Apunts de teoria i pràctica de l'argumentació (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Teoria i pràctica de l'argumentació
Año del apunte 2014
Páginas 24
Fecha de subida 23/05/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

17 DE SETEMBRE DE 2013 UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (Despatx dimarts i dijous 12-13h) 17.09.13 Es aquello que tiene que ver con la argumentación, que no sólo son cuestiones de tipo formal, sino que tiene un elemento esencial que es la retórica que muchas veces se confunde con la mala retórica. Para que haya retórica tiene que haber persuasión, se tiene que convencer, es decir, ejercer un cambio sobre el otro. La persuasión es un medio mediante el cual las personas no sólo discuten sino que colabora en las urnas con las otras. Es la conformación de sus versiones de la realidad, es un fenómeno social.
En esta clase nos centraremos en tipos de retórica no violenta, es decir, aquella que no contiene manipulación ya que la manipulación es esconder tus cartas. Argumentar de forma no violenta es siempre enseñar tus cartas. Por ejemplo, Aristóteles decía que no se podían sortear los cargos públicos y lo comparaba con la elección de los atletas que forman parte de una carrera los cuales no se seleccionan al azar sino que se seleccionan los mejores, los más rápidos. Aristóteles no utilizaba la violencia, así que si aceptamos su analogía aceptamos su conclusión.
Argumentamos para sostener opiniones, ya que no existe consenso prácticamente sobre nada. Las opiniones están en constante movimiento y lo que nos interesa es cómo se mueven. Muchas veces la opinión se disocia del que opina.
La formación de las opiniones se encuentra en siete grandes situaciones sociales:        Conflictos de intereses en el espacio público.
Situaciones profesionales.
Los debates sociales.
Esfera política.
Esfera judicial.
Esfera de relaciones privadas.
Esfera del mercado, el consumo de la publicidad.
Veremos la retórica como algo que se puede aprender y a enseñar, diferenciaremos entre la buena retórica y la mala retórica.
El pensamiento crítico (critical thinking) es aquella forma de razonamiento sobre cualquier tema, contenido o problema, en quien razona mejora la calidad de su razonamiento haciéndose cargo de las estructuras inherentes en el razonamiento, a la vez que impone criterios intelectuales sobre sobre esas estructuras. Tiene capacidad de autocrítica para poder modificar y mejorar esas estructuras.
La única actitud que se necesita es la autocrítica, sólo de esta manera puede existir un progreso en nuestra argumentación. Es mediante la persuasión, la competición y la cooperación que vamos formando nuestros estándares.
19.09.13 La retórica es un medio por el cual las personas colaboran las unas con las otras en la conformación de sus visiones de la realidad. En la argumentación hay un componente agonístico de competición. También hay un elemento cooperativo, mucha opinión pública es el resultado de mecanismos de persuasión. Esto está cercano al razonamiento crítico, que es la forma de razonamiento en la que el que razona mejora la calidad de su razonamiento. Quien participa de esta disciplina tiene una voluntad de progresar; si el otro te corrige y tiene razón, tú ves que te has equivocado, pero has ganado una lección que podrás aplicar en el futuro y no volverás a cometer el mismo error.
1 Para ejercerlo se necesitan habilidades:        De análisis, que seas capaz de detectar las partes del discurso.
De interpretación, tener sentido hermenéutico.
De autorregulación, de esta manera podremos progresar auto regulando se aprende.
De inferencia, saber pasar de las premisas a las conclusiones.
De explicación, dejar claro tus argumentos.
De evaluación.
Disposición de espíritu crítico, no dar nada por bueno.
La técnica más potente de persuasión que ha existido nunca es la retórica. La retórica y la argumentación no son cosas tan diferentes El discurso retórico es una producción comunicativa que busca persuadir a través de un discurso elocuente, y se adapta a las circunstancias de la interacción. El discurso retórico se distingue por una finalidad y una forma expresiva: la finalidad es influir el destinatario, provocar cambios, todo esto forma parte del campo de la persuasión.
La retórica nace como consecuencia de la pérdida de tierras el pueblo de Siracusa tras recuperar la democracia que el tirano Gelón impuso años atrás. La gente del pueblo necesitaba convencer a los tribunales de que aquellas tierras habían sido suyas.
La retórica, pues, es la palabra fingida: en esa época aparece la necesidad de convencer, pero no aparece la retórica todavía. Aparece la técnica retórica, gente que enseñaba los demás a argumentar. El primero de ellos fue Córax, lo importante es que esta técnica se puede enseñar y a la vez a aprender.
El nacimiento de la retórica es el nacimiento de la enseñanza de cómo aprender a hablar, hacer que la palabra sea verosímil, que no verdadera ya que en esa época la realidad no se podía conocer, no se sabía de quién era tal tierra.
Esta técnica es un arte, se puede practicar y mejorar. Es una característica que te ayuda a ser un ciudadano de importancia. Es una retórica sintagmática, de partes del discurso; enseñaban cuáles son las partes del discurso. El discurso se forma de una presentación, una argumentación y finalmente un epílogo o conclusión.
La retórica aparece de las necesidades materiales, no como decía Aristóteles que “la filosofía aparece por el aburrimiento”. La retórica aparece como defensa de la propiedad, la retórica es el conocimiento aplicado.
Para rebatir un argumento tienes tres opciones: 1. Una de ellas es intentar atacar los pequeños fallos que hay en el argumento, 2. La segunda es decir que hay un falso dilema que no sólo hay dos opciones.
3. La tercera es invertir el argumento. Como pasa en el caso de Córax y Tisias, donde Córax invierte el argumento de Tisias.
A partir de aquí la retórica siempre se ha visto como un arte de manipulación, ya que el tribunal de Córax y Tisias se lavó las manos delante del dilema que estos plantearon.
  Todo buen discurso tiene que tener un exordio (captatio benevolentiae): captar la atención de la audiencia.
La partitio: consiste en explicar aquello de lo que se va a hablar una especie de índice para que le audiencia guiada.
2    Después viene la narración: la descripción de unos hechos explicar una serie de fenómenos que han pasado.
Después viene la confirmación.
Y finalmente se termina con un epílogo: resumir lo que has explicado, hacer que la gente lo recuerde.
Tenemos que saber cómo colocar los argumentos: primero hay que colocar unos argumentos rápidos y eficaces, después los más débiles; así de esta manera quedan disimulados en el medio, y al final los argumentos más sólidos.
Todo esto hace un salto hacia delante en el caso de la sofística, aquí tenemos que hablar de Protágoras, Gorgias y Prodigo; estos tres enriquecen la retórica, añaden más elementos, solvencia contrastada, lo hacen en función de cuatro características:     Antifonía, saber contraponer discursos.
Utilizar paradojas para despertar la reflexión.
Referirse a los asuntos humanos en términos de probabilidades, todo es relativo.
Estudio del diálogo razonado entre interlocutores, dialéctica.
Esto es la sofística: el discurso retórico estaba hecho para producir placer, era un elemento comparable a la cocina que se veía como una cosa retórica, como algo que enmascara algo.
Podemos decir que, desde Aristóteles, se traza una distinción en el discurso argumentativo, la parte lógica y aquella parte que difícilmente puede ser formalizada en la lógica, que no entra en silogismos, esa parte es propiamente es la retórica, el estudio de las falacias, pero que puede ser eficaz para el discurso argumentativo.
Aristóteles dice sobre la retórica que hace falta ser capaz de convencer a los contrarios, que seas capaz de argumentar los contrarios, que seas capaz de razonar “a” y “no a”, de esta manera podremos descubrir la mala retórica. En Aristóteles, aquella sospecha de la retórica como mala retórica, intenta quedar en evidencia, e intenta utilizar estos argumentos para rebatir al contrario, con las causas justas. Para Aristóteles la retórica no es el arte de persuadir, es el arte de ver los medios que se hacen servir para persuadir. La retórica es meta lingüística, no es un elemento de lenguaje de primer orden. Es el lenguaje que se crea para hablar del lenguaje (meta lingüística).
En sus orígenes, la retórica era discurso deliberativo, discurso político, discurso judicial un entimema razonamiento aproximativo, la política está llena de entimemas, discurso demostrativo (epidítico), el discurso retórico es un elogio, una crítica que trata de amplificar las cosas que a uno le interesan y disminuir las otras.
