Els otònides. Any mil (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 12/01/2015
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 10. L’Europa de l’any mil. Els otònides - El segle X, té també un altre caire:  Reconstrucció progressiva d’unitats polítiques cada vegada més grans: les monarquies feudals de França i Anglaterra, i la formació de l’Imperi alemany.
- A Alemanya (Germania), contràriament al que succeí a França, el paper central de la monarquia no va ser posat en discussió de manera tan fèrria.
- El nucli de l’exèrcit, per exemple, continuà ferm gràcies a la participació de nombrosos camperols lliures.
Fins i tot l’aristocràcia refusà de forma genèrica a vincular-se al monarca mitjançant vincles de fidelitat personal.
- Alemanya dividida i fragmentada, en la que la mateixa aristocràcia farà tot el possible per no donar suport absolut a un emperador.
- Exèrcit format per cavallers, barons, comtes... els bellatores. Però també hi ha camperols lliures, que d’aquesta manera s’asseguren la seva llibertat. Diuen ‘’nosaltres també som lliures com els bellatores, treballem de sol a sol, i no estem sotmesos a la seva servitud’’.
- L’emperador, en aquest context del segle X, és un títol electiu producte d’un consens dels grans de l’imperi, que veuen en algú la superioritat o la força per tenir el respecte dels altres. Però sempre li recordaran que és emperador gràcies a ells.
- A la mort del darrer carolingi, Lluís el Jove (+911), sense descendència, el paper de la monarquia no va ser posar en qüestió.
- La mateixa aristocràcia cercà una alternativa a la continuïtat dinàstica, i escollí al duc Conrad de Francònia, que continuà amb la voluntat de ser el “primus inter pares”.
- El seu successor, Enric I de Francònia (919), mirà de controlar els ducs i d’impedir que fessin la guerra contra els hongaresos pel seu compte (= evitar el que havia passat a França amb els normands). Control de la noblesa.
La casa de Saxònia a Alemanya - Els saxons són gent afable a la guerra, brava, que ha fet fortuna amb les armes. Acabaran imposant-se als emperadors.
- Governaran Alemanya tota la meitat del segle X: segle de ple procés de feudalització  per tant, autoritat relativa. Es guanyen el prestigi per mèrits militars.
- Els darrers reis carolingis d’Alemanya: Arnulf de Caríntia o Baviera (896-899) i Lluís IV l’Infant (899-911).
Desprestigiats per la seva feblesa davant dels avenços hongaresos (Batalla de Bratislava, 907); arriben fins a la Campània, Aquitània i Catalunya (924) destruint-ho tot al seu pas. No són dominats fins a la batalla de Lech (955) per Otó I.
- A la mort de Lluís IV, Alemanya es divideix en 5 grans ducats de base tribal: - Saxònia-Turíngia.
- Baviera.
- Francònia.
- Suàbia.
- Lorena.
- Els quatre primers ducats elegeixen rei Conrad I de Francònia (+918). El nou rei intenta en va d’imposar-se sobre la resta de grans ducs (feudalisme desintegrador). Lorena es desintegra i s’afegeix al regne de França fins el 925.
- En morir Conrad, els ducs elegiren rei el duc de Saxònia, Enric I el Caçador (919-936). Amb ell comença a regnar la casa de Saxònia. Representa el triomf dels darrers incorporats al món carolingi.
- Recupera el prestigi per a la monarquia. Home que s’enfronta a enemics exteriors. Èxits militars = prestigi:  S’enfronta als danesos (normands), molt molestos.
 Derrota i conté els eslaus.
 Obliga a retirar-se als hongaresos i conté les seves incursions.
 Reincorpora la Lorena (925).
- Tot això gràcies a la construcció de castells i fortificacions al llarg de la frontera i a la renovació de la cavalleria. Europa del moment s’omple de castells (procés de feudalització). Alemanya es castralitza en aquest moment.
- Els ducs de Suàbia i Baviera organitzen la marca de Brandemburg, contra els eslaus (928).
- Aconsegueix que el duc Wenceslau de Bohèmia li reconegui l’autoritat imperial.
- Cristianitza i expandeix el monaquisme per Bohèmia, Polònia, Eslovàquia... Estructures d’església = estructures d’estat.
- Gràcies al seu prestigi, aconsegueix que el seu fill sigui reconegut, en vida seva, com a rei de Germania: Otó I.
→ S’assegura la dinastia.
Otó I el Gran (936-973) - Home que aconsegueix l’estabilitat externa, sobretot acabant pràctica i definitivament amb el problema normand. També amb els hongaresos.
- Pacificació interna i externa → batalla de Leich contra hongaresos.
- Per frenar a una molesta noblesa nomena a eclesiàstics com a prínceps (que no tenen fills), que poden ser canviats  crea una església nacional al servei de l’emperador amb la creació de seus episcopals.
- Sotmet la noblesa laica. S’ajuda de l’Església Imperial (bisbes de Magúncia, Spira, Magdeburg i Colònia).
- Tenen dret de vot en l’elecció de l’emperador, la qual cosa almenys amortitza els interessos dels prínceps laics que podien fer cops d’estat.
