Tema 5. Percepció social (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Social
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez T 5 – Percepció Social  Naturalesa inferencial del procés perceptiu • La percepció comporta una interpretació - Prejutgem la realitat en base a les nostres expectatives • La percepció és un procés selectiu i està influenciat per les necessitats socials i culturals, els aprenentatges i altres característiques personals. És a dir, un process mitjançant el qual pretenim coneixer i comprendre els demes. És un dels aspectos més bàsics i importants de la vida.
• Experiment Bruner i Goodman (1947)  Formació i gestió d’impressions • Com ens formem impressions sobre els altres? - De manera molt ràpida i utilitzant una informació mínima. Tendim a valorar la información negativa de les persones com més significativa que la positiva.
- No fem una simple suma de tots els trets observats - El grau en que describim la conducta o trets son extrems o inusuals.
- La informació rebuda en primer lloc tendeix a ser valorada amb més pes que la información rebuda posteriorment.
 D’aquesta manera, les nostres impressions inicials sobre una persona prinicipalment consisteix en exemples de conductes que han mostrat i que son indivatives de diferents trets. Tot i aixi, quan tenim més experiencia amb la gent, les nostres impressions pasan a consistir principalment en abstraccions o re sums mentals de les seves conductes en moltes ocasions.
 En general, ens formem impresions dels altres amb el menor esforç posible.
Tot i aixi, quan estem motivats a fer-ho, ens esforçem per tenir una major presició. Això passa, per exemple, en situacions en que tenim menys poder que la persona de la cual ens estem formant una impresió.
• Experiment trets centrals i perifèrics (Solomon Asch) - Generem una impressió global sobre la persona sencera • Experiment de Kelley (molt càlid, més aviat fred) •En quin tipus d’informació ens centrem quan coneixem a d’altres persones? - Pertinença a grups, categories socials Trets de personalitat Comportament Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez - Comunicació no verbals Característiques físiques Estereotips • Factors que afecten a la formació d’impressions - Tipicitat Tipus d’informació Efecte de primacia Efecte “halo” Nostres pròpies característiques (i del nostre estat emocional) • Quines tàctiques fem servir per generar bones impressions als altres? - Autopresentació Promoció dels altres (fer sentir bé a l’interlocutor) o Necessitat d’elogi (reconeixement)  Causar bona impressió és algo que practiquem al llarg de la vida, per el que regularment ho fem sense esforç. De totes maneres, quan altres tasques requereixen els nostres recursos cognitius, la manipulació d’impressions pot resentir-se en ocasions.
• Les persones tenen els mateixos sentiments de forma privada que els que expressen públicament?  - Falsa modestia La majoria de les persones estan preocupades per generar bones impresions en els altres perque creuen que aquestes impresions tindràn efectes duradors.
 Comunicació no verbal *Comunicació no verbal: comunicació entre individus que no implica el contingut del llenguatge parlat. Es basa, en canvi, en el llenguatge no parlat de les expressions facials, el contacte visual i el llenguatge corporal.
Aspectes previs a considerar: - Divisió CV-CNV és artificial Tota conducta és comunicación o Contagi emocional: les senyals no verbals emitides por altres persones poden afectar als nostres propis sentiments inclus si no presten atenció conscient a aquestes senyals o intentem imaginarnos com es senten aquestes persones. Ex: escoltar llegir algú. Si ho fa amb un tó trist pot influir en l’estat d’ànim dels oients encara que estiguin concentrats amb el discurs i no amb l’estat emocional en que es fa la lectura.
Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez - No hi ha un diccionari Difícil de controlar  Quan els altres intenten ocultar els seus sentiments més íntims sobre nosaltres, sovint aquests solen escapar-se de diverses maneres a través de senyals no verbals.
La gent tendeix a comportar-se de manera diferent quan experimenta diferents estats emocionals. La pregunta és, com les diferencies en els estats interns, les emocions i els sentiments i estats d’ànim i-ncideixen en el nostre comportament?  Canals bàsics 1. Expressions facials “La cara és la imatge de l’ànima” (Cicerón)  les emocions i els sentiments humans es reflexen a la cara i poden ser llegits a través d’expressions especifiques.