El texto de clase se sitúa en el relativismo sofista y la contraposición de ideas (Antifonia), consta de dos partes básicas, la exposición y la argumentación, la conclusión es a la que nosotros llegamos.
Para que un discurso sea argumentativo, necesitamos una exposición y una argumentación, esto es lo mínimo que se necesita, como dice Aristóteles exposición más demostración son las partes mínimas que un discurso retórico necesita.
26.09.13      3 Bien y mal.
Bello y feo.
Justo injusto.
Verdad mentira.
Loco y sensato.
     Sabiduría y virtud se pueden enseñar.
Los gobernantes han de ser designados a suerte o no.
De la sabiduría.
De la utilidad.
De la nemotecnia.
El juego de los sofistas consistía en dar pruebas para defender un argumento para seguidamente aportar pruebas para defender su contrario. Eran capaces de demostrar que el bien y el mal eran una misma cosa y posteriormente demostrar la tesis contraria.
La revolución sofista no consiste en defender las tesis relativistas. Consistía en poder defender una tesis i justamente la contraria, de esta manera el ciudadano tendrá más poder de decisión, para poder examinar todas las posibilidades, que tengan el máximo de elementos posibles para poder decidir. Esa es la base de la argumentación.
En el caso sofista lo que interesa es hacer una tesis no dogmática, sino aquello que nos conviene más a nosotros. Sobre lo que es evidente no se pueden convencer de nada, ni de aquello imposible.
Argumentar aparece en el nivel de lo que es convencional, de lo que varía, de lo que es relativo y es en ese terreno donde desarrollaremos la herramientas de la argumentación, (antifonía, paradojas...) Nos encontramos con un prejuicio platónico respecto a los sofistas que tiene que ver con el relativismo, pero sin ir más allá. Para Platón, la retórica es como la cosmética, lo que hace es trampa, es engañoso. Lo contrario de la retórica (cosmética) para Platón es la gimnasia (filosofía).
En el mundo romano la retórica continua siendo muy importante desde el punto de vista cívico, esta retórica :  Discurso político (deliberativo): se base sobre todo en ejemplos, es lo que Aristóteles se refiere como paradigma. Desde el punto de vista lógico, es una inducción inacabada. Si para defender que todos los cuervos son negros señalas solo a uno que pasa por ahí, resulta un argumento muy flojo para demostrar su universalidad.
 Discurso judicial: la retórica forense, en los tribunales, trataban de formas a ciudadanos que se dirigían al tribunal, el recurso esencial es el entimema, una deducción aproximada, un pseudosilogismo, o silogismo aproximado. Por ejemplo todos los hombre son mortales, Sócrates es un hombre, por lo tanto Sócrates es mortal (modus ponens), del universal al particular. Un entimema es aquello que parece un silogismo pero que en realidad no lo es: porque la premisa universal es puramente aproximada, genérica o es un silogismo en el cual faltan premisas, por ejemplo, el algodón no engaña: los buenos productos no dejar rastro cuando al pasar el algodón no dejan rastro, hemos hecho la prueba con nuestro producto, por lo tanto, nuestro producto es un buen producto, cómpralo.
 Discurso epidíctico o demostrativo: la retórica lúdica, para pasar el tiempo, en sentido deportivo, se trata de demostrar la destreza de las palabras, se trata de amplificar (figura retórica esencial en este tipo de discurso) con hipérboles, se cogen todos los argumentos a favor o en contra y se amplifican.
En el mundo medieval la retórica continua formando parte de los planes de estudio. El trivium y el quadrivium es el origen de la universidad, tiene una fase para estudiar 3 cursos: gramática, retórica y dialéctica. Después el quadirvium, geométrica astronomía, aritmética y música, después de realizar estos dos te podías especializar en leyes, medicina o teología. Por tanto la retórica era asignatura de primero, todo el mundo tenía que pasar por ahí.
La retórica forma 22 siglos de hegemonía retórica, hasta que Descartes, con un discurso retórico por una banda y la revolución científica, quiere utilizar la aplicación de las matemáticas para 4 poder entender el funcionamiento del mundo, donde se avanza mucho. Pero será también cuando un discurso se considerará argumentativo cuando se pueda pasar a un lenguaje formal, a lenguaje matemático o lógico, el discurso retórico dejará de considerarse argumentativo, para pasar a ser considerado solamente literario, hasta el siglo XX, donde comienza la nueva retórica, como fuente de argumentación.
     Inventio: la parte del descubrimiento de los temas.
Dispositio: cuáles son sus partes, debe contener un exordio, proemio para gustar, narración para demostrar, una confirmación también para demostrar y un epílogo para conmover.
Elocución: la retórica de toda la vida, como traduzco la idea a un formato verbal presentable. Si yo digo que un orador es un buscador de perlas, saber encontrar los temas claves, donde entran todas las figuras retóricas y los estilos en los que se quiere hablar.
“Roda el món i torna al Born” es coger la parte por el todo ya que el Born es un mercado pero se utiliza como casa de cada uno al volver de viaje (sinécdoque). Leer “Sobre verdad y mentira en sentido extra moral” (Nieztsche). No solo hay metáforas en los discursos, sino también en nuestro propio lenguaje, que está repleto de ellas. Utilizar la ironía (decir lo contrario en sentido literal de lo que es en sentido real, disimulación, un juego de inversión, una figura de pensamiento).
Memoria.
Actio: dominar toda la parte de la acción, la dicción, el volumen, el lenguaje no verbal y gestual.
El estudio actual de la argumentación es el estudio de la lógica formal, saber trabajar con los silogismos y tipos de verdad formal. También la lógica no formal aplicada a las falacias y lenguaje natural y toda la retórica, la parte del discurso que no se puede formalizar pero que tiene un papel en la persuasión, ya sea porque apela a las pasión o porque es muy convincente en las formas o porque sea capaz de hacer funcionar la ironía y la disimulación.
Nos interesan estas 3 partes, lógica, lógica no formal y retórica.
Para el ejercicio tenemos que encontrar el tema del texto, saber identificar las partes y subpartes del texto, como dividirlo y propiamente el comentario, con su contexto, recursos retóricos, de tipo argumentativo o más filosófico. Comentario de una página, a partir de los elementos trabajados hasta ahora.
01.10.13 Es un acto de parla, alguna cosa que se hace mediante el lenguaje, no es un acto cualquiera, pretende realizar alguna finalidad, es aquello que lo diferencia de otros actos de parla que no son argumentos.
La finalidad es:      Inferir Derivar Justificar Extraer Deducir …de unos enunciados, que llamaremos premisas, a otro enunciado, al que llamaremos conclusión.
5 Que estén al final o al principio no tiene nada que ver, hay que separa primero las premisas para deducir la conclusión. La finalidad es convencerte de alguna cosa.
Un argumento es una secuencia de proposiciones o enunciados o afirmaciones, caracterizada por una determinada pretensión, la pretensión no se ve, se ven las letras que forman frases, que son el vehículo que lleva el enunciado. El argumento es un producto de la imaginación que necesita de las letras, pero no solamente de las letras.
Si sabemos que de una secuencia de proposiciones, enunciados o afirmaciones tenemos que derivar otra que es la conclusión, tenemos un argumento.
Un enunciado, según la definición fenomenológica (aquello que define las cosas del mundo cotidianas filosóficamente mediante intuiciones), es lo que pasa cuando necesitamos que: 1. Tenga sentido propio, sino, no es un enunciado.
2. Adoptar la forma de negación o afirmación, tiene que haber algo que se afirme o se niegue, o alguna cosa susceptible de ser traducida a la negación o a la afirmación.
3. Tiene que tener uso apofántico, que se pueda determinar si es verdad o falso.
¿Es un enunciado y una oración lo mismo?, no es lo mismo ya que hay oraciones que no son enunciados y hay enunciados que podrán estar en más de una oración.
Una oración es un conjunto de signos en sentido completo independiente, hay relaciones que son oraciones asertivas (frases u oraciones sinónimas, proposición o enunciado sinónimos).
Para Aristóteles, toda oración es significativa por convención (gnomos). No todas las oraciones son enunciativas, sino sólo esas a las que le pertenece la verdad y la falsedad, se les tiene que poder aplicar los términos verdadero falso. Por ejemplo, una súplica, “quédate aquí por favor” no es una oración asertiva.
Las oraciones asertivas son el vehículo de los enunciados, el contenido de las oraciones asertiva es el enunciado. El enunciado es una cosa etérea, una cosa ideal. Por ejemplo, “Jordi busca a Marta” o “Marta es buscada por Jordi”, tenemos dos oraciones asertivas pero tenemos sólo un enunciado. Por ejemplo si se expresa una misma idea en diferentes idiomas, se expresa mismo enunciado o proposición.
Por ejemplo, “El rey de España es un Borbón” es una oración asertiva, si la pronunciamos en el 2013 nos referimos a Juan Carlos I, pero si la decimos en 1930 nos referimos a Alfonso XIII. Es decir, que contextos diferentes, puede hacer que oraciones iguales contengan enunciados diferentes, que la misma oración contenga enunciados diferentes.
Los argumentos son secuencias de afirmación y negación, que aspiran a mantener una determinada relación entre ellas. Para que haya un argumento lo importante es la relación, según la cual de las premisas, se siga, se infiera o se justifique la conclusión.
Dados dos elementos A y B, decimos que es A una condición necesaria de B cuando incluso no pueda haber B sin A, puede haber A sin B; Y condición suficiente es, decimos que A es una condición suficiente de B cuando hay B siempre que hay A.
La condición suficiente para que un argumento exista es la relación de inferencia entre las premisas de las conclusiones.
6 03.10.13 (Català) Condició necessària per aprovar l’assignatura és estar matriculat, efectuar els tràmits per finalment estar matriculats, però podria passar que tot i estar matriculats no aprovéssim l’examen, per tant, matricular-te no és condició suficient per aprovar l’assignatura. La condició suficient per aprovar l’assignatura és aprovar l’examen de l’assignatura. N’hi ha prou amb això perquè aprovis.
Per tenir el carnet de conduir és condició necessària tenir 18 anys com a mínim, però és condició suficient aprovar l’examen de pràctica de conduir.
Per ser funcionari, condició necessària tenir la nacionalitat espanyola, però suficient la de passar les oposicions.
És quelcom que ens ajuda a raonar sobre qualsevol tema, críticament i amb criteri. S’han de donar condicions que per separat són necessàries però totes juntes fan una condició suficient: 1. Explicació de les regles de comunicació de que depèn l’intercanvi argumentatiu. Què val i que no val, i compartir-les amb tothom, quins arguments donem per bons, etc. Tot intercanvia argumentatiu té com a base unes regles.
2. Distinció entre els diferents tipus de diàleg, si estem en una discussió científica, política, etc.
3. Necessites una teoria sobre la conseqüència lògica que expliqui quan es pot dir i què significa dir que una oració sigui conseqüència lògica d’una altra. Quan pot fer inferències vàlides i quan no.
4. Criteris generals per fer bons arguments, per distingir el bon de mal argument, aquesta esta associada al punt tres.
5. Definició d’esquemes d’arguments positius que defineixi bons patrons d’argument, quan l’apel·lació d’autoritat és vàlida o no per exemple.
6. Saber quan hi ha fal·làcies i quan no.
7. Tot el paper que juguen els elements de la retòrica, pathos, ethos, actiu, emocions, comunicació no verbal, llenguatge no gestual, etc.
8. Obligacions dialèctiques, quan es manté una teoria s’ha de saber a quines objeccions s’ha de fer front i a quines no.
Per tenir arguments necessites afirmacions, enunciats, frases assertives, (condició necessària), però es necessita un relació d’inferència (condició suficient).
Els condicionals no són arguments, ni les frases enunciatives solament.
Quan estiguem davant d’un argument cal identificar la conclusió per estar segur que estem davant d’un argument. Llavors cal trobar les premisses, les raons que ens diuen el per què la conclusió és bona, allò que s’abdueix per a la conclusió. Les raons que sostenen la conclusió.
08.10.13 Encara que l’argument sigui incorrecte segueix sent un argument (que no són mai vertaders o falsos, ho són les premisses), és la pretensió el que ens interessa per saber si hi ha argument o no.
L’explicació són les causes que es presenten. L’argument són raons.
(segons John Locke, Assaig sobre l’enteniment humà): 1. Ad judicium: arguments més sòlids, es basen en proves extretes d’alguns dels fonaments del coneixement ja demostrat o probabilitat, avança en el camí del coneixement, utilitza una evidencia i a partir d’aquesta s’erigeixen els arguments. Hi ha moltes teories de la 7 veritat, però la veritat com a correspondència és la que funciona més intuïtivament, que és pressuposada en aquest argument.
2. Ad verecundiam (autoritat): invoques opinions de gent que ha adquirit fama i tenen autoritat davant l’opinió pública. Pot ser una fal·làcia, com per exemple, que el metge et digui que votis a tal partit. Sempre hi ha una amenaça velada.
3. Ad ignorantiam: admet argument o ofereix una prova millor i acceptar l’argument és una fal·làcia. No es pot donar la prova d’una cosa dient que no s’ha demostrat mai el contrari.
4. Ad hominem: ataques a la persona, és una fal·làcia. S’ha d’examinar la cosa, no qui ho diu.
10.10.13   Els descriptius: aquell enunciats que refereixen a un estat de coses, són susceptibles de ser veritat o fals. Tenen sempre un valor de veritat, poder dir d’ells si són vertaders o falsos, que es pugui verificar, i la verificació es fan mitjançant la comprovació empírica, encara que sigui fals continua tenint un valor de veritat, el valor fals. Tot els enunciats no tenen valor de veritat, però hi ha enunciats que són prescriptius.
Els prescriptius: fer prescripcions, “no mataràs”, “no robaràs”, “pren-te un gelocatil”, no tenen valor de veritat. Poden ser ordres, imperatius. El seu valor es just o injust, adequat o no...
Els arguments són correctes o incorrectes, vàlid o invàlid, sòlid o poc sòlid... però mai vertader o fals.
Veritat o fals és el valor de veritat que tindrà la conclusió d’un argument però no te tot l’argument, això és una fal·làcia (error de categoria).
Que puguis verificar un enunciat descriptiu depèn de la teva teoria de la veritat, és una qüestió epistemològica.
 Els performatius: no poden ser falsos o veritat, mentre es parla l’enunciat es fa l’acte del que es parla. Tot dient-ho ho fas. El llenguatge te un poder realitzatiu (perfomance), són enunciats que fan coses, enunciats performatius. Quan fas un enunciat performatiu fas l’acció.
S’utilitza sempre la primera persona del singular o del plural. Depèn del context, la mateixa seqüència en unes altres circumstancies no té el mateix significat.
Aquests enunciats indiquen que emetre l’expressió és realitzar una acció, fan més que descriure, realitzen una acció. S’ha de vigilar el problema de la manca de sentit, o contrasentits, o aquelles que no són verificables de la mateixa manera.
1. Els enunciats performatius fan allò que enuncien.
2. Les coses que diem acompleixen funcions en el context en que les diem, amb les paraules fem coses en funció del context.
3. Pot haver-hi la possibilitat d’una contradicció performativa. Els que ens interessa és si hi ha una possible contradicció, no si són vertaders o falsos. Com dir “jo no sóc racista però els gitanos roben molt”. O un cartell en la carretera que diu “quan condueixis, mira la carretera”. Són contradiccions performatives.
8 Els enunciats descriptius són els únics que poden ser apofàntics.
Una conclusió pot funcionar com a premissa d’un altre argument. El conceptes de premissa i conclusió, doncs, són relatius. Una afirmació és una premissa o una conclusió pel lloc que ocupa en un text i segons la relació que té amb la resta. Hem de saber explicitar les premisses ocultes.
Caçar els marcadors lingüístics, com “per tant”, “en conseqüència”, etc.
15.10.13 Exercicis d’identificació d’arguments Perquè els arguments d’analogia funcionin les coses anàlogues han de tenir coses rellevants en comú.
