ARQUEOLOGIA (Nuria Tarradell) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 12/11/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

ARQUEOLOGIA - Què és l’arqueologia? Qui són els arqueòlegs? La societat té creats estereotips sobre la feina de l’arqueòleg. Només criden l’atenció, i si és a l’estiu millor, les grans troballes o descobriments (el descobriment al segle XVIII de les ciutats romanes de Pompeia i Herculà va capgirar tot el panorama arqueològic des de llavors).
Un dels objectius fonamentals és descobrir el nostre passat. L’arqueologia també és la història, d’alguna manera, de les tècniques i dels mètodes de la humanitat. No només es dedica, però, a l’àmbit domèstic de la societat estudiada (cases, tallers...) sinó que també treballa també en el món funerari, en l’aquàtic (arqueologia subaquàtica)... avarca molts subcamps.
L’arqueòleg, dia a dia, crea noves fonts d’informació per tal de recollir la història. Excavar, no obstant, sigui el mètode que sigui, implica destruir. Arrencam les pàgines del llibre de la història (capes del terra). Així i tot, s’ha d’anar registrant el que es troba en cada estrat, enumerant les troballes, classificant-les, fotografiant-les, dibuixar-les... és a dir, hi ha tot un seguit de metodologia al darrere. Aquestes troballes poden anar des d’una agulla (o fíbula) a un castell, però no hi ha cap discriminació, essent cada descobriment important per formular i interpretar la informació, la història d’aquella societat.
Amb tot, podem dir que l’Arqueologia és una ciència: recull de dades, experiments (arqueologia experimental), formulació d’hipòtesis i teories, preguntes-respostes... Tot això amb el clar objectiu d’interpretar com va ser aquesta societat.
L’arqueologia, del grec archaios i logos (antic i estudi), doncs, és aquella ciència que, a través de les restes materials, de la cultura material (els estris són una gran font d’informació, molt útils, per captar la societat), estudia la història, situant-les en un espai i en un temps, que són constantment canviants. Es pot dir que actualment no hi ha límits en l’Arqueologia; des de materials molt antics, troballes, fins a indústries més recents abandonades, per exemple. Cal assenyalar que el 99% de la història de la humanitat, s’ha dit, està cobert per l’arqueologia , basada en restes materials.
Un fet cabdal en la història de la humanitat, i importantíssim per tant també per l’arqueologia, és l’aparició de l’escriptura el 3000 aC. Apareix un nou món, el dels nuclis urbans, i en la constitució dels primers estats primitius.
El 1836 Thomsen aplica un mètode per ordenar la prehistòria (que va des de 3M fins 3000 aC), que actualment encara és vigent i vàlida: el sistema de les tres edats, que implicava ordenar les peces segons la seva matèria prima, classificant els estris segons si eren constituïts de pedra, bronze o ferro. Posteriorment, al 1865, John Lubboch va subdividir l’edat de la pedra en Paleolític (pedra antiga, 300mil- 11mil) i Neolític (pedra nova, 8mil-3mil). Més recentment s’ha afegit una etapa de transició, el mesolític (11mil-8mil).
L’estudi de la cultura material - Estudi de les societats passades a través de les seves restes materials. Interessa arribar a reconstruir el comportament i actituds de la societat en estudi.
- Material: on està fabricat? De quina manera? Ús? Primeres preguntes.
- Els materials es poden classificar en béns mobles, objectes (major registre en els dipòsits arqueològics, ceràmica p. ex.), i immobles (edificis), molt important ja en l’època de les ciutats, sobretot, perquè ens donen un gran volum d’informació. A través de l’arquitectura podem esbrinar quina funció o posició tenia la ciutat respecte el territori, per exemple (si era capital, un gran nucli comercial, per la seva monumentalitat...). inicialment anònima...
- Els materials s’han de contextualitzar una vegada extrets ja que amb els estrats es pot veure l’evolució de la ciutat i la societat, la seva seqüència cronològica, com un llibre obert a través del temps.
- Hi ha diverses branques de l’arqueologia que s’ocupen de diferents aspectes, com la paleontologia, que s’encarrega de l’evolució dels animals (?)...
