Tema 3 (2012)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2012
Páginas 8
Fecha de subida 14/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Judith González Gallego Histologia T3 El TEIXIT CONJUNTIU Forma part d’un grup de teixits que es poden classificar com a teixits connectius els quals els podem diferenciar per les seves propietats de la matriu extracel·lular.
FUNCIONS PRINCIPALS  Representa un suport estructural per la resta de teixits. És un teixit que enganxa, aglutina la resta de teixits entre ells i el trobem per exemple en la unió de l’epidermis i els músculs.
 Protecció física i immunològica. Un cop els microorganismes travessen la pell es troben amb un teixit conjuntiu on es presenta la primera barrera immunològica i per tant són els primers en encarregar-se de la “batalla” immunològica.
 Nodrir al teixit epitelial: permet un intercanvi entre l’epiteli i el medi sanguini per tal que puguin arribar fins al teixit residus metabòlics, nutrients o gasos.
 Funció de magatzem com per exemple de greix (teixit adipós) aigua o electròlits.
COMPONENTS DEL TEIXIT CONJUNTIU Trobem com en qualsevol teixit cèl·lules i una matriu extracel·lular composada per un element fibrós amb una estructura definida i un component amorf (SFA) sense cap estructura.
Tipus cel·lulars del teixit conjuntiu Cèl·lules residents o fixes Són cèl·lules que pateixen un procés de diferenciació o desenvolupament al teixit conjuntiu i estan una llarga temporada a aquests. Normalment només les trobem al teixit conjuntiu i tenim les següents: Fibroblasts Pateixen un procés de diferenciació dins tel teixit conjuntiu i es diferencien a partir de les cèl·lules mesenquimàtiques (originen gran part de les cèl·lules que trobarem a teixits connectius) i són les responsables de sintetitzar els components de la matriu extracel·lular, per tant són les responsables de conferir les propietats al teixit.
1 Judith González Gallego Histologia T3 Tenim dos tipus de fibroblasts: actius i inactius Fibroblast actius Elaboren la seva funció activament, és a dir, sintetitzen tots els elements de la matriu extracel·lular. Tenen una forma allargada (fusiforme) i es disposen en paral·lel a les fibres de col·lagen per tant en microscòpia observarem línees paral·leles més o menys fosques corresponents al col·lagen i als fibroblasts.
El seu citoplasma és anomenat pàlid ja que no és gaire acidòfil. El nucli és rodó, amb forma ovalada i gran i té un nuclèol clarament distingible. La grandària del seu nucli depèn de:  DNA més descondensat per ser accessible als elements de transcripció  Molta transcripció i síntesis proteica (activitat) El reticle endoplasmàtic rugós degut a la gran síntesis també és molt gran. Hi ha una part més densa i fosca (amb microscòpia electrònica) on el nucli es poc dens i la cromatina està molt condensada. L’aparell de Golgi està molt desenvolupat i gran part de la secreció es fa per mitja de vesícules.
Fibroblasts inactius En aquests trobem els limfòcits inactius. Són cèl·lules més petites i ovalades amb un citoplasma acidòfil que es tenyeix d’un color vermellós amb H-E. Té un nucli petit i allargat amb la cromatina molt condensada i per tant no veurem el nuclèol clarament. Aquest queda tenyit d’una forma molt més blavosa que l’anterior. El reticle és més reduït i hi ha una quantitat major de ribosomes lliures al citoplasma.
Adipòcits Les trobarem al teixit adipós i les estudiarem millor.
Macròfags Deriven dels monòcits (cèl·lules sanguínies) i tenen les característiques físiques d’aquests. La seva funció principal es fagocitar els següents elements:  Cèl·lules danyades o mortes  Microorganismes que intenten matar al organisme o substàncies estranyes Sabem que per exemple en un tatuatge els macròfags no poden digerir la tinta motiu per el qual per eliminar-lo de la nostra pell cal elaborar una sèrie de talls de la tinta amb laser. Les seves característiques morfològiques estan relacionades amb la funció principal: presenten múltiples vesícules i grànuls de fagocitosis (molt densos). La seva membrana té projeccions que permet a la cèl·lula fagocitar diferents estructures i la forma del nucli és semblant a la d’un monòcit; té forma de ronyó o mongeta, nucli condensat i tenyit de forma intensa i no podrem observar el nuclèol. El reticle i el Golgi estan desenvolupats.