- Els converteix en comtes amb tots els drets polítics. Són gent estranya a la terra, no tenen hereus i tenen interessos comuns amb l’emperador (antinobiliaris).
- Idea d’un bisbe que es posarà a favor de l’emperador = important = donarà estabilitat durant segles a l’emperador.
- Els cedeix les regalies de moneda, mercats i duanes) [Recordeu doc. de Parma].→ Origen Investidures.
- Compta amb el total suport de l’Església, per la cristianització dels eslaus i la creació de noves seus i monestirs a Bohèmia.
- L’Església serà el factor d’aculturació i influència en les noves terres (Polònia, Eslovàquia i sobretot Bohèmia).
Otó I reb la sotmissió de Berenguer d’Ivrea - A Otó I se li posa al cap el seu un nou Carlemany = pretén controlar la Lotaríngia, cosa que suposa mirar cara a cara a Roma.
Interès també en les terres del sud de Roma.
- Des del sud s’obren a Bizanci: posar els peus a Itàlia té resultats extraordinaris.
- Política italiana: Intervenció al Regne d’Itàlia. Defensa de Joan XII, amenaçat per Berenguer d’Ivrea.
- Crida papal a Otó I → coronació imperial a Roma (962) = “Emperador del Sacre Romà Imperi de la nació alemanya”.
- Projecte carolingi: Unir Itàlia a la Lotaringia. Control de Roma i del papa. Imposa jurament de fidelitat als nous papes abans de ser proclamats.
- Intenta dominar el sud, amb Càpua i Benevento, i obliga els ducs a jurar-li fidelitat. Intent de conquesta del territori bizantí de Calàbria i la Puglia. Fallit l’intent contra els musulmans de Sicília.
- Adopta el programa cultural carolingi. Suport de la seva dona, la culta Adelaida, i del seu germà Bru, bisbe de Colònia (importància de les escoles catedralícies i dels “scriptoria”).
- Els monestirs són formadors de quadres polítics i de grans funcionaris. Sovint regits per gent que continuava la tradició de Benet d’Aniana.
- Hi ha els clàssics (Juvenal, Estaci, Plaute, Terenci; Ovidi i Càtul eren valorats i imitats. Molt present Sal·lusti.
Gerbert admira Juli César).
- A Saint Gallen hi ha el De consolatione de Boeci, els Dístics de Cató Dionisi (s. II dC), l’Andriana de Terenci 176aC), les Bucòliques de Virgili i les Categories d’Aristòtil. Isagoge del neoplatònic Porfiri (o Introducció a les Categories d’Aristòril). Els Tòpics de Ciceró (retòrica).
- Però la gran novetat fou l’aparició d’escoles a les grans ciutats, sobretot a Itàlia del nord (Novara, Verona, Vercelli, Bérgamo, Cremona).
- També a Alemanya (A Baviera: Augsburg i Wurzburg, Bamberg. A Saxònia: Hilkdesheim. A terres de Francònia: Magdeburg, Magúncia, Worms, Spira. A Lotaríngia: Colònia i Lieja =Atenes del Nord).
- Creació d’escoles. Proliferació dels scriptoria i de les biblioteques. Són presents els clàssics: Virgili, Ovidi, Estaci, Plaute, Boeci--- = gran revifada cultural, el gran referent és Carlemany. Importància d’Adelaida.
- El renaixement otonià fou obra de figures clau, com Gerbert, Abdó de Fleury, Rateri de Verona, Ràban Maure, Heracli de Lieja, Richier de Reims, deixemble de Gerbert.
- La dona, Adelaida de Borgonya, molt influent en el renaixement otonià. Educació excelsa, enormement culta.
Feina extraordinària a Itàlia (casada amb el rei d’Itàlia). Sensibilitat pels clàssics gecs i llatins.
- Viratge cap a orient (Bizanci) → el seu fill Otó II es casa amb la princesa grega Teòfano. Bizanci reconeix la legitimitat de l’Imperi otonià = és el gran triomf.
- Per limitar el poder dels bisbes italians, afavoreix la noblesa, sobretot la toscana i la romana = lluites contra els papes.
Coronació imperial d'Otó I (962). "Quan regnaven, més ben dit, rigoritzaven, o encara més exactament, tiranejaven a Itàlia Berenguer i Adalbert, el Summe Pontífex i papa universal, Joan XII, l'església del qual havia experimentat recentment la crueltat dels referits Berenguer i Adalbert, envià a Otó, aleshores sereníssim i piadíssim rei, i ara august emperador, com a llegats de la Seu Romana, el cardenal diaca Joan i l'escriniari Azzó, pregant-li i suplicant-li, per escrit i de paraula que, per a mor de Déu i dels sants apòstols Pere i Pau...
alliberés de les garres d'aquells mals homes, i ell mateix i la santa Església a ell confiada, i li retornés la salvació i la llibertat...’’ “...per això el piíssim rei, convençut per les llagrimoses lamentacions dels nuncis, cuidadós no dels seus interessos sinó dels interessos de Crist, nomenà, contràriament al que era costum, rei el seu fill Otó [II], que encara era un infant, i el deixà a les seves terres de Saxònia, i reunides les milícies, corregué ràpidament vers Itàlia. I allí hi expulsà ràpidament Berenguer i Adalbert, gràcies a què tenia com a companys els sants apòstols Pere i Pau. I així, el bon rei, reunint allò que era dispers i consolidant allò que estava fragmentat, restituí a cadascú el seu i després corregué vers Roma per fer el mateix”.
