Mancomunitat de Catalunya (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Explicació de la institució presidida per Prat de la Riba i que va estar en vigor de 1914 a 1923

Vista previa del texto

La Mancomunitat de Catalunya El 1906-1907 sorgeix a Catalunya Solidaritat Catalana, partit que, en el seu programa, demanava algun tipus d’autonomia per Catalunya. El 1910, el catalanisme ja té una certa experiència demanant l’autonomia, malgrat no haver rebut encara cap resposta des de Madrid. Així doncs, en aquesta època, sorgeix des de, sobretot la Lliga, la idea de reclamar i aconseguir quelcom que no fos l’autonomia però que permetés continuar treballant pel país, preparant el camí cap aquesta autonomia. En aquest context, el 1914, es crea la Mancomunitat de Diputacions, una institució no centralitzada creada gràcies a la concessió de Canalejas de permetre aquest tipus d’institucions, i que es va dissoldre l’any 1925. Cal destacar, que la Mancomunitat és el primer reconeixement que el govern espanyol fa a Catalunya des del 1714 per poder tenir gestió autonòmica malgrat no tenir cap tipus de poder polític.
Així doncs, amb la Lliga com a motor, s’aconsegueix que la demanda catalana es faci de forma conjunta. Els quatre presidents van a Madrid a demanar a Canalejas l’autorització de mancomunarse. Davant d’aquet fet, el president espanyol dóna permís per mancomunar-se a tots els territoris espanyols per tal que la Mancomunitat de Catalunya no es veiés com una tracte de favor.
Aleshores, Canalejas porta aquesta proposta al parlament, que malgrat saber que aquest projecte va dirigit a Catalunya, l’accepta. El parlament, doncs, cedeix, però ara queda convèncer el Senat.
Aleshores, es produeix l’assassinat de Canalejas, de forma que el projecte de mancomunar-se queda orfe i no és acceptat pel Senat. A més, en aquesta època toca un canvi de govern. Qu substitueix Canalejas és el Comte Romanones, el qual, però dimiteix i puja al poder Dato, que, de seguida, convoca eleccions. En aquest context, la Lliga, ja cansada de l’espera, es presenta a Madrid i demana a Dato l’aprovació de la Llei de Mancomunitats a canvi de donar-li suport en les eleccions i aquest accedeix. Davant el vistiplau del president espanyol, doncs, la Lliga no perd el temps i l’Abril del 1914 constitueix la Mancomunitat de Catalunya. Malgrat poder, no ho fa cap altra comunitat autònoma.
La Mancomunitat de Catalunya és la suma de les 4 diputacions provincials, de forma que, com les diputacions no tenien poder polític, la Mancomunitat tampoc, de forma que no es pot aplicar a la Mancomunitat el concepte d’autonomia. Tampoc va ser un exemple de centralització administrativa, tot i que pretenia que el govern espanyol li concedís algunes competències de caràcter administratiu. De fet, confiava en que fos així, però aquesta cessió de competències no es va produir, de forma que va tenir el mateix poder al llarg de tot el temps que va existir.
Així doncs, la Mancomunitat és la posada en comú de tot el que té cadascuna de les diputacions i estava integrada per tres òrgans fonamentals: El primer òrgan era l’Assemblea general que aplegava els 96 diputats provincials (20 de Girona, 20 de Tarragona, 20 de Lleida i 36 de Barcelona).