- Tot és important (d’una fíbula a un castell).
D1 ---- QUÈ ÉS L’ARQUEOLOGIA? - Del grec archaïos (antic) i logos (discurs), estudi sistemàtic de les restes materials de la vida humana, de les societats passades.
- Arqueologia: ciència que té com a objectiu l’estudi de les pautes de comportament humà a partir de les seves restes materials. Tracta ambients antròpics i bioecològics per tal de reconstruir el comportament humà a partir de les restes.
 Restes directes: resultat de l’acció humana (assentament, deixalles, abandonament, enterrament, magatzems...).
 Restes indirectes: resultat secundari de l’activitat humana (ex. Desforestacions de zones boscoses per convertir-les en camps de conreu des del Neolític).
- Registre arqueològic: restes materials directes i/o indirectes derivades de la vida humana en tots els temps.
- Fent un símil entre CSI i l’arqueologia:  Estudi de l’escenari del crim i recollida de proves: tema 2.
 Anàlisi de les proves: processos de laboratori...: tema 3.
 Reconstrucció del crim i descoberta del culpable: tema 4.
Tot aquest bloc constitueix la recerca en Arqueologia, la part científica. En el símil, la feina dels CSI. Però la cosa no s’acaba aquí: Una vegada descobert el culpable se n’encarrega la policia, es fa un judici, es condemna o s’absol... va o no a la presó... que en l’Arqueologia podríem paral·lelitzar: que passa amb el jaciment un cop excavat? La feina dels arqueòlegs ha de ser coneguda per la resta dels ciutadans ja que forma part del seu patrimoni històric. Ha de tenir una repercussió social...: tema 5.
- Arqueologia: disciplina acadèmica que busca conèixer el passat de les societats humanes (objectiu) a través de les conseqüències materials de la seva activitat pretèrita (el que anomenem el registre arqueològic) observables en el present (objecte).
- Registre arqueològic: totalitat de restes materials produïdes per les societats humanes del passat que es conserven en el present, incloent les de naturalesa biològica i, entre aquestes, els cossos humans.
- Cultura material: conjunt d’artefactes d’un grup social, així com els comportaments o pràctiques que n’expliquen la producció, intercanvi, ús, destrucció i rebuig, i també els significants vinculats a la seva producció i al seu ús.
- Límits geogràfics: es pot aplicar a tot el planeta terra, tant en terra ferma com sota el mar.
- Límits temporals: contra el que s’acostuma a pensar, l’arqueologia es pot aplicar a qualsevol època de la història de la humanitat.
- L’arqueologia és un instrument molt poderós, per raons quantitatives (el registre arqueològic és extremadament voluminós, i a penes ha estat explorat) i per raons qualitatives (el registre arqueològic permet explorar aspectes altrament desconeguts, o mal coneguts, de l’experiència humana).
Ciències ‘’dures’’. Registre arqueològic - Física i Química  Arqueometria: composició, procedència, cronologia.
- Geologia  Geoarqueologia: formació del jaciment i l’entorn, estudi dels sòls, sediments, procedències.
- Biologia  Arqueobiologia, estudi de l’entorn i la seva explotació. S’anomena arqueobiologia aquella part de l’arqueologia que es basa en el seu estudi en les diferents branques de les ciències biològiques:  Món vegetal: la botànica que estudia les plantes ens interessa: Paleobotànica, estudi de l’evolució de les plantes en èpoques remotes; i Arqueobotànica, estudi de les plantes de l’època geològica actual (Holocè).
 Món animal: la zoologia que estudia els animals ens interessa: Paleontologia, estudi de l’evolució dels animals en èpoques remotes; i Arqueozoologia, estudi dels animals de l’època geològica actual (Holocè).
 L’ésser humà: l’antropologia física que estudia el gènere humà. Paleoantropologia: estudi morfològic dels humans. Genètica: estudi de l’ADN.
L’arqueologia dins les Ciències Socials Dins les ciències socials: branques especialitzades importants per a l’arqueologia: - EPIGRAFIA: ciència que estudia els escrits fets sobre materials durs o duradors, per tant, contemporanis a l’època estudiada.