“Allí, acollit amb admirable magnificència, rebé la unció de l'Imperi del mateix pontífex i papa universal, Joan [XII], i el rei no sols li restituí allò que era seu, sinó que l'ornà amb nombrosos dons de gemmes, d'or i d'argent. I a més rebé, tant del papa com dels grans de la ciutat de Roma, el jurament damunt del cos de sant Pere que mai ajudarien Berenguer i Adalbert.
Després d'això retornà a Pavia tant aviat com li fou possible".
LIUTPRAND DE CREMONA, Gestes d'Otó I.
Diploma d'Otó I al bisbe de Parma (962).
"Otó...per disposició de la divina Providència emperador august,... que Humbert, bisbe de Parma, dirigint-se a la nostra clemència, suplicà que Nos donéssim a la seva església, com feren abans els nostres predecessors, algunes regalies que pertanyien a l'exercici de la funció pública, i particularment aquelles coses per les quals la seva església era vexada per part dels nostres comtes. Així disposem que tots els patrimonis i les seves dependències, siguin de la clerecia de tota la diòcesis, allà on es trobin, siguin dels habitants de la ciutat, nosaltres els transferim de la jurisdicció pública [imperial] a la jurisdicció, autoritat i domini de la referida església, de manera que el bisbe tingui el poder de decidir i jutjar i obligar tant els patrimonis i els dependents de la clerecia, com els habitants de la ciutat i els seus patrimonis i dependents, com si fos un comte o duc del nostre palau”.
“I Nos, considerant oportú per a la dignitat de l'Imperi, i per tal de compensar els nombrosos danys que els comtes havien fet a l'església de Parma, decidim que tots els litigis i plets i qüestions amb el bisbe siguin completament cancel·lats, i que el bisbe i tota la seva clerecia puguin viure tranquils per sempre més i ocupar-se sense destorb de les pregàries per a la nostra salvació i per a la conservació del nostre regne i de tots els seus habitants. Per això atorguem i transferim de la nostra autoritat a l'autoritat del bisbe tot allò que pertoca la defensa de la ciutat, el poder d'obligar [ban] i els impostos que graven els mercats i qualsevol altre dret d'origen públic". M.G.H., "Diplomata regum et imperatorum Germaniae", I, pp. 333-334.
Otó II Otó II i Teofano - Home ducat a la grega, per Adelaida. Casat amb una grega.
- La consolidació del feudalisme imposa control dels prínceps alemanys, especialment contra el duc de Baviera.
- Intervenció a Roma. Intervenció a la Calàbria i la Puglia, per absentisme dels bizantins: Ocupació de Bari, Nàpols, Salerno, Taranto.
- Conquesta terres dels sarraïns a Itàlia. Expansió liquidada amb la victòria dels àrabs sicilians (982). Fracàs.
Otó III el Gran - Educat a la grega. Orgull imperial. Educat per Gerbert d’Aurillac (futur papa Silvestre II), que li dóna un altíssim concepte de la civilització i la cultura clàssiques.
- Gerbert d’Aurillac, personatge d’una cultura extraordinària. Mentor d’Otó III.
- Influència de Joan Filagatos (Calàbria), capellà de Teòfano i canceller imperial (antipapa amb el nom de Joan XVI). Consciència de monarquia cristiana universal.
Carta d’Otó III a Gerbert d’Aurillac.
“A Gerbert, el filòsof més expert, capdavanter en totes les ciències.
Ens volem apropar a la vostra excel·lència universalment reconeguda i a la vostra amistat caritativa. Desitgem tenir ben aviat a prop nostre un mestre tan famós, car l’eminència de la vostra doctrina i del vostre saber és reconeguda com a gran autoritat arreu del nostre domini i [també ho és] per la nostra ignorància. Així doncs parlem sense embuts, i farem ús d’un llenguatge planer.
El que nosaltres hem cregut adient, just i raonable us ho manifestarà la nostra epístola. Heus aquí que el nostre desig i el nostre prec és que vulgueu posar la vostra prudència i la vostra saviesa al nostre servei, per corregir la nostra ignorància i la manca de cultura, i aconsellar-nos en tot allò que pertoca al servei de l’Estat.
“No rebutgeu això que us notifiquem, que és el desig de la nostra voluntat. Nos desitgem que ens desempallegueu de la nostra rudesa saxona i ens revestiu del saber dels grecs. Així tothom veuria amb bon grat que poguéssim ser ornats amb una espurna de la llum que brilla per tot Grècia. De manera, doncs, que amb el vostre esforç i paciència puguem ser partícips del vostre gran saber i de la flama de la vostra ciència. I amb seguretat que, amb l’ajut de Déu, suscitareu entre els germànics el geni dels grecs”.
“Ens ensenyareu el llibre de l’Aritmètica, a fi que, posats al corrent d’aquest saber, ens sigui possible arribar a dominar les subtileses dels antics.