És possible aprendre molt sobre els estats anímics dels altres i dels seus sentiments a partir de les seves expressions facials. Sembla ser que al rostre humà es representen sis emocions bàsiques diferents: ràbia, por, alegria, tristesa, sorpresa i disgust (Izard, 1991; Rozin, Lowery y Ebert, 1994).
Encara existeix un acord general entre els investigadors de que només un petit número d’emocions són representades per diferents expressions facials, les emocions poden expressar-se a través de moltes combinacions i cada reacció pot variar molt en intensitat. Per tant, en realitat, la gent mostra un enorme número d’expressions diferents.
- Són universals les expressions facials? Investigacions prèvies semblen suggerir que les expressions facials si son universals (Ekman i Friesen, 1975). Tot i així, altres troballes es qüestionen aquesta conclusió (Russel, 1994).
Estudis recents (Russell i Carroll, 1996), indiquen que tot i que les expressions facials poden revelar molt sobre les emocions d’altres persones, els nostres judicis també estan afectats per el context en el qual succeeixen les expressions facials.
- Exemple: Si observem una foto d’un rostre mostrant por, però llegim una historia que suggereix que esta sentint ira, la majoria descriurà el seu rostre com ira i no pas por.
Ekman i Rosenberg defensen que mentre les expressions facials no són totalment universals al voltant del mon — existeixen diferències culturals i contextuals pel que fa al seu precís significat—necessiten generalment poca traducció comparades amb els llenguatges parlats.
2. Contacte visual: “finestres de l’ànima” Sovint, sabem dels sentiments dels altres pels seus ulls. Un alt nivell de contacte visual amb altres és usualment interpretat com un signe agradable o de sentiments positius.
Però hi ha una excepció a aquesta regla general. Si una al tra persona ens mira contínuament i manté aquest contacte sense importar el que nosaltres fem, es pot dir que ella està mirant molt fixament. Una mirada molt fixa és sovint interpretada com un signe d'ira o hostilitat (una mirada freda) i la majoria de la gent la troba molesta. (Ellsworth i Carlsmith, 1973) Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez 3. Llenguatge corporal: gestos, postura i moviments *Llenguatge corporal: Reflex dels nostres estats d’ànim o emocions en la posició i moviments del nostre cos. Poden proporcionar-nos informació d’utilitat sobre els demés.
El llenguatge corporal sovint revela els estats emocionals dels altres. Un gran nombre de moviments-especialment aquells en què una part del cos fa alguna cosa a una altra (tocar, fregar, gratar) - suggereix una activació emocional. Mentre més gran sigui l a freqüència d'aquest comportament, major serà el nivell d'excitació o nerviosisme.
Els grans moviments corporals o postures poden proporcionar de vegades informació sobre les emocions dels altres i fins i tot sobre els seus trets aparents.
La informació més específica sobre els sentiments dels altres és freqüentment proporcionada pels  gestos. Els més importants són els signes: moviments corporals que tenen significats especials en una cultura donada.
4. Contacte físic El contacte físic depèn de molts factors relacionats amb la persona que toca (un amic o un estrany, un membre del teu propi gènere o d'un altre); depèn també de la naturalesa d'aquest contacte físic (breu o perllongat, amable o tosc, quina part del cos és tocat) i del context en el qual ocorre (una situació social o de negocis, en una consulta mèdica). Depenent d'aquests factors, tocar algú pot suggerir afecte, interès sexual, dominació, cura o fins i tot agressió.
Tot i aquests complexitats, hi ha evidència que el contacte físic produei x, sovint, reaccions positives en els altres si el fet és considerat apropiat.
Reconèixer l’engany: el rol de les senyals no verbals Quan la gent menteix ocorren, sovint, canvis subtils en les seves expressions facials, postura corporal o moviments i certs aspectes no verbals de la parla (aspectes que no estan relacionats amb el significat de les paraules que diuen sinó, per exemple, el to de la seva veu.
