Bloc 3. Psicologia en l'educació (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Educación Primaria + Educación Infantil - 2º curso
Asignatura Aprenentatge i desenvolupament de la personalitat
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 7
Subido por

Descripción

Moisés

Vista previa del texto

PSICOLOGIA EN L’EDUCACIÓ Nosaltres com a docents tindrem la missió d’acompanyar en els aprenentatges als nens.
No hi ha només una manera d’entendre i definir l’aprenentatge. La riquesa de les ciències de l’educació és que l’aprenentatge es pot entendre de diferents maneres. Lo rellevant d’això és que en funció d’aquestes diferents maneres d’entendre aquest concepte és que hi ha diferents pràctiques educatives, ja que aquestes depenen de com nosaltres entenem l’aprenentatge. L’escola actuarà d’una manera o d’una altra segons la forma d’entendre l’aprenentatge.
A aquesta assignatura veurem 3 formes d’entendre o perspectiva l’aprenentatge: la cognitiva de Piaget, la perspectiva social i la perspectiva sistèmica. Amb això repassarem la història de la psicologia de l’educació vinculada a la comprensió de l’aprenentatge i a la seva pràctica educativa.
PERSPECTIVA COGNITIVA Piaget (1896-198) era biòleg, de manera que el desenvolupament humà és explicat per aquest autor des de la biologia.
L’aprenentatge, segons ell, són canvis interns i individuals que es basen en la interacció de la persona amb el món, la qual provoca desequilibris que creen la necessitat de readaptació.
El procediment de raonament és hipotètic-deductiu i és el que ens diferencia dels altres animals (https://www.youtube.com/watch?v=DVsxDRI7Ggc). Piaget, doncs, s’interessa per explicar com les persones assoleixen la capacitat de dur a terme aquest tipus de raonaments. L’ésser humà té una tendència a l’adaptació en el medi, de manera que quan hi ha un desequilibri l’organisme es veu afectat i es reajusta i es readapta (EX: tenim calor i ens traiem roba per reajustar-nos al medi). L’adaptació al medi s’explica per dos mecanismes: assimilació i acomodació.
  L’assimilació d’aquest medi pot ser biològic -com l’alimentació- o psicològic, com l’assimilació d’idees i conceptes nous, la qual cosa afavoreix la nostra capacitat cognitiva.
L’acomodació és la transformació morfològica de l’organisme per adaptar-se al medi.
Organisme Medi Crear desequilibris serà la nostra missió com a docents, ja que així s’activaran els nostres processos d’assimilació i acomodació. Això vol dir, que els coneixements previs de la persona no concorden amb la situació i per resoldre el problema la persona ha d’adaptar-se a la situació creant coneixements nous. En resum, l’adaptació és el resultat de la interacció de la persona amb objectes, ja que es duen a terme desequilibris amb els que s’activen processos d’assimilació i d’acomodació.
Per tant, Piaget promou l’educació lliure, lenta, i sense intervenció del docent.
Tres principis que encara estan vigents de la teoria constructivista de Piaget són: accedim a la realitat a partir d’esquemes d’acció (acció-reacció) i després a partir d’esquemes de representació, ja que assolim els esquemes d’acció com a conceptes de manera que podem començar a fer hipòtesis sense necessitat de realitzar l’acció. Una altra afirmació que encara té lloc en l’educació actual és que conèixer i aprendre implica interactuar i actuar amb el món.
Això significa, doncs, que nosaltres com a docents hem de promoure els canvis perquè tinguin lloc els processos d’assimilació i d’acomodació. Traslladant això a l’àmbit educatiu, el procés de revisió i construcció d’esquemes de coneixement que els alumnes utilitzen per assimilar i interpretar els continguts escolars, podríem definir-lo com un una sèrie d’estats successius d’equilibri, desequilibri i reequilibració (Coll, 2012, p. 4).
Els desequilibris, per Piaget, depenen de cada un de nosaltres (és individual) ja que cada persona té els seus propis coneixements i, per tant, el que per una persona pot ser un conflicte cognitiu per una altra no.
En resum, aprenem coses noves a partir d'allò que ja sabem. Aprendre sempre és reaprendre, si no tenim coneixement previs no podem entendre cap concepte (EX: no podem aprendre música, si no sabem les notes). Enriquim els coneixement previs, els ajustem, els modifiquem per crear-ne de nous.
APLICACIONS DE LA PERSPECTIVA COGNITIVA A LA PRÀCTICA EDUCATIVA Ausubel, seguint la teoria de Piaget elaborà la pràctica educativa. Aquest autor va estudiar psicologia i es va especialitzar en la psicologia del desenvolupament i en psicologia de l’educació enfrontant-se a Skinner, el qual donava molta importància a l'assaig i l'error i als processos memorístics. En contraposició, Ausubel creia que el factor més important que influeix en l'aprenentatge és allò que l'alumne ja sap.