Que la vostra paternitat ens digui quina serà la vostra determinació, d’acceptar o no acceptar el nostre prec, i el més aviat possible. Adéu".
WEIGLE, F.: Die Briefsammlung Gerberts von Reims, M.G.H., “Die Briefe der Deutschen Kaiserzeit”, II, Berlín, 1966, p. 221.
(Viu a Roma, a l’Aventino) Carta de Gerbert d’Aurillac a Otó III.
“Que ningú d’Itàlia gosi pensar que només Grècia pot vanagloriar-se del poder romà i de la filosofia del seu emperador. El nostre sí que pot fer-ho...! El nostre és l’Imperi romà...! El seu poder es basa en la rica Itàlia, també en la pobladíssima Gàl·lia i Germania, i sobre els valents i esforçats regnes escites [eslaus]. El nostre August ets tu, oh Cèsar...! Emperador dels romans, que sorgit de noble sang grega, supera els grecs en poder, domina els romans per dret hereditari i es sobreposa a uns i altres en saber i eloqüència...” - Otó III és un model d’intervencionisme en l’Església romana. Fa proclamar papa el seu cosí Bru de Caríntia, amb el nom de Gregori V. Serà deposat per la família dels Crescenzi.
- Els nobles romans imposen Filagatos, amb el nom de Joan XVI. Suport de Basili II Bulgaróctonos. Imposició de Silvestre II (Gerbert d’Aurillac).
- Revoltes romanes contra l’emperador. Venjança imperial: Es penja la família Crescenzi a Sant’Angelo.
Enric II (1002-1024) - La successió dels Otònides recau en cosins llunyans = Enric II, el darrer dels Saxons.
- Coronat rei d’Alemanya, per la fidelitat a la casa de Saxònia, trobà reticències al nomenament com a emperador (fins 1014, per Benet VIII).
- S’enfrontà als eslaus polacs que intentaven la plena independència respecte d’Alemanya, i frenà la seva expansió sobre les marques de l’Elba i Bohèmia = la pau amb Polònia (1018) comportà el reconeixement de la independència polaca, però territorialment reduïda als límits antics.
- A Itàlia s’enfronta als prínceps del nord, que elegeixen rei Arduí d’Ivrea.
- Enric II es coronat rei d’Itàlia a Pavia (1004).
- Suport a les reformes del clero, i suport als bisbes enfront del clero regular (monestirs). Defensor a ultrança del celibat, per evitar la formació de llinatges que s’apropiessin dels béns eclesiàstics. Pacta el mateix amb Robert II de França.
- Coronat emperador a Roma (1014). El suport a l’Església li valgué la canonització seva i de la dona (santa Cunegunda).
- S’enfrontà sobretot amb els desigs de llibertat de les ciutats italianes emergents: - Pavia es revolta amb motiu de la coronació imperial d’Enric II i incendia el palau reial.
- Bari es revolta contra els bizantins el 1009.
- Roma també s’aixeca contra la coronació d’Enric II.
- Les ciutats italianes cerquen el seu propi camí, tot i estar sotmeses al regne d’Itàlia (=Imperi alemany).
- Pisa i Gènova lluiten contra els àrabs de Còrsega i Sardenya (1015-1022).
- Nàpols, Amalfi i Gaeta comencen a fer el seu propi camí, que serà frenat en temps de Frederic II (primera meitat del s. XIII).
- La debilitat dels bizantins al sud d’Itàlia porta a un intent infructuós de conquesta alemanya del sud italià (1021).
- Pavia es revolta de nou i incendia una altra vegada el palau reial. Tot un senyal del “fracàs” de la política italiana.
Conrad II de Francònia (1024-1039) - Elecció difícil. Enfrontament de territoris, i enfrontament entre territoris tribals amb l’emperador = prínceps electors.
- Amb la dinastia augmenta el poder dels bisbes-prínceps. Enfrontament de bisbes i prínceps amb la baixa noblesa per l’herència dels feus. Manca d’autoritat.
Els prínceps electors alemanys Conrad II de Francònia Enric III Enric IV Enric III (1039-1046) - Consolidació del Cesaropapisme. Durarà fins a Carles V. Intervenció directa en el nomenament de papes.
Elecció de Climent II, germànic.
- Intromissió al sud d’Itàlia → afavoreix l’arribada dels normands des del nord d’Europa, en busca de terres noves. S’instal·len a la Calàbria i la Puglia (Comtat de Melfi). Conduïts per Guillem d’Altavilla.
Enric IV de Francònia (1056-1106) - Divisió interna per la preeminència del papat o de l’Imperi:  Güelfs (papistes).
 Gibel·lins (imperials).
- El conflicte de les Investidures i la reforma de Gregori VII (Dictatus papae).
- 1077 Dieta Imperial de Worms = deposició de Gregori VII.
- Excomunió imperial → Humiliació imperial a Canosa (comtessa Matilde).
- Revoltes dels prínceps alemanys = deposició del rei-emperador (Magúncia, 1106).
- S’acaba amb el concordat de Worms, entre Enric V i Calixte II (1112). Enric V admet la lliure elecció dels papes.
- L’emperador restituirà al papa els béns usurpats durant la discòrdia. El papa consent que l’emperador controli i/o vigili les eleccions episcopals alemanyes.