17.10.13 Ens interessa conèixer molt bé el llenguatge natural, ja que és el més s’utilitza, molt més que el llenguatge formal (lògica, matemàtiques). El llenguatge natural és el català, per exemple. Són els instruments de comunicació més importants, en un sentit d’ús, de que disposem. És essencialment un instrument de comunicació i argumentem a través d’aquest llenguatge. Segons Herder un llenguatge no només és un mitjà de comunicació, una llengua és essencialment una visió del món, o com diu Hegel “un universal concret”. Inclou una filosofia de la vida, una manera de sentir, d’expressar tot una cosmovisió. Això és un possible argument que discuteix sobre la única visió del llenguatge com a mitjà de comunicació, que les llengües podrien servir per una altra cosa.
Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món (Wittgenstein), coneixem el món i l’expliquem amb el llenguatge, perquè les puc conèixer i les puc explicar. Vol dir que no puc pensar sense llenguatge. La mística, si existís, podria ser una comunicació sense llenguatge.
Per poder pensar bé necessitem treballar bé el llenguatge, el llenguatge natural, amb el que parlem, expressem i comuniquem. És un instrument d’una elevadíssima complexitat. El “perquè” causal, tant pot fer referència a un argument però també es pot referir a una explicació. Funcionen de manera diferent, és diferent explicar el fenomen que argumentar una cosa.
El llenguatge natural, però, no és del tot precís. La filosofia i molts dels seus problemes han ocorregut pels contrasentits del mal ús del llenguatge (Wittgenstein), quan el llenguatge fa vacances apareixen els problemes i despita el pensament. Potser, el gran problema metafísic es redueix al problema que hi ha amb el significat de les paraules. S’han de poder detectar els malentesos del llenguatge.
Si dic “vols mil euros?” i em responen “qui no vol mil euros?”, en realitat no pregunta sinó que vol els mil euros.
El llenguatge natural està plegat de trampes, però quan formalitzem un llenguatge intentem treure totes aquestes trampes. Ens hem de fer dues preguntes:   Què vol dir X quan emet l’expressió lingüística E? El sentit, contingut.
Què fa X quan emet l’expressió lingüística E? La força, la part performativa.
El sentit és la vinculació amb la referència de l’expressió lingüística E, per exemple: la referència de “Joan Carles I” és la persona, l’individu de carn i óssos. Això ve de Frege, que s’esforça per treure del llenguatge aquestes trampes en Sobre sentit i referència. La referència de rei és tot el gènere o classe dels que són rei. La referència de “Joan Carles I és rei” és l’estat de coses en el 9 món que fa que algú que es diu Joan Carles I correspon a la classe dels que són reis, allò que fa que això sigui vertader. La referència d’un enunciat és el seu valor de veritat.
El sentit és com una fletxa que surt del llenguatge en direcció del món. El sentit i la força poden variar.
La tautologia a = a, és una evidencia, a = b és tan veritat com a = a. És a dir, que una mateixa referència pot tenir més d’un sentit.
Per exemple, “l’estel matutí” o el “l’estel vespertí” són la mateixa cosa, són Venus. Vaig per sentits diferents cap a la mateixa cosa, diferents fletxes del llenguatge que van al mateix lloc. “L’estagirita” o “el deixeble de Plató” corresponen a l’home, que és la referència d’Aristòtil. Tenen diferent valor cognitiu a = b.
 La vaguetat: les expressions lingüístiques pot ser que tinguin el problema de la vaguetat.
Quan en certs casos no sabem dir si l’objecte que estem considerant pertany o no a la referència d’aquesta expressió. És una propietat de certes expressions o conceptes l’aplicació dels quals comporta indeterminació. Com per exemple, bosc, pelut, multitud, ric, pobre. Un home que mesura un metre és baix; tot home que mesura un mil·límetre més que un home baix, és baix; per tant, un home que mesura 2,5 metres és baix. Això passa si agafem el home que mesura 1 metre i 1 mil·límetre i pregunta si mesurés un mil·límetre més seria baix. Això és coneix com el problema de Sorites, que vol dir munt. Què li hem de treure al munt perquè deixi de ser un munt?, aquesta idea ve dels megàrics, que es dedicaven al “terrorisme filosòfic”. El problema és l’aparença de veritat de la premissa fronterera. Una manera de resoldre és acceptar que gras, per exemple, és vague, però et carregues el principi del terç exclòs. Hi ha una altra manera: estipular, per fer que deixi de tenir aquesta vaguetat, ho resolem a través d’una convenció, per exemple direm que una persona és pobre quan el seu salaria sigui menys de la meitat dels salari interprofessional preestablert. O podem dir que tots els termes genèrics són potencialment vagues i podem dir que hi ha termes que són essencialment controvertits, com per exemple, l’ètica, l’estètica, el dret, tot allò normatiu i valoratiu.
22.10.13  La ambigüitat: és una propietat de les expressions lingüístiques, és ambigua quan tingui diversos sentits. L’enunciat genera problemes, genera manca de precisió. L’ambigüitat extracontextualment (al marge del context): quan una expressió te diversos sentit al marge de qualsevol context però si la situem en un context determinat, l’ambigüitat desapareix, com per exemple la paraula “banc”, per seure, per guardar diners o de peixos, si dic “vaig a treure 20 euros del banc” ja la contextualitzo i no hi ha ambigüitat. Però no sempre passa així. Però sí dic “en Jordi i la Marta són uns pares excel·lents”, poden ser bons pares per separat o junts, té dos referents, és una ambigüitat d’una propietat d’un enunciat sencer. Si es resol la ambigüitat, és una ambigüitat contextual alternativa, és a dir, que estan casats o no. Per exemple “tot els alumnes de la classe van llegir el mateix llibre”, o llegeixen el mateix llibre (mateix exemplar) o diferent llibre; és contextual alternativa. “Els menors d’edat no emancipats no poden contreure matrimoni”, o se’ls prohibeix contreure matrimoni; o el seu matrimoni no és vàlid per ser menors d’edat; o les autoritats competents no estigui autoritzades a casar-los, que es persegueix. És pot donar el cas de donar-se alhora. Això és una ambigüitat contextual simultània.
Existeixen lògiques que admeten graus de veritat, com la fuzzy logic.
Amb el llenguatge fem coses, pot tenir usos molt diferents. Seguint Austin tens: 10    Els actes locutius: allò que es diu en emetre una expressió lingüística.
Els actes il·locutius: allò que fem pel fet d’emetre una expressió lingüística. Juro que...
Els actes perlocutius: allò que fem per mitjà de la dicció de certes expressions, si persuadim, si convencem...
Ens interessen quatre operacions del llenguatge: 1.
2.
3.
4.
Ús assertiu.
Ús prescriptiu.
Ús emotiu.
Ús operatiu.
(John Searle) El llenguatge es relaciona amb el món, amb la seva direcció d’encaix, quan vols que el món s’adeqüi a allò que tu dius utilitzes la funció prescriptiva, si vols que el llenguatge s’adeqüi al món fem un ús assertiu (descrivim). Quan ho fem del llenguatge al món i viceversa fem un ús operatiu del llenguatge, per exemple “d’aquí a 30 segons deixaré de fer classe”.
29.10.13 La funció emotiva té per objecte l’exteriorització de sentiments (prosa i lírica, per exemple).
Amb el llenguatge fem més coses: podem mencionar el mateix llenguatge, és a dir, fem metallenguatge. Per exemple: ‘“Wittgenstein” és impronunciable’. Podem referir al llenguatge a si mateix, mencionem el llenguatge. Per distingir entre llenguatge objecte (del que en fem ús) i metallenguatge, el llenguatge objecte referit a través d’un metallenguatge (més enllà del llenguatge).
Quan menciones les paraules les pots definir. Tres tipus de disputes: 1. La disputa indiscutiblement autèntica. Quan els dos estem d’acord sobre el significat de les paraules, simplement no estem d’acord amb les posicions però si amb el sentit de les paraules.
2. La disputa purament verbal. Hi ha desacord en els termes, no entem el mateix sentit d’una mateixa paraula.
3. La disputa aparentment verbal, però en realitat autèntica. Pots tenir dues posicions en discussió sobre la definició d’un terme, com per exemple “ser nacionalista”. No és tan fàcil com resoldre l’ambigüitat.
Quan definim hem d’intentar eliminar ambigüitat, vaguetat i poder definir-lo. Mitjançant la definició establim el significat d’una expressió. Relacionem l’expressió que es defineix amb altres expressions el significat de les qual ja coneixem.
1. Definicions lexicogràfiques: ens informen sobre el significat d’una expressió concreta ja existent en l’idioma (el diccionari, per exemple). Poden ser vertaderes o falses, en la mesura que recullen l’ús real del terme.
2. Definicions estipulatives: serveixen per establir el significat d’un terme, que pot ser de creació recent o bé ja existir i rebré un significat diferent, no poden ser vertaderes o falses, la paraula és nova i estipulem un significat. Plató canvia el significat del terme “eidos” 11 per idea. Tot el codi penal està ple de definicions estipulatives, com per exemple assassinar; que és qui mati a un altre amb traïdoria, per preu, acarnissament augmentat el dolor de la víctima. En la física també, com les tres lleis del moviment de Newton amb el concepte de força.
Podem estipular les definicions com ens interessi (exemple de la teoria del flogist). Lavoisier va descobrir que s’havia d’introduir l’oxigen, que és el que fa la combustió.
Els termes sense teoria no valen res. La definició té sentit dins d’una teoria, d’aquesta manera es defineix. Definir vol dir delimitar, és indicació d’uns fins o d’uns límits d’un ens respecte dels altres ens. Diferencia, distingir, determinar. Quan defineixen demostres d’alguna manera mostrar la essència d’allò que defineixes.
Però no és el mateix que discernir, que és saber distingir. La teoria de la definició és dir en que consisteix ser “a”. Discernir és una operació empírica.
La tradició ens diu que la definició és un universal, i es pot fer per divisió (arbre de Porfiri), si vols definir una cosa l’has d’anar a buscar, per definir home comença pel gènere suprem “la substància”, sigui el que sigui serà substància, després serà “composta o simple”, és composta (el cos), després serà o “viu o morta”, és viu (animat), després és “sensible o no sensible”, és sensible (animal), i aquesta animal és “racional o irracional”, és racional (home), i més avall d’home estan els individus; hem anat del gènere a l’espècie especialíssima que és animal racional.
Això és definir pel gènere més pròxim mitjançant la diferència específica. Tot això ve de quan la filosofia es dedicava a definir.
Des d’un punt de vista filosòfic cal que en la definició apareguin totes les notes considerades essencial de l’ens definit, les característiques. Ja que si una d’elles falta el podríem confondre.
Per exemple, la circumferència és una figura, plana, tancada, equidistant en tots els seus punts en un punt interior que és el seu centre, amb aquesta definició no pots tenir res més.
1. La definició, segons els escolàstics, ha de ser més clara que la cosa definida.
2. Allò definit ha d’estar exclòs en la definició.
3. La definició no ha de contenir ni més ni menys que allò susceptible de ser definit.
“Si p llavors q”, es pot definir com a “no p o q”.
Amb la definició hi ha una gran quantitat de possibilitats, també es pot per fer definicions retòriques, com definir l’ecologisme com “una moda dels temps actuals” on et vol convèncer que l’ecologia no serveix per a res.
Definir és aclarir, però no sempre necessitem aclarir: la fal·làcia de Sòcrates vol dir que l’altre no desenvolupi del seu argument perquè abusa de la definició i no s’acaba la discussió. Per utilitzar “mar” en una discussió cal discernir-lo però no definir-lo. És condició suficient saber definir els termes en una discussió però no és condició necessària.
Per Kant definir és: exposar detalladament el concepte d’una cosa dins dels seus límits d’una manera originària. Això no es pot fer ni pels sentits (objectes empírics), ni els conceptes de la raó, diu que només es pot definir els termes de la matemàtica, la resta són explicacions.
Definir és important, però podem caure en l’essencialisme: pensar-te que en algunes definicions que podem fer, hagi essències de les coses, com per exemple, el terme “profund”, tendim a pensar en aquests termes, però a la realitat si tens cinc característiques són A (ser alt), B (moreno), C (nas gros), D (ulleres), E (alopècia), si en una família fossin les cinc tindries l’essència, la definició 12 del que és formar part d’aquella família, però el que passa normalment és que no es comparteixen totes a l’hora. En la realitat no hi ha essències, sinó que hi ha semblances de família (Wittgenstein), diu que no hem d’esperar que la filosofia sigui definició de coses. El mateix nom s’aplica en casos diferents però no vol dir que siguin les essències.
30.10.13 Des dels seus inicis platònics, la filosofia és o comparteix la vella creença que els coses es coneixem mitjançant les seves definicions. D’aquí que la pregunta filosòfica, la més important és “què és?”, el què de les coses, però aleatòriament Walter Dubislav va escriure que hi ha quatre teories de la definició: a. Consisteix en l’essencial d’una determinació real.
b. Consisteix en l’essencial d’una determinació conceptual (causa, dret, espai, temps).
c. Consisteix en la comprovació del significat que posseeix un signe o de la seva aplicació: la paraula, què significa, descripció fenomenològica de coses.
d. Estipulació de la significació d’un signe que s’ha d’introduir: què és nou, o la significació del qual s’ha de trobar: com definir circumferència.
Això, estipulativament, es pot fer amb coses del món?, ho podem fer si estipuléssim, al igual que la definició de circumferència. Però seleccionar els trets comuns de les coses, a la manera platònica amb la teoria de les idees, és fàcil trobar les definicions de totes les coses. Però tots els objectes del món tenen trets comuns: per Wittgenstein no és així, ja que els trets comuns de les coses tenen un aire de família, semblança de família.
Els suposats universals són noms, “profund” és un nom, que no es correspon a cap cosa en el món. És un joc de llenguatge, és un ús, que crea una manera de veure el món, però no tens accés al món; això és el nominalisme, no hi ha conceptes universal. Els noms s’apliquen de manera arbitrària, ja que poden haver-hi moltes semblances i diferències entre les coses.
També definim per ostensió (assenyalar el que és vermell).
Per conèixer, no només ho podem fer a través de la definició, sinó que també podem fer històries de com es fa allò que vols definir.
Què és la llibertat?, es pot parlar de llibertat sense definir-la? L’objectiu és parlar de la definició de llibertat i la seva història. Aristòtil prenia la llibertat com la prohibició d’allò que van en contra del poble a la vegada que promulga lleis pel mateix objectiu.
L’ús legítim de la violència, que la té l’estat, és la coacció del poder polític (policia). Si hi ha una llei, hi ha menys llibertat, són reduccions del teu àmbit de reducció.
Hobbes diu que la llibertat és allà on calla la llei.
Benjamin Constant, De la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns (1819). La llibertat dels moderns és la no coacció per la llei, la dels antic, és lliure aquell que s’autogoverna.
Isaiah Berlin, llibertat bàsicament és llibertat negativa, en la mesura en que no et veus impedit per interferències.
Tot això ve d’un trosset del Leviatan de Hobbes, que diu que en la república de Lucca, que s’autoregulaven ells mateixos i gravaven en les seves columnes aquest orgull.
El concepte és una fabricació històrica.
13 Però tots aquests lluiten contra el concepte de llibertat no liberal, republicana, que és la d’Aristòtil. És una llibertat que es defineix com una definició disposicional, que funciona contrafàcticament, com per exemple dir que el sucre és allò que si ho barreges amb aigua es dissol.
X és lliure si no és interferit arbitràriament per ningú, ni per particular (dominium) ni per poders públics (imperium), quan no es depèn de ningú per viure.
D’aquesta manera el republicà diu que garanteix la llibertat fent lleis que vagin en contra de la vida, per exemple, o garantir el dret a vot.
Spinoza diu que la llibertat és una idea de la imaginació.
05.11.13 El concepte modern de llibertat és la no interferència, de no coacció, la definició és no disposicional, la llibertat dels antics era poder decidir com regular la vida política, però la llibertat moderna és la bona, com diu l’autor, ja que lleis coaccionen, com Hobbes diu dels ciutadans de Lucca que estaven regits per les seves pròpies lleis i eren esclaus de les seves lleis.
Berlin, Dos conceptes de la llibertat i Constant defineixen la llibertat com a negativa, que és diferent que aquell que s’autodetermina políticament. És més lliure quan vols fer una cosa i no hi ha cap llei que t’ho impedeixi. Ets lliure on l’estat no arriba.
Hi ha un tercer concepte de llibertat: el republicanisme, és un concepte de llibertat negativa, però no negativa liberal. Llibertat liberal negativa: l’exemple de l’esclau que pot fer el que vol, ja que té llibertat de facto. Des d’un punt de vista dispocisional i ja no li deixa fer res del que ell vol, interfereix amb la llei la seva voluntat. O com la llei que et garanteix que no et puguis vendre com a esclau, ja que tens drets inalienables i amb interferències no arbitraries el que fa es garantir-los.
La capacitat de ser sense estar interferit per ningú. Amb el concepte de llibertat republicana ens referim a l’actual idea de llibertat.
El ciutat està en el seu dret, que vol dir que no està dominat per ningú, la dominació es que jo depenc d’un altre per viure, es dependència. És no dependre ni d’un estat, ni d’un particular.
Si tinc recursos suficients per viure no tindré cap necessitat d’entrar en una relació de dependència. Per Aristòtil els pobres no podrien ser mai lliures, ja que havien de treballar (els anomena esclaus a temps parcial).
Les lleis de Soló alliberaven al ciutadà de l’esclavatge i de les hipoteques.
Has d’anar als orígens, i fas una genealogia, que també és intentar definir (Genealogia de la moral de Nietzsche i Nietzsche, la genealògica i la historia de Foucault).
Nietzsche taxa la filosofia i vol veure què són els valors, vol veure l’origen del valor i el valor de l’origen, no s’ha d’entendre origen com originari sinó d’on prové i la emergència. Es pregunta d’on surt el bé i el mal, quin valor tenen, quin valor té la moral. Ens donen més possibilitats on menys aquests conceptes? Diu, que la moral és un narcòtic, una al·lucinació conceptual.
14 Els psicòlegs anglesos diuen que els conceptes provenen per allò que és útil. Però es pregunta d’on venen els valor, i diu que venen dels pathos de la distància, per exemple: Bé ve de bonus, que ve de bellum, dvellum, duenlum, duo (dos que es barallen, el guerrer que surt victoriós).
El dolent són les classes baixes.
12.11.13 (Aniversari Pa) Les parts que componen un argument són oracions, que vehiculen enunciats, principalment son oracions assertives, que poden ser verdaders o falses.
Un argument no pots ser verdader o fals, és correcte o incorrecte. És la conclusió d’un argument és el que pot ser fals o no, vàlid o invàlid (i tot seguit veurem que també pot ser sòlid o poc sòlid).
Validesa formal: ho és si la conclusió es deriva lògicament de les premisses, amb independència del seu contingut semàntic, de si son vertaderes o falses.
La validesa formal d’un argument no garanteix la veritat o falsedat de les premisses i conclusions.
Hi ha raonament argument invàlids amb premisses falses i conclusió vertadera.
1. Premissa falsa, conclusió vertadera.
   P1 P2 C.
Tots els reis són simples ciutadans.
Joan Carles I és un simple ciutadà.
Joan Carles I és rei.
Aquí hi ha inconsistència lògica.
2. També et pots trobar amb raonament invàlids, amb premisses falses i conclusió falses.
   P1 P2 C.
Tot els simples ciutadans són reis.
Joan Carles I és un simple ciutadà.
Joan Carles I no és rei.
3. Argument invàlid, amb premisses vertaderes i conclusió vertadera:    P1 P2 C.
Tots els reis són nobles.
Joan Carles I és noble.
Joan Carles I és rei.
No tots els nobles són reis. És invàlid.
4. Argument invàlid amb premisses vertaderes i conclusió falsa.
   P1 P2 C.
Tot els reis són noble.
Joan Carles I és noble.
Joan Carles I no és rei.
1. Premisses falses, conclusió vertadera:   15 P1 P2 Tots els simples ciutadans són reis.
Joan Carles I és un simple ciutadà.
 C.
Joan Carles I és rei.
La relació lògica entre premisses i conclusió és vàlida.
2. Raonament vàlid amb premisses falses i conclusió falsa:    P1 P2 C.
Tot els reis són simples ciutadans.
Sofia de Grècia és rei.
Sofia de Grècia és un simple ciutadà.
La relació lògica és valida.
3. Raonaments vàlid amb premisses vertaderes i conclusió vertadera.
   P1 P2 C.
Tots els reis són nobles.
Joan Carles I és rei.
Joan Carles I és noble.
La conclusió la infereixo de les premisses que són vertaderes i l’argument és vàlid.
4. Raonament vàlid amb premisses vertaderes i conclusió falsa, aquest no és possible.
Per fer arguments sòlids necessitem quelcom més.
La validesa formal és condició necessària per un argument sòlid, però no es condició suficient, necessites més: 1. Per argumentar amb solidesa s’ha de seguir el principi de fal·libilitat: reconèixer que l’altra pot tenir raó.
2. Principi de recerca de la veritat, si no la saps, com a minin a defensar-la, o comprometre’s a buscar-la.
3. Principi de claredat: argumentacions lliure de confusions.
4. Principi de la càrrega de la prova: és responsabilitat de qui proposa un tesi defensar-la amb arguments.
5. Principi de caritat: quan en el curs d’una discussió un vol rebatre l’argument de l’altre, presenten l’argument del contrari en millor manera per després rebatre’l.
6. Principi de rellevància: quan algú presenta un argument per una determinada posició ha de mirar raons directament relacionades amb la versemblança de la proposició.
7. Principi d’acceptabilitat: quan algú presenta un argument a favor d’una determinada posició ha de mirar de portar raons mútuament acceptables per les dues parts en la discussió.
8. Principi de suficiència: les raons a favor d’una posició haurien de ser raons suficient en nombre, tipus i pes per acceptar la conclusió.
9. Principi de rebuig: qui presenta un argument ha d’estar disposat a rebatre tots els desafiament que es plantegin.
10. Principi de resolució: la discussió ha de considerar-se resolta si algú aporta raons rellevants i acceptables que aporten raons suficient per una postura.
11. Principi de suspensió del judici: quan cap de les posicions del debat no surt clara i no sobresurt sobre cap altre, s’ha d’acabar en taules.
12. Principi de reconsideració: si més endavant es descobreix que al llarg de la conversa es troba una possible objecció en el futur, s’ha de reobrir el debat.
Amb aquests principis es crea un debat que parteix d’unes normes, té quelcom de lluita però també de ball, seguint unes regles.
16 Fan referencia a l’ètica, que s’introdueix en la qüestió de la lògica no formal.
(Lògica i retòrica contemporània) 1. Formalment vàlid: condició de validesa formal. Deixar-se una premissa absolutament necessària per la discussió. Condició d’inferència entre premisses i conclusió.
2. Condició de credibilitat: consta de premisses justificades o creïble. Premisses poc creïbles com dir que som més feliços que a l’edat mitjana no són creïbles.
3. Condició rellevància: aportar informació rellevant pel cas.
Per exemple: és rellevant o no per avortar, moralment parlant, l’edat del fetus? No sempre s’ha vist la mateixa edat del fetus per considerar-lo un homicidi. Sobre els drets dels animal, és rellevant o no que els animals pateixin? 14.11.13      P1 P2 P3 P4 C.
Els animal estan dotats de sensació (poden sentir plaer o dolor).
Tots els animals tenen interessos.
Els animals no humans tenen interessos.
Discriminar individus que tenen interessos no és èticament defensable.
Discriminar els animals no humans no és èticament defensable.
Ens hem de referir al coneixement de rerefons per poder fer arguments sòlids, té a veure amb la condició de credibilitat i la condició de rellevància. Aquest coneixement sobre tot ve de prejudicis, que tenen una funció en els processos augmentatius. Els prejudicis es veuen amb mals ulls, tancat de ment, com pensar que hi ha races superiors entre humans.
Però també tenen un costat positiu, el prejudicis no jutjats et permeten, a vegades, jutjar. Per Nietzsche com menys jutgem una cosa...
podem arribar a treure’ns tot els prejudicis? Quan actuem en el món donem moltes coses per fetes, per Husserl hauríem de treure’ns aquests prejudicis, però som éssers històrics, estem contextualitzats en una cultura, és a dir, que hi ha prejudicis que estan legitimats.
“Si es vol fer justícia al mode de ser finit i històric de l’home és necessari realitzar una dràstica rehabilitació del concepte de prejudici i reconèixer que hi ha prejudicis legítims.” (H.G. Gadamer).