Aprenentatge significatiu: s'estableix una relació substancial entre els coneixements previs i les informacions noves. És a dir, es relacionen conceptes ja apresos amb els nous seguint un criteri racional que et permet explicar-ho amb les teves paraules i ser capaç de veure les semblances i les diferències entre els nous aprenentatges i els ja assolits.
Davant d'una nova informació tenim diferents mètodes per aprendre-la com la memorització a partir de la repetició o l’establiment de relacions substancials amb algun dels coneixement previs. Com podem veure, l’assimilació de la que parlava Piaget es veu reflectida en aquesta relació de conceptes que acabem d’explicar. No obstant això, Piaget recolzava la idea que els conceptes prèviament adquirits no es modificaven quan s’adquiria un de nou, sinó que només facilitava l’aprenentatge d’aquest, mentre que Ausubel afirma que el concepte previ es veu alterat pel nou aprenentatge.
“La nova informació és vinculada amb aspectes rellevants i pre-existents en l’estructura cognoscitiva, procés en el qual es modifica la informació adquirida previament i l’estructura pre-existent” (Ausubel, 1983, p. 71) Piaget parlava d'esquemes de conductes, però Ausubel els redueix en els coneixements. A partir d'aquestes teories hi ha la famosa perspectiva constructivista: aprendre serà construir coneixement, de manera individual, sent capaç de posar exemples.
Perquè puguem parlar d'aprenentatge significatiu s'han de donar unes condicions (suggerim nosaltres):      Hi ha d'haver coneixements previs Nous coneixements Que es pugui establir una relació Comprendre'ls Estar predisposat, motivat Ausubel parlava de dos tipus de condicions que han de tenir lloc perquè sigui possible l’aprenentatge. Aquests són el material potencialment significatiu i la disposició per a l’aprenentatge.
Per una banda, el material ha de tenir una significativitat lògica, és a dir, ha de ser coherent i ben estructurat i ha de seguir la seqüència dels processos i entre la relació dels seus components (EX: No podem aprendre escriure ni llegir fins que estiguem prou desenvolupats per fer-ho). La significativitat psicològica cognitiva, però, també és imprescindible, ja que els continguts han de poder ser compresos des de l’estructura cognitiva que l’individu ja té quan aprèn conceptes nous.
Per l’altra, la disposició subjectiva per a l’aprenentatge també és una base fonamental dels nous coneixements, ja que es requereix que l’individu tingui unes motivacions internes vers l’aprenentatge dels nous conceptes.
En l’aprenentatge i la relació de conceptes també hi intervenen els organitzadors previs, que són recursos didàctics que tenen com a funció establir una relació entre les coneixements previs d'un alumne i els nous coneixements que es li volen fer adquirir. N’hi ha de dos tipus, els comparatius i els expositius:   Comparatius: per material familiar Expositius: per material no conegut CONSEQÜÈNCIES EDUCATIVES Pensa i dibuixa mentalment la trajectòria que seguirà la bomba.. (activitat pw). (D)- fet anti intuïtiu. La bomba segueix inicialment la mateixa velocitat de quan estava en moviment ( si l'autobús frena, tirem endavant...).
El canvi conceptual és la modificació de les creences implícites o conceptes amb els quals interpretem i donem sentit al món. Formen part dels nostres esquemes de conducta, formen part de la nostra personalitat, creences implícites que ens permeten donar sentit al món.
Aquests coneixements previs, però, a vegades estan equivocats o són erronis. Així doncs, des d'un punt de vista educatiu el que s'ha de fer es modificar-los o eliminar-los. Aquí es quan parlem d'un canvi conceptual.
Però com podem promoure un canvi conceptual? A continuació expliquem el procediment per fer-ho: 1. Explicitació: identificar les idees que tenen els alumnes mitjançant l'anticipació, la valoració, l'acceptació i, la consolidació.
2. Conflicte empíric, desequilibri: qüestionar les nocions prèvies amb l'ajuda d'evidències empíriques. Evidenciar contraexemples, reparar sistematicitat, actuar de memòria externa.
3. Conflicte conceptual: introduir nous conceptes o un alternativa útil per resoldre el conflicte. Evidenciar les diferències actuant com a memòria de treball.
ATENCIÓ Cal tenir en compte que per activar aquests mecanismes hi ha d'haver una experiència que pugui ser assumible i que permeti fer-te replantejar el coneixements previs.
