apunts de tot el semestre (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 34
Fecha de subida 02/05/2016
Descargas 23
Subido por

Descripción

Resum de les clases teòriques i els powers de classe.

Vista previa del texto

Dimensió social de la persona LA DIMENSIÓ SOCIAL DE LA PERSONA: 4 blocs de continguts. 1) L’individu social: Actituds LECTURA OBLIGATÒRIA: Pallí, Cristina y Martínez, Luz Mª (2003) Naturalesa i organització de les actituds En Tomás Ibáñez (Coord.) Introducció a la psicologia social. Barcelona: EDIUOC.
Definició. Funcions. Formació. Mesura. Relació actitud-comportament.
2) Comunicació i llenguatge LECTURA OBLIGATORIA: Gil, A. y Vitores, A. (2009). Comunicació i discurs. Barcelona: Editorial UOC.
Societat de la comunicació. Definicions i problemes de comunicació. Comunicació verbal i no verbal. Concepcions realistes, representacionistes i construccionistes del llenguatge. El llenguatge i el discurs com a constructors de realitats. Discurs i pràctiques socials. 3) Relacions interpersonals: agressió, comportament pro-social. Atracció interpersonal. LECTURA OBLIGATORIA: Francisco Pérez Fernández (2009) Altruismo, violencia, poder y delito.
Replanteamiento crítico a la luz de algunos puntos de vista clásicos. EduPsykhé, 8(2):145-163.
Agressió. Teories explicatives: etologia, teoria frustració - agressió, aprenentatge per reforç, aprenentatge vicari, normes socials, visió socio-històrica en la definició i estudi de l’agressió. LECTURA OBLIGATORIA: Botella, Mercè ( 2004). La interacció social. A Tomás Ibáñez et al. “Introducció a la Psicología Social” Barcelona: EdiUOC; 162-172 Comportament pro-social. Teories explicatives: sociobiologia, intercanvi social, normes, aprenentatge vicari. Factors que mediatitzen el comportament pro-social. LECTURA OBLIGATORIA: Botella,M. (2001). La interacció social. En T.Ibáñez (Coord.) Introducció a la Psicologia Social. Edicions de la UOC.
Atracció interpersonal. Teories de l’intercanvi social, El paper de les normes socials, Factors socials que mediatitzen l’atracció interpersonal, Amistat i relacions a llarg terme, Relacions de gènere en un mon patriarcal. SETMANA D'AVALUACIÓ: PROVA DE LECTURA DEL LLIBRE: Billig, M.
(2006). Nacionalisme Banal.València: Afers/Universitat de València.
4) L’individu social: Identitat, Percepció, Emocions, Memòria LECTURA OBLIGATORIA: Pujal, M. (1996). La identitat (el self). A T. Ibáñez, (coord). Introducció a la Psicologia Social. Barcelona: Editorial UOC. - Nivell Individual: L’experiència fenomenològica d’un mateix. La idea del jo únic, profund i veritable . La identitat social: Categorització: estereotips, prejudicis i discriminació. - Nivell Interactiu : El jo reflexiu i reflectit: La identitat emergent: el Jo i el Mi. La identitat negociada. La gestió d’impressions - Nivell Sociohistòric: El paper de l’estatus i dels rols. La construcció sociohistòrica de la identitat Identitat: Identitat social i identitat personal. Goffman i la gestió d’impressions. La identitat en l’Interaccionisme Simbòlic. Estatus. Rols. Categorització Social. Aspectes socio-històrics de la identitat. Efectes de la construcció d’identitats: prejudici i discriminació. Ser home i ser dona: implicacions per a l'estudi del gènere. LECTURA OBLIGATORIA: Feliu, Joel (2004) Factores sociales de la percepción. En Tomás Ibáñez (Coord) (2004) Introducción a la Psicología Social. Barcelona: Editorial UOC, 287-306.
Percepció. New Look in Perception. Incidència dels factors culturals i socials en la percepció. Incidència dels processos de categorització. Formació d’impressions. LECTURA OBLIGATÒRIA: Fernández Dols, J. M. (1994) Emociones en J. F. Morales (Coord) Psicología Social. Madrid: McGraw-Hill, 325-360.
1 Dimensió social de la persona Gergen, K. (1996) La emoción como relación. En K. Gergen “Relaciones y realidades”. Barcelona: Paidós, 184-206.
Emocions. Teories i models en l'estudi de les emocions. La construcció social de les emocions. Historicitat, relativisme cultural i escenaris emocionals. Emocions i control social. LECTURA OBLIGATORIA; Vázquez,F. i Muñoz,J. (2003). La memoria social como construcción colectiva.
Compartiendo y engendrando significados y acciones. En F.Vázquez (Ed.). Psicología del comportamiento colectivo. Barcelona UOC, pàgs. 189-258.
Memòria. Antecedents: Frederic C. Bartlett i Maurice Halbwachs. La memòria com a construcció social: present, discurs i versions múltiples. El "món material" i les commemoracions. TEMA 0. PSICOLOGIA SOCIAL Definicions: 1. La ciència que explica la naturalesa i les causes de la conducta de les persones quan es troben en situacions socials. 2. La ciència que explica com els pensaments, sentiments i comportaments de les persones estan influïts per la presencia real o imaginària d’altres persones. 3. La ciència del conflicte entre individu i societat. 4. La ciència de les ideologies i la comunicació. 5. La ciència que es preocupa per les relacions entre individu i societat i les seves determinacions mútues. 6. La ciència que estudia la construcció, el manteniment i el canvi de la realitat. Tipus: 1. Psicologia social psicològica: Les persones creen la societat. Estudien l’individu en situacions socials. Branques: - Socioconductisme: associació d’estímuls i respostes (teoria de l’aprenentatge, condicionament) - Sociocognitivisme: processament de la informació - Psicoanàlisi (socialització, personalitat, context):el paper de les experiències infantils. - Reduir prejudicis i estereotips. 2. Psicologia social sociològica: Interaccionisme simbòlic (escola de Chicago i Iowa): èmfasi en la societat com a origen, la societat crea a les persones. - Relacions entre individus tenen lloc en una societat. - El sentit de les coses i les accions ja està pre-establert, tot i que és negociable. - Interès per la vida col·lectiva. - Persona com a entitat dinàmica i canviant. - Reduir prejudicis i estereotips i eliminar discriminacions. 3. Psicologia social construccionista: les persones en les nostres relacions construïm i canviem el món que ens envolta. Construccionisme social, postestructuralisme, epistemologia feminista, teories de la corporeïtat, pensament postcolonial, teoria de l’actor-xarxa. - “Individu” i “societat” són paraules i per tsant, construccions socisls. - El llenguatge conforma la realitat - Descriure és actuar (mai és neutre, descrius des del teu punt de vista) - L’esser humà i les pràctiques humanes tenen lloc en un context històric i cultural determinat. - La realitat esta socialment construïda. - Reivindicar la diversitat sexual, posar en circulació nous discursos. Des de qualsevol dels punts de vista de la psicologia social hi ha preguntes semblants però es donen respostes molt diferents. 2 Dimensió social de la persona TEMA 1. ACTITUDS 1.1 Introducció L’actitud guarda relació amb la opinió. Una actitud favorable a una cosa farà comportaments a favor d’aquesta actitud. Tot i així, saber allò que prefereixes no garanteix saber quin comportament tindràs ja que no tenen una relació causal sinó relacional. L’actitud és un constructe teòric, te un component de coneixement i, per tant, no es basa només en emocions. A més, no és estable en el temps. 1.1.1. Definició Predisposicions a respondre a alguna classe d’estímuls amb certs tipus de respostes. El terme d’actitud ha de ser utilitzat per referir-se a un sentiment positiu o negatiu general i perdurable (gustos i preferències) sobre alguna persona, conjunts de persones, objectes o temes. Allò que fa que ens agradi o no una cosa, per tant, les actituds es manifesten en emocions o sentiments. Per exemple, un prejudici és una actitud negativa sobre una persona pel fet de que formi part d’un grup social, ser gay o immigrant. Conèixer aquestes preferències ajuda a comprendre el comportament de les persones, tot i que no siguin la seva explicació. Per exemple, tots sabem que el sexe ha de ser segur però si no tenim preservatiu per qualsevol motiu seguim practicant-lo. Una visió més genèrica de la psicologia (psicologia positiva) diu que processos interns de la persona són els que determinen el comportament de la gent. Però des d’un punt de vista més concret, la psicologia social, hi ha varies coses que determinen el comportament. 1.1.2. Estructura La estructura de les actituds segueix un model tridimensional1, formades per 3 components: - Afectiu: sentiments que ens genera l’objecte. - Cognitiu: creences, idees o coneixements (què sabem de l’objecte). - Conductual: intencions de conducta/comportament que desenvolupem cap a l’objecte. Exemple: No m’agrada la psicologia positiva, tinc un sentiment negatiu cap a ella, no la penso tractar (comportament) i per tant, tinc creences i coneixements en contra, per exemple, té aspectes ideològics darrera, molt individualista i liberal, l’enfrontament dels problemes se suposa que només depèn de les persones, i jo no crec això, ja que, no tothom pot controlar la seva vida també depèn de les condicions que l’envolten. àDiferència entre actitud i altres conceptes importants en psicologia com: - Opinió: seria la manifestació verbal d’una actitud. Allò que la persona explicaria sobre l’actitud que manté envers quelcom. - Creença: conjunt organitzat de sabers en relació a una cosa. 1.1.3. Formació d’actituds Te lloc en el procés de socialització, sobretot en les relacions familiars però també amb els grups de referència. Relacions familiarsà els agents van modulant les actituds de les persones mitjançant - Càstigs i recompenses (condicionament). - Control de la informació: controlar la informació que el subjecte rep o no. Si no tens contacte amb certs camps, aquests et seran desconeguts i no tindràs actituds al respecte. - Imitació Grups de referènciaàSón grups als quals el subjecte no hi ha de pertànyer necessàriament però existeix el desig de pertànyer-hi. Adaptem el nostre comportament i referències al sistema de creences, actituds i normes del grup. 1 Pregunta d’examen 3 Dimensió social de la persona 1.1.4. Funcions L’actitud té funcions motivacionals i cognitives. 1. Motivacionalsàl’actitud serà un pas previ que servirà per a motivar-nos o no a fer certes coses. Els tipus de funcions motivacionals relacionades amb l’actitud són: - Ego defensives: Serveixen per a reforçar el propi jo. o Ex: els homòfobs que temen ser gais i per evitar-ho desenvolupen una actitud contrària - Expressió de valors d’autorealització: quan expressem actituds estem donant la nostra opinió. Serveix per a definir-nos com som davant dels altres. - Instrumentals: Actituds que serveixen per a aconseguir alguna cosa 2. Cognitives àTenen relació amb el processament de la informació ( L’actitud en seria el guia) Els tipus de funcions relacionats amb les funcions cognitives seria: - Cerca activa d’informació: Cadascú atén a coses diferents tot i compartir un món exterior “igual”. Això es pot explicar, en part, degut a les actituds, ja que tendim a captar allò que reforci les nostres actituds. - Percepció d’informació rellevant: es percep millor allò coherent amb la pròpia posició. - Record d’informació rellevant: es recorden més i millor els esdeveniments que reforcen la nostra actitud actual2. Tendim a oblidar allò que no ens interessa recordar. 1.1.5. Mesura/ Medició Crear instruments de mesura de les actituds per medir qualsevol tema que ens interessi, per exemple, el racisme, avortament,.. Enfocament clàssicà El procés consisteix en ordenar les opinions en una escala teòrica .La persona ha de dir quina és la seva posició i ordenar-ho en una escala. (Hi ha 2 tipus d’escales de mediació la likert i la thurstart). Altres enfocaments à - Biològic: Les actituds tenen una manifestació/resposta física/corporal mesurable, per exemple, la sudoració, la tensió, la respiració...). Punt de vista pràcticament oblidat actualment. - Observació directe de la conducta. 1.2. Relació entre les actituds i el comportament LaPiere va fer un estudi molt exemplificatiu de la problemàtica de l’estudi de la relació entre ambdues una parella de xinesos que van visitar 100 restaurants pels USA i posteriorment LaPiere va escriure als restaurants demanant-los si admetrien xinesos. El 98 % van dir que no ho farien (quan a gairebé tots si que els havien deixat entrar). Els resultats van crear una polèmica i va posar en relleu la importància d’un tercer factor que ha d’intervenir per trobar la relació entre actitud i comportament, els factors de personalitat. Com és que, al mateix temps, podem dir que hi ha una relació entre actitud i comportament i també que no hi ha tal relació? Les actituds i comportaments estan travessats per mols altres factors! Quan pensem que si tenim una actitud positiva tindrem “x” comportament estem fent una simplificació i cometem un error metodològic i per això no concorden actitud i comportament. 1.2.1 Factors de la situació Tenen molta importància a l’hora de buscar la relació entre actitud i comportament. D’aquí se’n deriva la crítica d’alguns psicòlegs als experiments de laboratori. Dins dels factors de la situació comptem amb la teoria de l’acció raonada, de Azjen i Fishbein , que seria la primera gran teoria sobre la relació actitud -comportament que te en compte el context. 2 Relació amb la memoria que és un altre procés cognitiu. 4 Dimensió social de la persona Va determinar que les actituds sempre són presents a l’hora de determinar comportaments però determinen la intenció de fer alguna cosa, no que ho fem o no! Aquesta distinció conceptual va ser molt important i se’n va generar un model al voltant. 