Senyals no verbals de l’engany 1. Les microexpressions (expressions facials fugaces que duren només unes poques dècimes de segon) constitueixen una clau útil per detectar quan altres persones menteixen. Aquestes reaccions apareixen ràpidament a la cara després que un esdeveniment ha provocat una emoció, i són difícils d'amagar ( Ekman , 1985). Poden ser molt reveladores sobre els veritables sentiments o emocions dels altres.
2. Les discrepàncies entre canals. Aquestes són inconsistències entre els senyals no verbals i altres canals diferents. Es deuen a que els resulta difícil, a les persones que estan mentint, controlar tots els canals a la vegada.
Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez 3. Els aspectes no verbals de la parla. Quan la gent menteix augmenta, sovint, el to de la seva veu, tendeixen a parlar d'una manera més vacil·lant i cometen més errors (per exemple, DePaulo, Stone i Lassiter, 1985; Stiff et al ., 1989).
4. El contacte visual. Les persones que estan mentint parpellegen amb més freqüència i mostren pupil·les més dilatades que les persones que diuen la veritat. També poden mostrar un inusual baix contacte visual o un de molt alt, ja que elles intenten aparentar ser honestes a través de mirar directament als ulls (Kleinke , 1986) .
5. Les expressions facials exagerades. Poden somriure més - o més àmpliament - que l'usual o poden mostrar una major tristesa que el que és típicament usual en u na situació donada.
No obstant això, l'èxit de detectar l'engany està lluny de la certesa.
Factors cognitius en la detecció de l’engany Com més motivats estiguem per detectar l'engany, és més probable que prestem molta atenció a les seves paraules. No obstant això, les senyals més reveladores de l'engany són les no verbals. Per tant, com més motivats estiguem per detectar l'engany, menys efectius serem en aquesta tasca.
Els senyals del llenguatge no verbal no requereixen d'intèrprets. Podem reconèixer l'engany encara que la persona involucrada en aquest comportament és d'una altra cultura i no sap ni tan sols el nostre idioma.
 Atribució de la causalitat *Atribució: procés complex a través del qual intentem entendre les raons que hi ha darrere dels comportaments dels altres. (comprendre les causes del comportament) Tenim un desig bàsic de comprendre les relacions causa-efecte en el mon social. És a dir, només volem coneixer com han actuat els altres, sino que també volem comprendre perque ho han fet.
Teorías de la atribució: marcs per entendre com intentem donar-li sentit al mon social Teoría de la inferencia corresponent a Jones y Davis (1965) La teoría tracta de com decidim, basant-nos en l’observació del comportamnet de les persones, que elles posseeixen uns trets especifics o disposicions que romandràn clarament estables en el temps.
A primera vista, sembla algo fácil, però és una tasca complicada, donat a que amb frecuencia els individus actúen de certa manera, no perque això reflexi els seus trets, sino perque intervenen factors externs que els deixen poc marge d’elecció. Exemple: una dona corrents per Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez l’aeroport apartant a tothom que es posi en el seu cami. Això no significa que sigui una dona impacient i maledecuda i potser simplement necesita pujar a l’avió abans que despegui.
 Caracteristiques: - Tenim en compte nomès els comportaments que semblen haver estat escollits de manera lliure i ignorem a aquells que semblen estar forçats.
- Prestem una atenció cuidadosa als efectes no comuns  efectes que poden ser causats per un factor especific pero no per altres. (no confundir amb poc comú).
Podem saber molt més a través de les accions que produeixen efectes no comuns, que de les accions que no els produeixen. Exemple: una persona que es vol casar amb un home molt guapo, pero pobre i que passa d’ella, indica que ella es fixa molt més en el fisic.
- Prestem més atenció a aquelles accions que d’alguna manera estan fora de lo normal, que d’aquelles vistes com més agradables per la majoria de la gent.