Perquè tingui lloc un canvi conceptual, però, també han de tenir lloc dues condicions que afavoriran aquesta modificació:   Insatisfacció amb els coneixements previs. (si no hi ha insatisfacció, percepció de que no són útils els coneixements previs, no hi haurà cap necessitat o motivació per canviar-los).
El nou concepte ha de ser intel·ligible (s'ha de poder entendre).
CONSEQÜÈNCIES O PRÀCTIQUES EDUCATIVES 1.
2.
3.
4.
Identificar i clarificar les idees prèvies dels alumnes.
Qüestionar aquestes idees (hi ha d'haver insatisfacció amb les concepcions, teories o explicar existents...).
Introduir nous conceptes alternatius (la nova concepció ha de ser intel·ligible).
Proporcionar oportunitats als estudiants per utilitzar aquestes noves idees.
Per tant, l’educació i l’aprenentatge estan molt relacionats amb el desenvolupament i els coneixements previs de cada persona, de manera que sorgeix el model d’escola lenta, en la qual es respecta el desenvolupament dels nens i s’espera al moment idoni perquè aquests assoleixin conceptes concrets. Aquest model d’escoles està representat per Rousseau.
Així doncs, en resum, segons la teoria de Piaget l’educació és el procés mitjançant el qual una persona incideix en la conducta d’una altra amb la intenció de provocar en ella una sèrie de canvis. Aquesta està subordinada (depèn de...) la dinàmica dels canvis naturals, universals, creatius i espontanis que es donen per la construcció progressiva de les estructures intel·lectuals del subjecte.
PERSPECTIVA SOCIOCULTURAL DE L’APRENENTATGE DE VYGOTSKY Activitats que has fet fins ara: Dutxar-me, fer treball, fer-me l’esmorzar, esmorzar, llegir les notícies, mirar la televisió, rentar-me les dents i anar a la UdG.
La buena enseñanza es aquella que precede al desarrollo - Vygotsky.
Vygotsky situa els mecanismes que situen (https://www.youtube.com/watch?v=prl6T8iQyc8).
el desenvolupament psicològic fora de l’individu Segons Piaget, el raonament –capacitat de fer hipòtesis- és el que ens diferencia dels altres animals. Tot i això, Vygotsky posa en dubte aquesta afirmació amb el principi de la significació, on explica que el que ens caracteritza als humans és la nostra capacitat per crear instruments (signes i símbols) per tal d’ordenar, planificar i executar la nostra pròpia conducta i la dels altres. És a dir, nosaltres podem crear i utilitzar eines que ens permeten amplificar les nostres capacitats psicològiques (EX: com no ho podem recordar tot, podem prendre apunts o escriure). D’aquesta manera, el que estem creant són cervells externs que permeten amplificar els nostres processos psicològics mentre superem les nostres restriccions biològiques. Això fa, doncs, que el desenvolupament estigui vinculat a l’apropiació dels instruments psicològics i culturals (llenguatge oral i escrit, matemàtiques, lectura, representacions gràfiques, ordinadors, etc.).
Així doncs, la psicologia ja no està dins cada individu, com deia Piaget, sinó que està situat i distribuït a través dels elements socials que utilitzem. És a dir, la intel·ligència no només depèn de la persona, sinó que també es troba als instruments que ens ajuden a amplificar els nostres processos psicològics. L'activitat psicològica no la fem nosaltres sols, sinó que som éssers socials per naturalesa i utilitzem el llenguatge, el pensament i la intel·ligència, que estan distribuïts entre el nostre propi ‘jo’ i els instruments que utilitzem (EX: les ulleres ajuden a veure, amplifiquen la vista).
Cal destacar, a més, que aquesta amplificació o mediació dels processos psicològics pot ser de dos tipus: social (per altres persones) i cultural (ordinador, mòbil, prendre apunts a mà, etc.). Així doncs, en la mediació social trobem el fet de poder aprendre d’altres persones mentre que amb la mediació cultural trobem una utilització més pràctica dels instruments creats per amplificar els nostres processos psicològics.
A més, segons Vygotsky, existeixen dos tipus de processos biològics: els processos biològics inferiors (instints, memòria associativa, reaccions a diversos estímuls) i els processos biològics condicionats que compartim amb altres animals (intel·ligència sociomotor, reaccions que no necessiten aprenentatge ni educació i que són determinades, simples).
Amb això, podem veure una distinció també entre processos psicològics inferiors i superiors. Els processos psicològics inferiors són aquells que ens venen donats per naturalesa i que són funcions estereotipades, és a dir, que compartim amb els animals, mentre que els superiors són aquells que sorgeixen arrel de la incorporació de símbols i signes (conductes que estan socialment o moralment mediades). Un exemple d’aquests són el pensament simbòlic o el llenguatge, ja que ens serveixen per regular la nostra conducta i estan mediats culturalment.