1.2.2 Model Explicatiu de com anem de l’actitud a la intenció (i la conducta). La teoria de l’Acció Raonada (Fishbein y Ajzen) à pregunta d’examen Expectatves de resultats Intenció Acttud Valor dels resultats Conducta Normes subjectves: --> Creences normatves --> Motvació La primera condició per a generar una actitud favorable a alguna cosa es l’expectativa dels resultats que produirà aquesta cosa.La segona condició per a generar una actitud favorable és la valoració dels resultats que produiria “x” cosa. La intenció està influïda per les actituds però també per les normes subjectives, que són el resultat, al seu torn, de: - Creences normatives: allò “normal” dins del meu grup social - Motivació a obeir: fins a quin punt estic disposat a acceptar les normes del grup. - Exemple àestar a favor o en contra de la preservació dels recursos naturals, amb la qual cosa gairebé el 100 % de la gent et dirà que si que ho està (actitud positiva al respecte). Però vas al lavabo de la universitat i les llums estan obertes tot el dia així que no estalviem energia sabent que això va en contra de la preservació dels recursos naturals. Aquesta actitud és massa general. Anem a utilitzar el model per a veure si derivarà en conducta o no (s’ha de generar la intenció i tenir una actitud positiva per a que així sigui). És necessari que cregui que apagar el llum serveixi per a alguna cosa, sinó no puc arribar a tenir la intenció de fer-ho (independentment que l’actitud general sigui de preservar els recursos i apagar les llums). A part, referent a les normes subjectives, hi ha d’haver una norma a seguir provinent d’un entorn immediat, ja que si no és així, encara que hi hagi actitud favorable, no hi haurà comportament en relació a l’actitud favorable (apagar els llums, en l’exemple). Si hi ha la norma i a més a més no vull ser vist malament entre els del meu entorn, acceptaré amb gust la norma i acabaré apagant els llums (i fins i tot no cal tenir una actitud favorable general per a que així sigui). 5 Dimensió social de la persona 1.3. Canvis d’actitud Mentre que la teoria de la dissonància cognitiva es fonamenta a partir d’una orientació cognitiva, la teoria de la comunicació persuasiva es fonamenta en una orientació de tipus conductista. - Teoria de la comunicació persuasiva - Teoria de la dissonància cognitiva 1.3.1. Teoria de la comunicació persuasiva És un conjunt de resultats d’investigació experimental que afavoreixen el canvi d’actituds en la guerra. És la més influent en psicologia, degut a interessos suscitats en el període d’entreguerres als EEUU. S’havia de fer entendre a la població que tot i que ja s’havien mort molts a la I GM, calia combatre a la II GM. Hovland va realitzar projectes d’investigació molt bons i de molt èxit als anys 50 i que han perdurat fins ara quan parlem de processos de canvi d’actitud (exemple: publicitat). A més , la seva teoria és un exemple clar de desenvolupament d’una tecnologia pròpia a partir d’una teoria. Esquema de la comunicació (de Shanon): La font emet un missatge per a que el rebi un receptor o auditori i tot això es fa a través d’un canal. La teoria de Shannon descriu un procés automàtic i simple. El missatge, doncs seria més persuasiu si variem la font, el missatge, l’audiència (receptors) i el canal. Hovland estudiava què passava si variàvem qualsevol dels factors que intervenen en la comunicació d’un missatge, en quin dels factors hi havia possibilitat de canvis d’actitud. Font Missatge Receptor Canal A. Factors lligats a la font: 1. Credibilitat de la font i efecte adormit: Sempre és més creïble una font que tingui prestigi i aquest pot derivar de generar la sensació d’honestedat, d’haver aconseguit moltes fites. Així doncs, quints trets més tindríem per a millorar el grau de credibilitat d’una font (a més del prestigi): - Fer veure que no hi guanya res dient allò que diu. - Posant-nos en risc també augmentem la credibilitat de la font i per tant augmenta la persuasió. o Ex: si troba alguna cosa millor, compri-ho - Que la font digui quelcom que no s’espera d’aquesta font. o Ex: una senyora de 80 anys defensant l’avortament és més persuasiva que una de 20 ja que no s’espera socialment i això genera credibilitat. - Una font que faci referència a la ciència augment la credibilitat del missatge que genera. o Ex: “en un estudi es demostra que el dentífric “x” és millor que els altres o quan es veu un anunci de rentar roba i el que ho fa va vestit amb bata de científic. Experiment de Hovland: La credibilitat és duradora en el temps. Vegem-ho a través d’un cas real en el qual es donava a llegir una notícia a subjectes americans, informant-los de la font de procedència de l’article, el NYTimes (de confiança, gran prestigi) i el Pravda rus (comunista, no credibilitat pels americans). 6 Dimensió social de la persona 8 6 4 NY Times 2 Pravda 0 t1 t2 t3 Va mesurar l’actitud dels subjectes en T1, T2 i T3. T1 En T1 la gent canviava més d’actitud (més persuasió) per NYTimes que per Pravda. En T2 hi havia opinions més o menys semblants per NYTimes i Pravda (hi ha una pèrdua d’influència de les dues fonts). I per últim, a T3 Hovland recordava als lectors la font de procedència de les dues notícies, amb la qual cosa tornen a aparèixer diferències importants en la influencia de les fonts. Aquest experiment serveix per explicar l’efecte endormiscat. S’anomena així ja que a T2 sembla que no hi hagi efecte de credibilitat de la font d’informació, però no és així, ja que aquest efecte només està adormit. L’explicació de Hovland a aquest efecte fou que quan separes la font del missatge hi ha més dificultats d’associar-hi una credibilitat a aquesta. Es dissocia allò que es diu de qui ho diu. Tot i així, és important tenir present que totes les característiques que té una font amb una alta credibilitat fan que aquesta provoqui més persuasió i que això és independent del missatge! 2. Atractiu de la font: Ens referim a la influència derivada de l’atractiu de la font. Les persones o institucions atractives físicament capten més l’atenció, per això la publicitat està plena d’homes i dones guapos. L’atractiu també pot provenir de la proximitat grupal, és a dir, que l’anunciant formi part del mateix grup social que els receptors de l’anunci (anunci per a joves, anunciat per joves en situacions familiars per nosaltres). 3. Intencions: Les intencions de la font tenen relació amb el desig d’influir. A la majoria de nosaltres no ens agrada que ens influeixin, així que si tenim la percepció de que algú ens vol persuadir, en general tendim a resistir-nos-hi. En canvi, si la font distreu i no es nota que ens vol influir el seu efecte persuasiu serà molt major. 4. Poder: El poder és el procés pel qual algú fa alguna cosa que un altre no volia fer. Quan una font disposa d’aquest poder és molt.persuasiva. Exempleà El límit de velocitat en una carretera. La font te el poder i, per tant, és molt persuasiva i aconsegueix que molts conductors circulin a velocitats inferiors. B. Factors lligats al missatge: 1. Un missatge pot produir por: si un anunci adverteix que fer un acte tindrà conseqüències negatives té un efecte immediat en els receptors. L’exemple clar serien les campanyes de tràfic. En general aquests efectes són molt eficaços i persuasius però tenen les seves limitacions, ja que un excés de por pot produir el bloqueig dels receptors (seria com un funció de U invertida). Hem de ser capaços d’oferir un model de comportament: No serveix per a res que només t’ensenyin les conseqüències negatives de conduir borratxo, també t’han de mostrar l’alternativa possible per evitar aquestes conseqüències: que et mostrin que existeixen grups en els quals un integrant no beu i segueixen passant-s’ho be. Les característiques o condicions que s’han de donar per a que un missatge faci por serien: 7 Dimensió social de la persona - Arguments sòlids. Conseqüències terribles. La freqüència d’aparició de conseqüències terribles ha de ser molt alta. Si s’adopten mesures s’evitarà amb tota seguretat les conseqüències negatives. El receptor ha de creure que és capaç de fer la conducta evasiva. 2. La presentació d’un o varis punts de vista d’un argument: s’han de donar varis punts de vista per a tenir una comunicació eficaç, és a dir, donar punts de vista positius i negatius perquè dóna més credibilitat al missatge. Això està força lligat a la retòrica. Les característiques principals de la retòrica serien el nombre d’arguments presentats i en quin ordre ho són. 3. L’ordre de presentació dels arguments: amb el qual són presentats aquests diferents arguments o punts de vista. Al respecte s’han fet estudis a Yale que intenten aclarir quin argument persuadeix més. Els resultats són: - Quan un argument és seguit d’un altre, passat un temps, hi ha un efecte de primacia (l’efecte del primer missatge és superior al del segon). - Quan hi ha separació temporal entre els missatges, i la mesura es pren tot seguit del segon argument, hi ha un efecte de recència (el segon missatge és més persuasiu). - En la resta de casos, no s’han trobat resultats clars3. No ens hem de deixar portar per intuïcions i hem de veure que les raons per les quals passa la primacia o la recència són moltes i per tant no estem parlant de cap automatisme. 4. Censura del missatge: si una informació ha estat censurada o pot ser censurada, aquesta passarà a ser molt persuasiva i podrà produir un canvi d’actitud molt gran. C. Efectes lligats a l’audiència (receptors): 1. Actituds inicial de la audiència: és important conèixer l’actitud inicial dels receptors per poder persuadir correctament, per saber a qui ens hem de dirigir. Si un missatge és proper, la audiència encara el percebrà més proper. I si un missatge és llunyà, la audiència encara el percebrà més lluny. 2. Expressió pública de la actitud: quan expressem públicament la nostra opinió/ el que pensem, després és molt més difícil que canviem aquesta actitud. 3. Inoculació (de McGuire): si una font emet un intent de persuasió amb arguments poc sòlids i molt fàcils de rebatre, produeix una espècie de vacuna en contra d’informació d’aquest tipus. I si després encara que vingui un bon argument ja som inmunes, no ens afectarà el missatge. Ex: si em diuen que el tabac mata, puc rebatre-ho fàcilment dient que moriré igualment. És un argument dèbil fàcil de rebatre. Després vindrà un argument sòlid però jo ja estic vacunat en contra. 4. Autoestima: la gent que té l’autoestima alta és més difícil d’influir que la gent amb l’autoestima baixa. La gent amb baixa autoestima esta inclinada a acceptar les opinions dels altres perquè necessiten seguretat i recolzament dels altres. Assimilació / contrastàTendència a extremar una posició quan s’escolta un missatge que te relació amb la nostra posició prèvia a la rebuda del missatge. Si tinc una actitud negativa envers un tema i escolto un missatge que també la te, el què faré és tenir una actitud encara més negativa al respecte. Si també tinc una actitud negativa envers una cosa però aquest cop escolto quelcom a favor, també radicalitzo la meva actitud. 3 Típica pregunta d’exàmen ja que no faran preguntes de tipus abstracte. 8 Dimensió social de la persona 1.3.2 Teoria de la dissonància cognitiva La idea de Festinger era que quan dues cognicions (dues actituds, dos pensaments, etc) estan en contradicció, els éssers humans experimentem una sensació desagradable, la dissonància. Al ser incòmode, aquest sentiment s’ha d’eliminar i tornar a una sensació d’equilibri. Perquè això passi, s’ha de canviar o una o l’altre La dissonància també es pot produir entre una actitud ( A ) i un comportament ( C ) (serà més fàcil canviar l’actitud) Experiment d’escales d’actitud sobre l’opinió envers la manipulació genètica d’aliments. Al mig de l’entrevista se’ls deia als entrevistats que necessitaven algú per a suplir un subjecte que no havia vingut. Només s’escollien persones que havien tingut una actitud molt desfavorable envers la manipulació genètica i se’ls feia fer un speech a favor de les manipulacions genètiques! Per tant, s’estava reproduint la situació de dissonància A C. Després de fer el rol playing4, els subjectes estaven més a favor de la manipulació genètica d’aliments! Per tant, havien canviat la seva actitud per reduir la dissonància que els produïa xerrar a favor d’un tema del qual no n’eren partidaris. Quan hi ha reforç del comportament anti actitudinalà Si fas un C contrari a una A però tens una justificació (que et paguin), llavors no es produeix gaire dissonància. (Justificació concepte important de la TDC) S’ha de tenir molt clar que el canvi d’actitud (o comportament) no es produeix perquè existeix una contradicció entre cognicions sinó quan aquesta provoca dissonància!5. Factors que afecten la condició dissonant: llibertat d’acció i conseqüències negatives: La dissonància, sobretot, te relació amb l’elecció. Per a que hi hagi dissonància, l’individu a d’estar en un context on pugui escollir (si no, la dissonància no es produirà). S’ha de tenir la sensació que estem fent allò que volem. Si tenim la sensació que els nostres actes tindran conseqüències negatives per a nosaltres o per als del nostre voltant, la dissonància sentida variarà considerablement. Probablement, no hi haurà recompensa que em faci canviar (d’actitud i comportament). TEMA 2. COMUNICACIÓ I EXPLICACIONS QUOTIDIANES 2.1 La comunicació 2.1.1 La societat de la comunicació La societat actualment és una societat de la comunicació i la informació (varietat d’info, mitjans de comunicació...fins i tot indústries de la informació). Això ha canviat la nostra manera de pensar i de comunicar-nos. (Aquest fet és nou, generacions anteriors no l’han viscut. La informació ha canviat els patrons de vida de les societats. L’ésser humà és un animal hermenèutic (interpretatiu). La capacitat d’interpretar ens diferencia dels animals. Els goril·les, per exemple, es comuniquen, però no amb el grau d’interpretació que presentem nosaltres. A la vida quotidiana fem gestos, paraules, mirades, silencis..., és a dir, construïm significats per a que els altres els interpretin. Estem comunicant constantment i no podem deixar de fer-ho (en la forma de vestir-nos, pel mòbil, ...). La construcció de signes, la codificació de missatges, per tant, és una característica principal dels éssers humans. Tot i així la comunicació presenta problemes relacionals derivats de les dificultats comunicatives que s’han de tenir en compte. Problemes en la forma d’interpretar el que ens estan comunicant presents en la vida quotidiana. La diferencia que hi ha actualment en aquests problemes, és que ara hi ha una immediates (whatsapp) en la 4 5 Te efectes gairebé tant realistes com si actuéssim realment. Pregunta d’exàmen! 9 Dimensió social de la persona comunicació que pot provocar problemes. Hi ha ambigüitat en la comunicació i per evitar-ho hem de contextualitzar (enviant una foto d’on estem o amb qui). 