Apunts 1r. Examen (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estàndard oral i escrit de la llengua catalana
Profesor D.P.
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 50
Subido por

Descripción

Apunts del primer examen de l'assignatura

Vista previa del texto

  LLENGUA  CATALANA  ESTÀNDAR  EN  ELS  MITJANS  DE  COMUNICACIÓ   L’EFICIÈNCIA  LOCUTIVA   Tots  els  parlants  tenim  repertori  lingüístic  (RL):  conjunt  format  per  les  varietats  dialectals  I   funcionals  d’una  llengua  o  de  més  d’una.   Dins  el  nostre  repertori  cal  distingir  un  domini  passiu  (  quan  escoltem  només)  i  el  domini  actiu   (parlem,  escoltem,…  altres  llengües)   • • Passiu:  més  generós  pel  que  fa  les  varietats  dialectals  (fet  d’entendre).   Actiu:  més  restringit  per  les  varietats  dialectals  alhora  de  parlar-­‐lo.  Més  ampli  per  les   varietats  funcionals-­‐  llengua  s’adopta  al  context.   RL+RNP  (repertori  de  normes  de  parla)  =  CC(competència  comunicativa)   CC:  implica  controlar  la  llengua  estàndard  (LE)  :  ser  eficient  locutiu.   Eficiència  locutiva:  grau  d’encert  comunicatiu  basat  en  la  correcció  fonètica,  gramatical  i  lèxica   d’un  text  oral  o  d’un  text  escrit  per  ser  dit.   Nivells  d’eficiència  locutiva:   o o o o ME  ML:  mal  escrit,  mal  llegit.   Afecta    a  la  morfologia,  a  la  sintaxi,  al  lèxic,  també  afecta  determinada  ortografia.     ME  BL:  mal  escrit,  ben  llegit.   Afecta  a  l’ortografia,  la  fonètica  à  criteris  de  pronunciació   BE  ML:  ben  llegit,  mal  escrit.   Afecta  a  l’ortografia  i  a  la  puntuació.   BE  BL:  ben  llegit,  ben  escrit.     CRITÈRIS  DE  PRONUNCIACIÓ  (I)   Models  referencials:  Sisplau  (si  et  plau,  si  li  plau,  si  les  plau-­‐  llengua  estándar),  es  clar  (és  clar-­‐ llengua  normativa).   Les  llengües  necessiten  referents  orals  (i  els  tenen),  és  a  dir,  totes  les  llengües  tenen  uns   registres  considerats  correctes.  Un  context  de  parla  en  què  es  veu  que  la  llengua  s’utilitza   adequadament.   Els  models  en  què  s’emmiralla  cada  llengua  són  diferents.           1   Tipus  de  models:   Ø  EL  MODEL  DE  L’ANGLÈS   Representat  per  Henry  Sweet.   Segons  sweet,  l’anglès  el  parla  bé  la  gent  de  Londres  (capital)  i  dels  voltants.     ü Henry  Sweet:     Va  ser  un  filòleg,  fonetista  i  gramàtic  anglès   Caire  filòleg,  és  va  especialitzar  en  idiomes  germànics,  especialment  en   l’anglès  antic  i  el  Nòrdic  Antic.   Va  publicar  treballs  sobre  qüestions  generals  de  la  fonètica  i  la  gramàtica  en  el   llenguatge  i  en  l’ensenyament  de  idiomes.   Ø EL  MODEL  DANÈS     Represenat  per  Jesperson   El  millor  danès  és  aquell  per  la  pronuncia  del  qual  no  se  sap  de  quina  part  de  la   comarca  prové   ü Otto  Jespersen:   Va  ser  un  lingüista  i  filòsof  danès   Estudià  fonètica  i  gramàtica   Va  ser  defensor  de  la  llengües  auxiliars____  maternalistas  que    estan  en   desenvolupament   Va  intuir  la  nació  de  fonema  i  va  idear  un  sistema  de  transcripció  fonètica.   Ø EL  MODEL  DEL  CASTELLÀ   Representat  per  Alarcos  Llorach   El  castellà  té  dues  normes,  la  del  castellà  centre-­‐nord  peninsular  i  la  del  castellà   d’Amèrica.   ü Alarcos  Llorach   Va  ser  un  filòleg  espanyol,  catedràtic  de  la  universitat  d’Oviedo  i  membre  de  la   RAE  i  de  “l’acadèmia  de  la  llengua  Asturiana”.   Va  contribuir  a  la  introducció  i  la  difusió  a  Espanya  de  les  teories  lingüistes.     Ø EL  MODEL  ITALIÀ   Representat  per  Grassi,  Sobrero  i  Telman   És  un  cas  curiós,  es  va  construir  gràcies  a  la  llengua  d’uns  escriptors  (Dante,  Petrarca  i   Bocaccio)  a  la  zona  de  Florència.  La  llengua  estàndard  dels  italians  és  el  florentí   (llengua  estàndard:    no  la  llengua  de  Roma)   Ernesto  Grassi.  Filòsof    italià     Ø MODEL  DE  LLENGUATGE  REFERENCIAL:  EL  CATALÀ   Representant  :  Marí   Hi  ha  diverses  formes  regionals  que  són  estàndard,  són  cinc.   Aquestes  cinc    formes  regionals    o  accents  que  pertanyen  a  l’estàndard  mereixen  una   mateixa  consideració  (=  important,  =  bona)   Cadascuna  neix  amb  els  seu  estàndard,  no  ha  d’aprendre  cap  altre  cosa,  únicament  ha   de  fer  un  bon  ús.       2   Al  mapa  de  Catalunya  podem  distingir  5  accents:   ü Català  central   ü Rossellonès   ü Català-­‐nord  occidental   ü Baleàric   ü Valencià     ·∙  Isoglossa:  línia  imaginària  que  assenyala  el  límit  entre  la  presència  i  l’absència  d’un  text   lingüístic  determinat  i  que  pot  contribuir  a  delimitar  dues  àrees  dialectals.   Alguns  trets  principals:   Banda  occidental   Sona  la  i   tancada   Distinció  entre  <u>  i  <o>   Banda  oriental   La  i  no  sona   Neutra  o  oberta   <o>  pot  ser  neutra  o  no     Caixa   Cadena   Potent     MAPA:    saber  quines  poblacions  importants  estan  a  cada  part  del   mapa   § § § § § § § § Andorra:  occidental   Alt  Urgell:  occidental   Solsonès:  central   Segarra  (cervera):  central   Conca  de  Barberà  (mont  blanc):  oriental   Falset:  occidental   Baix  Camp:  oriental   Tarragonès:  oriental   CRITERIS  DE  PRONUNCIACIÓ  (2)   Normativa  en  català  apareix:   ·∙  Joan  Corominas.  Sobre  l’elocució  catalana  en  el  teatre  i  en  la  recitació  (1971)   ·∙  Luís  López  del  Castillo:  llengua  Standard  i  nivells  de  llenguatges  (1976)   ·∙  Francesc  Vallverdú:  elocució  i  ortologia  catalana  i  per  a  us  de  locutors  de  ràdio  i  televisió   (1986)   ·∙  Josep  La  creu:  Manual  d’ús  de  l’estàndard  oral  (1990)   La  normativa  de  la  llengua  catalana  oral  :  proposta  per  un  estàndard  oral  de  la  llengua   catalana.       3   Quatre  objectius  de  la  proposta:   ü Continuar  la  tasca  codificadora  de  l’IEC,  ara  en  l’aspecte  ortoèpic  (bona  pronunciació)   ü Convertir-­‐se  en  un  referent  de  l’estàndar  oral,  relacionat  amb  els  MCM  i   l’ensenyament.   ü Ser  respectuosa  amb  la  normativa  ortogràfica  i  gramatical  vigent.   ü Recuperar  i  dignificar  una  sèrie  d’usos  adequat  interromputs  durant  dècades.  