- NUMISMÀTICA: ciència que estudia les monedes.
- ETNOLOGIA: Branca de la antropologia que estudia la manera sistemàtica i comparativament els individus de societats primitives encara vives.
La història als XVII-XVIII La paraula història sempre es referia a l’estudi del passat fet a través de les fonts escrites:  Els escriptors clàssics grecs i llatins (llengua grec i, sobretot, llatí).
 La Bíblia, especialment l’Antic Testament (civilitzacions egípcia, assíria, babilònica, romana).
La història coneguda començava amb Adam i Eva (no més de 5000 anys), passava per els grecs (època clàssica i hel·lenística) i els romans fins a l’Europa del seu temps.
Ciència principal: Filologia (grec, llatí, hebreu, arameu...) per poder llegir i interpretar els textos.
Les fonts clàssiques:  Grècia: època clàssica i hel·lenística (V-II aC):  Historiadors com Herodot i Tucídides.
 Altres escrits: filosofia, medicina, literatura...
 La Ilíada i L’Odissea d’Homer eren considerades literatura època, no fonts històriques, tractava de mites i llegendes.
 Roma: república i imperi (IV aC a V dC):  Historiadors.
 Altres escrits: literatura, geografia.
Els precedents de l’arqueologia - Al Renaixement (XV-XVI) es comença a valorar les obres materials (a partir de diversos descobriments) del món clàssic: escultura, arquitectura...
Descobriment de les escultures, gregues del Laocoont (1506), apreciat i restaurat per M. Àngel, i l’Apol·lo de Balvedere: totes dues d’època hel·lenística i còpies romanes = ideal de bellesa que cal copiar.
Interès per la recuperació de restes de l’època clàssica.
El papa Lleó X anomenava M. Angel comissari d’Antiguitats de Roma.
Comencen les grans col·leccions dels Mèdici, Chigi...
- Segles XVII-XVIII: creació de societats científiques (Royal Society de Londres, Accademia dei Lincei Roma...). Museus...
Excavacions arqueològiques a Pompeia i Herculà. Gran auge de l’’’antiquarisme’’, formació de les grans col·leccions europees (Museu del Louvre, Brittsih Museum, Museus Vaticans).
s. XVIII: Johan Joachim Whinckelmann: va descriure les excavacions d’Herculà en diverses publicacions. Es pot considerar el gran fundador de l’arqueologia clàssica o tradicional dins l’àmbit de la història de l’art. Estudiós molt important de l’arqueologia del món clàssic dins de la línia de l’època, propera a la història de l’art.
- Segle XIX: viatgers al proper Orient porten a Europa peces de la civilització egípcia, persa, assíria... :  Expedició Napoleó Egipte 1798: dibuixants i científics que estudien i documenten l’antiga civilització egípcia publicant: Description de l’Egypte (1809-13).
 Mariette enviat a Egipte el 1850.
 Excavacions a Korsabad (Dur Sharrukin) palau de Sargó II d’Assíria 721-705 aC.
 Nínive: biblioteca d’Assurbanipal el 1849 = textos escrits que es desxifrarien posteriorment (Rawlinson, 1857).
· Pedra de rosetta: és a partir de la còpia d’aquesta inscripció duta per l’expedició de Napoleó, que Jean François Champollion aconsegueix llegir l’escriptura jeroglífica (1808-10). El mateix text està escrit en llengua egípcia i escriptura jeroglífica (a dalt) i demòtica (al mig) i en llengua i escriptura gregues (a baix).
· Homer és història: Schliemann excavacions a Hissarlik (Troia, 1870-1890), Micenes i Tirint i Orcómenos. Obre les perspectives d’estudi del món grec més enllà de l’època clàssica: minoics, micènics, Grècia arcaica.
El descobriment de la prehistòria D’aquesta època no disposem de textos escrits, d’aquí el nom. Sense una sèrie de canvis en la mentalitat dels estudiosos era impossible identificar aquesta etapa de la història de la humanitat:  Època dels grans descobriments: constatació de l’existència de comunitats humanes que no coneixien els metalls, caçadors-recol·lectors (pobles primitius).