2 Judith González Gallego Histologia T3 Cèl·lules cebades (mastòcits) No provenen de les cèl·lules mesenquimàtiques sinó que provenen d’un progenitor de la línia de les cèl·lules sanguínies (hematopoiètica). La seva funció principal és intervenir en els processos inflamatoris, és a dir, promou aquests. Tenen una mida aproximat de 20/30 µm i per tant són cèl·lules grans.
La seva morfologia és arrodonida, esfèrica, amb un nucli central. Tenen una gran quantitat de grànuls basòfils i electrodensos que contenen: heparina, histamina i altes factors pro-inflamatoris. Aquestes cèl·lules les trobem a:  Dermis  Mucosa  Teixit conjuntiu que envolta els vasos sanguinis  Teixit conjuntiu de càpsules d’òrgans Cèl·lules lliures o emigrants Aquestes provenen d’un altre teixit, la majoria d’elles són sintetitzades a la medul·la òssia, més tard passen al corrent sanguini i circulen per tot el cos. Al rebre un estímul determinat son atretes cap al teixit conjuntiu on amb unes determinades condicions poden elaborar la seva funció. Normalment duren pocs dies després de ser estimulades. Trobem: Cèl·lules plasmàtiques Deriven de l’activació dels limfòcits B; quan u n limfòcit B entra al teixit conjuntiu es diferencia a cèl·lula plasmàtica i la seva funció es la de sintetitzar anticossos (síntesi de abs). Tenen una forma ovoide i presenten un nucli excèntric, desplaçat cap a la perifèria i que sovint es troba enganxat a la membrana plasmàtica per tant podem dir que és una cèl·lula polaritzada.
Es va identificar que l’estructura de la cromatina tenia forma de roda de carro. Tenen una gran quantitat de reticle endoplasmàtic rugós i d’Aparell de Golgi.
Són molt abundants a les vies respiratòries, tub digestiu, glàndules salivals, gànguils limfàtics.
Altres cèl·lules Neutròfils, basòfils, eosinòfils i limfòcits.
3 Judith González Gallego Histologia T3 La matriu extracel·lular El teixit conjuntiu té una matriu extracel·lular important no com passava en el teixit epitelial. La matriu extracel·lular la podem considerar com una xarxa estructural que envolta i sosté les cèl·lules de qualsevol teixit.
Les funcions de la matriu extracel·lular són les següents:  Sosteniment mecànic i estructural  Barrera bioquímica: tenim un entorn aquós de manera que tots els lípids ho tindran difícil per difondre’s per aquest mentre que els ions ho faran amb gran facilitat. La matriu extracel·lular permet l’intercanvi de substàncies amb més o menys facilitat. Sabem que en el cas del teixit ossi està mineralitzada de manera que la difusió és pràcticament nul·la de manera que al alterar la composició de la matriu podem alterar l’intercanvi de substàncies.
 Regulació del metabolisme i l’activitat cel·lular. Sabem que tota cèl·lula que excreta molècules senyal cap a una altra cèl·lula cal que viatgi per la matriu, per tant per mitjà de les propietats químiques de la matriu podem alterar la fisiologia de les cèl·lules  Anclatge de les cèl·lules.
 Via de migració cel·lular, es a dir, és la via a través de la qual migren. En les cèl·lules primordials germinals es condueixen per un gradient creixent de fibres de col·lagen present a la matriu.
Hem observat doncs que la matriu extracel·lular és un sistema dinàmic i interactiu que informa a les cèl·lules sobre els canvis bioquímics i mecànics en el medi extern. Sabem doncs que la matriu té un paper molt important per determinar les funcions del teixit. En el cas del teixit conjuntiu sabem que tenim poca densitat cel·lular de manera que gran part de les funcions ve determinada per la matriu.
Component fibrós Fibres de col·lagen Són les fibres més abundants (25% de la massa proteica total del cos) i les característiques principals es que són flexibles (es poden deformar) i tenen resistència tensora que conjuntament permeten que la pell sigui turgent. Està formada per 3 cadenes alfa que s’associen entre elles formant el protocol·lagen i en humans n’hi ha 42 molècules alfa diferents. De la formació de les 42 anteriors s’han descrit 27 tipus de col·lagen diferent:  Col·lagen I: Més abundant i comú. Forma les fibres gruixudes i el trobem principalment al teixit conjuntiu i ossi.
 Col·lagen II: El trobem al cartílag.
 Col·lagen III: Forma les fibres reticulars  Col·lagen IV: No elabora fibres sinó que elabora una xarxa. Proporciona la làmina basal i són estructures PAS+ perquè estan glucosilades.