Ex:   adverbi  LLAVORS  (sense  sonar  la  <r>)   Proposta  per  a  un  estàndard  oral  de  la  llengua  catalana  (1)   Nomès  una  proposta?     a) L’IEC  reacciona  davant  d’una  manca  de  reglamentació   b) L’IEC  busca  complicats:  paper  decisiu  dels  professionals  dels  MCM   c) El  terme  proposta  no  rebaixa  la  condició  de  l’obra,  que  és  normativa.       (2):  la  concreció  del  model  referencial  NO  privilegia  una  precedència  geogràfica  concreta:   diversos  accents  són  possibles  i  també  són  possibles  diversos  trets  d’àmbit  restringit  proveïts   de  prestigi.   (3)  Àmbit  general:  qualsevols  tret  lingüístic  vigent  almenys  en  dos  dels  5  dialectes  territorials.              Àmbit  restringit:  tret  lingüístic  d’un  determinat  dialecte,  proveït  de  prestigi  en  el  seu  àmbit.   (4)  Registre  formal:  registre  elevat,  gramaticalment  més  correcte,  conceptualment  més                   equilibrat,  estèticament  més  elegant,...  “l’estil  neutre  dels  mitjans  de  comunicació”              Registre  informal:  Registre  que  parteix  de  l’espontaneïtat  d’expressió.   (5)  La  limitació  de  la  flexibilitat   à  El  locutor  ha  d’actuar  d’acord  amb  la  seva  pròpia  competència  lingüística,  no  ha  de  barrejar   trets  “no  se’n  pot  fer  un  ús  promiscu”  (IEC  2001:12)     (6)  La  TERMINOLOGIA  (conceptes  d’estàndard)   Ø Propi  la  forma  en  qüestió  és  del  tot  adequada:  es  pot  emprar  en  tots  els  registres   Ø Admissible  forma  tolerada  (estànder,  correcte)  “aconsellable  de  reemplaçar-­‐la  per  la   pròpia  en  les  situacions  més  característiques  de  la  llengua  estàndard)   Ø D’acord  amb  els  usos  de  cada  paraula:  forma  que,  ni  que  sigui  present  en  més  d’un   dialecte,  hi  té  un  abast  geogràfic  reduït  o  valoracions  sociolingüístiques  no  uniformes.   Ø No  és  recomanable  –  no  és  estàndard.   ·∙  mitjans  els  qui  difonen  aquestes  terminologies  segons  les  noves  normatives.   RESOLC:  estàndard  de  les  televisions  locals   4   <S>  Sonora   • • • Una  <s>  intervocàlica  és  sonora  malgrat  la  “pressió”  de  les  interferències   o Centèsim,  cesària,  entusiasme,  gasa,  mausoleu,  medusa,  obesitat,...   o Casos,  gasos,  països,...   o Oasis,  pròtesi,  anàlisi,  osmosi,...   Una  <s>  intervocàlica  és  sonora  en  mots  aparentment  prefixats   o Presumpte,  presumpció,  presagi,...cf.  pressentir.   o Resolució,  resoluble,...  cf.  Prosseguir   La  <x>  dels  grups  inicials  <(H)ex>,  <INEX>  davant  de  vocal  correspon  al  so  [gz]   o Examen,  executar,  exemple,...   o Inexorable,  inexhaurible   o Hexàmetre,  hexàgon.   Si  no  hi  ha  vocal  desprès  de  ex-­‐  es  sord  (expressar,  exposició,...)   <S>  sorda   • • • • Na<-­‐s-­‐>  intervocàlica  és  sorda  en  mots  compostos  per  prefixació  o  a  la  manera  culta.   o Dinosaure,  cromosoma,  uníson,  Meteosat,  sacrosant,...     Una  <s>  NO  intervocàlica  és  sorda,...  llevat  de  la  <s>  dels  infixos  <DINS>,  <FONS>  i  el   prefix  <TRANS>   o Endinsar   o Enfonsar   o Trnastlàntic   Qualsevols  grafia  <ss>,  <ce>,  <ci>,<ç>,  correspon  a  una  essa  sorda   o Frontissa,  persecució,  granissat,..   