- Nova força frenada per eclosió del feudalisme i pel sorgiment del comerç a la Mediterrània (ciutats marineres) i les ciutats de la Lombardia.
- Apareixerà el nou i llarg problema de les tensions entre els dos poders universals: Papat i Imperi, definit més tard per les corrents güelfa (papa) i gibel·lina (imperi).
- Resultats pobres, però marquen la presència constant d’Alemanya sobre Itàlia.
Renaixement otonià - Exalçat per Liutprand de Cremona (+972) o Widukind de Corvey (+1004).
- Viatges sovintejats a Orient: monja Roswita de Gardesheim (Hannover), autora de obretes de teatre, poemes hagiogràfics i els Gesta Ottonis.
- Escola catedralícia de Lieja (bisbes Ratier i Notger). Abadia de Saint Gall, amb Notker Labeus, traductor a l’alemany d’Aristótil (“De interpretatione”), Cató i Boeci (“De consolatione Filosophiae”).
- Estudis de l’astrolabi.
- Traduccions de Marciano Capella (s. V), De nuptiis Philologiae et Mercurii “Bodes de Mercuri i Filologia” (divisió de les Arts Liberals).
- No hi hagué trencament amb el “renaixement carolingi”. El s. X no fou un segle de tenebres ni de pors.
- Liutprand de Cremona: - Gran coneixedor del grec. Esperit anti-romà.
- Autor de la “Historia Ottonis” (964).
- Defensa la idea que els germànics/bàrbars salvaran la vella i decadent Roma.
Reorganización de las bibliotecas La abadía de Reichenau permite al abad Witigowo (985-997) llevar a cabo la producción de manuscritos de lujo. Las bibliotecas creadas y enriquecidas durante el renacimiento carolingio gracias a la intensa actividad de los scriptorium se ven nuevamente desarrolladas en el siglo X, como atestiguan los catálogos que nos han llegado. El catálogo de Bobbio tiene censado alrededor de 600 obras, el de Fleury tiene otras tantas. Gerbert tiene un papel importante en las adquisiciones y el inventario de la biblioteca de Bobbio, y dedica su fortuna a adquirir una gran colección personal. Otros ilustrados de la época poseen bibliotecas, como Adson de Montieren-Der que ordena una lista de sus libro antes de irse a Tierra Santa dónde muere en el año 992: L’entorn de l’any mil. El desvetllament demogràfic i comercial - Llegenda de l’any Mil inspirada en l’Apocalipsi de Sant Joan, escrita a l’illa de Patmos (on Sant Joan està presoner): després de mil anys del naixement de Jesús, Satanàs s’hauria desfet de les seves cadenes i hauria triomfat al món. Després vindria una profunda renovació… - La visió fou presa al peu de la lletra en alguns cercles eclesiàstics. Neix l’idea del mil·lenarisme, que fer fortuna i va ser suportat entre els eclesiàstics i predicadors (realitat: molts no sabien en quin any vivien).
- Mil anys de la redempció: seria per tant no l’any 1000 sinó l’any 1033 (Crist mort als 33 anys).
- S’espera el Judici final. Es recolza en predicacions, com diu Abbó, abat de Saint-Benoit de Fleury (Loira) al Liber apologeticus (998), que ha escoltat prèdiques anunciadores de l’arribada de l’anticrist.
- Reforçat per la visió dels romàntics. La tradició romàntica ens la presentà molt corrompuda. Giosuè Carducci, per exemple.
- S’anuncia la gran por, no pas la gran esperança. Marca profundament el preromànic i el romànic.
- La realitat és que, després de l’any Mil tot es capgira, s’obre una etapa de gran esperança, reflectida per Raoul Glaber, monjo de Cluny, que ens descriu al primer terç del segle XI la seva visió d’un nou món.
RAOUL GLABER: Crònica. [monjo de Cluny+1040] “L’any mil de la passió del Senyor, després d’una fam desastrosa, les pluges dels núvols s’aplacaren, obeint la bondat i la misericòrdia divines. El cel començà a somriure, a animar-se, i bufaren vents favorables. Amb la seva serenitat i pau es mostrava la magnificència del Creador. Tota la superfície de la terra es cobrí d’una verdor amable i d’una gran abundor de fruits que expulsà completament l’escassedat... Nombrosos malalts recobraren la salut en aquestes reunions on hi havia dut tantes relíquies de sants.. Braços i cames trencats o torçats recuperaven la seva posició original ... Els assistents clamaven amb forts crits “Pau, pau, pau...” Tot anunciant el nou pacte entre ells i Déu...” “Quan s’apropava el tercer any que seguí l’any Mil, es va veure arreu de la terra, però sobretot a Itàlia i a la Gàl.lia, renovar-se les basíliques; encara que moltes d’elles estaven ben construïdes i no ho necessitessin en absolut; però un desig de competència impulsava les diverses comunitats cristianes a tenir esglésies més sumptuoses que les dels veïns... Era com si el món s’hagués tret de sobre la misèria i la vellesa, i s’hagués ornat completament de color blanc [les seves esglésies]...” - Romànic: grans construccions de monestirs = creixement demogràfic. Ampliació de les esglésies i construcció de noves és un fenomen arreu d’Europa. Més gent.