En quant a l’origen de la consciència humana, Vygotsky afirma una doble construcció dels processos psicològics superiors: primer a nivell social (interpsicològic), i després a nivell individual (intrapsicològic).
ELS ELEMENTS CULTURALS Els elements culturals, segons l’autor, són arbitraris i convencionals. La cultura és així sense cap raó, està subjecta a un determinat codi de funcionament que ens diu com ha de ser. Així doncs, a partir del procés de significació s'arriba a una convenció (EX: el valor dels diners).
Segons Vygotsky, les pràctiques educatives són pràctiques socials amb una funció clarament de socialització, és a dir, aconseguir que els membres d’una comunitat s’apropiïn del conjunt de sabers, organitzats culturalment, que són valorats en un moment històric i que doten de sentit i significat la realitat. Així doncs, per conèixer aquestes convencions de manera individual, en primer lloc hem de familiaritzar-nos amb aquests elements culturals a partir d’un expert, el qual ja coneix el codi de funcionament. Amb això, arribem a un segon nivell, que serà quan l’individu ja és autònom i es remet a la zona de desenvolupament pròxim (desenvolupament individual).
ZONA DE DESENVOLUPAMENT POTENCIAL ZONA DE DESENVOLUPAMENT REAL --------------------------------------------INTERIORITZACIÓ D’allò social A allò individual (Nivell interpsicològic) (Nivell intrapsicològic) Com podem veure, la interiorització és el camí per arribar d’allò que podem fer amb l'ajuda dels altres a allò que podem fer per nosaltres mateixos. Aquest pas es troba entre la zona del desenvolupament potencial (tot allò que nosaltres som capaços de fer amb l'ajuda o assistència d'una altra persona o element cultural) i la zona de desenvolupament real (tot allò que podem fer autònomament perquè ja ho hem interioritzat). Així doncs, per tal que hi hagi una zona de desenvolupament real, primer hi ha d'haver una de desenvolupament potencial: necessitem algú per aprendre.
D’aquesta manera, com ja hem dit, el desenvolupament psicològic està sotmès als processos educatius (EX: per aprendre a parlar inicialment hi ha una situació social interpsicològica de relació amb alguna persona que t'ensenya directament o indirectament a utilitzar a elements culturals).
Repassem: Allò que ens fa humans són els processos psicològics superiors, que es caracteritzen perquè estan mediats mitjançant una eina (GPS, mòbil, ràdio...) i per la incorporació d'elements culturals (escriptura, parla) i psicològics (símbols, signes, artefactes). Aquests, doncs, inauguren uns processos psicològics que ja no estan compartits amb els altres animals i que poden regular la conducta. En definitiva, aquests són pròtesis o extensions de les nostres capacitats.
Segons l’autor, l'element psicològic per excel·lència és el llenguatge, que és arbitrari i convencional. A més, va subjecte a unes regles, a una manera particular de funcionar. Això ens porta a parlar de la zona de desenvolupament pròxim (individual), ja que per tal que hi hagi l'aprenentatge dels elements culturals és necessària la presència d'un expert (persona o objecte) que estigui familiaritzat amb l'arbitrarietat d'aquest instrument i que ensenyi a l'aprenent el seu funcionament (com en aquest cas, un professor).
A més, trobem la llei de la doble formació dels processos psicològics superiors: tots es creen dues vegades, primer a nivell social (interpsicològic) i després a nivell individual (intrapsicològic). El pas d'un nivell a l'altre la zona de desenvolupament pròxim s’anomena interiorització, que té lloc quan hi ha una educació que condueix al desenvolupament psicològic o canvi evolutiu.
APLICACIONS DE LA PERSPECTIVA EN LA PRÀCTICA EDUCATIVA LA "BASTIDA" DE JEAROME BRUNER Vygotsky fins ara no especifica quins son aquests processos que ens ajuden a aprendre, no ens diu com han de ser, de manera que Jearome Bruner proposa la metàfora de la bastida. Abans de proposar-la, però, va observar que molts pares abans de fer dormir als seus fills feien una lectura de contes compartida. A partir d'aquí va veure que els pares sempre feien el mateix procediment: El pare o mare primer percebia la competència lectora del fill, i, en funció d'aquesta competència, el seu grau d’ajuda era més o menys explícita. Això és el que ell anomenava bastida.
Així doncs, va formular la seva teoria afirmant que el primer pas és que la persona competent (en aquest cas els pares) assoleixi el control de la tasca, i que, a mesura que va tenint lloc l’aprenentatge, l’adult o expert vagi retirant la seva ajuda progressivament i deixi la responsabilitat de la tasca a l’aprenent.