 Lycell, Charles, 1850: Principles of Geology: fluvialista, la terra va evolucionant en un lent procés = gran antiguitat de la terra = geologia.
 Darwin, Charles, 1859: The origin of Species = evolució per selecció natural =biologia.
-Trenquen mentalment amb el famós 4004 aC de l’existència de la terra (i dels humans).
- Paleolític: Jacques Boucher de Perthes. De la création: essai sur l’origine et la progression des êtres (1838-41). Identificació de la prehistòria més remota a les terrasses del riu Somme: indústria lítica (pedra tallada pels homes associada a fauna extingida). Exposició a París el 1939.
El sistema de les tres edats: C.J. Thomsen (1788-1865). 1848 publica el catàleg del Museu de Dinamarca on classifica els materials en tres grans blocs: pedra, bronze i ferro. A partir d’aquí, i amb subdivisions, s’estableix la periodització de la Prehistòria. Edat dels metalls: edat de bronze i ferro. Edat pedra: paleolític (tallada), mesolític i neolític (polida).
- Tots els estudis de la Prehistòria es basen en l’arqueologia, ja que sense les excavacions arqueològiques no coneixeríem res de la prehistòria de cap regió del món. Única font, restes materials, abans de l’escriptura.
Finals s. XIX – principis del XX - Gustav Oscar Montelius (1843-1921), va sistematitzar la prehistòria del Nord d’Europa, establint una periodització basada en la tipologia: classificant per les formes, pels tipus (ceràmica talaiòtica o pretalaiòtica...).
- Cronologia relativa: sense concretar dates, ordenar de més antic a més modern sense exactitud de data. El concepte de que alguna cosa és més antiga, o més recent, en relació a una altra cosa constitueix la base de la datació o cronologia relativa. Els primers passos de la majoria dels investigadors actuals depenen encara d’aquesta, de la ordenació dels artefactes, depòsits i successos en seqüències, en les que els més antics estan abans que els més recents.
- Cronologia absoluta: més recent, ja que volem saber amb l’edat exacta o absoluta en anys de les diferents parts de la seqüència. Les dates absolutes ens ajuden a esbrinar la rapidesa en la que es produïren alguns canvis, com l’aparició de l’agricultura, i si sorgiren simultàniament o en moments diferents en les diverses regions del planeta.
EL NAIXEMENT DE L’ARQUEOLOGIA CIENTÍFICA. Pitt-Rivers i Flinders Petrie - Pitt-Rivers (1827-1900). No s’ha d’excavar per recuperar objectes sinó per reconstruir el passat, per tant tot objecte per insignificant que sigui pot aportar informació. Documentar-ho tot: plànols, seccions i situació de tots els objectes.
- Petrie (1853-1942) excava a Egipte i després a Palestina des dels anys 80 fins a la seva mort.
Excavacions meticuloses i afany per a recollir-ho tot. Documentació completa.
Primers mètodes d’excavació estratigràfica - Pitt-Rivers va aplicar els seus coneixements, en l’exploració i precisió (era general) i va realitzar excavacions amb un registre minuciós de plànols, seccions, maquetes... indicant la posició de cada objecte, que va publicar.
- Petrie. Tècnica de seriació = datació de seqüències = actualment seriació contextual. Va idear la seva pròpia tècnica de seriació o datació de seqüències, que va emprar per ordenar cronològicament les 2200 tombes de fosa de la necròpolis de Naqada en l’Alt Egipte (necròpoli, vaixell enfonsat...: conjunt tancat-, intacte).
· Excavació a Tell el-Hesy (Palestina) campanyes 1890-96, secciona el tell (turó en àrab) verticalment, identifica els nivells i observa que en cada un d’ells hi ha un tipus de ceràmica particular = és la que defineix el període: quan en trobem en altres indrets serà de la mateixa època. (Fòssil director: troballa que ens indica directament una informació clara sobre la investigació, el jaciment. P. ex. Coca cola).