- Europa en progrés, amb un clima benigne i estable, amb bones collites. S’acaba la misèria, l’escassetat i la incertesa.
- El segle XI és una època de peregrinació. Exaltació de les relíquies de Sants. Esperen miracles. Europa es mou, la gent es desplaça i, per tant, les fronteres s’obren. Contactes. Febre constructiva del primer terç del XI.
Demografia - I els canvis comencen pel progrés demogràfic. Creixement enorme de la població a tota l’Europa del segle XI.
- Problemàtica de les fonts demogràfiques. Els fogatges no comencen a ser regulars fins al segle XIV, i encara per motius fiscals.
- Comptem amb llistes de pagesos-tinents des de finals del s. X. A Catalunya, tenim l’exemple de l’acta de consagració d’Urgell.
- Hipòtesis: - 700 27 milions d’habitants a Europa.
- 1000 42 milions.
- 1050 46 milions.
- 1100 48 milions.
- 1150 50 milions.
- 1200 61 milions.
- Les primeres xifres fiables són les d’Anglaterra, gràcies al Domesday Book (1080), on s’hi fan 276.000 declaracions de persones posseïdores de béns, i donaria una xifra de 1,3 milions d’habitants per l’Anglaterra estricta. Són dades no extrapolables a tot Europa.
- És el text de valor demogràfic més antic. Conquesta dels normands, els reis nous fan fer un inventari de les propietats.
- Raoul Glaber ens explica molt bé què passa en aquesta Europa de l’entorn de l’any 1030.
- Creixement de la població, sense dubte afavorit per un clima més benigne (anteriorment: plagues, pluges fortes i terres pantanoses). Per tant, bones collites = seguretat alimentaria: carn present a totes les dietes (excepte els monàstics), la figura del famèlic és distant en aquest context.
- S’estima que al s. IX cada parella tindria 2,7/3 nens. Al s. X., 4 nens i al s. XI 5,3. No són xifres altes, ja que hi ha molta solteria (30 % ?).
- Longevitat: - Pels Capets francesos, (s. XI) 56 anys.
- Pels Plantagenet 53 anys.
- Pels ducs alemanys 52 anys.
- Mortalitat infantil: - Alta per manca d’higiene i mala alimentació.
- A partir del s. XI les dides permeten un lleuger augment de l’esperança de sobreviure.
- L’anàlisi dels cementiris ens diu que a Hongria, el 18 % dels enterrats són nens de menys de 5 anys. A Polònia, el 21,7 %. A Àger (s. X-XI), el 40 % - Alimentació: - El que poden mengen molt (s’estima 1kg de pa al dia i 1l de vi/ per persona).
- Els rics quan volen, els clergues quan toca i els pobres quan poden.
- Abús de glúcids (pa i llegums). Molta cervesa o vi. Molta carn (51 % de vaca, 31 % de porc, 16 % de xai). Menjar de les restes dels senyors: la figura del pobre Llàtzer del romànic.
Canvis en l’agricultura - Esforços per l’ocupació del sòl, sense comparació des del Neolític.
- Formació de pastures artificials, clarianes, control de rius i del mar. Cercats de cases.
- Cal relacionar-ho amb la fixació del senyoriu i dels dominis territorials.
Dues Europes - Europa salvatge:  És l’Europa del bosc, del nemus, silva, saltus. I que ells denominaven comunament foresta o forêt, paraula nascuda al s. VII i que ve de forum o foris, zona pública.
 L’home depèn del bosc i fa ús del bosc. El bosc posa límits, és la frontera dels pagi. Protegeix i alimenta.
Bosc ofereix: fusta per als artesans i per a les cases. Se’n treu: pinyons, arrels, mel, castanyes, aglans...
 La caça: - No fou tan important com sovint s’ha dit. No són estimades les gallines procedents del bosc.
- Es caça per menjar, però també per protegir els cultius.
- El llop fa por: enemic de l’home, símbol del maligne, més llest que l’home.
- És un baròmetre: anuncia períodes de fam.
L’ager (terra de conreu) - Complement del saltus. D’ençà del mil s’amplia molt l’espai conreat. Europa es colonitza a sí mateixa, gràcies a l’increment dels seus habitants.
- Els cistercencs ruturen terres noves (1098): escriuen grans políptics. Grans coneixement de l’agricultura (ex: aprofitar els cursos de l’aigua).
- A Flandes apareixen els primers “polders”. Noves roturacions en perifèria d’Europa (p. ex. Vall del Tajo, Catalunya Nova, etc.) - Certa racionalització dels cultius, precedent en els carolingis, en el segle XI-XII és evident que aquesta es consolida i s’expandeix. Conrear una mica de tot, variat.
- Expansió de la població camperola amb franqueses (Viles franques, Viles noves, Escaules, Escaldes...).
- Marc del segle XI: Vilanova, Vilafranca... = repoblacions. Autoritat pública comença a recuperar-se i afavoreix amb privilegis la repoblació i creació de noves viles.
- ‘’Escaldes’’ = esgarrapar terra al bosc, guanyar terra = procés de desforestació.
