5- L'Islam (Prim). Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

5-­‐  Formació  i  expansió  de  l’Islam.  Omeies  i  Abbàssides     ETAPES  DE  L’ISLAM     • Des  dels  inicis  (610)  fins  a  ½  s.  VIII  →  expansió  se  fre.  Islam  en  poder  dels  àrabs.   • De   ½   segle   VIII   fins   al   1050   →   estabilització   territorial.   Però   efervescència   cultural   i   contactes  intensos  amb  altres  tradicions.  Pèrsia  dirigeix  i  lidera  l’Islam.  Pren  als  àrabs   la   gestió   temporal,   monopolitza   la   defensa   religiosa.   Però   comença   el   desvetllament   d’Europa  →  disputaran  el  predomini  sobre  la  Mediterrània.   • De   mitjans   s.   XI   fins   al   1800   (8   segles),   l’Islam   és   una   qüestió   de   la   gent   d’Àssia   i   d’Àfrica,   mongols   i   turcs   sobretot.   Època   d’expansió   otomana   al   costat   d’Europa,   i   també  per  Àfrica,  Malàisia  i  l’India.     • Segles   XIX   i   XX.   Domini   i   colonització   de   l’Islam   pels   europeus.   Reacció   nacionalista   i   debat  intern  sobre  respostes  a  donar  i  oferir.   • ARABAH,  és  un  terme  hebreu  per  designar  el  desert.   • Hàbitat  prehistòric  molt  divers,  que  desaparegué  per  cataclismes  volcànics  (Aràbia  és   península  volcànica)  i  per  guerres.   • Els  hebreus  ho  atribueixen  a  càstigs  divins  per  haver  estat  infidels  i  “no  elegits”.       ZONES  DE  L’ARÀBIA  PREISLÀMICA     • 1)  Regió  sud-­‐occidental  (Yemen).   • Zona  molt  fèrtil,  canalització  d’aigües.   • Cultura  sud-­‐aràbiga  sòlida  des  del  s.  VI  aC  al  VI  dC.   • La   carena   de   muntanyes   paral·∙lela   al   mar   Roig   detura   l’humitat   del   mar   i   provoca  precipitacions  →  fertilitat  →  riquesa  agrícola.   • Exporta   cap   a   Occident:   cafè   (kafeto)   des   de   Moka,   cereals,   incens,   mirra,   plantes  aromàtiques.   • Hi   passen   caravanes   carregades   de   essències   aromàtiques,   bàlsams,   ungüents,   gomes  medicinals,  fustes  com  sàndal  èban,  alabastre,  bernissos,  etc.   • Durant  el  I  mil.leni  aC  tenen  el  sistema  monàrquic,  amb  oligarquia  poderosa.     • Importància  de  les  ciutats.   1     • Reina  de  Sabah.   • A   l’època   pre-­‐islàmica   →   procés   de   feudalització   (pobles-­‐clients   o   “mawali”   (maules).     • Penetració  de  beduïns  que  introdueixen  l’àrab     • Aquesta  civilització  s’acabà  a  mitjans  del  s.  VI  dC.,  degut  al  dessecament  total   de  la  zona  i  a  l’invasió  etiòpica  del  525.   • En   el   període   ja   islàmic   només   en   queda   el   record   dels   regnes   de   Saba   i   d’Hadramaud.     • Al  nord:   • Zona   amb   molts   contactes   amb   la   civilització   greco-­‐llatina   (ruïnes   de   Petra   i   Palmira)  i  la  cultura  aramea.   • Als   segles   V   i   VI   en   són   hereus   els   estats   dels   lajmis   (sud   Tigris-­‐Eufrates)   i   gassànides,  situats  als  límits  del  desert.   • Protegien  Bizanci  i  Pèrsia  de  les  tribus  àrabs.   • Al   s.   VI   perses   i   bisantins   proven   de   penetrar   a   la   Península,   a   través   de   gassànides  i  lajmís.   • Els   lajmís   acaben  convertits  al  Nestorianisme  (Crist,  dues  persones)  →recolzen   als  perses.   • Els  gassànides  es  fan  monofisites  →  recolzen  Bizanci.     • Al  centre:   • Grups  de  pobles  que  tenen  com  a  unitat  bàsica  la  tribu,   • Amb  petits  nuclis  de  vida  sedentària:  La  Meca,  Madina,  Taïf,…   • Com  que  hi  ha  pocs  recursos  naturals  →  poca  població.   • Dues  faccions:  nòmades  (beduïns)  i  sedentaris  (habitants  d’oasis  i  ciutats).   • Parlen  llengua  comuna:  àrab.   • Vieun  dels  ramats,  del  pillatge,  del  comerç  de  caravanes.   • Els  oasis  estan  situats  al  Nayd  o  centre  de  la  Península.   • Són  a  la  ruta  de  Palestina   • En  quasi  tots  hi  ha  colònies  jueves  (agricultors,  comerciants,  artesans).   • Voregen  les  rutes  dels  nòmades  caravaners.   2     • A   les   ciutats   i   oasis,   degut   a   algun   culte   ancestral,   s’hi   organitzen   mercats   i   fires  (contactes  més  amplis).     • Les  diferències  Nord-­‐Sud  no  són  solament  econòmiques,  també  religioses.   Sud:   adoren   déus   i   deeses   que   representen   els   planetes,   se’ls   dediquen   temples   i   santuaris  (sacerdots  i  administració  de  diners).   Nord:  creences  més  realistes  o  naturalistes:  esperits  representats  per  arbres  i  pedres.   Tenen   deeses   comunes  a  totes  les  tribus,  sotmeses  a  deïtat  superior  (Allah  =  el  ´Déu  =   la  divinitat).     • Els  llocs  d’adoració  eren  refugis  sagrats,  llocs  d’asil     • Comptaven  amb  famílies  dedicades  al  culte     • De  fet,  més  que  religió  estructurada,  són  rituals  tradicionals.   • Segons   Montgomery   Watt:   “Mahomet   à   la   Mecque”   (Paris,   1957),   es   tractava   d’un   humanisme  tribal  basat  en  l’honor  i  la  virilitat.   • Família  →  clan  →  tribu  →  grups  de  tribus.  (Xeic  o  Jeque)   • No  propietat  individual   • Llei  del  talió  i  “vendetta”  →  compensació  o  “diya”.   • Hi  havia  comunitats  cristianes  a  Nayrau  (frontera  amb  Iemen),  i  a  Yatrib  hi  ha  una  forta   presència  jueva.   • Ambdues  comunitats  haurien  influït  per  tendir  vers  el  monoteïsme  islàmic   • Aquests   grups   més   urbans   són   els   que   marcaren   el   futur   d’Aràbia,   i   sobretot   una   ciutat,  cruïlla  de  rutes  comercials  i  caravaneres:  La  Meca.   • Governada   per   aristocràcia   de   negociants   i   mercaders.   Centre   polític   de   facto,   controlat  per  la  tribu  dels  kuraisites.   • S’aprofiten  del  tall  de  la  ruta  del  Eufrates  (Pèrsia-­‐Bizanci)  per  les  guerres.   • També  pel  factor  religiós.   • Els  habitants  de  la  ciutat  de  La  Meca  aprofiten  les  fires  i  mercats,  i  declaren  sagrat  el   recinte  del  santuari  (la  kaaba),  la  ciutat  i  el  redós.  Prohibides  les  bregues  i  aldarulls.   • Per  motius  diversos  el  culte  a  la  kaaba  s’acaba  imposant  sobre  la  resta   • •         3     • La  creixent  riquesa  de  les  ciutats  pròsperes  i  dels  oasis  fa  que  s’abandoni  la  solidaritat   tribal  antiga  i  consuetudinària.   • Es   consolida   l’individualisme   del   mercader,   més   preocupat   per   defensar   els   seus   interessos  que  no  pas  els  de  la  tribu.   • Manca  de  solidaritat  →  abandó  d’ordes  i  de  vídues  i  desvalguts.   • Contra  aquesta  actitud  reacciona  MAHOMA  o  MUHAMMAD.     MAHOMA     • Vol  fer  reviure  les  virtuts  dels  nòmades,  en  contra  de  l’individualisme.   • Predica  que  la  vida  de  l’home  no  són  les  riqueses  sinó  el  Paradís,  on  hi  anirà  qui:   – Hagi  estat  generós  amb  les  seves  riqueses  (redistribució).   – No  oprimeixi  els  altres.     • Fou  rebutjat  per  la  majoria  dels  habitants,   • Per  doctrines  contràries  a  riquesa  i  poder   • Per   doctrines   monoteïstes,   amb   un   déu   més   poderós,   totpoderós,   que   els   confessats  pels  rics.   • Per  qüestionar  el  poder  dels  xeics  (jeques)  de  les  diverses  tribus.   • Per  temor  a  perdre  la  condició  de  centre  religiós  de  La  Meca.     • Mahoma   pot   predicar   gràcies   al   suport   d’un   xeic,   ABU   TALIB,   però   molts   dels   seus   partidaris  hagueren  d’emigrar  a  Abissínia,  a  la  seva  mort.   • Sense   suports,   Mahoma   aprofita   l’oferta   dels   habitats   de   Yatrib   (Madina   al-­‐Nabí),   dividida  en  múltiples  enfrontaments  interns.   • Hi  va  com  a  home  de  pau  i  com  a  líder  religiós  i  polític.   • Aquest  pas  HÈGIRA  (16.VII.622)   • L’acompanyen  molts  seguidors  de  La  Meca  i  els  8  clans  de  Madina.   • Organitza  una  comunitat  basada  en  normes  tradicionals  de  la  vida  nòmada:     • Solidaritat,   venjança   de   sang,   acceptació   de   les   normes   del   Profeta,   lliurament   del  Cinquè.   4     • UMMA  =  comunitat  de  creients.   • Com   a   home   d’estat,   reelabora   la   seva   doctrina.   Rebutja   idees   i   aportacions   jueves   i   dóna  caire  nacional  i  àrab  a  la  religió.   • El  vincle  de  sang  és  substituït  per  la  sotmissió  a  Allah.   • El  concepte  d’autoritat  és  refet.  Abans  el  donava  i  revocava  la  tribu.   • Ara  serà  absolutista,  donada  per  Allah  i  irrevocable.   • La   religió   fou   l’element   capaç   de   crear   un   Estat   allà   on   no   hi   era   i   capaç   d’engegar   una   guerra  santa  contra  els  infidels  i  d’entrar  triomfalment  a  La  Meca  el  630.   • La  solució  econòmica  dels  primers  moments  fou  el  saqueig  de  caravanes  dels  “infidels”   àrabs.   • Amb  això  es  pagaven  les  despeses  “d’estat”,  les  necessitats  de  les  vídues  i  orfes,  etc.   • Els  rics  creïents,  feien  l’almoina  legal.   • Els  no  creients,  l’impost  personal  (almoina)  +  impost  com  a  protegits  o  tolerats.         DOCTRINA  DEL  ISLAM     • Basada  en  la  igualtat  de  tots  els  musulmans,  sense  diferències.   • Déu  únic.  Accepta  àngels,  dimonis,  Noé,  Abraham,..  Resurrecció  dels  morts     • Mahoma,  és  el  darrer  profeta   • Revelacions  entre  610  i  632.  Recollides  cap  al  653     PRECEPTES   • Professió  de  fe   • Pregàries  (5  cops  al  dia,  cap  a  La  Meca,  primer  cap  a  Jerusalem)   • Almoina     • Peregrinació     • Guerra  Santa?     5     FONTS   • L’Alcorà  →  revelació.  Redactat  definitivament  el  653,  pel  tercer  Califa,  Utman.   • Conté  111  sures   • Sunna   →   Dits   i   fets   del   Profeta   →   serveix   com   a   norma,   per   comparació/analogia   es   fa   la   llei.   Hadits.   No   solen   traduir-­‐se.   Hi   ha   diverses   col.leccions.   Els   xiites   no   els   consideren  obra  dels  seguidors  del  Profeta,  sino  dels  imams.   (mapa  2)     LA  SUCCESIÓ  DE  MAHOMA     • Els  sunnites  consideren  que  Mahoma  no  va  designar  successor.   • Per  això  calia  establir  criteris  de  cara  al  futur.   • Els  xiites  creuen  que  l’Immanat  i  la  seva  successió  estan  determiants  per  Allah.   • Els  xiites  consideren  que  les  funcions  de  Mahoma  foren  tres:   • A)   Vehiculador   de   la   Revelació   del   llibre   sagrat   à   Vehiculador   que   rep   la   revelació,  al  llarg  de  la  seva  vida.     • B)   Líder   de   la   primera   comunitat   de   creients   i   aplicador   de   la   Shària   o   llei   islàmica,  en  funció  de  la  revelació.    à  Contràriament  als  interessos  dels  rics  de   la  Meca,  aplica  la  llei  islàmica,  fa  realitat  la  revelació,  allò  que  després  es  recull   a  través  dels  hadits  i  la  sunna   • C)   Dipositari   de   la   il·∙luminació   espiritual   i,   com   a   tal,   capaç   d’interpretar   la   revelació   i   guiar   els   homes   à   Se   li   atribueix   haver   tingut   la   il·∙luminació,   la   capacitat   d’entendre   i   canalitzar   allò   que   ha   estat   revelat,   el   que   faran   els   immams.   Després   de   la   mort   de   Mahoma,   quan   es   planteja   que   fer   amb   la   seva   herència,   els   dirigents   de   la   comunitat   es   reuneixen   per   decidir.   Prenen   consciència   de   que   les   funcions  de  Mahoma  foren  aquestes  tres.     Quan  mor  Mahoma,  hi  ha  dos  vehiculadors  que  porten  solució:   • Els   sunnites   consideren   que   els   successors   de   Mahoma   han   de   complir   i   continuar   només  la  segona  funció,  o  sigui,  fer  aplicar  i  observar  la  shària.     Diuen  que  la  revelació  ja  s’ha  acabat  i  no  hi  ha  que  qüestionar-­‐ho  més.  El  que  Mahoma   va  fer  serà  la  seva  guia  i  no  tindran  la  funció  de  modificar-­‐ho  à  els  hereus  només  faran   que  s’apliqui  la  llei,  la  shària.   • Per   als   xiites   en   canvi,   el   successor   recull   les   funcions   B   i   C,   o   sigui,   vetllar   per   l’aplicació  de  la  llei  i  posseir  la  saviesa  i  fer  de  guia  espiritual.   6     Els   hereus   de   llinatge,   tenen   la   il·∙luminació,   la   capacitat   d’interpretació   i     de   fer   de   guies,  d’imams.     Qui  ha  de  fer  de  guia  ja  ho  hauria  establert  la  divinitat,  i  no  cap  decisió  humana:  ha   de  ser  d’entre  el  llinatge  del  Profeta.     • D’acord   amb   la   tradició   xiita,   hi   han   hagut   12   imams,   començant   pel   gendre,   alí,   fill   d’Abu  Talib,  i  a  qui  el  mateix  Mahoma  hauria  escollit.   • El  tercer  immam,  al-­‐Hussaym,  també  fill  d’alí  i  Fàtima,  va  ser  derrotat  i  assassinat  pel   fill  de  Muawiya,  al-­‐Yazid,  a  la  batalla  de  Karbala,  i  el  dia  de  la  seva  mort  és  una  de  les   commemoracions  més  rellevants  del  calendari  musulmà  xiita:  assots  públics.   • Els  immams  xiites  van  viure  a  Madina  fins  al  7è,  Mussa  al-­‐Kassim  (+799).   • El   12è,   Muhammad   o   al-­‐Mahdí,   nasqué   el   868   i   s’ocultà   als   homes,   de   manera   que   només  es  presenta  a  la  vista  dels  intermediaris.   • Encara  resta  ocult.   • Shi’at  Alí  =  partidaris  de  Alí.   • Els  membres  més  actius  i  capacitats  del  grup  de  seguidors  van  decidir  l’elecció  de  Abú   Bakar  com  a  solució  de  compromís.  El  proclamen  Jalifa,  paraula  àrab  que  vol  dir  a  la   vegada  successor  i  delegat.   • D’un  acte  de  total  improvisació  en  va  néixer  la  institució  califal.                             7     EL  CALIFAT  PERFECTE     • ABU  BAKAR  (632-­‐634)   • Home  just,  modest  i  fidel.  Segueix  el  mestre.   • L’oposició  d’Alí  li  creà  dificultats.   • Refà  el  projecte  del  Profeta  contra  Bizanci.   • S’enfronta  a  rebuig  de  tribus  centrals  i  iemenites  que  es  neguen  a  pagar  l’almoina.   • Sorgeixen  falsos  profetes  i  anarquia  tribal.   • Per   tal   de   tenir   entretinguts   els   exèrcits   ataca   l’Irak   (633)   i   també   els   infidels   de   la   Península.   • Compta  amb  l’ajuda  del  general  Jalid  per  fer  fronta  bisantins.   • El  634  ataquen  i  derroten  el  general  bizantí  Teodor,  germà  d’Heracli.  Facilita  la  caiguda   d’Alepo,  Antioquia  i  nord  d’irak.   • UMAR  (+644)   • Recomanat  pel  propi  Abu  Bakar.   • Continua  la  mateixa  política.   • Arriba  fins  a  Ctesifonte,  capital  dels  sassànides.   • A  l’oest,  pren  Jerusalem  i  el  patriarca  Sofroni  li  lliura  les  claus  de  la  ciutat  (637).   • Al  641  cau  Egipte,  amb  ciutats  com  Alexandria  (2ª  ciutat  de  l’Imperi  bizantí),  Port-­‐Said  i   Heliòpolis.   • Organitza  el  nou  estat,  d’acord  amb  criteris  funcionals  i  realistes,  lluny  dels  paràmetres   dels  homes  del  desert.   • Creà  el  Tresor:  1/5  botí  de  guerra   • Terres  conquerides     • Impost  sobre  propietats  (jarach)   • Impost  personal  i  sobre  cristians  i  jueus  (yizza).   • Almoina  legal.   • Crea  els  Diwans  (s’anoten  entrades  i  sortides  d’estat).         8     • Tipifica  el  sistema  de  distribució  de  pensions  i  gratificacions.   • Creà   i   estructurà   l’exèrcit   més   poderós   d’Orient   Mitjà,   reformant   en   profundidat   els   guerrers  del  desert  i  calcant  els  dels  Imperis  dominats.   • Construeix  grans  campaments  en  llocs  claus:  Kuffa  i  Bàssora  (Irak),  al-­‐Fustat  (El  Caire,   Egipte).   • Cedeix  el  1/5  del  botí  als  soldats.   • Organització   civil:   conserva   estructures   preexistents   dels   llocs   conquerits   (continuïtat   de  l’administració  bizantina  i  persa).   • Nomena   governadors   militars   que   detenten   el   poder   religiós,   polític   i   administratiu.   També  un  “amil”  (funcionari  fiscal).   • Neteja   Aràbia   de   jueus   i   cristians   =   la   terra   del   Profeta   no   pot   tolerar   la   presència   d’infidels  (fins  avui).   • Fixa  l’hègira  (622)   • Fixa  la  llengua  →  llengua  religiosa  i  política         UTMAN  (644-­‐656)   • Elegit  per  un  Consell  (les  coses  ja  han  canviat,  hi  ha  “estat”).     • No  és  home  de  consens.   • Antic   perseguidor   de   l’Islam   i   de   Mahoma.   Nou   convers.   Contra   ell   reaccionen   els   abbàssides.   • Compil·∙la  l’Alcorà  (v.  653)  amb  111  sures.   • Utilitza  fons  públics  a  benefici  de  la  seva  família  i  els  seus  interessos  →  reforça  l’opció   dels  partidaris  d’Alí.     • Recolzà  l’oligarquia  de  La  Meca,  contra  la  qual  el  Profeta  tant  havia  lluïtat→   •  Protestes,  assalts  i  amenaces.   • Trasllada  la  capital  a  La  Meca   • Desprestigiat.  Fou  assassinat  per  un  fill  d’Abu  Bakar  (656).     (mapa  2)   • Balanç  militar:  Els  exèrcits  arriben  fins  al  Turquestan.   9     • Muawiya  es  fa  amb  l’illa  de  Rodes  i  Xipre,  a  més  de  razzies  a  Sicília.   • Consolida  el  domini  d’Egipte,  arriba  fins  a  Cartago  i  Trípoli.     ALI  (656-­‐661)     Ali  representa  el  desprestigi  califal  que  rere  Mahoma  s’havia  instaurat,  amb  consens,   califes  elegits  per  tota  la  comunitat...  A  partir  del  3r  califat  perfecte  arribar  al  consens   ja   serà   més   difícil,   perquè   l’imperi   serà   més   gran.   Es   planteja   la   necessitat   de   noves   estructures   diferents   a   les   tribals   per   posar   les   bases   d’un   nou   estat   islàmic.   Així   es   procedirà  a    imitar  l’herència  bizantina,  perquè  no  hi  ha  precedents  àrabs.     • Quart  i  darrer  califa  perfecte.   • Gent   molt   influent   es   negaren   a   reconéixer-­‐lo,   entre   ells   el   governador   de   Damasc,   Muawiya.   • Es  troba  amb  enormes  dificultats  a  Madina  i  als  nous  països  conquerits  →  interessos   creats.   • Muawiya  li  exigia  la  venjança  de  sang  per  Utman.   • Oposició  total  d’Aixa,  vídua  del  Profeta.   • Primera  FITNA  o  divisió  de  la  Umma:    Ali  representa  la  primera  gran  fractura  dins  de  l’Islam,  la  baralla  entre  defensors  de  la   tradició   amb   Ali   i   els   que   volen   l’elecció   entre   el   més   prestigiós,   etc.   Ali   significa   el   trencament,  el  qual  tindrà  llargues  conseqüències.     • Alí  pot  comptar  només  amb  les  tropes  acantonades  a  Bassora  i  Kufa.   • Després  de  la  batalla  del  “camell”  (656),  en  què  guanyà,  però  perdent  10.000  fidels,   cercà  refugi  a  la  ciutadella  de  Kuffa.  Es  converteix  en  centre  de  propaganda  del  grup  de   la   shiat-­‐Alí,   el   grup   dels   partidaris   d’Ali,   que   s’encarnen   com   els   continuadors   del   llinatge  del  profeta.  Són  els  xiïtes.     • Després  de  molts  enfrontaments  i  de  desafiaments  i  de  qüestionar-­‐li  la  seva  autoritat,   Alí   s’avingué   a   sotmetre’s   al   judici   i   arbitratge   dels   caps   de   tribu   →   renúncia   dels   drets   inalienables,   crisi   d’autoritat.   A   partir   d’aleshores,   l’autoritat   d’Alí   ja   no   venia   d’Allah  sinó  dels  homes.   • D’aquí  que  un  grup  dels  seus  seguidors  seus  s’escindí  (JARICHITES),  arrossegà  beduïns  i   mawles   perses   i   kurds.   Defensen   l’Imanat   per   sobre   del   califat.   Consideren   que   qualsevol  creient  pot  ser  Imam.   • S’estengué  per  Irak,  Pèrsia  i  nord  d’Àfrica.       10     Altres   sectors   també   es   separen   d’Ali.   Es   posa   en   qüestió   la   seva   autoritat.   Els   jarichites,   seguidors   d’Ali   però   també   qüestionadors   d’   ell.   Defensen   la   literalitat   de   l’alcorà   i   que     tots   són   iguals   davant   de   Déu,   sense   distingir   entre   races,   etc.   Estaran   al   darrere   de   moltes  revolucions  i  protestes,  de  molt  canvis  allà  on  la  població  autòctona  es  marginada   i  el  qui  monopolitza  el  poder  son  els  àrabs,  sector  minoritari  als  llocs  dominats.       • La   solució   a   l’arbitratge   es   donà   a   la   ciutat   d’Adrah   (Jordània)   el   658.   els   compromissaris  declararen  culpable  l’actual  califa  i  fouy  deposat.   • El  660  Muawiya,  governador  de  Damasc  prenia  Jerusalem  i  es  proclamava  califa.   • Alí,  aïllat  i  sol,  fou  assassinat  a  la  mesquita  de  Kuffa.     Un  desprestigi  d’Ali,  el  seu  assassinat...  porta  a  l’alternativa,  la  del  control  per  part  del   governador   de   Síria,   la   Síria   ara   islàmica,   que   és   Damasc.   Proclamació   de   Muawiya,   emparentat  directament  amb  Utman.  És  el  primer  dels  califes  hereditaris  i  fixa  llinatge   amb   la   seva   família   i   la   idea   de   que   la   màxima   institució   queda   en   mans   de   l’herència   i   només  d’àrabs.  La  Meca  com  a  ciutat  de  referència.   A  Muawiya  el  recolzen  els  àrabs  acostumats  a  manar  i  que  han  monopolitzat  l’islam.   Seran  copartíceps  del  poder.  Es  distribueixen  els  càrrecs  de  forma  il·∙legítima  i  immoral.   Són  els  enriquits  aquells  que  rere  el  tercer  califat  ja  s’havien  repartit  el  pastís  i  van  fer   la   pilota   a   Ali.   Aconsegueixen   el   desprestigi   polític   d’Ali.   Comença   una   nova   etapa   política   profundament   àrab.   Implica   concedir   Pèrsia,   nord   d’Àfrica...,   com   zones   dominades,   de   pur   control.   El   nucli   de   l’islam   serà   Aràbia,   la   península   aràbiga   à   marginació  de  la  resta  (Característic  del  califat  omeia)     ETAPES  DE  L’ISLAM  (LES  DIFERÈNCIES  ENTRE  OMEIES  I  ABÀSSIDES)   Dintre   de   l’Islam   hi   ha   moltes   etapes   diferents,   i   una   que   marca   època   és   la   del   monopoli   àrab   de   l’Islam,   la   de   l’islam   únicament   en   mans   dels   àrabs,   que   eren   una   minoria   fora   de   la   península  aràbiga.  Allà  on  manaran  al  expandir-­‐se  seran  tot  i  així  una  minoria,  tant  sobre  els   berbers  com  sobre  els  visigots,  siríacs,  etc.  Però  hi  manen.   Això  dura  tot  el  califat  perfecte  (Els  4  primers)  i  dura  tot  el  califat  omeia.  En  mans  dels  àrabs   tot,  els  altres  no  pinten  res.   Segon   moment:   intent   de   replantejar-­‐ho   i   de   reivindicar   els   drets   de   la   Umma,   de   la   comunitat   de   creients.   L’èxit   abbàssida   i   el   trasllat   de   la   capital   a   Bagdad   representarà   el   triomf  oriental,  l’islam  comença  a  estar  en  mans  de  altra  gent.     Aquest   moment   de   canvi   es   pot   allargar   fins   a   mitjan   segle   XI.   