2.1.2 Noció de comunicació La comunicació és la interacció en la que es transmet informació, es comparteixen significats mitjançant algun tipus de codi (per parlar de comunicació no n’hi ha prou amb que es transmeti informació, no qualsevol tipus d’interacció és comunicació, han de transmetre’s informacions codificades). Tots els animals es comuniquen i intercanvien informació però no codifiquen aquesta informació, no tenen codis o són codis molt primaris. Un ximpanzé no pot ensenyar a un altre el que ha après perquè no posseeix codis. Diferència entre informació i comunicació: Quan veig un núvol rebo informació i puc inferir que plourà, però això no forma part d’un procés comunicatiu, és una senyal que interpretem, és a dir, una informació. Es convertirà en comunicació quan una persona ens digui que avui plourà, ja que el missatge s’ha codificat al parlar, amb el llenguatge. Direm que una informació només forma part de l’àmbit de la comunicació si s’expressa a través d’un codi. El signe: Un signe és una unitat d’informació composta per dos elements indissociables: - Significant: una imatge, la senyal que rebem. - Significat: un concepte, abstracte (una imatge mental). La paraula “pluja”, com a paraula (tinta escrita en un full), seria el significant. Allò que entenem com a pluja, seria el significat de “pluja”. La connexió entre significant i significat és arbitrària, convencional. Aquesta convenció es compartida per tots els parlants d’una comunitat lingüística, les persones comparteixen els signes. El conjunt de convencions que lliguen entre si els significats i els seus significants és el codi. El codi no és estàtic ni tancat. La construcció del codi es va gestant a través del temps per les diferents generacions. Els codis més complexes serien els codis lingüístics, els de la comunicació, plens de matisos i complexitats que fan possible i alteren la vida quotidiana. 2.1.3 Comunicació mitjançant llenguatge A. Concepció realista del llenguatge6 Pensar que quan es fa servir una paraula això implica l’ús d’un codi amb una connexió unívoca amb l’objecte al qual es refereix la paraula. Es considera que els signes (paraules) són etiquetes que porten els objectes i que ens donen la idea de què són (referents que lligarien els signes amb la realitat) Altres perspectivesàPensar que la relació entre el signe i el món real és més complexa que la determinada pels referents (no es creu que existeix una relació tant simple entre al realitat i el signe a través d’un referent). Una representació de la relació entre els tres elements més elaborada seria el triangle semiòtic. 6 El professor no està d’acord amb aquesta posició dominant a l’hora d’entendre el llenguatge. 10 Dimensió social de la persona Signe C A B A: relació arbitrària que només te sentit en el marc d’un codi (d’una llengua en particular). B: relació arbitrària, sense cap més raó que la gènesi de la pròpia llengua. C: relació de correspondència on s’ha de correspondre el significat i el referent de la cosa (signe). La dificultat en la relació entre els diferents conceptes, és que totes les coses estan repletes de valors, idees o sentiments. La comunicació humana presenta problemes de connotacions. La comunicació també està afectada per el context àImmediat: on hi ha paraules rodejades d’altres paraules que li poden canviar o no el significat. àDe comunicació: un context social que també li pot variar el significat Cada societat “decidiria” les característiques d’aquest context. Exempleàels esquimals tenen 20 tipus de paraules per anomenar al blanc ja que el seu context quotidià és un paisatge nevat. B. Concepció del llenguatge Sapir-Whorf El llenguatge ordena la realitat i estructura el món (Determina una visió del món diferent.) Aquesta concepció del llenguatge és important ja que remet a el concepte de camp semàntic, que englobaria totes les paraules el significat de les quals estan relacionats (limita el significat de la paraula i els significats de les paraules contribueixen a la delimitació del propi camp semàntic). Els camps semàntics presenten diferents densitats que varien segons les persones i el context social. Així doncs, la diferència entre les llengües es pot aplicar en les diferències entre grups socials que usen la mateixa llengua (fenomen que donaria lloc als argots) C. Concepció constructivista del llenguatge El llenguatge no serveix només per a referir-nos a les coses, també serveix per a construir-les (parlar, és una forma de “fer”). La major part de la conducta humana per elaborar una societat te com a base el llenguatge o la comunicació simbòlica (llenguatge serveix per a construir relacions socials) El problema d’aquestes característiques de la comunicació és la diferència entre continguts literals i implícits. El significat no està en les paraules. (es pot comunicar que una persona està en un lloc sense respondre si o no, dient “les seves coses estan aquí”, donant a entendre de forma implícita que SI hi és, sense dir-ho literalment) 2.1.4 Etnometodologia La branca de la psicologia social que s’interessa pels processos de caràcter Micro (vida quotidiana), a diferència de la sociologia que s’interessa pels processos macro. L’exponent més notori de l’etnometodologia és Garfinkel (sociòleg) Els objectes d’estudi de l’etnometodologia serien: la pràctica a la vida quotidiana; l’estudi de situacions quotidianes i, sobretot, les relacionades amb el llenguatge (incloent-hi el no verbal). Per exemple l’estudi de converses diàries de Garfinkel. Les característiques més importants de les relacions socials: 11 Dimensió social de la persona - Flexibilitat: tota comunicació la conté. Allò que passa no és que tinguis idees i les expressis, sinó que allò que diem ho produïm (pensem) en el mateix moment que ho diem. Anem construint les idees a mesura que parlem (Això també passaria amb les emocions, les expressem amb el llenguatge, però sovint és al parlar que anem generant la pròpia emoció) - Indexity (indexitalitat): El llenguatge refereix als elements de l’entorn, de manera que s’informen mútuament d’allò que està passant. El llenguatge necessita tots els elements per a poder realment ser un acte de comunicació ja que ha produir tot allò necessari per poder seguir comunicant. 2.1.5 Els elements no lingüístics de la comunicació Llenguatge no verbalàLa comunicació, no es va construint només amb el llenguatge. També els gestos, la mímica, els signes d’interès o expressions de sorpresa són aspectes importants de la comunicació que tenen el poder d’inhibir o potenciar certs processos dins la comunicació. La comunicació no verbal facilita el procés comunicatiu i ajuda a precisar-lo. Precisar per a nosaltres mateixos i pels demés allò que volem comunicar, sent una ajuda per al pensament. Els factors espacials : àLa disposició espacial de les persones en interacció influeix tant en el tipus de comunicació com en la seva dinàmica. És un condicionament directe de la comunicació. És diferent una comunicació amb altres persones d’una taula que quan una persona fa una conferència des d’un altell, on les possibilitats reals d’intercanvi d’informació són molt diferents (En una taula tampoc es el mateix parlar amb la gent de davant que amb la del costat) àLa distància proxèmica és la que regula les distància interpersonals i és molt diferent entre cultures. En la nostra cultura el contacte amb la pell està reservat a persones amb les quals mantenim una relació “íntima” (Podria ser una explicació per la qual al metro a les 8 del matí estem massa junts i ens sentim envaïts, incomodes) El llenguatge, a part d’aquests factors mencionats, també te com a element important tot allò que concerneix al gènere. El llenguatge te marques de gènere que produeixen efecte importants. 2.2. El llenguatge com a constructor de la realitat. (Com el món resulta d’una operació de tipus comunicatiu) 2.2.1 Construcció social de la realitat El llenguatge és el nostre entorn natural ,on ens construïm com a persones. La nostra realitat social és simbòlica. Si algo no és simbòlic, ja no és social. Exemple àuna bandera és un símbol, representa a alguns individus, si no només és un tros de drap sense cap realitat social. A la ment hi passen coses i les expressem a través del llenguatge, però el llenguatge també és una forma de construir allò que passa per la ment. 2.2.2 Caràcter performatiu del llenguatge Ha set la interacció de les persones allò que ha anat construint la societat ja que aquesta societat està feta de símbols generats d’aquesta interacció. El punt on una societat ja no és aquella societat i n’és una altra és aquell punt on ja no es compacten els símbols. Exempleà No es pot trobar un lloc on acaba Catalunya i comença França (a nivell social). És parlant com aprenem i com contribuïm a la modificació del llenguatge (i de la societat). Allò que es vol dir és que els objectes poden existir però no és fins que en parlem que “existeixen” socialment. El sistema de categories (“animals” o “edificis “ o...) és construït, arbitrari . Aquests conceptes i categories van canviant i així anem contribuint a la dinàmica de producció del cicle i de la vida social Aquesta propietat del llenguatge explicada fins ara7 te la seva base teòrica en la: Teoria de les bases de l’aigua d’Austin. Parlar és una forma d’actuar. A vegades, el parlar és de caràcter descriptiu 7 Recordar classes comunicació, codi, signes, etc… 12 Dimensió social de la persona de manera que es pot comprovar si el què es diu és V/F, però la major part dels usos del llenguatge són de tipus realitzador. És fa o no es fa però no és Veritat ni fals. Tres tipus d’accions que es duen a terme quan es fa ús del llenguatge: - Elocució: El fet de dir quelcom (sons emesos). - Il·locució: acte que es realitza al dir quelcom. - Perlocució: acte que genera conseqüències pel fet d’expressar-se. De manera que qualsevol cosa dita ha de contenir els tres tipus d’accions implícites en fer l’ús del llenguatge. Exempleà Un jutge condemna a algú: dir-ho seria l’acte elocutiu; el fet de condemnar, l’il·locutiu mentre que el fet d’anar a la presó per part de l’acusat, seria l’acte perlocatiu. (Per a que un acte tingui una naturalesa d’aquest tipus, necessita donar-se en una interacció) 2.2.3 Discurs com a pràctica social Un discurs és un conjunt de pràctiques lingüístiques que produeixen o mantenen les relacions socials. Mitjançant el discurs construïm la realitat social (caràcter constructiu del llenguatge) . Així doncs, analitzant el discurs pot ser un mitjà d’anàlisis de la realitat social. 2.3. Processos d’Atribució Les coses passen per alguna raó i amb la intenció que la vida sigui comprensible i predictible busquem causes per a explicar allò que passa. Les condicions sota les quals es donen unes o altres causes constitueix els processos d’atribució. 2.3.1 Plantejaments clàssics La teoria de la psicologia ingènua de Heider àTe relació amb com la gent explica les accions de les altres persones, actuant com a científics ingenus . Inferim causes de les coses que ens envolten quan volem explicar les persones i allò que passa al món. Dues propietats molt importants d’aquestes atribucions: la similitud i la proximitat. Classificació de les causes (de les atribucions): - Internes (disposicionals): Trets de personalitat, habilitats, motivacions... - Externes (de la situació): Obligacions, característiques de la situació... La teoria de la inferència corresponent de James i Davies Existeix una tendència forta a atribuir causes internes als comportaments que observem en els altres. Exempleàsi algú te un comportament agressiu pensarem que aquesta persona és agressiva perquè la seva personalitat és així (no que la situació l’ha dut al comportament) i això ho fem per fer predictiu i controlable el comportament dels demés. Tres coses importants a tenir en compte a l’hora de fer inferències: - Desitjabilitat social: si el comportament és jutjat com a desitjable socialment, no hi ha res a explicar ja que es fa perquè s’ ha de fer, però els comportaments no normatius si que generen la pregunta de perquè. - Llibertat d’elecció: Si observem comportaments en els quals escollim lliurement que són socialment desitjables, no es generaran preguntes però si són sorprenents, si que es generaran explicacions. Exempleàsi un llibre val 30 e en un lloc i 15 en un altre i vaig a comprar-lo al que val 15, ningú es farà cap pregunta (cap atribució). Però si vaig al que val 30, ens preguntarem quina atribució interna està influint en aquesta decisió. - Motivació La teoria de la covariació de Kelly àProposa l’existència de 3 variables: - Consistència: si una persona respon de la mateixa manera als mateixos estímuls al llarg del temps. - Distintivitat: si l’actor actua diferent davant estímuls diferents - Consens: si algú es comporta com els demés. 