canviar les relacions de poder és difícil i perillós. L' intereccionisme simbòlic el que vol és estudiar la relació entre els individus i la seva interacció simbòlica per veure com poden combatre conflictes, desigualtats, però des de la comprensió, s'han de buscar les diferencies, i buscar explicacions que ens ajudin a aprendre, això pels crítics no és solució.
ERVING GOFFMAN: Per ell el seu objecte d'estudi o d'anàlisi es centra en el treball que fan equips de persones, que son conjunts de individus que cooperan en la escenificació d'alguna rutina. I es important destacar-ho perque ell no es fixa mai en els individus de manera aïllada, sino que la seva mirada sempre està orientada cap als colectius o les persones actuant en societat, es a dir, fixan-se en com coopera un equip on hi ha un públic, uns autors. El seu analisis es una escena on hi han actors que conformen un paper i formen un equip.
Un altre concepte clau del Goffman es el del ritual, que és molt similar i el podríem equiparar al fet de presentar un paper. El ritual són actes o representacions que nosaltres fem de manera expressiva i que a través d'aquestes expressions i conductes expressives mostrem una conducta pels altres i aquest ritual dóna sentit a un conjunt d'actuacions que fem de cara als altres. Aleshores, també hi ha rituals que sen's imposen d'una forma clara i que estan institucionalitzats que modelen els nostres gestos, les nostres paraules, modelen les formes de vestir... totes aquestes coses són les pròpies d'un paper institucionalitzat determinat. Pel goffman el concepte de ritual és un concepte clau per poder fer del món social un món ordenar, un món que tingui una certa consistència, un món previsible i estable. Un món on les actuacions que fem siguin conductes legitimades. Aquest món de conductes ritualitzades ens permet que quan algú es comporta de manera equivocada o malament ho podem criticar com un mal comportament o un malalt mental.
Ell també fa diferenciació entre: interaccions focalitzades i les no focalitzades.Això no és només una qüestió de copresencialitat, a la copresencialitat també existeix comunicació.
• Les interaccions focalitzades són diverses accions on els membres d'aquella acció tenen un centre d'atenció comú i cooperen. Quin és l'exemple clau mes cotidià d'interacció focalitzada? Una conversa. En aquesta situació l'individu cooperen entre ells per crearà conversa. I hi ha formes per cooperar intencionalment i hi ha formes per deixar de cooperar.
• Les interaccions no focalitzades són aquelles en les quals no existeix l'objectiu o el propòsit comú. En aquest tipus d'interaccions el únic requisit que hi ha és que hi hagui presencia física, sinó que també fa que en aquesta presència existeix algun tipus d'interacció que no està orientada cap a cap propòsit comú.
Per exemple, quan anem pel carrer podem caminar sense xocar amb els altres i això és una interacció no focalitzada, ja que no esta focalitzada cap a un objectiu comú però sí que hi ha interecció, ja que esquivem a uns i a altres.
El concepte de ESTIGMA de Goffman: Un estigma és una marca que condiciona una conducta. Genera impressions en els altres i aquests altres actuen de manera condicionada envers tu i també condiciona amb la marca del lector. Aquestes marques poden ser aparents o poden ser marques morals. Ell diu estigmes aparents o morals. Els aparents són els aspectes físics, una forma determinada físicament que genera impressions en els altres i que orienten. Les marques morals que no es poden veure a simple vista però que també orienten com per exemple l'homosexualitat (…). Tenir la pell negra en una societat espanyola és una marca aparent. Ell no entra a valorar si estem dient coses bones o dolentes, ell descriu aquestes coses.
El concepte de FRAME de Goffman: Un dispositiu de coneixement i pràctic d'atribució de sentits. En les escenes de la vida quotidiana aquestes escenes tenen un sentit i una tesi totes, aquest sentit i aquest significat, aquesta lògica d'aquestes escenes determina l'actuació dels seus actors. El flux i la cadena d'esdeveniment dintre d'aquell marc estan tots en connexió directa amb aquest significat que tenen. El frame és un marc interpretatiu, és a dir, el seu significat és marc però el seu sentit és que dóna sentit a totes les coses que passen en aquella situació i escena i també orienta i compromet als seus autors en aquella situació o aquella escena. Com aquell marc combina aquella escenificació. Quan jo vaig a comprar fruita al mercat no vaig a l'altra banda del taulell, ja que he d'actuar d'una manera determinada, és a dir, vaig a comprar fruita al mercat i en aquell anar a comprar al mercat jo faig un paper que és el paper de comprador, faig cua, demano el genere que vull... Tot això està dins del marc interpretatiu que jo sé com he d'actuar i que dóna sentit el conjunt d'actuacions dels actors que estan en la mateixa situació.
També van agafar el concepte de frame amb la base de què existeix en els textos periodístics un frame en comú per poder interpretar-los. El que deien era el que trasllada la informació a la societat no és tant que informen d'unes coses, sinó que traslladen un marc informatiu a la realitat, és el que els informatius traslladen al públic i el públic interioritza aquest marc. Dóna sentit, significat, lògica a les coses que faig i a més ens diu les coses que hem de fer.
...