- Malgrat tots aquests progressos en prehistòria, a principis del XX encara es mantenia el concepte Edat i l’interès dels arqueòlegs era sobretot la classificació de les peces.
- Gordon Childe (1892-1957). Canvi important. Prehistoriador, marxista.
· Concepte de cultura arqueològica (no inventat per ell però si divulgat): es poden identificar cultures materials paral·lelitzant el terme amb els antropòlegs que parlen de les cultures humanes.
· Sistematització de les etapes de la prehistòria amb contingut de sistemes i relacions de producció: partint dels fundadors de l’antropologia L.H. Morgan i E.B. Tylor. Comença la influència de l’antropologia.
- Periodització de la prehistòria:  Segons el sistema de les tres edats (pedra, vella i nova, i metalls: bronze i ferro).
 Segons Gordon Childe partint de l’antropologia: - Salvatgisme: caçadors-recol·lectors.
- Barbàrie: agricultors i ramaders: ‘’revolució neolítica’’.
- Civilització: ‘’revolució urbana’’.
- Però el més important de Childe, com hem dit, va esser el concepte de cultura arqueològica que no era originalment de la seva invenció però que en va esser el gran difusor.
- Cultura és una unitat d’anàlisi molt més concreta i útil que les edats de Thomsen, que passa a significar un període temporal i no tant una fase evolutiva com era en els seus inicis.
- Una cultura arqueològica concreta està composada per una sèrie d’objectes materials (ceràmica, eines...) distintius (diferents d’altres cultures encara que alguns puguin esser comuns) i repetits (apareixen en tots els jaciments de la mateixa cultura) que es van fabricar en una zona geogràfica determinada durant un període de temps concret.
- La tendència era descobrir la successió de fenòmens únics en cada zona (llistat de cultures per ordre cronològic) i definides per trets característic de la cultura material.
L’antropologia - Fins ara havíem relacionat l’arqueologia sobretot amb la història (secundàriament amb la Hª de l’art i la filosofia) ara l’antropologia entra en escena.
- Gènesi: a Amèrica els antropòlegs estudien els pobles indígenes i desenvolupen estudis sobre la seva manera de viure i la seva cultura material.
- Franz Boas (1858-1942): recollida i classificació de la informació de camp. En consonància amb l’enfocament històric directe dels arqueòlegs.
Relació entre les cultures ‘’vives’’= contemporànies, la seva manera de viure i la seva cultura material, amb les excavacions arqueològiques que es feien del seu passat més o menys immediat.
A partir d’ara la relació entre antropologia i arqueologia serà molt estreta, no s’entén la New Archaeology sense aquest fet.
ARQUEOLOGIA CIENTÍFICA AL SEGLE XX - Mortimer Wheeler (1890-1976): excavacions entre 1919-26, hereu de Rivers, desenvolupa un mètode d’excavació (mètode Wheeler): dividir el territori a excavar en cubs de manera que quedin testimonis en les quatre cares del cub.
NEW ARCHAEOLOGY - Es desenvolupa als anys 60 del XX.
- Acusen a l’arqueologia feta fins aleshores de purament descriptiva.
- Proposen una arqueologia explicativa que s’atreveixi a plantejar qüestions com l’organització social...
- Influència de l’antropologia molt important, també sociologia, geografia humana...
- Al llarg del XX es van desenvolupant les tècniques d’excavació i de recollida de mostres, sistemes de documentació.
- Arqueologia aèria: inicis XX, sobretot a partir 1a GM.
- Arqueologia submarina a partir dels 60s.
- L’arqueologia s’aplica a altres èpoques que no són la prehistòria i la Història antiga: medieval, industrial... (p. ex. Excavacions de les fosses de la guerra civil a Catalunya).
- 1949: aparició del primer mètode de datació absoluta, el desenvolupament d’aquests allibera parcialment de l’obsessió per definir les seqüències cronològiques.
RESUMINT Durant els segles XIX i primera meitat del XX l’arqueologia està directament lligada a la Història i la Hª de l’Art. L’objectiu és:  Aconseguir una periodització de la prehistòria/protohistòria (definir cultures i situar-les en el temps)  Conèixer millor les civilitzacions antigues (Egipte, Proper Orient Asiàtic, Grècia, Roma).