- Cada vegada major extensió de terra conreada, més aprofitada i més limitada. La terra s’està ocupant per moments. Europa molt conreada. Moltes terres abandonades, com les comunals, ara es posen en conreu.
- Generalització del sistema de rotació de cultius, biennal (amb un any de guaret) o triennal (cereals, llegums, guaret), que progressà molt lentament, sobretot a Itàlia, la França mediterrània.
- Error greu creure que l’Edat Mitjana fou l’època de la fam. L’home rural té molts recursos per no morir de fam.
- A l’Alta Edat Mitjana hi ha una dieta molt més rica i variada i equilibrada (segons M. Montanari, contradient J.
Le Goff).
- El creixement agrícola dels s. XI-XIII, i la seva estreta vinculació a la demanda de les ciutats forçaran els monocultius. L’home i la seva dieta seran cada vegada més abundosa però menys variada. Depèn en excés del blat i del pa.
- Disminueixen els prats per conrear-hi blats. Per pasturar s’haurà d’anar lluny.
- El dessecament de zones pantanoses, sobretot els deltes dels rius, per aprofitar-los al màxim, fan desaparèixer o disminuir les àrees de pesca.
- L’alimentació càrnica disminueix: els bous i els cavalls es necessiten per a les feines del camp.
- No es passa gana, però la mala alimentació provoca malalties (ergotisme o foc de Sant Antoni), per abús del sègol.
- Les grans desforestacions provocaran canvis climàtics: inundacions de rius, com passa amb l’Arno a Florència i Pisa; o el Sena a París, i també el Loira (Orleans, Tours, Nantes) i el Garona (Tolosa, Bordeus).
Reordenació de la gran propietat agrícola - La circulació de la moneda, l’expansió del comerç. Satisfer demandes de les ciutats i de l’aristocràcia → especialització cultius.
- Permuta dels treballs de jova i altres mals usos per censos en diners (el Sr. constata que el pagès va al mercat).
- Altre factor típic i extensiu a Europa del segle XI és que el senyor pacta amb el pagès, no el violenta sinó que aquests abusos es converteixen en un pagament en diner (pagament segur, es transforma en rendes) = el pagès va al mercat.
- Tendència a concentrar les propietats (permutes, coaccions, compres...). Els masos cada vegada són més fragmentats, per donar resposta al creixement demogràfic.
- Ús d’arada de ferro amb volcadora. Rotació triennal dels camps: només deixen 1/3 en guaret, la resta està en explotació permanent. Fer conviure animals i camp = fems (‘’estiercol’’) per adobs (abono).
- No per tot arreu passa el mateix. Segueixen els abusos però Europa respira nous aires. Hi ha un canvi.
Colonització de Alemanya de l’est (Saxònia) El obispo de Halberstadt, Thierry, define los derechos de los roturadores de los pantanos que se encuentran entre el Oker y el Bode.
Thierry, obispo de la iglesia de Halberstadt, por el favor de la clemencia divina. Corresponde a la dignidad pontificia trasmitir por escrito para conocimiento de la posteridad todo lo que es útil y necesario a la diócesis y a la provincia, para que no caiga en el olvido en el curso del tiempo y para que cada uno conserve su derecho de manera inviolable y sea protegido en el futuro contra toda violencia y contra toda injusticia. Que se notifique, pues, tanto para los tiempos presentes como para los futuros: 1.- Que las gentes que habitan el pantano situado entre el Oker y el Bode poseerán de cada manso catorce arpendes holandeses. Cada uno pagará, al comienzo de su establecimiento, un cuarto de marco de plata todos los años como testimonio y el diezmo de su cosecha. Después del cuarto año, cada manso pagará anualmente 4 sueldos de censo en el día de la fiesta del bienaventurado Martín y el diezmo como se indica arriba. A cada aldea corresponderán cincuenta mansos que pagarán el censo y el diezmo al obispo. Además la iglesia tendrá un manso y el “[burgo]maestro de la aldea" un manso también.
2.- Todo el que quiera establecerse en el pantano tendrá libertad de venir y de irse. tendrá paz para los bienes y para las personas.
Tendrá parte en los bienes comunales de los bosques y los pastos, como los otros hombres del obispo.
3.- Del mismo modo, sea cual fuere el señor al que estén sometidos, los habitantes del pantano gozarán de la paz del obispo y después de haber cumplido sus deberes para con su señor, quedarán exentos de toda obligación y bajo la protección del obispo.
4.- Tendrán tres asambleas al año, a las cuales asistirá el representante del obispo. Los dos tercios de los productos de la justicia serán entregados al obispo y un tercio al [burgo]maestro de la aldea. Este los administrará, según el consejo del representante del obispo, y no aceptará ni entregará nada sin su consentimiento.
5.- En lo que concierne al robo y a las otras fechorías, el maestro de la aldea los juzgará según su justicia, con la aquiescencia del representante del obispo.
6.- Si alguien muere sin heredero, su herencia será reservada durante un año y un día; y si no se presenta ningún heredero, los dos tercios serán para el obispo y el tercio para la iglesia.
- Una de les grans innovacions fou l’extensió del molí hidràulic. En poder dels senyors, o del rei (Molins de Rei).