Teoria de les atribucions causals de Kelley: Com responem a la pregunta “Perque?” Volem saber perque la gent ha actuat de la manera que ho ha fet. És un coneixement crucial ja que nomès si entenen les causes que hi ha darrere de les accions dels altres, podem donar-li sentit al mon social.
En el nostre esforç per conèixer el perque? També ens preguntem si ha estat degut a causes internes, externes o ambdues.
Exemple:  Per obtenir información sobre els trets estables dels altres, els seus motius i intencions, amb frecuencia ens involucrem en l’atribució  esforç per comprendre perque els altres han actuat de la manera que ho han fet.
Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez Principi de disminució: Quan existeixen dos o més causes potencials del comportament d’una altre persona, intentem reduir la importancia de cada una d’elles.
Principi d’augment: Quan existeixen tant una causa que facilita com una altre que inhibeix un comportament, però aquest es produeix igualment, aignem major pes als factors facilitadors.
   El augment succeeix en moltes situacions. Exemple: Pot millorar les percepcions sobre les dones que es comverteixen en empresaries.
La disminució no succeeix en totes les situacions  és més probable quan els individus adopten un enfoc preventiu que quan adopten un promocional Troballes recents indiquen que la gran importancia que li donava la teoría de Kelley a la distinció intern (persona) – extern (situació) no capta tots els aspectos del nostre pensament sobre les causes del comportament dels altres. Més aviat, considerem amb frecuencia les raons dels altres i també altres factors.
• En funció de quines atribucions fem construïm la realitat d’una manera o d’una altra.
• Fer una atribució situacional o disposicional ens porta a abordar els problemes personals i socials de forma molt diferent.
• En cultures individualistes es tendeix a fer atribucions internes, especialment davant de conductes desviades o patològiques • Estratègia de psicologització: acaba convertint a les persones en el problema  Les persones deprimides mostren un patró d’atribucions oposat al biaxi d’autobenefici: Elles atribueixen els efectes positius a les causes externes i els negatius a les causes internes. La terapia dissenyada per cambiar aquest patró ha demostrat ser altament efectiva.
• En situacions de conflicte social té una funció de control social (credibilitat, legitimitat) • Altres dimensions: estable-inestable, controlable-incontrolable • Altres funcions: (control), mantenir l’autoestima i presentació del Jo Biaixos atributius 1. L’error fonamental d’atribució • Tendència a subestimar la influència de la situació i a sobreestimar la influencia disposicional quan observem la conducta dels altres • Per què tendim a subestimar els determinants situacionals de la conducta dels altres però no els de la nostra? • Per l’observador, la persona és un element més prominent que les característiques de la situació Sònia Mestre. Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario smestremartinez • S’intensifica quan demanem als subjectes que observen un comportament que tractin d’imaginar quines són les característiques psicològiques de l’actor.
• Aquesta tendencia sembla ser més forta en les cultures occidentals que en les asiàtiques.
2. L’efecte actor-observador: “tu has caigut, a mi m’han empaitat” • Les heteroatribucions tendeixen a ser internes mentre que les autoatribucions tendeixen a ser externes • Es degut a factors perceptius, motivacionals i cognitius 3. Biaix a favor d’un mateix: “jo soc bo, tu tens sort” • La tendència a atribuir els nostres resultats positius a causes internes però els negatius a factors externs 4.
Atribucional “insidios” • Depressió: atribueixen els resultats negatius a causes internes, estables i globals; en canvi, atribueixen els resultats positius a causes externes, temporals i específiques • Sobregeneralització i sobreavaluació dels esdeveniments negatius; infravalorar aspectes positius • Causa o efecte? 5. Biaix d’atribució etnocèntric o error últim d’atrib • Atribuir els èxits del propi grup a causes internes i els de l’exogrup a causes externes. I a la inversa, els fracassos de l’endogrup a causes externes i els de l’exogrup a causes internes • Experiment Duncan: discussió simulada 6. Error d’atribució grupal • Tendència a considerar que les conductes dels membres d’altres grups van dirigides de forma intencionada cap a “nosaltres” ...