o Alcaldessa,  impressió,  emissora,  agressió,...   o Arrecerat,  etcètera,  ponalla,  velocitat,...   <x>  inicial  i  post  consonàntica   o Occidental:  pron.  Africada   o Oriental:  pron.  Fricativa   Xocolata,  panxa,  arxiu,...     <J>  <G>   Africat-­‐  fricatiu:  l’africat  es  els  fricatiu  reforçat,  +  pronunciat.   <L>,<L·∙L>,  <LL>  (normativa)   “  El  ieisme”:  video  de  la  història  (entre  exàmen)         5   LLENGUA  ORAL  I  LLENGUA  ESCRITA   LA  TRANSFORMACIÓ  DE  LA  CULTURA  ORAL  (1)   • Oralitat  primària:  la  que  entenem,  la  d’origen,  parteix  d’una  cultura  sense   coneixement  de  l’escriptura  i  suposa  un  substrat  llunyà  en  la  producció  i  la  transmissió   de  les  cultures  contemporànies.   (2)   Elements  característics  de  l’oralitat  primària  pel  que  fa  a  l’expressió:   • • • Acumulació:  abans  de  subordinació  (Gènesi)  i  abans  que  paraules  soltes  (frases  fetes)   Redundància  (major  com  més  oients)   Experiència  vital  (Ensenyat  d’oficis):  expliques  el  que  vius.   Llibre  Jesús  Tuson:    lletres  sobre  lletres   ü L’oralitat  forma  part  de  la  història  de  la  humanitat  des  de  fa  150.000  anys   ü L’escriptura  no  pot  reflectir  la  riquesa  de  la  parla   ü L’escriptura  pertany  al  domini  de  la  fixació  convencional  de  la  llengua.   LA  SEGONA  ORALITAT  (1)   • • • La  cultura    textual  comporta  una  segona  oralitat,  la  qual  manté  l’essència  de  l’oralitat   primària,  si  bé  emmarca  en  una  cultura  d’alta  tecnologia  (ràdio,  tv,...)   Els  mitjans  audiovisuals  són  els  que  es  converteixen  en  els  principals  narradors:  són  la   veu,  el  rostre,  els  gestos  i  les  paraules.   Preeminència  de  l’expressió  oral,  si  bé  mediatitzada  per  la  impressió  i  la  imatge.     3  Propietats  textuals  de  la  llengua  oral  en  la  segona  oralitat   ü Adequació:  adequació  a  la  situació  comunicativa.  Propietat  d’un  text      que  explica  el   grau  d’ajustament  a  una  situació  comunicativa  concreta.   Ex:  el  llenguatge  especialitzat  en  una  conferència.   ü Coherència:  propietat  d’un  text,  i  també  propietat  de  la  relació  del  text  amb  el  context,   que  explica  el  grau  d’interpretació  del  text.   Ex:  vols  venir  a  comprar?  Ara  faran  el  partit...   ü Cohesió:  propietat  d’un  text  que  explica  el  grau  de  lligam  gramatical  que  uneix  les   peces  d’un  text:  Ex:  han  suspès  el  partit.  Plou  massa.   Han  suspès  el  partit  passat  que  plou  massa.   Han  suspès  el  partit  perquè(lligam  explícit)  plou  massa.   6   Els  principals  trets  de  les  tres  propietats  de  l’oralitat   o Adequació:  tendència  a  marcar  la  procedència  dialectal  de  l’emissor  (geogràfica,  social   i  generacional)   Temes  generals,  formalitat  baixa,  propòsits  subjectius  (canal  oral).   o o Coherència:  selecció  poc  precisa  de  la  informació:  digressions,  canvis  de  tema,   repeticions,  dades  irrellevants,  etc.   Cohesió:  pocs  connectors,  elements  paralingüístics    (canvis  de  ritmes,  de  to,...)   referències  exofòriques  (jo,  tu,  aquí,  ara,...)   