13 Dimensió social de la persona Sempre estaríem mirant si el comportament d’alguna persona es consistent, distint o si fa o no allò que fan els demés i en funció de la conclusió a la que arribem, faríem atribucions de tipus intern o extern (atribució interna consistència alta i distintivitat baixa) (atribució externa consistència alta i distintivitat alta) El problema de les concepcions clàssiques és que realment les persones NO ens passem el dia pensant en el perquè d’allò que fan els altres quan no és així ja que aquestes atribucions són moltes vegades automàtiques. És un procés molt més il·lògic, aleatori, irracional, i s’explica amb els biaixos atribucionals 2.3.2 Biaixos atribucionals Formes de donar explicació de les coses o dels comportaments dels demés d’una manera no racional. Demostren que el procés d’atribució és automatitzat! Els esquemes que usem per explicar comportaments per causes externes o internes són apresos. Se n’ha trobat diferents tipus: à L’error fonamental d’atribució àTendència a subestimar els factors externs i a sobreestimar els factors interns. La conducta dels individus que observem és la informació més rellevant i això oculta la informació del context. Pensem que l’altre també està controlant el seu comportament i actua perquè vol, sent responsable dels seus actes (i no és la situació la responsable) à L’efecte actor / observador àEls actors tendeixen a veure els resultats com a resultat de la situació mentre que els observadors tendeixen a veure’ls com a una característica personal (alteració de les percepcions d’ambdós tot i veure el mateix succés) Exempleà Quan estem bordes ho atribuïm a les circumstàncies però si és un altre el que està borde ho atribuïm a la seva manera de ser (tot i saber que no és així) Podem identificar dos explicacions per a aquest biaix atribucional. En primer lloc, la posició de les 2 persones implica punts de vista diferents. En segon lloc, s’ha de tenir en compte el llenguatge que utilitzen les persones. Existeixen diferents categories lingüístiques quan parlem del comportament. Quan algú és observador del mateix acte on abans era actor canvia l’atribució sobre el succés! Per tant, donem explicacions internes o externes segons ens convingui. à Self-serving biases àAmb freqüència les explicacions que donem es refereixen a algun interès per la nostra part, ja sigui conscient o inconscient. Per exemple, si aprovo un examen, ho faig jo, mentre que si em suspenen, és el profe. Això serviria al manteniment de la pròpia autoestima i explicaria el biaix de l’atribució de l’èxit i del fracàs. à Explicacions de la depressióà Una sistemàtica explicació de que allò que passa és per la nostra culpa (locus intern alt) produeix baixa autoestima i aproximaria a la persona a la depressió. Per altra banda, un locus extern produiria l’efecte contrari. Per tant, la manera en com expliquem els esdeveniments relaciona amb problemes de depressió i amb les emocions que tenim les persones. 2.3.3 Crítiques als plantejaments Es basen en que aquests exageren que la gent estigui constantment buscant explicacions causals d’allò que passa. Es critica que això sigui així, tant perquè es dubta que passi sempre així com pel fet que això es faci de manera racional. També es critica la forma en com es suposa que fem les atribucions. El fet d’atribuir no només te a veure amb el què passa pel cap de l’individu ja que les explicacions les fem discutint amb altres persones (l’atribució és algo social i no individual) Per tant podem apuntar el caràcter social de les explicacions. És degut a aquestes crítiques, entre d’altres coses, s’han buscat explicacions més lingüístiques o socials del fenomen de les atribucions sobre allò que passa. 14 Dimensió social de la persona 2.3.4 Explicacions de la vida quotidiana Aquesta visió social és alternativa a la perspectiva més cognitivista. Destaca que atribuir causes a esdeveniments o explicar comportaments són accions discursives que la gent fa parlant (no son formes d’expressar processos cognitius) El lligam amb la visió cognitiva seria que quan expliquem també es reconeix com a important la memòria (procés cognitiu) El com s’expliquen aquestes memòries serà punt d’inici de la perspectiva més social de les atribucions. Crítiques que fa la visió social a la cognitiva: - La mera descripció satisfà les demandes d’explicació, però una descripció mai és neutral (interpretació, causes...). - Si be és veritat que existeixen atribucions internes i externes, aquestes no serien incompatibles ja que a la vida quotidiana conviurien. Tenint en compte aquestes crítiques, les diferents teories de l’explicació aporten diferents tipus d’explicacions sobre les atribucions: Les explicacions són arguments per clarificar el perquè (causalitat) va ser realitzada una conducta. ExempleàPerquè va passar l’accident? Perquè el líquid dels frens estava malament. Les raons són explicacions que defensen l’elecció d’actuar com es va fer apel·lant a intencions o propòsits. Exempleà estudio anglès per tenir més oportunitats de feina. Els motius són explicacions que donen una resposta motivacional (preferències). Exempleà estudio perquè m’agrada. Els informes són explicacions que tenen la funció d’exculpar l’autor d’una acció i poden ser de diferents tipus - Excuses: S’admet que la conducta és inapropiada, però es dissocia de l’autor. La intenció és de restar valor a la intenció i donar a entendre que no es buscaven les conseqüències que s’han derivat. - Justificació: L’actor assumeix la responsabilitat de l’acció però nega que aquesta tingui les qualitats negatives que l’hi ha atribuït. N’hi ha de diferents tipus: o Apel·lació a l’autoritat o Apel·lació a la ideologia o Normes d’autodefensa o Manteniment de la reputació o Normes de justícia. La víctima seria la causant d’allò que he fet. § Apel·lacions a la llei: quan la policia agredeix a manifestants. § Apel·lacions a la igualtat: tothom ho fa... o Mala interpretació dels efectes - Meta accounts: Informes que busquen evitar donar explicacions o Apel·lar a relacions complicades: Quan es donen explicacions que no es poden entendre. o Referències a altres: Vostè no sap amb qui està parlant. Qui s’ha cregut que és? o Reafirmació de les intencions: Ho vaig fer pels meus fills... - Advertències: són informes que anticipen algo que està a punt de passar. Pot donar lloc a una avaluació negativa. o Donar voltes: perquè la persona mostra inseguretat. o Donar credencials: expressions per a establir la qualificació de l’actor. Sóc de confiança... o Control cognitiu: anticipació de que l’observador pugui qüestionar cognitivament l’actor. Jo que sóc normal, que mai he tingut problemes... 15 Dimensió social de la persona - Disculpes: informes que tenen la intenció d’aconseguir el perdó (reduir l’avaluació negativa). Acceptem responsabilitat d’una acció negativa però expressem culpabilitat i penediment. En general, les explicacions són accions per aconseguir quelcom i per això poden o no correspondre’s de forma lògica amb allò que és descrit. TEMA 3: RELACIONS INTERPERSONALS. LA INTERACCIÓ SOCIAL 3.1 Introducció Relacions entre persones condicionades pels seus grups socials. Les persones interactuen a través de dues dinàmiques d’interacció social aparentment oposades: agressió o cooperació social. Son formes molt bàsiques de la naturalesa humana que s’han donat des de sempre, fets molt quotidians que es remunten a fa molts anys. Podem partir d’una primera constatació: L’agressivitat és quelcom quotidià. Les imatges de violència tenen una forta connotació social ja que no ens semblen agradables ans el contrari. No obstant, fa 200 anys era habitual anar a la plaça a veure com penjaven als proscrits. Però no fa falta anar tant enrere, la presència de la violència forma part de la societat, segueix estant molt present en la nostra vida quotidiana. Per exemple, en els casos de les manifestacions quan la policia ataca als manifestants o moltes dones encara moren per la violència masclista (de gènere). Hi ha molta violència però poca gent violenta, per tant, la violència té una altra explicació, no és fruit de persones violentes només. Weber (1949) l’estat és una comunitat humana que reivindica el monopoli i exercici de la violència física (només l’estat té un ús legítim/una justificació de la violència). Si veiem a un policia amb una escopeta ho trobem normal. Per tant, la violència té un paper clau per entendre la nostra forma de relacionar-nos. - Rebuig a l’agressivitat: tots diem que és dolenta, que és l’amenaça principal a una societat. Davant d’una manifestació en contra la violència hi haurà un consens ràpid per part de tots. - Elogi de la cooperació: com per exemple a la mare Teresa de Calcuta. Tots estem a favor de la cooperació. Tant l’agressivitat com la cooperació tenen connotacions socials, que tots tenim uns valors associats a aquestes: violència vista com a negativa i cooperació com a positiva. El sentit comú: Agressió L’agressió s’associa a la nostra part més animal (que suposadament amb la civilització em deixat enrere). Es donen 3 explicacions diferents per a l’agressió des del sentit comú: - Una deficiència: conseqüència d’un mal aprenentatge à cal educar millor per a reduir l’agressió. - Una disfunció: conseqüència d’una malaltia à cal tractament terapèutic. La gent no mata perquè estigui boja, és una explicació fàcil de la violència dir que el subjecte té un trastorn. - Un desviament: conseqüència de la immersió en una subcultura desviada à calen mesures judicials. Recloem els individus a la presó per a expressar que no formen part de la nostra societat, que son inadaptats. El sentit comú: Cooperació social La conducta cooperadora o prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social. Es considera una manifestació del lligam social (allò que manté unides a les persones d’una societat). Podem analitzar-les en termes de bo i dolent? 16 Dimensió social de la persona Són l’agressivitat i la violència el contrari de la cooperació i la prosocialitat? Què és el que ens porta a un acte violent o a un acte d’ajut. Ambdues formen part de la societat, tant una com l’altre estan associades a l’ordre social. Quan ens enfrontem a aquests comportaments de ben segur que ens produiran emocions però com a professionals hem d’aparcar les creences i les valoracions a primera instància. Tenim l’obligació (i l’eina) d’entendre com s’esdevenen tant agressió com cooperació per evitar prejudicis. Hem vist què hi deia el sentit comú, què hi diu la psicologia social al respecte ? La primera constatació ens diuen que agressió i cooperació son dinàmiques contràries, però no ho son tant, ja que tant una com l’altre poden tenir la mateixa finalitat. Les dues poden ser funcionals al ordre social o be tenir una funció contrària a aquest (revolucions...). 3.2 Agressivitat Definicióà La majoria de les aproximacions psicosocials a l’agressivitat defineixen aquesta com un comportament que busca la producció de resultats negatius en una altra persona, com ara el dolor, sofriment o mort. No parlem de conducta violenta si no hi ha propòsit, la voluntat de produir dolor. 3.2.1 Aproximació biològica Es veu l’agressivitat com a una part inalienable de la naturalesa humana. Naixem amb ella i no cal aprendre-la. Hi ha 2 teories biologistes: 1à Psicoanàlisi de Freud: desenvolupà 3 teories relacionades amb l’agressió, conducta a la qual atribuïa un caràcter pulsional8 (un impuls psíquic que té una font en un estat d’excitació interna, i la pulsió té com a funció reduir aquesta excitació interna). - Tª bitemàtica primitiva (prepsicoanalítica): les pulsions sexuals i les del jo o d’autoconservació serien 2 forces fisiològiques que ens duen a buscar sexe i a protegir-nos (no s’hi contempla pròpiament l’agressivitat). - Tª monotemàtica (fins 1920): només assumeix l’existència d’una pulsió, la pulsió sexual, que s’expressa a través de la libido o energia sexual. Deixa de funcionar després de la primera WW. - Tª bitemàtica revisada: la pulsió sexual (eros) i la agressiva (thanatos) formen part de la naturalesa humana. (produir i destruir) Va postular que la pulsió de mort és l’origen de la conducta agressiva. L’agressivitat es produiria per alleugerir la tensió acumulada durant períodes de no-agressivitat. La conducta agressiva és desviada cap a l’exterior per evitar l’autodestrucció, per tant, l’agressivitat no es pot eliminar; tant sols es pot canalitzar. 2à L’etològia parteix de que tant els éssers humans com els animals som naturalment agressius. Degut a la selecció natural, la majoria de les espècies haurà desenvolupat mitjans, inscrits als gens, per a controlar i limitar l’agressió a l’interior de les seves espècies (tindria un component adaptatiu excepte en humans). L’instint de control de l’agressió a l’interior de l’espècie humana no ha tingut temps de desenvolupar-se. La territorialitat fonamentaria la conducta agressiva, si l’espai vital és invadit per membres de la mateixa espècie, especialment mascles, es dispara la conducta agressiva per tal d’expulsar-los. Les explicacions etològiques assumeixen que els éssers humans són bàsicament territorials. En humans seria una explicació per a guerres (invasions de territori). Sovint es confon la noció de territorialitat amb la d’espai personal o espai psicològic. Aquesta confusió afavoreix abonar-se a les tesis de l’etologia. L’espai personal té dues dimensions: física i psicològica. 8 Pulsió és un concepte diferent al d’instint. 17 Dimensió social de la persona Lorenz: l’agressió és el resultat de factors genètics innats que produeixen respostes antagonistes immediates envers els altres. Model hidràulic: l’energia agressiva s’acumula fins que un esdeveniment dispara el seu alliberament. Aquest disparador prendria la forma d’un senyal específic per a cada espècie. Lorenz proposa la descarrefa continua i controlada de petites quantitas d’energia a traves de formes d’agressio socialment acceptables (esports com el boxeig). Crítiques a l’aproximació biològica. - La universalitat de les explicacions biologistes a l’agressió no és tal, ja que per exemple els esquimals no tenen paraules per anomenar la guerra i això és una prova de que existeixen cultures on aquesta forma de violència no es coneix. L’agressivitat està modelada per la cultura. La cultura és un element regulador de les necessitats biològiques. - La concepció hidràulica de l’agressivitat. Els crítics comenten que és inevitable menjar, respirar, dormir, estan lligades a certs cicles. L’agressivitat, però, no va lligada a cap cicle. L’agressivitat, doncs, seria evitable. - La tercera crítica te a veure amb l’ahistoricitat. Les teories biologistes no tenen en compte les circumstàncies que envolten la violència i que són de caràcter històric. (agressivitat és inestable en el temps) 3.2.2 Teoria de la frustració - agressió ( conductistes ) El sentit comú diu: si algú ens empipa podem reaccionar agressivament . Per tant, creuen que existeix una relació causal universal entre frustració i agressió. Què passa si estàs frustrat i no pots agredir? La impossibilitat d’agredir a l’agent frustrant produirà un desplaçament. Aquesta aparició del concepte desplaçament és una solució a les primeres crítiques que va rebre la teoria. Quins problemes més tenia la teoria de la frustració – agressió? - No pot explicar les reaccions positives a la frustració. - Dificultat per a definir la frustració. - No es pot refutar el plantejament i això debilita la teoria en un context científic. Si es diu que sempre hi ha frustració encara que no s’observi, com es pot refutar aquesta afirmació?w No serveix la formulació original de la teoria ja que li falta poder explicatiu. Amb l’objectiu d’explicar també el perquè de la no agressió tot i donar-se frustració, es va reformular la teoria diverses vegades. L’agressió només és la resposta dominant a la frustració. Berkowitz (1969)àLa frustració genera un estat d’activació emocional (ira) en l’individu de manera que no provoca immediatament una agressió (ira provoca una predisposició cap a la conducta agressiva). La conducta agressiva es desencadena amb estímuls de l’ambient que posseeixen un significat agressiu. Aquests estímul (una arma, per exemple) estan associats a condicions de descàrrega de l’ira (condicionament simple). Són les armes senyals activadores de l’agressió? Per a demostrar-ho, Le Page i cols. (1967) van fer un experiment (The weapons effect). Aquest experiment semblaria provar la teoria reformulada per Berkowitz però experiments posteriors no confirmen els resultats (Turner i Simons, 1974). Ja que és difícil extrapolar la situació del laboratori a la vida real (qui creu que hi haurà pistoles de veritat en un laboratori?) A través de més estudis posteriors, sembla ser que les armes tenen efecte sobre l’agressivitat però més perquè són un objecte cultural violent que per efecte del condicionament. 