Explicar la diferencia entre argument vàlid i sòlid. I posar un exemple vàlid que no sigui lògic i una altre de sòlid.
Validesa formal és una condició necessària, per ser sòlid s’ha d’adequar als coneixements que tenim del mon, però no necessàriament ha d’estar acceptat per tothom, és una qüestió de graus.
1. Argument vàlid, conclusió vertadera, premisses vertaderes.
 Tots els mamífers respiren.
 L’ésser humà és mamífer.
 L’esser humà respira.
2. Argument invàlid premisses falsa, conclusió falsa.
 Tots els fulls viuen.
 Jo no visc.
 Jo sóc un full de paper.
3. Argument invàlid, premisses verdaderes i conclusió falsa.
 Tots els humans són mortals.
 Sòcrates és humà.
 Sòcrates es immortal.
4. Argument invàlid, premisses vertaderes i conclusió vertadera.
 Alguns animals poden volar.
 Un colom és un animal.
17  Un colom pot volar.
La conclusió no s’infereix de les premisses per “alguns”, és un argument deductiu invàlid.
Argument vàlid, premisses vertaderes, conclusió falsa.
19.11.13 En un argument deductiu vàlid, un cop hem dit les premisses ja hem dit també implícitament d’alguna manera la conclusió. La conclusió esta implícita en els premisses.
   P1 P2 C.
Tots el homes són mortals Sòcrates és home Sòcrates és mortal S’expliciten les premisses d’una altra manera, la relació lògica de l’argument és vàlida. De les premisses s’extreu la conclusió, de manera categòrica. Quan un argument és vàlid no hi ha manera de fer-lo més vàlid. Però no hi ha res que faci que un argumenta sigui per si mateix sigui deductiu o inductiu.
Alguns homes són mortals, per tant tots són mortals. És inductiu poc vàlid, o deductiu invàlid. La pretensió és la que fa que sigui deductiu o inductiu.
Alguns homes són mortals, Sòcrates és home, per tant Sòcrates és mortal. Si la conclusió es deriva de les premisses l’argument és invàlid. Però si la pretensió és aventurar una informació, anar més enllà de les premisses a partir del que jo sé per experiència, és inductiu.
Per exemple, si es vols demostrar que tots els corbs són negres ho faré de manera inductiva, en base a les experiències. És una qüestió de més o menys, quan més corbs coneguis més base tindràs per afirmar que tots ho són.
Dels arguments deductius, el sentit d’inferència és el més fort possible.
   Tots els homes són animals.
Tots els animal són mortals Tot el homes són mortals.
És deductiu, no va del general al particular, sinó del general al general.
En l’inductiu la conclusió no està continguda en les premisses, sinó que aventurem: Si diem que demà sortirà el sol, ho diem de manera inductiva, no s’infereix lògicament. Serà un coneixement de tipus inductiu. Però no deixen de ser coneixement. Els inductius permeten avançar en el coneixement, són informatius, els deductius són explicatius.
Si en Jordi toca el flabiol, la Marta balla sardanes. En Jordi toca el flabiol, per tant la Marta balla sardanes.
És un argument vàlid.
1. Modus ponens: P=Jordi toca el flabiol, q=la Marta balla, si p aleshores q, p, per tant q.
Aquest és un argument que vol dir “la manera de posar” (MP).
2. Modus tollens (la manera de treure): si en Jordi toca el flabiol, la Marta balla sardanes.
La Marta no balla sardanes, per tant, en Jordi no toca el flabiol (MT).
Si p aleshores q, no q, aleshores no p.
18 3. Sil·logisme hipotètic: consisteix en un encadenament d’enunciats sempre en forma de condicional. L’argument és vàlid per a qualsevol nombre de premisses.
Si en Jordi toca el flabiol, la Marta balla sardanes. Si la Marta balla sardanes, el poble està content, si en Jordi, per tant, toca el flabiol, el poble està content.
Si p aleshores q, si q aleshores r, per tant si p aleshores r.
4. Sil·logisme disjuntiu: en Jordi estima la marta o la Núria. En Jordi no estima la Núria, per tant en Jordi estima la marta.
P o q, no p, per tant q.
O bé estima a la Marta o bé a la Núria, vol dir que estima a una o una altra (conjunció exclusiva).
Si dius “vols te o cafè?”, vol dir que és igual quin dels dos (conjunció inclusiva), suposant que t’agradin qualsevol dels dos.
Podrien suposar que la “o” és inclusiva pensant que el Jordi pot estimar a les dues.
5. Dilema: utilitza arguments deductius més simples.
En aquest món o estudies o treballes. Si estudies aleshores t’ho passes bé. Si treballes aleshores sues la cansalada, per tant o t’ho passes bé o sues la cansalada.
P o q, si p aleshores r, si q aleshores s, per tant, r o s.
6. Reducció a l’absurd: es vol donar suport a les tesis, vull provar que p és veritat, se suposa no p (que p és fals), d’aquesta suposició es deriva q (una implicació), es demostra que q és contradictori (fals, absurd), que no té sentit, es conclou p (p és veritat). Hi ha un tipus d’argument modus tollens que es pot transformar per transformar-lo en aquest.
Suposem que ahir la Marta va tenir un fill i volem demostra que en Jordi no és el pare. Per tal de provar-ho suposem que en Jordi és el pare, diem que fa 9 mesos estaven junt, en el moment de concebre la criatura, però el Jordi fa 9 mesos era a la Patagonia i la Marta no, per tant en Jordi no és el pare de la criatura.
21.11.13 L’última setmana lectiva de desembre es farà l’ultima pràctica. Dos dies d’exposicions. Temes: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
La filosofia: utilitat laboral.
Pau i guerra: cal estar preparats per la guerra si volem la pau? Per assolir la pau cal la guerra. Dies 17 i 19.
Art pour l’art o art compromès.
Dret a l’habitatge vs. Dret a la propietat privada.
Educació: explicació contra emancipació.
Democràcia directe o democràcia representativa. (Los filósofos: una profesión peligrosa) Seguretat o llibertat: intimitat envaïda.
Quan ho fa un argument inductiu vàlid la seva pretensió és defensar que les premisses en qüestió justifiquen fins a cert punt la conclusió, que la veritat de les premisses fa “probable” la conclusió. És a dir, es pretén que la veritat de cada premissa dóna suport, en certa mesura, a la veritat de la conclusió, però no la garanteix plenament.
No son merament explicatius, son augmentatius. Et dóna més informació que la que està continguda en les premisses que la justifiquen. Sempre tenen un risc, pot ser que l’experiència ho 19 negui. El criteri de validesa d’un argument inductiu funciona de manera diferent, serà una qüestió de graus de validesa. Val qualsevol possibilitat de les 8 anteriors, .
    L’oriol és polític i mortal.
La Maria és polític i mortal.
El Pere és polític i mortal.
Tot els polítics són mortals.
Com més polítics afegeixi més vàlid és l’argument. No és una deducció categòrica tan forta com l’argument deductius. És una qüestió de grau. L’expressió “probablement” ens ajuda a identificar aquests tipus d’arguments.
Si plou aleshores el terra queda moll. Plou, doncs el terra queda moll; és deductiu, no hi ha graus de veritat. Si p aleshores q, p, doncs q.
La majoria de persones que viuen a Catalunya sap parlar el català. En Jordi viu a Catalunya, per tan, en Jordi , probablement sap parlar català. Inductiu. Com més informació tens, la conclusió és més o menys probable.
Així mateix, donat que la probabilitat és una qüestió de graus, els arguments inductius seran també més o menys vàlids, millors o pitjors.
1. Inducció per enumeració: quan inferim pel fet que tots els “a” són “b”, traiem la conclusió que probablement tots els “a” són “b”. S’ha de tenir en compte el factor de la quantitat. També el factor de la representativitat, com més millor. Factor del contraexemple, un sol cas et destrossa la conclusió.
2. Per analogia: identifiquen els aspecte rellevant de dos objectes o fenòmens que son similar en alguns aspecte seran similar en algun altre context.
3. Inducció estadística: quan analitzem una mostra d’una població d’objectes comprovem que no tots els a són b, però també pot tenir valor epistèmic, podrem establir el percentatge de casos de a que són b. Com més casos i més representatius siguin millor serà la estadística. Un sol cas no desmunta l’argument sinó que varia el percentatge.