Així doncs, Brunner es va dedicar a matisar el concepte de zona de desenvolupament pròxim, ja que en la teoria de Vygotsky també apareix la figura de l’expert, però, a diferència de Brunner, no concreta la relació que hi ha entre l’expert i l’aprenent.
Això ens remet als MECANISMES D'INFLUÈNCIA EDUCATIVA, que són aquells factors que s'han d'activar per tal que una acció sigui sinònima de processos d'aprenentatge i ensenyances. Aquests són mecanisme externs a l'individu:  L'aprenentatge és un procés de compartir significats, allò que està a la ment dels alumes ha de ser el mateix que hi ha a la del professió. Des d'aquesta perspectiva, ensenyar no és res mes que posar en relació significats i construir sistemes de significats compartits entre professor i alumnes. El professor renúncia a la globalitat del contingut; crea un primer nivell d'intersubjectivitat (significats compartits) i va pujant progressivament el nivell d'intersubjectivitat a partir del llenguatge, les estratègies i els recursos semiòtics.
Ensenyar i aprendre= compartir significats.
 Procés de traspàs progressiu de control. L'alumne és responsable, des del primer moment, del procés d'ensenyament-aprenentatge. El professor ofereix ajudes que a poc a poc va retirant en funció de la competència de l'alumne. El professor ha de valorar el nivell de competències i necessitats de l'alumnat i ha de regular les ajudes.
El resultat de la transformació d'una comunitat de pràctica és, en primer lloc, la participació perifèrica i, en segon lloc, nuclear. Per exemple, una persona que aprèn a jugar a futbol, primer perifèrica (banqueta), progressivament nuclear (titular).
Així doncs, es tracta de crear bastides i anar seguint la seguretat i el control de la tasca a mesura que l'aprenent va dominant la tasca.
EXEMPLES Situació 1: text de la guerra Intentar desenvolupar una zona d'ensenyament propi mitjançant bastides a la pràctica educativa, portar la teoria a la pràctica: ENSENYANÇA RECÍPROCA (Vygotski, Pancincsar, Bronn): L’ensenyança recíproca és útil per millorar la competència de comprensió de textos, ensenyar didàctica per aprendre a llegir i comprendre a partir de fer preguntes (diàleg) intercanviant els rols (l'expert té la competència, té el coneixement, però deixa que els alumnes facin d'experts donant-los la oportunitat de realitzar ells el resum, col·lectivament, respondre preguntes, etc.). Aquí trobem l’instrument cultural, preguntes, negociar significats...
Una alumne llegeix el text, l'altre adopta el rol d'expert i en fa un resum, l'altre fa preguntes de clarificació... Són diferents exemples d’aquesta ensenyança recíproca en la que els participants de la comunitat de pràctica participen activament. És aconsellable que al final hi hagi una pregunta de predicció, (de què penseu que pot anar el següent paràgraf...?).
En aquest cas, trobem una aplicació de la teoria sociocultural de Vygotsky, ja que no es tracta d’un aprenentatge autònom, sinó que és social, i interpsicològic en el que trobem un diàleg entre els aprenents.
Situació 2: els vehicles La mestra està a una classe explicant a partir d'unes làmines els vehicles. Quan demana al cap de 15 min que els nens dibuixin un vehicle, una nena dibuixa la seva família perquè no sap què són els vehicles.
En aquest exemple, com podem veure, les làmines podrien ser considerades com les eines que permeten una amplificació dels processos psicològics. Tot i això, la pràctica és unidireccional, ja que la mestra parla i els alumnes escolten. En aquest cas, doncs, no hi ha mecanismes d'influència i, per tant, no s'activen els processos d'aprenentatge.
Des d'un punt de vista didàctic, podríem agafar el que ella ens acaba de mostrar que li interessa (la seva família), i relacionar-ho amb els vehicles, fer relacions entre els coneixement previs (família) i els nous (noció de vehicles): Com va a treballar el teu pare? Aprendre vol dir relacionar coneixements previs amb els nous, com diu la teoria cognitiva de Piaget.
Situació 3: el caçador, Una mestra que té en ment els mecanismes d'influència comunicativa inicia una constant interacció (diàleg), i intenta que aprenguin què és un caçador. A més, a nivell teòric, des de la perspectiva sociocultural, està intentant compartir els significats, que tot el grup comparteixi el que entén per caçador (primer dels processos).
En aquest cas, la professora fa servir el primer procés de la teoria de la bastida. Per materialitzar aquest mecanisme la professora utilitza tres estratègies: 1. Intenta crear una situació dialògica simètrica (accepta els recursos lingüístics dels alumnes, marc de referència, de sentit), accepta el que diuen -això li permet negociar aquests significats- i posa a tots els parlants en la mateixa situació.