3.2.3. Teories de l’agressió com a conducta apresa (conductistes) Pels conductistes tota la conducta és fruit de l’aprenentatge; també la violència. Existeixen dues formes o processos per aprendre les conductes: - Condicionament instrumental à S’aprèn la conducta agressiva si es recompensa al subjecte. Brown i Elliot (1966) van realitzar un estudi en llars d’infants, on es demostrava que el reforç pot disminuir l’agressivitat. Tot i així, no quedava clar si l’agressivitat es podia reduir mitjançant el càstig. 18 Dimensió social de la persona - ModelatàS’aprèn la conducta agressiva si el subjecte veu que la conducta agressiva del model s’ha recompensat. Bandura i Ross (1963) van realitzar un experiment basat en el condicionament operant. Es demostra que els nens imitaven la conducta del model quan aquest ha set recompensat (i ho aprenen). Aprendríem a ser agressius a la vida quotidiana ja que estaríem envoltats de models als quals ha set recompensada la conducta agressiva. Aprendre una conducta agressiva no vol dir que aquesta hagi de ser necessàriament emesa. Emetre la conducta depèn del context propici per a fer-ho. Per demostrar la influència de la violència en TV a la societat es fan estudis correlacionals que agafen a persones que tinguin TV a casa i es mira si correlaciona el seu comportament més o menys violent amb la quantitat de violència vista. S’observa que hi ha una associació positiva (que hi hagi correlació no vol dir hi hagi causalitat!) En estudis experimentals similars als anteriors, existeix el problema que les pel·lícules exposades als subjectes per a generar violència són breus, curtes i amb violència molt manifesta (poc a veure amb les emissions de la TV convencional). Es fa difícil extrapolar les conclusions a la població general. Cal recordar que l’agressivitat no és un tret de personalitat, la gent no és agressiva o no, sinó que el què existeixen són comportaments agressius (l’autor dels apunts està fart que els psicòlegs socials no tinguis en compte res més que la societat...). 3.2.4 Cas de Kitty Genovese “Durant més de mitja hora 38 ciutadans, respectuosos de la llei, van contemplar com un assassí apunyalava una dona. Dues vegades, el so de les veus dels ciutadans va interrompre l’acció de l’assassí, però aquest hi va tornar. Ningú truca a la policia fins que va ser morta”. La investigació social es va realitzar al voltant de l’omissió de l’ajuda Primer de tot cal situar-nos en el moment històric on va ocórrer el cas. USA, anys 60, no hi havia el concepte de violència masclista i per tant aquest tipus de violència no existia! És comprensible que en comptes de sorgir teories sobre la violència contra les dones sorgís una teoria sobre l’ajuda. No va ser fins el 1975 quan Miller va fer un llibre tractant el cas des de la perspectiva del maltractament a la dona. Cherry (1995) presenta un assaig que reclama que en el cas de Genovese hi havia quelcom més que violència. Perquè passa tant temps entre una i altra aportació? Perquè l’anàlisi de la violència en clau masclista és d’acord amb el canvi social (i de normes) que es va produir entre els anys 70 i els 90. Cherry destaca dos nous elements en el cas: la raça i la classe social. A part, també s’interessa per la història de l’assassí W.Moseley. S’obren noves possibles interpretacions com la de: home negre de suburbi que ataca dona blanca de barri benestant. Moseley era introvertit i el jutge el va descriure coma un monstre. El psiquiatre ho va fer com a una persona esquizofrènica incapaç de controlar la seva inclinació a matar. Era una estratègia social per a no acceptar el cas, per a buscar una explicació que els tranquil·litzés. Quatre anys després de ser tancat a la presó, Moseley fuig i durant la fugida rapta i viola una dona negra que fou acusada d’ajudar-lo a escapar. Hem de tenir present que al 66, a les persones de color del sud les mataven només pel color de pell. Tretze anys després Moseley envia un article al NY Times; fa una carrera (sociologia) i diu que l’antic Moseley ha mort. Explica tot allò que li va passar de petit: maltractaments, explotació laboral; era un home negre als 60. Cherry va destacar que el marc de la violència de gènere quedava petit per a explicar l’assassinat de Genovese. També s’havia de tenir en compte el marc de l’assassí. Quines són les conclusions que podem extreure del cas? 1- Els actes agressius no ho són al marge de la col·lectivitat en la qual es produeixen. Són actes culturals i cal tenir els recursos per a discriminar-los. 2- Els actors involucrats en actes agressius no tenen un perfil homogeni sinó que se’ns mostren plens de matisos i com a productes de contextos sociohistòrics concrets. 19 Dimensió social de la persona 3- La forma que tenim de veure els actes i actors no és constant sinó contingent i afectada pels recursos interpretatius disponibles (no estan al marge dels interessos de poder existents en tota formació social) 3.3 Conducta prosocial 3.3.1 Conducta d’ajuda Experimentà Cada subjecte està en un saló omplint qüestionaris i mentrestant sent 2 nens jugant a l’habitació del costat. Al cap d’una estona, escolta com el més gran estomaca el petit. Les condicions experimentals són: - El subjecte creu que és l’únic que s’adona del què passa (condició de responsabilitat). - El subjecte creu que hi ha un supervisor adult que presencia la baralla (condició de no responsabilitat). Els resultats foren que en condició de no responsabilitat, només 1 de cada 8 subjectes intervenien. En condició de responsabilitat, només 1 de cada 12 subjectes intervenien! Quina explicació hi podem trobar? Atès que no hi ha dilució de responsabilitat, què va dur a que no intervinguessin? Per una percepció alterada d’allò que succeïa. En condicions de responsabilitat la majoria va reportar que no semblava una baralla de veritat; en condició de no responsabilitat els subjectes estaven convençuts que si que era real! S’havia manipulat la percepció de l’esdeveniment. Així doncs, sota aquesta premissa perceptiva, com s’expliquen els resultats del primer experiment? Els elements importants per a l’explicació d’aquest, del nombre de gent com a testimonis, són: - Com més testimonis, més dispersió de la responsabilitat (dilució de la responsabilitat) ergo menys pressió per intervenir. - Existeix la possibilitat de vergonya causada per haver definit malament la situació i aquesta augmenta com més gent hi ha al voltant. - Com més gent involucrada, més complex és el procés. Actuo o no actuo? L’altre què farà? Així que la presa de decisió esdevé més lenta. A més, com més es triga, més difícil és actuar ja que en el temps que estàs sense actuar s’està redefinint la situació com a una en que no cal actuar (a no ser que els fets canviïn radicalment. Latané i Darley van estudiar el procés de presa de decisions i van generar un arbre de decisions d’intervenció en cas d’emergència que es composava dels següents passos: - Advertir que passa alguna cosa - Interpretar que algú necessita ajuda - Assumir la responsabilitat personal - Decidir sobre la forma apropiada d’intervenir - Posar en marxa la conducta d’ajuda Situacions que afavoreixen la conducta d’ajuda (Latané i Darley) 1- Quan obtenim una recompensa per la nostra ajuda (noció coherent amb el conductisme). 2- Quan estem de bon humor 3- Quan algú més ajuda (el fet de veure algú que ajuda augmenta la probabilitat de la C d’ajuda). 4- Quan les presses ho permeten 5- Quan es fa una atribució d’altruisme 6- Quan és normatiu Hi ha més factors rellevants a l’hora d’acabar duent a terme la Conducta d’ajuda, ajudem més: - A persones atractives - A persones que trobem semblants a nosaltres - A qui pensem que s’ho mereix 3.3.2 Teoria del món just 20 Dimensió social de la persona Lerner (1966)àEs definiria com la predisposició que tenim les persones a pensar que el món és just. Que les persones bones tindran el seu premi i les dolentes un càstig proporcional a les seves accions. És una predisposició que actua com a profecia que s’autocompleix; la seva pròpia formulació posa les bases per a que es compleixi. Lerner va demostrar la seva teoria amb experiments. A través de subjectes enganyats i xocs elèctrics i jugant amb l’atractiu de la víctima (còmplice). L’atractiu, doncs, estava influenciat per la quantitat de càstig que rebia la víctima. Quan els subjectes sabien que les víctimes havien de patir una altra sessió de xocs, encara veien a la víctima menys atractiva! Això era degut a que s’engegava el mecanisme del món just i pensaven que alguna cosa devia haver fet per merèixer-s’ho. Tendim a jutjar a les persones en virtut d’allò que aquestes obtenen més que per allò que aquestes fan. 3.3.3 L’altruisme i l’egoisme L’altruisme seria un cas particular de C d’ajuda a una altra persona sense esperar res a canvi (“despresa”), només pel desig d’ajudar a algú altre. Què cal a una C per ser titllada d’altruista? Una C es considera altruista quan d’altres persones se’n beneficien i, sense que la persona que la porta a terme esperi cap recompensa. Quan es considera que la C prosocial pot ser egoista? - Quan ajudem als altres perquè ens identifiquem amb ells - Quan ajudem a algú per rebre recompenses o evitar certs càstigs. - Quan ajudem algú per tal de lliurar-nos d’un estat negatiu. Batson i cols (1991), van proposar que el veritable altruisme prové de l’empatia. Davant la visió d’alguna persona que pateix, tendim a sentir compassió. Aquestes emocions, a vegades, generarien l’empatia que actuaria com a motivació per a la Conducta altruista, amb l’únic objectiu de beneficiar als altres. Tot i així, l’aparició de l’empatia no descartava altres motivacions per a la C prosocial, algunes de caire egoista. Així doncs, en quins casos el C prosocial serà autènticament altruista? L’aflicció de l’altre provocaria dues reaccions: 1) Emoció vicària d’angoixa personal: sentir angoixa a través de la visió de l’angustia d’algú altre à Donaria lloc a una motivació egoista per reduir la pròpia angoixa (s’experimenta una necessitat personal). 2) Emoció vicària d’empatia à Suposaria una motivació altruista per reduir l’angoixa de l’altre. Per a comprovar les teories es van dur a terme experiments. Subjectes veuen a una noia (Elaine) a qui s’apliquen descàrregues de forma aleatòria. Llavors s’oferia la possibilitat a les participants de posar-se al lloc de l’Elaine. Segons la hipòtesi de l’aflicció, els dos grups haurien de posar-s’hi, ja que unes ho farien per raons altruistes (empatia) i les altres per raons egoistes (angoixa). Però com discrimino la causa real que ha motivat a ocupar el lloc de l’Elaine? Posant una nova norma a l’experiment: mig grup podien abandonar quan volguessin el visionat i l’altre mig o es posaven al seu lloc o havien de visionar tota la cinta. Els resultats foren que les dones amb una major empatia ajudaven a la còmplice tot i poder marxar. En canvi, les angoixades només ho feien si havien de mirar el vídeo per complet; si podien marxar, marxaven. També es varen fer estudis de la C egoista relacionada amb la C d’ajuda. Cialdini (2002) i cols, pensaven que no és angoixa, sinó tristesa, allò provocat al veure algú patint. Allò que fem és tendir a mitigar la nostra tristesa i, per tant, no existiria l’altruisme. Per a demostrar-ho van conduir un altre experiment. ßExperiment “Carol” Existeix una personalitat altruista? S. i P. Oliner (1988-1992), van entrevistar 231 europeus que durant la II GM van ajudar a jueus a escapar de la persecució nazi. Van comparar-los amb 126 que no van ajudar (els2 grups presentaven constància respecte a l’edat, sexe, educació i regió). Els resultatsà els rescatadors tenien sentiments intensos de responsabilitat pel benestar dels altres i necessitat molt gran d’ajudar. Els no rescatadors, també tenien cert grau d’empatia però cap als 21 Dimensió social de la persona membres del seu propi grup. Nou concepteàextensivitat: capacitat de sentir empatia per persones de fora del propi grup. Un element explicatiu important fou l’educació i la socialització rebuda. Els pares dels rescatadors no eren autoritaris ni usaven el càstig. Usaven la raó i l’explicació com a mètode educatiu. Això fomentava la tendència a ajudar als altres i posa de manifest que l’altruisme no ve del no-res. Tec (1986), va trobar altres diferències al respecte de la C d’ajuda en els alemanys que van ajudar: 1- Els rescatadors solen ser membres marginals de la comunitat, sense sentiments d’integració 2- Manifesten gran independència i realització personal. 3- Revelen que ja ajudaven a altres abans de la guerra. Problemes d’aquests estudis en època de guerraà La situació extrema es pot extrapolar a la vida quotidiana? A més, s’entrevistava a persones considerats herois després (es preveu un intent de mantenir una imatge) que podia afectar a la validesa de l’estudi. Calro et al. (1991)es planteja: Què és més important per a ser altruista, la personalitat (predisposició) o la situació (allò que ens empeny) ? 