Pràctiques: tipologia d’argument i les seves subcategories.
26.11.13 La gran diferencia entre inductiu i deductiu és que en el deductiu mai podrà haver-hi un argument amb premisses vertaderes i conclusió falsa. En el inductiu sí que pot passar.
28.11.13 Exercicis.
Reflexionar sobre: 1. En Joan menja en excés o s’engreixa fàcilment. S’engreixa fàcilment. Per tant, no menja en excés.
P ó q, es dóna p, doncs no q. Fals sil·logisme disjuntiu. Conjunció exclusiva. Afirmar una no implica la negació de l’altre. Fal·làcia.
20 2. Si Einstein sobrepassava el metre 80 d’alçada, aleshores einstein va ser un científic famós.
Einstein va ser un científica famós, per tant, einstein feia més 1,8 m.
Si p aleshores q, es dóna q, doncs p. Fals modus ponens. La q no és bicondicional, és una fal·làcia formal. Fal·làcia de l’afirmació del conseqüent.
3. Si Newton va proposar la mecànica quàntica, aleshores Einstein va proposar la mecànica clàssica. Newton no va proposar la mecànica quàntica, per tant, Einstein no va proposar al mecànica clàssica.
Si p aleshores q, es dóna no p, doncs no q. Però no vol dir que del fet que no es doni q, no vols dir que es doni p. Fal·làcia de negació de l’antecedent.
03.12.13 La fal·làcies són erros en la validesa formal. És un error en l’argumentació o una mala argumentació. Així, en general, direm que fal·làcia és una forma d’argumentació que aparentment sembla correcta, però que quan s’analitza més de prop queda clar que no ho és.
Un argument es fal·laç quan no és sòlid, no s’aguanta.
Quan arriba a l’aspecte formal, és una fal·làcia formal. Són errors d’argumentació típics. S’ataca la solidesa (definició d’argument sòlid). Quan es parla de fal·làcies es parla de llistes de fal·làcies.
Però la llista no s’ha de confondre amb la realitat, la llista només serveix per analitzar el món de l’argumentació.
Fal·làcies formals: 1.
2.
3.
4.
Sil·logisme disjuntiu fal·laç (p o q, es dóna p, doncs no q).
Fal·làcia de l’afirmació del conseqüent.
Fal·làcia de la negació de l’antecedent.
Negació fal·laç d’una conjunció (no (p o q), aleshores no p).
Fal·làcies no formals.
Errors que no són errors de la lògica, desatenen els principis de la rellevància i el del desacord: 1. Fal·làcia de l’accident: estàs aplicant una regle general a un cas particular que aparentment sembla que caigui dins la regla general però no hi cau (no tothom que mata comet un acte punible si ho fa en legitima defensa).
2. Fal·làcia de l’accident invers: generalització precipitada o indeguda (no tots els jugadors del Madrid són estrangers si enumeres tots els estrangers i dius que tots són estrangers).
3. Fal·làcia Ad Hominem: (un partit polític acusat a un altre de corrupte, l’acusat diu que l’acusador ha estat corrupte en el passat), això no invalida l’acusació de corrupció, ataca a la persona no al argument.
4. Fal·làcia Ad Populum: guanyar-se l’adhesió de l’audiència apel·lant a que tothom ho fa igual, intenta despertar les passions i els sentiments de l’audiència.
5. Fal·làcia Ad Misecordiam: (intentar exculpar al Millet perquè ja ho ha tornat tot i està passant un mal tràngol), intentar despertar la compassió, misericòrdia.
6. Fal·làcia Ad Verecundiam: fal·làcia a l’autoritat, apel·lar a l’autoritat de manera abusiva (si el teu fisio, que és molt bo, diu que votis a tal partit, no té autoritat per això, no és competent).
7. Fal·làcia Ad Baculum: del bastó, utilitza l’amenaça com a premissa.
21 8. Ad ignorantiam: quan es tracta de provar la veritat d’una opinió apel·lant a que mai s’ha demostrat el contrari.
9. Fal·làcia de l’argument circular o petició de principi: allò que proporciona els màxims plaers és allò espiritual i ho demostres dient que els jutges competents així ho estimen. I aquests jutges prefereixen les activitats elevades.
10. Fal·làcia de la causa falsa o post hoc ergo propter hoc: una cosa passa després de l’altra, aleshores és causa la segona de la primera (una tribu toca el timbal abans de sortir el sol, però no vol dir que el sol surti pels timbals).
05.12.13 11. Fal·làcia de la pregunta complexa: quan un formula una pregunta que es podria respondre de diferents maneres com si només es pogués respondre d’una manera determinada. Pregunta amb diferents respostes com “ets alcohòlic?, la resposta pot ser sí o no, però si el veig al bar bevent aigua, ja pressuposo que és alcohòlic. Quan hi ha un implícit en una pregunta. O per, exemple, “on va amagar les proves” a un acusat, ja suposes que es culpable.
12. Fal·làcia de l’equivoc: problema d’ambigüitat extracontextual, “el fin de una cosa es su perfección”, una cosa és la finalitat i l’altre és el fi, el seu objectiu. “La muerte es el fin de la vida”, “la muerte es la perfección de la vida”. S’utilitza fin en dos sentits diferents. Exemple: els monos no saben parlar; l’Eudald és mono; conclusió l’Eudald no sap parlar.
13. Fal·làcia de l’amfibologia: per l’estructura gramatical, l’ambigüitat és contextual. Per exemple: “no és permès entrar a la biblioteca amb menjar i beguda”, pots portar només beguda?, o només menjar? 14. Fal·làcia de l’enfasi: “no em de parlar malament dels nostres amics”, pots haver-hi un implícit.
15. Fal·làcia de la composició (dos tipus):  És fal·laç perquè allò que s’atribueix a un tot una propietat que només és de les parts.
Si totes les escenes d’una obra de teatre són perfectes no vol dir que l’obra ho sigui, ja que cal la relació entre elles. No tots els ingredients bons fan un bon plat.
 Partir de les propietats dels membres o elements individuals d’una col·lecció a arribar a les propietats generals de la col·lecció. Si un bus consumeix més benzina que tots els cotxe que hi ha, ja que tots els turismes gasten més que un bus.
16. Fal·làcia de la divisió: el que diem que es veritat d’un tot, volem forçar a cadascuna de les parts. EEUU en PIB és un país ric, això no vol dir que cada americà sigui ric. O atribuir la divisió a partir de col·leccions. L’anarquisme a Catalunya gairebé no existeix, i dir que tens un estudiant que és anarquista pràcticament no existeix.
17. Fal·làcia de la inconsistència o de la incoherència: incorres en contradiccions, tot allò que implica una contradicció. Com pregunta a una classe si hi ha algú i la gent de dins diu que no hi ha ningú, es crea una contradicció. Contradicció performativa.
18. Fal·làcia de l’home de palla: construeixes una efigia del treu contrari, una caricatura, ridiculitzes i radicalitzes. Com dir que el nacionalisme català i basc és nazi.
19. Fal·làcia del fals dilema o de la disjunció exclusiva: no hi ha terme mig. Estar en contra de la guerra però estar a favor que Sadam utilitzi armes químiques en contra de la població.
20. Fal·làcia de la pendent relliscosa: “si els moros venen ens prendran la feina a tots”, de un fet fer una generalització en termes catastrofistes, posant la por al cos. Si permets enginyeria genètica al final permetràs que es facin clons humans. Es generalitza fins a una conseqüència inacceptable.
21. Fal·làcia del mal per mal bé: si dones una cosa per bona, l’has de donar per un cas similar. Remuntar a una mala acció anterior que justifiqui allò de nou de fas malament.
22. Fal·làcia d’error de categoria: atribuir una categoria en un context que no li correspon.
Una argument no és falç, ja que és incorrecte o correcte. Allò fals és un enunciat per exemple.
10.12.13 Examen dijous 16 gener 22 12.12.13 1.
2.
3.
4.
5.
6.
23 Síntesi oral.
Fer un argumentari a favor i en contra.
Aplicar tècniques de persuasió.
Valorar el tipus d’informació a comunicar.
Concisió, pensar i parlar.
Solucions creatives a problemes.
...