A partir de finals dels 60 i 70 del segle XX l’objectiu és aprofundir en el coneixement del funcionament de les societats/cultures. És decisiva la incorporació de mètodes de l’antropologia que estudia les societats “primitives”, d’altres ciències socials (geografia...), de la biologia i tècniques de ciències “dures”: arqueometria PROCESSUAL o NEW ARCHAELOGY (es basa en processos) - La cultura és un mecanisme adaptatiu extrasomàtic. La cultura és un sistema = teoria dels sistemes. El canvi social no és conseqüència de la voluntat humana sinó a factors exteriors (sobretot circumstàncies ecològiques canviants). Radicalment evolucionistes, sobretot als orígens.
- La cultura és un sistema. Canvis tant en la teoria com en el mètode. El principal objectiu de l’arqueologia és la comprensió de les causes del canvi cultural (procés) en diferents contextos medio-ambientals i culturals.
- Es presenta com un alternativa al l’enfocament històric tradicional (història cultural) Preguntes: COM? I PER QUÈ? - La cultura és entesa com un mecanisme per assegurar la supervivència de la societat, la qual cosa implica que tots els seus aspectes estan influïts pels condicionants ecològics. És un mecanisme adaptatiu.
- El canvi cultural és concebut com la resposta a un desequilibri temporal en algun aspecte del sistema, provocat per canvis ambientals, fluctuacions de la població, innovacions tecnològiques o contactes culturals. Si la cultura és un sistema: - Excavacions fetes en un lloc (no són tot el jaciment ni totes les possibilitats d’una cultura) sempre donen una visió parcial: en el millor dels casos un subsistema. Cal un mostreig fiable per a abraçar tot el sistema. Es desenvolupa la prospecció, l’arqueologia espacial (anàlisi del territori).
Història cultural Pràctica Difusió Cultura material Descriptiva Raonament inductiu (reconstruir el passat) Autoritat Acumular dades Qualitatiu Pessimista New Archaeology = procés cultural (comença anys 60 s. XX) Teoria Evolucionisme multilineal Organització social Explicativa Raonament deductiu (hipotètio-deductiu) Contrastació Dissenyar un projecte Quantitatiu Optimista Evolucionistes: enfocament ecològic.
- Leslie White (1959): la cultura és un sistema adaptatiu: l’evolució cultural s’explica en funció de l’apropiació creixent d’excedents o energia lliure (extreta del medi ambient) = marxista.
- Julian Steward (1955): enfoc ecològico-cultural: les variables realment significatives eren les pròpies estructures tecnològiques més que l’eficiència d’aquestes en la captació d’energia.
Naturalesa funcionalista: les institucions, la cultura i les societats eren producte de l’adaptació.
Complien una funció ecològica, demogràfica... Banda, tribu, cabdillatge, estat.
- Grahame Clark: com s’adapten les poblacions humanes a l’entorn. Excavacions a Starr Car (1950-1960).
- Anys 1970-80: els sistemes socials es concebien dins del marc dels processos de reproducció social que englobaven àrees extenses. S’imposen els conceptes de centre, perifèria i semiperifèria que comencen a aplicar-se a la prehistòria i a la Hª Antiga.
New Archaeology: neo-evolucionistes; funcionalistes - Tracta d’estudiar els diversos processos que actuen en i entre les societats.
- Basat en la teoria dels sistemes: El procés cultural es veu afectat per diversos sistemes (medi ambient, economia, etc.).
- S’ha d’aïllar cada sistema i estudiar-lo com una variable independent = Èmfasi en la variabilitat de la cultura, no en la seva homogeneïtat.