  Raúl: Que té una arma que pot matar Mestra: Que té una arma que pot matar? I a qui pot matar? 2. No només recull les aportacions dels alumnes, sinó que, a més, expandeix el discurs corregint-lo gramaticalment i també semànticament (si hi hagués una falsa comprensió). Accepta i reconeix les aportacions, però els corregeix, l'expandeix.
  Fatu: Abans ho fan amb fletxes Mestra: Sí, abans els caçadors ho feien amb fletxes.
3. Reformular el tema compartit, comparteix la definició final dels alumnes, fa síntesis, ordena i guia tot el que ells van dient.
  Laura: A la tele un cocodril es menjava un animal...
Mestra: Clar, els animals també han de menjar, però això no vol dir que siguin dolents...
Així doncs, aquestes són tres estratègies per dur a terme el primer procés de la teoria de Brunner i compartir, així, els significats a la classe.
CONSEQÜÈNCIES PSICOPEDAGÒGIQUES Ensenyar des d'aquesta perspectiva és crear reptes, fer que hagin d'anar més enllà d'allà on es pot arribar de manera individual. Això significa treure'l de la zona de desenvolupament real, d’allò que ja sap fer, per crear reptes que facin que vagi més enllà amb l'ajuda social. Allò que podem fer avui amb l'ajuda d'alguna cosa o d’alguna persona ho podrem fer demà sols.
Tot i això, cal destacar que per aconseguir aquest resultat és important proporcionar ajudes, crear bastides i promoure el treball cooperatiu. Les ajudes que es proporcionin no han de ser arbitràries, sinó coherents amb la competència que té l’alumne.
PERSPECTIVA SISTÈMICA Bronfenbrenner comença la seva teoria ecològica, fent una crítica fonamental al pensament del moment. Defineix la psicologia en base a tots els estudis i experiments anteriors. La defineix com la ciència estranya de l’estranya conducta dels infants estranys amb adults estranys fent coses estranyes amb el mínim de temps possible.
Aquí critica la qualitat dels estudis sobre la psicologia, ja que no tenen en compte el context en el que es troben. Així doncs, aquest autor critica el mètode experimental (estudis de laboratori, tasques de conservació de Piaget) i defensa l’estudi segons els contextos reals actuals. Bronfenbrenner, per tant, critica que, fins ara, s’han fet teories sense analitzar els nens i nenes tenint en compte la seva situació familiar, com els afecta a l’escola, etc.
Segons ell, fins ara s’han fet estudis artificials, experimentals amb contextos artificials, perquè aïllen la persona de la seva realitat i els fan fer coses estranyes (jugar amb els líquids), amb adults estranys (els investigadors). Afirma, així, que hem oblidat l'anàlisi del nen en la seva conducta natural, ecologia de la vida. A partir d'aquests estudis artificials generem coneixements, però hi ha un problema de validesa ecològica. A partir d'aquí, generem una altre teoria: la perspectiva sistèmica.
Bronfenberner era rus, però als 6 anys va anar a EUA. El seu pare, metge, era investigador del coeficient intel·lectual.
S'adonava que quan entraven dins la institució el seu QI baixava, i quan estaven a l'exterior fent altres activitats, pujava. Amb això, va arribar a la conclusió que la intel·ligència no és biològica i es va adonar que un context determinat pot modificar la intel·ligència d'una persona, excepte quan hi ha trastorns o problemes interns.
Segons aquesta perspectiva, som el resultat de la participació en pràctiques educatives, participació en contextos formals o informals (mediats per Internet...) En aquest cas, com que l'ambient és molt important i som el resultat de la participació en contextos reals de la vida, cal substituir el mètode experimental pel d'observació enriquint, així, la teoria que tenim sobre l'ambient i analitzant els nens a l'escola, la seva família, els mitjans de comunicació...
Bronfenbrenner, proposa, per tant, la teoria de l’ecologia, que postula la intel·ligència dins diferents sistemes:  Microsistemes: conjunt de relacions de sistemes pròxims, contextos en els quals la persona en desenvolupament hi participa activament fent tres coses: 1. Adoptant rols específics diferents en cada context.
2. Desenvolupant relacions interpersonals.
3. Realitzant activitats "molars" (amb principi i fi).
Cadascú en els seus contextos reals de vida té microsistemes diferents.
 Mesosistema: és la relació entre dos o més microsistemes. És un conjunt de microsistemes. Allò que influeix en el nostre desenvolupament psicològic és allò que fem en el microsistema. To i això, allò que fem en el mesosistema també pot afectar-nos.