1. Van prendre mesures de personalitat relacionades amb altruisme en estudiants. 2. Els /les estudiants es troben amb una dona immersa en una tasca complicada. 3. Per a alguns estudiants, la dona està tranquil·la mentre que per a uns altres, està angoixada 4. La dona demana si la poden ajudar. 5. Els subjectes poden o be marxar si volen (cost baix) o be no marxar però s’han de quedar veient com la dona no pot solucionar el seu problema (cost alt). En el cas dels subjectes que tenien la dona angoixada i en situació de cost alt, el 79 % l’ajudaven à la situació era molt important (perquè ajudaven fos quina fos la seva empatia). Quan el cost era baix, eren les mesures de personalitat allò determinant a l’hora d’ajudar o no. La personalitat aflora en les ocasions on la situació no és prou forta per a determinar la nostra conducta. 3.4 ATRACCIÓ INTERPERSONAL 3.4.1 Teories de l’ intercanvi social Des del conductisme social es diu que: 1- “Ens agraden les persones la C de les quals ens proporciona una recompensa i el mínim cost”. Per exemple, ens agraden les persones maques perquè ens recompensen estèticament 2- Ens agraden les persones que associem a experiències agradables, encara que no existeixi connexió racional. 3- Ens agraden les persones que pensen com nosaltres ja que ens ajuden a creure que no estem equivocats9. Crítiques a les TIS: - Simplificació del procés d’etiquetatge d’una situació com a gratificants. No és tant senzill saber què ho és i què no, ja que el fet de ser agradable o desagradable depèn de molts factors. - És una teoria contradictòria amb l’experiència del manteniment de relacions molt costoses. Per exemple, com explicaria la relació de les persones maltractades amb els seus maltractadors a partir de recompenses i càstigs? - Absència de factors socials. Això va provocar el sorgiment de variants de la teoria inicial: 9 Recordar teories dissonància. 22 Dimensió social de la persona - Teories de l’Equitat, tenint en compte que una relació ens ha de compensar, allò important és percebre que el balanç està equilibrat! A més a més, l’altre persona també ha de percebre que és recompensada amb la relació. - Teories de l’Afecte són més elaborades i tenen en compte que som éssers socials i que necessitem les relacions (necessitat d’afiliació), sobretot davant de situacions d’angoixa o por. 3.4.2 Factors que mediatitzen l’atracció La proximitat o accessibilitat (propinquity effect) Festinger, Schachter i Back (1950)àestudi en edificis d’una residència d’estudiants. Van observar que els estudiants es relacionaven més amb gent de la mateixa planta que amb els de la planta de baix. Els autors explicaren el fenomen amb dues raons: - Recompensa: quan et creues sovint amb algú, i et diu hola, és una forma de reconeixement social. - Expectatives d’interacció continua: He de estar be amb les persones amb les que interaccionaré sovint. - Familiaritat: Zajonc (1968)à estudis amb fotografies. Els subjectes havien de mirar 500 fotografies de les quals n’hi havia de repetides tot i que “no es notava”. Llavors se’ls demanava quines els hi havia agradat més i veieren que els hi agradaven més les repetides (motiu pel quas els polítics es disputen tant el temps d’exposició a la TV, als cartells electorals, etc.) Un efecte lligat a la proximitat és el del trencament de les distàncies interpersonals. S’entén com a situació íntima aquella en la que estàs el més a prop possible amb algú. L’atractiu físic. Existeixen diferències interculturals, temporals, generacionals i personals entre què és ser atractiu o no. Clifford and Walster (1973) van fer avaluar a mestres els treballs d’estudiants(dividits en dos grups, lletjos i guapos). Els mestres desenvolupaven més expectatives per als estudiants guapos. Landy i Sigall (1974), van fer avaluar els treballs a altres estudiants, i van observar el mateix fenomen que Clifford i Walster. Gairebé tots cuidem la nostra imatge; en depenen moltes coses. S’ha demostrat que l’atractiu físic crea síndrome, que hi ha un estereotip de bellesa. Les persones guapes són vistes com a més felices, d’èxit, agradables, simpàtiques...També s’ha de tenir en compte la influència del cànon de bellesa cultural. L’atractiu físic depèn de com et veuen els altres i no depèn de tu sinó d’allò que es considera maco per la gent del nostre entorn. A més, hi ha diferències de gènere al respecte, ja que H i D no valoren igual l’atractiu físic de les seves respectives parelles. El paper de l’autoconcepteà cerquem persones similars a nosaltres en grau d’atracció; aspirem al noi més maca només si creus que també ets molt maco. La similitud personal aquest fenomen està relacionat amb la proximitat en el sentit que aspectes de la similitud personal venen donats degut a la proximitat entre les persones que s’assemblen certs aspectes. Ens agraden les persones que s’assemblen a nosaltres en: atractiu / actituds / valors / creences ideològiques / interessos / activitats socials / habilitats / estudis. El fet d’esforçar-nos a reforçar aquests aspectes comentats (per exemple fer activitats amb la parella) pot provocar un augment de probabilitats de que aquesta es mantingui. És un factor que explica tant la continuïtat de la relació com l’inici d’aquesta però s’ha de puntualitzar que no es busca similitud en tots els aspectes. En certa manera també ens agrada sentir-nos únics en alguna dimensió de la nostra persona (individualisme). Si ens relacionem amb algú massa semblant, aquest fet ens resta individualitat i no ens agrada. La similitud que es busca ha de ser-ho en aquells aspectes valorats socialment! Algú amb un autoconcepte negatiu no es sent atret per a persones com ell. La reciprocitat i la consideració positiva: si t’agrado, m’agrades. Te n’adones que li agrades a algú i ja et comença a agradar. Com s’explica aquest fenomen? - Perquè les mostres de consideració positiva ens recompensen. 23 Dimensió social de la persona - L’efecte més potent es dona entre persones dissímils. L’efecte de l’elogi d’un amic és menys important que si te’l fa algú diferent a tu. L’atractiu generat és més durable (quan et diuen alguna cosa bonica) si la persona inicialment ens ignorava o no li quèiem be. Hi te un paper bàsic la percepció de la sinceritat. Si algú està interessat en el nostre atractiu o riquesa no sentirem aquesta consideració positiva i no tindrà efecte en nosaltres. Així doncs, les persones riques o d’estatus elevat tenen més dificultats per a saber si allò que fan te valor o no ja que constantment reben feedback positiu.A més a més, la sinceritat perd importància si tenim una alta necessitat de consideració, de sentir-nos estimats. Si suspens un examen i necessites ser estimat i llavors dius coses maques a algú, aquesta consideració positiva no tindrà massa valor. L’etiquetatge de l’atracció fisiològica Dutton i Aron (1974) defensen que una emoció es compon de dos factors: l’activitat fisiològica i d’un component cognitiu. Defensen que tenim moltes més emocions que no pas sensacions fisiològiques; per això quan sentim una reacció fisiològica l’hem d’etiquetar correctament. Exemple: si vas al cinema i veus una pel·lícula emocionant, pots transferir part d’aquesta excitació a afecte cap a la teva parella. 3.4.3 Relacions a llarg termini Les relacions amb els altres ens marquen (identitat) i com més temps estem amb algú més canviem i els altres passen a formar part de la nostra vida amb més força. Gergen i Gergen (1986)à etapes per les quals passen la majoria de relacions: - Proximitat (ens coneixem) - Consciència mútua (l’altre existeix) - Contacte superficial (atracció física, similitud personal) - Reciprocitat (m’agrades, t’agrado) à comença la relació i aquí entren en joc altres factors que es descriuen a continuació. Quan ja comença la relació, ocorren una sèrie de processos característics: - Compatibilitat de necessitats: ens cobrim mútuament. - Obertura del jo (disclosure): t’explico allò més íntim - Comprensió empàtica: quan l’altre te un problema seriós tu també et sentiràs malament. 3.4.4 Sorgiment de les normes socials Les normes socials determinen elements del nostre comportament i qualsevol situació està afectada per aquestes normes. Es podrien definir com “les expectatives de comportament de les altres persones”. Sorgeixen per comparació social. Així sabem si som normals o no. Aquesta comparació es produeix amb persones properes (el nostre principal referent)mitjans de comunicació,etc. A través de la comparació social aprenem i obtenim informació sobre diferents aspectes que afecten i componen les normes: - Cànons de bellesa: - Atractiu (relacionat amb l’anterior, bellesa). - Comportaments esperats en cada situació - Significats dels gestos. - Conseqüències de les C (millor aprendre-les observant els altres). - Estratègies de relació. Les normes socials afecten a la nostra intimitat. És per això que parlem de construcció social de la intimitat. Si, la nostra vida íntima (sexualitat, amistat, etc.) també està regulada per les normes socials. Com són les formes de la nostra vida íntima, com és aquesta? - Es construeixen social i culturalment. - Varien al llarg del temps i de les cultures: - Es concreten en normes d’intimitat. De fet, compartim expectatives (entre persones de la mateixa cultura i temps) sobre allò que és apropiat en cada tipus de relació. 24 Dimensió social de la persona 3.4.5 Relació de gènere en un món patriarcal La importància del sistema sexe/gènere (exemple clar de control social). Biològicament el sistema Homes/Ddones és un continu on ens ubiquem tots però a través de normes socials, només ens podem situar en un dels dos llocs, o H o D (Dones s’han de depilar, Homes no van amb faldilla). El gènere sexual és un conjunt de normes socials i expectatives que regulen: Comportament, Gustos, Creences, Sentiments i Desigs. TEMA 4: L’individu social: Identitat, Percepció, Emocions, Memòria (EL TEMA 2, ACTITUDS, TAMBÉ FORMA PART DEL BLOC: L’INDIVIDU SOCIAL Identitat, percepció, emocions o memòria són fenòmens individuals sobre els quals s’oferirà la versió social. El tema 2, actituds, també forma part del bloc ‘individu social’. 4.1 IDENTITAT 4.1.1 Nivell individual Experiència fenomenològica d’un mateix Per a nosaltres mateixos som un fenomen sobre el qual pensar i reflexionar, tenim idees sobre nosaltres mateixos. Cadascú de nosaltres te una experiència directa de si mateix. - En determinades cultures, com que les persones són fruit d’un Déu, ningú diria que és responsable dels seus actes. - Ser tolerant amb les diferències, no és una característica compartida amb la nostra cultura de fa 60 anys, quan es preferia una societat més homogènia. - El teu context et permet desenvolupar-te com la persona ideal imperant al moment - Les negacions (jo no sóc) no acostumen a sortir sempre i quan formis part del grup triomfador. Es fan comparacions amb el grup dominant i el grup marginat presenta un baix self. Tot això ens serveixen per adonar-nos que la identitat és relativa al context social en el que vivim. L’agafem, l’interioritzem. Culturalment, tenim una sèrie de metàfores que potencien la idea de l’existència d’un jo interior. “Allò més important està dins nostre” o “ la bellesa està en l’interior” o “sigues tu mateix”. Tots aquests constructes ens allunyen de pensar que som com som degut a unes condicions.Ens duu a fal·làcies com “primer em canviaré a mi i llavors, màgicament, canviaré la societat” i a no creure en el canvi. Per canviar, cal canviar les circumstàncies. El jo és un de sol o és múltiple? Existeix la creença que només som d’una sola manera. Però, durant el dia, passem per situacions diverses i aquestes ens obliguen a treure una manera de ser o altra. La nostra manera de ser és oscil·lant (diferents rols) així que es impossible la unicitat. Identitat social10 Als anys 60 es va començar a plantejar les conseqüències de la discriminació així com el fet de pertànyer a una categoria social, l’estigmatització i els prejudicisàexperiment “divided class”. Es demostrava, entre d’altres coses, que pots tenir l’autoestima alta sempre i quan pertanyis al grup valorat. L’experiment també va funcionar en adults. Categorització Estructuració El què feia la professora de l’experiment comentat era categoritzar, és un procés cognitiu bàsic que sempre fem: consisteix en Organització Simplificació 10 Vídeo: una classe dividida, projecte dels anys 60 sobre discriminació. 