- On no hi ha aigua suficient, apareixen els molins de vent (Anglaterra, Normandia, Bretanya). El moliner esdevé una figura rellevant de la comunitat.
- Les viles rurals veuen com apareixen gent que no viuen del camp (moliners, ferrers, sabaters, sellers, fusters...).
- S’hi conreen: - Bladum o cereals panificables. Hi ha hagut un canvi de gust.
- L’augment del nombre d’homes permet agricultura més treballada. Hi ha major exigència alimentaria.
- Els grans dominis cerquen mà d’obra esclava, procedent d’orient, del nord d’Àfrica i de Al-Àndalus.
- El blat s’incrementa pels requeriments dels Srs. Feudals als censos.
- Hi ha blats blancs antics, sense pelussa, de gra gruixut i càpsula dura (triticum, speltam, etc d’època romana).
- Però des del 1000 se substitueix pel blat candeal, que té un gra desvestit i d’envoltura lleugera, que pot triturar-se amb més facilitat als molins.
- Sègol (‘’centeno’’): - És el cereal dels pobres: farina grisa i amarga, no és agradable al paladar, però creix arreu, sense gaires exigències.
- Permet barrejar-se (mixturam). Se n’aprofita la palla dura. Cobreix entre l’11 i el 30 % dels camps de conreu a finals del XII.
- Ordi (‘’cebada’’): - Consum en forma de sopes. Pocs resultats per a panificar.
- Cultiu marginal. Es dedica als ramats i a la fabricació de cervesa.
- Civada (‘’avena’’): - Fins al s. XI se’n fa poc cas. Es menja en potatges i servia per a fer cervesa.
- A partir del s. XI fou un dels grans cereals de primavera = rotació de cultius + alimentació de cavalls.
- És menys exigent que els blats.
Ressorgiment del comerç - Problema en discussió des dels anys 20 del s. XX. i sobretot als anys 60.
 Teoria de H. Pirenne, situa el renaixement comercial i urbà al s. XI i al Nord d’Europa. Resultat de l’acció de gent aventurera i nova, sense prejudicis.
 Altres opinions (M. Bloch, R.S. López) destaquen el paper de l’Islam i del Mediterrani en el desvetllament comercial d’Occident.
- Estreta interrelació amb l’entorn rural. La ciutat necessita el camp, i el camp la ciutat.
- Els camperols són els primers que mercadegen a ciutat, i alguns es fan rics gràcies a això. El camperol acaba atret per la ciutat i s’aprofita del creixement de l’espai urbà. Especula amb el sòl. La Barcelona del voltant del Mil n’és un bon exemple.
- És evident que l’empenta inicial surt de la pròpia Europa. Hi ha els precedents suecs i de l’àmbit frisó.
- A partir del Mil s’acaba amb el tancament del Mediterrani i del món eslau. Els normands posaren de nou en circulació l’or de l’Europa septentrional i central. El comerç a llarga distància mai es trencà (Bizanci, Islam).
- La nova realitat demogràfica i els nous senyors reclamen i exigeixen luxe.
- Els mercaders no són contemplats pel món feudal, no formen part de la societat tripartita feudal. Viuen a costa dels altres, individualistes i pecadors.
- El mercader s’ha d’autoprotegir i organitzar-se (Confraries o Confraternitas ).
- A Venècia no es conrea i són rics: no fan el que va dir Déu a Adán (laboratores). Xoca la nova mentalitat, desordre, gent incompresa durant molt temps.
- Es guanyen el cel fent obres de misericòrdia i de caritat: hospitals, ponts, esglésies… Percepció del negociant va canviant. Nova visió de la caritat, en forma de construccions d’hospitals, esglésies… procés de laicització de la caritat.
- Pirenne ens parla de dos grans focus d’expansió del comerç:  Venècia, des de Rialto i Torcello. Dominen l’Adriàtic i estan en contacte amb Bizanci. Exporten blats i vins d’Itàlia, fusta de Dalmàcia, sal de les llacunes, i esclaus eslaus. Importen teixits preciosos i espècies.
- La victòria de Pere Urseol sobre els pirates de l’Adriàtic (1000) li dóna gran prestigi.
- Al sud d’Itàlia, ciutat com Nàpols, Amalfi, Gaeta, Bari, Bríndisi, poden considerar-se les primeres en la conquesta u domini dels mars.
- Sobretot Amalfi → Tauletes Amalfitanes. Són del segle XI, contenen, en 66 capítols les normes de com ha de funciuonar el comerç marítim dels mercaders de la ciutat. Primer codi de dret mercantil del Mediterrani.
- La Vall del Po també s’afegeix a aquesta activitat. Pavia és un referent. També Bergamo, Cremona, Lodi o Verona.
- A la costa, Gènova i Pisa, que s’aboquen contra Còrsega i Sardenya. Més enllà, Marsella i Barcelona.
 Al Nord: les valls del Rhin, del Mossa (Lieja) i de l’Escalda (Cambrai i Valenciennes). Destaca la ciutat de Bruges, protegida pels comtes de Flandes. Relacions estretes amb Londres.
- Sorgeixen Gante, Ypres, Lille, Douai, Arras, Tournai.
...