Com  incideix  la  gramàtica  en  la  propietat  de  la  llengua  oral   Ø Llengua  oral   Gramàtica-­‐  formes   § Descurades:  formes  de  la  llengua  alienes  a  la  correcció  normativa.   v Fonètica:  supressió  dels  sons,  afegitons,  mutacions.   v Sintaxi:  no  –concordances,  interferències,  usos  impropis.   v Morfologia:  supressions,  afegitons,  analogies  (connexions).   v Lèxic:  mots  imprecisos,  interferències,  substitució  de  tecnicismes.     § Oralitzades:  formes  de  la  llengua  que  són  característiques,  sobretot,  del  canal   oral.   v Sintaxi:  anacolut  “construcció  gramatical  en  què  la  darrera  part  no  lliga   sintàcticament  amb  la  primera”   Coordinació  (...i...i...),  juxtaposició,  estructures  singulars.   v Lèxic:  mots  crossa  (dir  que,  a  nivell  de,)paraules  jòques  (cosa,  nose,...)     § Emotiva:  formes  de  la  llengua  (no  provenen  del  canal),  són  sobretot  de  la   càrrega  emotiva  que  desprenen.   v Fonètica:  alternació  dels  sons  amb  efectes  concrets   v Morfologia:  diminutius  i  augmentatius,  demostratiu  posposat   v Sintaxi:  repeticions,  tematitzacions  (aquest  quadre,  te’l  regalo)   v Lèxic:  exclamacions,  argot.     VARIACIONS  PEL  CANAL,  TEMA,  TENOR  I  TO   Registres  orals  i  registres  escrits   • • La  distinció  més  tradicional  pel  que  fa  els  registres:  registre  oral-­‐registre  escrit   Entre  els  uns  i  els  altres  hi  ha  una  gradació  amb  àrees  d’intersecció.   Variacions  pel  canal,  pel  tema,  pel  to:   o Societat  i  llenguatge:   7   L’estudi  del  llenguatge  implica  una  interrelació  amb  factors  socials:  si  una   llengua  “Existeix”  és  perquè  “és  usada”  (ús  lingüístic:  allò  que  l’individu   comunica  oralment  o  escrit).  Aquest  ús  es  dóna  a  més  a  més  en  uns  medis   concrets  (àmbit  d’ús).   Compartim  societats  i  llenguatges.   Ús  lingüístic:  no  es  fruit  ni  espontani,  les  llengües  no  evolucionen  de  manera  autàrquica.  El   context  social  mediatitza  l’ús.     Àmbit  d’ús  lingüístic:  àmbit  d’ús  lingüístic  “construcció  teòrica  de  base  sociocultural  que  fa   referència  a  un  conjunt  de  situacions  d’interacció  humana,  basades  en  les  relacions  entre   participants  i  els  temes  de  comunicació”.  L’àmbit  d’ús  lingüístic  és  una  nació  indeslligable  de   l’ús  lingüístic.   LA  VARIACIÓ:     Inherent  a  l’ús  lingüístic   Les  llengües  varien  segons:     • Característiques  dels  parlants  (variació  dialectal)  (1)   • Característiques  de  la  situació  en  què  es  produeix  la   comunicació  (variació  funcional)(2)   1. Variació  dialectal   o Temps:  variació  diacrònica   o Origen  geogràfic:  variació  diatòpica   o Origen  social:  variació  diastràtica.   2. Variació  funcional   o Registres;  factors  que  el  defineixen  (  camp/tema,  canal/mode,  el  tenor  (obj)  i   to  (grau  de  formalitat).   o Aquesta  variació  es  manifesta  quan  s’analitza  la  llengua  aparellada  amb   l’àmbit  d’ús  ,  i  és  la  que  ens  porta  a  parlar  de  les  varietats  funcionals  (registres)   de  qualsevol  llengua.   § § 8   ...