- Darrera la varietat de fets culturals i situacions històriques específiques, hi ha un nombre limitat de processos històrics generals. Preguntes formulades:  Com funciona aquest procediment o aquest subsistema en el conjunt de la cultura?  Què ens diuen aquestes regles sobre la forma de contemplar el món d’aquesta cultura? New Archaeology. Com enllaçar el registre estàtic actual amb els comportaments culturals dinàmics que els varen produir: - Teoria del rang mitjà (és més aviat una sèrie de mètodes) es tracta de construir un pont o enllaç que comuniqui: el registre arqueològic cultural (estàtic = observacions inertes) amb els comportaments antics (dinàmic).
- Del registre arqueològic saber com es va formar, què sobreviu i perquè. És a dir, donar significat al registre arqueològic = importància de la etnoarqueologia i l’arqueologia experimental.
ARQUEOLOGIA SIMBÒLICA I ESTRUCTURALISTA - La cultura material sempre està construïda simbòlicament: els estris materials del registre arqueològic serien una forma d’expressió cultural = és possible veure els objectes com elements organitzats en un sistema de signes que condueix a un significat.
- Anàlisi simbòlic: de llarga tradició en la història cultural; en canvi els processualistes estan més interessats en el seu ús adaptatiu de l’entorn.
- La cultura material sempre està construïda simbòlicament (Hodder, 1982) = llegir-ho com un text = semiòtica = Saussure: el llenguatge es compon de regles ocultes que utilitzen però que no articulem = estructuralisme.
- Estructuralisme de Levi-Strauss és el que més influeix en l’arqueologia.
- Aplicat a l’arqueologia, l’estructuralisme serveix per a afirmar que és possible veure els objectes com elements organitzats en un sistema de signes que condueix a un significat.
Preguntes formulades:  Quines regles subjacents regulen aquesta estructura?  Què ens diuen aquestes regles sobre la forma de contemplar el món d’aquesta cultura? ARQUEOLOGIA POSTPROCESSUAL O INTERPRETATIVA - En principi, anys 70, només crítica dels processuals, a partir dels 90s ja cos teòric: Arqueologia Interpretativa: la cultura material té un significat, interpretació del significat.
 Crítica al positivisme hipotètico-deductiu (derivat de Hempel). Problema d’aplicar el positivisme a les ciències socials.
 La cultura material té un significat.
- Després a apareix la teoria: arqueologia interpretativa (Tilley, 1993; Thomas, 2000; Hodder, 1991).
- El que s’interpreta com a informació objectiva és variable, la interpretació suposa una retroalimentació entre dades i teoria a mida que la informació es va encaixant en un argument coherent = Hermenèutica (art d’interpretar els textos).
- No creuen que les teories puguin ser contrastades a través de les dades.
- A començaments del XXI s’aplica el terme postprocessual a dues coses:  Arqueologia interpretativa.
 Tota crítica als processuals: arqueologia feminista i arqueologia indígena.
Arqueologia feminista: introducció al concepte de gènere - Via feminista que reivindica el protagonisme de la dona en la recerca arqueològica (no teoria ni mètode).
- Arqueologia de gènere: estudia els rols, les accions, ideologies i identitats d’homes i dones. El paper de les dones no és idèntic en totes les cultures.
Arqueologia indígena: els pobles estudiats passen a ser protagonistes; col·laboració amb les poblacions locals.
ARQUEOLOGIA COGNOTIVA - Accepta les principals bases de l’arqueologia postprocessual i interpretativa. Estudi de les formes de pensament a partir de restes materials. Derivació dels processuals cap a aquest subsistema de la cultura.
ARQUEOLOGIA MARXISTA - Èmfasi en relacions socials (contradicció i conflicte). La cultura no és un mecanisme adaptatiu. No al determinisme ambiental, material o tecnològic.
- Els escrits de Marx són un punt de partida, no d’arribada. Les relacions socials són el nus de la recerca per a qualsevol arqueologia marxista. La societat s’ha de veure en conjunt i no per parts.
- La contradicció i el conflicte són elements crucials en les societats humanes i actuen com a motor de canvi. En insistir en aquesta dialèctica refuten la idea que la societat sigui un mer conjunt d’adaptacions funcionals o factors externs.
- L’acció humana (la praxis) té un paper molt significatiu en el procés de la història. No a les idees de determinisme ambiental, material o tecnològic.
...