RELACIÓ CONFLICTIVA I PROCÉS D'INADAPTACIÓ SOCIAL (2014)

Apunte Catalán
Universidad Pere Tarrés (URL)
Grado Educación Social - 1º curso
Asignatura FONAMENTS
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 02/06/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

M1 16 VALVERDE 1 RELACIÓ CONFLICTIVA I PROCÉS D’INADAPTACIÓ SOCIAL Per estudiar una conducta inadaptada, no sols ens hem de fixar en aquesta conducta, sinó que hem d’estudiar el conjunt de l’individu i l’entorn en el que es troba, i com aquests dos estan relacionats. A més, cal tenir en compte que no es pot elaborar una teoria única per a les conductes inadaptades, ja que aquestes provenen de motius diferents entre elles. S’ha de tenir en compte el context socialitzador (on ha crescut l’individu), el context relacional (l’àmbit en el que acostuma a desenvolupar les seves relacions interpersonals) i el context institucional (com s’institucionalitza el conflicte segons el context social).
(parla sobre el model interaccional) La personalitat es crea amb les situacions amb les que l’individu s’ha de desenvolupar, amb l’entorn en el que es desenvolupa i farà que es comporti d’una determinada manera. En el text es veu relacionat amb els reclusos d’una presó i diu que, quan major sigui l’adaptació del reclús dins aquesta situació, l’internament, més dificultats tindrà per a adaptar-se en una situació de llibertat. Per tant, la intervenció s’ha d’adaptar, no sols a l’individu, sinó també en relació a l’àmbit en el que es troba adaptat. Ara bé, hi ha ocasions en la que la intervenció resulta ineficaç ja que l’individu en qüestió, que es troba en constant canvi passant per la llibertat, dins el seu context social, i la presó, i acaba per no adaptar-se a cap de les dues situacions, aquest fet complica la intervenció. Bet aquí la importància d’intervenir també en l’entorn i no sols en l’individu, per així modificar les situacions o els valors que l’individu dona a les situacions. Tota intervenció ha de partir de la realitat de l’individu, i no ser des de la pròpia perspectiva (la de l’educador) de la normalitat.
La intervenció de l’individu inadaptat s’haurà de dur a terme en mesura també al que hagi viscut en el passat, ja que s’aferrarà més a les vivències satisfactòries que a les desagradables. Un exemple és el d’un noi que les coses bones que ha viscut, han sigut al carrer, i tot allò dolent ha sigut en les institucions, tals com l’escola, on se’l desvalorava. La intervenció serà més eficaç si es du a terme en un àmbit en el que el subjecte es senti a gust, això complicarà l’estratègia terapèutica que es vulgui dur a terme des de l’internament.
El perquè normalment els individus inadaptats acaben sent delinqüents és senzill.
Aquests individus mitjançant una actitud agressiva es defensaran i es faran respectar, ajudant així a pujar la seva autoestima.
La inadaptació és una manera d’adaptar-se a les diferents situacions amb les que es va trobant, tant com amb les del passat com amb les presents. Per tant, aquesta inadaptació només serà vista des dels nostres punts de vista, però no des dels seus, ja que per a ells, el seu comportament és normal. Però aquesta adaptació al seu entorn serà ineficaç, ja que les autoritats reguladores de la societat seguiran veient la conducta inadaptada i se’l reprimirà.
Ja s’ha explicat abans que la delinqüència ve provocada per la inadaptació, aquí l’autor explica que hi ha dues fases. La primera fase la titula inadaptació objectiva, és la situació amb la que han conviscut la que ha determinat com són, l’entorn en el que s’han criat, i que fa que no tingui les mateixes oportunitats per assolir els objectius que la societat considera adaptats. I aquest individu que es troba en una situació desfavorable, per intentar assolir aquestes metes o objectius, recorrerà a unes altres vies, que el portaran a la delinqüència perquè no estaran positivament valorades per la societat i que no seran legals. Tot i que l’individu en qüestió veurà les seves conductes com a normals. En resum, la inadaptació objectiva es caracteritza per una conducta inadaptada de caràcter utilitari, sense que l’individu mantingui un determinat perfil psicològic.
I en segon lloc, trobem la inadaptació subjectiva. Els conflictes de l’individu envers la societat el portaran a acabar intern en una presó, i totes les agressions que anirà patint per així modificar la seva conducta, de manera institucional, faran que aquest es creí una armadura per evitar que res l’afecti, autodeteriorant-se per adaptar la seva conducta, i més tard, la seva personalitat. La inadaptació subjectiva no només afecta als medis, sinó que també afecta a les metes. És aquí quan aquesta conducta inadaptada deixa de ser utilitària i passa a ser destructora.
El procés d’inadaptació començaria amb la relació entre l’individu i l’entorn amb el que conviu. En segon lloc ens trobem que l’entorn amb el que es troba l’individu, fa molt costós l’ascens per assolir les metes que la societat té per a tots els individus. Per superar aquest conflicte individu-entorn, segons diu l’autor, hi ha tres solucions: Conformisme passiu. Es tracta d’un individu que accepta el paper que li ha tocat jugar en aquesta vida, i que per tant, no crearà problemes per a la resta de la societat, simplement es resignarà i se’l veurà “adaptat” dins la societat, tot i que personalment estarà completament inadaptat.
Conducta antisocial objectiva. Seran persones adaptades a un entorn social, que s’inadaptaran per adaptar-se a un altre, per assolir les metes proposades per la societat però mitjançant una altra via. Com dèiem anteriorment, apareixerà el paper de la delinqüència.
Conducta de retirada. És aquell individu que abandona les metes socials i s’aïlla de la sociabilitat. Això significa que, a part d’abandonar aquestes metes, no se’n crea de noves i s’aïlla. Per a dur a terme aquest aïllament, recorrerà a l’alcohol i altres drogues, i per tant, estarà tocant la il·legalitat.
Seguint amb el procés d’inadaptació, en tercer lloc trobem l’actuació repressora de les institucionalitzacions envers l’individu inadaptat, però la finalitat d’aquesta actuació no ha de ser la de doblegar a l’individu, sinó la de potencialitzar les seves capacitats per a que sigui capaç de modificar el seu propi entorn. (però això realment no és el que passa) I aquest és el problema, que al no ser tractats de manera que es desenvolupin les seves capacitats, l’individu caurà en un conflicte tant amb l’entorn com intern (la segona fase de la delinqüència, anteriorment citat).
...