 Col·lagen V: Imprescindible per formar les fibres de col·lagen tipus I.
 Col·lagen VII: participa en la unió dels epitelis al teixit conjuntiu de sota. El trobem també a la làmina basal.
4 Judith González Gallego Histologia T3 Fibres de reticulina Les fibres de reticulina estan formades per col·lagen tipus II, que està glucosilat. Es caracteritza per formar fibres primers (diàmetre inferior a 2µm) i en lloc de generar feixo de fibres gruixuts genera una espècie de xarxa laxa. El trobem en l’estructura de sosteniment per les cèl·lules de diversos tipus cel·lulars com els adipòcits, fibres musculars, capil·lars o òrgans.
És molt abundant en teixits embrionaris, hematopoètic i cicatrius.
Fibres elàstiques Estan formades per elastina i microfibrilles de fibrilina. Aquesta estructura conté dos aminoàcids (desmosina i isodesmosina) que tenen la capacitat d’elaborar enllaços covalents entre elles el que permet unir diferents elastines per donar resistència al teixit. La característica principal del teixit es que es poden estirar o disternir però cal tenir present que tenen un límit. Les trobem associades amb col·lagen el que permet el seu estirament i el límit que presenten. Provoquen desgarraments si aquest col·lagen no està present.
Les trobem sobretot als lligaments vertebrals, laringe i artèries elàstiques; principalment en estructures que suporten molta tensió o que bé han d’acumular en un moment determinat una gran quantitat de substància (com sang) el que provoca la seva extensió i augment de treball.
Superfície fonamental amorfa Aquesta no té una morfologia totalment definida. Està formada pels següents elements: Glucosaminoglucans o GAG Són polisacàrids llargs, inflexibles i que no estan ramificats per tant són una cadena lineal de disacàrids repetits n vegades.
Són significativament molt llargs (en comparació amb el glicogen) i sempre ha d’haver-hi un N-acetilGalactosamina o NacetilGlucosamina com a sucres. Aquestes molècules tenen una càrrega negativa molt gran i per tant son molt hidròfiles, es a dir, poden atreure molta aigua el que proporcionarà a la matriu grans quantitats d’aigua i una consistència de gel.
La seva càrrega negativa també permetrà emmagatzemar ions. La seva principal funció és el manteniment de la turgència del teixit. Trobem diferents tipus:  Àcid hialurònic  Condrotin sulfat  Dermatan sulfat  Heparan sulfat  Queratan sulfat 5 Judith González Gallego Histologia T3 Proteoglucans Son proteïnes que tenien units covalentment GAGs (glucosaminoglucans) i poden participar en processos d’unió entre la cèl·lula i la matriu extracel·lular com per exemple el sindecan amb el limfòcit B. Tenen na alta capacitat d’hidratació de la matriu; són més hidrofíliques i per tant les trobem a les matrius extracel·lulars que retenen una gran quantitat d’aigua com al teixit cartilaginós. Estan relacionats amb la locomoció cel·lular facilitant la migració.
Alguns exemples són la Decorina (present en el teixit conjuntiu, cartílag i os) i l’agregan (present en cartílag).
Glucoproteïnes Les glucoproteïnes són cadenes proteiques unides a polisacàrids ramificats, es a dir, que presenten glúcids nits. Són parts d’unió per: matriu extracel·lular, receptors de la superfície cel·lular i altres elements de la matriu (col·lagen, proteoglucans o GAGs) de manera que els poden unir entre ells.
Participen en processo en els que intervé la relació entre la cèl·lula i la matriu com el moviment, migració, diferenciació o la proliferació cel·lular. Un exemple es la Liminia que es troba a la làmina basal i s’uneix a la substància fonamental amorfa i receptors de superfície.