Aquesta, al principi estava presidida pel president de la Mancomunitat, però després va tenir president propi. Aquesta assemblea escull el segon òrgan, el consell permanent, el funcionament del qual era assessorat per unes comissions tècniques permanents, com ara la comissió gestora de ferrocarrils. El consell estava format pel president, qui el dirigia, i 8 consellers, preferentment una de cada província, per tal d’evitar tant el centralisme barceloní com el monopoli de la Lliga de Catalunya. Tenia també unes comissions permanents, com ara la d’educació general o la de beneficència entre d’altres. Aquest consell permanent, doncs, era com l’executiu. I el seu últim òrgan era la presidència, de la qual començarem parlant. Començarem dient que el primer president de la Mancomunitat de Catalunya va ser Enric Prat de la Riba, entre el 1914 i el 1917. El segon és Josep Puig i Cadafalch, entre el 1917 i el 1923. Posteriorment, entra a governar Carlos de Lossada, tot i que el seu mandat és molt poc transcendent, ja que només dura durant el més de gener del 1924. Finalment, l’últim president és Alfons Sola i Argemí, qui és investit president per Primo de Rivera. El seu mandat dura fins el 1925 quan es dissol la Mancomunitat.
Competències de la Mancomunitat Les competències de la Mancomunitat són les mateixes que les de les diputacions, és a dir: - Control de les carretes provincials.
Control d’una sèrie d’institucions (hospitals, asils, etc).
En teoria, tenia competències sobre els ferrocarrils interiors.
Així doncs, les competències de la Mancomunitat eren molt escasses i desiguals entre les diferents diputacions. No obstant això, la Mancomunitat va intentar explotar al màxim aquestes competències, però sempre dins el marc de la legalitat. La Mancomunitat va tenir una molt important obra de govern que va servir per demostrar la capacitat de gestió de la Lliga de Catalunya. Per crear aquesta obra de govern es basa en branques principals, les infraestructures, l’ensenyament i la cultura.
La gran inversió de la Mancomunitat va ser en ensenyament. Els tres nivell d’ensenyament, però, són competència de l’estat, de forma que el que fa la Mancomunitat és dedicar-se a la millora de la qualitat educativa, creant: - Consell de pedagogia de Catalunya amb la finalitat de conèixer i estudiar les últimes tendències arreu d’Europa i importar-les a Catalunya creant una pedagogia moderna.
- El 1915 convoca la primera escola d’estiu per mestres per intentar ensenyar-los les noves tècniques pedagògiques.
- Sobretot, però, per intentar formar tècnics industrials, ja que a Catalunya hi havia moltes fàbriques, desenvolupa la Formació Professional, pel qual l’estat s’interessava molt poc.
Així doncs: o Es crea l’Escola Industrial.
o En les mateixes instal·lacions que l’Escola Industrial, en horari de nit, es funda l’Escola del Treball per joves aprenents que s’especialitzen en algun ofici.
o Crea l’Escolta d’Alts Estudis Comercials per personal qualificat en la gestió d’empreses.
o Crea l’Escola Superior d’Agricultura a Caldes de Montbui per a joves agricultors que amplien els coneixements i la maquinària o Crea la primera escola de mestres, d’infermeres i de bibliotecaris, així com escoltes per dones, d’ensenyaments artístics.
En segon lloc, pel que fa a infraestructures, es construeixen carreteres i camins; s’electrifiquen el 90 % dels municipis catalans; es fan projectes d’obres públiques, principalment el ferrocarril i rutes aèries; i es construeix la xarxa telefònica de Catalunya, havent-hi un telèfon a cada municipi, el qual es troba a l’ajuntament.
Finalment, en l'àmbit cultural, es crea l’Institut d’Estudis Catalans; Pompeu Fabra unifica l’ortografia; es crea una xarxa de biblioteques i es desenvolupa una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural.
Tot això permet una important modernització a Catalunya, permetent una europeïtzació del país. Tot i així, també té aspectes negatius. En primer lloc perquè la Mancomunitat rep un baix pressupost des de Madrid, i en segon lloc, perquè és un òrgan administratiu sense capacitat legislativa de gestió política. Malgrat no tenir autonomia, però, la Mancomunitat fa un gran avenç a Catalunya, creant als catalans la il·lusió de que tenen quelcom que els acosta l’autogovern. Per tant, en aquest sentit, es pot dir que la Mancomunitat suposa una preautonomia.
...