EX: relació família-escola. És beneficiós per l'aprenentatge que hi hagin continuïtats educatives.
 Exosistema: aquells contextos que encara que no tinguem una participació activa, sorgeixen esdeveniments que afecten al nostre microsistema i, per tant, al nostre desenvolupament.
EX: el lloc de la feina dels nostres pares, els ajuntaments...
 Macrosistema: la cultura. Totes aquelles lleis, sistema religiós, polític, econòmic, que acaben dissenyant la resta de contextos. Creences, ideologies, pautes de conducte que acaba dissenyant la resta de sistemes.
Ex: la religió catòlica ens marca les festes.
On ens desenvolupem psicològicament les persones? En quin d'aquests sistemes? En el microsistema.
El mecanisme que explica el desenvolupament psicològic són els processos proximals, que són els processos d'interacció recíproca progressivament més complexa entre un organisme biopsicosocial actiu entre les persones i símbols del seu voltant. Per ser afectiva aquesta interacció ha de ser recíproca i continua al llarg del temps (rutines a infantil).
El model ecològic de Bronfebenbrenner.
 Comú entre Vygotsky: presència d'un adult expert.
 Diferència: persones amb les quals s'ha establert una relació emocional positiva. Parla de la relació emocional.
Per tant, intervenir voldrà dir crear relacions de confiança amb les persones.
Lleis Generalitat (macrositemes) Amics UNI I I Jornada de portes obertes (mesosistema) Família I Feina del pare (exosistema) APLICACIONS DE LA PERSPECTIVA SISTÈMICA EN LA PRÀCTICA EDUCATIVA Intervenció educativa a nivell del microsistema Actuacions de l'aula, modificació de processos d'aprenentatge Mesosistema: relació entre dos o més sistemes. Poden haver diferents exemples com escola/família:  Participació en entorns múltiples, el que posa en relació aquests sistemes és la mateixa persona. Per exemple, una persona que va a l’escola i quan arriba a casa conta e que han fet.
 Vinculació indirecta és quan una persona no participa directament en els dos sistemes i aquests dos estan relacionats amb una persona per un intermediari. Per exemple, el cangur d’un alumne.
 Comunicacions entre entorns, per exemple, l’escola que prepara un llistat de preus del material escolars.
La noció de mesosistema de Bronfenbrenner creu que la capacitat de transmetre coneixements de l’escola augmentarà quan aquest organisme pugui relacionar-se amb altres sistemes, com la família. Per aquest motiu, proposa aconseguir aquesta relació amb activitats compartides, comunicació en els dos sentits... L’evolució de l’escola es veurà incrementada si es donen aquestes condicions, i, a més, la confiança mútua, una orientació positiva, el consens de fites entre els entorns i un equilibri de poders progressiu que respongui a l’acció en nombre de la persona en desenvolupament.
Què vol dir crear activitats educatives? Dissenyar activitats compartides, comunicació en els dos sentis i la informació subministrada en cada escenari sobre els altres.
Tindrà més influencia un mesosistema si el rol estimula l'aparició de (trets que caracteritzen la continuitat educativa): relacions de confiança mútua, orientació positiva, establir objectius compartits, equilibri de poder progressiu ( les famílies dels alumnes han de confiar amb el docent, sinó no hi haurà continuïtat, hi haurà prejudici, estereotip).
El programa "Funds of Knowledge", proposat per gent de la universitat en un claustre de mestres.
Programa que sorgeix a la Universitat de Arizona, Tuxo, on la meitat de població era d'origen estranger de centre Amèrica, Mèxic. Estat de política conservadora en quant a la utilització de la llengüa materna... Està prohibida la utilització d'una segona llengua. Control de fronteres  Perspectiva del dèficit.
La població d'origen estranger tenen un rendiment més pobre, hipòtesis:   El QI és estàtic.
Perspectiva del dèficit Programa "Funds of Knowldge", per carregar-se la segona teoria. El programa sorgeix als anys 80, de la mà d'uns antropòlegs que estudiaven, a través de visites a les llars, com sobrevivien els immigrants amb tantes lleis en contra...
S'adonen que feien un sistema de crèdit informal anomenat TANDA O CONDINA i creen un fons comú, cadascú posa diners i quan un ho necessita se li donen. Perquè funcioni hi ha d'haver confiança, és l'expectativa positiva de que no ens estan enganyant.
Sosté que la confiança mútua dóna forma a les expectatives de relacions dins d'àmplies xarxes de vincles interpersonals on s'intercanvia diners , coneixements, informacions, favors, bens, serveis, emocions, intimitats...
Allò que sosté les relacions transnacionals es el pegament subjacent a les mateixes.