25 Transformació Dimensió social de la persona tractar objectes diferents com si fossin equivalents i allò més important és que responem a aquests objectes en funció de la seva categoria i no de les seves característiques úniques. Categoritzem per mantenir una economia cognitiva: s’ha de reduir la complexitat de la realitat a un mínim de categories i aquetes estan molt influenciades a nivell cultural. La categorització constitueix un fenomen essencial per a orientar els comportaments socials i per a mantenir i crear els valors, normes i creences. En definitiva, constitueix un sistema sociocognitiu que crea, orienta i defineix la situació concreta d’un individu en la societat (Tajfel, 1972) Les classificacions són arbitràries ja que estan determinades culturalment (Els animals es poden classificar en: grossos, marrons, els de dents grans, els que acaben de trencar coses...però no ho fem així). En cert punt de la investigació sobre la identitat social, Tajfel, a través d’un experiment, proposa el paradigma del grup mínim. Estereotips Els estereotips són creences sobre les característiques personals dels membres d’un grup. Quin problema hi ha en fer inferències? Que la realitat ens pot trencar les categories. Així doncs, per lluitar contra la realitat, tenim mecanismes que mantenen els estereotips, relacionats com processem la informació que rebem. - Distorsió de la informació: així la informació que percebem s’ajusta a la categoria existent. - Atribucions: les C que confirmen l’estereotip són estables mentre les que no ho fan són inestables. - Selecció: prestem major atenció i record de totes les vegades que s’ha confirmat l’estereotip. - Recerca selectiva: la recerca d’informació s’atura quan ja s’ha confirmat l’estereotip. Categorització Estereotps Prejudici Discriminació Els estereotips deriven en: Prejudicis Es definirien com una predisposició negativa, envers els membres d’un grup només per pertànyer a aquest grup, són la base de la discriminació. La discriminació alimenta la categorització en el sentit que reforça les categories (Per exemple, si es construeix algo i els lavabos estan separats per negres i blancs, estic reforçant la categoria negre Vs blanc ). La discriminació, a part de reforçar la categorització, també reforça el propi prejudici Els estereotips tenen base real o be és fictícia? Wax (1948) va enviar dues cartes a hotels de Canadà. Unes estaven a nom de Mr.Locward (nom comú) i les altres a nom de Mr.Greenberg (nom jueu). En el primer cas, el 95 % d’hotels responien i un 93% tenien lloc mentre que en el segon cas, només ho feien un 52% dels hotels i només un 36 % tenien lloc disponible. Cap dels responsables dels hotels havia tingut experiències negatives amb els jueus però tot i així el prejudici seguia perdurava. Estigma És un atribut profundament desacreditador a nivell social. El procés d’estigmatització consisteix en assignar estereotips negatius a les persones en les que algun atribut seu es considera diferent o inferior a la norma social imperant. En serien exemples persones amb: discapacitat, deficiència física o malaltia visible, membres de minories ètniques, etc. La diferència bàsica entre el prejudici i l’estigma és que el prejudici és una categorització només per pertànyer a un grup mentre que l’estigma implica més aspectes (individuals, físics, etc). L’estigma també està relacionat amb la discriminació en el sentit que tenir un estigma provoca discriminació. 26 Dimensió social de la persona Estgma Internalització i reforç d'ident. maculada Reducció d'oportunitats Estereotps (etquetes) Rols i expectatves Quan estigmatitzem algú, ja no esperem que el comportament de la persona estigmatitzada segueixi les normes socials. Discriminació La discriminació provoca: - Deshumanització - Aparició d’ideologies de la perillositat sexual: el cas dels gitanos. - Aïllament (boicot) o pèrdua de capital social: és sabut que com més capital social (relacions) tens, més fàcil és sortir-te’n, trobar una feina... - Rebuig: reducció de possibilitats de vida. - Hostilitat - Marginació A part, també comporta efectes psicològics. La identitat es deteriora (spoiled identity) com va posar de manifest Goffman; - Baixa l’autoestima. - Autoaplicació dels estereotips: t’ho creus, ho assumeixes. - Identitat única per a les víctimes de l’estigma. Com aquests processos canvien la identitat social? Si el grup al que pertanyem ens aporta aspectes positius, tendirem a mantenir-nos al grup. Si no ens satisfà, es tendirà a buscar nous grups. Aquest últim cas te dues excepcions, quan: - És impossible canviar (per exemple si ets negre). - Abandonar el grup entra en conflicte amb valors importants que formen part d’una autoimatge acceptable En cas que no es pugui canviar la identitat social, tenim dues opcions: 1) Canviar la interpretació dels atributs negatius del grup, justificant-los, fent-los acceptables. 2) Acció social per a canviar-hoàel moviment feminista del s. XX. 4.1.2 Nivell interactiu El jo reflexiu i reflectit La nostra identitat és un reflex que prové de les persones que ens envolten. Quan penso en el qui sóc jo, hi ha dos jos en marxa: el que coneix, cognoscent (subjectiu) i el conegut (objecte del nostre pensament). El jo es va construint quan parlem d’ell. El jo seria un mirall fet de llenguatge, d’imatges, d’on sortim nosaltres mateixos per veure’ns a nosaltres mateixos. Assistim a la paradoxa de la reflexivitat que actua com a bucle. 27 Dimensió social de la persona S’ha de ressaltar el paper del llenguatge en la formació de la identitat: el filtre cultural que ens forma és fet del llenguatge que tenim a disposició per a descriure’ns. Amb el llenguatge construïm una imatge de nosaltres mateixos que alhora és un producte social i és necessari que tinguem consciència de nosaltres . El pragmatisme nord-americà dona lloc a una corrent psicosocial anomenada interaccionisme simbòlic (del jo reflexiu). James, Badlwin, Cooley o Mead n’eren els principals integrants. - W. Jamesà El self (si mateix) te dos components: el jo (I): cognoscent i font de l’experiència i el Mi (me): conegut, component del jo. James deia que coneixem, del ‘nosaltres’: el nostres cos, les possessions, rols i creences. - J. M. Baldwin à Es preguntava per com era el desenvolupament de la consciència. Sabem que els nens imiten i que, quan ho fan, poden fracassar o tenir èxit. Aquest fet et fa ser conscient de qui ets. Quan no aconseguim imitar a l’altre, ens adonem que no som l’altre, que som algú diferent! Estem parlant d’una autoconsciència com a consciència de l’altre. Simultàniament també ens fem conscients de que els altres també són diferents i començo a fer atribucions (causes de la C dels altres). - C. H. Cooley àPrincipal introductor de la idea del mirall. El self era una imatge que els altres donen de nosaltres i està en permanent definició. Aquesta idea de dinamisme és molt important perquè amb la psicoanalítica des de la infància queda tot determinat, i amb aquesta visió és més factible el canvi. El self apareix a mida que interaccionem amb altres persones. Per a Cooley, doncs, el si mateix i la societat són bessons i l’ego de que jo i societat estan separats és una il·lusió. - G. H. Mead o Jo = organisme que actua: no és consciència, simplement reacciona als altres. o Mi = consciència de si mateix i dels altres. o Altre = jo + mi. Aquest ‘altre’ era un concepte nou. La suma d’expectatives que els altres tenen sobre tu i l’actitud dels altres envers tu. Mead fa que l’altre sigui la suma d’allò sobre el què som conscients i la consciència perquè no creu que hi pugui haver consciència sense contingut. Afegeix un altre jo diferent al jo que defensaven els altres autors (el jo reactiu). En el moment que reaccionem amb un jo, no podem pensar-hi. Només podem fer-ho quan ja ha passat l’acció; és una informació, a més, que va a parar al mi que acumula les reflexions sobre un mateix d’allò que som. Mead pensa que al model dels anteriors autors hi falta la capacitat de reacció dels subjectes. Segons el model dinàmic de l’interaccionisme simbòlic, el self es faria en cada interacció amb l’altre i si no t’agrada la teva forma de ser has de canviar de context, per descobrir altres jos. Exemple El que mou la peça d’escacs és Altres (1) el “jo”. Tot i així, moc la peça basant-me en el que jo se dels escacs, el “mi” (experiència, tot allò que es va acumulant. Si no es donés aquest fenomen, semblaria que la vida torna a començar en cada interacció). La següent jugada ja no dependrà només de la meva Jo (3) Mi (2) estratègia, sinó també del moviment de l’altre jugador, i quan el “jo” torni a actuar, ja no serà el mateix d’abans. Segons l’interaccionisme simbòlic, l’identitat és: - Múltiple i situada. - Emergent: no existeix abans de les relacions i interaccions socials. - Recíproca: com que respon al què els altres diuen sobre mi, la identitat de l’altre també canvia segons les meves respostes. - Negociada: No em conformo amb lo que els altres pensen sobre mi 28 Dimensió social de la persona Allò que som no ho podem deslligar de la capacitat de negociar. Tinc prou capacitat per ser allò que vull ser? Agència: seria la capacitat d’actuar i negociar. La Gestió d’Impressions (Goffman) Quin és el motiu pel qual gestionem les impressions que donem als altres? Ho fem perquè la identitat és important per a nosaltres. D’aquesta manera, presentem certa orientació a intentar saber què pensen els altres de nosaltres perquè entenem que en hi juguem la nostra identitat real. un exemple11: - Impressió que donem als pares: volem semblar bones persones. - Impressió que donem a la feina: volem semblar treballadors/es. Aquesta manipulació en alguns casos si que és estratègica: quan busquem feina o intentem lligar, per exemple. Generalment, però, no ho és (no som tant maquiavèl·lics). Aquesta gestió es dona a través de la interiorització dels rols de la self-impressió (ja que també som observadors de la nostra pròpia C i també ens volem caure be a nosaltres mateixos) i de les normes d’autopresentació. Goffman parlava de “pur taiatru” à Som actors que al llarg del dia representem un paper en funció de la situació que ens trobem. Quan algú es comporta de forma “natural” és que actua molt be. En la foto de l’autor, amb posat seriós, cafè, papers, posició de mans; res és natural però fa molt be el seu personatge. Li arribem a assignar un “si mateix”, un self. On és el límit entre la persona i el personatge que representa? Es podria proposar la següent equació: Si mateix = actor + personatge L’actor seria l’encarregat de posar en escena l’actuació, de forjar la impressió. El personatge, en general agradable, equivaldria a una figura les qualitats de la qual han de ser evocades en l’actuació. L’actor intenta que a través de l’actuació els altres creguin el personatge. Al final, el nostre personatge es fon amb la nostra persona i el personatge es defineix en una negociació entre l’actor i l’auditori. L’escenari és un lloc amb parets i portes, amb límits; el lloc on cadascú fa el seu paper. En tot escenari hi ha una regió: - Pública: on te lloc la presentació; una regió anterior. - Privada: on es prepara l’actuació; una regió posterior, invisible. Exempleà En un restaurant hi ha una sala on la gent menja (regió anterior) i una cuina on es prepara el menjar (regió posterior). El cambrer pot estar discutint amb el cuiner i en el moment que creua la porta, somriu; i ens agrada que sigui així. Sinó, el qüestionarem com a persona i tot, ja no tant sols com a cambrer. 4.1.3 Nivell sociohistòric El paper dels estatus i els rols Mead considera que és a través del joc que els nens adquireixen els rols, que equivaldrien als papers que el nen representa. La persona aprèn a descentrar-se, mirar-se des de fora. Els jocs, però, obeeixen a regles i generen unes posicions concretes. La noció més important del constructe “regles” és que aquestes tenen un valor en si mateixes i no depenen de la persona que ocupa “x” posició. L’estatus és una posició social dins d’una societat on hi ha diferents posicions a ocupar (mare, fill, policia..) Podríem concloure que una societat és un sistema d’estatus. Un rol equivaldria a un conjunt de normes que una posició duu associades; unes expectatives de comportament de qui ocupa la posició. No pots no tenir un estatus mentre que si que pots no ocupar el rol de bomber, per exemple. Les posicions presenten diferent nivell: és millor ser metge que mestre. Un nivell més elevat possibilita tenir més marge d’execució en determinats rols. Existeix un marge de maniobra dins els rols, que està afectat pel nivell. Aquest 29 Dimensió social de la persona marge de maniobra comentat te certs límits segons la posició. Un professor pot decidir posar o no un examen però haurà d’anar a fer la classe si o si. També existeixen normes que regulen la relació entre les diferents posicions encara que a vegades aquesta relació no està normalitzada. Cada persona te la possibilitat d’ocupar vàries posicions i a més fer-ho de manera simultània. En aquest punt apareix, doncs, la necessitat de regular quins rols es poden ocupar a l’hora i quins no. Quina és la relació entre els rols i la identitat? El conjunt de rols que adoptem també són part d’allò que som. Els rols duen associats unes normes determinades, uns valors i unes normes relatives a la relació amb altres rols i estatus. Per tant la identitat també està composta per el conjunt de rols que adoptem, és un producte situat històricament (De fet, ja no podem ser cavallers de la cort ni princeses) També podem parlar de contrarols. Les diferents posicions són interdependents. Per exemple el mestre necessita a l’alumne per exercir el seu rol. El marge de flexibilitat del rol que s’ha comentat abans també dependrà de les expectatives del contrarol. Existeix una negociació implícita (no observable) que t’obliga a complir les normes i en definitiva els teus rols. Dins també del marc de l’estudi de la relació dels rols amb la identitat, aquests poden ser: - Adscrits: són assignats per la societat i la persona individual no te gaire marge de decisió sobre ells. Per exemple les posicions vinculades al gènere, l’edat, el ser pobre o ric, etc. - Adquirits: depenen de la nostra decisió i d’habilitats personals. Per exemple el fet de seguir el rol de pintor, metge o estudiant, depèn de la nostra voluntat. 5 conflictes característics relacionats amb identitat i rol: - Conflicte interol: quan dos rols habitualment compatibles deixen de ser-ho. àPer exemple quan ets pare i mestre i el teu fill va a l’aula que duus. - Conflicte intrarol: que el mateix rol representa demandes que són incompatibles.--> Per exemple, sent professor, una meitat de la classe prefereix classes magistrals i l’altra que hi hagi participació. - Conflicte persona-rol: entre les creences i valors personals que un te i que són incompatibles amb el teu rol. àPer exemple quan exerceixes de psicòleg i un client reconeix que abusa sexualment dels seus fills. - Sobrecàrrega del rol: quan un rol rep demandes simultànies compatibles però a les que no es pot contestar a l’hora.