RELACIONS ENTRE EL TEIXIT EPITELIAL I EL TEIXIT CONJNTIU Cal tenir present que sempre sota un teixit epitelial trobarem un teixit conjuntiu que permet que es nodreixi. A vegades aquests dos teixits tenen noms diferents i la seva unió també rep un nom: Localització Epiteli Conjuntiu Nom estructura Superfície corporal Epidermis Dermis pell Cavitats obertes (sistema Epiteli Làmina pròpia o corion Mucosa Endoteli Capa subendotelial Intima (parlem de vasos) o digestiu) Cavitats tancades (sistema cardiovascular) Cavitats tancades (celoma) endocardi (parlem de cor) Mesoteli Capa submesotelial 6 seroses Judith González Gallego Histologia T3 CLASSIFICACIÓ DEL TEIXIT CONJUNTIU En funció de la proporció i característiques de la matriu Teixit conjuntiu lax o areolar És un teixit en el que predomina la quantitat de cèl·lules per sobre de les fibres (tot i que no te tantes cèl·lules com en l’epiteli però si que té una gran quantitat de cèl·lules) trobem els fibroblasts, adipòcits, macròfags i mastòcits. Les fibres que conté són disperses i poc ordenades: fibres de col·lagen primes i escasses, reticulars o elàstiques. Cal tenir present que podem trobar tots els tipus de fibres però que probablement no es presentin totes. La substància fonamental amorfa és més important que el contingut en fibres ja que es majoritari.
En general és un teixit flexible i poc resistent. La seva funció principal es permetre la difusió de nutrients i substàncies de rebuig i no suporta forces. Aquest tipus de teixit el trobem àmpliament distribuït:   Associat a teixits epitelials o Còrion/làmina pròpia (com les mucoses de l’intestí) o Capa subendotelial (con la intima o l’endocardi) o Capa sumesotelial (com les seroses) Associat a epitelis que fan el conducte excretor de les glàndules (com les mamàries) Teixit conjuntiu dens o fibrós És un teixit amb una gran quantitat de fibres (majoritàriament col·lagen tipus I) i un nombre reduït de cèl·lules. Trobem principalment col·lagen (fibres gruixudes i de tipus I), fibres reticulars o elàstiques. La funció principal d’aquest és la resistència a la tensió (funció mecànica) ja que ha de suportar la força del exterior. Trobem dos tipus: Irregular Està composat per fibres de col·lagen entrellaçades de forma irregular (sense cap ordre aparent) formant feixos gruixuts i amb una gran escassetat de cèl·lules (només tenim fibroblasts) i de substància fonamental amorfa. Es localitza principalment en òrgans buits (submucosa), capa profunda de la dermis, càpsules d’alguns òrgans (melsa, fetge, gangli limfàtics) i pericondri (que envolta al cartílag) Regular Les fibres de col·lagen estan formant feixos paral·lels orientats en direcció a la tracció de manera que les fibres estan disposades en la mateixa direcció que la força a suportar. Té també una gran escassetat de cèl·lules (només fibroblast) i substància fonamental amorfa. Resisteix grans tensions mecàniques i la localització és a tendons (unió múscul i os on els fibroblasts són els tèndòcits), lligaments (unió os-os) i estroma de la còrnea. La dermis es d’aquest tipus.
7 Judith González Gallego Histologia T3 En funció del comportament majoritari Teixit conjuntiu reticular És un teixit conjuntiu lax: té poques fibres i les que té son principalment de col·lagen tipus III (fibres de reticulina). La matriu extracel·lular està formada principalment per aquestes fibres i pels fibroblasts que les sintetitzen. Les cèl·lules reticulars envolten dos tipus cel·lulars: els adipòcits i les fibres musculars. També els trobem moltes vegades associats als llocs on es dona la diferenciació de les cèl·lules sanguínies.
La localització del teixit és: medul·la òssia, melsa, ganglis limfàtics, timus i regions on es diferenciaran les cèl·lules sanguínies.
Teixit conjuntiu mucós És un teixit conjuntiu lax amb gran abundància d’àcid hialurònic i poc ric en fibres molt difícilment observable en individus adults ja que el trobem principalment en processos de desenvolupament (fetus). La substància fonamental amorfa està molt desenvolupada: té poques cèl·lules i les fibres que té son de col·lagen tipus I i III. El component fonamental de la matriu és l’àcid hilaurònic que aporta una alta turgència (rigidesa) i resistència mecànica.
La localització del teixit és al cordó umbilical i a la cresta d’algunes aus.
Teixit conjuntiu elàstic És un teixit conjuntiu dens amb moltes fibres elàstiques que estan sempre associades a un altre tipus de fibres: el col·lagen, que impedeix que el teixit s’estiri massa i es generi un desgarrament.
La localització d’aquest teixit està formant dos aspectes diferents:   Formant làmines: en òrgans buits sotmessos a grean pressió interior com: o Arteries elàstiques (aorta, pulmonar..) ja que s’ha de dilatar per absorvir l’impacte de sang o Cor o Tràquea i bronquis Formant feixos paral·lels o Cordes vocals o Lligaments específics que estan sotmesos a un gran treball (columna vertebral o nucals dels rumiants) 8 ...