D'aquí sorgeix el concepte de fons de coneixement (cossos de coneixements històricament acumulades i desenvolupades culturalment, habilitats, destreses subjacents a les activitats de les famílies que són essencials pel benestar de la llar, la família i l'individu). Hi ha un intercanvi entre les famílies que es basa en coneixements i destreses, no només en diners.
Suposem que totes les famílies disposen experiència social i cultural, a partir d'aquestes experiències culturals han anat acumulant coneixements i habilitats. Això ho tenen totes les famílies les estrangeres també, més enllà de la diversitat cultural totes les persones tenen fons de coneixement, essencial d'aquella llar.
L'escola pública ignora els recursos estratègics i culturals que les llars d'origen mexicà tenen, ignoren les seves fonts de coneixement, no estan presents a les escoles, no hi ha continuïtat educativa.
El propòsit fonamental del treball és desenvolupar innovacions en els processos d'ensenyança i aprenentatge.
Programa dirigit a mestre amb el propòsit de fer didàctiques a partir d'incorporar els coneixements i habilitats que els mestres han identificat prèviament que tenen les famílies ( coneixements d'agricultura, ramaderia....).
Objectius:    Millorar aprenentatge acadèmic alumnes orígens hispà.
Millorar les relacions família- escola a traves de relacions basades en la confiança mútua Realitzar innovacions didàctiques a través de la incorporació de les fonts de coneixement de les famílies dels alumnes.
En resum, la solució és millorar l’aprenentatge escolar dels alumnes d’origen hispà, les relacions família-escola a través de crear relacions basades en la confiança mútua i realitzar innovacions didàctiques i curriculars a través de la capitalització dels coneixements locals incrustats en els fons de coneixement dels alumnes. El procediment per aconseguir tot això, és que es consideri com a fonts de coneixement a les famílies, de manera que el docent ha d’anar a casa dels alumnes a reconèixer els recursos i habilitats que té la família.
................
Hi ha un desdibuixament del sentit de l’escola segons ... per problemes com la desmotivació, l’avorriment, l’absentisme escolar, etc. la qual cosa provoca la frustració per part dels docents. Aquesta crisi és deguda a la desincronització produïda pels docents que eduquen al segle XXI i aquests van ser ensenyats al segle XX.
1. Què és la nova ecologia de l’aprenentatge? Una nova ecologia de l’aprenentatge és el resultat educatiu que sorgeix d’un conjunt de canvis socials i culturals, de manera que els conceptes que la fonamenten i aquesta dona suport, canvien també. La nova ecologia de l’aprenentatge és el resultat 2. En què consisteix la personalització educativa? La personalització educativa és el moment en el que la forma d’educar canvia o evoluciona 3. Quin reptes creieu que té l’escola al s. XXI? Ensenyar als nens en la nova societat, ja que aquesta canvia molt i x les noves tecnologies es molt difícil ensenyar als nens a resoldre problemes que probablement encara no existeixen xq la societat continuarà canviant.
(finalidad social de la escuela) Les noves pràctiques culturals que estan relacionades amb el medi són molt importants i en l’educació, societat i psicologia ens hem d’adaptar. Per exemple, la bombeta en si no és important, el que importa és el que permet (llegir a la nit), per això ens hem d’adaptar als nous canvis i aprofitar les noves oportunitats que se’ns presenten. (dónde y con quién ensenyar) Actualment, trobem coneixement wherever i des de l’escola hem d’aprofitar això. Ha de tenir lloc la informatització de l’aprenentatge. Aprenem a partir de les diferents vivències de la vida, al contrari que abans, que només s’aprenia a l’escola a causa del poc accés a la informació que hi havia. La nova ecologia de l’aprenentatge també presenta altres característiques com la falta d’estabilitat (canvis constants de feina durant tota la vida, la qual cosa requereix un aprenentatge continu). Ara l’important es connectar els coneixements amb les experiències personals.. Ensenyar l’aprenentatge significatiu per facilitat als nens l’habilitat de pensar críticament.
(què ensenyar) El docent ha de ser un vehicle per treballar un concepte concret, és a dir, un docent ha de tenir l’objectiu de que els nens treballin competències per tal d’assolir informació i aprendre conceptes enlloc de només assolir un coneixement concret. Abans no eren necessàries les competències, el que importava eren els conceptes, però com ara tenim més probabilitats de que sorgeixin nous conceptes hem d’ensenyar les competències necessàries per poder aprendre al llarg de la vida (s’ha d’aprendre a aprendre).
(Cómo) participació en comunitats líquides d’interès, pràctica i aprenentatge (Alfabetización) ja no s’ensenya la lletra lligada x la mutimodalitat i multitextualitat perquè actualment no només escrivim en paper.
...