à L’exemple de l’estudiant: reps demandes de treballs de tots els professors però no es poden atendre totes a l’hora (sense l’adequada planificació). - Ambigüitat del rol: dificultat per reconèixer les expectatives que comporta una posició. Aquest fenomen es pot donar perquè no està ben definida socialment (per exemple l’adolescència) o be perquè el rol està en procés de canvi històric i cultural. Martín Baró, en la seva teologia de l’alliberament, destaca que els rols són importants i tenen pes en la identitat de cadascú perquè fan que la nostra C sigui coherent amb la nostra societat, amb allò que s’espera de nosaltres. Són consistents internament, no contradictoris. El rol s’assumeix com un tot significatiu. El rol desencadena en formes d’actuar, estiguem o no d’acord amb allò que el rol ens obliga a fer i per tant determina en gran part allò que som. Cal anar en compte amb la relació entre rol i teatre. Que els rols siguin construccions de la societat, que els associem a teatre, no vol dir que no siguin molt reals! Ens afecten, perquè adoptar els diferents rols ens canvia. Ens canvia la identitat. Berger defensa aquesta idea que els rols ens conformen. Els rols són una manera de relacionar-nos, hàbits i costums a dur a terme que impliquen determinades emocions. Les emocions que sent algú quan és policia o bomber les acaba assumint al rol quan, en teoria, pensem que les emocions venen de dins. És una vegada que esdevens policia que comences a apreciar la llei. Els rols obren la porta a la possibilitat del canvi (com no passa des d’altres enfocaments dins la psicologia). Si no vull ser de determinada manera, no em faré, tenim marge de maniobra. (Mirar experiment de la preso de stanford http://moourl.com/v6e15 ) 30 Dimensió social de la persona Construcció sociohistòrica de la identitat Els rols varien històricament, el contingut dels rols canvia; canvia el seu significat i la valoració d’aquests. Canvien les diferents posicions o estatus (la noblesa ha desaparegut)i les relacions entre rols . Quan naixem el món ja està fet i conté unes tradicions i costums, institucions, convencions, creences, ideologies i llenguatge. Tot això passa a formar el contingut de la nostra ment. El pensament s’entén com una xarxa social intersubjectiva (que es fa entre tots) Dewey, anys 30. Models dominants del self - Self romànticà s.XVII. Defensaven l’existència d’un món interior ocult (ànima, esperits, energies) que va desembocar en una onada d’interès per l’espiritisme, la màgia i la recuperació del folklore de fades i éssers màgics. La idea que tenim de l’edat mitjana està molt distorsionada per aquesta visió romàntica. - Self modernà s.XVIII. Defensaven l’existència d’un món visible i observable i la possibilitat d’una ciència empírica. L’existència d’unitat bàsiques (essències) que són conseqüència única dels fenòmens així com el desenvolupament i el progrés. La metàfora de l’organisme com a màquina era molt poderosa i fa desaparèixer a poc a poc la idea d’esperits. - Self postmodernà s.XX. Erikson considera que l’objectiu del desenvolupament de la persona és assolir una identitat ferma, estable i lliure de contradiccions. Culturalment se’ns exigeix desenvolupar una identitat forta i estable i en conseqüència, el self postmodern implicava que la gent fossin autònoms, autosuficients i nuclis escindits (Està ben valorat que ens centrem en la raó i la voluntat de decidir mentre que l’emoció i l’instint estan mal valorats) Com veiem, aquestes característiques comentades s’adeqüen molt be a una societat capitalista, individual i democràtica. El self s’està saturant (Gergen, “El yo saturado”). Si tenim en compte que els altres ens fan (son el nostre mirall) i veiem que ara, els altres són milers de persones, molts més que abans, veurem que estem davant una saturació de miralls. A part, Gergen també parla de la colonització del self. Està desapareixent la idea d’essència individual. També se’ns ensenya a ser flexibles. Estem en formació permanent; no s’acaba de ser mai res i estem en permanent immaduresa. Què passa, dins del model actual, amb la racionalitat? Ja no està clar què és raonable i què no. Per exemple, fumar. El self modern ens diu que no s’ha de fumar. Des del punt de vista d’estar amb els amics, si que es pot fumar. D’aquesta manera estem davant d’identitats ambigües( És per aquest motiu que les teories de la dissonància cognitiva funcionaven molt be als anys 50 però no ara) Perquè, què és raonable ara? No hi ha solució obvia al problema així que amb quina cognició comparo? Segons Berger, ens trobem davant d’una relativitat permanent. Ja no serveix el “ser o no ser” de Hamlet. El Hamlet postmodern diria “de tot això, que sóc”? Baumeister defensa que el self és un problema modern. A l’Edat Mitjana no era un problema saber qui erets. Erets el teu estatus i les teves accions visibles. Els 4 problemes moderns del self, serien segons l’autor: - Autoconeixement: Al final del procés de coneixement, ni tant sols pots saber per tu sol qui ets, necessites l’ajuda d’un professional. - Autorealització:. Has de descobrir el teu potencial i desenvolupar-lo i s’ha de saber qui ets per a poderho fer. - Relació individu-societat: a l’Edat Mitjana era una relació fixa ja que qüestionar-la era qüestionar a Déu, que establia les relacions. Amb la Revolució Americana o la Francesa o la Industrial, es planteja la igualtat social. La mobilitat de que puguis sortir d’un rol per passar a un altre.. - Autodefinició. Qui sóc jo? : A l’Edat Mitjana, jo era de “x” gremi, família i del lloc on naixia Com és desitjable ser en una societat genera canvis en les persones. Aquestes transicions del jo, generen conseqüències. Per exemple, el canvi de model H / D, en el que l’home vol mantenir la posició social avantatjosa i la dona sortir de la desavantatjosa, genera violència de gènere entre ambdós. 31 Dimensió social de la persona 4.2 PERCEPCIÓ SOCIAL 4.2.1 Introducció Dues línies clares d’investigació respecte a la percepció social: - Funcions socials i culturals que mediatitzen en el procés de percepció social. - Percepció de les persones. La visió habitual de la percepció ens diu que es algo passiu, les coses hi són i nosaltres les capturem. Des de la psicologia social, s’ha evidenciat que la percepció és un fenomen actiu. Seleccionem, ordenem, emmascarem, distorsionem, completem... Com construïm les percepcions? A través dels meus processos cognitius, De les motivacions i Dels marcs culturals. 4.2.2 New look in perception És el pas de la concepció passiva a activa de la percepció. Bruner va ser el principal instigador d’aquest canvi, als anys 40 i 50 del segle passat; ell fou un dels principals artífexs de la revolució cognitiva. La seva teoria posa de relleu la incidència de diversos factors en la percepció: dinamogènics, socials i culturals, i els de processos de categorització. Factors dinamogènics Son les necessitats, expectatives, motivacions; en definitiva, qüestions dinàmiques. Es va conduir un experiment per a demostrar aquesta efecte. Es van agafar dos grups de persones; unes amb gana i les altres saciades. Se’ls hi va passar diapositives i es va veure que el grup de subjectes que tenien gana veien més objectes relacionats amb la seva necessitat. Factors socials i culturals Bruner i Goodman van agafar nens de 10 anys i els van fer estimar la mida d’esferes de cartró i de monedes de manera que els subjectes sobreestimaven la mida de les monedes. Davant d’un estímul amb valor, el percebem més gran. Llavors varen conduir el mateix experiment però amb dos grups de nens; de classe alta i de classe baixa. Els de classe baixa sobreestimen més la mida de les monedes que els de classe alta. Va quedar provat que els factors socioeconòmics afecten a la percepció. Bruner també fa experiments de “rivalitat binocular”. Es passaven diapositives molt ràpid i es preguntava als subjectes què hi veien. Les imatges eren o be d’un partit de beisbol o d’una corrida de toros. Els de cultura més hispana veien més els toros mentre que els de cultura anglosaxona veien més el partit de beisbol. La nostra constitució cultural afecta a la percepció Efectes de la categorització Hem de recordar els experiments de Tajfel amb Klee i Kandinsky. Els efectes de la categorització eren que augmentava la distància entre els altres i nosaltres i que disminuïen la diferència entre subjectes del propi grup. Aquesta variació de la percepció de diferències entre i intragrups és l’efecte perceptiu de la categorització. El fenomen de la categorització es pot donar tant de forma inductiva com deductiva. Aquests dos processos incideixen sobre la categorització. Anem a veure punt per punt, com ho fan: 0) Tendim a augmentar les diferències intercategorials i a disminuir les intracategorials. Puc diferenciar entre europeus però entre asiàtics ja em costa més perquè semblen tots iguals. 1) Ancoratge – desancorar:Quan posem Inducció algú en una categoria llavors és més difícil de canviar aquesta categoria ja feta. Categories Característques Es van fer experiments al respecte. Es presenten imatges difuminades als subjectes i aquests han Deducció d’inferir què hi veuen però de forma molt ràpida. 32 Dimensió social de la persona Aquests contesten què veuen (que no es pot saber perquè la imatge no tenia prou nitidesa). A un altre grup no se li demana que contestin ràpid i podien esperar a que la imatge tingués més nitidesa per a contestar (evitant la categorització incorrecta d’entrada). Els que ja havien respost, necessitaven molta més nitidesa (en una segona opció de resposta en la qual podien esperar fins que volguessin) per dir què veien! Això era degut a que ja havien categoritzat i ara era difícil canviar de resposta. La categorització errònia que s’havia fet obligava a buscar elements que concordessin amb allò que ja s’havia categoritzat. 2) Sobreinclusió categorial: tendència a incloure en una categoria a més elements dels que pertanyen a aquesta. Aquesta tendència és major quan la categoria és valorada negativament. La sobreinclusió categorial ens permet mesurar els prejudicis. Bruner va experimentar amb aquest efecte agafant fotografies de gent negra, més mulata, blanca, més fosca, etc. Els subjectes que tenien més prejudicis etiquetaven més fotografies com a pertanyents a persones negres. Perquè ho fem això? Doncs per por a posar algú amb característiques negatives a una categoria positiva (un dels arguments principals per a mantenir la pena de mort) 4.2.3 Percepció de les persones Tant la formació d’impressions, com la resistència a les distorsions perceptives com la percepció d’emocions foren temes que Ash (1952) va desenvolupar i integrar per a estudiar com percebem als altres. Molt influenciat per la Gestalt (per tant en contra de l’atomisme sensorial de Wundt). Ash defensava que la nostra experiència, sensacions, són immediatament globals, estructurades des del principi. Percebem des de l’inici de forma global i és la totalitat la que dona sentit als elements que formen les coses. Formació d’impressions (Asch) Per estudiar com es formen les impressions sobre les persones, Sash va conduir diversos experiments. Va agafar un grup de persones i els va descriure una persona amb les característiques del quadre següent: Forma Nous adjectius Completar la forma G1 Intel·ligent, hàbil, ingeniosa, generós / avar càlida, decidida, prudent, popular / impopular pràctica ... G2 Intel·ligent, hàbil, ingeniosa, generós / avar freda, decidida, prudent, popular / impopular pràctica ... Una vegada descrita la persona, es presentaven dos nous adjectius al subjectes i havien de completar la forma d’aquella persona com creguessin convenient. El G1 presentava una tendència a completar la forma de forma positiva i el G2 al contrari. A què era degut aquest fenomen? Doncs l’element càlid/fred de la primera descripció, transforma el significat dels altres adjectius i canvia la forma global. Les conclusions de Ash: - Cada element de la descripció adquireix un significat diferent en funció del conjunt en el que es situa. - Algun elements són més centrals que d’altres: això ho veu canviant fred / càlid per altres parells d’adjectius com reservat / efusiu, adjectius que no omplen la forma tant clarament com fred o càlid. - Però la major o menor centralitat no és inherent a l’adjectiu ja que depèn del context. En una altra sèrie d’adjectius també es canviava fred i càlid però ja no tenien la mateix força ja que els adjectius del voltant (obedient, dèbil, superficial) els hi restaven força. - L’ordre en el qual apareixen els adjectius també condiciona els seu valor. Els adjectius del principi presenten un efecte de primacia. (En una entrevista mencionaràs primer els teus aspectes positius) 33 Dimensió social de la persona En definitiva, en la formació d’impressions intervenen mecanisme subtils. Si la nostra primera impressió és positiva tendirem a omplir la forma de la persona de forma positiva i a l’inrevés. A més, s’ha de recordar la dificultat de canviar la primera impressió que algú ha generat. Resistències afectives a les distorsions perceptives(Perspectiva transaccionista) La distorsió que es produeix quan percebem algú, no te via lliure per deformar les impressions. Existeix una resistència a la distorsió; que algú xerri molt malament d’algú altre generarà també una resistència en mi en forma d’incredulitat. La idea principal que defensen és que la distorsió és proporcional al valor emocional o afectiu de l’estímul. Per a constatar la seva teoria van realitzar un experiment. Els subjectes eren persones amb molta autoritat en un context molt jerarquitzat (militar). Es va observar que els subjectes resistien més a la distorsió de les autoritats que dels propis companys! Una prova de que som fàcilment influenciats per l’autoritat, a nivell perceptiu. 4.2.4 Percepció cultural de les emocions El sentit comú diu que dotem a les emocions d’un valor de veritat (això ho sento jo i no ho pot negar ningú), d’un caràcter individual (son intransferibles), d’un caràcter biològic (hormones, snc...) i d’un valor ambigu (és bo tenir-les però també controlar-les. Hi ha certes preguntes persistents en la història de l’estudi de les emocions per la psicologia social: les emocions bàsiques són transespècie? Són universals i transculturals? Quin és l’origen de les emocions secundàries? La psicologia social no està d’acord en que les emocions siguin transespècie i per a criticar-ho remarquen la falta d’acord en determinar el nombre d’emocions primàries per part dels que ho defensen. Així doncs, la psicologia social defensa que cada cultura introdueix aspectes propis en la forma d’expressió de les emocions. Cada cultura estableix les situacions i esdeveniments que donen lloc a X emoció i regula la manera en la qual s’ha de controlar o manifestar una emoció. 34 ...