L’expansió   islàmica   feia   anys   que   havia   acabat,   i   ara   els   nous   conversos   es   faran   amos   de   l’islam.   No   només     perses   ni   siríacs  tampoc,  sinó  la  gent  de  la  perifèria  de  l’imperi.  Com  passa  a  l’Àfrica  negra,  al  SubSàhara,   convertits   al   segle   X,   capaços   de   arrasar   davant   el   descontentament   dintre   de   l’islam   clàssic,   amb   una   quantitat   flagrant   d’injustícies.   Revoltes   dels   marginats,   dels   convertits   del   cristianisme  a  l’islam  que  continuen  sent  marginats.  Aquest  prendre  la  iniciativa  per  part  de  la   zona   perifèrica,   aquest   nou   prendre   el   lideratge   de   l’islam   es   la   gran   novetat   del   segle   XI   11     (món   dels   almoràvits,   els   almohades,   l’islam   de   Persia,   del   centre   de   Asia,...)   .   S’acabarà   al   segle   XIII   quan   els   mongols,   la   perifèria   màxima,   es   fa   amb   al   lideratge   de   l’islam.   Ho   àrab   tindrà  pes  quasi  nul.  Es  temps  de  reivindicacions  d’aquest  islam  negre  i  al  cap  i  a  la  fi  persa.  Els   no  àrabs,  els  marginals,  seran  el  camp  de  cultiu  de  totes  aquestes  ”heretgies”.  (Recordi’s  que   cada  desviació  de  l’islam  qualifica  d’heretge  a  les  altres*)     DADES  A  PART:   Els  pobles  perifèrics  eren  panislàmics,  però  anti-­‐àrabs.  Els  àrabs  són  els  que  venen  d’Aràbia,  els   musulmans  no  tenen  perquè  ser-­‐ho,  són  tots  els  que  creuen  en  l’islam.   Sunnites   à  amb  la  sunna,  donen  credibilitat  a  la  tradició.  El  llibre  revelat  es  l’alcorà,  el  llibre   sagrat.   Però   amb   això   tampoc   es   pot   governar.   Per   això,   el   món   islàmic   mira   el   que   feia   Mahoma  en  la  Sunna,  la  tradició,  el  que  feia  el  Profeta.  Serveix  com  a  norma.  Els  sunnites  son   els  que  creuen  que  els  dits  i  fets  del  profeta  són  una  norma.  Però  de  sunnes  també  hi  ha  moltes,   varies   escoles,   varies   lectures,   però   a   la   fi   és   una   pauta   per   funcionar.   Mirant   el   que   feia   el   profeta  es  crea  doctrina.  La  doctrina  ja  hi  es  i  només  es  pot  evolucionar  per  analogia.     Xiïtes  à  virtut:  l’existència  de  l’imam,  el  guia,  com  Mahoma  que  va  fer  de  guia  i  va  interpretar.   Els   xiïtes   continuen   defenent   la   idea   de   que   el   guia,   cap   de   la   comunitat,   té   la   virtut   de   Mahoma,   de   manera   que   com   Mahoma,   té   el   dret   de   dirigir   i   gestionar   com   feia   Mahoma,   interpretar  l’Alcorà...  El  que  diu  el  guia  va  a  missa.  No  creuen  en  la  sunna,  en  la  tradició.  El  que   diu  com  s’ha  de  funcionar  en  la  vida  quotidiana,  etc.,  es  el  guia.     Hi  ha  escoles  d’interpretació.  Hi  ha  grans  mesquites  que  tenen  escoles  de  gran  prestigi,  el  qual   la  Umma  reconeix,  fa  que  aquests  siguin  escoltats.  I  els  membres  solen  ser  jutges  que  han  llegit   i   interpretat   la   sunna,   i   així   estableixen   una   pauta.   La   sentencia,   la   opinió   d’aquests   jutges   i   escoles,  fa  dret.     12     ...

Tags: